II

S’havien acabat els temps d’escola, la caminada diària a la vila, d’on la Marianna, la Mercè i ell, de primer, després la Mercè i ell sol, seguidament tots dos amb els bessons de can Borda i a la fi únicament els tres vailets tornaven de banda de nit amb la cartera plena de llibres, cartipassos, blocs, llapis i gomes esborradores, ell sempre una mica desgraciat perquè el pare que tenia de mestre no li agradava i des del primer matí el trobà antipàtic, potser perquè era una mica brusc i ell estava acostumat a les maneres de la tia Andrea, que li havia ensenyat de llegir i fins i tot d’escriure fins que l’oncle Tomàs va creure que ja era prou gran per fer aquells sis quilòmetres, entre l’anada i la tornada, que separaven la masia del col·legi al qual calia assistir

«perquè els nois s’han de criar amb els altres si no volem que es converteixin en salvatges»,

com havia dit l’oncle amb l’assentiment de la tia Andrea que en això opinava com el seu germà, però no com ell, car a la masia era feliç i suposava que passats els primers temps, quan devia trobar a faltar el pare i la mare, que ara no recordava, i uns jocs que també havia oblidat en un ambient que li era totalment desconegut, ho devia haver estat sempre a desgrat de la Mercè que durant molt de temps va manifestar-se engelosida i s’aprofitava dels dos anys que li duia per fer-li les mil botxineries de les quals no va queixar-se mai ni a l’oncle ni a les ties, perquè tenia el seu orgull i d’una certa manera misteriosa sabia que creixeria i seria més fort que ella i li podria tornar amb escreix totes les estirades de cabells i tots els pessics de què havia estat víctima, per bé que després no ho va fer; les baralles amb els companys d’escola, de vegades ben cruels i sense treva si no els descompartia algú, l’havien acostumat al combat franc i net que li feia menysprear aquelles petites traïdories i l’exercici de la força contra algú manifestament més feble, cosa que va comprendre el primer dia que la féu plorar en retorçar-li el braç perquè ella li havia pres unes bales de vidre que havia guanyat jugant a flendi amb l’Enric Gomà i que ben mirat no valien l’enrabiada perquè també va acabar perdent-les, suposava que per la carretera, unes bales que ara quedaven molt llunyanes, en la prehistòria de la seva vida tot i que només feia dos anys d’això, però el temps es dilatava d’una manera desmesurada, ahir era un infant i ara gairebé es trobava un home, treballant al costat de l’oncle, que feia poc li havia dit:

«ben aviat no em caldrà llogar ningú»,

referint-se als jornalers que l’ajudaven al temps del batre, per sembrar i quan esporgava, de cara a la primavera, car la propietat no era excessiva i tot el restant s’ho feia sol o amb la col·laboració de les dones de casa, llevat del collir olives, quan del poble venien tres xicotes que els ajudaven a plegar les de terra i que havia de pagar ell, no com l’home del batre, de l’esporgar o de la sembra que anaven a compte de l’amo, aquell senyor Sostre de la merceria que només es deixava veure quan menys t’ho esperaves i sovint compareixia a peu i tot, com per arribar més silenciós; però ara el cotxet que s’havia comprat, de segona mà, l’havia desacostumat d’aquestes caminades i sempre es presentava sorollosament, ja sense ànsia de sorprendre’ls, potser perquè s’havia convençut que l’oncle Tomàs era un home honrat i treballador que no planyia esforços ni llaurades perquè la terra fruités, i si no fruitava no sempre era culpa seva, ja que hi havia hagut un seguit d’anys dolents, sense pluja, o amb pluja insuficient, sense que els del Servei del Blat, tanmateix, se’n volguessin fer càrrec sempre, el cupo era sagrat i la distribució del que els corresponia la feien a vila, on rarament tractaven l’oncle amb justícia, al dir de l’home, que es queixava amb en Quirze de can Borda, el qual era un mitger més recent, car no s’havia instal·lat a la masia veïna fins després de la guerra, l’any quaranta, amb els dos fills que eren uns mocosos encara i la Pilaret, una nena que els havia nascut l’any abans al poble de muntanya on havien viscut fins aleshores i d’on no se sabia si els havien tret o havien marxat, probablement allò primer perquè l’home era de mala jeia, potser no ben bé per roïnesa pròpia, sinó per culpa del caràcter de la dona, gata maula «i llicenciosa»,

com va dir un dia la tia Andrea, sense que ell s’atrevís a preguntar res perquè l’instint li feia sospitar que era una cosa lletja que no li aclaririen i que havia d’esbrinar tot sol, potser entre els companys de col·legi entre tots els quals se sabia tot, més que res per les confidències d’en Jaumet Barrera, el fill del metge, que aleshores ja havia començat el batxillerat i es devia passar els vespres de nas als diccionaris que diu que tenia el seu pare, molt més complets que l’enciclopèdia del pare Farreró, car allí mai no hi trobaven el que cercaven, només alguna paraula com ara puta, vulva, lenocini, amb unes definicions curtes que no tenien ni suc ni bruc i que llegien el darrer any d’escola, quan de més a més va aprendre a masturbar-se, però això li feia una mica de por, en Jaumet Barrera, que continuava sent amic seu tot i haver canviat de classe, havia dit que era molt dolent i que hi havia nois que s’havien quedat cecs de fer-ho, de manera que no hi va insistir i ara que havia perdut el contacte amb els seus companys gairebé no hi pensava mai, sense comptar que anava més cansat, potser per falta de costum, ja que el seu oncle no l’estalviava, de vegades semblava no acudir-se-li que tot just era un noiet de tretze anys i sovint li confiava el forcat, però no encara la parella tot i que ell també ho hauria volgut provar; el fet és que no es planyia, se sentia fort i feia un treball bell, solitari i lliure, sense presses, era rar que l’oncle digués per exemple:

