LA NOSTRA RELACIÓ AMB LA HISTÒRIA I AMB LES NOSTRES ELITS

Tenir o no tenir orgull depèn en bona part de la relació que els ciutadans establim amb el nostre passat. En general, les arrels històriques dels països solen ser un motiu d’orgull. Però als catalans durant massa temps se’ns ha privat del coneixement de la nostra història; en els llargs períodes de manca de democràcia, l’ensenyament es feia en llengua i en mentalitat castellana i això afectava molt directament l’ensenyament de la història. Hem estat privats del coneixement del nostre propi passat. Ben segur que això ha derivat en una relació esquizofrènica amb la història. Durant molt temps, si hem estudiat i hem estimat el passat, ho havíem de fer d’amagat; no podíem mostrar ni l’interès ni l’admiració pels nostres herois nacionals. Per això, encara avui no sabem prou bé qui som, d’on i de qui venim, i per tant, tenim dificultats per expressar cap a on anem.

En el coneixement del propi passat hi ha elements importants en l’educació del sentiment col·lectiu com són el reconeixement de persones, d’organitzacions o d’institucions que considerem admirables. Als catalans ens ha mancat l’educació de l’admiració, per això som un poble excessivament individualista i tenim poc respecte per les virtuts viscudes o expressades de manera conjunta.

No hem tingut, o seria més exacte dir que «gairebé no hem tingut», aristocràcia. Quasi sempre fem una lectura positiva d’aquest fet, derivat principalment d’una distribució prou equitativa de la propietat de la terra en el moment en què a Europa es conformava l’esquema de classes socials. No hem tingut o «quasi no hem tingut» grans terratinents i encara menys ha existit el lligam entre propietat de la terra i poder polític, per la senzilla raó de que no hi ha hagut o «quasi no hi ha hagut» poder polític. En la Catalunya moderna, la relació amb el poder polític ha estat llunyana i dèbil. De la manera més dolorosa, sovint el poder polític era hostil o declaradament enemic, de manera que l’actitud «raonable» era la submissió o la revolta com a alternativa.

També podem pensar, però, que una relació més feble amb el propi passat ens fa en certa manera més lliures. Per exemple, els catalans que ara tenim ben clar que volem tenir un país separat d’Espanya ho expressem sense cap mena de ressentiment envers els nostres veïns.

«La memòria nacional és el conservant (el recipient) dels ressentiments», escriu l’historiador francès Marc Ferro en un llibre titulat precisament Le Ressentiment dans l’histoire, amb el subtítol Comprendre notre temps, que ens indica del que vol tractar i que consiteix en un repàs dels ressentiments que els europeus hem sentit els uns contra els altres. L’autor ens diu que l’origen d’aquests ressentiments d’un país envers un altre es troba en la Revolució Francesa i en la instauració de les nacions.

El sentiment nacional que forma part de la modernitat, diu Marc Ferro, ens ha portat al mateix temps el recel dels uns contra els altres. Presenta una explicació molt detallada en la qual descriu comportaments de nacions i de territoris, sobretot de l’Europa central, però també de França i d’Anglaterra, uns països en els quals, abans de l’aparició del sentiment nacional i del concepte de nació, és a dir, abans de la Revolució Francesa, els reis canviaven, cedien o adquirien trossos de territori amb molta tranquil·litat. La figura formal de l’autoritat canviava quan hi havia una modificació dinàstica, o bé a conseqüència d’un casament, o també d’un repartiment entre prínceps. Tot això passava d’una manera relativament poc traumàtica per a la majoria de la població.

En canvi, després, quan ja existeix el sentiment de ser una nació, aquestes mutilacions o canvis de parts del territori entre països es converteixen en fets que són greus i traumàtics. Ho il·lustra amb el cas d’Alsàcia-Lorena, que pertany a França o a Alemanya segons el vaivé de les guerres i que, de fet, són a l’origen del «no volem que això passi mai més i per evitar-ho ens cal construir una Europa unida» que hem viscut des del 1950.

La presència de sentiments nacionals fa aparèixer, escriu Ferro, «triomfs altius, menyspreus insultants, que fereixen molt més del que ho feien les actuacions dels prínceps d’abans de la Revolució Francesa».

