PREFACI

EL poble té les seves cançons com té també les seves danses.

El ballet popular és com una mena de reflex de la cançó del poble. Sovint és la cançó mateixa convertida en dansa per la força i per la gràcia del ritme. Així com la cançó popular és l’expressió directa i viva del caràcter i dels sentiments del poble, el ballet popular és la manifestació autèntica i significativa del seu temperament i de les seves modalitats racials i característiques.

La llengua, les cançons i Ics danses ens revelen l’existència indiscutible d’un poble i són els signes profunds i transcendents de la seva personalitat.

La nostra terra, que ha sabut recobrar esplèndidament la seva llengua i amb ella ja expressa i concreta el seu propi pensament, és una terra rica de cançons i posseeix un veritable tresor de danses i de ballets populars.

Els catalans no sabrem agrair mai prou l’esforç dels qui, pacientment i amb una constància exemplar, han salvat de l’oblit i de la pèrdua segura aquest patrimoni de cançons i de danses que pot posar-se, sense cap exageració, al costat dels millors i més importants del món.

* * *

La característica general de les nostres danses i dels nostres ballets és la seva simplicitat, sòbria i austera, i, per tant, la seva natural distinció i la seva elegància exempta de tota exageració i de tot rebuscat efectisme. Tant en la música com en el joc coreogràfic de gairebé totes aquestes danses i aquests ballets trobareu sempre una molt espontània i ben sana alegria, reveladora d’un caràcter noble i senyorívol i d’un esperit ingenu, franc i ple de bonhomia. Moltes d’elles tenen la gràcia continguda de les mes fines danses de saló i àdhuc els ballets de plaça, que es ballaven tradicionalment en festes assenyalades i enmig de la major solemnitat, tenen un aire graciós i distingit que ens encisa per la seva naturalitat ensems que ens sorprèn per la seva delicada i admirable fantasia.

¿Voleu res més elegant i més noble, per exemple, que el «Ball pla» o el «Galop de cortesia»?… ¿Res tan enjogassat i alegre com «El Patatuf», «Les danses» de Vilanova, «El ball de Sant Ferriol», «La Bolangera» o «La Ratolinesa»?… ¿Res tan original, tan ingenu i ben compost com «El contrapàs», «Punta i taló», «Ball de mocadorets», «L’eixida», «L’esquerrana», «Ball de cascavells» o el «Ball Cerdà»?… ¿I què me’n direu d’aquell prodigi de soltesa i de gràcia que és «L’hereu Riera», de tan inspirada melodia, d’un text tan exquisit i d’una tan hàbil i ben trobada invenció coreogràfica?…

Esmentem només aquelles danses i aquells ballets que es troben en el present volum i que formen part del vastíssim repertori que, recollit fidelment de primera mà, ha anat formant-se el meritíssim «Esbart Català de Dansaires» de Barcelona, al davant del qual En Felip Blasco, aquest gran enamorat dels ballets populars catalans, que, amb el major respecte i amb un amor i una abnegació sense límits, és un dels qui més autènticament i més eficaçment ha contribuït, des de fa ja alguns anys, a la salvació, a la propagació i a l’enaltiment d’aquells exquisits ballets que feren un dia les delícies del nostre poble i que avui encara ens delecten i ens encisen quan podem contemplar-los ballats amb aquell respecte i amb aquell amor que ells reclamen i veritablement mereixen.

* * *

Fa ja uns quants anys que preconitzem i realitzem la pràctica confiant d’aquells ballets, característics i tan essencialment de la terra, en les nostres escoles, al costat de l’educació musical i de la «Rítmica» de Jaques-Dalcroze, per afinar el caràcter dels nostres infants i contribuir d’una manera eficient a la seva formació ètnica i a la seva cultura general. La «música», la «rítmica» i les «danses populars» figuren en tots els programes educatius de les millors escoles d’arreu del món. A casa nostra molt s’ha anat guanyant en aquest sentit, però molt més del que fins ara s’ha fet resta a fer encara.

Els «ballets populars» ban d’ésser introduïts a l’escola i reintegrats al poble. Quin goig faria i com contribuiria a sanejar el nostre ambient, desnaturalitzat i mancat en absolut de distinció i de caràcter, el fet que els Ajuntaments de les més importants ciutats i viles catalanes acordessin posar cada any, el dia de la festa major, amb tota solemnitat, a la plaça més important i davant les autoritats, alguns dels ballets més típics i característics de cada comarca, procurant que el poble els tornés a aprendre i els tornés a ballar amb la mateixa gràcia i amb la mateixa serietat i contenció amb què els havien ballat els nostres avantpassats!… La tradició i la llegenda són coses que sempre fan de bon respirar i tonifiquen el nostre viure.

A convertir en una bella realitat aquest somni pot contribuir, en bona part, aquest volum, tan fervorosament aplegat i bellament reeixit. El nostre Aureli Campmany, un dels capdavanters d’aquesta croada en favor dels nostres ballets, fa ja alguns anys que n’havia publicats alguns, convenientment explicats, en la desapareguda revista «Quaderns d’estudi», publicació de la primera Mancomunitat de Catalunya, que presidí Prat de la Riba, el seny ordenador de la nostra terra.

Felip Blasco i Joan Amades, propulsors, inspiradors i directors de l’«Esbart Català de Dansaires», amb un encert digne dels majors elogis, han vingut a continuar i a completar ara aquella tasca, que no deixà de tenir la seva eficàcia i que fou un bell inici d’aquest preat i delicat recull de ballets que avui tremola i palpita de joia en les nostres mans.

Quinze ballets, amb la seva tonada popular, amb la seva reconstitució coreogràfica, fidelment recollida i tramesa i amb la seva corresponent recensió folklòrica, tots ells esplèndidament il·lustrats amb escaients fotografies dels moments més importants de cadascun, són salvats per a sempre de l’oblit i de la indiferència i posats en les mans de tots aquells qui estimen i saben comprendre les danses del poble, del nostre i de tots els pobles que com el nostre tenen les seves danses peculiars, ingènues, típiques i representatives.

Jo crec que aquest petit i selectíssim recull de ballets catalans ens hauria d’omplir de joia a tots i que la seva aparició hauria d’ésser celebrada per tot Catalunya amb un fèrvid acolliment.

A aquest primer volum de ballets populars catalans n’han de seguir d’altres, fins que en les nostres biblioteques puguem tenir, perfectament recopilat i degudament comentat, tot el tresor folklòric de les danses avials i representatives del nostre poble.

Pensem que aquest volum, en aparença modest, té una importància transcendent no solament per a nosaltres, els catalans, sinó per a tots aquells amics del folklore que arreu del món es dediquen a l’estudi de les danses populars i a la recerca de l’ànima viva dels pobles.

JOAN LLONGUERES, Desembre 1935