«cal que demà enllestim de mantornar gL’Arreladah», perquè en general no posaven un terme massa precís a les coses i als treballs, l’home procedia amb continuïtat però sense treure la llengua, tenia ben apamada la propietat i sabia que

setmana amunt setmana avall cada feina quedava enllestida en el moment que el costum o els cicles de la natura exigien, i així li ho havia ensenyat a ell, pagès jovençà que de bon matí se n’anava al camp amb les alforges, on duia un cap de pa i una arengada o una sardina d’oli, quatre olives i una mica d’all, sense oblidar el vi, però sense aigua, com no fos per a la mula, car ja era sabut que es posava a les cames i que els pagesos aiguaders per convicció o per necessitat no rendien tant i es cansaven més de pressa, com un jornaler vegetarià que van tenir una vegada i que l’oncle acomiadà el tercer dia perquè tot eren problemes pel menjar, resultava com si tinguessin un malalt a casa, algú que fes règim, com quan encara vivia la vella, l’àvia que també deia ell, que a més d’estar mig baldada no tenia bona pressió, o potser tot era el mateix, no ho sabia, i les dones havien de fer dos dinars i dos sopars, rarament encertats perquè ella es queixava de tot, era una vella enutjosa i desagraïda que després, cap als darrers temps, agafà la mania de fer-se les necessitats damunt o en qualsevol racó de la casa que li vingués a tomb, ja no hi devia acabar de tocar, però encara podia haver viscut força si no hagués estat per la caiguda, el metge els va dir que tenia el cor molt jove tot i que «no sé pas d’on ho deu haver tret, perquè no l’ha mirada per la pantalla ni gairebé l’ha auscultada»,

com va dir la tia Andrea, que no hi confiava gaire i s’hauria estimat més el doctor Barrera, el pare d’en Jaumet, que era més jove i tenia fama de més entès, a part que fos una mica antipàtic perquè era dels qui mangonejaven a ca la vila i a la Germandat, això darrer perquè la seva dona era la pubilla de can Móres i ell se les donava de propietari, amb grans escarafalls de l’oncle Tomàs, que afirmava que abans de caure per allí mai no havia vist un terròs i aquell estiu fins s’hi va discutir quan protestà pel cupo que li havien assignat en el C-2:

Sou com el vostre amo, vós, que mai no esteu contents, però ell encara té l’excusa que després hi ha de posar la llavor, li va dir, i l’oncle:

Jo hi poso la cansalada, que val més, però no es tracta d’això, sinó que a proporció se’m carreguen més quilos que a molts propietaris grossos, i el metge:

Això depèn de la qualificació de les vostres terres, i l’oncle: Que potser són de reg?

Si ho fossin us hauríem posat vuit mil quilos i no els tres mil que se us han assignat, va contestar-li el doctor Barrera, i el secretari, que hi era present:

No ens direu pas que no les heu fetes, seixanta quarteres?

No és que no les hagi fetes, però vostès saben tan bé com jo que al preu que paga el Servei no valdria la pena de conrear la terra, i aleshores el secretari va riure:

Vós sou franc, si més no, però el metge s’havia posat cellajunt:

No discutim més, vós ja sabeu que fem el repartiment d’una manera equitativa per jornals i segons la qualificació de la terra; si les vostres no donen més potser és per culpa vostra, per falta d’interès o d’adobs, no ens hi fiquem…

Ningú no ho pot dir, això, es va redreçar l’oncle Tomàs i ell, que l’havia acompanyat, va encongir-se una mica; de tota la vida que sóc pagès i sé com cal menar les terres, no m’ho ensenyarà vostè que fa fer les feines als altres, i al doctor Barrera se li van encendre els ulls darrera els cristalls força gruixuts de les ulleres:

Això és una insolència, Bastida, i no vull sentir una paraula més; si heu de fer alguna reclamació, feu-la per via legal i a qui s’escaigui, però aquí no vingueu amb paraules subversives perquè si us hi entossudiu ens trobareu, va girar-se cap al secretari i exclamà: estaríem bé, mai no havien fet tants diners com ara i regatejarien el pa dels pobres!

És vostè, el pobre?, replicà l’oncle tot vermell, i ell s’hauria volgut fondre perquè tenia por que acabarien a pinyes, sobretot quan l’home afegí: si tant els preocupen, els pobres, per què no n’hi ha algun d’ells, aquí, en lloc de ser-hi vostès?, i girà cua tot fent-li: anem, noi, però el doctor Barrera havia sortit de darrera la taula i cridava:

Un moment. Bastida, sembla que us penseu que encara som al temps roig…

Merda!, replicà l’oncle sense deixar-lo acabar, i repetí: anem, noi, com si ell ja no fos a la porta, acovardit però alhora admirat del valor del seu oncle, ordinàriament tan pacífic, que gosava plantar cara als qui manaven, drets al costat de la taula i amb la boca badada, com la que posà la tia Beneta en sentir l’explicació del que s’havia esdevingut, que desaprovà perquè, com va dir:

Només has aconseguit de fer-te mal veure, l’any vinent ens carregaran encara més, però ell es defensà:

Encara he dit poc, hauria hagut d’exigir de veure el seu, de C-2, cosa que repetí després gairebé paraula per paraula al senyor Sostre, que acudí a la masia amb el seu cotxet i acompanyat del fill que ell no havia tornat a veure des del dia aquell que, anant amb la tia Beneta, el va sorprendre parlant amb una noia que potser era d’El Niu; encara he dit poc, hauria hagut d’exigir que em mostrés el seu, de C-2, però el senyor Sostre, que de fet havia acudit perquè es volia vendre la palla que li pertocava, ja estava assabentat de l’episodi, al local de la Germandat hi havia altres pagesos que li ho havien contat, i no el reprovà pas, es limità a dir:

A mi em foten més que a vós!

Vostè té el negoci, jo en canvi no tinc res més que els meus braços, contestà l’oncle Tomàs; tots aquests són una colla de vius que ja saben per què s’hi han ficat, dins!

