Capítol 14

Dissabte, 8 de març / Dilluns, 17 de març.

La Salander es va passar el cap de setmana al llit amb dolor al baix ventre, sagnant pel recte i amb ferides menys visibles que trigarien més a guarir-se. El que havia viscut era molt diferent de la primera violació al seu despatx. Ja no era una qüestió de coerció i degradació; això era brutalitat sistemàtica.

S’adonava massa tard que s’havia equivocat del tot amb en Bjurman.

Havia donat per fet que volia demostrar el seu poder i que li agradava dominar, no que fos un sàdic consumat. L’havia tingut emmanillada mitja nit. Diverses vegades es va pensar que la volia matar i, en un moment determinat, ell li havia premut un coixí contra la cara fins que ella es va pensar que es moriria.

No va plorar.

Llevat de les llàgrimes per pur dolor físic, no va vessar ni una sola llàgrima. Quan va sortir de l’apartament, va arribar amb dificultat a la parada de taxis d’Odenplan. Va pujar com va poder les escales del seu pis. Es va dutxar i es va netejar la sang del baix ventre. En acabat, va beure mig litre d’aigua amb dos Rohypnol, va desplomar-se sobre el llit i es va tapar amb l’edredó per damunt del cap.

Es va despertar diumenge al migdia, buida de pensaments, amb mal de cap constant i els músculs i el ventre adolorits. Es va aixecar, va beure dos gots de iogurt líquid i es va menjar una poma. Llavors es va prendre dues pastilles més i va tornar al llit.

No es va sentir amb forces per llevar-se fins dimarts. Va sortir i va comprar una capsa gran de Billy’s Pan Pizza, va ficar-ne dues al microones i va omplir un termos de cafè. Es va passar la nit a Internet, llegint articles i tesis sobre la psicopatologia del sadisme.

Va trobar un article publicat per un grup de dones dels Estats Units en què l’autora afirmava que el sàdic triava les «relacions» amb una precisió gairebé intuïtiva; la millor víctima del sàdic era la que acudia voluntàriament a ell perquè no creia que tingués cap més alternativa. El sàdic s’especialitzava en persones que es trobaven en posició de dependència.

L’advocat Bjurman l’havia triada com a víctima. Això li deia alguna cosa sobre la manera com la veien els altres.

Divendres, una setmana després de la segona violació, va sortir del pis per anar a un saló de tatuatges del barri de Hornstull. Havia concertat una visita i no hi havia altres clients a l’establiment. El propietari la va saludar amb un moviment del cap en reconèixer-la.

Va triar un petit tatuatge senzill en forma de braçalet i va demanar que l’hi dibuixés al turmell. Va assenyalar el lloc.

—La pell és molt fina aquí. Farà molt de mal —va avisar el tatuador.

—No passa res —va replicar la Salander, traient-se els texans i alçant la cama.

—Molt bé, un braçalet. Ja portes un munt de tatuatges, estàs segura que en vols un altre?

—És per no oblidar.

Dissabte en Blomkvist va sortir de la cafeteria quan la Susanne va tancar, a les dues del migdia. Havia passat el matí picant les seves notes a l’iBook. Va anar al Konsum i va comprar menjar i cigarretes abans de tornar a casa. Havia descobert l’especialitat de la contrada: la polsa. Eren salsitxes fregides amb patates i bleda-raves, un plat que mai no li havia fet gaire gràcia però que, per alguna raó, semblava perfectament escaient per a una caseta al camp.

Al voltant de les set del vespre estava plantat davant de la finestra de la cuina, pensant. La Cecilia Vanger no havia trucat. Se l’havia trobada aquella mateixa tarda quan ella comprava pa al Cafè, però estava abstreta en els seus propis pensaments. Tot feia creure que no li trucaria aquell vespre. Va donar un cop d’ull al petit televisor, que pràcticament no havia usat. Tot seguit va seure al banc de la cuina i va obrir una novel·la de misteri de Sue Grafton.

A l’hora acordada, la Salander va tornar a l’apartament d’en Bjurman, a Odenplan. L’home la va deixar passar amb un somriure de benvinguda educat.

—I com anem avui, estimada Lisbeth?

Ella no va contestar. Ell li va envoltar les espatlles amb un braç.

—M’imagino que la darrera vegada va ser una mica fort —va dir—. Em vas semblar una mica feta pols.

Ella li va adreçar un somriure agre i l’home va sentir que tot d’una l’envaïa una sensació d’incertesa. «Aquesta noia no hi és tota. Ho hauré de tenir present». Es va preguntar si la noia s’hi avindria.

—Anem al dormitori? —va dir la Salander.

