EL CAPITALISME A CATALUNYA
QUIN MODEL PER AL CAPITALISME CATALÀ?
La situació de crisi econòmica ens fa repensar, que és el mateix que dir que ens fa pensar novament, sobre la realitat en la qual estem immersos. Una reflexió que ens impulsa a buscar noves interpretacions de la realitat econòmica i social i posa en qüestió algunes conviccions més o menys arrelades. La crisi ens obliga a replantejar-nos algunes afirmacions i també ens fa dubtar d’algunes visions negatives. En definitiva, som davant d’una oportunitat per qüestionar alguns dels judicis previs, que és el que són els prejudicis, sobre aspectes essencials del funcionament del marc econòmic i institucional en el qual vivim.
Per un costat, la crisi ha posat en relleu les fallades del mecanisme de mercat. Ara tornem a viure l’evidència que va ser constatada als anys trenta del segle XX que de les crisis econòmiques no se’n surt de manera automàtica; tornem a constatar que no funcionen —o potser no existeixen?— uns mecanismes espontanis de correcció dels desequilibris econòmics.
La incapacitat del sistema econòmic vigent per resoldre els problemes derivats del mal funcionament de les institucions financeres ha posat en qüestió la qualitat del capitalisme contemporani. Avui escoltem i llegim menys els arguments que van ser populars just després del col·lapse del «socialisme real», segons els quals ja havia quedat demostrat que el capitalisme és la millor fórmula per organitzar els aspectes econòmics de la vida en societat.
Tanmateix, ens cal reconèixer que tampoc no existeix una formulació alternativa convincent i que una visió socialdemòcrata sobre com reformar o transformar el sistema econòmic està, ara com ara, plena d’interrogants i de dubtes.
D’altra banda, les reaccions que podem observar en el nostre entorn més proper davant les dificultats econòmiques ens conviden a repensar i a qüestionar la qualitat del model concret del capitalisme català o, el que és el mateix, del capitalisme a Catalunya. Evidentment, els problemes que tenim plantejats aquí són en essència els mateixos que els que tenen els vells països industrials, però prenen formes específiques que són les que a nosaltres ens interessa analitzar.
En una primera aproximació sembla que hi ha senyals evidents que mostren que l’esquema de creixement econòmic i de distribució de la renda vigent al nostre país necessitaria canvis importants. Ens adonem que el ritme de creixement dels darrers anys del segle passat i dels primers de l’actual havia donat satisfaccions evidents des d’un punt de vista quantitatiu. Vam veure, i ho vam viure molt alegrement, com augmentava la riquesa en circulació; les mostres es veien en la transformació de l’espai urbà. Però, ara ho sabem ben clar, la qualitat del nostre desenvolupament econòmic i social ha estat menys satisfactòria del que les xifres de creixement econòmic dels penúltims anys indicaven.
Pel que fa a la reflexió sobre el capitalisme en general, ens convé participar en el debat obert sobre els diferents models existents en aquests moments pel que fa a l’organització econòmica i social dins de l’Europa més desenvolupada i més propera a nosaltres. Com que a vegades una imatge ajuda a visualitzar els conceptes, faré servir per al meu raonament una portada del The Economist del 9 de maig del 2009. Ja han passat més de tres anys, però crec que la seva utilització continua essent interessant i inspiradora avui.
La imatge del setmanari britànic mostrava tres figures que suggerien l’existència de tres models de capitalisme europeu amb les seves respectives virtuts i els seus defectes.
Hi vèiem:
A l’esquerra de la pàgina, Nicolas Sarkozy, en aquell moment president de la República, enfilat sobre un tamboret. Simbolitzava França amb una economia en la qual l’Estat té un gran protagonisme, però que ara mateix necessita enfilar-se per continuar semblant tan gran com ha estat la seva tradició. Si bé la personalitat del president François Hollande té un altre color polític i una dignitat humana més gran que la del seu antecessor, la realitat és que l’economia francesa encara necessita un tamboret si vol recordar-nos la seva grandeur.
