EL SOMNI DEL 2012

Tenim moltes raons per replantejar-nos la relació amb Espanya. Tenim molts motius per argumentar i defensar que la millor relació que ara mateix podem imaginar amb els nostres veïns exigeix una separació que volem al més amistosa possible.

Ara que hem viscut el període més llarg en la història moderna de Govern autònom dins d’una Espanya democràtica, hem pogut constatar quins són els límits d’aquesta situació jurídica, política i institucional, i hem arribat a la conclusió que és necessari un canvi de paradigma.

Una raó, molt poderosa, d’aquesta necessitat, és la convicció que ens cal urgentment un veritable Govern català; ens cal un poder executiu que disposi de les mateixes atribucions que tenen els altres governs europeus. La Generalitat ha de poder ordenar la vida econòmica, social i cultural a Catalunya, en la mateixa mesura que ho fan els governs dels altres països de la Unió Europea.

No es tracta d’una simple necessitat administrativa i fiscal, això és evident. Sortosament aquesta evidència és cada dia més generalment acceptada. La plena sobirania és avui una necessitat imperiosa si volem consolidar o donar un sentit de pertinença als catalans, als que ho som des de sempre i als que han triat Catalunya com el lloc per millorar la seva vida i la dels seus fills.

Si no ens afanyem a funcionar de manera plenament sobirana, aviat hi haurà al nostre país una proporció massa gran de ciutadans que no sabrem ben bé qui o què som. No em refereixo només als ciutadans que provenen de la immigració recent, penso en la gran ignorància sobre nosaltres mateixos que les institucions espanyoles que han dominat l’imaginari col·lectiu han fomentat amb una dedicació incessant i bastant eficaç. Penso també en la manca d’acció positiva per una bona part de les contraparts catalanes.

Defensar la nostra sobirania econòmica, política i mental és una tasca que ningú no pot fer per nosaltres. Amb els coneixements dels quals disposem i usant el llenguatge polític d’avui, la solució d’aquesta nostra necessitat exigeix l’existència d’un aparell d’Estat i se’n diu independència. Ho dic perquè, durant molt temps, els catalans hem intentat inventar fórmules de convivència política amb la voluntat d’evitar plantejar el que ara, finalment, ja hem sabut explicitar i que és senzillament que, en l’àmbit de desenvolupament econòmic i social del món en el qual ens situem, d’allò que nosaltres necessitem se’n diu un Estat, i del procés per aconseguir-lo, independència. Feliçment hem deixat enrere giragonses intel·lectuals absurdes.

No cal donar més voltes a les idees i a les paraules intentant inventar mecanismes que, ara com ara, no existeixen. La creació d’un nou Estat dins de la Unió Euopea l’hem de viure com un regal que farem als europeus. Europa no estarà completa si falta el color de Catalunya al seu mapa.

Aquesta decisió majoritària la vam començar a expressar a la manifestació del 10 de juliol del 2010. Aquella manifestació s’havia pensat com una protesta davant de l’agressió que el Tribunal Constitucional espanyol feia a l’Estatut de Catalunya. Recordem que a la manifestació hi van ser cridats tant els qui havien votat que «sí» al text de l’Estatut, un text que ja havia estat mutilat en el seu pas per les Cortes Españolas, com els que havien votat que «no» precisament perquè el trobaven insuficient. Aquell dissabte calorós hi érem tots els qui defensàvem el dret dels catalans a decidir com ens volem organitzar; tots teníem ben clar que l’afront del Tribunal Constitucional Espanyol no era contra un text concret de l’Estatut d’Autonomia, sinó que era una agressió en contra de la voluntat del poble català.

Recordant aquell dia som molts els que pensem que la realitat que vam viure va ser millor que el somni. Per això a partir d’aleshores ens permetem somniar, però ara ho fem ben desperts, amb els ulls ben oberts.

