IV

En el curs dels anys la història fou contada o malcontada més d’una vegada, a trossos, represa, acabada i recomençada, comentada, i al capdavall sempre una mica problemàtica, en gran part, sospitava ell, elaborada pel cervell de l’oncle a partir d’uns records més o menys confusos que tenia del seu pare i que no remuntaven gaire amunt en la genealogia familiar, iniciada en la persona del seu besavi o rebesavi d’en Niel, en Tomàs Bastida Llorigues o Llodrigues, ni d’això no n’estava ben segur, un home presumiblement nascut cap a l’any 1810 o 1812, aleshores de les Corts de Cadis, si calia fiar-se del fet que s’instal·là a la vila cap a la seva trentena, vers l’any 1840, en acabar-se la primera guerra carlista, en la qual ningú no sabia amb certesa si havia pres part, tot i que de vegades sembla que l’havien sentit esmentar en Bep de l’Oli i en Ros d’Eroles, probablement però en relació amb la guerra dels Matiners, car l’únic que constava, i sense massa garantia de veritat, era que en la seva joventut fou xollador i devia fer alguns diners d’una manera o altra si va poder comprar, com sembla, uns prats tal vegada comunals, o potser de procedència conventual, que després va vendre en fincar-se definitivament a la vila, on sempre féu de pagès i es casà amb la Neus Roca, d’origen menestral ja que el seu pare havia estat un espardenyer o si més no algú relacionat amb el ram del cànem, car també això era un xic incert i l’únic que constava positivament era que del matrimoni hi va haver dos fills i una filla i que la família va viure al carrer del Call sota la direcció d’aquell que algun cop l’oncle Tomàs anomenava faceciosament «el patriarca» i que a ben segur per això ell s’imaginava com un vell venerable de barbeta blanca tot i que cap document gràfic, o de l’ordre que fos, no autoritzés aquesta manera de veure un home que més aviat devia ser inquiet i devia haver dut una vida aventurera durant la primera part de la seva existència, quan recorria llogarrets i aldees amb la seva màquina de xollar animals a l’esquena, una activitat no prou productiva perquè el seu capital, per menut que fos, tingués aquella procedència ni que ell hagués estat un home particularment estalviador i preocupat pel demà, cosa més aviat dubtosa en uns temps incerts quan la gent es venien la vida sovint sense ni moure’s de casa i tot el país anava damunt davall per culpa de les pretensions de Don Carlos que féu, i obligà els seus adversaris a fer, una guerra sense pietat fins que el conveni de Vergara posà fi a la primera lluita, segons el dir de l’oncle Tomàs reforçat, quan calia, per la tia Andrea que sempre estava més al corrent de les qüestions històriques i que de vegades aportava petites modificacions o precisions a les contalles del seu germà, si bé no en allò que es referia concretament a la família perquè, com va dir un dia rient, amb un mentider a la casa ja n’hi ha prou, indicant amb això que tot es movia en un pla de conjectures fins i tot quan es referien únicament a la mena d’existència que el seu rebesavi, i besavi de l’oncle Tomàs i de la tia Andrea, devia haver menat a la vila, a ben segur tranquil·la i discreta i força laboriosa, car fou ell qui posà els fonaments de la hisenda Bastida i anà comprant més torres, parsimoniosament, ajudat per la muller, la Neus Roca, en la persona de la qual els agradava de veure una col·laboradora feinera del seu marit, una muller plena de virtuts que pujava les criatures i ajudava en les tasques del camp tot i no haver-hi estat feta de joveneta, perquè no constava pas que ells, els Roca, n’haguessin tingut gens, de terra, o si en van tenir devia anar a algun altre fill, en el supòsit que ella no fos filla única de l’espardenyer, car, per bé que a la vila hi havia algunes famílies que encara duien el cognom, l’oncle Tomàs, així com la tia Andrea, no havia sentit dir mai a casa seva que fossin parents, de manera que devien procedir d’altres branques, reculades en el temps, o de gent amb els quals no tenien res en comú com no fos l’ascendència d’Adam i Eva, des del moment que Roca era un apel·latiu corrent que devia haver-se originat simultàniament en una gran quantitat de llocs, com probablement el de Bastida, més escàs i que a la vila només havien dut ells i pel qual era coneguda la casa del carrer del Call quan s’aconseguí de fer oblidar o mig oblidar a la gent la professió primera del rebesavi que li havia valgut ser anomenat «el xollador» i la casa «can Xollador» amb una certa obstinació molt pròpia de viles menudes, on els veïns sovint ignoren els cognoms, que poden canviar amb les generacions tot i que no fos aquest el cas dels Bastida, entre els quals sempre hi havia hagut pel cap baix un mascle per perpetuar-lo, com ells n’eren la prova, nét i renét respectivament del fill segon del vell Tomàs Bastida,

en Daniel Bastida i Roca,

l’únic que havia sobreviscut dels tres germans que foren i el destí dels quals, pel que feia als altres dos, quedava una mica amagat perquè la filla,

na Neus Bastida i Roca,

es mig sabia, o si més no es presumia amb fortes possibilitats d’encert, que havia tingut una aventura amb un titellaire dels que anaven per les fires i els mercats, amb el qual acabà escapant-se quan ja sembla que estava prenyada per obra d’ell, de manera que era presumible que en algun indret o altre, ignoraven totalment on, hi hagués un parent de la nissaga que mai no coneixerien i el qual no els seria possible d’identificar si arribaven a conèixer-lo perquè el seu nom ja devia ser un altre, potser el del titellaire que, naturalment, ni l’oncle ni la tia no havien arribat a saber mai i que potser no sabé tan sols el vell Tomàs Bastida si no hi va haver reconciliació i la filla no tornà més a casa, com semblava haver estat el cas, separació definitiva si, doncs, ho fou, que indicava tant en el pare com en la filla un caràcter tossut, o pel cap baix obstinat, de persones que no volen donar llur braç a tòrcer ni reconèixer errors de posició o de conducta, car si la noia havia donat mostres de lleugeresa quan es deixà embarassar pel titellaire, aquest devia haver complert amb el seu deure perquè accedí a endur-se-la amb ell i l’oncle Tomàs s’inclinava a creure que devien haver-se casat ni que només fos per cara del fill que esperaven, sense que, per altra banda, en tingués cap garantia ni considerés potser prou les habituds d’aquell estament bohemi, que obeïa a una moral altra de la de gent fincada a les viles i als pobles com el vell Bastida, l’altre fill del qual,

