LA SOCIETAT CIVIL
EL PIB QUE NO ESTÀ REFLECTIT EN LA COMPTABILITAT
Albert O. Hirschman recomanava que per entendre els fenòmens econòmics hem de «traspassar fronteres». Es referia a travessar les barreres que massa sovint hi ha entre les diferents ciències socials. Ell mateix va fer ús de la història, la sociologia i també la psicologia, en els seus arguments. Hi penso en aquest punt perquè per explicar els nivells de riquesa d’una societat hem de traspassar fronteres entre disciplines i també entre conceptes.
Els economistes que usen els coneixements de l’antropologia expliquen que la producció de béns i serveis en una societat s’explica per la conjunció de tres lògiques diferents que actuen alhora: el mercat a través del mecanisme dels preus, l’autoritat a través del sistema fiscal i la tradició, que actua bàsicament a través de la família, però també d’altres institucions que actuen per impulsos que no depenen de la retribució en diners ni de l’obediència a cap autoritat.
En aquest apartat proposo reflexionar sobre aquelles coses que satisfan necessitats i que són aportades pel que anomenem la «societat civil»: una multiplicitat d’entitats i d’organitzacions de molt diversa magnitud i categoria que fan possible que tots nosaltres gaudim de serveis que no podem anar a comprar al mercat.
M’inspiro en els escrits de Tibor Scitovsky, un economista nord-americà d’origen hongarès que l’any 1976 va publicar The Joyless Economy: An Inquiry into Human Satisfaction and Consumer Dissatisfaction, un llibre en el qual criticava l’economia més rica del món dient que li mancava alegria. Els humans contemporanis posem tant èmfasi en el confort i la seguretat que oblidem la joia que aporten els reptes o el fet de llençar-se a activitats inesperades, afirmava. El llibre no va tenir èxit fins a una segona edició als anys noranta del segle XX, però crec que avui pot ser inspirador per a nosaltres. Ara que tenim dificultats materials però estem il·lusionats en una aventura política de construcció d’un aparell d’Estat per al nostre país, ens van bé tota mena de suggeriments per pensar com podem buscar satisfacció als nostres anhels col·lectius.
Seguint amb arguments de l’anàlisi econòmica, també ens pot ajudar la distinció entre els conceptes del que és públic i el que és privat. La teoria econòmica respon a la distinció classificant els béns en béns privats, que adquirim al mercat i que són apropiats individualment i, béns públics, que són aquells que poden ser usats per moltes persones al mateix temps. En aquest sentit podem considerar que les entitats de la societat civil que ofereixen «serveis civicopatriòtics» són proveïdores de béns públics. Donen la raó a la teoria que diu que aquest tipus de béns només poden ser produïts per l’Estat, per l’Església o per alguna organització filantròpica.
No és fàcil respondre la pregunta: què ens procura benestar, felicitat, confort? Els tres objectius no són exactament el mateix i els camins per assolir-los tampoc no són els mateixos o almenys no ho són sempre. El deure de la política és donar-nos confort i seguretat; si ens hi fixem, l’expressió Seguretat Social és ben explícita! Però a la política li demanem més.
Hi ha, doncs, productes presents en la societat que tenen el seu origen en una demanda que no s’expressa al mercat. Cal saber explicar per què es demanen i per què es produeixen i com incideixen en la riquesa i en el benestar d’un país.
Com sabem, el PIB és una mesura força aproximada del nivell de riquesa i benestar d’un país. Ara mateix la majoria de dades macroeconòmiques són preocupants, ja que mostren ritmes molt petits o fins i tot negatius de creixement, cosa que indica que l’any que ve serem molt probablement encara una mica més pobres que aquest.
Però també sabem que la mesura de la producció o de la renda, tal com ho fem amb els sistemes de comptabilitat nacional acordats entre els països membres de les organitzacions internacionals per facilitar les comparacions, no és pas sense fissures. Un dels problemes més evidents és que en el PIB comptabilitzem només aquelles activitats que han rebut algun tipus de remuneració econòmica.
Al càlcul del PIB, no s’hi compten les tasques que es fan per amor o per obligació dins de la família, per exemple. En canvi, hi ha una gran part del benestar de la nostra societat que depèn precisament d’aquestes aportacions de treball no pagat.
Tampoc no s’hi compta tot el treball voluntari que aporten els responsables, els socis i els simpatitzants d’organitzacions de la societat civil.
Faig aquesta reflexió recordant l’impacte que em va causar observar l’enorme quantitat d’hores de treball que persones pertanyents als més diversos grups de la nostra societat van dedicar a la preparació i la realització de les dues grans manifestacions que han canviat de manera espectacular el nostre panorama polític: la del 10 de juliol del 2010 i la de l’11 de setembre del 2012.
