11

La Reiko em va escriure uns quants cops després de la mort de la Naoko. Em deia que no havia estat culpa meva, que no havia estat culpa de ningú, que qualsevol comportament per evitar-ho hauria estat tan inútil com qualsevol mesura per aturar la pluja. No li vaig contestar. No sabia què podia dir-li. I, de totes maneres, hauria estat absurd. La Naoko ja no era en aquest món: s’havia convertit en un grapat de cendres.

A final d’agost vaig anar a Kobe per assistir a un funeral senzill per la Naoko, i en acabat me’n vaig tornar a Tòquio. Vaig dir al propietari de la casa que seria fora uns quants dies i vaig avisar als del restaurant que no aniria a treballar. També vaig escriure una nota a la Midori: li deia que em sabia greu però que de moment no li podia donar cap resposta, i li demanava una mica més de temps. Em vaig passar els tres dies següents tancat als cinemes, mirant pel·lícules de punta a punta de dia, i quan vaig haver vist totes les de la cartellera, vaig fer la motxilla, vaig treure tots els diners que tenia al banc, vaig anar a l’estació de Shinjuku i em vaig enfilar al primer tren exprés que vaig veure.

No sabria dir on vaig estar. Recordo els paisatges, els sorolls i les olors, però no pas els noms dels llocs per on vaig passar. Tampoc recordo l’ordre del viatge. Vaig anar d’una ciutat a l’altra amb tren, amb autocar o amb algun camió que em recollia, i vaig passar les nits dormint amb el sac en qualsevol lloc: en solars buits, en estacions, en parcs, a la vora d’algun riu o a la platja. Una vegada em van deixar dormir en una oficina de la policia i un altre dia vaig dormir a la vora d’un cementiri. Mentre no fes nosa a ningú i pogués dormir tant com volgués, tant me feia on em posava. Quan em cansava de caminar em ficava dins el sac, bevia uns quants glops de whisky barat i m’adormia. En alguns pobles la gent em portava menjar i em donava encens per espantar els mosquits, i en altres trucaven a la policia i em feien marxar dels parcs. A mi m’era igual una cosa com l’altra. L’únic que volia era dormir tranquil en llocs que no conegués.

Quan se m’acabaven els diners, treballava tres o quatre dies per sortir del pas. A tot arreu hi havia feina. Anava d’un poble a l’altre sense rumb. El món era gran i ple de coses curioses i de gent estranya. Un dia vaig trucar a la Midori. Em moria de ganes de sentir la seva veu.

—Ei, que ja fa anys que ha començat el semestre —em va dir—. Hi ha professors que ja han començat a demanar treballs. ¿Què penses fer? Fa tres setmanes que estàs il·localitzable. ¿On ets? ¿Què fas?

—Em sap greu, però no puc tornar a Tòquio. Encara no.

—¿Només m’has de dir això?

—Ara mateix no et puc dir res més. Potser a l’octubre…

Va penjar en sec.

Jo vaig continuar viatjant. De tant en tant passava la nit en alguna pensió on em banyava i m’afaitava. Quan em veia al mirall m’adonava que feia molt mala cara. Tenia la pell resseca del sol, els ulls enfonsats i les galtes plenes de taques i esgarrinxades. Semblava algú acabat de sortir d’un cau ben fosc, però no hi havia dubte que era jo.

En aquell moment era prop de la costa. Devia ser a Tottori o al nord de Hyogo. Caminar per la costa era fàcil, ja que sempre trobava algun lloc agradable per dormir. Feia una foguera amb trossos de fusta que trobava a la platja i hi coïa el peix que havia comprat en algun poble. Després bevia whisky, i mentre sentia el soroll de les onades pensava en la Naoko. Era molt estrany que s’hagués mort, que ja no fos en aquest món. No me’n sabia avenir. No m’ho creia. Havia sentit els cops de martell que havien tancat el seu taüt, però tot i així no em sabia fer a la idea que havia tornat al no-res.

En tenia un record massa viu. Encara recordava com s’havia posat el meu penis a la boca i com els seus cabells s’havien gronxat damunt el meu ventre. Tenia present la seva escalfor, el seu panteix, el moment en què no em vaig poder contenir i em vaig córrer. Era com si tot plegat hagués passat només feia cinc minuts, i em feia l’efecte que ella encara era al meu costat, que la podia tocar només allargant el braç. Però no hi era: el seu cos ja no formava part d’aquest món.