en Miquel Bastida i Roca,

el qui havia de ser l’hereu, va morir en baixa edat, és a dir, cap a l’adolescència, als dotze o tretze anys, d’accident, hi havia raons per suposar que sota les rodes del seu propi carro que menava d’anada o de retorn al camp, on el vell l’havia començat a fer treballar ja, qui sap si no des dels deu o onze anys, ja que en aquell temps els nois anaven poc a col·legi, si és que hi anaven gens, i això explicava les altes xifres d’analfabetisme, que segons la tia Andrea, naturalment preocupada per aquestes qüestions a causa de la seva professió de mestressa, ara feia tants anys abandonada, arribaven a un seixanta, i més i tot, per cent de la població peninsular considerada globalment, dades d’altra banda no massa de fiar i que no devien traduir adequadament la situació del Principat, on, al seu dir, la gent sempre havien estat més instruïts i continuaven sent-ho en comparació a moltes altres contrades de la pell de brau, atès que actualment a Catalunya, d’analfabets, només n’hi havia pràcticament aquell tant per cent d’immigrants que no havien trobat ocasió d’estudiar a llurs regions nadiues d’on els foragitaven precisament la fam, la falta d’oportunitats i els latifundis que llogaven els jornalers només durant una reduïda part de l’any, tot de coses que ara no vénen a tomb, com va dir l’oncle Tomàs, que havia estat interromput per la seva germana i que tot seguit retornà a la família, fent marxa enrera i especulant sobre la doble tragèdia que en pocs anys havien viscut aquells avis remots, de primer encarats amb la mort de l’hereu que potser van retreure’s per haver-lo enviat al camp tot sol, encara mig adormit probablement o en tot cas amb més ganes de jugar que de treballar, i després amb la conducta de la filla, que per honorable que fos al final, si ho era, no havia evitat l’escàndol que, a ben segur, els envellí prematurament, perquè a ningú no agrada que els de la pròpia nissaga vagin de boca en boca com devia anar-hi la Neus, més que més en aquell temps, un segle llarg enrera, quan tothom vivia tancat en el seu món sense altres distraccions que la maledicència i la xafarderia per ajudar a passar les hores que ara tothom ocupava amb el diari, la ràdio, el cinema i altres invents moderns que havien canviat una mica el tarannà de la gent, no massa però, car, a les dones sobretot, encara els agradava prou de fer moure la llengua, assenyaladament quan es tractava de relliscades de persones de llur propi sexe, disquisició que féu en to lleuger i sense insistència per no molestar la muller i la germana, que l’escoltaven, i en acabar la qual es referí ja directament a l’avi o besavi d’en Niel, que, sense aquell accident del carro que volien situar en una matinada sense tenir-ne cap mena de prova, no hauria heretat les terres del vell Tomàs i hauria hagut d’anar a jornal si per atzar no hagués escollit una altra professió, i aleshores ells ja no serien on eren, perquè la branca que tenia en Daniel Bastida per tronc, ara l’única, mai no hauria posseït terra o no hauria estat, si n’hagués comprat, aquella que encara es vinculava a Ja vila amb la propietat de «La Vinya de Baix», «El Sot» i «La Campana», que en aquell temps ja eren d’ells i que l’avi, o besavi, va saber conservar i acréixer, car pel que sabien, i ara potser més garantidament perquè els fets resultaven més propers, era un home treballador que entrà a gaudir del seu patrimoni l’any 1868, quan el seu progenitor morí, de fet el mateix any que la reina Isabel fou foragitada, per qüestions més que res d’alcova, i substituïda per l’Amadeu, que aviat donà pas a la Primera República, tan efímera que sis anys després, a vigílies de Nadal, el general Martínez Campos proclamava rei l’Alfons XII, potser amb l’aprovació de l’avi, o besavi, si es tenia present que fou un home molt conservador i per això mateix probablement enemic del desori general que durant Ta primera meitat de la seva vida ja havia senyalat l’existència del besavi, o rebesavi, sobre la fi del qual existia la llegenda, així és com l’oncle Tomàs qualificava la contalla que li havia estat retransmesa pel seu pare, que volia morir fora de casa, amagat, per així dir-ho, en una de les finques de la família ara ja perdudes, el «Mas d’En Clarós», on s’adreçà en adonar-se que se li acabaven les forces, sense que li valgués de gaire, car la família va retrobar-lo dos dies després de la seva desaparició, encara viu, a temps de tornar-lo a la llar en un carro ple de palla que presumiblement devia menar el seu fill, viatge de característiques més aviat macabres si podia creure’s que aleshores el vell ja havia perdut la consciència i a penes si alenava, debilitat no tan sols per la malaltia, no especificada clarament, sinó també pel dejuni i els rigors de la intempèrie, ja que això s’esdevenia cap a principi de primavera, quan la contrada encara no era lliure de glaçades i ell només s’havia endut una manta mulatina dins la qual el van trobar tot encongit però cremant de febre com, únicament sis mesos després, en cremava la seva dona, morta d’una pulmonia i més disciplinadament que el seu marit, que va finar sense recobrar els sentits mentre ella restà lúcida fins moments abans de rendir l’ànima envoltada pel fill, els veïns i a ben segur la promesa d’en Daniel, aleshores solter encara però ja compromès amb una noia que no era de la vila però que hi tenia familiars i passava temporades amb ells, la Roseta Galibert coneguda durant la Festa Major, probablement a l’envelat que en aquell temps solia dreçar-se perquè el jovent es divertís durant els dos dies que ja duraven les festes en aquella època i on solien convenir-se molts festeigs, que no sempre acabaven a l’altar perquè no totes les mosses eren com l’àvia, o besàvia, filla de casa de pagesos d’un poblet de l’Urgell, Linyola, i neboda d’uns altres pagesos de la vila, els Erola, coneguts per la seva religiositat, fins a l’extrem que durant anys sencers fou sempre algú de la família qui actuà de sagristà, sense que per altra banda això influís ni poc ni molt en el capteniment de l’avi, o besavi, home al qual agradava de complir i celebrar les festes assenyalades i tots els manaments a què estava obligat com a catòlic i persona d’ordre, però sense excés, els excessos, fossin de la mena que fossin, no s’avenien amb ell que parsimoniosament anà tenint quatre fills, dues noies i dos nois, escampats al llarg d’uns vuit anys, i que potser ni haurien estat tants si les dues noies no s’haguessin presentat de primer, més seguides que els dos nois que van venir després, el darrer poc abans de morir el pare de la dona sense que ella hagués cobrat la llegítima que li havia estat promesa i que el seu germà, l’hereu que es quedava amb les terres de Linyola, es negava a pagar-li, motiu d’un plet del qual quedava constància i que l’avi, o besavi, va guanyar i, amb ell, uns pocs centenars de duros que li van permetre de comprar, a nom de la seva dona, «La Felipa», una finca d’oliveres i d’ametllers que més endavant, quan els fills ja estaven esquerats, va eixamplar-se amb la possessió d’una altra finca veïna, de terra campa, que anomenaren «La Nova Felipa» per distingir-la de la primera i que el vell Daniel, aleshores encara no tan vell com això, ja que estava en la força de l’edat, va plantar d’oliveres perquè en poguessin gaudir els seus néts, car ja és sabut que es tracta d’un arbre lent els fruits del qual mai no sol recollir el plantador en persona, però l’avi, o el besavi, era un home previsor que estimava la terra i que més n’hauria comprat i plantat i replantat si no hagués estat per la salut de la seva muller, una mica ressentida després del tercer part i poc menys que arruïnada després del quart, quan ja no va fer res més de bo i començà a anar de mans de metge a mans de metge, i àdhuc a les d’algun sanador com el que hi havia en un poble veí, el Manetes, molt conegut i capaç segons fama, però impotent davant la consumpció de la Roseta que a la fi havia de morir tuberculosa o del pit com aleshores en deia tothom, quan el fill petit tot just tenia cinc anys però la noia gran ja anava pels catorze, de manera que no li hauria pas calgut tornar a mullerar-se com féu amb la Teresa Sureda, una xicota filla de jornalers que devia enllaminir-lo amb la seves joventut i bellesa, car constava que era una mossa alta i fresca, de vint-i-tres anys i potser fins llavors no prou honesta, si calia acceptar les versions que havien corregut segons les quals li agradava fóra mesura de perdre’s per pallers i racons foscos amb bordegassos tan mascles com femella era ella, però que, fossin quins fossin els averanys que els malintencionats devien fer, quan el vell Daniel va portar-la a l’altar va saber canviar de conducta i ser una muller fidel que altrament no li donà cap fill i provocà, qui sap si sense culpa, conflictes familiars que acabaren amb les noces més aviat precipitades de la filla gran,

