XII

La cadena de desgràcies començà el dia 5 d’octubre: a un quart de quatre de la tarda, quan en Niel s’aixecava de fer la migdiada perquè aquella nit la Quimeta s’havia portat malament i no els havia deixats dormir, en Pere va presentar-se a recollir el tractor que, el dia abans, ja havien convingut que li deixaria;

a dos quarts, quan el xicot s’allunyava pel camí, cap a la planta de darrera de can Borda, acudí en Rufat, el xollador de la vila, que venia del poble i ho aprofità per passar per la masia, on en Niel va treure l’única mula que els quedava a l’era, la lligà pel ronsal a l’anella clavada prop de la porta i la confià a les mans de l’home;

a tres quarts el tractor funcionava a ple rendiment, com podia deduir-se pel zumzeig continu del motor que, en l’aire encalmat, arribava a les orelles del noi, que abandonà un moment l’era i el xollador per anar-se’n a orinar;

a les quatre i minuts, la remor del motor cessà de cop i volta, hi va haver un silenci i, tot seguit, se sentiren uns xiscles de dona que venien de la banda de can Borda, cap on van precipitar-se en Niel i, darrera seu, més que res per curiositat, el xollador, que també arrancà a córrer en veure la Facunda que sortia per la porta de l’altra masia i continuava cridant amb els braços aixecats abans de precipitar-se camí avall i tombar per darrera l’edifici, on va aconseguir-la en Niel, que la volia fer aturar sense aconseguir-ho i, al cap d’un moment, sense que calgués, perquè en deixar enrera el sortint del corralet ja va poder veure el tractor capgirat no lluny d’un arbre, a frec d’un marge, sota el qual, a cosa d’un metre o metre i mig, hi havia un cos immòbil a terra, el d’en Pere, que havia perdut el coneixement i tenia la cara coberta de sang de les dues ferides que s’havia fet, una a la closca, a tocar de la templa, i l’altra a la galta, partida per un tall que li baixava fins a la comissura dels llavis:

a dos quarts de cinc, quan entre ell i en Rufat van haver-lo traslladat a la casa, on la Facunda va treure gases i cotó fluix per tal de netejar-lo i embenar-lo provisionalment, en Niel agafà la bicicleta i emprengué el camí de la vila, on vint minuts després era al pis del metge;

a les cinc ja tornava a ser a la carretera, sol i altre cop sobre la bicicleta, car el doctor, que no era a casa i que van haver de localitzar per telèfon, li va dir que acabava el seu recorregut, qüestió d’un quart, i es posava en camí;

a dos quarts de sis deixava la màquina a la porta de can Borda i s’enfilava escales amunt, cap al menjador, on s’havien reunit les dones de can Bastida i en Quirze, als quals digué que el metge estava per arribar abans de ficar-se a l’habitació d’en Pere que ja havia recobrat el coneixement i semblava prou refet i comunicatiu per explicar-li que anava a pujar d’un bancal a l’altre per la depressió que quedava prop d’un verdiell quan una de les rodes s’agafà en una pedra del marge, que cedí i desequilibrà la màquina;

prop de les sis era altre cop a la finca, on va trobar-se amb l’oncle Tomàs, que examinava el tractor que ell resseguí a la seva vegada sense trobar-li altre desperfecte que un eix de davant una mica torçat i uns quants fragments de pintura caiguda a l’indret on, en capgirar-se, havia fregat el pedruscall;

a un quart de set se’n tornava cap a casa en el precís moment que el cotxe del doctor desembocava en el camí, però no es va aturar, sinó que prosseguí fins a la masia, on va treure la mula ja xollada de l’estable, li posà el collar i hi subjectà els arreus de què se servien quan la junyien al corró de l’era;

a dos quarts i mig tornava a ser per tercera vegada al camp, d’on el seu oncle no s’havia mogut, i entre tots dos i l’ajuda de la mula van anar redreçant el tractor, l’embragatge del qual s’havia travat d’una manera incomprensible que no li permetia de funcionar per més que va provar-ho repetidament, cosa que els obligà a remolcar-lo fins a l’era, on van deixar-lo mentre la Beneta i la Pilaret venien de can Borda amb la tranquil·litzadora notícia que el doctor Balanyà havia assegurat que les ferides no eren greus, les hi havia desinfectades convenientment i ara li donava una injecció antitetànica;

prop de les set, el mateix doctor confirmava les paraules de les dues dones quan s’aturà un moment a frec d’era en passar cap a la carretera i afegí, però, que sempre hi havia la possibilitat d’alguna lesió interna, com ja havia advertit a la Facunda i en Quirze, als quals recomanà que el fessin avisar si l’estat del pacient experimentava algun canvi;

aquella nit la Quimeta tornà a despertar-se de bona hora després d’haver passat un dia malmirrós i la seva mare, en aixecar-se i agafar-la en braços, va dir que li semblava que tenia febre perquè la trobava molt calenta, però no els fou possible de comprovar-ho perquè a la masia no hi havia cap termòmetre;

cap a la matinada el malestar de la criatura encara augmentà, tot el pit i la cara se li havien anat omplint de taquetes rosades, com una mena de borrissol de color, i la tia Andrea, que també s’havia despertat amb els plors i acudí a veure què passava, declarà que probablement es tractava del xarampió i que calia evitar que la petita s’enfredorís, de manera que la seva mare la va tornar al bressol i la ben acotxà;

a les vuit, una hora que li semblà prudencial, en Niel ja corria de nou cap a la vila amb la seva bicicleta i una estona després, repetint gairebé idènticament els moviments de la vetlla, trucà a casa el metge, que en aquell moment acabava de llevar-se, va fer-se explicar els símptomes de la petita que el convenceren que el diagnòstic de la tia Andrea era encertat, com també la precaució de tenir la Quimeta ben abrigada, va receptar-li un xarop i va dir que més tard ja es deixaria caure per la masia, on de tota manera ja pensava anar per tal de donar un segon cop d’ull al noi de can Borda;

a les nou, quan obrien, acudí al taller a cercar un mecànic perquè l’acompanyés a veure el motor avariat, però l’amo, que escoltà atentament les seves explicacions, no es comprometé a enviar-ne cap fins l’endemà al matí perquè estaven plens de feina;