El que vull remarcar és que aquella manifestació que havia estat pensada i preparada com una reacció de protesta en contra d’una autoritat que mancava al respecte a la democràcia, ara, quan la recordem, ja no la veiem tant com una protesta, sinó com una actuació de proposta. Efectivament, durant la seva realització, les expressions dels participants van ser molt poc de protesta i, en canvi, tenien uns forts continguts de proposta. En aquest sentit, aquell dia vam viure la normalització —i de manera massiva— de la reivindicació de la independència. A partir d’aquell moment ha quedat clar que aquest és el camí. Un camí volgut per una majoria que creix cada dia.

L’11 de setembre del 2012 va ser l’explosió. Ja no hi ha cap dubte que una gran majoria dels catalans actius, dels catalans que sentim amor pel país, dels que volem incidir en el futur, dels que desitgem ser protagonistes de la nostra pròpia història, sabem que el camí és la independència política. També és clar que en aquest procés tothom hi és convidat i, per sort, cada setmana tenim notícia d’algú que no era independentista i ha decidit ser-ho. El flux és sempre en aquest sentit; no he sentit ningú fer-se «dependentista»! Per això, a la manifestació, hi van ser presents moltes persones que no es declaraven, i potser no s’han declarat encara, rotundament independentistes; ens acompanyàvem en el desig comú del dret a ser com volem ser i en la voluntat de construir un país millor.

El lema de la manifestació va ser ben clar: «Volem ser un Estat d’Europa». De fet, volem que la legalitat política i jurídica reconegui el que de debò ja som: un país d’una Europa en construcció. Un procés dinàmic com és la gran aventura de construcció de la pàtria europea passa per moments d’acceleració i per d’altres en els quals el ritme s’alenteix. El que és important és no aturar-se i la nostra participació volem que sigui útil en el recorregut que ara cal fer.

La Unió Europea, tal com la coneixem avui, té el seu origen en els tractats de Roma de l’any 1957. Imaginem per un moment que el procés d’unificació hagués començat el 1920: voldria dir que Irlanda no en formaria part perquè no va ser independent fins al 1921? Absurd!

D’altra banda, som molts els que estem convençuts que Europa ens necessita. Hi afegim diversitat, un color més al mapa, i això l’enriquirà. Però som una aportació positiva, i no pas només perquè ens correspondrà ser contribuents nets, sinó sobretot perquè som un país acostumat a cedir sobirania —ho hem fet per força!—, cosa que vol dir que, en un moment en què cal rebaixar les ínfules nacionalistes de cada un dels estats en favor de la integració, nosaltres els catalans podem ser un molt bon exemple.

El nostre somni es va fent realitat. L’hem expressat i volem que tots els catalans el comparteixin. També volem, i ho necessitem, que el món i en especial les institucions europees el coneguin i l’afavoreixin. No cal insistir i repetir com n’és d’important i com desitgem, ferventment, que hi hagi a Espanya persones, institucions i també organitzacions polítiques que comprenguin que, en aquest procés, hi guanyaran un bon amic.

Ara els representants polítics espanyols estan en estat de xoc. No els ho havien dit mai de manera tan clara i, sobretot, mai no els ho havien expressat alhora la societat civil i els responsables polítics, organitzacions cíviques i el Govern de la Generalitat, de manera coincident. Els representants dels poders polítics espanyols no s’ho creuen, no s’ho volien creure; cal deixar-los un temps per digerir la notícia i hem de ser pacients amb els exabruptes que no poden evitar.

EL QUE ARA SABEM I DIEM EN VEU ALTA

Deia que el període més llarg d’autonomia dins una Espanya democràtica no ha satisfet les aspiracions catalanes i que, d’una manera massiva, els catalans ens hem manifestat i reconegut independentistes. Com és possible, pregunten alguns, que hagi augmentat tant i tan de pressa el nombre dels qui compartim aquesta aspiració? Si ho pensem bé, una part de la resposta és que, en realitat, ja fa temps que molts catalans érem independentistes; el que passa ésque no n’érem conscients.