N’hi ha de tots, no es pot generalitzar, va fer-li observar el senyor Sostre, però l’oncle s’havia entossudit:

Si no fos per defensar els seus interessos no voldrien tanta feina i tantes molèsties, va dir mentre el fill del senyor Sostre somreia amb un petit gest del cap, aprovatiu, i aleshores el mirava a ell i li feia l’ullet, no va saber per què, abans de desplaçar l’esguard cap a la finestra on s’havia abocat la Marianna amb la qual més tard va provar de lligar conversa, ja que no volgué seguir el seu pare i l’oncle que se n’anaven cap al paller acabat d’enfangar i va excusar-se:

Fa massa sol, tot i que ja eren a darreres hores de la tarda i no semblava pas que l’havia d’espantar, bru com se’l veia, a ben segur d’haver anat a la platja durant l’estiu; em quedaré a l’entrada, que és fresca, i se n’hi anaren tots dos, ell ben encuriosit com sempre, fascinat per aquella camisa de quadres que portava i per les sabates de ciclista, una de les quals es va treure en asseure’s al darrer graó de l’escala, perquè se li havia omplert de terra, i l’anà sacsejant contra el sortint de pedra sense ni interrompre’s quan la tia Beneta sortí a la porta de dalt a preguntar-li si volia berenar, proposició que no acceptà, per bé que féu:

Un glop ben fresc de vi, em beuria, acabà de fer saltar la

terra i cercà una cigarreta a la butxaca de la camisa, però aleshores resultà que no tenia llumins i ell va haver d’anar a cercar-ne una capsa dalt, on la tia Beneta discutia amb la Marianna que no volia baixar el porró:

No el puc sofrir noi!, exclamà, i la tia:

Encara trobes que no pujo i baixo prou, durant tot el dia?

Que l’hi baixi en Niel, va dir la noia en veure’l, però no va caldre, car el xicot s’havia decidit a seguir-lo i des de la porta preguntava:

Es pot passar?

I ara, només faltaria, va contestar la tia Beneta desfeta en un somrís falaguer mentre la Marianna acalava els ulls sobre la roba del paner que anava allisant amb tot de petites estrebades nervioses de les mans; segui aquí, i li indicava el banc de la taula on ell es va instal·lar tot protestant:

Em sembla haver dit alguna vegada que no m’agrada que em tractin de vostè, cosa que ell no recordava, potser perquè ho havia dit en alguna ocasió que no era present; abans, sempre em tutejàveu…

Abans era petit, s’excusà la tia Beneta en el moment que ell entrava a la cuina a la recerca de llumins, allunyament que li féu perdre part del que deien, car en tornar al menjador el xicot s’adreçava a la Marianna, encara capbaixa i aqueferada, prosseguint pel que semblava una conversa acabada d’iniciar:

Mai, ni els dies de Festa Major?

Molt poc, contestà ella tot estirant un drap, i ell va dir:

Els llumins, que el xicot li va prendre sense mirar-lo, els ulls fits en la noia:

Que potser no t’agrada, ballar?

Sí…, féu ella vagament, corregí: segons…, amb la mateixa vaguetat, i la mare, que havia deixat el porró al seu abast, comentà:

Més aviat va al poble, queda més a prop, i el xicot:

Si un dia véns et prometo que no te’n perdràs cap, ara allargant la mà cap al porró, d’on va beure una llarga tirada, sense encendre la cigarreta que sostenia amb dos dits de l’altra mà

amb la qual després va donar un parell de copets sobre la fusta negra de la taula mentre deia amb tota franquesa: es comença a picar, i procedia tot seguit a encendre sota la llambregada molesta que va clavar-li la Marianna i que ell no devia veure, perquè va riure abans de dir a la tia Beneta: no és que sigui més bo el que bevem a casa, perquè ens el serveixen aigualit, tots els comerciants són uns trafiques, i de nou cap a la noia, sense esperar la resposta de la dona: a veure si t’animes, doncs; una noia tan bonica no s’hi ha de quedar, amagada, amb un deseiximent que ell admirà tant com les paraules que l’oncle havia dit al doctor Barrera i que potser portaren conseqüències, car l’endemà de la visita del senyor Sostre i el seu fill la parella de la guàrdia civil va fer parada a la masia cap a mitja tarda, quan ell llaurava amb èl forcat a la «Planta de l’Era», prop de la casa doncs, però massa lluny perquè pogués sentir res del que deien o ni tan sols la remor de les veus, perquè els civils es van posar dins, on només hi havia les dones, en principi i obertament per demanar un got d’aigua, cosa que ja feien altres vegades quan tornaven de rondar camins i abans d’emprendre els tres darrers quilòmetres que els separaven de la caserna, però qui sap si amb la secreta intenció de recordar-los que continuaven allí, que hi havia una llei i que les actituds provocadores no serien tolerades, al capdavall, com va dir l’oncle al vespre:

El doctor Barrera i el tinent són molt amics, li’n pot haver fet cinc del que ha passat, però la tia Beneta no s’ho acabava de creure:

Tindria ben poca solta, va dir, i l’oncle:

No saps com les gasten, potser sense gaire convenciment, però atent a la possibilitat que li fiquessin el dit a l’ull tot i que ell mai no s’havia ficat en res, havia viscut i deixat viure i la seva protesta era merament la d’algú que se sent lesionat en els seus interessos, únicament que havia emprat unes expressions més fortes que molts altres que també se sentien víctimes d’un abús, com el mateix Quirze, al qual encara havien col·locat un cupo més desproporcionat, que només va deixar-li, o així ho va dir, cinc quarteres sobreres un cop descomptats els quilos de la farina, injustícia que el corsecà d’enveja quan va veure el camió del Nen, un dels reis de l’estraperlo de la comarca, que una matinada entrava a l’era dels Bastida, on va presentar-se a ficar el nas indiscretament amb una rialleta de conill mentre deia

«no t’han tractat pas tan malament, noi!»