Al centre de la pàgina hi havia la figura de la cancellera Angela Merkel ben dreta, representant l’economia alemanya, caracteritzada pel corporativisme i que, segons la imatge, apareix sòlidament assentada sobre els seus propis peus, cosa que, amb matisos, continua essent així.
Finalment, a la dreta de la imatge, hi vèiem el cap de Gordon Brown, aleshores primer ministre del Regne Unit, el cos del qual s’enfonsava en un forat mostrant-nos que la liberal Gran Bretanya havia perdut la seva força; en aquest cas tampoc no es pot dir que el canvi de partit polític en el Govern hagi implicat gaires canvis en la imatge del país.
Si analitzem una mica cada un dels models suggerits per les imatges dels respectius polítics, podem pensar, podem repensar, la nostra visió sobre el funcionament del capitalisme europeu a l’inici del segle XXI.
A França, el sistema funciona sobre la base del respecte i l’ús de l’autoritat estatal; és un país on l’Administració pública té una presència important en tots els sentits. Els francesos estan majoritàriament convençuts que el seu Estat protegeix els ciutadans més desvalguts i que a través de l’acció eficient del seu funcionariat exerceix una funció de «repartidora». Efectivament, l’Administració pública francesa assegura una redistribució bastant eficaç dels resultats de l’esforç productiu del país i és la garantia dels drets dels ciutadans. Com és ben sabut, a França, la fraternitat i la igualtat són tant o més preuades que la llibertat i aquesta convicció es reflecteix clarament en el seu sistema econòmic i social.
A Alemanya hi funciona el sistema econòmic i social que coneixem amb el nom de corporativisme. És un esquema de relacions que s’encarna en el pacte social. Les decisions que afecten l’activitat econòmica es basen en la negociació entre les parts implicades, i això demana un diàleg continuat entre els sindicats i les organitzacions patronals. Aquesta cooperació, de fet, incideix en la moral econòmica del país i condueix a comportaments en els quals s’imposa l’austeritat tant a l’hora de negociar salaris com quan es tracta d’establir el destí dels beneficis. L’actitud de sobrietat que caracteritza el comportament tant d’empresaris com de treballadors explica l’èxit de les exportacions alemanyes. I segurament també la reacció de sorpresa, a vegades irritada, dels ciutadans alemanys quan expliquen a qui els vol escoltar que bona part dels seus assalariats reben uns ingressos menors que els de països que han de rebre ajuda financera.
Al Regne Unit, la moral de l’ultraliberalisme valora l’actitud i l’èxit individuals; el principi establert afirma que cadascú escull el seu paper dins del joc econòmic, que cadascú decideix quin grau d’esforç, quines habilitats i quins coneixements aportarà al procés de generació de riquesa. En aquest joc i amb les seves regles, els millors guanyen i els qui no poden seguir, perden, i molt sovint es perden. En un marc de competència bastant salvatge, l’economia britànica ha aconseguit gestionar una part substancial de l’estalvi mundial. En aquest sentit vull remarcar que té un paper determinant en l’actitud moral o cultural la negativa britànica a qualsevol proposta de control del sector financer per part de l’autoritat europea.
De fet, el que ens plantegem, amb el pretext d’analitzar aquests tres models de capitalisme vigents avui a Europa, és revisitar una vegada més el vell debat sobre el paper i l’abast que volem atribuir a cada una de les dues lògiques possibles en l’administració dels afers econòmics: el mercat per un costat i la intervenció del poder polític per l’altre.
Em proposo discutir com funcionen aquestes dues lògiques tenint en el pensament el que voldríem que fos el capitalisme contemporani a Catalunya.