Les nits que no podia dormir recordava diverses imatges de la Naoko. M’era impossible no fer-ho: dins meu hi tenia massa records d’ella, i quan un trobava una escletxa per on sortir el seguien tots els altres. No hi havia manera d’aturar-los.

Recordava la imatge de la Naoko amb l’impermeable groc, netejant l’aviari i portant el sac de menjar aquell matí plujós. També recordava el pastís mig enfonsat i les seves llàgrimes mullant-me la samarreta aquella nit del seu aniversari; l’abric de color beix que portava a l’hivern, quan sortíem a caminar per Tòquio; el passador amb què es recollia els cabells i que sovint es tocava per timidesa; els seus ulls transparents mirant-me, i la bata blava que duia mentre estava asseguda amb els peus damunt el sofà, recolzant la barbeta als genolls.

Aquestes imatges batien contra el meu cos com les onades de la marea i se m’enduien a un lloc estrany on vivia amb els morts. En aquell lloc la Naoko era viva i podíem parlar o abraçar-nos. La mort no era una cosa definitiva que posava fi a la vida, sinó que no deixava de ser un element més de la vida. La Naoko hi vivia amb la mort dintre seu. «No pateixis, Toru», em deia. «Això només és la mort. No et preocupis».

En aquell lloc no sentia cap mena de tristor. La mort era la mort, i la Naoko era la Naoko. «Sóc aquí, ¿oi?», em deia enriolada. «Doncs no hi ha cap problema». Els seus gestos mesurats em calmaven i em confortaven. «Si la mort és això», pensava jo, «no és tan dolenta». «És veritat», em deia ella, «la mort no és gaire cosa. És la mort i prou. Ara que sóc aquí, tot és molt més fàcil», m’assegurava entre els embats d’aquelles onades fosques.

Però quan la marea baixava em quedava sol a la platja, impotent, sense poder anar enlloc, embolcallat per la foscor i per la tristesa. Llavors em posava a plorar. Més que plorar, era com si les llàgrimes em vinguessin als ulls com si fossin gotes de suor.

Amb la mort d’en Kizuki havia après una cosa a la qual m’havia resignat i que havia incorporat a la meva vida com una mena de principi: «La mort existeix, no pas com el contrari de la vida, sinó com una part de la vida».

Era cert: vivint alimentem la mort. Però allò només era una part de les moltes veritats que hem d’aprendre. La mort de la Naoko em va ensenyar una altra cosa: que no hi ha cap veritat que pugui calmar el dolor que ens provoca la mort d’algú estimat. No hi ha cap veritat, cap sinceritat, cap força ni cap afecte que pugui apaivagar aquest patiment. L’únic que podem fer és superar-lo i aprendre’n alguna cosa, sabent que el que aprendrem no ens servirà per afrontar el pròxim patiment. Cada nit pensava aquetes coses mentre sentia el soroll de les onades i els xiulets del vent.

Amb la motxilla a l’esquena, vaig passar aquells primers dies de tardor seguint la costa cap a l’oest, amb els cabells plens de sorra i sobrevivint a base de pa, aigua i whisky.

Un vespre en què el vent bufava amb força, mentre plorava embolicat amb el sac al costat d’un vaixell abandonat, se’m va acostar un pescador jove i em va oferir una cigarreta. Feia deu mesos que no fumava, però la vaig acceptar. Em va preguntar per què plorava i, gairebé en un acte reflex, li vaig dir que se m’havia mort la mare i que m’havia posat tan trist que me n’havia anat de casa. Després d’expressar-me el seu condol, va anar a casa seva i en va tornar amb dos gots i una ampolla de sake.

Ens la vam beure asseguts en aquella platja escombrada pel vent. Aquell noi em va dir que ell havia perdut la seva mare als setze anys. Em va explicar que, tot i no haver estat mai gaire bé de salut, s’havia consumit treballant de sol a sol. Jo no l’escoltava amb gaire atenció: només bevia sake i assentia amb el cap de tant en tant. Era com si sentís una història sortida d’un món molt llunyà. ¿De què parlava?, em vaig preguntar. De sobte em vaig enrabiar i em van venir ganes d’escanyar-lo. «¿I a mi què, la teva mare? Jo he perdut la Naoko! El seu cos preciós ha desaparegut d’aquest món. ¿Per què coi em parles de la teva mare?».