abans de girar cua i tornar-se’n a casa a moure gresca a la dona, o ella a ell per ruc, mai no se sabia qui devia començar, però el cas és que aquesta vegada la Facunda va rebre de valent i encara no feia deu minuts que el camió del Nen era fora quan va presentar-se corrent a la masia seguida de la Pilaret, que també plorava com una magdalena, i barbotejant que un dia se n’aniria, que allò no era vida, voluntàriament oblidada de les porcades que li feia i de la que ja li tenia preparada en aquell mateix moment, qui sap des de feia quants dies, sense que ningú se n’hagués adonat, perquè amb les faldilles folgades que duia no se li notava que estava prenys i, quan ja no ho pogué dissimular, ell jurà i tornà a jurar que feia mesos que no la tocava i que per tant la criatura no podia ser seva, havia de ser d’algú altre, de fil en agulla anà deduint que probablement d’un captaire jove i força ben plantat que temps enrera passà a pidolar per les masies, un pinta que no era el primer cop que hi anava i que fins havia estat a la presó, sense que això l’escarmentés perquè n’hi havia que farien qualsevol cosa per viure amb l’esquena dreta, sobretot si per allí on passaven trobaven dones consentidores que es deixaven omplir pel primer pollós que els mostrava sense vergonya la vara en erecció darrera qualsevol bardissa, cas no infreqüent, com sabia el mateix Niel (l’home els sortí al pas prop de la bassa d’«Els Oms», que ell sempre havia vist eixuta llevat d’un hivern que va ploure desmesuradament, i començà a parlar-los mentre feien via cap a col·legi sense que ni ell ni la Mercè, que aleshores ja tenia tretze anys i era el darrer que assistia a l’escola, se n’espantessin, al capdavall eren dos, en plena carretera i, a més a més, estaven acostumats als mendicants, en passaven sovint i, a un d’ells l’oncle fins li guardava les puntes de cigarreta quan se’n recordava, cosa que no vol dir que no els tinguessin advertits que no seguissin mai ningú, proposta que no els féu pas l’home que es limitava a avançar amb ells i a fer-los preguntes sobre els estudis, tema que no abandonà fins que va descordar-se dient que tenia ganes d’orinar i ho anà fent tot caminant, sota els seus ulls que veien com el membre li creixia entre els dits que no el dissimularen i que després, amb les darreres gotes, fins va brandar descaradament mentre comentava:

—Se’n veuen pocs, con aquest, oi?

i ell va somriure, sense saber què fer, què dir, amb la mà clavada a la mà de la Mercè, terriblement propers en aquell moment, ells que sempre s’esgratinyaven, tots dos esparverats i alhora fascinats pel desvergonyiment del mendicant que reia:

—Una cosa així sí que fa felices les dones!, i tot seguit s’enseriosia per afegir:

—Si voleu us ensenyaré com…

però aleshores la Mercè ja l’estirava i tots dos van arrancar a córrer i no van parar fins al capdamunt de la pujada on ella li va dir:

No ho contem a casa, eh?, perquè encara ens renyarien…)

i com sabien les dones de can Bastida que també s’hi havien trobat, però aquesta vegada en Quirze no ho encertava, ja que l’oncle Tomàs, a soles a la galeria amb les dues ties i sense saber que ell era al corral i els sentia perfectament, explicà que devia ser del mosso que havien tingut, un home ja de mitja edat que un dia va fer-li una observació que va trobar xocant: «a fe que teniu una veïna que es porta l’oli!» que només podia referir-se a la Facunda, naturalment, i que no devia haver estat feta perquè sí, sinó amb algun coneixement de causa tot i que la tia Beneta trobà que allò no provava res, com no fos que la dona li agradava:

Agrada a tots, no ho comprenc, afegí, sens dubte recordant que tots els jornalers que havien tingut durant els darrers anys mostraven una gran tendència a visitar la masia de can Borda amb qualsevol excusa, i l’oncle va cometre la imprudència de contestar:

Cal ser home, per comprendre-ho, car encara que la tia no va dir res, potser perquè la cunyada era amb ells, després li va fer cara seriosa tot el dia, com si alguna cosa l’hagués molestada, i només podia ser allò; tot i que eren tan grans, vells i tot, pensava, encara n’estava força enamorada i li agradava que ell la cobrís, ho sabia pels fragments de conversa que va sentir aquella nit que tenia mal de queixal i es va aixecar a veure si a la cuina hi havia alguna aspirina de les que usava la tia Andrea quan tenia migranya i en passar davant l’habitació del matrimoni va sentir la veu de l’oncle que deia:

«així entra més»,

i tot seguit la remor feixuga d’una falsa batussa i tot de queixes complagudes de la tia i sospirs de l’oncle mentre ell restava clavat allí, com fulminat, abans de tornar-se’n a la seva cambra, amb les últimes paraules a l’orella, dites per ella:

«com m’has omplert»

i totalment oblidat del mal de queixal que ja no va repetir-se fins al cap de dos dies, quan se li inflà la galta i va resultar que la peça se li corcava, cosa que el dentista, que van anar a veure després de visitar el metge, trobà que no anava a l’hora quan va saber que tot just tenia catorze anys:

«això és falta de calç»,

manifestà, i el metge ja els ho havia dit abans, de manera que van comprar la capsa de píndoles que els havia receptat el doctor Balanyà i la vitamina que es va prendre d’una sola vegada sota l’esguard irònic de l’oncle Tomàs, que no creia gaire en potingues tot i que a la casa feia molts anys que n’entraven, de primer per la vella, que els costava un ull de la cara de farmàcia, i després per la tia Andrea que tenia algun desordre misteriós que mai no acabà d’escatir i al qual un cop l’oncle al·ludí amb l’expressió