«Tot i això, potser li va la marxa… Avui seré més suau. Per crear confiança». Ja havia tret les manilles de la calaixera. No va ser fins que van arribar al llit que en Bjurman es va adonar que alguna cosa fallava.

Era ella qui el duia cap al llit, no a l’inrevés. Es va aturar i li va dirigir una mirada desconcertada quan ella es va treure una cosa de la butxaca de la caçadora; semblava un telèfon mòbil. Aleshores li va veure els ulls.

—Digues bona nit —va dir ella.

I li va encastar la porra elèctrica a l’aixella esquerra per disparar-li 75.000 volts. Quan les cames de l’advocat van començar a fer figa, ella el va agafar i va fer servir totes les seves forces per empenye’l cap al llit.

La Cecilia Vanger se sentia una mica trompa. Havia decidit no telefonar a en Blomkvist. La seva relació s’havia convertit en un vodevil ridícul, en el qual en Blomkvist havia d’intentar arribar a casa seva de puntetes perquè ningú no se n’adonés. Ella, al seu torn, feia d’adolescent enamorada, incapaç de controlar el seu desig. La seva conducta de les darreres setmanes havia estat eixelebrada.

El problema és que m’agrada massa, va pensar. Acabarà fent-me mal. Va seure llarga estona desitjant que en Mikael Blomkvist no hagués vingut mai a Hedeby.

Havia obert una ampolla de vi i se n’havia begut dos gots tota sola. Va engegar la tele per mirar Rapport i va provar de seguir la situació mundial, però aviat es va cansar dels comentaris enraonats que explicaven per què el president Bush havia de bombardejar l’Iraq fins a fer-lo miques. Llavors es va escarxofar al sofà de la saleta d’estar i va agafar el llibre de Gellert Tama sobre el boig que havia mort onze persones a Estocolm per motius racistes. Només en va llegir algunes pàgines abans de deixar-ho córrer. De seguida li havia fet pensar en el seu pare. Quina mena de fantasies tenia, aquest home?

La darrera vegada que s’havien vist va ser el 1984, quan ella havia anat amb en Birger a caçar llebres al nord de Hedestad. En Birger provava un nou gos de caça: un Hamiltonstövare que tot just s’acabava de comprar. En Harald Vanger aleshores tenia 73 anys, i ella havia fet el que havia pogut per acceptar la seva bogeria, que havia convertit la seva infantesa en un malson i havia afectat tota la seva vida d’adulta.

La Cecilia mai no havia estat tan fràgil com aleshores. El seu matrimoni s’havia acabat tres mesos abans. Violència de gènere… el terme era d’allò més banal. Per a ella havia pres la forma d’un maltractament continu. Cops al cap, empentes violentes, amenaces desmesurades i acabar apallissada al terra de la cuina. Els rampells del seu marit eren inexplicables i els atacs poques vegades eren tan greus per sortir-ne realment ferida. S’hi havia acostumat.

Fins al dia que ella s’hi va tornar i ell va perdre completament el control. La cosa va acabar amb ell clavant-li unes tisores a l’espatlla.

L’home se n’havia penedit i, amb un atac de pànic, se l’havia endut a l’hospital i s’havia inventat una història sobre un estrany accident que el personal de la sala d’urgències no es va empassar. S’havia sentit avergonyida. Li van posar dotze punts i la van tenir a l’hospital dos dies. Aleshores, l’oncle la va venir a buscar i se la va emportar a la casa gran. La Cecilia no havia tornat a dirigir la paraula al seu marit mai més.

Aquell dia assolellat de tardor en Harald Vanger havia estat de bon humor, gairebé amable. Però, sense previ avís, al bell mig dels boscos, va començar a escridassar-la amb improperis humiliants i comentaris vulgars sobre la seva moral i la seva vida sexual. Li va etzibar que no l’estranyava que una barjaula com ella no fos capaç de conservar un home.

El seu germà aparentment no es va adonar que ella rebia cada paraula del pare com si fos una fuetada. En canvi, en Birger, de cop i volta, va deixar anar una riallada, va envoltar el pare amb un braç i, a la seva manera, va treure tensió a la situació fent algun comentari del tipus: «Tu ja saps massa bé com són les dones». Va picar alegrement l’ullet a la Cecilia i va proposar a en Harald anar a un turó per caçar una mica.

Per un segon, un instant glacial, la Cecilia Vanger es va mirar el pare i el germà, i va ser conscient que tenia una escopeta carregada a les mans. Va tancar els ulls. La seva única opció en aquell moment semblava aixecar l’escopeta i disparar els dos cartutxos. Volia matar-los a tots dos. Però va deixar caure l’arma als peus, va fer mitja volta i va tornar on havien aparcat el cotxe. Els va deixar allà plantats i va tornar amb el cotxe a casa, tota sola. Des d’aquell dia es va negar a deixar entrar el seu pare a casa i ella no havia anat mai a la seva.