Podem pensar-ho en termes de dosis. Si acceptem que per al funcionament de l’economia actual hi han de ser presents tant el mercat com la intervenció de l’autoritat política, es tracta de veure en quines dosis la vida econòmica de les nostres societats combina:
a) la confiança en el paper regulador de la mà invisible, usant l’expressió tan gràfica encunyada per Adam Smith, una mà que ens guia servint-se de les forces del mercat. Aquestes forces són mogudes, per un costat, pels consumidors, que quan compren i paguen allò que han triat, estan expressant les seves preferències, i, per l’altre costat, pels venedors, que reaccionen produint allò que saben que els procurarà uns beneficis prou interessants. El resultat de la interacció d’ambdues, és a dir, de la demanda i l’oferta, condueix a una situació que ha de ser satisfactòria no per a tots, però si per a molts;
b) la força de la mà visible sota la forma de l’autoritat de l’Estat, que dicta normes de comportament i que actua també directament ella mateixa. El poder polític regula alguns preus de béns i serveis que considera estratègics, com són el diner, el treball o l’habitatge; l’autoritat recapta els impostos que estem obligats a pagar i ofereix de manera directa certs béns i serveis que han estat produïts per les empreses públiques. Tot això es fa seguint uns dictats que no tenen res, o poc, a veure amb els incentius pecuniaris.
En definitiva, ens preguntem quines dosis de mercat, és a dir, de suposada llibertat econòmica, i quines dosis d’intervenció política, defineixen la nostra realitat econòmica i social. Aquesta és una qüestió rellevant per definir l’economia vigent i consisteix precisament a determinar sota quins graus de liberalisme funciona o quins marges deixa a la llibertat econòmica. Matisant, però, que massa vegades els qui aparentment defensen l’esmentada llibertat de mercat no són pas els qui més respecten les premisses necessàries per al seu exercici.
Si fem cas dels manuals d’anàlisi econòmica, sabem que la llibertat econòmica té sentit quan els agents que es troben en un mercat ho fan en igualtat de condicions; sabem també que el concepte de llibertat econòmica va lligat al fenomen de la competència, també adjectivada de lliure. No és pertinent, doncs, parlar de liberalisme quan observem la presència d’alguns protagonistes de l’activitat econòmica que participen en el joc disposant de privilegis i gaudint d’uns avantatges que no depenen simplement de la magnitud empresarial, sinó sobretot de la capacitat de disposar d’informació i sobretot de manipular-la.
De fet, qui de veritat practica el liberalisme econòmic són les petites i mitjanes empreses que creen riquesa a partir del que els indiquen les forces del mercat. Massa sovint ho fan en un marc en què alguns (ja siguin grans proveïdors, intermediaris o subministradors de serveis financers) els retallen part del seu marge de benefici per l’exercici de la força que els atorga una situació de privilegi.
En un altre àmbit del raonament, si volem tenir una imatge de com funciona una economia, ens convé pensar com es distribueix el seu valor afegit, és a dir, la riquesa generada, entre els protagonistes dels processos de producció. Vull dir que ens convé observar a quines mans va a parar la riquesa obtinguda. Es tracta d’explicar en quina proporció els fruits del conjunt dels processos productius o, el que és el mateix, el resultat de l’activitat de totes les empreses (ja siguin grans, mitjanes o petites, o bé treballadors autònoms, i tant si són públiques com privades), es distribueixen entre els diferents protagonistes que hi han participat. Em refereixo a la distribució de la renda.
EL SECTOR PÚBLIC DE L’ECONOMIA
Constatar que la distribució dels ingressos tal com es deriva del mercat és considerada massa desigual per una bona part de la població és el principal argument en favor de la intervenció pública sota la forma de política fiscal.
D’altra banda, com que el joc net en el mercat requereix que tots hi participem en igualtat de coneixement i d’informació, ja tenim un altre motiu per demanar un paper actiu a la política. La seva acció ha de garantir l’accés a l’educació, que és premissa per saber interpretar les dades que conformen la realitat.
