VIII

Mar-xen!

i alça el peu,

un dos, up do!

i avança,

dre-ta!

i es gira,

un dos, up do!

i avança,

esquerra!

i ensopega,

al-to!

però aleshores ja sabia que no li agradaria, ho havia sabut des que el ficaren al tren i se n’assegurà mentre els feien travessar a peu la ciutat desconeguda, passeig amunt i avinguda enllà, entre cotxes que els fregaven i edificis alts que es dreçaven més enllà dels arbres on l’ombra s’amorosia en una brisa humida i salada, carregats amb la maleta que cada cop pesava més i que tots s’anaven canviant de mà sense distreure’s de l’espectacle de noies, quioscos i aparadors que es mostraven l’un a l’altre abans d’enfocar la llarga recta final on passejaven dones i criatures, vells i parelles, que de vegades s’aturaven a mirar-los, lliures de llurs moviments com ells, els reclutes, no ho eren ni ho serien ja durant molt de temps ni a les hores de passeig vigilades per les patrulles de servei que podien demanar-los el nom i el regiment si els veien amb un botó descordat o baladrejant com era propi de l’edat, aquells vint-i-un anys acabats de complir i ara engabiats en una caserna on per espai de tres mesos seguits algú, en general un sergent, diria:

mar-xen!

i ells aixecarien el peu,

un dos, up do!

i ells avançarien,

dre-ta!

i ells es girarien,

un dos, up do!

i tornarien a avançar,

esquer-ra!

i tombarien, no sempre per ensopegar amb el company que bada, suats i caravermells sota el sol que ablania les lloses del pati i afegia pes als vestits de drap groller i als fusells que calia dur sense inclinar-los ni redreçar-los massa, netejar i conservar perquè els dies de revista no hi hagués crits i càstigs i la vida fos una mica més suportable, sempre amb l’esperança d’aquelles dues hores de passeig capvespral o del diumenge lliure de guàrdia, quan els carrers tenen una fesomia desconeguda i la plaça de Catalunya és plena de criades que els esperen, per bé que a ell no l’esperà mai cap, de primer perquè s’enyorava tant que ni esma no tenia d’acompanyar els altres, després perquè va conèixer la Cristina, que treballava en una fàbrica de teixits i tenia vint-i-un anys com ell, una noia de les Corts, del carrer d’Anglesola, separada del marit des dels dos mesos de les noces, un any enrera, perquè la perforadora amb què treballava en una brigada d’obres l’havia convertit en poc menys que impotent, com va anar assabentant-se més endavant, quan ella li confessà que era maridada, cosa que no li havia dit de primer i que en Niel no s’hauria imaginat mai, però ara descobria que n’hi havia moltes, de coses inimaginables, començant pel tedi d’aquella vida casernària, de les llargues guàrdies de vint-i-quatre hores, de les imaginàries, de les lliçons de teòrica, de les formacions inacabables, de la desfilada del primer d’abril, quan de bon matí ja els van treure de la caserna i els estacionaren en un carrer lateral, de cara a l’avinguda, empolainats com mai, amb les botes que brillaven sota el sol i les baionetes on la llum s’afuava, nerviosos, cansats i impacients a les ordres del sergent Muñoz Balba, raquític i escrofulós però en el fons bona persona, si no hagués estat pel tinent Garriga Ibáñez, que havia pujat de cullera i semblava ressentir-se’n, un home alt i escardalenc que es deia si era afeccionat a la beguda tot i que mai ningú no l’hagués vist embriac durant les hores de servei ni tolerés fàcilment les debilitats dels altres, un obsessionat amb la neteja que assistia personalment als xafarranxos que s’organitzaven setmanalment i al qual agradava de donar consells sanitaris als seus homes en un to paternal que sorprengué en Niel aquella tarda que va dedicar la sessió de teòrica a explicacions profilàctiques després d’haver preguntat a uns quants homes a l’atzar què feien quan anaven de puta, sense obtenir respostes prou satisfactòries ni que fossin molt variades.

(li pregunto si està malalta, féu en Malveí;

em rento, va riure en Marín;

res, va pretendre en Falguet;

uso preservatius, explicaren en Costa, en Cistelles, l’Obiol Fernàndez, en Valeri i tota una colla més;

em faig fer un lavatge amb permanganat, va dir l’Hurtado;