«M’has destrossat la vida —pensava la Cecilia Vanger—. M’has destrossat la vida des que era petita».

A dos quarts de nou va trucar a en Blomkvist.

L’advocat Nils Bjurman sentia un gran dolor. Els músculs no li responien. El cos semblava paralitzat. No podia recordar si havia perdut la consciència, però estava desorientat. Quan de mica en mica va recuperar el control del cos, va descobrir que estava estirat i despullat al llit, que tenia els canells emmanillats i les cames dolorosament eixarrancades. Tenia cremades que li coïen on els elèctrodes havien entrat en contacte amb el seu cos.

La Salander havia acostat la butaca de vímet i esperava pacientment amb les botes al damunt del llit mentre es fumava una cigarreta. Quan en Bjurman va fer intenció de parlar-li, es va trobar que tenia tapada la boca. L’advocat va girar el cap. La noia havia obert tots els calaixos i n’havia buidat el contingut a terra.

—He trobat les teves joguines —va dir la Salander. Va brandar un fuet i va remenar els consoladors, les mordasses i les màscares de goma que hi havia escampats per terra—. Per què serveix això? —Va mostrar-li un enorme obturador anal—. No, no provis de parlar… No entenc el que dius. Va ser això el que vas fer servir amb mi la setmana passada? Només has de fer que sí amb el cap. —Es va inclinar cap endavant amb expectació.

En Bjurman va sentir que un terror fred li recorria el pit i va perdre l’aplom. Va començar a retorçar les manilles. «Ara mana ella. Impossible». No va poder fer res per resistir-se quan la Salander es va acostar i li va col·locar l’obturador anal entre les natges.

—Vaja, o sigui que ets un sàdic —va comentar ella com aquell qui res—. Et diverteix ficar coses dins el cos de la gent, oi? —El va mirar als ulls. Amb el rostre inexpressiu—. Sense lubricant, no?

En Bjurman va udolar a través de la cinta adhesiva quan la Salander li va obrir bruscament les natges i va entaforar l’obturador al seu lloc.

—Para de queixar-te —va deixar anar la Salander, imitant-li la veu—. Si et queixes, t’hauré de castigar.

Es va posar dreta i va anar cap a l’altra banda del llit. Ell va seguir-la amb els ulls, impotent… «Què collons era això?». La Salander havia desplaçat el televisor de 32 polzades de la sala d’estar. Havia posat el reproductor de DVD a terra. El va mirar, encara amb el fuet a la mà.

—Tinc la teva atenció absoluta? No provis de parlar… simplement fes que sí. Has sentit el que he dit?

Ell va assentir amb el cap.

—Bé. —Es va ajupir i va agafar la motxilla—. La reconeixes? —Ell va fer que sí—. És la motxilla que duia quan et vaig venir a veure la setmana passada. Un objecte molt pràctic. El vaig agafar de Milton Security. —Va obrir la cremallera de la butxaca inferior—. Això és una càmera de vídeo digital. Alguna vegada has vist Insider al tercer canal? Aquest és l’equip que fan servir aquells reporters tan dolentots quan han d’enregistrar alguna cosa amb càmera oculta.

Va tancar la cremallera de la butxaca.

—On és l’objectiu, et deus estar preguntant. Aquest és el secret. Gran angular amb fibra òptica. L’objectiu sembla un botó i està amagat a la sivella d’una nansa. Potser recordes que vaig deixar la motxilla aquí, a la taula, abans que comencessis a grapejar-me. Em vaig assegurar que l’objectiu apuntés directament al llit.

Va mostrar un DVD i el va introduir al reproductor. Tot seguit va tornar a la butaca de vímet per seure-hi i mirar la pantalla. Va encendre una altra cigarreta i va prémer el comandament a distància. L’advocat es va veure obrint la porta a la Salander.

«Encara no has après ni a llegir l’hora?».

Li va posar el disc sencer. El vídeo s’acabava al cap de noranta minuts, a la meitat d’una escena en què un Bjurman nu seia reclinant-se contra el capçal mentre bevia un got de vi i contemplava la Salander, arraulida amb les mans lligades al darrere.

Va apagar el televisor i es va asseure a la butaca durant deu minuts llargs sense mirar-lo. En Bjurman no gosava moure ni un múscul. Aleshores ella es va aixecar i va anar al lavabo. Quan va tornar, va seure de nou a la butaca. La seva veu era com de paper de vidre.

