Ball dels bastons - Hereu Riera

Aquest ball a Barcelona és més conegut per L’hereu Riera, car es canta amb la melodia d’una cançó de la qual és protagonista el personatge anomenat així; però en les contrades on el ball havia estat popular era conegut per ball dels bastons o dels garrots, car allí no és conegut el tipus més comú de ball de bastons, en el qual els balladors simulen una brega.

És un dels documents d’art popular més interessants i més curiosos del nostre folklore i un també dels que ofereix més camp a la investigació etnogràfica. A part de l’interessant tema que ofereix l’estudi del seu origen com a document coreogràfic i melòdic, està posseït d’una excelsa gràcia i d’una finor de tall molt exquisida i delicada.

Generalment és ballat per una persona sola, si bé a la Vall de Boi el ballen dues alhora. El ballador evoluciona damunt d’una creu feta per dos bastons, estesa damunt del sòl o molt arran d’aquest. Podria ésser que els dos bastons d’avui fossin els succedanis de dues armes possiblement espases en temps moderns, i aneu a saber què en data més reculada. A Escòcia encara és molt corrent un ball popular ben semblant al nostre, si bé més difícil, en el qual la creu és formada per dues espases. El ball en el seu origen és molt possible que tingués sentit màgic i que per ell el ballador volgués comunicar a les armes el do de ferir bé la presa en la cacera o l’enemic al qual anava a atacar, dansa que en aquest cas s’havia de fer abans d’emprendre la brega. També podria tenir caràcter sagrat i voler regraciar a les armes el servei fet en ferir el qui hom atacava, i en aquest cas devia produir-se després del seu ús. Segons la tradició escocesa, la dansa té un caràcter pírric o guerrer i també senyorial. Quan un senyor tornava a casa després d’una brega, si havia vençut l’enemic, abans d’entrar a casa seva, posava en creu a terra ambdues espases, la del vençut a sota i la seva al damunt i davant dels seus vassalls feia una dansa per celebrar la victòria i per fer participar els seus de la joia del triomf, dansa que també tenia el regust d’un ritu d’agregament del vençut i els seus efectes als dominis del senyor vencedor. També és costum substituir les espases per dues llargues pipes, innovació relativament moderna dintre la llarga vida del ball, car la pipa és d’ús poc antic.

A casa nostra hi ha una tradició que agermana el ball amb el text de la cançó aplicada a la versió més coneguda i popular de la melodia. L’hereu Riera ballava a plaça quan rebé la nova que la seva aimia, que vivia en un altre llogarret, estava a punt de morir. El galant anà a veure-la i, veient que es moria, demanà a una imatge del sant Crist que hi havia a la cambra que volgués fer el miracle de sal-var-la. La imatge satisféu el seu desig, i, portat per un esclat de joia, el minyó la posà a terra i al seu damunt féu una dansa per regraciar-li el favor rebut. Hom ens ha assegurat que la tradició ha estat propagada per fulls populars, dels quals nosaltres no n’hem pogut trobar cap.

Els darrers documents vius que d’aquest ballet han arribat fins a nosaltres ens el presenten sota un aspecte que no té res de guerrer ni de religiós, com vol suposar la tradició explicada. Més aviat sembla encloure un caràcter bàquic. Bosquerols i pastors, traginers i gent d’hostal, el ballaven en colla per decidir qui pagaria el beure de tots. Hom posava a terra un got de vi i al seu damunt ambdós bastons encreuats; si el ballador treia bé el ball sense tocar els bastons amb els peus, acabada la dansa es bevia el vi i un altre bevedor entrava en joc. El qui tocava els bastons i feia caure el got havia de pagar el beure de la colla. Hi havia vegades que, a més del got de terra que sostenia la creu, hom posava quatre gots damunt d’aquesta, un a cada cap, i aleshores eren cinc els vasos que perillaven tombar-se i trencar-se si s’esguerrava el ball. En els hostals acostumaven a tenir bastons plans a propòsit També el ballaven fadrines, que s’hi jugaven agulles, i infants, que s’hi jugaven pinyols i altres minúcies infantils. Aquest ball, doncs, cap a la darreria del seu ús tenia el caràcter d’un joc d’enginy.

Havia estat molt estès per l’alta muntanya lleidatana, pel Pallars i per la Vall d’Aran. Se’n coneixen diferents variants melòdiques, però la coreografia sempre és igual. La cançó origen de la llegenda aplicada a la versió més coneguda del ball es troba estesa arreu de Catalunya, amb un nombre infinit de variants musicals i literàries, completament deslligada del ball, car precisament es troba gairebé sempre amb tonades melangioses i greus, adients al sentit del text però impròpies en absolut per a la dansa. La melodia de la versió pròpia del ball és una excepció en el tipus de tonades d’aquesta popular cançó. Es fa molt difícil de determinar si el ball havia estat tan estès com la cançó. Creiem que no; si així hagués estat, és possible que anés deslligat de la cançó, i si aixi no fos, el tipus general d’aquesta ha sofert variacions tan notables, que ha perdut el vell caràcter de cançó de dansa i ha pres un to greu.

És molt possible que entre el nostre ball i l’escocès hi hagi un estret parentiu i àdhuc una comunitat d’origen que es perd en l’obscura llunyania, 1 que el transcurs del temps ha donat fesomies diferents a un mateix document.

La versió que donem és pròpia de Senterada, on encara es ballava a la darreria del segle passat.

Es posen dos bastons a terra en forma de creu. Ela balladors es col·loquen l’un davant de l’altre, de manera que un extrem de bastó vingui entremig dels peus (fig. 1). En començar la música, el primer compàs es marca saltant, posant el peu dret cap a l’esquerra encreuant el bastó (fig. 2). En el segon compàs el peu dret passa al lloc on estava, i és l’esquerre que encreua el bastó en direcció a la dreta (fig. 3) i així es va fent fins al vuitè compàs. Per consegüent, els compassos 1.3, 5 17 es marquen amb el peu dret cap a l’esquerra, i els compassos 2, 4, 6 1 8, amb l’esquerre cap a la dreta. En marcar el novè compàs es donen les mans i tots dos salten per damunt de la creu. Per a fer aquest encreuament, el peu esquerre s’ha de posar dintre l’angle inferior que forma la creu, i el dret dintre l’angle superior, ambdós del costat esquerre (fig. 4). En el compàs 10 es posa el peu dret —que es troba a l’angle superior de l’esquerra—, a l’angle inferior del costat dret, i l’esquerre —que es troba a l’angle inferior de l’esquerra—, a l’angle superior del dret (fig. 5), i així successivament. En resum: que els compassos 9, 11 i 13 es marquen a l’esquerra, i el 10, el 12 i el 14, a la dreta. Els compassos 15 i 16 serveixen perquè el ballador canviï i faci canviar la balladora de lloc fent-li donar un giravolt (risto) per sota el seu braç a fi de posar-se cadascun a l’extrem del bastó que es troba a la seva esquerra (fig. 6), i comencen novament la dansa, que es balla quatre vegades, o sia tantes com extrems té la creu. L’home ha de ballar sempre amb els braços enlaire, segons les figures 1. 2 i 3.

BIBLIOGRAFIA.— Maspons: Jocs; Vigo: Aplec; Capmany: Ballets; Pujol-Amades: Diccionari.