a tres quarts de deu, després d’haver comprat el xarop i un termòmetre a la farmàcia, ja tornava a pedalejar cap a la masia, on a la petita se li havien anat escampant les taquetes rosades per tot el cos i que ara dormia inquietament, amb una respiració ronca que trencava l’ànima de la seva mare, més desassossegada que ella i plena de recriminacions contra el metge, que encara no s’havia presentat;

a les onze, en Niel, que no se sentia amb ganes de sortir al camp, va arribar-se a can Borda, on la Facunda, molt més tranquil·litzada que la vetlla, el deixà passar a veure en Pere, que ja s’havia despertat i al qual ell no féu cap càrrec tot i que el cunyat al·ludí l’accident dues o tres vegades;

a dos quarts de dotze tocats abandonà l’habitació i se les va emprendre novament amb el tractor, que revisà de dalt a baix tan meticulosament que a la fi aconseguí de deslliurar l’embragatge, sense, però, que després li fos possible d’engegar el motor, que devia tenir algun altre desperfecte introbable tot i que no deixà la màquina en pau fins a l’hora de dinar;

prop de les quatre, la Quimeta semblava més febrosa i vermella que mai i en Niel ja estava a punt de repetir el seu viatge quan la tia Andrea, des de la finestra, distingí un cotxe que resultà ser el del doctor, el qual, deu minuts després, a l’habitació de la criatura, confirmà que en efecte es tractava del xarampió, va assegurar-se que en Niel havia comprat el xarop que va indicar-li al matí i es traslladà a la masia del costat a veure el ferit;

de cara al vespre, la Quimeta s’anà ensopint més i més, la febre li pujà una mica, cosa ja prevista, i els deixà sopar i dormir sense molèsties fins a dos quarts de dotze, quan els va despertar amb un inici de ploranera que es perllongà en una mena de somiqueig no aquietat fins a quarts de tres de la matinada;

a un quart de quatre, quan en Niel s’endormiscava de nou, va sentir una mà que el tocava i, simultàniament, uns cops que procedien d’algun altre indret de la casa, immediatament seguits per un xiscle que el va treure del llit mentre la Pilaret saltava per l’altra banda i corria cap a la porta;

un moment després, orientats pels crits que es repetien i que també havien desvetllat la tia Andrea, que de primer es pensava que tornaven a ser ells i es tractava de la nena, van entrar a la cambra del matrimoni on l’oncle Tomàs seia al llit, amb les cames penjants i els braços caiguts mentre la tia Beneta el sacsejava tot plorant, espantada, com van espantar-se ells per l’actitud de l’home que brandava el cap d’una banda a l’altra i els mirava amb uns ulls tèrbols i forasters, idiotitzats, sense preocupar-se ni semblar conscient d’aquell llarg fil de saliva que li penjava de la boca i que la Pilaret, de seguida que es reféu una mica, s’apressà a eixugar-li tot preguntant: «oncle, oncle, què li passa?» sense obtenir altra resposta que aquell curiós balanceig de la testa que indicava alguna cosa precisa, no van saber exactament quina fins que l’home avançà una mà a la bragueta dels seus calçotets llargs i àdhuc provà d’incorporar-se, sense aconseguir-ho ni quan en Niel l’ajudà, puix que va relliscar-li pel costat del llit i se li quedà assegut a terra, com si les cames no el sostinguessin, desmanegat com un ninot que calgué aixecar a pes de braços mentre s’orinava damunt i la tia Andrea, per segona vegada en el curs de vint-i-quatre hores, tenia ocasió de fer un diagnòstic exacte: «s’ha ferit!»;

de manera que prop de les cinc, en plena nit i ara amb el far encès, el xicot, mort de son i de fatiga nerviosa, va recórrer un cop més aquella carretera de malson per anar a despertar un metge que en veure’l va estar a punt de posar-se a cridar i només es va contenir en adonar-se de la cara trasmudada d’en Niel, que, com anys enrera, aleshores de la batussa d’en Quirze i la Facunda, va esperar que l’home, més lent i més vell que en aquells temps, es vestís i tragués el cotxe, on van pujar tots dos i carregaren la bicicleta per emprendre el viatge de retorn a la masia després d’haver passat per la farmàcia de guàrdia, on un apotecari nou i curt de paraules que sortí en pijama va despatxar-los uns injectables que el doctor Balanyà es ficà a la butxaca i fins va haver de pagar perquè en Niel, amb les presses i l’atordiment, s’havia oblidat de la cartera i no en duia ni cinc;

a les sis el doctor començava a examinar el malalt, el qual van trobar com el noi l’havia deixat o encara pitjor, incapaç d’explicar-se perquè només podia fer sorolls amb la boca i descriure gestos amb una mà, l’altra la tenia paralitzada, i també la cama corresponent, com el metge comprovà tot seguit, abans de prendre-li la pressió, que pujava a vint-i-tres de màxima, i comprovar-li els reflexos, que van donar un resultat lamentable un cop van poder ajudar-lo a incorporar-se i seure al caire del llit, queixós i rondinaire, amoïnat per tantes maniobres desacostumades i per les cares consiroses, si és que se n’adonava, de la família, que seguia com fascinada les manipulacions del doctor, el qual va mostrar-se aquesta vegada a l’altura de les circumstàncies, meticulós i lent, abans de concloure que es tractava d’una hemiplexia i declarar que li semblava un cas greu però no desesperat, perquè si l’home reaccionava i l’atac no es repetia hi havia esperances de salvació, un optimisme una mica de comanda i destinat a estalviar llàgrimes prematures a les dones, car després, al cotxe, amb en Niel, que va haver de tornar a vila a comprar més medicaments, digué amb franquesa que no es fes gaires il·lusions perquè, fins i tot si es refeia, era més que probable que els quedaria paralític per sempre;

a dos quarts de deu, quan el xicot tornà del seu segon viatge a la farmàcia, prop de la qual s’havia esperat fins a les nou, hora d’obrir-la, perquè no s’havia atrevit a treure novament l’apotecari del llit, l’home dormia i semblava respirar amb més facilitat, força més, certament, que la Quimeta, que la seva mare vigilava des del costat del bressol perquè no es desabrigués i s’enfredorís en aquella atmosfera que per sort temperava una mica el braser que havien col·locat a l’habitació i que la tia Beneta havia desenterrat qui sap d’on entre dues visites al seu marit, el qual semblava recar-li de deixar sol;