Hi vam poder veure treballadors altament qualificats que dedicaven hores extres a grapar banderes, ho feien al costat de voluntaris que oferien un temps que hauria estat de lleure per atendre el telèfon i organitzar la moguda dels autocars, o també hi havia aquells que organitzaven les connexions entre diversos punts de la nostra geografia i un etcètera tan llarg com vulgueu. Afegim, encara, a l’aportació no pagada de benestar tots els qui van garantir la seguretat i l’ordre durant la manifestació, un element crucial per assegurar la molt volguda imatge de civisme.
Són aportacions que es fan des d’organitzacions de la societat civil. Unes entitats que representen una part significativa de la riquesa creada que no apareix a la comptabilitat, però que hem d’afegir si volem mesurar el nostre grau de civilització. El que aporta la societat civil no és quantificable, però ben segur que és qualificable. La qualitat de la democràcia augmenta gràcies a l’acció d’entitats que exigeixen rigor i sovint també radicalitat i claritat de plantejaments als polítics.
En resum: al PIB català dels darrers anys caldrà afegir-hi aquest valor incorporat que no s’ha plasmat en renda monetària, però sí en benestar social.
VOLUNTARISME PATRIÒTIC: EL CAS D’ÒMNIUM CULTURAL
Amb el que ens proveeixen el mercat per una banda i l’Administració pública per l’altra, que, com hem vist, són els dos mecanismes que fan funcionar la vida econòmica i social, no n’hi ha prou per satisfer totes les necessitats dels ciutadans. Els antropòlegs de l’economia expliquen que existeix una tercera lògica en la qual els objectius de l’activitat i també els seus resultats responen a una categoria que no té a veure ni amb la retribució que es busca al mercat ni amb el que dicta l’autoritat, com és el cas de l’actuació del sector públic. Per exemplificar-ho posen com a institució principal d’aquesta tercera lògica la família. Dins de les famílies es troba la resposta a necessitats de béns i serveis per uns motius que s’expliquen per l’amor i per la tradició.
Dins d’aquesta tercera categoria institucional, trobem també totes aquelles entitats que actuen per aconseguir unes finalitats que no aporten el mercat ni tampoc l’Administració pública. A Catalunya estem orgullosos de tenir una societat civil molt activa, un cúmul d’associacions de caràcter molt divers que basen la seva activitat en el treball voluntari, que tenen un paper important i que hem de tenir en compte quan fem la suma, que no pot ser estrictament numèrica, de tot el que trobem al nostre abast.
Ben segur que la importància de la societat civil té una explicació en la nostra història: la manca d’una Administració pública catalana ha fet que en llargues etapes s’hagi intentat suplir el que haurien d’haver fet organismes estatals a partir de l’actuació d’entitats creades amb aquestes finalitats. Va ser el cas concret d’Òmnium Cultural, que va començar la seva vida fent tasques que en una situació de normalitat corresponen al Govern, en concret l’aprenentatge de la llengua i la formació de mestres de català.
Avui, quan tenim una Administració pròpia que funciona, ens podem preguntar quin és el paper de la societat civil. En el cas d’entitats que estan molt especialitzades en la cerca de satisfaccions concretes com són els diversos clubs que puguem imaginar, la resposta és clara. Ho és menys quan el que s’aporta són uns serveis més o menys intangibles.
Estic convençuda que una entitat com Òmnium Cultural, amb el lema «Llengua, cultura, país», avui, sense cap mena de dubte, té un paper necessari en la nostra societat. Si va començar als anys seixanta del segle XX fent classes de català per «salvar-nos els mots», ara ens correspon continuar actius i fer-ho posant-nos al servei de la construcció de les estructures del futur Estat. Seguint parafrasejant el poema de Salvador Espriu, ara orientem els nostres esforços al vers que ve a continuació: «perquè accedíssiu al ple domini de la terra».
Certament ens sentim ara compromesos en la tasca d’accedir al ple domini de la nostra terra i aquesta és una feina de gran envergadura. Cal l’actuació conjunta del Govern, de totes les forces polítiques que són al Parlament i de la societat civil. No cal dir que hi han de tenir un paper primordial els representants de les forces econòmiques amb els sindicats i les organitzacions empresarials al capdavant.
Cada una de les organitzacions ha d’actuar en funció de les necessitats de les seves bases, d’acord amb la voluntat dels seus afiliats. Els interessos diferents, a vegades divergents i fins i tot contraposats, han de poder expressar-se amb tota llibertat. Certament, els partits polítics són una bona via per canalitzar aquestes expressions, però no n’hi ha prou; són necessaris espais de trobada apartidistes, que no vol dir apolítics, on conflueixin persones de diferents ideologies, militants o adscrits a diferents opcions polítiques o també les moltes persones que no se senten cridades per cap opció política determinada.