em poso blennocol, van coincidir els cosins Quintana i molts altres),

perquè fora dels qui solien usar preservatius els restants de vegades tardaven hores a desinfectar-se i sovint fins i tot se n’oblidaven, confiats que en el fons les malalties venèries ja eren cosa del passat i que l’amor venal era força més segur que en els temps de la joventut del tinent Garriga Ibáñez, trenta anys enrera, quan encara no hi havia sulfamides ni antibiòtics i les cures eren llargues, molestoses i cares i calia confiaries a una clínica d’especialistes perquè la família no s’assabentés de la relliscada i els pares poguessin continuar creient que els nois no havien trencat mai cap plat ni cap olla quan ja estaven tips de folgues i xales, obligatòries a partir de l’instant del servei si no volien passar pel que no eren, com va esdevenir-li a un xicot d’Osca, en Manrique, que confessà que ell mai no hi anava i després uns quants el van despullar a la comuna per comprovat si no li faltava res, perquè fins aleshores sempre havia eludit d’una manera o altra les revistes sanitàries tot i que, com va poder-se veure en aquella ocasió, era tan normal com un altre, només que d’una timidesa de damisel·la que el feia envermellir quan els companys contaven acudits verds o explicaven llurs gestes amb les mosses del barri xinès, totes mentideres i en el fons sense cap esperança d’enganyar, desitjosos únicament d’evadir-se una mica, fos com fos, de l’ambient opressiu al qual els costava d’acostumar-se, al qual no va mai acostumar-se en Niel que, a més, havia tingut la desgràcia de fer-se antipàtic al seu caporal, en Volart, un xicot tibat que exigia que el saludessin, no permetia el tuteig dels seus homes i va molestar-se un dia que ell i en Valeri, que també era de família pagesa, parlaven dels problemes del camp i va sentir-li dir que calia una reforma agrària i que el govern no havia enfocat mai amb realisme la situació del camperol, cosa que en Volart va contradir amb una mica de violència sense que ells comprenguessin per què fins que van assabentar-se que era fill d’uns propietaris absentistes que tenien dues hisendes al País Valencià i que un oncle seu havia estat empresonat en una txeca per les seves idees falangistes, que ell compartia tot i que mai no s’havia fet del partit, potser perquè mai no ha tingut temps d’allistar-s’hi, els va confiar en Baixó, que era del seu mateix poble i el coneixia de petit sense que això li valgués cap situació de privilegi perquè el noi era de família molt pobra i roig, com deia en Volart, el qual també procurava carregar-lo tant com podia de servei i pràcticament no hi havia dia, quan ell estava de «quartel», que no hagués d’escombrar la companyia, com el mateix Niel i un altre xicot, en Falguet de Solsona, que començaren a ser coneguts com els tres mosqueters fins que en Baixó, que tenia el geni molt viu i era alt i fort, repartí algunes plantofades mentre reservava les més dures per en Volart quan els llicenciessin a tots dos si aquell feliç dia arribava, que ara, quan els faltava encara tant de temps per complir, no ho semblava pas, les jornades eren tan lentes a despit de les corregudes, renys i sobresalts, que en Niel, xollat des del primer dia i xollat per segona vegada al cap de tres setmanes perquè en sortir de la companyia havia topat amb el sergent Alfa i en lloc de saludar-lo i excusar-se va posar-se a riure, atabalat, tenia la sensació d’envellir sense que el temps hi col·laborés, perdut en aquells dies sempre idèntics i tan diferents de la seva vida d’abans, en la qual el costum no esdevenia rutina perquè era aprovat, incorporat a la seva persona que obeïa a un ritme aquí inexistent tot i ser tan rígides les normes i tan mesurats els minuts que només de sis a vuit s’esmunyien amb naturalitat, quan era prop de la Cristina, que feia jornada intensiva de les sis del matí a les dues de la tarda i cada vespre l’esperava per anar-se’n a passejar pels camps que s’estenien sota el Polo, entre la Diagonal i la carretera de Collblanc, o bé Pedralbes enllà, cap a Sant Pere Màrtir, que escalaven sense preocupar-se de camins i caminets, vessant amunt entre garrofers bords i herba alta que els amagava de la vista de la gent quan s’asseien i ella es deixava tocar els pits i les cuixes sense permetre-li, però, que se la tirés fins més endavant, quan ella mateixa va convenir que no tenia sentit sortir plegats només per parlar i una tarda va dur-lo a casa, on vivia amb la seva mare, vídua i aleshores absent perquè treballava a la fàbrica, com un germà més petit, d’uns dinou anys, que hi feia de manyà i que aviat les dues dones es van treure de sobre perquè era un perdut que no tancava mai i es quedava la setmanada sencera, no com la Cristina que en això era molt bona noia i contribuïa religiosament a les despeses familiars des que, en deixar el marit, havia tornat a la llar del carrer d’Anglesola (una planta baixa de tres habitacions humides i més aviat petites, amb un menjador com un cop de puny, una cuina fosca i encara més reduïda i, al final de tot, una eixida on hi havia la comuna i el safareig, sota el balcó del pis de sobre, i una gran mareselva que s’emparrava entre testos de flors i un menut llit de violetes que la mare estimava com la nineta dels seus ulls) on va introduir-lo amb precaucions i li preparà una amanida per berenar abans de ficar-se a la seva habitació on el llit era tan estret que ni que no ho haguessin volgut s’haurien hagut d’enfilar l’un sobre l’altre, com van fer entre rialles somortes mentre fora dues veïnes parlaven d’eixida a eixida

(i jo li ho vaig dir: per això m’has de cobrar tres pessetes?, feia l’una mentre l’altra replicava:

si que s’ho fan pagar, i la primera:

eren quatre fulles, un enciamet de no res que el meu home se l’hauria menjat tot sol, amb una veu indignada que l’altra aprovà en dir:

són uns lladres, perquè els jornals…)

sense que ells en fessin massa cas però més excitats per la proximitat d’aquell parell de persones estranyes que poc s’imaginaven què estaven fent en la penombra, car no havien encès el llum i no pas perquè es donessin vergonya de contemplar-se, sinó perquè no se’ls havia acudit i al capdavall en tenien prou amb aquella mica de claror que es filtrava per la menuda finestra que per l’altra banda s’obria sobre el safareig que ell només va poder veure des de la porta de la galeria, ja que la noia no el deixà sortir perquè, va dir, tenia bona fama i no la volia perdre a despit de trobar-se separada de l’home, cosa que naturalment ningú no ignorava, i més des que el xicot va presentar-se tres o quatre vegades per la casa amb la pretensió de fer-la tornar amb ell i s’escridassà quan la Cristina va negar-s’hi i l’amenaçà amb dur el cas per la justícia si ell insistia, ja que si bé era veritat que va aconseguir de desflorar-la, la feina havia estat mal acabada, com va poder comprovar en Niel una mica esfereït, era la primera vegada que s’hi trobava i també la primera que va haver de cantar a la finestra perquè ella no volia quedar-se embarassada, i per això, més endavant, gràcies a una amiga, va fer-se amb un diafragma que ell l’ajudà a pagar quan va saber que valia dues-centes setanta-cinc pessetes i va veure que la noia no tenia exigències econòmiques i mai no li demanava presents com feien d’altres que pel restant no es deixaven arribar tan endins, com era el cas de la mossa amb qui sortia en Costa, una empleada del metro que volia que la dugués a berenar, al cine, a ballar, sense més compensacions que una mica de magreig escadusser i furtiu que el feia tornar a la caserna encès i de mal humor, capaç fins i tot d’encarar-se amb el malparit d’en Volart, el qual un vespre que li va posar una imaginària que no li tocava desafià a treure’s l’uniforme si era home, sense més resultat que fer-se assenyalar al sergent, que el va retenir dos dies a la companyia, de «quartel», i li féu caure els pocs cabells que duia per ensenyar-li a respectar els superiors i la disciplina que els obligava a callar i a obeir per insensates que fossin les ordres, sense recursos i indefensos davant els capricis o les manies dels suboficials inclinats a plànyer-se que, si eren murris, ho eren per culpa dels homes, que els hi obligaven i que, pel restant, encara els ho havien d’agrair, perquè allí se’ls ensenyava a viure com no n’haurien après mai a casa seva i que per això quan abandonessin l’exèrcit serien ciutadans útils, amb un sentit de l’ordre i de la jerarquia, que ells secretament, es passaven per darrera, tips i farts d’aquella vida a toc de rellotge i mesurada pels crits d’

A FORMAR!