na Roseta Bastida i Galibert.

casada amb un fuster amic de faldilles i saraus que devia fer-la penedir més d’una vegada de la seva decisió, oi més quan el xicot va repartir uns quants bords per la comarca i en canvi mai no va fer cap criatura a la seva dona, que devia ser estèril i anà llanguint fins a morir encara jove, cap als trenta anys, plenament reconciliada amb la madrastra a la qual va anar-se atansant un cop maridada i que no devia ser pas tan mala dona quan va saber pujar o acabar de pujar els fills més petits del vell Daniel i sortir en defensa seva un dia que l’home es va enfrontar amb un veí de l’única finca que tenia rec eventual i es discutiren per una qüestió d’aigües que podia haver acabat malament i amb dol si no hagués estat per ella que, en lloc d’estamordir-se com haurien fet tantes dones, es va treure la manteleta que portava i es llançà contra l’home, que enarborava una falç davant el vell Daniel desvalgut, sense cap eina a la mà i probablement de reaccions una mica lentes, en tot cas molt més que les de la Teresa Sureda, la qual entortolligà la peça de roba per l’arma i amb els genolls colpejà la forca de l’agressor, un acte molt propi de dona brava, com va comentar l’oncle Tomàs fent un incís, i desacostumat entre les femelles de la terra que més aviat tenien tendència a arraulir-se i a xisclar que no a posar a contribució els músculs i l’enginy quan es produïen aquelles batalles, no infreqüents, per qüestions de partions i regades, que per sort s’havien anat acabant, car la darrera que hi va haver fou la del vell Closes i en Pere de la Fona, ja dins del seu record féu remarcar l’oncle Tomàs, perquè havia tingut lloc uns vint-i-cinc anys enrera, quan encara vivien a la vila, i havia pogut veure amb els seus propis ulls com quatre homes duien en Pere a casa seva, no tan malferit com semblava, cobert de sang i de fang perquè s’havien rebolcat per terra abans d’agredir-se l’un amb el ganivet de l’esmorzar i l’altre amb l’aixadeta, car el vell Closes també havia rebut i durant temps va ranquejar per culpa del trau que el seu antagonista li havia obert a la cama dreta i que d’un no res que no el mata tot i ser superficial, perquè l’home era una mica diabètic i la ferida no se li tancava, mentre les d’en Pere sanaven ràpidament gràcies a la seva naturalesa robusta a despit d’una aparença de nyicris que no el privava de tenir força èxit entre segons quina mena de xicotes, les quals havien escampat que era com un cavall de la remunta, afegí l’oncle Tomàs amb un somrís una mica cohibit en adonar-se d’on havia anat a parar, i reprengué la narració on l’havia abandonada, en la persona de la Teresa Sureda, que havia fet honor a la família per tèrbol que fos el seu passat de fadrina, potser també exagerat per les velles comares, que en compten deu on n’han vist cinc i impunement posen fames no sempre merescudes, per enveja o pel que sigui, quan veuen una noia eixerida com elles haurien volgut ser i com va ser també la segona filla del vell Daniel,