Parlàvem de proporció, de dosis, entre acció del mercat i de l’autoritat política, per gestionar l’economia, i ho podem concretar en un aspecte essencial que és la distribució de la renda. Ara ens podem preguntar fins a quin punt l’expressió mercat lliure vol dir el mateix que llibertat d’actuació en el mercat. Vull posar èmfasi en l’interrogant, que és obert, sobre qui pot i qui no pot exercir aquesta suposada llibertat. Els límits a la llibertat del mercat no són una limitació, sinó que es tornen positius quan la lògica del mercat es combina amb la responsabilitat política per assegurar aquells objectius que el mercat no resol.
Es tracta bàsicament de l’equitat i de la igualtat d’oportunitats, però també de la conservació del patrimoni material, natural o cultural.
Estic parlant del que n’hauríem de dir socialització d’una part de l’economia? Doncs, potser sí.
De fet, el tema de fons és l’observació que el capitalisme ha demostrat ser força útil per resoldre els problemes de la producció de béns i serveis, però en canvi no ha pogut, almenys fins ara, satisfer les exigències d’un procés de distribució de la renda i de la riquesa que sigui considerat prou satisfactori. Així, sempre que passem de l’anàlisi de la producció a la visió de la distribució, la pregunta torna a ser la mateixa; ara, però en un to més alt: qui ho fa millor? El mercat? O l’Administració pública?
La teoria econòmica ens explica que les rendes generades per l’activitat econòmica prenen tres formes: salaris, beneficis, impostos. Són els tres tipus d’ingressos que van a parar a mans de qui han jugat diferents papers en l’activitat productiva: els treballadors, els propietaris i l’Estat. Doncs bé, la imatge de la distribució del valor afegit (que és una manera d’anomenar la renda) entre cada una d’aquestes categories, és a dir: 1) els salaris que reben els qui han participat aportant la seva capacitat de treball, 2) els beneficis que reben els propietaris de les diverses formes de capital i 3) els impostos que són les taxes sobre els anteriors que van a parar a mans de l’Administració pública, il·lustren de manera ben clara les característiques que defineixen la societat observada.
Arribats aquí, cal incorporar a la reflexió un altre aspecte que també està estretament lligat al debat sobre el mercat i/o la intervenció. Em refereixo al marc institucional que estableix de quina manera es tracta i com es respecta la propietat del capital. La propietat dels béns que serveixen per generar riquesa i que dóna dret a participar en la distribució dels resultats, es pot plantejar també, en termes de dosis, vull dir que és, un altre cop, una qüestió de proporcions.
La pregunta que ens fem en aquest cas és: quines dosis de propietat pública hi ha o volem que hi hagi en una economia determinada? O encara més: quina és la proporció del capital (que és una manera d’anomenar el patrimoni col·lectiu) del país que considerem desitjable que estigui en mans de l’Estat? Si sabem que quan diem que una part del capital està en mans de l’Estat volem dir que no està en mans privades, la pregunta pot prendre la forma alternativa: quina part del total del capital nacional està ara, o volem que estigui en el futur, en mans de persones o d’entitats privades? Tenint en compte que ens situem, com els altres països europeus, en el que s’anomena una economia mixta que combina dosis de mercat i dosis de socialització, la discussió pren un fort contingut ideològic. Som partidaris de més o menys paper públic en funció de la nostra preferència política i hem d’esperar que els partits polítics siguin clars en les seves propostes quan ens demanin el vot.
El debat sobre les proporcions o dosis és del tot obert avui. Després d’un llarg període en què es valorava de manera quasi absoluta i positiva la propietat privada en qualsevol de les seves formes, després que ens havien, gairebé, fet creure que havia triomfat el «capitalisme popular», un sistema en el qual tothom havia de trobar avantatges, ara tornem a sentir a parlar (i el més curiós és que ho fan veus que vénen de l’ortodòxia del liberalisme econòmic), de la recuperació per part del sector públic de parts sensibles i significatives de l’economia. Em refereixo al sistema financer.