que ressonaven d’un cap de dia a l’altre, a l’hora de

l’esmorzar,

la instrucció,

les revistes,

el dinar,

la teòrica,

el passeig,

el sopar,

la retreta

o el cobrament de sobres, que tenia lloc amb gran solemnitat una vegada cada deu dies i els obligava a arrenglerar-se davant la taula que el capità pagador, un home desnerit però extraordinàriament marcial potser per la selva del bigoti que se li menjava mitja cara, instal·lava a l’aire lliure tant si era hivern com estiu, amb gran emprenyament d’en Dorsal, l’escrivent de la companyia, que arrossegava un refredat crònic, des de la darreria de setembre fins a començament de maig, i un quequeig perenne quan s’havia d’adreçar als superiors tot i que els tractava cada dia, com si ja pressentís que acabarien fent-li la traveta, com deia, perquè el capità Barba, que dirigia la companyia, cobejava aquell lloc per a un protegit seu que no tenia les mateixes influències d’en Dorsal, cosí d’un cosí del coronel del regiment, un parentiu que no li va valdre quan el capità Barba descobrí que havia alterat, innocentment va pretendre ell, uns fulls de permisos que, com qui no hi toca, afavorien dos amics seus, en Pena i en Forns, els quals, pel que pogués ser, van ser degudament xollats al zero mentre en Dorsal feia cap al calabós, on en Niel va tenir temps de conèixer-lo una mica durant els quinze dies que també hi passà arran d’un intent insensat de sortida nocturna un vespre de revetlla que la Cristina l’esperava per anar-se’n a Can Tunis amb una amiga seva a qui s’havia confiat i el seu festejador, un noi que ell no coneixia ni li va poder ser presentat aquella nit de corregudes que el sergent va dir-li que podia valdre-li de passar davant un consell de guerra, però que a la fi va resumir-se en una temporada a l’ombra, amb l’escrivent, que aleshores ja hi era, en Malveí, que havia tornat embriac a la caserna, i dos nois més que ja acabaven el càstig i es passaven el dia dormint mentre ells tres jugaven a cartes, que era prohibit, o xerraven, sobretot de femelles, fins que els vingué a fer companyia en Guinarda, un noi de la mateixa capital, més aviat silenciós d’ordinari i donat a la solitud, el qual, potser per avorriment, els explicà que era descendent d’en Perot Roca Guinarda, com deduïa del fet que la seva família procedia del poble d’Oristà