na Dolors Bastida i Galibert,

reina de festes i balls a partir dels disset o divuit anys quan ja començaren a sol·licitar-la fadrins de la vila i de fora, entre els quals va escollir un xicot de Vic, propietari d’un negoci d’embotits, que va deixar-la vídua molt aviat amb un sol fill, un baró que morí jove, de meningitis, i adelerada de plaers, si calia jutjar pel seu capteniment posterior, car en quedar-se sola es traslladà a viure a Barcelona on, als trenta-cinc anys, s’amistançà amb un militar que havia fet la campanya de Cuba i el qual va seguir de guarnició en guarnició, estranyament fidel a un amor que no respectava des del moment que no la privà d’altres aventures, cosa que l’oncle Tomàs no tenia dret a dir, segons la tia Andrea, que el tallà, perquè a ell no li constava, potser es tractava d’enraonies encara més malintencionades que aquelles que acabava d’al·ludir en parlar de la segona muller del vell Daniel, no era possible que la família tingués cap seguretat de les lleugereses de la Dolors si a partir del seu matrimoni havia viscut sempre allunyada de la vila i sense més relació amb els seus que les escasses cartes que escrivia al seu pare, mots que l’oncle contestà dient que les males notícies circulen de pressa i que se n’havia parlat massa perquè no hi hagués pel cap baix una engruna de veritat en tot allò que, per altra banda, semblava haver asseverat un altre nadiu de la vila, contemporani de la dona, que visqué a València quan el militar hi era de guarnició i fins insinuava haver gaudit dels seus favors, un testimoni que la tia Andrea, aparentment disposada a defensar la memòria d’aquella avantpassada, contradigué bo i fent remarcar a la seva vegada que era fàcil de dir falsedats i molt propi de llur pare, l’oncle avi d’en Niel, haver-les acceptat i transmès a la seva descendència sent qui era, un home lleuger i afeccionat al pensa mal que no erraràs, com havia de reconèixer per molt que li pesés, concepte que l’oncle Tomàs es va haver d’avenir a acceptar després de fer-hi unes reserves que més endavant, en parlar d’ell, contradiria fins a cert punt i que ara li van servir perquè, fos com fos, la Dolors no quedés neta de tota culpa i als ulls d’en Niel, que en discutir-se la qüestió ja tenia els seus divuit anys i havia perdut la innocència, es convertís en una mena de dona fatal, lliure de tot prejudici, dedicada al culte del sexe com les mosses d’El Niu, que aleshores ja freqüentava, però més encisera que elles i sense venalitat, si es lliurava a les seves passions perquè ho eren, sense simular-les ni haver-ne de viure, car en una altra ocasió el mateix oncle Tomàs havia dit que la dona va quedar bé econòmicament després de la mort del seu marit i del seu fill, ja que a ella pervingué el negoci, que el noi no sabia com podia fer rutllar si deixà Vic i que segons l’oncle, que semblava anar també una mica a les fosques, havia confiat a alguna persona entesa i honrada que l’administrava amb èxit i profit, des del moment que en morir continuava sent seu, i pròsper, i l’heretà el fill que havia tingut del militar o d’algú altre, en tot cas per ell reconegut, una nena que els Bastida mai no havien vist ni sabien com es deia i que encara devia viure en algun indret o altre, probablement ignorant que a la vila tenia parents que l’esmentaven de passada en contar-se la història familiar durant les llargues vetllades d’hivern, tots reunits a la cuina, entorn del foc, o més ocasionalment al camp, quan oncle i nebot treballaven plegats i en Niel feia una pregunta que en duia d’altres que podien ser contestades amb més franquesa sense la presència una mica cohibidora de les dones, davant les quals l’home evitava certes precisions, com aquella que referia, aneu a saber amb quina veracitat, que la Dolors havia estat molt dissortada en el seu matrimoni perquè el marit, el fabricant d’embotits, era un marieta que només va dormir amb ella fins que s’assegurà que li havia fet un fill, motiu pel qual s’hi devia haver casat, i això no són enraonies, va afegir l’oncle Tomàs, el seu pare, que al capdavall tampoc no era tan indigne de confiança com la tia Andrea volia suposar en els seus pitjors moments, havia tingut ocasió de llegir una carta que la seva germana havia adreçat a la madrastra, la bella Teresa, i que ella conservà entre les seves coses, on, per bé que veladament, li explicava els seus desenganys ni que només fos per una sola vegada, car el pare de l’oncle Tomàs no havia pogut descobrir res en les altres, no massa abundants, que trobà en morir la dona del seu pare, ja en vida d’ell, del mateix Tomàs, el qual va conèixer-la per bé que no la recordava i només tenia una vagarosa remembrança de l’enterrament, una tarda d’hivern que plovia i ell observà des de la finestra de la cambra on havien confinat els infants el cotxe fúnebre, la caixa impressionant i negra que feia joc amb els paraigües de les persones que havien acudit a acompanyar-la fins al cementiri, com aleshores solia fer-se, un espectacle més vívid ament conservat per la tia Andrea, que també en parlà alguna vegada i no sabia en canvi res d’aquella carta el contingut de la qual el pare només havia confiat al fill, com ara l’oncle el confiava al nebot una mica estranyat i del parer que semblants històries més valia no repetir-les, ni que només fos dins l’àmbit de la família, perquè els morts eren morts i tenien dret a una discreció que a can Bastida no sempre s’observava i que ell volgué mantenir, car mai no va confiar res d’aquelles vides accidentals als seus fills, quan en tingué, ni a la seva dona, potser perquè ell no era com l’oncle Tomàs, que de vegades semblava descobrir-se una mena de geni de fabulista que remenava records amb el deseiximent de qui es refereix a fets inventats i llegendaris que només comprometen la imaginació, totalment desinteressat del fet que afectaven persones molt pròximes, cada cop més pròximes, ara ja relacionades directament amb el seu pare, el fill gran del vell Daniel,