—Vaig cometre un error la passada setmana —va dir—. Em pensava que m’obligaries a fer-te una mamada un altre cop, cosa que ja és prou desagradable en el teu cas, però no tant perquè no ho pogués fer. Em pensava que no em costaria gaire aconseguir bon material per demostrar que ets un vell pervertit repugnant. Et vaig jutjar malament. No vaig entendre que estaves com una puta cabra.

»Et parlaré clar —va dir—. En aquest vídeo surts violant una noia de 24 anys psíquicament discapacitada de la qual ets el tutor legal. I no tens ni idea de fins a quin punt puc ser psíquicament discapacitada si cal. Tothom que vegi aquest vídeo descobrirà que no ets simplement un pervertit, sinó també un sàdic desequilibrat. Aquesta és la segona vegada, i espero que l’última, que hauré de mirar aquest vídeo. És força instructiu, no trobes? Diria que seràs tu qui internaran, no pas jo. Em segueixes?

La Salander va esperar. L’advocat no va reaccionar, però va poder veure que tremolava. Va agafar el fuet i li va picar els genitals.

—Em segueixes? —va repetir més alt.

Ell va assentir amb el cap.

—Bé. Llavors és que ens entenem.

Va atansar la butaca per mirar-lo als ulls.

—Què creus que hauríem de fer amb aquest problema? —Ell no li podia donar cap resposta—. Se t’acudeix cap bona idea? —Com que ell no va reaccionar, ella va allargar la mà per engrapar-li els testicles i va estirar fins que la cara de l’advocat es va retorçar de dolor—. Se t’acudeix cap bona idea? —va repetir.

Ell va fer que no amb el cap.

—Millor. Perquè si mai se t’acudeix alguna bona idea a partir d’ara penso emprenyar-me com una mala cosa.

Va reclinar-se contra el respatller i va apagar la cigarreta a la catifa.

—Això és el que passarà. La setmana vinent, així que aconsegueixis cagar aquest immens obturador de goma, informaràs el meu banc que jo, i només jo, sóc l’única persona que tinc accés al meu compte corrent. Entens el que dic?

En Bjurman va assentir amb el cap.

—Bon noi. No et tornaràs a posar en contacte amb mi mai més. A partir d’ara només ens trobarem si jo decideixo que és necessari. Tens absolutament prohibit acostar-te a mi.

Ell va fer que sí repetidament. «No pensa matar-me».

—Si proves de posar-te en contacte amb mi novament, correran còpies d’aquest CD per totes les redaccions d’Estocolm. Ho entens?

Va assentir amb el cap. «M’he d’apoderar d’aquest vídeo».

—Una vegada a l’any lliuraràs un informe positiu sobre la meva situació a la Comissió d’Assumptes Tutelars. Explicaràs que la meva vida és completament normal, que tinc una feina fixa, que me’n surto bé i que no creus que hi hagi res d’anòmal en la meva conducta. Entesos?

L’advocat va assentir amb el cap.

—Cada mes prepararàs un informe sobre les teves suposades reunions inventades amb mi. Descriuràs amb detall que mostro una actitud positiva i que les coses em van molt bé. Me n’enviaràs una còpia per correu. Ho entens? —L’home va tornar a fer que sí amb el cap. La Salander va fixar-se distretament en les gotes de suor que es formaven al front de l’advocat—. D’aquí a un any, si fa no fa, posem-ne dos, iniciaràs els tràmits al tribunal de primera instància perquè es revoqui la meva declaració d’incapacitació. Faràs servir els informes falsos de les nostres reunions mensuals per fonamentar la teva proposta. Trobaràs un psiquiatre que prestarà jurament declarant que sóc completament normal. Faràs l’esforç. Faràs exactament tot el que estigui a les teves mans perquè em declarin capacitada.

Ell va assentir amb el cap.

—Saps per què faràs tot el que puguis? Perquè tens un motiu refotudament bo. Si no te’n surts, faré arribar aquest vídeo a tothom.

En Bjurman escoltava cada síl·laba d’allò que deia la Salander. Els ulls de l’advocat destil·laven odi. Va decidir que la noia havia comès un error deixant-lo viu. «Acabaràs menjant-te tot això, mala puta. Tard o d’hora. Penso esclafar-te». Però continuava assentint tan enèrgicament com podia en resposta a cada pregunta.

—Val a dir que passarà el mateix si proves de posar-te en contacte amb mi. —Va fer com si li tallessin el coll—. Adéu a aquest estil de vida tan elegant, a la teva excel·lent reputació i als teus milions en aquell compte a l’estranger.