(en aquell moment d’unes mil cinc-centes ànimes

i des de sempre de la vegueria de Vic, de la comarca d’Osona

i de la subcomarca de Torelló, amb mercat en aquesta vila),

on el seu avantpassat va néixer l’any 1582, fill de pagesos rics, que abandonà per bandolejar amb els nyerres de Carles de Vilademany abans de formar una quadrilla pròpia que el féu cèlebre arreu del Principat, fins que l’any 1611 fou perdonat després d’haver-se compromès a anar-se’n a guerrejar al regne de Nàpols, on se suposava que va morir ja molt madur, tot de fets dels quals en Guinarda semblava enorgullir-se com si formessin part de la seva història personal i no d’algú d’una nissaga dubtosa però potser no massa inversemblant en aquella atmosfera de calabós que tan bé s’adeia amb contalles de bandolerisme, prolongades amb tot de disquisicions polítiques que avançaven fins a l’actualitat i van fer que tot d’una ells dos, en Guinarda i el Niel, simpatitzessin i comencessin a relacionar-se amicalment en abandonar el calabós, en Niel més aviat en actitud de deixeble davant el company que havia viscut en un clima preocupat per la cosa pública, fill d’un pintor que ara treballava pel seu compte i de vegades rebia la visita de la policia, o l’havia rebuda, en mèrit a les seves activitats d’esquerrà del partit d’en Companys i per tant vell catalanista que, pel que va comprendre el noi, s’havia col·locat i havia col·locat els seus entre parèntesis en espera d’una Catalunya nova que el noi Guinarda ja feia seva i, més enllà de la timidesa progressista del seu pare, socialista, d’una forma d’organització comunitària cap a la qual, segons ell, tendia la civilització mundial, novella etapa que succeiria al capitalisme liberal que ara es vivia fora, a l’occident europeu i a Amèrica, un país pel qual no mostrava pas gens de simpatia, en això també una mica diferent del seu pare, que en Niel va tenir ocasió de freqüentar des d’un diumenge que en Guinarda va convidar-lo a dinar a casa seva i va poder conèixer tota la família, la mare i les tres germanes, dues de més grans i una de més petita, casades les primeres i amb llar pròpia però acostumades a passar els dies de festa sota el sostre patern on en havent dinat es reunien altres amics de tots plegats i es jugava a cartes o es parlava al mateix menjador o al menut jardí, que més aviat era un pati, de la caseta que els venia de part dels pares de la dona, al peu de Montjuïc i gairebé davant d’una sala de ball a l’aire lliure, tota plena de fanalets de colors sota els quals les parelles es movien esbojarradament, més que res nois i noies de les barraques veïnes, ells molt bruns i de cabells reixinxolats i elles vestides amb colors cridaners que s’avenien amb el local on en Niel va dur després algun cop la Cristina, sense que a ella li agradés gaire, com tampoc no agradava a en Guinarda, que amb les dones més aviat era tímid i, de ballar, no en sabia, ben a l’inrevés de la seva germana petita, la Cèlia-Maria, que era un belluguet i semblava simpatitzar força amb en Niel, sense que ell li’n fes cas perquè veia que era una noia seriosa, començava a estimar els Guinarda, que aviat el reberen com un vell amic i eren l’única família amb qui es relacionà durant el seu temps de soldat a Barcelona, si s’exceptuen els contactes que va tenir amb la Carmeta modista, que anà a veure sense saber ben bé l’adreça que a la masia havien perdut, sense recordar res més que el nom del carrer, que ell va haver de cercar en una guia comprada durant els primers dies de ser a ciutat i que el va dur a aquella banda de Gràcia on havia vist la llum vint-i-un anys enrera i on encara quedaven prou veïns perquè li indiquessin el domicili de la dona, el mateix d’aleshores que vivien els pares, davant la casa reconstruïda que en el moment de trucar al pis no sabia que havia estat la seva durant la primera infància i que ella va mostrar-li després d’haver-se donat a conèixer, cosa que, curiosament, gairebé no calia, car quan ella va comparèixer a la porta, cridada per la noia que havia sortit a obrir-li, s’aturà en veure’l, com sorpresa, i en el moment que ell s’identificava, va córrer a agafar-li les mans tot dient-li que era el seu pare pastat, només que una mica més alt i molt més bru, i aleshores el va empènyer cap a la banda de darrera del pis, on hi havia el menjador, i començà a parlar amb una veu primeta i dolça, que s’entendria com el seu rostre de cutis fi i una mica arrugat sota els cabells que blanquejaven en contrast amb el vestit negre, de dol, car, segons va dir-li, feia escassament vuit mesos que havia perdut el seu marit, del qual tenia un fill i una filla, els quals en aquells instants no eren a casa, ja que la noia estudiava en una acadèmia i el noi, de dinou anys, treballava en un despatx, el mateix on havia treballat el seu difunt pare que l’hi col·locà als setze anys, quan va veure que a ell els estudis no li deien res, tot d’explicacions que en Niel anà acollint polidament i amb una mica de timidesa abans de tornar a referir-se als pares, l’evocació dels quals i de la nit aquella de dissort féu pràcticament plorar la dona que havia vist la mare i els germans quan els treien d’entre les runes, ja morts, ell miraculosament salvat, insistí dues o tres vegades, i el pare inconscient però encara viu que va recobrar-se després, al Clínic, on agonitzà dos dies i ara enterrat, com la mare, en uns nínxols del cementiri vell, on en Niel va traslladar-se un diumenge per tal de veure la tomba dels seus, que reposaven darrera unes làpides ja velles en una de les quals hi havia simplement la menció de Família Mora i en l’altra el nom d’en Jeroni Mora Baldrich, l’avi matem, com va suposar i després li confirmà la mateixa Carmeta, i a més li precisà que havia estat llauner d’ofici i que tant ell com la seva dona eren de la barriada de Gràcia, ella filla única i l’home amb una germana, la Dolors, que va casar-se amb en Bonaventura Roura, el periodista ja mort i pare d’una noia, la Gabriela, que ell no tindria ocasió de conèixer perquè la Carmeta n’havia perdut el rastre i no sabia si era soltera o casada, viva o morta, des de la guerra no l’havia tornada a veure ni hi havia pensat més mentre en canvi, d’ell, se n’havia recordat ben sovint sense acudir-se-li que un dia li donaria aquella alegria de visitar-la, ja un home fet, vestit de soldat, ella que l’havia tingut en braços de petit, com hi havia tingut els seus germans, en Francesc i la Neus, aquesta darrera si fa no fa de l’edat de la seva filla, amb la qual només es duien uns mesos i va resultar ser, quan en Niel la va conèixer en ocasió de la segona visita que féu al carrer de Banyoles, una xicota de disset anys més aviat lletgeta i rebordonida, com el seu germà, cap dels quals no s’assemblava a la dona i en canvi tenien una gran retirada amb l’home que els mirava des de darrera del vidre emmarcat que hi havia sobre el bufet, el qual potser havia estat silenciós i poc sociable com ells, eixuts de paraula i d’una cortesia desinteressada quan llur mare va repetir les explicacions que li havia fet el dia de la primera visita, i que ells ja devien haver sentit sovint, sobre l’amistat que de jovenetes l’havia unida a la pobra Quimeta i que ni el matrimoni de l’una i de l’altra va interrompre perquè ells, els pares d’en Niel, van instal·lar-se a viure precisament davant de casa seva, per dissort naturalment, car això els havia de costar la vida, com va costar-la als altres llogaters de l’edifici, una noia que vivia al pis de sota i el nom de la qual la Carmeta ja havia oblidat perquè era veïna relativament nova, la dona d’un milicià que precisament esperava un fill quan la bomba la matà, i la Filomena, una bacallanera que van trobar pràcticament partida en dues i amb un braç arrancat mentre el seu marit, ara recollit per una germana que vivia en un poble, se salvava no sense perdre una cama en el desastre i quedar mentalment una mica afectat, no se sabia si per culpa del traumatisme físic o per l’impacte emocional de tot plegat, com va precisar la modista, amb un llenguatge més aviat escollit i tot recreant a la seva manera un clima de malson, abans de recordar tot d’una que encara guardava fotos de quan era joveneta i que en algunes d’elles hi havia la mare del noi, una noia prima i amb unes faldilles molt llargues que somreia amb uns llavis molsudets des d’una cara simpàtica i remota que a partir d’aquell moment portà a la cartera, car la Carmeta la hi donà perquè en tenia tres, i fins li deixà escollir la que més li agradava, una instantània que els havia fet un afeccionat del barri davant la porta de la llauneria dels pares, car havien tingut establiment, si bé molt modest, una botigueta, com va veure en Niel, amb dos aparadors molt estrets separats per la porta encara més estreta, al pas de la qual les dues noies que eren aleshores la modista i la mare s’agafaven de bracet mentre darrera es distingia, molt confús i menjat per les ombres de l’interior, un altre rostre que, pel que sembla, era el de l’àvia, que havia sortit a fer el curiós en el moment que el fotògraf disparava la màquina per obtenir un clixé que trauria una còpia ara tota esgrogueïda i en mans d’en Niel, el qual va deixar-la a la masia aleshores del seu primer permís, per Nadal, quan la caserna es buidà i, un dia de pluja pertinaç, ell agafà el tren cap a la vila, on van arribar considerablement endarrerits, ja prop de les dotze de la nit perquè el temporal d’aigües havia desprès unes roques en un congost i va caldre esperar que una brigada cridada d’urgència les retirés sota l’aiguat, que minvà una mica, però no del tot, quan el tren entrava a l’estació en aquella hora deserta i trista i on l’esperaven l’oncle i la Mercè, en veure els quals gairebé va posar-se a plorar, colpit per una emoció que no havia pas previst i que li nuava la gorja, que se li anà deslligant en el transcurs del breu viatge cap a la masia, tots tres arrupits dins del carro que sorollejava sobre les pedres i l’oncle Tomàs tot ple d’explicacions sobre les perspectives de la collita, bona la d’olives que ja havien començat i en la qual els ajudà durant els pocs dies que va quedar-se amb ells, sense abandonar pràcticament el mas, content de trobar-se de nou a casa, davant aquell horitzó d’arbres i de camps ara una mica tristos sota la claror de l’hivern però estimats i acollidors com tota la família, sense exceptuar aquesta vegada ni en Tomaset, que estava molt encuriosit per la seva vida de soldat tot i que encara li faltaven anys pel servei i reia, com els altres, de les facècies que en Niel contà, estrafent una mica superiors i companys aquell dia de Nadal que va reunir-los tots entorn de la taula, inclosos la Marianna i el seu marit, que celebraven un Nadal amb cada família i aquest any els havia tocat de dinar a can Doll, on l’àpat va prolongar-se fins ben entrada la tarda, quan ell i la Mercè, una mica massa tips, aprofitaren que el temps s’havia aclarit per sortir a fer un tomb per la carretera, sense arribar a la vila ni de bon tros, ben abrigats per defensar-se de l’airet viu que els mossegava les galtes i els feia coïssor als ulls mentre evocaven la memòria d’en Marc, que ara podia escriure una vegada cada mes i es mostrava animat, més que ella que era fora i passava per una temporada de desgana i d’avorriment, potser perquè se sentia massa sola, sense ningú amb qui poder parlar de veritat, a cor obert, com no fos, fins a cert punt, amb la tia Andrea, que d’altra banda no tenia temps de res, ja ho sabia ell, des que la malaltia de la mare va fer caure sobre les seves espatlles tota la feina de la casa, i que ara volia que ella deixés la botiga i es quedés a la masia, cosa que no estava disposada a fer perquè allí es migraria, més que no feia amb el seu treball a can Rabadà que la distreia, com les anades i vingudes matí i vespre amb la Pilaret que s’anava fent molt bufona i que ell féu ruboritzar el primer dia que es van veure, l’endemà passat de la seva arribada, quan li va dir:

ja no em recordava que teníem una veïneta tan bonica,

i ella va riure amb un petit cloqueig, mentre en Niel afegí:

a que festeges i tot?