en Tomàs Bastida i Galibert,

nat l’any 1871 o 1872, no en va estar mai segur, ni la tia Andrea, que tan bona memòria tenia per a les xifres, un home la fotografia del qual, que en Niel tingué ocasió de contemplar tantes vegades com va voler, el mostrava ja en la plenitud de la seva vida, cap als trenta-cinc o quaranta anys, probablement feta en ocasió d’un viatge a Barcelona l’any 1909, aleshores de la Setmana Tràgica que el va arreplegar a la capital i de la qual no va veure més que el fum d’algunes esglésies quan s’atreví a treure el nas de la fonda de la Boqueria on s’estatjava i on tornà precipitadament en sentir l’espetec d’unes descàrregues que procedien de la banda de Betlem mentre tothom corria, les dones entrebancant-se amb les faldilles i els homes deixant una estesa de barrets per la Rambla, que en un moment es quedà buida, com havia contat als seus fills quan ja foren més grans i la hisenda anava desapareixent, sense aclarir mai, però, quines raons l’havien portat a la Mata, nom que alguns pobletans donaven a Barcelona, on aparentment no tenia ni interessos ni relacions, per bé que la muller donà a comprendre a les orelles receptores de l’oncle Tomàs que creia endevinar en aquell viatge una escapada darrera faldilles o a la recerca de faldilles empresa per tota la colla que ell freqüentava i que hauria explicat que només una vegada sortís de l’hotel en el curs d’aquells dies que la ciutat es revoltà contra la tramesa de soldats al Marroc, car no era improbable que en aquell moment les faldilles que cercava ja fossin a la seva cambra, i no pas penjades entorn de les anques de la noia que la compartia, sinó abandonades en qualsevol racó si, digué l’oncle Tomàs, no s’enganyava sobre les impaciències i curiositats del seu progenitor, que àdhuc en la seva senectut de vegades es quedava aturat a la plaça de la vila quan passava alguna xicota de cames ben fetes o de sines provocatives cap a les quals semblava voler allargar les mans, un comentari que féu un dia que eren sols i que hauria callat davant la tia Andrea però que entre homes trobava adient tot i que mai no en va fer cap en presència del fill, en Tomaset, ni quan aquest ja tenia també l’edat de saber com anaven les coses entre homes i dones i no se n’hauria pas esfereït encara que el seu pare potser opinés el contrari, a menys que no el privés de fer-los una certa pudicitat provocada pel fet de ser el noi algú tan acostat, molt més acostat que en Niel, un nebot al capdavall, per bé que estimat, d’això n’estava segur i en va estar sempre, ho provava que se li confiés com no solia fer amb ningú, fins a l’extrem que arribà un moment que ell fou el més assabentat de les vicissituds de la família, el dipositari de petits secrets que amb ell moririen, com la confessió que va fer-li sobre el que s’esdevingué quan tenia disset anys i el vell mateix el va dur a casa de la vídua amb qui s’entenia aleshores, la mestressa del cafè on solien jugar, i li confià el seu ensinistrament sexual, després d’haver-se assegurat que encara no havia tocat dona, perquè, li havia dit, un home ha de començar d’hora a ser-ho si ho vol ser molt de temps, i no li agradava la idea que s’iniciés en uns braços insegurs que el podien emporcar per tota la vida, i en això sempre hi he vist una prova d’amor que no puc oblidar, digué l’oncle, tot i que, a molts, els podria semblar estranya i no em faci tancar els ulls als seus molts defectes i al fet que ens va arruïnar darrera el joc, un vici que pel restant li costava continuades discussions amb la dona, que per desgràcia disposava de poca força moral i havia de callar quan ell li recordava, com no devia estar-se de fer, que tot era seu, que d’ella no hi havia res, car el vell Tomàs, com després faria el fill, s’havia casat per sota de les seves possibilitats, amb una noia de família molt modesta, la Mercè Rebull, la filla d’un manyà assalariat que no li donà altre dot que el vestit de núvia amb què es presentà a l’església, massa pobra perquè els Bastida consideressin amb bon ull aquell enllaç que fou obra de la tossuderia del vell, el qual, com comentà l’oncle Tomàs, sempre es volia sortir amb la seva, fins i tot a la taula de joc, on es creia que podia forçar les cartes per ser qui era, sense escarmentar mai i massa egoista per considerar que era un home casat i amb fills que no sols malversava els seus béns sinó que prenia el pa de la boca dels seus descendents, testimonis muts i espantats de les escenes, progressivament més freqüents, que tenien lloc entre marit i muller, els quals, segons li semblà entendre, a en Niel, en les paraules aquesta vegada una mica confuses de l’oncle, s’havien pegat més d’un cop, sense que la sang arribés al riu, car l’home era fort i quan aconseguia de desfer-se de la seva dona amb un parell de castanyots i una empenta, abandonava la casa amb una revolada, feia petar la porta al seu darrera i se’n tornava al cafè a encetar una altra partida o a fer-se passar la tensió de l’enrabiada amb la vídua propietària, una femella d’uns trenta-set anys aleshores que l’oncle s’hi inicià, una tarda plujosa que no havien sortit al camp i que escampava una claror difusa i íntima per la cambra on