Els ulls d’en Bjurman es van esbatanar involuntàriament quan la noia va esmentar els diners. «Com collons sap que…».

Ella va somriure i va treure una altra cigarreta.

—Vull un joc de claus d’aquest apartament i del teu despatx.

Ell va arrufar les celles. Ella es va inclinar cap endavant i va somriure dolçament.

—A partir d’ara penso tenir el control de la teva vida. Quan menys t’ho esperis, quan siguis al llit dormint, probablement, penso aparèixer al dormitori amb això a la mà. —Va mostrar la porra elèctrica—. T’estaré vigilant. Si mai m’assabento que has tornat a estar amb una noia… i tant se val que sigui aquí per pròpia voluntat… si mai m’assabento que alguna dona… —La Salander va tornar a fer com si li tallessin el coll.

»Si jo em morís… si fos víctima d’un accident, m’atropellés un cotxe o qualsevol cosa… automàticament s’enviarien còpies del vídeo als diaris, a més d’un informe en el qual descriuria com és tenir-te de tutor.

»Una cosa més. —Es va inclinar cap endavant de nou perquè la seva cara estigués tan sols a un parell de centímetres de la seva—. Si mai em tornes a tocar, et mataré. T’ho ben juro.

En Bjurman se la va creure totalment. Els ulls de la noia no l’enganyaven pas.

—Recorda que estic guillada.

Va assentir amb el cap.

Ella li va adreçar una mirada meditabunda.

—No crec que tu i jo ens fem bons amics —va dir la Salander amb veu greu—. Ara mateix ets aquí estirat, felicitant-te perquè sóc prou ximpleta per deixar-te viu. Creus que controles la situació tot i ser el meu presoner, ja que et penses que l’únic que puc fer si no et mato és deixar-te anar. I tens l’esperança de recuperar el teu poder sobre mi d’alguna manera. M’equivoco?

Ell va negar amb el cap. Començava a tenir un mal pressentiment.

—Ara et faré un regalet perquè sempre recordis el nostre acord.

La Salander va fer un somriure malèvol i es va enfilar al llit per agenollar-se entre les seves cames. En Bjurman no tenia ni idea de què volia fer, però de cop i volta va sentir terror.

Aleshores va veure l’agulla que la noia duia a la mà.

Va girar el cap a un costat i a l’altre, i va intentar apartar el cos fins que ella li va clavar un genoll a l’entrecuix i va pressionar amb força.

—Estigues quiet, perquè és la primera vegada que faig servir aquests estris.

La Salander va treballar ininterrompudament durant dues hores. Quan va haver acabat, ell havia deixat de ploriquejar. Gairebé semblava en estat de xoc.

Ella va baixar del llit, va decantar el cap a un costat i va contemplar la seva obra amb ull crític. El seu talent artístic era limitat. Les lletres, en el millor dels casos, tenien un toc impressionista. Havia fet servir tinta blava i vermella. El missatge ocupava cinc línies de majúscules que li cobrien la panxa, des dels mugrons fins just per damunt dels genitals:

«SÓC UN PORC SÀDIC, UN PERVERTIT I UN VIOLADOR».

Va recollir les agulles i va desar els cartutxos de tinta a la motxilla. Llavors va anar al lavabo i es va rentar. Quan va tornar al dormitori se sentia molt millor.

—Bona nit —va dir.

Va obrir una de les manilles i li va deixar la clau al damunt de l’estómac abans de marxar. Es va emportar el DVD i el joc de claus del pis.

Va ser mentre compartien una cigarreta poc després de mitjanit quan ell li va dir que no es podrien tornar a veure durant un temps. La Cecilia es va tombar cap a ell amb sorpresa.

—Què vols dir?

Semblava avergonyit.

—Dilluns he d’anar a la presó durant tres mesos.

No va caldre cap més explicació. La Cecilia va estar en silenci una llarga estona. Tenia ganes de plorar.

En Dragan Armansky començava a perdre l’esperança quan la Salander va trucar a la seva porta dilluns a la tarda. No l’havia vista des que ell havia anul·lat la investigació de l’afer Wennerström al principi de gener, i cada cop que intentava posar-s’hi en contacte ella no responia o penjava dient que estava ocupada.

—Tens feina per a mi? —va preguntar sense saludar.

—Hola. Quina alegria veure’t. Em pensava que t’havies mort o alguna cosa així.

—M’havia d’ocupar d’unes cosetes.

—Pel que sembla, t’has d’ocupar de cosetes sovint.

—Aquesta vegada era urgent. Ara ja sóc aquí. Tens feina per a mi?

L’Armansky va negar amb el cap.

—Ho sento. De moment, no.