prop de les dotze l’home es despertà i amb tot de gestos de la mà vàlida exigí unes menges que no podia empassar-se, de manera que la tia Beneta li preparà un got d’aigua amb sucre i li anà donant el líquid a culleradetes que ell engolia difícilment i sorollosa, amb els ulls fits al seu davant, sense mirar ningú, l’esguard perdut més enllà de la finestra on el cel no era pas més descolorit que les seves pupil·les;

a la una van dinar, però a partir d’aleshores ja no van tenir com qui diu ni un moment de pau, cada quart o vint minuts l’oncle Tomàs reclamava una cosa o altra: que li tornessin a donar de beure, que el canviessin de posició o que l’aixequessin perquè havia d’orinar, feina aquesta que esqueia a en Niel per ser el més fort i robust de la casa i en atenció que l’home tenia una cama totalment inutilitzada, l’altra li flaquejava i gairebé calia dur-lo a pes de braços fins a l’orinal alt que a can Bastida guardaven per a casos de malaltia, un recipient de terrissa que havien arrambat a la paret perquè l’oncle hi pogués repenjar l’esquena quan l’asseien, alliçonats per la primera vegada, quan no sols s’orinà fora sinó que va embrutar-se i calgué netejar-lo i canviar-lo de roba dificultosament mentre ell bramulava com si l’espellessin;

a la nit van establir torns per vetllar-lo, però a la pràctica la disposició fou de poca utilitat, l’home s’ensopia, s’endormiscava vint minuts o mitja hora i tornava a despertar-se, intentava saltar del llit, s’impacientava i picava contra el capçal amb una remor sorda que desvetllava els altres, que ja dormien amb ànsia, sobretot la Pilaret, que patia per si la Quimeta es desabrigava i l’endemà feia tan mala cara com l’oncle;

cap a les deu del matí tornà a presentar-se el doctor, que començà la visita per can Borda, on tot seguia un procés favorable, i després va entretenir-se vint minuts llargs al costat de l’home, al qual va prendre novament la pressió, que no havia davallat gens a despit del dia de dejuni, auscultà el cor, va prendre la temperatura i examinà encara els reflexos de braços i cames abans d’explicar a la família que si en el terme de vint-i-quatre hores continuava en el mateix estat, incapaç de menjar, caldria alimentar-lo intravenosament amb sèrum, cosa que competia a un practicant i, per tant, obligaria a dur el malalt a la vila, possibilitat que la tia Beneta refusà categòricament tot i que els altres se solidaritzaren amb el metge i tractaren de fer-li veure que a l’hospital estaria més ben atès que a la masia, on faltava tota mena de comoditats;

a l’hora de dinar, entorn de la taula, la discussió fou represa per en Niel, el qual ara assegurà que res no s’oposava, i probablement el metge seria del mateix parer, que la tia Beneta es traslladés igualment a la vila, on podria ocupar una habitació al costat del seu marit, una suggeriment que la dona acceptà més favorablement, però encara sense donar el braç a tòrcer;

a quarts de tres en Niel va arribar-se al poble a avisar la Marianna i en Quiquet, en els quals ningú no havia pensat fins aleshores, com també semblaven haver-se oblidat d’en Tomaset i de la Mercè i en Marc, respecte als quals, de moment, es decidí que no fossin inquietats mentre l’oncle Tomàs no empitjorés d’una manera visible;

a dos quarts de quatre ja era de retorn, amb la noia, que l’havia acompanyat, però sense en Quiquet que era al camp i que ell no considerà indispensable d’anar a cercar perquè tampoc no podia fer-hi res;

a les quatre va presentar-se el mecànic de la vila que li havien promès al taller, però en Niel tot just va tenir temps d’indicar-li el que no funcionava, perquè aleshores van cridar-lo del pis per si podia interpretar els senyals que feia l’oncle i que tampoc no va entendre, perquè es limitava a picar-se vagament el pit i a assenyalar-se la boca com si volgués menjar o beure, cosa que negava quan li ho proposaven i que féu plorar la tia Beneta, aclaparada en veure’l tan desvalgut;

vint minuts desprès en Niel, encara intrigat per aquell gest repetit, tornà a baixar a l’era, on el mecànic, que ja enforquillava la moto amb què havia vingut, li declarà que allí no podia fer res pel que es referia a l’eix torçat, de manera que, si no hi tenia res a dir, avisaria el camió-grua perquè el recollís l’endemà a primera hora, proposició que el noi va haver d’acceptar;

al vespre, ja fosc, van presentar-se en Quiquet i la seva mare, una dona encara valenta a despit de la seva edat, els quals van oferir-se en tot el que calgués i van endur-se la Marianna, que semblava molt afectada i va prometre que tornaria l’endemà;

a dos quarts de deu, havent sopat, l’oncle Tomàs, que tenia la cara més terrosa que mai, va embrutar-se al llit per primera vegada, cosa que van descobrir per la fortor que feia la cambra i que els obligà a canviar els llençols i el mateix malalt, massa ensopit ara perquè tingués ni ànims de protestar del maneig inhàbil a què el sotmeteren la tia Andrea i en Niel, tots dos tan atrafegats que, en veure’ls, la tia Beneta declarà espontàniament que potser sí que allò de traslladar-lo a l’hospital seria una bona idea;

la nit fou relativament tranquil·la, el xarampió de la menuda feia el seu curs amb aparent normalitat i l’oncle dormí d’una tirada fins a dos quarts de set, quan van donar-li aigua amb sucre sense que la reclamés ni acabés d’engolir-la, ja que la meitat, o més, se li escapava per les comissures dels llavis en dos rierols que degotaven lentament sobre el tovalló que la tia Beneta li havia passat sota el coll;

a les set, en Niel se n’anà a dormir una estona i deixà encarregat que el despertessin quan arribés el cotxe-grua, però a dos quarts d’onze ja s’aixecà sense que ningú li hagués dit res, perquè les úniques visites que havien rebut eren les de la Facunda i de la Marianna, ara totes dues assegudes a la cuina amb la tia Andrea, que preparava el dinar;

el metge va comparèixer cap a les dotze i tots tornaren a reunir-se prop del malalt, que continuava molt ensopit potser, va dir l’home, perquè havia tingut un altre petit atac que a ells els passà desapercebut i que accentuava, naturalment, la gravetat de la seva condició, motiu de més per traslladar-lo a vila, on el mateix doctor s’encarregaria de parlar amb l’hospital i fer acudir una ambulància a recollir-lo, proposició que la família acceptà amb el beneplàcit de la tia Beneta, a la qual l’home va dir que no hi hauria cap dificultat perquè es quedés al costat del seu marit, i afegí que fins podria fer el viatge amb ell en l’ambulància;