van tancar-se, ella més excitada que ell, mentre a baix, a la sala, el pare començava a guanyar després de moltes setmanes de no haver tingut el vent de cara i convidà tothom a beure, no se sabia si per tal de celebrar la bona ratxa o les proves de virilitat que el noi donava a la mestressa entre les cuixes, en els braços de la qual devia haver après l’oncle Tomàs els jocs que després practicà amb la dona i que devia tenir per legítims i honestos des de l’instant que eren casats, oblidant voluntàriament que l’església, que els havia unit per sempre i en les ensenyances de la qual creia, no autoritzava pas la luxúria, per modesta i limitada que fos al costat de les disbauxes del vell, que anava creixent als ulls d’en Niel a mesura que l’oncle acumulava fets i dites sense adonar-se que en definitiva havia jugat un paper poc airós, car no tingué l’enteresa d’ànim d’encarar-se amb el seu progenitor ni en arribar a l’edat d’home, quan li hauria pogut retreure la indignitat de la seva vida i aquella fugida de finques que començà com aquell qui diu l’endemà de la mort del seu pare, avi de l’oncle Tomàs i besavi d’en Niel, perquè en possessionar-se de l’herència ja estava ple de deutes secrets que sortiren de tots costats, car l’home s’havia anat empenyorant a compte dels béns que un dia serien seus i que podia no haver heretat si el vell arriba a sospitar, cosa que en tot cas va fer quan ja era massa tard, que el seu hereu escamparia les finques laboriosament reunides pel seu pare i per ell, i això darrera unes satisfaccions que ell mai no havia tingut ni cercat, les de passar-se hores i més hores davant la taula verda amb uns quants cartrons a les mans, bevent i menjant de vegades sense moure’s de lloc i pessigant les anques de les cambreres dels locals que ell i els seus companys solien freqüentar abans i després de l’època de la vídua, que fou una de tantes i ara només especialment recordada pel paper que havia tingut en la vida de l’oncle Tomàs, el qual, si hagués volgut, probablement hauria pogut remembrar-ne d’altres, car el noi, a partir de determinat moment, semblava haver seguit la vida del seu pare de ben a prop, cosa que no havia fet la tia Andrea, que ignorava la meitat de les coses, i encara, com deia, li sobrava saber el que sabia, menys que no hauria sabut si de bona hora no se n’hagués anat a Lleida a estudiar el Magisteri, que va haver d’acabar amb penes i treballs quan els diners que venien de casa començaren a fer-se escassos i arribar de tard en tard a despit de les seves cartes, urgents i enquimerades, que sempre devien agafar el vell en un mal moment i que per això contestava quan contestava, sovint sense enviar res i recomanant una mica de paciència, fins que la noia la va perdre o s’hi va veure obligada i decidí simultaniejar els darrers cursos amb un treball de dependenta que va aconseguir en una botiga del carrer de Cavallers, on va conèixer, li confià a l’oncle Tomàs després de fer-li prometre que no ho repetiria a la dona un xicot d’idees polítiques exaltades, un sindicalista que seguidament es traslladà a Barcelona, on va morir, en una d’aquelles lluites entre pistolers del Sindicat Únic i del Sindicat Lliure que ensangonaven cada dos per tres els carrers de la capital catalana, quan pel que sembla ja havien projectat de casar-se o posar-se a viure plegats, cosa que haurien fet sense el consentiment del pare, molt primmirat quan es tractava de l’honor de les dones de la família, que situava ençà d’una línia ideal a l’altra banda de la qual hi havia totes les altres femelles, casades, solteres o vídues, que eren caça oberta tot l’any, de manera que fet i debatut havia estat una sort que el sindicalista morís jove, i la mateixa tia Andrea se n’havia de felicitar, perquè del contrari qui sap si a hores d’ara no seria a la presó o exiliada, això en el supòsit que no hagués mort durant la guerra, aleshores que la CNT i els comunistes van tractar de solucionar llurs diferències a trets, o abans i tot, potser al front, on havien anat a raure i a quedar-se per sempre tantes milicianes, amigues, mullers, germanes i companyes d’anarquistes i cenetistes que, al vell, si encara hagués viscut, no li haurien merescut cap simpatia puix que políticament era un republicà que mai no s’havia preocupat de militar activament i el republicanisme del qual es limitava a malparlar de la Monarquia i del seu representant actual, en Cametes, que és com es va conèixer públicament el rei Alfons XIII, nat l’any 1885, fill pòstum del seu pare, mort tuberculós, i sobirà des dels seus setze anys, com una vegada havia precisat la tia Andrea, a propòsit de referències que no l’al·ludien per a res i que aprofità per donar un petit curs d’Història al seu nebot una mica desconcertat pels punts de vista de la dona que tan poc s’avenien amb el que sabia o es pensava saber dels seus dies escolars, un coneixement altrament ja mig oblidat i que mai més no tornà a ser tan viu com ho fou la història privada de la família, reduïda poc menys que a la indigència perquè el vell devia pensar que en aquest món ara hi som i ara no hi som i va fer-la de pollí i de rossí, molt diferent en això del seu germà, l’avi d’en Niel,