La Salander se’l va mirar amb calma. Al cap d’una estona ell va començar a parlar.

—Lisbeth, saps que em caus bé i que m’agrada donar-te feines. Però has estat desapareguda dos mesos i he tingut una pila de feines. Senzillament, no es pot comptar amb tu. He hagut de pagar altres persones per cobrir la teva absència i ara mateix no tinc res.

—Podries apujar el volum?

—Com?

—La ràdio.

… la revista Millennium. Les notícies que el veterà industrial Henrik Vanger serà soci copropietari i formarà part del consell de direcció de Millennium arriben el mateix dia que l’antic director general i editor Mikael Blomkvist comença a complir la sentència de tres mesos de presó per difamació contra l’home de negocis Hans-Erik Wennerström. La redactora en cap de Millennium, Erika Berger, ha anunciat en una conferència de premsa que Blomkvist tornarà a ocupar el seu càrrec d’editor quan hagi complert la condemna.

—Bé, ja és alguna cosa —va dir la Salander tan baixet que l’Armansky només va veure que se li movien els llavis. Es va posar dreta i va enfilar cap a la porta.

—Espera. On vas?

—A casa. Vull comprovar un parell de cosetes. Truca’m quan tinguis res.

La notícia que Millennium podia comptar amb l’ajut d’en Henrik Vanger va ser força més important del que la Lisbeth Salander havia previst. L’edició de la tarda d’Aftonbladet ja havia sortit amb un article de l’agència de notícies TT que resumia la carrera d’en Vanger i que declarava que era la primera vegada en gairebé vint anys que el vell magnat de la indústria feia una aparició pública. L’anunci que entrava al capital de Millennium semblava tan inimaginable com que els vells conservadors Peter Wallenberg o Erik Penser es presentessin com a socis accionistes d’ETC o com a patrocinadors d’Ordfront Magasin.

La notícia era tan important que l’edició de dos quarts de vuit del vespre de Rapport la va posar com un dels temes de capçalera i li va dedicar tres minuts. Van entrevistar l’Erika Berger en una taula de reunions de la redacció de Millennium. De cop i volta l’afer Wennerström tornava a ser notícia.

—L’any passat vam cometre un greu error que ha acabat amb una condemna per difamació. Ho lamentem, naturalment… però tenim intenció de tornar a parlar d’aquest cas en el moment oportú.

—Què vol dir amb això de «tornar a parlar d’aquest cas»? —va demanar el periodista.

—Vull dir que tard o d’hora explicarem la nostra versió dels fets, cosa que no hem fet fins ara.

—Podrien haver-ho fet durant el judici.

—Vam optar per no fer-ho. Però el nostre periodisme d’investigació continuarà com abans.

—Això vol dir que mantenen les tesis de l’article que va motivar l’acusació?

—No tinc res més a dir sobre aquest tema.

—Vostè va acomiadar en Mikael Blomkvist després que es fes pública la sentència.

—Això és inexacte. Llegeixi el nostre comunicat de premsa. El senyor Blomkvist necessitava un descans. Tornarà com a director general i editor més endavant, aquest mateix any.

La càmera va filmar una panoràmica de la redacció mentre el periodista resumia l’agitada història de Millennium com a revista independent sense pèls a la llengua. En Blomkvist no estava en disposició de fer declaracions. Tot just acabava de ser empresonat al centre penitenciari de Rullåker, a menys d’una hora d’Östersund, a Jämtland.

La Salander es va fixar que en Dirch Frode apareixia al marge de la pantalla, travessant un passadís de les oficines de la redacció. La noia va arrugar el front i es va mossegar el llavi inferior pensativament.

Aquell dilluns havia estat un dia pobre en esdeveniments i en Henrik Vanger va ocupar quatre minuts sencers a les notícies de les nou. El van entrevistar en un estudi de televisió de Hedestad. El periodista va començar constatant que, després de dues dècades d’estar apartat de l’atenció pública, l’industrial Henrik Vanger havia tornat a entrar en escena. El reportatge començava amb un repàs biogràfic, amb imatges de televisió en blanc i negre, on sortia amb el primer ministre Erlander inaugurant fàbriques als anys seixanta. La càmera enfocava el sofà d’un estudi on en Vanger seia perfectament relaxat. Duia una camisa groga, una estreta corbata verda i un còmode vestit de color marró fosc. Se’l veia vell i fràgil, però parlava amb veu clara i ferma. I també era força obert. El periodista va preguntar a en Vanger què l’havia impulsat a convertir-se en copropietari de Millennium.

—És una revista excel·lent que segueixo amb gran interès des de fa anys, i ara algú l’ha posat a la llista negra. Té enemics que estan organitzant un boicot d’anunciants per provar d’enfonsar-la.