Però aquella ràbia va desaparèixer de seguida. Vaig tancar els ulls i vaig continuar escoltant distretament la seva lletania interminable. Al cap d’una bona estona em va preguntar si ja havia sopat. Li vaig dir que no, però que a la motxilla hi tenia pa, formatge, tomàquets i xocolata. Llavors em va preguntar què havia menjat per dinar, i li vaig contestar que pa, formatge, tomàquets i xocolata. Em va dir que no em mogués d’allà i se’n va anar. Jo vaig mirar d’aturar-lo, però va desaparèixer en la foscor sense girar-se.

El vaig esperar bevent sake. La platja era plena de restes de papers de focs artificials. Com si estiguessin enfollides, les onades batien contra les roques amb un gran estrèpit. Un gos escanyolit es va acostar a la foguera remenant la cua i buscant alguna cosa per menjar, però quan va veure que no hi havia res va tocar el dos.

El pescador va tornar al cap de mitja hora amb dues plates de sushi i una altra ampolla de sake. Em va dir que em mengés la de damunt, que portava peix, i que em guardés la de sota, amb algues i tofu, per a l’endemà. Llavors va omplir els gots de sake. Li vaig donar les gràcies i em vaig menjar tot el sushi de peix. N’hi havia ben bé per a dues persones. Després vam continuar bevent fins que no vam poder més. Finalment em va convidar a dormir a casa seva, però li vaig dir que m’estimava més dormir sol a la platja i no hi va insistir. Abans de marxar es va treure un bitllet de cinc mil iens i me’l va posar a la butxaca de la camisa. «Compra’t bon menjar. Fas molt mala cara», em va dir. Li vaig dir que ja havia fet prou per mi i que no podia acceptar aquells diners, però no els va voler tornar a agafar. Em va dir que no eren diners, sinó els seus sentiments, i que els prengués sense remordiments. No em va quedar altre remei que donar-li les gràcies i acceptar-los.

Quan se’n va anar em vaig recordar de la primera xicota que havia tingut a l’institut. Em vaig adonar que l’havia tractat molt malament i em vaig quedar glaçat. Gairebé no havia tingut mai en compte ni el que pensava ni el que sentia. Era molt tendra i molt bona noia, però en aquella època no l’havia valorat prou i després a penes hi havia tornat a pensar. Em vaig preguntar què devia fer i si em devia haver perdonat.

Em vaig marejar i vaig vomitar a la vora del vaixell. Tenia mal de cap per culpa del sake, i em sentia malament per haver mentit al pescador i per haver acceptat els seus diners. Vaig pensar que començava a ser hora de tornar a Tòquio. No podia continuar d’aquella manera. Vaig plegar el sac, em vaig posar la motxilla a l’esquena i vaig anar a l’estació de tren. Vaig preguntar a l’home de la finestreta les combinacions i els horaris per tornar a Tòquio. Ho va mirar i em va dir que podia arribar a Osaka de bon matí, i des d’allà agafar el tren bala fins a Tòquio. Li vaig donar les gràcies i vaig comprar el bitllet amb els cinc mil iens que m’havia donat el pescador. Mentre esperava el tren vaig comprar un diari i vaig mirar la data: era el 2 d’octubre del 1970. Feia un mes que viatjava. Havia de tornar al món real.

Aquell mes viatjant no em va servir per animar-me ni per suavitzar el cop que havia representat la mort de la Naoko. Vaig tornar a Tòquio si fa no fa igual que n’havia marxat. No vaig tenir esma ni de trucar a la Midori. ¿Què li podia dir? ¿Com podia començar? ¿«Ja està. Ara ja podem ser feliços»? Evidentment, no li podia pas dir això. Però, independentment de com ho digués o de com ho expressés, només hi havia una realitat: la Naoko era morta i la Midori no. La Naoko s’havia convertit en un grapat de cendres blanques i la Midori era una noia de carn i os.