en Francesc Bastida i Galibert,

el qual era dos anys més jove i en la seva qualitat de cabaler sabia que si es quedava a casa treballaria per a l’hereu i no per a ell, un hereu que de més a més li era ben antipàtic, segons semblava, contalla rabiosament parcial en aquest cas, com va haver de confessar el mateix oncle Tomàs, perquè tot el que constava de les relacions de l’un amb l’altre procedia directament de la boca del vell Tomàs, el qual mai no havia tingut una bona paraula pel germà petit que havia cursat els estudis de comerç al col·legi religiós, aleshores ja feia anys establert a la vila, on tenien fama de comptar amb professors competents, fama merescuda si calia mesurar-la pels progressos del noi, que el vell Tomàs acusava de llepaculs encara molt de temps després, quan ja tots dos eren a les portes de la mort i feia anys i anys que no s’havien vist, de fet des de poc després de la defunció de l’avi, fet que posà sobre la taula l’assumpte de «La Campana», poma de la discòrdia definitiva que potser no ho hauria estat si ja de joves no s’haguessin dreçat l’un contra l’altre per llur manera diferent d’enfocar la vida, tan ordenada i laboriosa la d’en Francesc com desordenada i llicenciosa fou la de l’hereu, a l’oncle Tomàs no li recava de reconèixer-ho; havia arribat en una edat, deia, en la qual calia mostrar-se equitatiu i acceptar les coses tal com eren o tal com es pensava que eren, i en dir-ho arrugava el front, pensarós, sospesant una balança que en Niel per força havia de creure en gran part imaginària, perquè potser ni el vell Tomàs no havia estat ben bé com els dos fills seus el retrataven, enduts per una rancúnia de la qual no eren totalment conscients i que llur mare devia haver contribuït a crear, ni l’avi Francesc l’home seriós i reflexiu que la família volia suposar, car no era pas impossible que hi hagués quelcom de cert en allò que una vegada havia contat el seu germà gran, que als vint-i-dos anys va enredar-se amb una dona casada i que seu era el fill que poc després tingué el matrimoni, un home que encara vivia a la vila, en Joan Cleta, el sabater que tenia establiment a la carretera, el qual, doncs, hauria resultat ser cosí de l’oncle Tomàs i de la tia Andrea, cosa que ells no volien acceptar de cap manera, potser perquè era un individu conegut fins i tot popular per la seva roïnesa, adust i desagradable, que a dures penes aconseguia de conservar uns quants clients gràcies a la seva innegable destresa en l’ofici que ja li venia del seu pare, o pare putatiu, un home mansoi al qual la seva dona n’havia fet veure de verdes i de madures, i això prescindint que fos o no fos cert l’embolic amb l’avi Francesc, que a tot estirar es podia dir que s’havia deixat arrossegar per un impuls de joventut abans d’anar-se’n definitivament a ciutat, d’on de tant en tant, en ocasió de diades com Nadal i potser durant les Festes Majors, tornava uns dies a la localitat, al costat dels seus, que havien deixat d’entendre’l perquè sempre compareixia allò que se’n diu de vint-i-un botó, amb el seu vestit de llana i el seu barret que impressionaven les noies del braç camperol però no el seu germà, el qual en aquestes avinenteses semblava tenir interès a accentuar la seva condició pagesa i l’acompanyava a veure la funció de teatre que feien al Casino de Baix amb espardenyes i una camisa blava, sense corbata, trepitja-terrossos, i amb molta honra, com deia, al costat del senyoret avergonyit de la seva nissaga tot i que a ciutat no era més que un simple assalariat, com n’hi havia dotzenes de milers, i més esclau que ell, el vell Tomàs, que de vegades sortia amb el carro perquè a casa seva es pensessin que se n’anava al camp i el deixava a la porta del cafè fins al vespre, quan tornava a la llar amb les butxaques escurades i havent estampat una firma en un tros de paper que algun aprofitat poc escrupolós guardava curosament en espera de la mort del progenitor, la qual d’altra banda dividí la família d’una manera que semblava definitiva i que ho hauria estat sense aquelles desgraciades circumstàncies que gairebé anihilaren la descendència de l’avi Francesc, avui representat únicament per la persona d’en Niel, l’existència del qual els Bastida de la vila, aleshores ja traslladats a la masia de can Doll, ignoraren fins que una modista de Barcelona, en compliment de la darrera voluntat del pare, aconseguí de posar-se en contacte amb ells i confiar-los l’infant que tots tres, l’oncle Tomàs i les ties Beneta i Andrea, havien acollit sense preocupar-se ni poc ni molt de les diferències que havien separat els dos germans, el pare dels uns i l’avi de l’altre, dos homes que van partir peres quan ja eren granats i casats, car el vell Francesc aleshores ja s’havia mullerat amb una noia de la Mata, per bé que d’ascendència empordanesa, que ell, l’oncle Tomàs, havia arribat a conèixer, sent un infant, quan encara vivia el vell Daniel i en Francesc i la seva esposa Anna Tusset i llur fill, el pare d’en Niel, havien passat una curta temporada amb ells, potser no la primera, però sí la primera que l’oncle recordava més o menys boirosament i encara en gran part gràcies a un joc de bitlles que el germà petit del seu pare li portà, unes bitlles de fusta amb caps d’animal que tots els companys i amics li envejaven i amb les quals ell i en Francesc fill devien jugar abans de la tornada de la família a la ciutat, on ell, l’oncle Tomàs, encara no havia estat mai i que el seu pare ja no visitaria més després de la seva aventura de la Setmana Tràgica, quan no va anar a veure el seu germà perquè aleshores ja devien estar renyits perquè el vell Daniel va morir l’any abans, als seixanta-vuit d’edat, i les diferències que els oposaren es van manifestar al cap de pocs mesos, quan després de l’enterrament, al qual l’avi d’en Niel i la seva dona van assistir, el barceloní tornà al poble a aclarir l’assumpte de l’herència i hagué de retirar-se amb la cua entre les cames perquè l’hereu no estava disposat a cedir ni un cèntim més de la quantitat a què per llei i disposició testamentària es veia obligat i es devia riure encara, si l’oncle Tomàs no jutjava equivocadament el seu tarannà, d’aquelles pretensions que potser fins i tot hauria discutit si la cessió de «La Campana» hagués constat en negre sobre blanc en una escriptura notarial, car no hi ha res pitjor que un home carregat de deutes i disposat a tenir-ne encara més, com va comentar l’oncle Tomàs més de quaranta anys després d’haver tingut lloc els fets i amb la intenció de ser equànime amb tothom, amb el pare, al qual no estalviava cap retret, i amb l’oncle, que als seus ulls d’infant, quan ho era, tenia el mateix prestigi que li trobaven les xicotes de la vila quan encara no s’havia casat amb la que seria l’àvia d’en Niel, una noia que, entre els vint-i-cinc i els trenta anys, però més propera als trenta que als vint-i-cinc segons mostrava la fotografia que per atzar la família conservava i que era estrany que el vell Tomàs no hagués destruït en produir-se la renyina, havia estat força bonica, com constatà el seu nét al cap de tants anys, atent sobre el rostre ple que no desmentia tampoc l’ascendència pagesa, però ja afinada per una o dues generacions de capital, els ulls més aviat clars, la boca carnosa i les orelles petites, més enllà de les quals es recollien els cabells en una trossa reunida damunt la testa, en conjunt noble i que el noi conservà en imatge quan la tia Andrea s’avingué a donar-la-hi ja que hi tenia més dret que ningú, certament més que ells que tot just podien considerar-la una sobrevinguda de la qual no constava res sobre les circumstàncies de la mort, com no constaven les del traspàs del vell Francesc, tots dos