És oportú recordar que l’objectiu de la nacionalització de la banca formava part del programa dels partits comunistes europeus als anys seixanta del segle XX; era una mesura que es reivindicava amb l’argument que no és prudent deixar el que ha de ser un servei públic a l’albir dels interessos dels accionistes i els gestors del sistema financer. Aquesta proposta que pot semblar radical era considerada, de fet, considerada normal en la pràctica de molts partits socialistes moderats. Recordem, per exemple, el Programa Comú de l’esquerra francesa sota el qual François Miterrand va encetar el seu govern el 1981. Era una idea acceptada en un exercici de pragmatisme prudent.
Ara, després d’una llarga etapa de desprestigi públic de la idea, hi tornem. Ha canviat la terminologia emprada i no es parla de socialització o de nacionalització, però les intervencions massives del sistema financer per part de les administracions públiques responen d’alguna manera a aquella lògica. Val a dir que s’ha fet seguint uns criteris que són molt criticables: s’han posat diners públics al sistema financer, però no se li han imposat condicions, oblidant la màxima que qui paga mana i que en aquests casos han pagat els contribuents i, per tant, els seus representants haurien de manar i no sucumbir al poder d’aquells que, segons la lògica, l’haurien d’haver perdut.
Veiem, doncs, que la crisi ens fa repensar el model econòmic i això inclou replantejar els valors acceptats, reconeguts. Podem fer-ho amb l’ajuda d’exemples observats i d’idees rebudes. Recordem, per exemple, que JohnMaynard Keynes si, ja va advertir que segurament sempre hi haurà cobdiciosos, però que és bo saber que no sempre els haurem d’aplaudir. Avui, en el mateix sentit, Jacques Attali ens parla dels voraços que tenen poder per apropiar-se de grans trossos del pastís i que s’havien acostumat a funcionar amb impunitat, però, sortosament, la crisi els ha posat al centre de les crítiques.
Haurem d’exercir millor la capacitat de crítica i pensar com tractem els nostres cobdiciosos i els nostres voraços.
CONCRETEM: A CATALUNYA. HEM ESTAT SOCIALMENT EFICAÇOS, PERÒ ENS HA MANCAT EFICIÈNCIA ECONÒMICA
Aquesta reflexió sobre el capitalisme la voldria concretar acostant la mirada al funcionament de l’economia catalana per fer una reflexió sobre les qualitats i els defectes del capitalisme aplicat i viscut al nostre país.
Catalunya comparteix en gran part els problemes dels altres països de l’Europa occidental, especialment aquells que es poden definir com a velles societats industrials que han fet de diferents maneres el pas cap a economies en quèel sector serveis ha agafat el protagonisme.
Si ens fixem en els tres models vistos anteriorment: el francès, l’alemany i el britànic, probablement el que s’acosta més a la nostra manera de ser, a la nostra manera de fer, i que ens defineix de manera més propera és el francès. Vivim en una societat en què l’Administració pública en els seus diversos nivells té una presència important, però, a diferència del que passa a França, aquí no és gens clar (tan, canviar tan per: gens) clar que els ciutadans ens sentim protegits pel nostre Estat. Per raons òbvies: no sabem quin és el nostre Estat. Una part significativa de catalans sentim la manca d’un Estat propi com un problema que la crisi econòmica ha agreujat i ha posat urgentment en evidència; per a una altra part de catalans, la manca no és sentida explícitament, però no ser-ne conscients no els evita patir les conseqüències d’aquesta mancança.
Si ho pensem des d’una perspectiva socialdemòcrata, i sabent que és dins del pensament d’esquerres on trobem els principals partidaris de l’estat del benestar, podem afirmar que és a l’esquerra catalana a qui li correspon fer-se la pregunta: És possible construir i consolidar un estat del benestar sense Estat? Crec que la resposta és òbvia: és difícil, si no impossible. Val a dir que, en aquest moment de la història, així com la construcció de l’estat del benestar a Europa va ser el resultat d’una entesa entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, en el nostre cas necessitem la col·laboració de forces polítiques de diferent espectre.