Em sentia embrutit. Tot i tornar a Tòquio, em vaig passar uns quants dies tancat a casa. Els meus records estaven més lligats als morts que no pas als vius. Les habitacions que havia reservat dins meu per a la Naoko estaven tancades i barrades, els mobles estaven coberts amb llençols blancs i a les finestres hi havia un dit de pols. Em passava bona part del dia en aquelles habitacions, i també vaig tenir temps per recordar en Kizuki. «Ei, Kizuki», vaig pensar, «per fi t’has endut la Naoko. De fet ja està bé. Sempre ha estat teva. Ara ja és on ha de ser. Però vull que sàpigues que mentre ha estat en aquest món, en aquest món tan imperfecte dels vius, he fet tot el que he pogut per ella, m’he esforçat per trobar una nova manera de viure per a tots dos. Però no pateixis, que ja te la dono: t’ha triat a tu. Es va penjar en un bosc tan fosc com el seu cor. Quan et vas morir et vas endur una part de mi al món dels morts, i ara la Naoko s’hi ha endut un altre bocí. A vegades em sento com el conservador d’un museu: un museu buit i enorme que només visito jo i que vigilo només per a mi».

Al quart dia d’haver tornat a Tòquio va arribar una carta certificada de la Reiko. Era una nota molt senzilla: «Fa dies que miro de posar-me en contacte amb tu. Em tens amoïnada. Truca’m. M’esperaré davant d’aquest telèfon a les nou del matí i a les nou del vespre».

Li vaig trucar a les nou del vespre. Va contestar de seguida.

—¿Que estàs bé? —em va preguntar.

—Més o menys —li vaig dir.

—¿Et va bé si et vinc a veure demà passat?

—¿A Tòquio?

—Sí. Vull parlar amb tu.

—Així, ¿surts del centre?

—Si no en surto no et puc venir a veure, ¿oi? —va dir ella—. Em sembla que ja és hora que surti. Hi he passat vuit anys. Si m’hi quedo gaire més em començaré a podrir.

No em sortien les paraules.

—Arribaré a l’estació de Tòquio a les tres i vint —va continuar—. ¿Que em vindràs a buscar? Encara et recordes de la meva cara, ¿oi? ¿O potser des que la Naoko no hi és t’he deixat d’interessar?

—No, dona —vaig fer—. Demà passat seré a l’estació a les tres i vint.

—Em veuràs de seguida. No hi deu haver gaires dones de la meva edat traginant una guitarra.

Efectivament, la vaig veure de seguida. Anava amb una americana de tweed d’home, uns pantalons blancs i unes vambes vermelles. Portava els cabells com sempre, esbullats i amb alguna cresta, i duia una maleta de pell de color marró a la mà dreta i la funda de la guitarra, de color negre, a l’esquerra. En veure’m va fer una rialla que li va accen tuar les arrugues de la cara. Jo també li vaig somriure. Li vaig agafar la maleta i vam anar a buscar la línia Chuo.

—Toru, ¿des de quan fas aquesta mala cara? ¿Que potser és moda, a Tòquio, estar tan prim?

—He estat uns quants dies de viatge i he menjat de qualsevol manera —li vaig dir—. Per cert, ¿què t’ha semblat el tren bala?

—Un desastre. No es poden obrir les finestres. Volia comprar el dinar a l’andana d’alguna estació i no he pogut.

—Ara en venen dalt del tren.

—¿Vols dir aquells entrepans plastificats que fan pagar a preu d’or? No se’ls menjaria ni un cavall afamat. A mi m’agradaven el dinars que venien a l’estació de Gotenba.

—Si dius això et prendran per una vella.

—M’és igual. En certa manera, ho sóc —va dir ella.

Quan vam passar amb el tren pel barri de Musashino, la Reiko va mirar el paisatge tota encuriosida.

—¿Tant canvia el paisatge en vuit anys? —em va preguntar—. No t’imagines com em sento, ¿oi, Toru?

—No.

—Tinc tanta por que sembla que se m’hagi de girar el cervell en qualsevol moment. No sé què haig de fer, tota sola aquí fora —va dir—. «Sembla que se m’hagi de girar el cervell»: Déu n’hi do, quina expressió, ¿no trobes?

Vaig riure i li vaig agafar la mà.

—Tot anirà bé. No pateixis. Has arribat fins aquí tota sola.