És ben clar que al que aspiràvem des de fa molt temps no era pas a una mera descentralització administrativa. Recordem l’expressió antiga i clarificadora segons la qual «l’autonomia que ens cal és la de Portugal». Quan vam aprovar la Constitució espanyola del 1978, en el que va ser encara, una altra vegada, una actitud possibilista per part de la majoria, s’acceptava un altre intent d’entesa amb Espanya. Es va pensar que aquells amb qui havíem compartit la lluita per la democràcia sabrien que, per a nosaltres, democràcia volia dir també recuperació de l’autogovern i que acceptàvem entrar en un procés obert que no havia de tenir límits.

Per a molts de nosaltres, l’autonomia era un punt de partida, no un sostre. No oblidem que bastants catalans ja van adonar-se aleshores que l’esperança que les institucions espanyoles incorporessin la nostra llibertat en la llista del que havia de significar la democràcia era una il·lusió que no podria ser realitat i van votar «no» a la Constitució. Ara sabem que tenien raó.

El fet és que, de manera majoritària, en el moment de la transició a la democràcia, vèiem les ambigüitats de la Constitució com un fet positiu. Ho miràvem amb optimisme, hi intuíem la possibilitat de fer una lectura que atorgaria uns poders a la Generalitat que, amb el temps, anirien molt més enllà del que la proposta d’Estat de les autonomies incloïa. Aquelles ambigüitats eren interpretades com unes portes obertes, o s’esperava, almenys, que existís la possibilitat d’obrir-les per avançar.

Ara sabem que, de totes les lectures possibles de la Constitució espanyola, s’han anat imposant les menys favorables a les aspiracions de les nacions existents al territori espanyol. El comportament dels diferents governs espanyols, amb diverses formes, amb diversos llenguatges, ha estat prou clar i l’Estat espanyol ha seguit actuant amb la vocació de sempre: la unitat i l’homogeneïtat d’Espanya, ancorats en el model francès, de nació estat.

Per això el clam per la independència no ens ha de sorprendre. Érem independentistes sense expressar-ho; en molts casos, sense saber-ho, com aquell personatge de Molière que parlava en prosa i no sabia que ho feia.

D’altra banda, és bo d’assenyalar que la voluntat de secessió l’hem d’interpretar com la necessitat imperiosa de posar fi a la relació conflictiva amb Espanya. Un conflicte que ja ha durat massa temps.

Si ens fixem en el que ha passat durant l’etapa democràtica, observem que el conflicte és dur en dos aspectes: en primer lloc, en el que fa referència a la llengua i la cultura, és a dir, al que defineix la nostra identitat com a poble. Per tant, som davant d’una qüestió de drets humans. En segon lloc, en l’economia i, especialment, en la relació fiscal, que vol dir en el que fa possible el nostre desenvolupament harmònic. De manera que la independència apareix com una condició per evitar l’asfíxia com a col·lectiu cultural diferent i com a regió econòmica. No hi ha futur en aquests dos aspectes dins d’Espanya i sí que n’hi ha al costat d’Espanya i, ambdues, dins d’Europa.

Pensem que una separació, a més de satisfer les necessitats dels catalans, suposarà una millora en la relació entre els dos països. Si sap que no depèn de la «subvenció» catalana, l’economia espanyola haurà de racionalitzar l’ús dels seus recursos i aprendrà a ser més eficient. Podran proposar-se un procés de «modernització a la moderna», és a dir, d’acord amb la producció industrial, i trencaran amb el model de «modernització antiquada», segons el qual han passat de ser una societat agrària a una economia de capitalisme financer. El desenvolupament basat en l’especulació immobiliària i financera no ha estat pas profitós per a la majoria de ciutadans espanyols. De manera que un canvi els farà sentir-se millor al seu país.

A més, estic convençuda que, una vegada separats, el sentiment d’irritació davant de la diversitat catalana que ara senten molts espanyols desapareixerà. En aquest sentit, vull criticar el mal favor que els líders polítics dels dos principals partits espanyols i també els mitjans de comunicació han fet exacerbant un sentiment de rebuig davant de la personalitat catalana. De la mateixa manera que ara no els amoïna gens que els portuguesos parlin portuguès, en el futur trobaran natural que els catalans parlem i eduquem els nostres joves en català.