Les entitats de la societat civil —i n’hi ha d’índoles ben diverses— podem ajudar a formular els desitjos i també podem incidir per assegurar que els representants legítims que són els polítics que hem elegit per governar o per fer oposició no flaquegin davant de les dificultats.
En aquest sentit, Òmnium posa a disposició de la construcció del futur la força dels seus trenta-dos mil socis, la intel·ligència i la voluntat dels membres de les diferents juntes i un equip de bons professionals. Junts ens hem plantejat el que significa per a la nostra entitat el canvi d’escenari polític i hem pres la decisió d’incorporar-nos de ple en l’activitat que sense eufemismes hem de reconèixer molt propera a la política. Ho volem fer amb la garantia que dóna la bona feina feta al servei de la llengua i de la cultura, convençuts que ens hi juguem precisament el futur de la llengua i de la cultura catalanes.
Perquè, quan insistim a explicar que volem circular per la nostra pròpia via, precisament perquè no volem un xoc de trens, estem plantejant temes polítics? Certament. Som conscients que quan reivindiquem més poder per a les institucions catalanes estem trepitjant uns camins pels quals transiten els partits polítics. Cal encertar la manera de fer-ho sense posar els peus, ni el cap, en un terreny que no ens correspon; el cor sí que l’hi podem posar, ja que és l’òrgan que ens impulsa a no abdicar de la vocació de servei a la llengua, la cultura i el país.
Estic parlant d’una tasca que no podem fer sols ni aïllats i per això posem també la nostra capacitat de relació al servei d’una voluntat compartida en una actuació en xarxa amb tantes altres entitats sobiranistes.
Com que la història és sempre una font d’inspiració, volem conèixer el nostre passat perquè ens fa entendre el present i ens ajuda a pensar en el nostre futur. Si Òmnium Cultural existeix, si és una entitat de la societat civil catalana àmpliament estimada i reconeguda com un instrument eficaç que aglutina moltes forces i moltes voluntats en favor de la llengua, de la cultura i del país, és perquè al seu origen hi va haver persones que tenien la intenció de fer-nos avançar cap a la plenitud nacional. La fidelitat als seus orígens inspira l’actitud d’Òmnium Cultural en un moment especialment estimulant i alhora difícil. El fet d’haver-se mantingut fidel a l’esperit dels fundadors explica el reconeixement que Òmnium rep en el moment present.
Si a l’origen es volia, segons paraules de Joan Triadú, «reprendre, amb la idea de normalitat de Prat de la Riba, l’activitat cultural i l’ús públic, preparat per a ser oficial, de la llengua catalana», avui és evident que encara ens queda molta feina per fer. L’aprenentatge del català entre persones adultes continua essent, o, en tot cas, torna a ser, una necessitat urgent si volem assegurar la normalitat lingüística.
En aquests moments, l’Administració no té els recursos suficients per fer front a la necessitat de procurar l’accés al coneixement de la llengua a tots els que ho demanen. És necessari consolidar i ampliar el voluntariat que actua com a complement. Cal consolidar i ampliar una acció voluntària, per la llengua en concret, i també per la catalanitat en una perspectiva més àmplia. Només una combinació de treball voluntari i treball professional podrà donar resposta a l’objectiu d’assegurar la plena normalització lingüística, ja que només amb l’acció de l’escola no es pot aconseguir del tot.
D’altra banda, ens cal —encara!— actuar en defensa de l’escola tal com la volem la majoria del país i tal com ho ha establert la llei del Parlament.
Si fa cinquanta anys calia salvar la llengua per assegurar el futur del país, ara ens cal «salvar el país» per assegurar el futur de la llengua i de la cultura. Avui sabem que, si no salvem el nostre país de les amenaces de domini per part d’institucions espanyoles, el nostre futur com a cultura específica dins del context europeu està seriosament compromès. Perquè, malauradament, constatem que segueixen els atacs al que és essencial per a la vida en societat: la llengua i l’economia. Els atacs van en contra de la identitat i de la cohesió social. I sabem que cohesió social vol dir cohesió nacional.
Després de l’11 de setembre del 2012, podem dir que la necessària virtut de l’esperança s’ha consolidat i que el que esperem ha pres forma. Si el 2010 dèiem: «Nosaltres decidim», el 2012 hem expressat que ja hem decidit i que «volem ser un Estat d’Europa».
Les necessitats que planteja la voluntat de fer que tots siguem ciutadans amb els mateixos drets i deures, que es concreta, entre altres coses, en el coneixement de la llengua comuna, han fet que els arguments basats en el desig de viure d’acord amb la pròpia identitat es retrobessin feliçment amb les raons de l’economia. S’ha imposat la visió que, si no administrem des de Catalunya els impostos generats, serà impossible fer front a les necessitats que planteja la sortida de la crisi econòmica, com tampoc no podrem fer front a les necessitats de trobar-nos en una comunitat cultural.