—No hi he arribat pas sola —va dir—. Hi he arribat gràcies a tu i a la Naoko. No podia suportar ser al centre sense ella, i havia de venir a Tòquio per parlar amb tu. Si no hagués estat per això, potser m’hauria quedat allà tota la vida.

Vaig fer que sí amb el cap.

—¿Què penses fer a partir d’ara?

—Aniré a Asahikawa. ¿T’imagines? A un cul de món de Hokkaido! —em va dir—. Hi tinc una amiga que té una escola de música. Fa dos o tres anys ja em va demanar si la volia ajudar, però no vaig voler anar a un lloc tan fred, i ara que per fi em decideixo i surto d’allà, me’n vaig a un lloc com Asahikawa.

—No està tan malament —li vaig dir amb una rialla—. Hi vaig estar una vegada i no és pas lleig. Té la seva gràcia.

—¿Segur?

—Sí. És molt millor que Tòquio.

—Bé, no tinc cap altre lloc on anar, i a més ja hi he enviat les coses. ¿Em vindràs a veure?

—És clar que sí. Però no marxes de seguida, ¿no? Et deuràs quedar algun dia a Tòquio, ¿oi?

—Sí. Un parell o tres. ¿Et fa res si em quedo a casa teva? Miraré de no fer-te gaire nosa.

—Cap problema. Jo puc dormir a l’armari amb el sac.

—Home, em sap greu…

—No pateixis. És un armari enorme.

Va donar uns quants copets sincopats a la funda de la guitarra, que aguantava entre les cames.

—Em sembla que abans d’anar a Asahikawa m’hauré d’acostumar a ser a fora altre cop. Hi ha moltes coses que no entenc, i estic una mica nerviosa. ¿M’ajudaràs? Ets l’únic en qui puc confiar.

—Faré tot el possible per ajudar-te —li vaig dir.

—¿Segur que no et faig nosa?

—¿Quina nosa em vols fer?

Em va mirar a la cara i va fer una rialla de les seves, torçant els llavis, però no va dir res més.

Fins que vam baixar a l’estació de Kichijoji i vam arribar amb autobús a casa, no vam dir gran cosa. Ella va comentar que Tòquio havia canviat molt i em va parlar de la seva època al conservatori, mentre que jo li vaig explicar el meu viatge a Asahikawa. No vam dir res de la Naoko. Feia deu mesos que no ens vèiem, però caminant al seu costat em vaig sentir estranyament tranquil i confortat. Era una sensació que ja havia tingut alguna altra vegada, i en pensar-hi em vaig adonar que era exactament la mateixa que havia tingut passejant per Tòquio amb la Naoko. De la mateixa manera que la Naoko i jo havíem compartit la mort d’en Kizuki, la Reiko i jo compartíem la mort de la Naoko. En pensar això em vaig quedar sense poder parlar. La Reiko va continuar xerrant una estona, però quan va veure que jo no deia res també va callar i vam fer l’última part del trajecte sense obrir la boca.

Era una tarda de principi de tardor amb una llum tan clara com la tarda de feia tot just un any, quan havia anat a Kyoto a veure la Naoko per primera vegada. Els núvols eren blancs i prims com ossos, i el cel era alt i clar. L’olor del vent, el to de la llum, les flors petites que despuntaven entre l’herba i el lleu ressò de tots els sorolls em van fer adonar que la tardor havia arribat altre cop. Cada cicle de les estacions m’allunyava una mica més dels morts. En Kizuki s’havia quedat als disset anys i la Naoko als vint-i-un. Per sempre.

—Quin descans, ser en un lloc així —va dir la Reiko en baixar de l’autobús i mirar al seu voltant.

—No hi ha res, ¿oi? —li vaig dir.

Després d’entrar per la porta de darrere i travessar el jardí, vam arribar a casa. La Reiko es va quedar impressionada.

—Que maco —va dir—. ¿Els has fet tu, els prestatges i l’escriptori?

—Sí —li vaig dir mentre bullia aigua per al te.

—Sí que ets manetes. Ho tens tot molt net.

—És gràcies al Soldat d’Assalt, que em va encomanar la seva mania per la neteja. El propietari de la casa està molt content. Diu que ho cuido molt tot.