D’altra banda, el nostre estat del benestar, que té arrels en el passat, s’ha bastit en funcionament sota els governs presidits per Jordi Pujol, que és ell mateix una mena de síntesi de socialisme i liberalisme. Amb moltes limitacions, la gestió del pressupost per part de la Generalitat ha anat posant en marxa els serveis propis d’una Administració que aspira a la normalitat democràtica.
Durant llargues etapes de la història, ens havíem refiat que l’Estat espanyol faria la seva funció també per a nosaltres; ara, però, ja ha quedat clar per a pràcticament tothom que l’Estat espanyol no simplement no ens considera ciutadans com ho són tots els del seu territori, sinó que, cada vegada de manera més descarada, té cap a nosaltres els catalans un comportament hostil.
Més amunt he argumentat que la pertinença a Espanya va privar l’economia catalana d’un mercat suficient per a la seva expansió. Ara vull afegir que la dependència també ens ha privat del segon instrument de coordinació de l’activitat econòmica i que és l’Estat, és a dir, l’Administració. A Catalunya hem sofert la manca de les dues lògiques que regeixen el funcionament d’una economia capitalista: el mercat i l’autoritat política. Això ha fet que el desenvolupament de l’economia hagi estat una mena de cursa d’obstacles.
No disposar d’Administració pròpia va impedir durant tot el procés d’industrialització l’aplicació de mesures de política econòmica que fessin la funció d’estímul a l’activitat empresarial.
Els obstacles, però, s’han salvat, i en general la cursa en contra de les dificultats s’ha fet molt més d’acord amb una lògica privada, que és la que ha orientat les etapes de consolidació, que no pas amb una visió col·lectiva. En moments de dificultat és quan es fa més evident la necessitat del paper de la mà visible; en aquells casos, l’actuació de l’autoritat sobre les variables econòmiques ha estat més o menys encertada en funció de la capacitat d’incidència en l’elaboració i la gestió de les mesures per part dels diferents representants de les forces econòmiques catalanes.
Penso, per exemple, en els processos de reconversió industrial iniciats als anys seixanta del segle XX. Aleshores l’economia catalana va haver d’afrontar, com ho feien les altres velles societats industrials europees, un procés de diversificació de la seva base econòmica.
En el nostre cas aquella diversificació va implicar una dràstica reducció del paper protagonista que havia tingut la indústria tèxtil. El procés va ser dolorós per a ciutats i comarques en les quals els diferents subsectors de l’activitat tèxtil havien estat la principal font d’ocupació. Val la pena anotar que el procés de reestructuració finançat amb fons públics va ser un element impulsor de la diversificació, ja que les indemnitzacions pels acomiadaments resultants dels plans van ser en molts casos el capital inicial de petits establiments comercials o de serveis.
Comerços, bars, restaurants de ciutats com Sabadell, Terrassa, Igualada i Mataró tenen el seu origen en aquells plans de reconversió industrial. Es van crear i consolidar uns serveis necessaris en una etapa de creixement econòmic que en feia augmentar la demanda estimulada per unes millors condicions de la vida urbana.
Van ser moments plens d’exemples concrets del bon funcionament de l’ascensor social, cosa que fa matisar algunes afirmacions fetes anteriorment sobre la manca d’eficiència en l’ús dels recursos. En realitat, penso que podem definir el funcionament del capitalisme català com a socialment eficaç, encara que econòmicament ineficient. Una eficàcia social que es demostra en la capacitat de trobar sortides davant dels conflictes socials que originava el model de desenvolupament desordenat.
En diverses ocasions, en aquells moments, els empresaris catalans es van mostrar partidaris de la intervenció. Reconeixien que si es deixava el procés a la lògica pura del mercat, les circumstàncies portarien a situacions socials molt difícils. Unes dosis de mà visible que, però, no van evitar que l’adjectiu per definir el creixement econòmic d’aquells anys fos salvatge. No podem parlar pròpiament d’un marc institucional favorable a la racionalització de l’activitat econòmica.
