COM SOM, ELS CATALANS. LES NOSTRES VIRTUTS

Com som els catalans, avui? En uns moments en què estan passant coses molt interessants, ara que vivim uns fets que afecten la nostra vida en societat, és oportú reflexionar sobre fins a quin punt el que estem vivim actualment, el que hem protagonitzat aquests darrers anys, ens està transformant a cada un de nosaltres i ens fa unes persones diferents. Sovint ens agrada dir que hem madurat, però sobretot ens interessa constatar fins a quin punt s’està transformant la nostra consciència col·lectiva.

Com som, doncs, els catalans d’avui? També podríem formular-nos la pregunta de la manera següent: quines virtuts tenim? O encara: quines virtuts ens manquen?

La tradició grecollatina heretada pel cristianisme usa figures, generalment figures humanes femenines, per expressar les virtuts. Podríem, doncs, jugar amb aquesta idea.

Us proposo que ens fixem en les quatre obres de l’escultor Pau Gargallo que l’arquitecte Domènech i Montaner va voler posar a la façana de l’edifici principal de l’Hospital de Sant Pau. Significativament, les escultures són allà on hi ha l’administració, és a dir, la gestió, del centre; al lloc on es prenen les decisions de funcionament, és a dir, on les virtuts són especialment necessàries.

A la façana hi veiem la Fe, l’Esperança, la Caritat i l’Obra. Les tres grans virtuts de les quals ens parlen els llibres sagrats, més una quarta. Aquesta darrera virtut, pensava l’arquitecte, és la que fa possible que les altres tres tinguin efecte: l’Obra fa que les virtuts que coneixem més siguin realment eficaces. En definitiva, Domènech i Montaner ens vol fer evident que l’Obra permet que la Fe, l’Esperança i la Caritat donin resultats.

Si ens fixem en les figures, podem trobar-hi tot de suggeriments, podem fer volar la nostra imaginació amb la intenció que la seva contemplació ens ajudi a conèixer-nos millor.

La Fe és representada com una dona que està en una actitud meditativa, té les mans en postura d’oració; sembla que estigui escoltant i que ho estigui fent des de més enllà —o potser en realitat és des de més ençà?— del pensament. Perquè no pensa, sinó que escolta alguna cosa que ve d’un lloc profund.

La figura de l’Esperança, en canvi, té les mans obertes i mira cap amunt; en aquest cas, sembla que està esperant alguna cosa, bona ben segur; espera alguna cosa que ha d’arribar, alguna cosa que encara ha de venir. No pas de lluny!

La tercera virtut, la Caritat, porta un colom entre les mans; està representada per una figura que protegeix un ésser que és diferent i que s’ha situat a prop, molt a prop, seu. Ella l’acull, l’incorpora.

Finalment, l’Obra mostra un aspecte seriós amb les mans encreuades damunt del pit, en una actitud concentrada; podem entendre que ens suggereix que es tracta d’algú que és pacient, que respon a una personalitat decidida, tenaç; podem pensar que és algú que està a punt per actuar.

Seguint el joc que us he proposat, es tracta ara de rumiar quina relació tenim nosaltres, com a col·lectiu, amb la representació d’aquestes virtuts.

Tal com molts estudiosos estrangers remarquen sovint amb admiració, els catalans hem sobreviscut com un poble amb la nostra identitat, malgrat les terribles vicissituds de la nostra història; no hem estat anihilats com s’hauria pogut esperar. Per tant, és ben clar que podem afirmar que, si existim com a catalans, és perquè hem tingut fe. Qualsevol observador expert es meravella que la nostra llengua sigui viva després de les agressions i les persecucions brutals de les quals hem estat objecte. En moments en què, raonablement, tot semblava perdut, recordem de manera especial i significativa dos duríssims moments: el 1714 i el 1939. Després de derrotes violentes seguides de repressions molt cruels, els catalans hem resistit i hem reconstruït la nació.

La caritat, l’amor a l’altre, l’acceptació d’aquell que és diferent, la voluntat d’incorporar a la catalanitat les persones que han triat Catalunya com a destí per viure, per treballar, per fer créixer els fills i per envellir, és sense cap mena de dubte una virtut que ens caracteritza. L’amor als altres, la voluntat de conviure amb els que són diferents de nosaltres, és una virtut que volem nostra, ens hi reconeixem i ens agrada repetir que volem cultivar aquesta qualitat. De fet, ho fem tant i amb tant d’entusiasme que a vegades arribem a l’extrem d’oblidar l’amor propi!

He canviat l’ordre en què normalment s’enumeren les virtuts perquè vull mencionar l’esperança darrere de la fe i de la caritat.

Perquè, mentre que estic convençuda que tenim fe i tenim caritat, crec que l’esperança és la virtut que hauríem d’estimular en els moments actuals. Crec que els fets que hem viscut recentment ens han fet més conscients de les nostres fortaleses i alhora més decidits a no suportar les injustícies que ens infligeixen. Ara tenim arguments poderosos que permeten afirmar que el nostre futur depèn, d’una banda, de la fe en el nostre país, una fe que tenim més que provada, i, de l’altra, el futur necessita que continuem practicant la virtut de la caritat, que és el que avui en diem cohesió social. La fe la tenim assegurada, però per practicar la caritat, a més del sentiment que tenim, caldrà disposar dels mitjans necessaris per assegurar-la.

Voldria insistir en l’afirmació que avui ens cal d’una manera molt i molt forta, fins i tot gosaria dir que ens cal de manera urgent, la virtut de l’esperança. Ens cal estar convençuts que el futur que desitgem i que volem compartir amb persones de passats diversos, és a les nostres mans. Unes mans com les mans obertes de la figura de Gargallo.

Si penso en els darrers dos anys, hi trobo expressions fortes d’esperança. Com interpretem, si no, el «Nosaltres decidim» de la manifestació del 10 de juliol del 2010 i el voluntarisme del procés de consultes sobre la independència? Un nombre molt gran de catalans —parlem d’un milió de persones— van participar en aquells esdeveniments, un d’un dia i l’altre durant el període que va des del setembre del 2009 a Arenys de Munt fins a l’abril del 2011 a Barcelona. Compartíem una esperança que es va fer visible en la gran realitat de l’11 de setembre del 2012.

En el que vull insistir és a afirmar, doncs, que si tenim esperança, ara és l’hora de l’obra. Hi ha feina per a tothom i som molts els que la volem fer.