—Per cert, l’hauria d’anar a saludar —va dir ella—. Viu a l’altra banda del jardí, ¿oi?

—¿Que l’hauries d’anar a saludar? ¿Per què?

—¿Com que per què? Si veu que a casa teva hi ha una dona estranya que toca la guitarra se sorprendrà, ¿no? Val més avisar-lo. Li he portat una capsa de galetes.

—Penses en tot —vaig dir admirat.

—Això és l’edat. Diré que sóc una tieta teva de Kyoto, o sigui que no fiquis la pota. ¿Veus com a vegades va bé que hi hagi tanta diferència d’edat? No sospitarà res.

Va treure la capsa de galetes de la maleta i va anar a veure el propietari. Jo em vaig quedar al porxo bevent te i jugant amb la Gavina. Quan va tornar, al cap de vint minuts, va treure una capsa de galetes d’arròs de la maleta i va dir que eren per a mi.

—¿De què heu parlat tanta estona? —li vaig preguntar mentre mastegava una galeta d’arròs.

—De tu, és clar —va dir amb la Gavina a la falda i fregant-la amb la galta—. M’ha dit que ets com cal i que estudies molt.

—¿Segur que parlava de mi?

—És clar —va dir amb una rialla. Llavors va veure la meva guitarra, la va agafar i després d’afinar-la una mica va tocar «Desafinado», de Carlos Jobim. Feia molt temps que no la sentia tocar, però la seva música em va escalfar el cor de la mateixa manera que me l’havia escalfat les altres vegades.

—¿Que aprens a tocar-la?

—La vaig trobar abandonada al cobert i la rasco de tant en tant.

—Després et faré una classe de franc —va dir. Va deixar la guitarra, es va treure l’americana de tweed i, recolzada a la columna del porxo, va fumar una cigarreta. Portava una camisa de quadres de màniga curta.

—Està bé aquesta camisa, ¿oi? —va dir.

—Sí.

Era molt maca, amb uns quadres molt elegants.

—Era de la Naoko —em va dir—. ¿No ho sabies? Fèiem la mateixa talla. Sobretot quan va arribar. Després es va engreixar una mica i ja no era ben bé la talla exacta, però ens ho podíem deixar tot: les camises, els pantalons, les sabates, els barrets… Potser l’únic que no ens podíem canviar eren els sostenidors. Jo no tinc gens de pit. Però ens ho deixàvem pràcticament tot. De fet, era com si la roba fos de totes dues.

La vaig mirar bé i em vaig adonar que, efectivament, tenia la mateixa complexió que la Naoko. A causa de la forma de la cara i la finor dels braços, sempre m’havia fet l’efecte que la Reiko era més prima i més menuda que la Naoko, però de fet era sorprenentment robusta.

—Aquests pantalons i l’americana també són seus. ¿Que et molesta que porti coses seves?

—No. Segur que a ella li agradaria que algú les portés. Sobretot tu.

—És curiós —va dir fent petar els dits suaument—. L’únic que va deixar dit va ser respecte a la roba. Va escriure una nota i la va deixar damunt el seu escriptori: «Doneu tota la meva roba a la Reiko». Mira que era estranya, ¿no trobes? ¿Com podia pensar en la roba si estava a punt de suïcidar-se? ¿A qui li importa la roba? Segur que tenia moltes més coses per dir.

—O no —vaig dir.

La Reiko es va quedar pensarosa, xuclant la cigarreta.

—Suposo que vols saber com va anar tot, ¿oi?

—Sí —li vaig dir—. Explica-m’ho.

—Les proves que li van fer a l’hospital d’Osaka van demostrar que en principi millorava, però que per evitar possibles recaigudes valia més que s’hi estigués més temps per seguir aquell tractament intensiu. Em sembla que fins aquí t’ho havia explicat en una carta que et devia enviar cap al 10 d’agost.

—Sí. La vaig llegir.