Ferro es refereix especialment a Polònia, que és el paradigma de país que ha sofert aquests «triomfs altius i menyspreus insultants», veient com es movien les seves fronteres polítiques. Però també reflexiona sobre els ressentiments existents entre Alemanya i França, o bé sobre la relació d’amor-odi entre França i Anglaterra, i encara sobre el ressentiment d’Amèrica Llatina envers Espanya.

Llegint aquestes reflexions sobre el ressentiment i pensant-hi com a catalana, una primera pregunta que em ve al cap és: per què que els catalans no n’hem tingut, de ressentiment? O, en tot cas, per què n’hem tingut tan poc o almenys no l’hem expressat? No en tinc la resposta, però no estic segura que l’absència d’un sentiment dolorós sigui en aquest cas una cosa del tot bona.

No estic pas reclamant que siguem uns ressentits. Només em pregunto si la manca d’aquest sentiment té alguna cosa a veure amb les dificultats que tenim per explicar-nos, amb la reticència a expressar les nostres reivindicacions que ens ha afectat de manera crònica.

El fet de no tenir ressentiment contra els veïns deu ser bo, perquè vol dir que tenim bon caràcter, però: fins a quin punt no té a veure amb una inhibició dels sentiments en general? Perquè, com us deia més amunt, també tenim inhibit el sentiment d’orgull, que segons Ferro, és la contrapartida del ressentiment. «Aquest m’està insultant, però em defenso psicològicament pensant que tinc més mèrits o més gràcies que la nació que m’està oprimint», escriu.

El fet de no haver tingut ni el ressentiment dels colonitzats, ja que no hem sigut mai estrictament una colònia, ni el ressentiment de qui perd la guerra —i mira que n’hem perdudes!—, ni l’orgull de qui la guanya, potser té a veure amb el fet que el nostre sentiment d’identitat nacional l’hem viscut d’una manera més somorta que altres pobles europeus.

En aquest punt de la reflexió cal anar a la lectura d’un clàssic, Nacionalisme i federalisme, en què Rovira i Virgili parla de la consciència nacional i ens recorda que «per a afrontar la gran tasca de la reforma social necessitem abans resoldre el problema de les nacionalitats». Ho diu parlant d’Europa, cosa que fa el seu pensament absolutament actual.

Dic tot això perquè crec que els pensaments i els sentiments han de tenir el seu lloc en la conformació de les personalitats, tant en les individuals com en les col·lectives, i perquè intento comprendre què hi ha de bo i què ha fallat en la configuració de la nostra personalitat com a nació.

George Orwell, un home d’esquerres, explica que ell sent que fa un sacrilegi si no s’aixeca per escoltar God Save the King (quan ho escrivia, el 1940, a Anglaterra hi havia rei). Atribueix aquest seu comportament a un sentiment que descriu com «potser infantil» i que li ve de la seva educació; diu que ho agraeix i que prefereix ser així com és que no pas com alguns intel·lectuals d’esquerres, que són tan «il·lustrats» que són incapaços de comprendre, i encara menys de compartir, les emocions bàsiques, els sentiments més comuns; ho aprofita per dir que unes persones a qui el cor no els batega a la vista de la Union Jack no són companys fiables per fer la revolució social.

Nosaltres hem tingut en el passat una relació complicada amb les nostres senyes d’identitat. Massa temps la senyera o les cançons que eren, de fet, himnes nacionals, han estat prohibides: El cant de la senyera o La santa espina per citar exemples emblemàtics.

Durant el feixisme se’ns van voler imposar banderes i folkore; no els podíem assumir perquè no eren nostres i no teníem els nostres. Això ens va provocar una doble sensació de rebuig i d’orfandat. Passàvem de la ràbia impotent a la indiferència fins a arribar a un rebuig que anomenaria malsà de qualsevol mostra sentimental d’adhesió a símbols que tenen la funció de cohesió.

Ho argumentem dient que som un país d’individualistes, que tots els catalans tenim una part d’anarquista en el nostre caràcter; citem més vegades el Noi del Sucre que John Stuart Mill, per posar en un mateix sac dos personatges ben diferents, un català i un anglès que tenien en comú la confiança en l’educació i en la cultura com a valors per compartir. El fet és que ens ha mancat la joia de compartir emocions. Probablement per això ens costa tant de compartir admiració i tenim dificultat a l’hora de reconèixer el paper que tenen les elits en la consolidació de la vida en societat.