i ella negà amb el cap una mica baix i més vermella en sentir la Mercè que deia:

no et pensis, ja se la miren força,

abans de fer una petita pausa i preguntar:

oi que sí que és maca?

i ella replicà:

si us en burleu, me’n vaig!

però de tota manera ja se n’anaven, car això era el matí, abans de sortir cap a la feina sota una atmosfera clara que encara servava rellent de la nit anterior que havia deixat camins i camps enllotats fins a l’extrem que ni calia pensar a sortir o tocar els arbres, que regalimaven i que ell va mirar-se des de l’era, feixucs de fruit, abans de tornar a entrar i entretenir-se per la casa, pel corral, per l’estable, pel celler, per totes les dependències, que anà visitant d’una en una, retrobant, a mesura que ho feia, les olors familiars que mai no havia oblidat del tot, que enyorava, la sentor càlida i confortable de la femta dels animals que fumejava entre la palla, la ferum sempre humida i una mica rància alhora de les pedres del celler, on es barrejaven una bravada de vi i una lleu flaire de molses inexistents, l’olor del cuir dels arnesos dels animals que penjaven a l’entrada, i de la palla, del foc, de les menges sanes, del pa que cap a finals de setmana s’eixugava, dels llegums que fumejaven a la taula, del porc salat i de les tupines que encara feia la tia Beneta i que li tornaren aquella gana oberta i franca que havia perdut una mica a la caserna, on va haver de tornar massa aviat amb l’ànima encongida, refent de primer el viatge per la carretera, aquesta vegada sota un sol pàl·lid però prometedor d’un dia net, i després la llarga anada en tren en aquell cotxe de segona on va trobar-se amb dos companys més tan alacaiguts com ell i amb les bosses plenes de provisions, en Cistelles amb una bóta de vi que ranciejava i que entre tots tres gairebé van liquidar abans d’arribar a la capital, que els acollí amb la seva atmosfera de fums, el seu estrèpit circulatori, el seu zumzeig de rusc humà que es vessava per carrers i avingudes i passeigs, ara els rostres dissimulats sota les solapes dels abrics i gavardines amb què tothom es protegia de l’airet viu i salat, particularment fort cap a les altures de la caserna, on l’endemà els esperava un disgust a tots plegats perquè algú, en una paret del passadís de la companyia, havia escrit en lletres grosses, dibuixades a llapis, unes paraules

VISCA CATALUNYA

que el capità va voler interpretar con un crit subversiu, inici d’una investigació menada a tota velocitat i de resultats ben magres, tota vegada que l’únic que es va poder establir amb tota seguretat fou que dos nois d’Àvila i un valencià de la part d’Alacant, que eren analfabets, no ho havien pogut fer i, amb raonable probabilitat, que tampoc no era obra de cap dels soldats de parla castellana, una eliminació que encara deixava dotzenes de xicots sota sospita i per això més minuciosament examinats durant els dies següents, quan ja s’havia decretat un càstig general que els va retenir tots a la companyia durant dues setmanes, inclosos, curiosament, els presumptes innocents que no se’n sabien avenir i van protestar prop del sergent que, en nom d’ells, es queixà al tinent, el qual va fer passar jeràrquicament les queixes al capità, massa enrabiat i ofès per tenir-les en compte i que a l’ultim es va decidir a tornar a reunir els homes al llarg del passadís flanquejat pels catres i a fer-los una arenga que acabà amb una invitació al joc net, adreçada al culpable, el qual, va dir, ell confiava que seria prou home per respondre dels seus actes i denunciar-se voluntàriament a benefici dels companys, confiança defraudada pel silenci que va seguir les seves paraules i que persistí fins al final quan, passats els quinze dies, el càstig col·lectiu fou aixecat però la malifeta no oblidada, car després encara van ésser cridats tres nois a les oficines, un d’ells en Guinarda, cosa que feia creure que podien haver estat investigats els antecedents familiars de tota la companyia, inútilment però, perquè els antecedents no eren suficients i al cap i a la fi qualsevol de la caserna podia haver escrit la frase condemnada, fins i tot els soldats d’altres companyies que entraven i sortien contínuament del local quan estaven lliures de servei i es visitaven amb els amics, un detall que el capità negligí des del primer moment potser perquè si s’hi hagués fixat ho hauria complicat encara tot, com també ho hauria pogut complicar, al cap d’una mesada, l’aparició d’una altra inscripció, gairebé exactament al mateix indret, que deia:

VISCA JAEN

i que, a través del sergent, que va rebre les ordres del tinent, es limità a fer esborrar amb un ganivet i sense demanar explicacions a ningú a despit que aquest cop podia haver estat més planer, de noi de Jaén només n’hi havia un i dos més en una altra companyia, l’un i els altres, cal dir-ho, profundament molestats que algú els assenyalés tan indiscretament amb una expressió que, en llur simplicitat, es devien creure que també violava alguna norma, quan no en violava cap, con va dir en Guinarda, que estava convençut que tots dos visques eren de la mateixa mà i el segon volia demostrar alguna cosa que ara quedava prou clara i que si haguessin estat homes com el capità volia, afegí, els hauria fet protestar, ni que fos ben reglamentàriament, contra aquella discriminació que, de crits semblants, convertia el primer en mereixedor de represàlies i el segon en moneda corrent que passa sense cridar l’atenció, parer que compartí el seu pare quan en van parlar, o reparlar, la propera vegada que en Niel tornà a dinar a cara del seu amic abans de trobar-se amb la Cristina que de primer s’havia enfadat, que es passés tants dies sense veure-la i després li va donar un número de telèfon per si mai el tornaven a castigar i podia fer-la avisar per algun company, ja que, a la caserna, no hi havia telèfon, o, més ben dit, n’hi havia, però eren a les oficines i ells no se’n podien servir per tranquil·litzar la xicota o els familiars, més d’un cop ben enquimerats, com ho van estar els Guinarda que fins s’arribaren, en la persona del pare, a les portes de la caserna, on l’oficial de servei es féu càrrec de la cosa i li digué que els soldats eren retinguts, sense explicar-li per què ni si la retenció anava per llarg, discret com si es tractés d’un secret militar que afectava la seguretat del país i generador, doncs, d’un sens fi d’especulacions i conjectures que van estalviar-se les famílies dels soldats que eren de fora i que, per tant, no en van saber res, o ho van saber per carta, com els Bastida, dels quals en Niel, que en tenia notícies cada quinze dies o més sovint, va rebre cap a la darreria de febrer una lletra de la Mercè, que li deia que baixava a ciutat a veure en Marc, en companyia del senyor Sostre i la seva muller, els quals, gràcies a no se sabia quines influències i insistències, havien pogut, o es creia que havien pogut, perquè al capdavall potser no era obra d’ells, aconseguir que el noi, que era tancat a Burgos, fos traslladat novament a la Model, on després va resultar que només el podien visitar els pares però no ella, que encara no formava oficialment part de la família i va haver de conformar-se amb acompanyar els dos vells fins a la porta del carrer d’Entença i, a la tarda, amb fer una volta entorn de la presó, aquest cop de tronc amb en Niel, que l’endemà, diumenge, va haver de fer el salt a la Cristina, ara avisada i comprensiva, i dur la noia a l’escullera amb el vaporet que feia la travessia des del moll, ja que, el mar, era la cosa que la Mercè tenia més ganes de veure, i que semblà impressionar-la de debò així com la ciutat, on, inesperadament, va decidir de quedar-se dos dies més tot i que els Sostre se’n tornaven a la vila, perquè, va dir, també era ben trist que hi passés tan de pressa quan no hi havia estat encara mai, als seus vint-i-tres anys, per culpa de la gasiveria del pare, que tanta mandra havia tingut sempre de deixar el mas i que, ara mateix, li havia donat tan pocs diners que, sense els estalvis que ella feia, ben just si li haurien arribat per al viatge i per a l’hotel i ja no cal dir que de cap de les maneres per comprar-se un suèter molt bonic que va veure en unes rebaixes un matí que voltava sola pel carrer de Pelayo, i unes sabates i una bossa que adquirí anant amb en Niel, el qual va haver de telefonar altre cop a la Cristina, ja no tan comprensiva, perquè li sabia greu d’abandonar la seva cosina als seus propis recursos i volia mostrar-li com calia la capital, que ara ja començava a conèixer força i per on s’orientava amb una relativa facilitat que a ella la sorprenia, atabalada, com ell en arribar-hi, per l’abundància de tramvies i d’autobusos i, sobretot, pels enllaços subterranis del metro, on van baixar el dia que anaren fins al parc Güell, a peu a partir de la plaça de Lesseps i amb el vint-i-quatre en tornar, la noia molt cansada de pujar i baixar escales, però dolguda d’haver d’emprendre el viatge de tornada l’endemà i una mica oblidada pel pobre Marc, que encara en tenia per tant de temps darrera les reixes, des d’on li havia tramès records per mitjà dels pares, ara sempre molt amables amb ella, va dir, més que no pas l’oncle Tomàs, que semblava no haver paït tot aquell afer, com ja s’havia adonat ell aleshores del permís de Nadal, quan observà reticències i mirades, silencis que indicaven una reserva que la noia sentia i que li feia mal, cosa per la qual fins li hauria agradat de deixar casa i quedar-se a viure a pensió a la vila, i si no s’hi havia decidit era per cara de la mare i també perquè la dispesa se li enduria tot el que guanyava, una motivació econòmica que, en menut, mostrava con eren de certes les afirmacions d’en Marc quan assegurava que, encara que a ella li dolgués, li calia confessar o reconèixer que l’organització social es basava en unes estructures econòmiques que calia destruir si volíem acabar amb la injustícia actual que lligava els assalariats als amos, els fills als pares, les dones a llurs marits i tots plegats a un engranatge alienador, profundament inhumà que ens feia dissortats,

perquè ho sóc molt, Niel, li va dir en un moment d’efusió, i ell contestà:

tingues una mica de paciència, pensant que tot es referia en darrer terme a l’empresonament d’en Marc, un error del qual ella el va treure en fer:

ningú no em pot solucionar res, ni ell,

o ell menys que ningú, va pensar aleshores en Niel, car al capdavall era en Marc qui l’havia treta del seu món ben ordenat, per injust i abassegador que fos, i la féu penetrar en una existència que podia ser més neta i honrada però que li exigia un trencament brutal que àdhuc a ell, que es creia més fort, l’hauria espantat tot i temptar-lo, i encara més des que era a la mili i a través de la Cristina i d’alguns companys havia pogut mesurar la sordidesa d’unes vides destinades a no res, adogallades sota unes ordres tan indiscutibles com podien ser-ho per al soldat les del capità o del sergent, presoners d’interessos que afavorien algú altre, carn de misèria com ell ho seria de canó si un dia tornava a haver una guerra, polls que esclafaven amb el peu, com deia de vegades en Guinarda amb la boca inflada i els llavis una mica de costat, polls que s’ho mereixen, afegia també, potser pensant en què faria si per atzar algun superior li arribava a la cara, con hi era afeccionat el sergent Alfa que potser un parell de vegades cada setmana bufetejava en Ribé, un xicot de Granollers ple de bitllets que solia faltar sovint a llista i opinava que no era massa car pagar amb un clatellot les hores que perdia pel Barri Xinès o d’altres indrets pitjors, car es remorejava que era dels de la vorera d’enfront per bé que a la caserna mai no havia fet proposicions a ningú i les dones també li agradaven, com va demostrar un cap de setmana que se n’endugué dos més de la companyia, a pagar ell, i se’n van anar a passar vint-i-quatre hores a Sitges amb tres perdudes que després va contar-se que li havien costat quinze mil pessetes, totes les despeses incloses, un preu que no semblava excessiu si van fer tot el que van dir i que potser era veritat a jutjar per la cara que tenien dilluns al matí, encara no ben refets de la borratxera de whisky i ginebra amb què acabaren la festa, tots sis tancats en un apartament sense moure ni peu ni cama fins a l’hora de tornar, un d’ells per entrar de guàrdia amb en Niel, que entre sentinella i sentinella anà escoltant amb resignació els detalls, sovint repugnants, de la folga que, sense haver-hi assistit, el deixà tres o quatre dies amb ganes de no dormir amb la Cristina, la qual ja no volia que anessin a casa seva des d’una tarda que una veïna els devia veure, perquè després preguntà a la noia si era a ella que visitava «aquell soldat», cosa que els obligà a mostrar-se més prudents i a utilitzar la cambra de l’única amiga que estava al corrent de llurs relacions, una noia que, des que se li havien casat les dues germanes que tenia, vivia sola amb el pare, un home que mai no tornava fins a quarts de deu perquè treballava a Cornellà i feia hores, una circumstància d’allò més favorable, sobretot si s’hi afegia que el pis el tenien en l’entrada d’un portal al fons del qual hi havia dues indústries que dissimulaven les anades i vingudes d’ells dos i del xicot de la Isabel, que també s’hi deixava caure sovint, com abans se n’hi devien haver deixat caure d’altres, car la noia, que ja devia tenir els seus vint-i-vuit anys, no era gens repelosa i ho demostrà aquella tarda que ell i la Cristina s’havien de trobar allí i la xicota no va presentar-s’hi perquè, com havia telefonat a l’amiga amb la intenció que ell no l’esperés inútilment, va haver d’acompanyar la mare al metge,

però pots quedar-te una estona, ara que ets aquí; m’ajudaràs a penjar aquestes cortinetes,

va dir-li mostrant-li les mussolines que hi havia sobre la taula, netes i planxades, que tot seguit va recollir i dugué cap al balconet davant el qual ja es dreçava l’escala on s’enfilà mentre li ordenava:

aguanta-me-la, que no és gaire segura,

i ell es quedava mirant-la com pujava els breus graons, lentament i amb la mà estesa perquè la cortina no hi fregués, i aleshores tota projectada endavant, cap als dos clauets que sostenien la barra de filferro, en aparença sense acudir-se-li que mostrava totes les cuixes fins a la forca, un espectacle que va repetir després, en penjar l’altra cortina, però ara girant-se tot d’una mentre deia:

com dec retratar, oi?