uns moments després, quan el noi l’acompanyava fins al cotxe, li confià que veia poques probabilitats de salvar-lo, però que si volien, tot i que la cosa li semblava ben clara pel que feia a la malaltia i al tractament que s’imposava, estava disposat a cridar a consulta els col·legues que els Bastida indiquessin;

de nou al pis, en Niel comunicà a la família els darrers mots del metge i tots es van quedar mirant la Beneta que semblava vacil·lar i a la fi digué que ja decidiria quan fossin a vila i hagués tornat a parlar amb el doctor Balanyà;

a tres quarts d’una aproximadament es va presentar finalment el cotxe-grua amb el mateix mecànic que havia acudit la vetlla i el conductor, fixaren el tractor amb l’ajuda d’en Niel i, lentament, s’allunyaren de nou per la carretera després d’haver begut una glopada del vi que els oferí el xicot;

poc després de dinar van tenir la sorpresa de veure en Pere, que havia abandonat el llit, tot i que el metge li aconsellava un altre dia de descans, i que féu riure la Pilaret, que va dir-li que amb el cap embenat semblava un moro;

faltaven uns minuts per les quatre quan l’ambulància s’aturà davant la porta del mas i els dos infermers pujaven al pis amb el baiard on instal·laren l’oncle que després anaren baixant a poc a poc per les escales, seguits per la tia Beneta, en Niel, que li duia la maleta on la dona havia col·locat roba del seu marit i d’ella, i el restant de la família, que va reunir-se amb la Facunda que hi havia acudit des de la casa veïna, entorn del vehicle mentre els dos xicots hi endinsaven el baiard i un d’ells es quedava a fer companyia a l’home perquè la tia Beneta pogués seure al costat del conductor;

cap a les cinc, en Niel agafà la bicicleta i va traslladar-se a vila, on de primer es presentà al taller, l’amo del qual, que ja havia donat un cop d’ull al tractor, li assegurà que l’hi enllestiria per l’endemà passat a tot estirar, i després va anar-se’n a l’hospital, on va coincidir amb el doctor Balanyà, que conferenciava amb una monja i la tia Beneta sobre la conveniència, a la fi rebutjada, de procedir a una consulta;

va restar prop de l’home fins a les set tocades, quan va presentar-se el practicant avisat pel doctor mateix, un xicot molt jove i força curt de talla que procedí a tot de complicades operacions amb l’ampolla de sèrum que penjà en un clau de la paret abans de punxar l’oncle amb l’agulla de l’altre extrem del tubet de goma que, més amunt, duia una secció de cristall que permetia de veure la caiguda, gota a gota, del líquid de color de mel clara;

a tres quarts de vuit ja tornava a entrar a la masia, on va trobar la Pilaret a l’habitació, inclinada sobre la criatura, que no semblava tan vermella com els dos dies anteriors i tot just, va dir-li, acusava tres dècimes de febre;

a dos quarts de nou, en Quiquet, que no sabia res del trasllat de l’oncle a vila, va presentar-se a cercar la Marianna, que s’havia passat el dia a la masia, i en Niel va sortir amb ells fins al camí, on després va trobar-se amb en Quirze, que retirava i li preguntà per en Tomàs i pel tractor, sense afegir, però, que les despeses de reparar-lo anaven a compte seu, cosa a la qual no va referir-se ningú fins l’endemà, quan va parlar amb en Pere;

a les deu, mentre la tia Andrea encara feinejava per la cuina, en Niel i la Pilaret van retirar-se a llur habitació, on la petita dormia força tranquil·la, i tots dos, una mica enervats pels esdeveniments dels darrers dies, van estimar-se ben abrigats amb els llençols, perquè la nit fresquejava de valent;

l’endemà, quan va tornar a presentar-se a l’hospital, ja una mica avançat el matí, un barber estava afaitant l’oncle i una monja preparava l’habitació per a la vinguda del sacerdot, car a la fi havien pogut interpretar aquell gest del malalt, que tornà a repetir, en el sentit que desitjava combregar;

la cerimònia tingué lloc a quarts de dotze, en presència d’en Niel, que s’havia quedat i després esperà la visita del metge, molt poc optimista i inclinat a aconsellar que potser valdria més que avisessin en Tomaset i la Mercè, als quals el mateix Niel va enviar un telegrama abans de tornar a la masia;

a la tarda, més que res per distreure’s i fer treballar una mica la mula, que ja feia massa dies que estava reclosa, va sortir amb el forcat i, fins al vespre, llaurà el «Camp de Baix» sense veritable necessitat, perquè ja tenia preparada la terra que aquell any pensaven sembrar;

a les deu, quan ja havien sopat, els espetecs d’una moto van fer-los abocar tots a la finestra abans de córrer cap a baix a obrir la porta ja tancada i acollir la Mercè i en Marc, que s’havien posat en camí tot seguit de rebre el telegrama, cap a les cinc, però que havien tingut una avaria per la carretera que els entretingué prop d’una hora a Martorell;

un quart després, com que no havien volgut que la tia Andrea els fes res calent, sopaven una amanida i un tall de pernil mentre en Niel els posava al corrent de l’atac de l’oncle, el qual ells no havien vist perquè el noi, en el seu telegrama, no esmentava per a res l’hospital i la parella es pensava que l’home continuava a la masia;

l’endemà se n’anaren de bon matí a la vila, on ell els seguí més tard després de convenir amb la tia Andrea que si l’oncle encara havia empitjorat enviaria un taxi a recollir-la junt amb la Pilaret, que confiaria la menuda a la Facunda;

a les nou i deu, hora d’arribada del tren, era a l’estació per si venia en Tomaset, el qual poc després saltava d’un cotxe de tercera amb la bossa a l’esquena, sense maleta i el vestit tot arrugat d’haver intentat dormir al seient;

a tres quarts de deu ja eren a l’hospital, on l’oncle Tomàs, que havia passat mala nit, potser per culpa del mateix sèrum com va dir-los la monja, va reconèixer el seu fill, com una estona abans havia reconegut en Marc i la Mercè, i fins allargà la mà per donar-li la benvinguda;