El periodista no estava preparat per a aquesta resposta, però de seguida va intuir que la notícia, ja força insòlita per si mateixa, encara tenia més suc.

—Què hi ha al darrere d’aquest boicot?

—Aquesta és una de les coses que Millennium analitzarà atentament. Però ara vull deixar clar que la revista no s’enfonsarà amb la primera salva.

—Per això n’ha comprat una part?

—Seria deplorable que certs interessos particulars tinguessin el poder de fer callar aquelles veus dels mitjans que troben incòmodes.

Semblava com si en Vanger s’hagués passat la vida defensant la llibertat d’expressió com un radical d’esquerres. En Blomkvist va esclafir a riure mentre passava el primer vespre a la sala de la televisió de la presó de Rullåker. Els seus companys de presó se’l van mirar amb recel.

Aquell vespre, més tard, mentre jeia a la llitera de la seva cel·la (que li recordava una petita habitació d’hotel amb la seva tauleta, una sola cadira i un prestatge a la paret), va admetre que en Vanger i la Berger havien tingut raó sobre l’impacte publicitari que tindria la notícia. Sense haver parlat amb ningú, sabia que alguna cosa havia canviat en l’actitud de la gent cap a Millennium.

El suport d’en Vanger era ni més ni menys que una declaració de guerra contra en Wennerström. El missatge era clar: a partir d’ara no lluitaria contra una revista amb sis empleats i un pressupost anual que equivalia al cost d’un dinar de negocis del grup Wennerström. Ara s’enfrontaria a la corporació empresarial Vanger, que potser era una ombra de la seva antiga grandesa, però que encara constituïa un repte força imponent.

El missatge que en Vanger havia anunciat a la televisió era que estava disposat a lluitar, i a en Wennerström aquesta guerra li sortiria cara.

L’Erika havia triat les paraules amb cura. No havia dit gaire, però en declarar que la revista no havia explicat la seva versió dels fets indicava que hi havia alguna cosa més a dir. Malgrat que en Blomkvist havia estat processat, condemnat i ara empresonat, ella havia sortit a la palestra i havia dit (sense dir-ho) que ell en realitat era innocent i que la veritat era una altra. Precisament perquè no havia emprat la paraula innocent, la seva innocència semblava més evident que mai. El fet que recuperés el seu càrrec de responsable de la publicació recalcava que Millennium no trobava que s’hagués d’avergonyir de res. Als ulls de l’opinió pública, la credibilitat no era cap problema; a tothom li encanten les teories conspiratives, i posats a triar entre un home de negocis fastigosament ric i un redactor en cap agradable i franc, no era difícil endevinar qui tindria les simpaties del públic. Els mitjans, però, no s’empassarien la història tan fàcilment, per bé que l’Erika potser havia desarmat un cert nombre de crítiques.

Cap dels esdeveniments del dia no havia alterat la situació en essència, però havien servit per guanyar temps i havien canviat un xic l’equilibri de poders. En Blomkvist s’imaginava que probablement en Wennerström passaria un mal vespre. En Wennerström no podia saber tot el que ells sabien (o no sabien), i abans de fer el seu següent moviment no li quedaria més remei que esbrinar-ho.

Amb una expressió greu, l’Erika va apagar el televisor i l’aparell de vídeo després d’haver vist la seva entrevista i tot seguit la d’en Vanger. Eren tres quarts de tres de la matinada i va haver de reprimir l’impuls de trucar a en Blomkvist. Era a la garjola, i era poc probable que li haguessin permès conservar el mòbil. Havia arribat a casa tan tard, que el seu marit ja estava dormint. Va anar al moble bar i es va servir un got generós d’Aberlour —bevia molt poc alcohol, màxim una vegada a l’any— i es va asseure a la finestra per contemplar Saltsjön i el far, a l’entrada de l’estret d’Skuru.

Ella i en Mikael havien discutit acaloradament quan es van quedar sols després que ella hagués tancat l’acord amb en Vanger. Havien discutit moltes vegades per decidir com abordar un article determinat, el disseny de la revista, l’avaluació de la credibilitat de les seves fonts i un miler d’altres coses que tenien a veure amb la publicació d’una revista. Però la discussió a la casa dels convidats dels Vanger havia tocat principis que feien que fos conscient que trepitjava terreny poc sòlid.