finats sense que el fill llur, el pare d’en Niel, pensés assabentar-ne, o cregués necessari fer-ho, aquells parents que només havia vist probablement una vegada, d’infant, i que únicament tornà a recordar al seu llit de mort, quan el passat devia reviure i, per la seva voluntat desesperada i anguniosa, es traduí en un retorn a la terra d’on el seu progenitor havia fugit sense ni acudir-se-li a ben segur que el nét tancaria l’anella de la cadena, si més no momentàniament, i el recordaria o l’imaginaria en aquella mateixa contrada de secà, polsosa i orejada per la marinada que havia respirat de petit, quan ni sabia que un dia tindria un descendent anomenat com el seu pare, Daniel, ni que les terres que més o menys havia conreat al costat de l’hereu, quan encara estudiava i durant les vacances d’estiu el feien ajudar en la sega i en el batre, serien venudes amb l’excepció de «La Vinya de Baix», «El Sot» i «La Campana», i els fills del seu germà, que havia estat un propietari escampabéns, treballarien per a algú altre, com el mateix Niel, que amb el seu retorn a la terra ho perdia tot, car ell no tenia estudis, com l’avi i el pare havien tingut, ni camps que fossin seus, només comptava amb la força dels seus braços i amb la seva joventut neguitosa i una mica desencisada per una història familiar senzilla, sí, però bruta i plena de racons, ni més ni menys que la de qualsevol altra família, va contestar-li l’oncle un dia que ell li ho féu remarcar, perquè ja era sabut que no n’hi havia un pam de net ni hi seria mentre fóssim com som i els pares i els avis haguessin tingut una infància i uns anys joves en lloc de néixer ja grans i maridats, o potser ni així si calia fixar-se en el vell Tomàs, que havia fet més bestieses de madur que quan era fadrí i que de tota manera constituïa una excepció, junt amb la Neus Bastida i Roca i la Dolors Bastida i Galibert, a les quals fins a cert punt podia afegir-se la Teresa Sureda, com recordà en Niel, colpit per aquella trinitat femenina que en la seva conducta dubtosa avantatjava de tant el nombre de barons i potser encara l’hauria avantatjat més si, a la tia Andrea, no li haguessin matat gairebé en plena adolescència aquell festejador sindicalista, i això passant per alt el que podia haver fet posteriorment, en traslladar-se ella mateixa a Barcelona un cop els estudis acabats, lliure de la seva vida, sense haver de donar comptes a ningú de les seves freqüentacions i dels seus amors, car era segur que pel cap baix n’havia tingut un altre, llarg o curt, no se sabia, perquè ella mai no havia donat explicacions ni ho havia reconegut tot i les cartes que, durant el primer temps del seu retorn a casa del germà, rebia d’algun indret de França que l’oncle Tomàs ja no recordava i que després cessaren abruptament, potser perquè ell s’havia mort o n’havia trobat una altra, potser perquè ella no li contestava, ben mirat la seva vida a Barcelona sempre havia estat una mica un misteri en el sentit que la dona no era afeccionada a parlar dels seus assumptes privats, només es referia, o s’havia referit anys enrera, quan encara en parlava, a la seva activitat de mestressa perllongada fins l’any trenta-nou a la vila, d’on s’absentava sovint però on no rebia visites que poguessin ser mal interpretades, com no en va rebre mai cap a la masia que l’havia vista envellir a poc a poc com envellien tots ells, i els joves es feien grans i maduraven tot esperant el moment de viure una vida personal i independent, digna si seguien l’exemple de la tia Beneta i de l’oncle Tomàs, en el qual semblaven haver-se reunit les millors virtuts de la nissaga, i ell la de l’avi Francesc restat una mica en l’ombra a desgrat de la bona voluntat de l’oncle, que hauria volgut dir-li’n més coses i no podia, de manera que la història més recent de la família se submergia en les boires que ocultaven la del passat i convertia el pare i l’avi en una incògnita, aquest més que el primer, car del pare constava la seva col·locació en una empresa industrial i allò d’haver format part d’un comitè, mentre de l’avi només se sabia que havia treballat, s’havia casat, havia tingut un fil, o dos si era cert allò del sabater, i que havia mort en una data indeterminada, un esquema massa general perquè ell, el nét, pogués arribar a presumir quines foren les seves afeccions, els seus amors i les seves idees, si n’havia tingut, com calia suposar, i ell no volia fixar-lo en la imatge d’un xicot estudiós que va renyir amb la família per qüestions d’interessos i oblidà la vila nadiua després d’espolsar-se de les seves sabates d’habitant de la capital la pols dels camins per on un dia havia arribat, en viatge a la inversa, «el xollador» que bastí o comprà la casa del carrer del Call, ara perduda, i es féu amb cinquanta jornals de terra, en gran part també perduts pel mal cap del vell Tomàs i avui a poc a poc recobrats per la previsió de l’oncle, que estalviava com una formiga els diners del blat venut als traficants del mercat negre, els diners de la collita de les olives i de la collita de les ametlles, el grapat de bitllets que feien cap a les seves mans, que mai no n’havien remenat tants, gràcies al col·lapse que havia sofert el país encara en plena misèria, racionat i endogalat per disposicions que tothom tractava d’eludir, des del pagès, que sabia que conreava tresors, fins al botiguer, que no distingia entre posseïdor i desposseïts i amagava les mercaderies darrera el taulell, atent a les inspeccions, a l’exèrcit d’agents que pretenien controlar vendes i compres i comissions sense aconseguir-ho ni poder aturar aquella riuada d’homes i de dones bruts i espellifats que emplenaven els trens de sacs, maletes, fardells i paquets de tota mena, com ell havia vist més d’un cop a la vila, els dies de mercat i àdhuc els diumenges, quan acudia desvagat a l’estació a contemplar el pas dels combois farcits de gom a gom, amb gent que treien el cap per totes les finestres, inclosa la de la comuna, vigilant controls i intervencions ineficaços, car els mercaders de la misèria tornaven incansablement, sense escarmentar per les requises, a la font, al camperol que tenia la paella pel mànec a despit de totes les lleis i es feia dir sí senyor mentre podia, abans no tornessin els temps de vaques flaques, i més flaques que mai, que aviat anirien buidant la terra i empenyent els seus moradors cap a la capital, com s’hi havia vist empès, per raons diferents, l’avi Francesc, que era el cabaler de can Bastida i del qual en Niel, en tota la seva vida, ja només sabria per boca dels seus una altra cosa que l’oncle Tomàs no li havia dit encara, potser perquè no se li acudí, però que va dir-li un vespre la tia Andrea: que segons els havia contat el pare, el seu germà petit quequejava una mica, un defecte que anà vencent a tip de voluntat i d’esforç, si verament el tingué i el vell Tomàs no havia mentit per malícia, car ni l’oncle ni la tia recordaven que, quan el van conèixer, se li notés cap defecte d’expressió, ben al contrari, afegí la tia, tinc la impressió que parlava més bé que la majoria de persones i que tenia una veu dolça i agradable, però, és clar, només era una impressió, aleshores ella tot just era una criatura i fins i tot resultava estrany que li semblés recordar allò, de manera, va concloure en Niel, que potser s’ho imaginava, com tantes altres coses que de primer ell es creia a ulls clucs i que més endavant anà posant en dubte, quan va tenir ocasió d’aprendre que no totes les mentides són interessades i que de pares a fills, d’una boca a l’altra, d’un dia al següent, les veritats canvien sense que ningú faci cap esforç conscient per mentir, simplement perquè el temps passa, ens modifica i ens transforma.