gens amoïnada, ben a l’inrevés, amb un somrís que ell va saber interpretar degudament i que va obligar-lo a allargar la mà, car al cap i a la fi la Isabel era una mossa carnoseta que no li desplaïa pas gens, com li va demostrar al cap d’uns moments, en baixar ella de l’escala i simular un pas fals que la féu caure damunt seu amb tot el vestit desordenat, però no tan con l’hi tindria als cinc minuts, quan sense moure’s de terra en Niel li va treure les bragues i va muntar-la, tots dos silenciosos i obstinats fins que ella es retirà precipitadament cap a la cuina, on no va seguir-la en veure que ajustava la porta, més púdica en això que la Cristina, a la qual no feia res que ell assistís a les seves ablucions més aviat sumàries des que duia diafragma, tant com les que feien a la caserna on només hi havia quatre lavabos per a tota la companyia i sempre hi havia algú darrera que us donava pressa, no pas per ànsia de rentar-se, sinó perquè al pati ja tocaven a formar per al cafè amb llet del matí i el caporal renegava a la porta, encara amb la corretja a la mà que s’havia tret per si calia despertar algun dormilega, cosa que s’esdevingué rarament passats els primers dies i mai en el cas d’en Niel, de tot temps acostumat a llevar-se a la sortida del sol o abans, quan tot just començava a llostrejar, però aleshores per iniciar una jornada coneguda i tranquil·la rera les mules que arrossegaven l’arada, entre les branques dels olivers, on s’enfilava amb la rascleta, al llarg de les rengleres de ceps que anava tallant amb el falçó entre cançons i converses cridaneres amb l’oncle Tomàs i les dones, davant la màquina de segar que darrerament sempre menava ell amunt i avall de les clapes daurades que anaven minvant, una jornada lenta, sostinguda i fructífera doncs, mentre que ara es perseguia un objectiu al qual no s’havia avesat, al qual no s’acostumaria mai, ni acabaria de comprendre’l, totalment obtús a les raons que uns homes podien tenir per abraçar la vida de caserna, que a ell se li feia tan costa amunt i el deprimia en veure que rarament es pronunciava una paraula amable i tot eren sempre crits i males cares, com si aquella for l’única manera d’imposar disciplina i fer-se respectar ni que només fos de llavis enfora, com feien tots, minimitzats en llur dignitat personal quan algú com en Volart o el sergent Alfa els tractava de «tios» i amenaçava amb fer-los el «paquet» perquè la salutació no era prou atansada al que disposaven les normes, una cosa que mai no va aprendre, a desgrat dels disgustos que hi tingué, en Cistelles, que quan veia un oficial començava per amagar-se o girar cua, ple de pànic a la idea que, un cop més, podia veure’s interpel·lat per la seva poca destresa, no compensada per una pulcritud personal que sortosament per a ell li fou reconeguda i fins i tot posada sovint en exemple a d’altres homes més distrets, com ara en Guinarda i en Costa, que sempre anaven amb les botes força mal embetumades, un estat de coses intolerable que el tinent es proposà d’esmenar per sempre més quan un dia els castigà a embetumar les botes de mitja companyia fins que s’hi pogués mirar la cara, com digué, i sense treure’n més que dues dotzenes d’enrabiades, les que va tenir cada cop que ells trucaren a l’oficina, i després d’haver demanat respectuosament permís li sotmeteren el resultat de llurs esforços abans de sortir corrent i amb una cara atabalada que feia riure tots els altres, en Niel comprès, tot i que volia evitar-ho en honor a l’amistat que l’unia a en Guinarda, el qual no es molestà pas, ans li digué que ell hauria fet el mateix, perquè ja comprenia que era molt còmic allò de veure dos homes que treien la llengua sobre una muntanya de sabates i les greixaven i les embetumaven tant que a la fi ja havien perdut de vista el cuir i embetumaven i greixaven la crema i el greix, que els companys els anaven servint fins que s’acabaren i calgué demanar-ne als homes d’altres companyies, alguns dels quals també acudiren a presenciar l’espectacle, al capdavall feliçment acabat quan el mateix tinent es va veure obligat a esclafir la rialla i a dir-los que si tenien la intenció de reenganxar-se, cosa que confiava que no volien fer, demanaria un trasllat perquè ja estava tip de veure’ls i només de pensar en ells li dolorejava l’úlcera de l’estómac, un esclat de bon humor que ningú no havia esperat i que féu que alguns diguessin que el tinent era més de la mànega ampla que no semblava, sense que això el privés, el divendres següent, de manar-los un pas lleuger entorn del pati per espai de tres quarts perquè la tarda abans, a l’hora del passeig, els havia vist abandonar la caserna amb tot de corregudes i de crits que no tenien cap relació amb el trencar files ordenat uns moments abans pel sergent perquè el soldat s’ha de captenir sempre marcialment, va dir amb una ullada involuntària cap a en Marín que era molt camacurt i garrell, i per tant, feia molt poc d’honor a la companyia, sobretot quan formaven i tenia l’encert de posar-se al costat d’un noi d’Extremadura alt com un Sant Pau, cosa que semblava fer a posta perquè el sergent pogués queixar-se i enviar-lo a la cuina a pelar patates tot i que el cuiner li tenia el dit ficat a l’ull i, per molestar-lo es passava l’estona contant i provocant els altres que contessin acudits anticlericals que ferien els sentiments religiosos d’en Marín, xicot d’una família molt catòlica que comptava amb dues monges i un sacerdot i, tot i això, no s’havia sabut fer ben veure del capellà de la caserna, no se sabia per què, ja que durant les primeres setmanes l’ajudà a dir missa i aleshores, tot d’una, ho deixà, segons en Morella, que era un bromista acabat, perquè un dia el sant baró el va sorprendre masturbant-se, un defecte que potser sí que tenia però que en tot cas devia confessar religiosament cada vegada que hi queia, era dels creients sincers i sovint mostrava una tendència a sermonejar els companys dissoluts que en tornar de passeig es vantaven d’haver alçat alguna xicota o parlaven despectivament de les dones en termes generals, cosa que li devia semblar una ofensa a la seva promesa, una noia primeta de cames i de braços, però molt mamelluda, amb la qual l’havien vist una vegada, i deia que es volia casar tot seguit que acabés el servei i li fos possible de reprendre de ple la seva feina d’agent d’assegurances, com en Niel tenia la intenció de reprendre la de pagès al costat de l’oncle Tomàs i de la família, que va poder ajudar a batre quan li van donar un mes de permís com als altres camperols de la caserna, on va tornar més cremat que tots els companys que havien anat a fer salut a la platja i pràcticament negre al costat de la Cristina, que només havia tingut una setmana de vacances i va haver de quedar-se a casa amb la mare, la qual tingué l’acudit de plegar-se-li pel mig per un atac de lumbago que l’obligava a dormir asseguda perquè no es podia ni ajeure, un motiu de rialles quan li contava les incidències a què donava lloc però una facècia ben empipadora quan s’hi trobà, amanida encara per la visita que precisament aleshores va fer-li el seu marit que no havia perdut l’esperança de decidir-la a tornar a viure amb ell i que aquest cop arribà a l’extrem de prometre-li que canviaria de feina si ella accedia