—El dia 24 d’agost em va trucar la seva mare per dir-me que la Naoko volia venir al centre. Volia recollir alguna cosa que s’havia deixat, i com que estaríem un quant temps sense veure’ns, volia parlar amb mi i, si podia ser, quedar-se una nit al pis. Li vaig dir que per mi no hi havia cap problema. Jo també tenia moltes ganes de veure-la i de parlar amb ella. Així doncs, l’endemà van venir amb taxi. Això era el dia 25. Entre les tres vam recollir les coses de la Naoko i vam anar xerrant. Al vespre la Naoko va dir a la seva mare que podia tornar a casa, de manera que vam avisar un taxi i la mare va marxar. No estàvem gens preocupades, ja que la Naoko estava molt animada. De fet, fins aquell dia jo havia estat molt amoïnada. M’havia esperat trobar-la deprimida i desmillorada: sabia que les proves i els tractaments que es fan en aquests hospitals et poden deixar molt aixafat i patia per ella. Però de seguida vaig veure que estava bé. Feia molt més bona cara del que em pensava, somreia, feia bromes i parlava molt millor que quan havia marxat. A més, havia anat a la perruqueria i portava un pentinat nou, de manera que vaig pensar que encara que la seva mare no hi fos no havia de patir. La Naoko em va assegurar que aquell cop deixaria que la curessin del tot i jo li vaig dir que era el millor que podia fer. Llavors vam sortir a passejar una estona i vam parlar, sobretot de què faríem en endavant. Ella em va dir que li agradaria que totes dues sortíssim d’allà i poguéssim viure juntes en algun lloc.

—¿Tu i ella?

—Sí —va fer arronsant-se una mica d’espatlles—. Jo li vaig dir que no em faria res, però que què passava amb tu, i ella va dir que ho deixés a les seves mans. Només això. Llavors vam parlar d’on viuríem, de què faríem i de coses així. Després vam anar a l’aviari i vam jugar amb els ocells.

Vaig treure una cervesa de la nevera i la vaig obrir. Ella va encendre una altra cigarreta. Tenia la Gavina adormida a la falda.

—Ho tenia tot decidit. Per això somreia i feia tan bona cara. Saber què faria la devia fer estar molt més tranquil·la. Va recollir les coses que s’havia deixat al pis, i el que no necessitava ho va cremar al contenidor del jardí: la llibreta que havia fet servir com a diari, les cartes i altres papers. Les teves cartes també les va cremar. Em va estranyar molt, ja que sempre les havia conservat molt bé i les rellegia sovint. Quan li vaig preguntar per què ho feia, em va dir que es volia desempallegar del passat i començar una nova vida, i jo la vaig creure. Tenia una certa lògica, i vaig pensar que el més important era que es trobés bé i que estigués contenta. Aquell dia era tan dolça… Tant de bo l’haguessis vist.

»Després vam anar al menjador per sopar, ens vam banyar i en acabat, vaig obrir la millor ampolla de vi que tenia i ens la vam beure mentre jo tocava la guitarra. Els Beatles, com sempre. “Norwegian Wood”, “Michelle”… les que li agradaven. Totes dues estàvem molt contentes. Vam apagar els llums i ens en vam anar a dormir. Era una nit molt calorosa. Teníem la finestra oberta però no passava ni un bri d’aire. A fora tot era fosc com una gola de llop. Els grills cantaven amb força. L’habitació feia una intensa olor d’herba. I de cop es va posar a parlar de tu. De la nit que havíeu fet l’amor. M’ho va explicar tot amb pèls i senyals: com li vas treure la roba, com la vas tocar, com es va mullar, com li vas entrar, com de bé s’ho va passar… Tots els detalls. Jo li vaig preguntar com era que em sortia amb allò tan en sec, ja que fins llavors mai no m’havia parlat de sexe tan obertament. Evidentment, n’havíem parlat alguna vegada com a part de la teràpia, però sempre li havia fet vergonya entrar en detalls, de manera que quan vaig veure que m’explicava tot allò em vaig quedar ben parada.

»“No ho sé”, em va dir. “Tenia ganes de parlar-ne. Però si no vols que t’ho expliqui, ja callo”. Jo li vaig dir que no, que digués tot el que tingués ganes de dir.