a les deu i minuts la monja els va treure de l’habitació perquè fatigaven el malalt i tots, llevat de la tia Beneta, van sortir al pati-jardí de l’establiment, on esperaren la visita del metge entre dos vells pensionistes que, de tant en tant, rondinaven mots inintel·ligibles;

a dos quarts de dotze van tornar a pujar cap a les habitacions, però es quedaren al corredor mentre el doctor Balanyà s’entretenia amb el pacient, el qual, va dir-los després, continuava estacionari dins de la natural i sabuda gravetat;

van tornar-se’n, doncs, tots cap a la masia, en Tomaset precàriament assegut a la moto de la parella que només era prevista per a dos passatgers, i en Niel a cavall de la seva bicicleta, de manera que quan va arribar a casa el noi ja s’havia tret el vestit de soldat i duia la granota de treball, neta i planxada, i la Mercè ajudava a la cuina, on la tia Andrea acabava de preparar el dinar mentre la Pilaret intentava de donar una mica de suc de taronja a la Quimeta;

a la tarda en Marc acompanyà la tia Andrea a vila amb la moto i ell, que volia tornar a sortir al camp, a la fi va quedar-se a casa a jugar a cartes amb en Pere, que encara no s’havia tret la bena del cap, i en Tomaset, que tenia tres dies de permís prolongables fins a la setmana si calia i sempre que es fes timbrar el paper a l’alcaldia;

a les set, quan ja s’havien cansat de cartons perquè no es jugaven res, en Tomaset anà fins a can Borda amb el fill d’en Quirze i ell va ficar-se a la cuina, on la Mercè explicava a la Pilaret les circumstàncies del seu gestament, anunciat per carta al seu degut temps, una pèrdua de la qual la consolava el fet que ara tornava a estar embarassada, encara no de dos mesos;

a quarts de nou van tornar en Marc i la tia Andrea, ella tota plorosa perquè s’havia trobat amb l’espectacle que el malalt, per una raó o altra, es negava a rebre el sèrum, amb una obstinació que li féu arrancar dues vegades l’agulla i que no cedí fins que la monja va lligar-li el braç al llit;

a la matinada en Niel va despertar-se perquè li semblà sentir la remor d’un cotxe que s’endinsava pel camí, sortí al menjador a mirar per la finestra i tot seguit es precipità escales avall, davant la Mercè que també s’havia aixecat i massa emocionada perquè pogués dir una sola paraula quan el taxista saltà del cotxe i els comunicà que els reclamaven a l’hospital sense pèrdua de temps;

als deu minuts sortien tots cap a la vila amb el cor encongit, la parella amb la moto i els altres amb el cotxe quan en Niel va haver anat a despertar els de can Borda perquè la Facunda acudís al costat de la Quimeta i en Quirze s’arribés al poble a avisar la Marianna;

a les quatre ja eren a l’hospital, on la tia Beneta plorava en braços de la monja de servei i el doctor Balanyà era al costat del malalt, que ja feia estona que havia entrat en la preagonia, tenia els ulls closos i no els obrí ni quan el cridaren pel seu nom, tot ell, s’hauria dit, concentrat en aquella ranera profunda i sorollosa que semblava esqueixar-li el pit i el joc de la mà vàlida, que anava repetint incessantment el gest de cobrir-se amb el llençol desordenat;

a les deu del matí encara continuaven allí, ara amb en Quiquet i la Marianna, però sense el metge, que poc després de llur arribada s’havia acomiadat perquè, va dir-los, «la ciència ha fet tot el que podia fer» i la cosa era en mans de Déu, un magre consol que acolliren silenciosament mentre la monja treia cadires d’algun lloc i els invitava a seure;

cap a un quart d’onze el malalt va obrir un moment els ulls, en aparença sense veure ningú, els tornà a cloure, la ranera s’aprofundí encara, fallà, va reprendre de nou, però ja per molt poca estona, car tot seguit s’anà aquietant, la cara se li immobilitzà totalment i la monja, que li havia cercat el pols, declarà que havia mort;

vint minuts després, el doctor Balanyà, cridat per telèfon, confirmava la defunció, signava la papereta i, mentre dues monges es tancaven a l’habitació per tal de vestir el cadàver, en Niel i en Tomaset van traslladar-se a veure en Biel Biosca, el fuster que tenia al seu càrrec els serveis de la funerària, escolliren el bagul que volien, ni pobre ni luxós, i van deixar a les mans de l’home tots els preparatius de la cerimònia i les declaracions que la precedien;

a les dotze ja tornaven a ser a l’hospital, on les dones seien a la cambra mortuòria, davant el cadàver flanquejat per quatre ciris que ningú no havia encès, la tia Beneta més pàl·lida que el difunt, el qual la mort semblava haver rejovenit perquè li havia allisat el rostre, on fins i tot s’esborraven els solcs de les arrugues que, viu, li devoraven el front;

a tres quarts d’una, tots, amb l’excepció de la tia Beneta, van tornar a la masia a dinar, perquè la Pilaret patia per haver deixat la Quimeta tanta estona amb la mare i en Niel havia de donar menjar a la mula i abeurar-la;

van fer un dinar sumari, perquè ningú no tenia gana, i, a la tarda, en Marc i en Tomaset, amb la moto del primer, es traslladaren de nou a vila, d’on el marit de la Mercè, tot sol, tornà cap a les vuit quarts de nou a recollir en Niel i a dir a les dones que un taxi les aniria a cercar l’endemà al matí a primera hora;

havent sopat, els dos joves reprengueren la carretera polsosa i a les deu ja tornaven a ser a l’hospital, on iniciaren la llarga vetlla fúnebre, tan aviat asseguts a la cambra, prop del cadàver que ara il·luminaven els ciris, com passejant pel corredor fosc i silenciós, acompanyats de primer per dos vells veïns dels Bastida quan encara vivien a vila, un home molt sord i un altre que es mocava contínuament, en Narcís de can Bóta i en Benet Saura, els quals van retirar-se cap a les dotze, quan ja feia una hora que havien arribat en Quirze i el seu fill Pere, vinguts a peu des de la masia perquè el vell no sabia anar en bicicleta i els devien recar els diners d’un taxi, que, si els ho haguessin dit, en Niel o en Marc haurien pogut avisar en tornar a vila més d’una hora abans;

a les dues en Tomaset i en Niel ja pesaven figues, però poc després es van tornar a despertar perquè en Quirze, que també s’havia adormit, roncava molt fort i va caldre fer-lo sortir a prendre l’aire del pati, on s’eixoriví prou per resistir fins a la sortida del sol;