El que sí que va funcionar, com en moments anteriors, va ser la capacitat d’atreure treball. Els treballadors que han arribat sempre que l’expansió de la producció ho ha reclamat suportaven després les successives etapes de recessió, acceptant les baixes retribucions que han estat estructurals per al treball poc qualificat dins del conjunt de l’economia catalana. Però això vol dir que ens anàvem configurant com una societat que no és prou justa, una societat que és poc equitativa i que viu amb els problemes de cohesió corresponents.
Si podem concloure que el creixement econòmic a Catalunya s’ha basat en l’ús extensiu del recurs abundant que ha estat el treball, i que aquest fet ha condicionat l’esquema de creixement econòmic, tenim elements per detectar algunes de les imperfeccions importants de l’estructura del capitalisme autòcton.
Com a resultat de no haver revisat prou críticament la nostra història, tenim ara una estructura econòmica que mostra febleses que deriven del passat. Un passat caracteritzat per l’ús extensiu del treball pagat amb salaris baixos. Avui tenim un problema greu i és que el pes exagerat de la construcció i el turisme en l’estructura productiva ens situa en unes condicions difícils per fer front a les conseqüències de la crisi econòmica.
Parlar del paper de l’autoritat política en l’economia ens fa plantejar una pregunta addicional, de caire ideològic: hi ha liberals en l’economia catalana? Teòricament, sí; però si repassem la història observem que els teòrics liberals no ho són a la pràctica. Hem vist sovint les organitzacions empresarials reclamant la intervenció pública per solucionar els problemes.
En resum: el que necessitem és una bona Administració pública. Perquè si la mà visible ha d’intervenir davant de dificultats com demana quasi tothom o també si ha d’orientar en moments d’eufòria com demanem uns quants, el que ens ha de preocupar és que la que ho faci sigui una mà amical.
REPENSAR EL CAPITALISME?
A vegades el debat sobre el sistema econòmic s’ha plantejat en moments de relativa eufòria econòmica, com per exemple el maig del 68, que podem recordar com un d’aquells moments en què el capitalisme va ser posat en qüestió. Certament, després d’aquelles «revoltes» vam continuar vivint dins del sistema capitalista, però la vida quotidiana és avui força diferent de com era fins aleshores, precisament arran de les protestes iniciades pels joves universitaris europeus i nord-americans, una franja privilegada de la població que somniava en una societat més lliure.
El Maig del 68 forma part de la història de les revoltes populars. El moviment iniciat a les universitats parisenques es va estendre per les universitats de gran part del món i, en el cas francès, les protestes van desbordar l’àmbit estudiantil i van portar el país a una vaga laboral de gran amplitud en un intent de fer confluir el que llavors en dèiem «les forces del treball i de la cultura».
El que voldria remarcar aquí és que aquells moviments van ser una crítica radical al sistema econòmic i social capitalista. Els joves que protestaven estaven buscant —en alguns casos ho reclamaven amb una certa violència— una altra manera de viure. Volien trencar unes normes de comportament que consideraven obsoletes, massa encotillades; simbòlicament, les noies cremaven públicament els sostenidors.
Modificar la manera de viure implica transformar les regles que regeixen l’organització econòmica i social. No podem pensar en una manera de viure més lliure si no som capaços d’imaginar unes fórmules de creació i distribució de la riquesa que facin possible l’exercici d’aquesta llibertat. Els economistes ho sabem molt bé, això, i no tan sols perquè Marx ho va explicar, sinó perquè ell mateix ho havia après de David Ricardo.
A vegades explícitament, i més sovint de manera implícita, els moviments d’alliberació personal s’acompanyen d’actituds polítiques. Quan les crítiques tenen un abast ampli, quan no es limiten a grups més o menys extremistes, sinó que el radicalisme en l’oposició a vells costums i a velles estructures el protagonitza la classe mitjana, es pot dir que hi ha molt terreny guanyat per a la instauració d’elements nous. Per això s’ha remarcat encertadament que la importància de la manifestació de l’11 de setembre del 2012 rau precisament en el fet que va ser una manifestació de classes mitjanes que demanàvem de manera tranquil·la, ordenada i pacífica una cosa tan radical com la independència de Catalunya.