—No sé què fer ara —havia dit en Mikael—. Aquest home m’ha contractat per fer-li de negre en la seva autobiografia. Fins ara he sigut lliure d’aixecar-me i marxar així que m’obligui a escriure alguna cosa que no és veritat o que m’intenti convèncer per presentar la història des d’un punt de vista parcial. Ara és un dels propietaris de la nostra revista… i l’únic amb recursos per salvar Millennium. De cop i volta veig els toros des de la barrera, des d’una posició que una junta d’ètica professional no aprovaria mai.

—Tens alguna idea millor? —li va preguntar l’Erika—. Perquè, si la tens, digue-la abans que redactem el contracte i el signem.

—Ricky en Vanger s’està aprofitant de nosaltres per dur a terme una revenja personal contra en Wennerström.

—I què? Nosaltres també ens volem venjar d’en Wennerström.

En Mikael va evitar la seva mirada i va encendre una cigarreta.

La conversa havia prosseguit força estona més, fins que l’Erika va anar al dormitori, es va despullar i es va ficar al llit. Va fer veure que dormia quan ell es va estirar al seu costat dues hores més tard.

Aquest vespre un periodista de Dagens Nyheter li havia fet la mateixa pregunta: Com podria mantenir la seva credibilitat Millennium i afirmar la seva independència?

—Què vol dir?

El periodista pensava que havia quedat prou clar, però es va explicar igualment:

—Un dels objectius de Millennium és investigar empreses. Com podran dir, de manera creïble, que fan el mateix amb el grup Vanger?

L’Erika el va mirar amb sorpresa, com si la pregunta fos completament inesperada.

—Està insinuant que la credibilitat de Millennium ha minvat perquè un conegut financer amb recursos importants ha entrat en escena?

—Ara vostès no podrien investigar de manera creïble el grup Vanger.

—Aquesta regla només s’aplica a Millennium?

—Disculpi’m?

—Vull dir que vostè treballa per a una publicació que està en mans d’entitats amb forts interessos en el món empresarial. Significa això que cap dels diaris publicats pel grup Bonnier té credibilitat? Aftonbladet és propietat d’una gran empresa noruega que té molt de pes en el sector de la comunicació i de la tecnologia de la informació… significa això que tot el que Aftonbladet publica sobre la indústria electrònica no té credibilitat? Metro és propietat del grup Stenbeck. M’està dient que cap publicació de Suècia que tingui interessos econòmics importants al darrere té credibilitat?

—No, és clar que no.

—Aleshores, per què insinua que la credibilitat de Millennium hauria de minvar perquè també tenim qui ens dóna suport en l’aspecte financer?

El periodista va aixecar les mans.

—D’acord, retiro la pregunta.

—No. No ho faci. Vull que reprodueixi exactament el que he dit. I hi pot afegir que si Dagens Nyheter decideix centrar-se especialment en el grup Vanger, aleshores nosaltres ens centrarem especialment en el grup Bonnier.

Tanmateix, sí que era un dilema ètic.

En Blomkvist treballava per a en Henrik Vanger, que es trobava en posició d’enfonsar Millennium amb un sol cop de ploma. Què passaria si en Blomkvist i en Vanger s’enemistaven per una raó o altra?

I per damunt de tot… quin preu posaria ella a la seva pròpia credibilitat i quan passaria de ser una periodista independent a ser una periodista corrupta?

La Salander va tancar el cercador i va apagar el PowerBook. No tenia feina però sí gana. La primera circumstància no l’amoïnava gaire, ja que havia recuperat el control del seu compte corrent i en Bjurman ja havia passat a la condició de vaga nosa del seu passat. La gana la va combatre endollant la cafetera elèctrica. Es va preparar tres enormes torrades de pa de sègol amb formatge, caviar i ou dur. Es va menjar el refrigeri nocturn al sofà de la saleta d’estar mentre estudiava la informació que havia recollit.

L’advocat Frode, de Hedestad, l’havia contractada per fer una investigació sobre en Mikael Blomkvist, el periodista que havien condemnat a la presó per difamar el financer Hans-Erik Wennerström. Pocs mesos després, en Henrik Vanger, també de Hedestad, entra al consell d’administració de la revista d’en Blomkvist i declara que hi ha una conspiració per enfonsar la revista. Tot això el mateix dia que en Blomkvist ingressava a la presó. I el més fascinant de tot plegat: un article de fons de feia dos anys («Amb les mans buides») sobre en Hans-Erik Wennerström, que va trobar a l’edició digital del Finansmagasinet Monopol. Pel que semblava, en Wennerström va començar la seva carrera precisament al grup Vanger a la darreria dels anys seixanta.

No calia ser un superdotat per veure que aquests esdeveniments estaven relacionats d’alguna manera. Hi havia d’haver gat amagat, i a la Salander li encantava trobar gats amagats. A més, de moment no tenia res més a fer.