a les vuit, quan ja feia estona que la tia Beneta era aixecada, perquè se la veia tan decaiguda que l’havien obligada a retirar-se a la seva habitació, tots sis homes se n’anaren a esmorzar a la taverna més propera, un local brut i profund que hi havia en una recolzada del Carrer Major, on van fer-los una truita amb patates i els serviren un vi espès i agrejant que en Marc va escopir abans de demanar una cervesa;

a les nou van presentar-se la tia Andrea i la Pilaret, que de nou havia deixat la seva mare amb la criatura, la qual havia tornat a passar una bona nit i semblava més recobrada tot i que encara tenia un xic de febre, i poc després acudiren els vells de can Racó i les dones que venien a passar el rosari, dirigit per la monja amb una eficàcia molt relativa a causa dels plors no sempre continguts de la vídua i la germana del finat;

a tres quarts i mig de deu, els homes de la funerària van desmuntar el cadafal, tancaren el taüt, apagaren els ciris, que no havien deixat de cremar en tota l’estona, i, l’un pel cap i l’altre pels peus, dirigits pel Niel que els precedia, davallaren la caixa fins al carrer i la col·locaren al cotxe que ja s’esperava entre tot de petits grupets d’homes que seguidament van emprendre la marxa darrera els capellans una mica avançats al dol, format per en Tomaset, al mig, i els dos gendres, un a cada banda;

uns minuts després el seguici s’aturava davant l’església, els de la funerària descarregaren la caixa i l’entraren al temple, on van seguir-la els homes i les dones que venien darrera, tots els quals anaren distribuint-se, ordenadament i separada, pels bancs de fusta on van agenollar-se quan començà l’ofici de difunts, car la família, per comoditat de tots plegats, havia decidit que enterrament i funeral tindrien lloc alhora en comptes de posposar el segon per a l’endemà com solia fer-se entre la gent de la vila;

cap a tres quarts d’onze tots tornaven a abandonar el temple, el bagul fou restituït al cotxe i els familiars van arrenglerar-se a tocar de la porta perquè els coneguts i amics que havien acudit poguessin donar-los el condol entre la curiositat dels botiguers i clients dels locals veïns que sortiren a xafardejar als llindars;

uns minuts abans de les onze els parents mascles del difunt pujaven en un cotxe i els familiars femelles en un altre i tots dos vehicles emprenien la marxa cap al cementiri, prop del qual aconseguiren el cotxe fúnebre, que els havia precedit;

a les onze i cinc, escassament, homes i dones abandonaven els automòbils negres i lluents i penetraven en el camp sagrat mentre els de la funerària descarregaven el taüt i el col·locaven sobre un carret que van anar empenyent cap als nínxols del fons esquerre, la part vella del cementiri, on els Bastida tenien llur darrera estada;

a les onze i deu el paleta municipal feia saltar a cops de maça la fràgil paret del nínxol i un dels enterramorts va estirar el que restava d’una caixa malmesa i, amb ella, el cadàver momificat de la vella Mercè Rebull, mare de l’oncle Tomàs, el bagul del qual fou col·locat al seu lloc abans de tornar a introduir la vella al forat, ara sobre la caixa del fill, mentre en Tomaset i en Marc havien de sostenir la tia Beneta que semblava a punt de desmaiar-se;

a les onze i vint el paleta començava a refer de nou la breu paret i en Niel lliurava una moneda de cinquanta a l’enterramorts que tenia més a prop, tot mormolant: «per a tots vostès», abans de seguir els altres cap als cotxes que els esperaven fora i que aquest cop ja els durien directament al mas després d’haver deixat en Marc a l’entrada de la vila perquè recobrés la moto;

a les dotze ja eren tots a la masia, on es reuniren un moment al menjador per refer-se amb una copeta de ratafia d’albercoc que va servir la Pilaret i mentre bevien la qual en Tomaset, davant de tots, preguntà a en Marc, que havia arribat darrera d’ells: «Suposo que això de la terra seguirà igual, oi?» i obtenia la resposta prevista: «Naturalment; ara ets tu, el mitger»;

a dos quarts d’una els sogres d’en Niel i en Pere se’n van tornar a can Borda, però en Quiquet i la Marianna van quedar-se a dinar, així com els pares del noi, que havien fet el viatge en un cotxe a part, el mateix que els havia dut a vila aquell matí, poc abans del rosari;

a un quart de quatre els Bastida van quedar-se finalment sols i en Niel, després de passar una estona al costat de la Quimeta, que estava una mica bellugadissa i volia treure la maneta per agafar-li un dit, baixà a l’era on en Tomaset fumava assegut al pedrís, i li parlà de la necessitat de llogar un jornaler per a la sembra, perquè s’allargaria massa si s’ho havia de fer sol, cosa en la qual el noi va convenir distretament, com si el preocupessin altres idees;

a dos quarts de sis tocats a la tia Beneta li agafà un dels seus atacs, des de feia anys molt espaiats, i tots assistiren impotentment al seu dolor no sense que la tia Andrea la renyés per no haver-se recordat de prendre les pastilles acostumades durant els darrers dies, cosa que en canvi en Marc opinava que no tenia res a veure amb la manifestació de la malura, perquè només eren destinades a regular d’una manera més convenient el metabolisme del cos;

a l’hora de sopar, la dona ja refeta, en Tomaset va treure a relluir qüestions d’interessos i preguntà a la seva mare on guardava els diners el difunt, pregunta que la tia Beneta trobà poc menys que monstruosa quan el cos de l’oncle encara era calent i inicià una discussió tan agra que en Niel, revoltat, va deixar la taula i baixà a l’estable a fer companyia a la mula abans d’emprendre un passeig en direcció a la carretera, on restà fins que va semblar-li que ja tothom devia ser a dormir;

en tornar al mas, prop de les deu, va trobar la Pilaret a la porta de l’entrada, inquieta, i tots dos pujaren a llur habitació, on ella va contar-li que mare i fill s’havien separat ben enfadats, mal humor que encara els durava l’endemà al matí, car en aixecar-se a penes se saludaren;

a les set en Niel agafà la bicicleta i se s’anà al poble a veure en Jep de can Lloses, un home d’una cinquantena d’anys en el qual havia pensat com a possible jornaler, potser no massa treballador però raonable i amb un xic de terra pròpia que anava com Déu volia, perquè ell preferia llogar-se;