«coses de fadrina vella»,

que el va deixar tan confús com abans perquè no s’atreví a demanar-li aclariments, més que més pel fet que l’observació no li havia estat adreçada, sinó a la tia Beneta que assentí amb el cap, com si ho entengués, i així devia ser; s’havia adonat, ja, que tots els grans, per ignorants que fossin, sabien tot un seguit de coses que sempre esmentaven com de passada, amb mitges paraules, de vegades amb un somrís o amb una rialleta de complicitat, coses que després, un dia, a la impensada, qualsevol mot dit sense pensar il·luminava i omplia de sentit i que gairebé sempre resultaven relacionar-se amb el sexe o amb la política, però això darrer no era tan misteriós per bé que fos destarotador, les al·lusions eren més clares i franques, o potser li ho semblava perquè els oncles, encara que no els agradés, no defugien de donar resposta a qualsevol pregunta, i la tia Andrea les contestava fins i tot amb ganes que li’n fes més, mentre que sobre el sexe no podia preguntar res, no havia pogut mai, si ho havia provat la resposta sempre fou forçada, elusiva, i li costà una mica d’associar el capteniment dels animals al de les persones i, quan ho féu, ho va fer tímidament, era difícil de veure, per exemple, la tia Beneta en la posició d’una gossa, i encara més la tia Andrea o la Marianna, tan fineta i bonica a desgrat de les pigues que encara l’embellien però que, a ella, més aviat li feien ràbia tot i que després, aquell any, va deixar de preocupar-se’n quan començà a sortir amb el noi de can Racó, uns pagesets que tenien una dotzena de jornals, quatre d’ells lluny del poble, al canal, terra bona que els devia haver permès de recollir un bon bossot al dir de l’oncle, el qual autoritzà implícitament les relacions, de moment informals, car ells dos només es veien fora de casa, al poble, on els diumenges feien ball amb la música d’un manubri que el jovent havia llogat, o els dies de mercat a la vila, on es passejaven incansablement pels carrers o es ficaven al cinema que darrerament feia una sessió matinal els divendres, però, això darrer, l’oncle no ho sabia, li ho van callar perquè no ho hauria aprovat, els locals foscos li feien menys gràcia que les possibles promiscuïtats de les sessions de ball, que sovint s’allargaven fins tard, a la llum de l’acetilè, i de les quals la noia tornava a negra nit, és cert que amb la Mercè i altres cops acompanyada de la tia Andrea o de la seva mare, que també havien baixat al poble a darrera hora i que el Quiquet escortava fins a les portes de la masia, on s’atansava cada dia una mica més a mesura que creixien el seu enamorament i el de la noia, la qual sempre hauria estat empolainant-se i comprant vestits però no es pintava perquè a ell no li agradava i la volia veure al natural, amb pigues i tot, com va explicar ella rient a la seva germana, car ara anava perdent el seu caràcter silenciós, passava per una transformació que en feia una noia alegre, però no decididament sorollosa, opinà ell, que en canvi travessava un període morós i neguitós i s’engelosia una mica dels amors de la noia, com si també ell n’hagués estat enamorat i fins ara no ho descobrís, i de primer encara no massa clarament, perquè li costava de saber interpretar l’esquerperia que un vespre que la noia se sentia juganera i li embullà faceciosament els cabells va obligar-lo a protestar:

«deixa’m tranquil, a mi!»

o les llargues mirades de reüll que li adreçava quan els diumenges a la nit tornava amb la cara més resplendent i els llavis més encesos, com si ella i el Quiquet s’haguessin passat la tarda besant-se, cosa que ja sabia que no podia ser tot i que algun petó sí que se’l feien, el noi no tenia res d’aturat i ella, il·lusionada com estava, devia ser consentidora, potser fins i tot li permetia d’altres llibertats; esquerperies i mirades que la noia per força havia de notar i que l’havien de sorprendre com s’aclarí aquella tarda que ell tallava brots d’olivera i ella, que havia acudit a fer herba pels conills, li digué:

’Et trobo molt estrany, Niel, que potser t’he fet alguna cosa?, sense que ell sabés contestar dreturerament, perquè va continuar girat d’esquena, inclinat sobre les soques dels arbres fins que la noia insistí:

T’he fet una pregunta, tu!

i només aleshores va redreçar-se i la mirà, aturada al seu darrera amb la faldada d’herba, vestida amb una brusa vella que li anava massa tibada i, sota la pressió dels pits, se li obria una mica entre botó i botó:

Res, va fer, i ella:

Ningú no ho diria,

i ell recordà sobtadament aquella escena de tres anys i mig enrera, quan en tenia onze i ella tot just setze

(eren tots dos a l’eixida on la noia cosia mentre ell, ajaçat a terra, prop seu, llegia un patufet que li havien deixat a col·legi i on hi havia una història sobre un aviador i una xicota que salvava, la cara de la qual s’assemblava una mica a la de la Marianna, cosa que li féu exclamar:

Mira, sembles tu, però ella sacsejà el cap després d’haver contemplat la imatge i digué:

És maca, aquesta, i ell:

Tu també!, amb tanta vehemència que la Marianna va riure i li pessigà la galta mentre feia:

Això us ensenyen, els frares, a dir amoretes a les noies?

No, féu ell, però ets maca, i aleshores es ruboritzà i afegí: quan sigui més gran em voldré casar amb tu) i, una mica vermell, repetí:

Res, tot girant-se novament cap als llucs que recomençà a tallar amb una mena de ràbia sorda, gairebé sense escoltar la resposta d’ella:

Molt bé, Niel, però jo em pensava que érem amics, però sense perdre-se-la, ja que després es féu un tip de repetir-se-la, fins que se sentí tan trist que s’hauria volgut morir allí mateix, en ple camp, d’on tornà tan tard que l’oncle Tomàs ja el venia a cercar, convençut que devia haver-li passat alguna cosa, i li rondinà:

Què cony feies?

mentre deixava les tisores de podar i el falçó a l’entrada i pujaven cap a dalt on el sopar ja els esperava, de primer silenciós perquè l’angúnia que havien passat i el seu propi humor fosc semblaven lligar-los la llengua i després animat per en Tomaset que va fer una rebequeria quan es negà a menjar truita amb patates i la va llençar a terra amb un gest de criatura en general consentida que li va valdre un clatellot de la seva mare, del qual va venjar-se amb una ploranera desbridada i estrident que durà fins que el cansament el vencé, car plorava per plorar, per fastiguejar, ho feia sempre, no hi havia manera de contrariar-lo sense que es posés a xisclar i espernetegar com si el matessin, i de vegades la murga ja començava de bon matí, quan tenia classe amb la tia Andrea que, com havia fet amb tots els altres nebots, li ensenyava de llegir i d’escriure abans d’enviar-lo al col·legi de la vila, on el curs vinent començaria a anar amb els dos bessons de la masia de can Borda i la Pilaret a la qual la tia Andrea també havia consentit d’ensenyar les primeres lletres i que feia moltes faltes, més que res, suposaven, perquè en Tomaset la turmentava; un dia que la dona els deixà sols al menjador va pessigar-li les cuixes de tan mala manera que se li posaren totes morades i la seva mare va acudir a queixar-se tan enfadada que les dues famílies van estar a punt de renyir, i ho haurien fet si no s’hi interposa l’oncle que era a l’entrada cosint un collar de la mula, car ell començava a veure que el seu fill era un vailet de mals instints, cosa que la tia Beneta es negava a reconèixer amb una ceguesa incomprensible que l’obligava a defensar-lo tot i que tampoc no li escatimava els renys quan la feia enfadar, però els alternava amb estranyes debilitats que li feien perdonar o fer com qui no sent algunes expressions impròpies en la boca d’un infant, com quan algun cop li deia malparida entre dents, o accions cruels, com quan un dia se li acudí de penjar una gallina a la porta del corral per veure com moria, sense aconseguir-ho, perquè la Marianna era per allí i la despenjà a temps sense fer cas de les puntades de peu que ell li donava al séc de les cames mentre diu que li cridava