Insisteixo altre cop en l’aspecte econòmic, perquè ha tingut un paper rellevant en el desvetllament del sentiment sobiranista. La realitat econòmica, les circumstàncies dels processos de creació i distribució de riquesa, influeix de manera clara en el comportament dels actors polítics. Sentim sovint, i no sempre amb arguments raonables, com es critiquen les pressions que exerceixen certs grups o certes forces econòmiques. Però també és interessant remarcar que existeix una relació en l’altre sentit i que ens cal observar com el poder polític té un paper significatiu en l’evolució econòmica de les societats.

Moltes vegades critiquem la passivitat dels responsables polítics i els acusem de no usar la força que els dóna la seva legítima representativitat per posar límits a conductes abusives en favor d’interessos privats. Però és que hem de recordar que la funció de les empreses no és fer el bé, han estat creades per obtenir benefici i és legítim. És l’Administració que ha d’actuar; l’aparell de l’Estat ha de complir una de les seves funcions, que consisteix precisament a evitar que les empreses facin el mal. Pensem ara especialment en la manca de control sobre el sistema financer, en la manera com s’han abocat diners públics per salvar els bancs, una cosa que probablement calia fer, però no sense imposar condicions.

En moments en què s’albiren canvis polítics importants, com és el cas de Catalunya ara mateix, el debat sobre la relació entre economia i política es fa encara més interessant. Ara mateix molts ciutadans ens interroguem sobre el futur immediat del nostre país i hi volem ser actius.

Sabem que el fet de disposar d’un Estat, d’una Administració catalana que podrà exercir el mateix poder polític que els altres estats europeus, no ens traurà de manera automàtica de la greu situació de crisi econòmica, però tenim molts elements de coneixement per estar convençuts que una Generalitat amb autoritat política i amb plena competència sobre el diner públic serà un instrument eficaç per resoldre una gran part dels problemes que ens afecten.

Pensem en els efectes positius que tindria en la vida de molts ciutadans la desaparició del greu dèficit fiscal que arrosseguem amb la Hisenda pública espanyola. Si la Generalitat administra els impostos generats a Catalunya, podrà actuar sobre la inversió pública per impulsar el creixement i disposarà d’uns diners preciosos per pagar les polítiques de responsabilitat social que asseguraran l’estat del benestar.

Cal dir que la il·lusió i l’entusiasme són elements molt poderosos de creixement econòmic o, ara mateix, quan el creixement no sembla imminent, sí que podem pensar en la recuperació de l’evolució positiva de les variables econòmiques.

Si recordem la capacitat d’adaptació que han mostrat sempre les empreses del nostre país fent front a les circumstàncies, tot aportant el millor que permeten la tecnologia, l’organització i la comercialització, tenim raons per a l’optimisme. Pensem que les empreses catalanes van superar la desastrosa política econòmica del període 1939-1959, cosa que vol dir que estan preparades per superar qualsevol suposada adversitat. Ja sé que, quan recordem el franquisme, no podem oblidar que alguns van fer suportable la irracionalitat econòmica jugant a favor del poder per aconseguir els avantages que el règim atorgava als qui s’hi feien amics. Però la tònica general era d’un mal tracte i no tan sols cap a l’economia, sinó envers tot el que fos català.

Si no ens «salvem» de la dependència de l’Estat espanyol, la pervivència dels catalans com un poble diferenciat, específic, està seriosament compromesa. Posar el nostre futur en perill seria una mala jugada; per a nosaltres, esclar, perquè estimem el país i la llengua i la cultura. Però també faríem una mala passada als nostres compatriotes europeus. Si no assegurem la nostra presència com a comunitat diferenciada, els privarem de la riquesa que suposa per a Europa tenir-hi l’especificitat catalana.