a tres quarts de vuit, després d’haver parlat amb la seva dona, que li digué que li semblava que ja estava compromès, va localitzar-lo partint llenya al clos dels Queralt, un matrimoni vell que tenia l’únic fill al servei i ara sovint havia d’acudir a mans mercenàries per a algunes feines, i al cap de vint minuts ja s’havien entès per començar la setmana entrant, quan l’home quedés lliure;

a un quart i mig de nou, el xicot ja tornava a ser a la masia, on va ficar-se a la botiga del gra i examinà curosament els cereals escampats i repartits en calaixos, sota una capa de pólvores que, en remoure-les, el féu esternudar un parell de vegades, satisfet però de trobar no sols el blat sinó l’ordi ben frescos i pràcticament sense rastre de voliana, a punt de ser llançat als solcs on, si el temps es mostrava propici, germinaria al seu moment degut;

a les nou tocades, quan abandonava la botiga, va trobar-se amb en Tomaset, que inflava els pneumàtics de la bicicleta amb un posat adust que descoratjava de fer preguntes i, al cap d’uns minuts, quan pujava cap a dalt després d’haver passat per l’estable, el va veure que s’allunyava en direcció a la vila;

havent esmorzat, en Marc, que s’acabava d’aixecar, va acompanyar-lo a la botiga on l’ajudà a ensacar un parell de quarteres que volia tenir a punt i després se’ls reuní la Mercè que ensumà aquella olor i, inesperadament, declarà que la rejovenia;

a dos quarts de dotze en Tomaset tornà de la vila i va deixar la bicicleta sense donar cap explicació fins a l’hora de dinar, quan va dir que havia parlat amb el notari i havien convingut que aquella tarda a les cinc es reuniria la família al seu despatx, on els faria lectura del testament del difunt, de manera que havia encarregat un taxi que els recolliria a dos quarts;

el cotxe va presentar-se deu minuts abans de l’hora convinguda, però tots estaven ja mudats i la família en pes, amb l’excepció de la Pilaret, que va quedar-se, i d’en Marc i de la seva dona, que agafaren la moto, va enquibir-se al vehicle, el mateix que els havia dut el dia de l’enterrament;

a tres quarts ja eren al despatx del senyor Robles, el notari, a la sala d’espera del qual van haver d’entretenir-se una estona perquè l’home tenia una visita que es perllongà fins prop d’un quart de sis;

aleshores, invitats pel passant, van reunir-se entorn de la gran taula plena de papers, darrera la qual seia el senyor Robles, un home llarg i prim, de rostre sever i d’ulls blaus que dissimulaven unes ulleres de muntura de pasta, molt ampla, i que es va treure per procedir a la lectura del testament:

«A les onze hores del dia set de març de mil nou-cents cinquanta-vuit, davant meu, Josep Robles i Marull, notari de l’Il·lustre Col·legi de Barcelona, amb domicili a la vila, compareix al meu despatx a fi d’atorgar testament obert el senyor Tomàs Bastida i Rebull, major d’edat, casat, pagès de professió i veí de la masia de can Doll, amb DNI número 36218217 de data del dia 22 de maig del 1957. Es troba el compareixent bé de salut i en ple ús de les seves facultats intel·lectuals i volitives i, assegurant de tenir i tenint a judici meu capacitat legal suficient per a aquesta atorgació, passo jo, el notari, a redactar-lo i autoritzar-lo, d’acord amb els seus desigs i instruccions manifestats amb anterioritat i segons les següents clàusules:

Primera: manifesta que és nat a la vila, Lleida, fill dels avui difunts consorts Tomàs i Mercè, i que del seu matrimoni, únic per ell contret, amb la senyora Beneta Pi i Gallissans, existeixen tres fills de nom Marianna, Mercè i Tomàs Bastida Pi.

Segona: afirma la seva regionalitat catalana i tant el seu règim matrimonial com la seva herència es regiran pel Dret Civil especial de Catalunya.

Tercera: llega a la seva esposa, la senyora Beneta Pi i Gallissans, l’usdefruit vidual de les finques que deixi a la seva mort, amb l’excepció de la planta anomenada “La Campana”.

Quarta: llega a les seves filles Marianna i Mercè la quantitat en metàl·lic de vint-i-cinc mil pessetes a cadascuna.

Cinquena: llega al seu cosí nebot, en Daniel Bastida i Mora, la finca anomenada “La Campana”, del terme de la vila.

Sisena: amb l’excepció del que estipulen les clàusules anteriors, tercera, quarta i cinquena, nomena i institueix hereu universal de tots els seus béns, crèdits, drets i accions que a la seva mort deixi, el seu fill Tomàs Bastida i Pi, amb obligatorietat que doni acolliment, manutenció i ajuda a la seva tia Andrea Bastida i Rebull, germana del testador. I, en defecte del seu esmentat descendent, institueix hereva universal la seva esposa Beneta Pi i Gallissans.

D’aquesta manera atorga el senyor Tomàs Bastida i Rebull el seu testament, primer per ell ordenat, que vol que valgui per tal o per codicil o aquella espècie d’acte de darrera voluntat que en dret millor li valgui.

Són presents en el moment de l’atorgament, en qualitat de testimonis instrumentals que veuen, escolten i entenen el testador, el senyor Alfons Soler Marida i el senyor Miquel Brau Tusqueda, majors d’edat, aptes segons afirmen i veïns d’aquesta vila, carrer de la Font, 14, baixos interior, i plaça de les Flors, 5, 1r., respectivament; als quals i al compareixent he llegit íntegra aquesta escriptura a desig seu, després d’haver-los advertit del dret que tenien de llegir-la per ells mateixos, i trobant-la l’atorgant d’acord amb la seva voluntat es ratifica i firma junt amb els testimonis.