Una de les coses importants que han passat els darrers quaranta anys és que s’han confirmat els temors que apunten que ni el capitalisme ni el socialisme no han pogut satisfer l’aspiració humana d’organitzar els afers econòmics d’una manera que faci possible la felicitat. Entenent la felicitat, en l’esquema de pensament que ara segueixo i que reconec limitat, com una situació en la qual cada u és retribuït en relació amb l’esforç que ha aportat a la col·lectivitat, una situació en la qual tothom té les mateixes oportunitats per desenvolupar les seves capacitats i en què el conjunt dels individus es fa càrrec d’aquells que tenen alguna incapacitat, temporal o definitiva.
Observant els intents de construcció de societats socialistes, l’esperança de trobar una alternativa al capitalisme havia començat ja a fallar estrepitosament el 1968. L’URSS mostrava la seva realitat decebedora. Els «socialismes heterodoxos» com la Xina o Cuba estan allargant uns quants anys la seva existència, però és evident que no han aconseguit sobreviure com a models. El vell capitalisme ha mostrat, en canvi, una interessant capacitat de transformació. Avui potser hauríem de pensar en un nou nom per definir el sistema sota el qual vivim els privilegiats de la part més lliure, rica i desenvolupada del món.
El sistema en el qual vivim configura un marc econòmic i social que combina elements de mercat amb elements de socialisme. En l’esfera de la producció coexisteixen empreses privades i públiques; per satisfer les necessitats anem al mercat a buscar la major part del que consumim, però ens refiem del sector públic per assegurar uns bons serveis educatius, per fer front a les necessitats sanitàries i per satisfer bona part de la nostra alimentació cultural.
Abans em preguntava: quin model desitgem per al capitalisme català? La resposta no és fàcil per a una economista d’inspiració keynesiana, perquè hi ha moltes raons que indiquen que no podem aplicar, ara a Catalunya, les anomenades «receptes macroeconòmiques» que l’economista John Maynard Keynes va presentar en la Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner. La primera raó és perquè encara no tenim un govern amb capacitat per decidir la seva política fiscal, però també hi ha raons més generals.
El llibre, que va ser publicat el 1936, era una resposta als problemes plantejats per una recessió econòmica que era evident que no es resoldria de manera automàtica per l’actuació de les forces del mercat, tal com predicava la teoria econòmica convencional. La recepta keynesiana plantejava que si la demanda privada no és suficient per assegurar la venda de tota la producció obtinguda i, per tant, hi ha atur, cal afegir un comprador important quantitativament i qualitativament, que és el sector públic. Per aconseguir un efecte d’estímul de la demanda, cal que la magnitud de la despesa pública superi els ingressos recaptats en forma d’impostos, és a dir, que si es vol reactivar l’economia cal presentar uns pressupostos públics amb dèficit.
Però avui no podem aplicar més que parcialment aquesta recepta, perquè hi ha un pacte d’estabilitat que limita la capacitat d’endeutament públic. Això ho compartim amb els altres països pertanyents a la zona euro i, d’una manera general, ens sembla bé perquè, tot i que genera dificultats importants, evita uns mals majors que es derivarien d’un desordre greu en les finances públiques.
En el cas català la situació es fa més difícil que als altres països de la zona euro, perquè la nostra Administració no té el control dels ingressos del seu pressupost, mentre que, entre les seves competències, hi ha les responsabilitats socials (sanitat i educació), que impliquen unes despeses que no es poden reduir sense posar en perill la pau social. El repte del Govern és precisament decidir el seu marge de despesa en unes condicions duríssimes.
Una part important dels impostos derivats de l’activitat econòmica catalana se’n van i no tornen, cal repetir-ho. Per fer la situació encara més empipadora, aquells que se’ls queden intervenen posant totes les traves possibles a l’execució del pressupost públic català.