(una mica tard, no et sembla?, diu que va dir-li ella,

i ell replicà:

m’han parlat d’un metge…

sense que la noia el deixés acabar, ja que féu:

de primer assegura’t que dóna resultat),

cosa que bé hauràs d’acabar per fer, reflexionà en Niel, tot seguit encarat amb la pregunta gairebé molestada de la noia:

per què?

que ell contestà amb simplicitat:

no et deus pas voler passar la vida d’home en home, ben lluny d’imaginar la sortida d’ella que aleshores digué:

per què no et quedes a viure a Barcelona, tu?

una temptació que encara no havia tingut mai, li desagradava aquella manera de viure apressada que feia córrer tothom amunt i avall darrera la mossada de pa, les distraccions i les falses comoditats que calia aconseguir a tip de treure el fetge per la boca o d’endeutar-se o regatejar-se coses essencials, com feia la mateixa Cristina, que menjava poc i malament per poder vestir com una senyoreta i dur aquella roba interior tan fina i transparent que de primer només es posava els diumenges i dies de festa però que ara, des que s’entenia amb ell, s’havia anat acostumant a portar sempre tot i que en Niel li deia que tampoc no se la mirava i que només tenia ulls pel contingut, la seva carn fresca i saborosa que contribuïa a fer més càlida i ferma amb la seva semença que la noia acollia àvida i prou imprudent, un dia, perquè fruités, amb gran esparverament de tots dos, que van passar-se dues setmanes ell amb una pregunta:

què?

i ella amb una resposta:

res, encara,

que acabà de convèncer-los que el fet era real, que ella estava prenyada i que calia trobar-hi una solució o altra abans el ventre no li comencés a créixer i la mare, que de vegades, deia ella, tenia cops de geni, no l’expulsés de casa o fes un escàndol que ella volia evitar i no sabia com, perquè no podia donar l’excusa que el marit…

o potser sí, es va interrompre aleshores, mentre en Niel la fitava, sorprès pel seu canvi de veu, i preguntava gairebé quequejant:

com vols dir?, però ja preparat per la seva rèplica:

hi puc dormir,

que semblava una mica incongruent perquè n’era separada precisament perquè el xicot era incapaç de posseir-la,

no del tot, digué quan el noi li ho féu remarcar,

i aleshores va explicar, amb més detall que no havia fet mai, llur nit de noces i les provatures subsegüents, fracassades per falta d’una erecció suficient però acompanyades d’emissions de semen en les quals la noia veia una esperança perquè tenir una criatura no li feia res, ben al contrari, li hauria agradat tant com li repugnava la idea de l’avortament de què en Niel era partidari, cent vegades més neta, deia el xicot, que aquell engany que ella s’entossudí a dur endavant tot i que de moment, en veure que a ell li venia tan a repèl, va prometre que hi reflexionaria, sense fer-ho ni un sol instant, car anà a veure el seu marit l’endemà mateix, a la cambra que tenia llogada al carrer de Magallanes des que s’havien separat i amb l’excusa de preguntar-li si havia persistit en el seu propòsit de canviar de feina (resposta negativa) i d’iniciar el tractament (resposta igualment negativa) però amb la secreta esperança, no defraudada, que ell voldria aprofitar l’ocasió, fins aleshores única, de veure-la al seu dormitori, on un cop més la deixà exasperada i físicament insatisfeta però complaguda sense dir-li-ho i falsament massa atabalada per pensar a rentar-se, cosa que tampoc no hauria pogut fer en aquella cambra miserable on no hi havia ni un rentamans, com després explicà a en Niel, que va escoltar-la en silenci i amb el cor agre abans de fer-li veure que s’havia tirat terra als ulls perquè ara, després de tenir el fill, mai dels mais no podria aconseguir un anul·lament del matrimoni si un dia li convenia, ell sempre tindria aquell argument a favor seu i fins voldria probablement reprendre la vida en comú quan ella li donés la notícia que estava prenyada, com així va esdevenir-se una mesada més tard, quan la Cristina va acudir de nou a la cambra que el primer dia havia deixat pretesament indignada d’aquella quasi violació i àdhuc amb amenaces i li digué que des que ell va abusar-ne ja no havia vist més la regla, puix que l’home immediatament parlà de tornar a viure plegats i, quan la noia s’hi negà, va visitar la mare en absència d’ella, li ho explicà tot i li pregà que intercedís, cosa que la dona s’avingué a fer i que creà una situació enutjosa i encara no solucionada al cap de cinc mesos, quan ella ja començava a fer una panxa com un bombo i a ell el llicenciaren, content d’haver acabat d’una vegada per totes la mili i de perdre de vista la Cristina que, des que l’embaràs se li notava tant, ja no sortia amb ell pel carrer però no volia privar-se d’altres beneficis que ell li havia de procurar en la clandestinitat del pis de la Isabel, la qual mai no es va creure allò del marit però aprofità la desgana evident del xicot amb tanta d’habilitat que fou amb ella que en Niel s’acomiadà de Barcelona aquell diumenge, el darrer que hi passava i amb les maletes a can Guinarda, d’on les recolliria l’endemà, quan la Cristina ja es devia imaginar que era al poble, cap on li havia dit que sortiria el dissabte al vespre després d’un darrer encontre que no el privà de portar-se com calia amb la Isabel que, amb l’excusa d’una excursió amb altres noies de la fàbrica, va passar tota la tarda i tota la nit amb ell abans de dir-se un adéu definitiu, car ja no la tornaria a veure ni en sabria mai més res, mentre, de la Cristina, en va tenir notícies ben aviat, als quatre mesos gairebé exactes, quan ella li va escriure, com havien convingut, que tot havia anat bé, que la criatura era un nen i que ella havia volgut que li posessin el seu nom, Daniel, una carta que va cremar curosament un matí que era sol al camp perquè ningú no la pogués trobar i descobrir, doncs, l’existència d’aquell fruit dels seus flancs pecadors, d’aquell fill que li costava d’imaginar i tan aliè a la seva vida tornada a la normalitat, però ja no per gaire temps.