De la unitat d’acte, que conec el testador, que conec i entenc perfectament la llengua catalana, que aquest testament, escrit a doble columna, es correspon en els dos idiomes en què és escrit, que s’han observat totes les formalitats legals i en tot allò que s’escaigui i de tot el contingut d’aquest instrument públic, redactat en el present i únic text, jo, el notari, dono fe»;

a tres quarts de sis ja tornaven a agafar el taxi i emprenien de nou el camí de la masia, tots callats, cohibits per l’actitud d’en Tomaset que es contenia, lívid de ràbia, com s’havia contingut davant el notari, i no parava de teclejar-se els genolls amb les puntes dels dits;

a les sis i deu pujaven cap al menjador, d’on la tia Beneta passà a la seva habitació per tornar-ne als cinc minuts amb un feix de papers, la llibreta d’estalvis, les escriptures i dos sobres plens de diners que va deixar caure sobre la taula sense pronunciar un sol mot ni quan el seu fill va treure els bitllets i els anà comptant davant de tots, vuitanta-dues mil cinquanta pessetes que amuntegà en un costat abans de preguntar: «no hi ha res més?»;

un minut després, davant la resposta seca de la tia Beneta, tornà a comptar-los, però ara en féu tres pileres, dues d’elles de vint-i-cinc mil, destinades a la Marianna i a la Mercè, la primera absent perquè a ningú no se li havia acudit d’avisar-la, i l’altra obligada tot seguit pel noi a signar una mena de rebut que ell mateix va redactar, amb bolígraf, sobre un full de bloc;

a tres quarts i cinc, quan la família ja s’havia dispersat, muda i incòmoda pels procediments expeditius de l’hereu, en Niel entrà a la seva cambra, on la Pilaret tenia agafats els dos canells de la menuda assegudeta al bressol i li feia picar un puny contra l’altre mentre cantussejava:

Ferrer, ferrer,

manyà, manyà,

tinc caguera

i no puc cagar,

una cançoneta que de criatura li havia cantat la Facunda i que la petita devia trobar tan graciosa que insistí perquè continués quan ella va callar per escoltar les explicacions del seu marit;

a dos quarts de nou, mentre sopaven, en Marc anuncià que se n’anirien l’endemà al matí i en Tomaset, el qual la vista dels diners semblava haver reconciliat amb l’existència i fins a cert punt amb la pèrdua de «La Campana», que prou clarament es veia que li dolia tot i no haver-hi fet cap comentari, digué que ell agafaria el tren de les dues perquè el permís se li havia acabat;

l’endemà, a dos quarts de deu, en Niel va acompanyar la Mercè i el seu marit amb la moto fins a la vila, després d’haver convingut que a migdia es trobarien amb en Tomaset al passeig de l’estació, on recolliria la bicicleta amb la qual el noi havia de fer el trajecte i que, a ell, li servia per tornar a casa si el tractor encara no era reparat;

a les deu, havent-se acomiadat de la parella, que marxava confortada amb les vint-i-cinc mil pessetes de l’herència de l’oncle Tomàs, el xicot va presentar-se al taller on, en dir-li que la màquina ja estava a punt, reclamà amb gran admiració de l’amo un rebut sense firmar que prop de dues hores més tard, després d’haver-se arrossegat pel cafè, on tingué una llarga conversa insubstancial amb en Gomà, el de la ferreteria, que va entrar a fer una cervesa, va mostrar a l’hereu, el qual es negà a donar-li les mil dues-cents pessetes a què pujava el cost de la reparació amb l’excusa que havien de pagar-la els de can Borda;

als cinc minuts es discutien acaloradament a la porta del Banc, on el noi volia ingressar els diners que li havien quedat després de les particions i d’haver deixat a la masia cinc mil pessetes per a totes les despeses que podien presentar-se, una quantitat que, a en Niel, li semblà ridícula perquè encara tardaria mesos a llicenciar-se i l’import del raïm, que no havien cobrat, com l’hereu va recordar-li, aquell any era molt magre, potser unes quatre mil, tot plegat una misèria ara que tindria un jornaler pel sembrar i hi havia les medecines de la tia Beneta, totes cares, i la visita al metge de Lleida, dins d’una mesada, raons que el xicot no va voler tenir en compte, de manera que al capdavall van separar-se pràcticament enfadats;

prop de la una en Niel, sense esperar el tren, tornava al taller, va recollir el tractor, hi carregà la bicicleta i se les emprengué cap a la masia, on la tia Beneta encara tenia els ulls envermellits del tip de plorar que s’havia fet després de l’escena provocada per les cinc mil pessetes que tots convenien que eren insuficients;

a punt de dinar, en Niel envià la Pilaret a can Borda amb l’encàrrec de veure si hi havia en Pere i, si el trobava, de dir-li que passés un moment per can Doll quan li vingués bé, que va ser de seguida, car als cinc minuts va comparèixer amb la noia i ell va poder presentar-li la factura del tractor, la qual es va comprometre a pagar a final de setmana, el dissabte, que havia d’anar a vila;

a dos quarts de quatre, sense dir a ningú on anava, el noi agafà la bicicleta i s’allunyà carretera amunt, però sense entrar al poblat va desviar-se per un camí que menava al cementiri, a la porta del qual deixà el vehicle abans d’endinsar-se pel passeig central, cap al racó dels nínxols de can Bastida, on va aturar-se una estona a contemplar la breu paret d’obra, on no hi havia ni semblava haver-hi hagut mai cap inscripció, anònima, doncs, trista i lliurada a un oblit prematur;

a un quart de cinc entrava al pati del marbrista, a dos-cents metres, potser, del cementiri, i després d’examinar amb l’ajuda de l’home les làpides escampades pel magatzem, el catàleg que tenia al despatx i de discutir els preus, va encarregar una cosa senzilla, de marbre negre, on havia de dir: «Tomàs Bastida i els seus» sota d’una creu menuda, en relleu, com la inscripció;

a tres quarts de cinc tornava a muntar a la bicicleta, travessà mitja vila i, per darrera «Els Horts», anà progressant lentament fins a la cruïlla, tombà cap a la dreta i uns minuts després era a «La Campana», a l’entrada de la qual va quedar-se uns segons, abraçant amb la mirada aquella extensió aproximada de tres jornals plantats d’oliveres i d’ametllers que després va anar recorrent bancal rera bancal, ara sense la bicicleta, que repenjà contra un marge, examinant distretament els arbres vells i de brancam espès que es blegava una mica sota el pes del fruit, aquell any abundant i gras, com va comprovar tàctilment en collir dues o tres olives que va endur-se fins a la paret de dalt, on es va asseure amb una cama replegada i les mans enllaçades sobre el genoll mentre els ulls se li enlloraven pensant en l’oncle, que era mort i l’havia estimat, i en els vells que s’havien barallat per aquell tros de terra que ara era seu, l’origen, potser, d’una altra propietat Bastida.