«bèstia, bèstia!»

abans d’escapar-se cap a darrera el clos de l’era on després el van trobar fent casetes amb uns rajols vells que anys enrera, amb el mateix objecte, ell i la Mercè havien tret del celler on n’hi havia dues caixes que devien sobrar de quan van enrajolar la casa, abans d’entrar-hi de mitgers els Bastida, i que el senyor Sostre no devia saber que hi eren, ja que si no les hauria reclamades, perquè aquell no deixava res per verd, ho volia aprofitar tot, així es devia haver fet ric i probablement per això va haver d’escapar-se a Burgos aleshores de la guerra, a la vila li haurien fet la llesca per egoista i per carca i l’oncle Tomàs deia que més d’un cop la família, la dona i el noi, van rebre la visita dels milicians que escorcollaren la casa i els van anar requisant tot el gènere que tenien a la botiga, de manera que

«sense mi ni haurien menjat»

perquè a la dona ningú no volia donar-li feina quan van saber que ell lluitava o estava enxufat a l’altra banda i fins l’any trenta-vuit, quan van canviar l’alcalde i hi posaren un comunista, no va entrar a les oficines del racionament, i encara deien que era perquè el Ton Ambrós, que havia treballat de jovenet a la botiga del marit, s’hi feia, però l’oncle Tomàs no ho creia, havia conegut i tractat en Ton i opinava que no era dels qui s’aprofitaven de les circumstàncies, la prova era que va donar feina i afavorí d’altres famílies de tendències feixistes que fins aleshores havien viscut pràcticament de caritat, perquè, al seu dir, només podien fer-se dues coses: afusellar-les o tractar-les com a persones recuperables, i va preferir això darrer, sense que, d’altra banda, li valgués de res, ja que quan van detenir-lo ningú no el defensà i encara ara era a la presó o si més no hi era quan en van tenir les darreres notícies, ja feia temps, car la família havia abandonat la població i ara vivia a Barcelona o a l’Hospitalet, en acabar-se la guerra se n’havia anat molta gent mentre tornaven els qui s’havien escapat de primer, gairebé tots els qui ara ocupaven càrrecs, i s’hi instal·laven d’altres que procedien de localitats més petites on també eren mal vistos, tot de coses que ell anava sabent a poc a poc, sobretot durant les vetllades llargues de l’hivern, entorn del foc, i la conversa dels grans els duia a evocar noms i vides, aventures i facècies pretèrites, situades en la seva prehistòria, quan ell tenia quatre i cinc i sis anys i una bomba el desarrelava de la ciutat, de casa seva, per dur-lo a viure al camp, al costat de l’oncle Tomàs, en conjunt bon jan i comprensiu, la tia Beneta, feinera i més aviat càndida, la tia Andrea, que darrerament s’agrejava una mica però que potser l’estimava més que als altres, la Mercè, tossudota i de tarannà personal, en Tomaset, que tot just era una criatura, per bé que aviciada, i la Marianna, que estimava i que hauria volgut per a ell i que ara li feia passar les nits despert, maleint no tenir cinc o sis anys més, ser un noi de vint que podria proposar-li seriosament de casar-s’hi, perquè allò que li havia dit de menut continuava pensant-ho, no ho havia dit perquè sí, la Marianna seguia sent la noia més bonica que coneixia i li hauria agradat de besar-la, s’hauria acontentat amb això, és a dir, no pensava en res més, no se li acudia de pensar-hi d’una manera concreta, però els seus sentits es delien com els d’un home tot i que de vegades encara es captenia com una criatura i ocasionalment, algun dia de festa, no es negava ni a jugar a fet amb els dos bessons i la Pilaret, a casa seva o a la masia de can Borda, on no li agradava tant d’anar perquè la dona d’en Quirze darrerament sempre solia estar de mal humor, potser a causa de les relacions tibants que tenia amb el seu home des que ell s’havia adonat que estava prenyada, assumpte que de moment havia quedat sense solucionar tot i que de primer havia parlat de treure-la de casa, cosa que l’oncle Tomàs ja havia dit que no faria perquè

«en el fons és poc decidit i li agrada turmentar-se», i afegí després amb una rialleta: «ja veureu com tornarà a sortir allò de la fita»,

i així va ser, aquest cop amb més urgència, insistentment, de manera que a la fi hi van anar tots i durant una hora llarga ell, l’oncle Tomàs i el senyor Sostre es van estar discutint sense massa acrimònia sobre l’indret exacte on calia col·locar-la, traçant línies rectes a partir de les altres fites perquè ningú no sortís perjudicat ni d’un pam de terra, i aleshores, un cop decidit, el mateix Quirze, que havia comparegut previsorament amb una aixada, va cavar un clot on plantaren la pedra mentre els altres feien rotllo sota un cel fosc d’hivern que prometia pluja i al capdavall va anar a rajar cap a la banda de mar i els frustrà una vegada més d’una saó que la terra necessitava perquè les tiges del cereal, que ja sortien, tenien un aspecte groc i escarransit que no presagiava res de bo,

«com de costum»,

va dir l’oncle Tomàs que ja tenia calculat que per cada any bo n’havien de suportar quatre de dolents tant pel que feia als sembrats com a les ametlles, que gairebé any darrera any sofrien a conseqüència de les gelades de la darreria d’hivern o de principi de primavera, quan els arbres ja s’havien animat amb la gran florida que durant unes curtes setmanes embaumava l’aire i alegrava la terra entre la fulla adusta i gairebé perenne de les oliveres, que fet i debatut eren llur collita principal, si més no per als Bastida, car a la masia de can Borda no hi havia tant de plantat i els arbres eren molt vells perquè ningú no s’havia preocupat mai de renovar-los, aspecte que en canvi el senyor Sostre no negligia a la seva propietat, ja que tenia dit que cada cop que un arbre es morís en plantessin un altre, un petit motiu de discòrdia des que, arran d’una enganxada sobre la mesura d’ordi que el mitger retirava del munt sense partir de l’era per a l’alimentació dels animals durant el temps del batre, l’oncle Tomàs, posat a filar prim i a despit d’haver-se sortit amb la seva perquè allò sempre s’havia fet i en qüestions de pagesia el costum feia llei, decidí que volia un home que cavés els clots, perquè, com precisà:

Ningú no m’assegura que jo o els meus en traurem cap benefici, d’aquests plançons,

mots que li van valdre el qualificatiu de mal pagès per part del senyor Sostre que pretenia que quan s’estima la terra aquesta mena de consideracions eren desplaçades, un argument que els dugué lluny quan l’oncle Tomàs va agafar-s’hi i li digué que des de darrera el taulell era molt fàcil parlar d’amor a la terra que conreaven els altres i que, a ell, només li duia beneficis i que era per això que la tenia, per explotar-la tant com pogués, com demostrà aleshores que ell entrà de mitger seu, no s’havia oblidat que volia que conreés totes les finques sense deixar res en guaret, una idea de saltataulells que no ha pensat mai que les plantes mengen de la terra i l’esgoten i que l’home contradí dient:

Per això són els adobs, i aleshores n’hi havia tants com volíem, unes paraules a les quals l’oncle va contestar amb la rialleta més burleta que va poder trobar mentre explicava:

Però de pluja no que no n’hi havia tanta com volíem, ni hi és ara, i sense pluja els adobs tampoc no serveixen de res, encara perjudiquen perquè donen massa acidesa a la terra, tot mirant amb un esguard gairebé alegre el seu interlocutor, ridícul en el seu vestit fosc i massa planxat sota el sol de l’era on parlaven, com de costum, envoltats per aquella quarantena llarga de jornals que el senyor Sostre semblava opinar que eren els millors de la contrada sempre que se les havia amb el mitger, com si la seva opinió hagués de ser capaç de convertir en terra de primera uns camps prims i segarrencs que potser mai no hauria comprat si hi hagués entès, tot i que els havia fets a bon preu perquè la família de Lleida estava carregada de deutes i tenia pressa de desfer-se’n, segons s’havia murmurat i l’oncle li va contar un dia que collien olives prop de la vila, en una de les tres úniques plantes que quedaven de la família Bastida i que el senyor Sostre també visitava de tant en tant, no pas perquè es pensés que eren seves sinó amb l’únic propòsit de comparar en quin estat les tenia i si hi dedicava proporcionalment més temps que al conreu de les de la masia, sospita que ja havia insinuat algun cop, sobretot si veia que el blat hi era més alt i més granat, sense voler donar el braç a tòrcer quan l’oncle Tomàs li replicava:

«però allò és terra bona»,

i ho era, tota la hisenda dels Bastida, per bé que petita, havia estat bona, de terra grassa i generosa que retenia l’aigua com no feia la del senyor Sostre a desgrat de les llaurades que no estalviaven perquè no s’eixugués massa de pressa i que l’oncle li confiava més cada dia en veure que també ho feia amb amor i treia uns solcs rectes, com perfilats a cordill, que de vegades ell s’aturava a examinar en arribar a l’extrem del camp, satisfet de l’obra ben feta, atent alhora a les remors del vent que es passejava entre les fulles, als crits dels insectes i al rondineig llunyà d’algun tractor, que aprofundien la quietud i convertien la solitud en quelcom gairebé creador que li omplia l’ànima amb una mena de benaurança que li feia preferir les tasques de pagesia sobre qualsevol altra que podria haver realitzat si hagués viscut a la vila i, com tants altres fills de camperols, hagués abandonat la terra per una fàbrica, un taller, una feina de vuit hores comptades i menys esgotadora que aquell triscar de punta a punta de sol, des del llostrejar primer del matí, o abans a l’estiu, quan sortien de casa encara a les fosques, fins a la caiguda del dia, quan tornaven cap a la masia pels camins on es barrejaven la pols i les pedres, enfilat dalt del carro amb l’oncle o sol darrera la mula que apressava el pas, delerosa també de descans, del grapat d’ordi i de la manada de palla que consumiria mentre ell li passava la mà pels flancs en un gest amistós que l’animal semblava comprendre quan alçava el morro de la menjadora i girava una mica el cap per contemplar-lo amb els seus ulls tristos i dolços de bèstia de càrrega que treballaria fins que un dia caigués estesa al peu del solc on seria enterrada, prop d’un arbre que femaria, útil encara llavors, adob d’unes olives que serien més grosses, d’unes espigues més altes i granades sense que ells, com no fos fugisserament, recordessin en collir-les o en segar que l’ajuda de l’animal havia continuat tomba enllà; semblava natural que els morts, animals o persones, fossin oblidats tan de pressa, com la família havia oblidat la vella a la qual al·ludia rarament, de passada, com si ni l’oncle Tomàs ni la tia Beneta l’haguessin estimada o amb el temps s’haguessin buidat de l’amor que d’infants devien tenir-li i que ell, ara, hauria volgut tenir pels seus pares, que pràcticament no havia conegut, o pels seus germans, que no podien fer-li companyia perquè, com de la mare, ni la fotografia no en restava i se’ls havia d’imaginar a la seva manera, boirosament, tot i el seu desig de recobrar-los des que la tia Beneta els hi havia portat al pensament amb les seves explicacions que després perllongaren els altres, donant-los així una mica de vida dintre seu que abans no tenien i que de vegades l’anguniejava i de tant eh tant el duia a inquirir amb preguntes com:

«i ella, la mare, era de Barcelona?»,

que els altres havien de contestar per aproximació, ja que tot es limitava a suposicions, de fet no sabien res, o gairebé res, i si aquella senyora que el va recollir de primer, la Carmeta, els havia explicat més coses ara ja els havien fugit de la memòria, en part pel temps que havia transcorregut des d’aleshores, en part perquè mai no s’hi havien interessat gaire, ni s’interessaven gairebé per res que no fos les preocupacions diàries, la feina lligada al transcurs de les estacions, els petits problemes i contrarietats amb què s’havien d’encarar en llurs tractes amb la Germandat de pagesos o amb el Servei del Blat, en la guerra sorda i sovint divertida que menaven amb el senyor Sostre, en els regateigs inútils que tenien amb el Nen o amb d’altres estraperlistes que els treien el sobrant de la collita i els pagaven trinco-trinco uns diners que no sempre feien cap al banc, l’oncle Tomàs era més aviat desconfiat i tenia un tarannà una mica gasiu que l’obligava a conservar-ne una bona part a la masia, ell no sabia on, en algun indret difícil de descobrir com tants n’hi havia al casalot gran i esbalandrat, ple d’amagatalls, de racons, de sortints de biga, de lloses balderes i de pedres que s’escapaven de les parets, sobretot a la part baixa, a l’estable, al celler, al llarg del corredor que duia als corrals i on hi havia la cisterna sobre tres graons que menaven a una mena d’entresolat on solien amuntegar els feixos de brosta que ja no cabien a l’entrada, perquè emmagatzemaven els seus i també els del senyor Sostre quan no els volia vendre de seguida per si pujaven un ralet i que en general acabaven fent cap a la fleca del Nebot, on els duien ell i l’oncle sense que el viatge costés ni cinc cèntims a l’amo des del moment que era valor entès que el mitger tenia l’obligació de portar els fruits a la vila i, per extensió, els productes subsidiaris com els feixos o la llenya de l’esporga que cada tardor calia carretejar al domicili del senyor Sostre, on la descarregaven al carrer mentre la criada i de vegades un dependent fleuma que tenien l’anaven entrant i pujant a les golfes de la casa del carrer de l’Església on vivia, una seixantena de graons que aquell any va haver de recórrer dues vegades amb un sac de grapissos al coll que la senyora Engràcia va fer-li deixar al recambró on guardaven la farina que al llarg de l’any anaven servint al forner que els abastava de pa, una pràctica que ells van adoptar igualment des que la tia Beneta començà a queixar-se de dolor al braç i ja no podia pastar amb tanta facilitat com abans, només que ells duien les saques plenes, d’una en una, al forner del poble que quedava més a prop i recollien el pa tres vegades cada setmana, dia per altre, alternant el curt viatge amb en Quirze o la seva dona que també n’eren clients, ja abans d’ells, perquè la Facunda no havia pastat mai des que eren a la masia de can Borda, i bona excusa que tenia, era una casa més petita que can Doll i una mica més moderna, al dir de la tia Andrea, per bé que no ho semblés a causa que mai no s’hi havien fet obres i en Quirze era incapaç de reformar-la en el més mínim si havia de rascar-se la butxaca, com li tocà de fer més de quatre cops a l’oncle Tomàs i, curiosament, no sense protestes de l’amo, que no veia de bon ull, per exemple, que instal·lés un lavabo tot i que allò, com li van dir els Bastida,

«li millora la propietat»,

perquè, al seu veure, li treia caràcter i rusticitat, en feia una cosa menys típica, un casalot adotzenat, com si la masia hagués tingut algun valor arquitectònic especial, un concepte que ell no va entendre quan el sentí de llavis de la tia Andrea, la qual devia tenir un dia expansiu perquè quan ell la interrogà després li féu tot un curs que el deixà bocabadat, així com a l’oncle, que l’escoltava i digué simplement:

«noia!»,

en homenatge a la seva memòria de quan estudiava i feia de mestressa, car el fet és que ara la dona no llegia mai res i exteriorment se la veia fins i tot més pagesa que els altres, potser perquè s’havia anat fent grossa i rarament es movia de la masia com no fos per anar a cercar el pa al poble, a vila es pot dir que no hi anava mai, ni els dies de mercat, la impacientava vendre ous i aviram i conills al reng com la tia Beneta que cada divendres tornava amb les butxaques plenes de bitllets, per bé que no tants com abans a desgrat que tot encaria, ara sempre estava comprant coses per a les filles que només semblaven pensar en vestits, la Marianna per allò del festeig i la Mercè perquè s’havia anat convertint en una mosseta una mica capritxosa que es passava hores davant del mirall provant pentinats que ella mateixa s’inventava o que imitava de les revistes de modes femenines que la seva mare havia comprat per ella o que adquiria personalment quan l’acompanyava a vila, on li agradava molt d’anar i de passejar amb les amigues que s’havia fet a col·legi i que conservava encara, potser no totes prou recomanables, perquè entre elles hi havia la Mundeta de can Feliu, un any més gran que la Mercè, que sempre anava pintada com un carro i es mirava els homes molt descaradament, una mossa que d’una hora lluny es veia que tenia el cap ple de pardalets, com la mateixa Ramona de can Reclaus, la seva amiga del cosidor que ara ja era a Barcelona i de vegades li escrivia unes cartes descosides que només parlaven de cines, de balls i de xicots, entre ells el senyoret de la casa on servia, el qual, encara que no ho digués clarament, es comprenia que li tenia el cor robat, del contrari no s’hi hauria referit amb aquella insistència que acabà per molestar la tia Beneta, que llegia les missives de vegades abans i tot que la destinatària, car no li feia cap escrúpol d’obrir-les ni, a la noia, se li acudia de protestar, tot i que en altres aspectes era prou indòcil, com en allò de treballar al camp, birbar, tenir cura del corral i altres feines obligades que al seu dir

«em fan malbé les mans»,

quan més les hi feia malbé el cosidor, d’on tornava amb tots els dits plens de punxades d’agulla que a poc a poc li anaven ennegrint les puntes amb tot de pics que no l’afavorien gens, però allò, sense que li agradés, era diferent, era més fi, i aviat li permetria de treballar a la vila, com era la seva intenció indirectament manifestada alguna vegada i on pel seu gust ja serien tots si no fos per l’oposició dels pares que allí se sentien bé, en llur ambient natural, com s’hi sentia ell des d’aquell matí, ja feia deu anys llargs, que va despertar-se a la cambra desconeguda i a través de la finestra oberta descobrí l’horitzó pràcticament il·luminat d’arbredes i de camps sobre els quals queia una llum sòlida, lliure, que amarava una terra que es feia pregar, que calia treballar aferrissadament, però que donava fruit i era càlida sota els seus peus que des de llavors la petjaven diàriament i es feia estimar quan els cels s’entenebrien i la fulla fosca de les oliveres s’aprofundia en els bancals estremits pel vent, quan la pluja batia contra els vidres de les finestres des d’on mirava els solcs inundats i quan un astre despietat li obria els porus amb tot de fonts que li feien lluentejar la cara i el pit bruns i orejats per la brisa on exultava i creixia esperançadament i irreparable cap a la seva edat d’home, ara a l’abast de la mà…