»Llavors em va continuar explicant que quan li havies entrat li havia fet molt mal. “Era la primera vegada”, em va dir. “Com que estava molt mullada em va entrar fàcilment, però em va fer tan mal que el cap se’m va quedar en blanc. Va entrar tant com va poder i, quan em pensava que ja no podria entrar més, em va aixecar les cames i va arribar més endins. Llavors el cos se’m va quedar glaçat, com si m’haguessin ficat en una banyera d’aigua gelada. Tenia els braços i les cames balbs de fred. No sabia què em passava. Em pensava que em moria allà mateix, i de fet m’era igual. Però llavors ell es va adonar que em feia mal, va parar de moure’s i, sense sortir, es va estar una estona llarguíssima abraçant-me i fent-me petons a tot arreu: als cabells, al coll, als pits… El cos se’m va anar escalfant a poc a poc, i ell es va començar a moure lentament… Reiko, va ser meravellós. Era com si el cervell se m’hagués de fondre. M’hauria quedat tota la vida als seus braços. De debò”.

»Llavors li vaig dir: “Si ho fa tan bé, ¿per què no vius amb en Toru i ho feu cada dia?”. Però ella em va contestar que no podia ser, que allò no es tornaria a repetir, que era una cosa que només passava una vegada a la vida. Que ni abans ni després d’allò havia sentit res de semblant. Que no n’havia tornat a tenir ganes ni s’havia mullat tant com aquella nit.

»Evidentment, li vaig explicar que això era una cosa que sovint passa a les noies joves i que gairebé sempre s’arregla amb l’edat. I que, a més, no havia de patir, ja que havia funcionat una vegada. Al principi d’estar casada, jo mateixa havia tingut un munt de problemes.

»Però em va dir que no era allò, que l’únic que volia era que ningú no li tornés a entrar, que no volia que ningú la tornés a trasbalsar d’aquella manera.

Jo em vaig acabar la cervesa i la Reiko va apagar la segona cigarreta. La Gavina, emmandrida, es va estirar a la falda de la Reiko, va canviar de postura i es va tornar a adormir. Semblava que la Reiko no sabia com continuar, i va encendre una altra cigarreta.

—Llavors es va posar a somicar. Em vaig asseure al seu llit i li vaig amoixar els cabells. Li vaig dir que no patís, que tot aniria bé. «Una noia tan jove i tan maca com tu trobarà un home que l’abraci i que la faci feliç», li vaig dir. Amb la suor i les llàgrimes estava ben xopa. Vaig anar a buscar una tovallola i li vaig eixugar la cara i el cos. Fins i tot tenia les calces mullades i les hi vaig fer treure… No malpensis, Toru. Sempre ens banyàvem juntes i érem com germanes.

—Ja ho sé —li vaig dir.

—Ella em va dir que l’abracés. Jo li vaig dir que feia massa calor per abraçar-nos, però ella hi va insistir dient que era l’última vegada que ens vèiem. La vaig abraçar una estona, amb la tovallola entre totes dues perquè els cossos no se’ns enganxessin. Quan es va calmar li vaig tornar a eixugar la suor i li vaig tirar la bata al damunt. Es va adormir de seguida. O potser ho va fer veure. Sigui com sigui, estava maquíssima. Semblava una noia de tretze o catorze anys que mai no hagués patit gens. Veient-la així, em vaig adormir ben tranquil·la.

»A les sis, quan em vaig despertar, ja no hi era. Hi havia la bata, però no pas la seva roba, les vambes ni la llanterna que sempre tenia a la tauleta de nit. De seguida vaig pensar que havia passat alguna cosa. Si havia agafat la llanterna volia dir que havia sortit que encara era fosc. Llavors vaig mirar al seu escriptori i hi vaig trobar aquella nota: “Doneu tota la meva roba a la Reiko”. Vaig anar a avisar tothom i vam començar a buscar-la. La vam buscar pertot arreu, des dels edificis del centre fins als boscos del voltant. Vam tardar cinc hores a trobar-la. Fins i tot havia portat la corda preparada.

Va deixar anar un sospir i va acaronar el cap de la Gavina.

—¿Vols te? —li vaig oferir.

—Sí, gràcies —va dir ella.

Vaig bullir aigua i vaig portar una tetera plena al porxo. Ja fosquejava. L’ombra dels arbres arribava fins als nostres peus. Mentre em bevia el te vaig mirar aquell jardí mig abandonat, on les campanetes, les azalees i les flors de rovell d’ou creixien de qualsevol manera.

—Se la van endur en una ambulància. Jo vaig haver de declarar a la policia, però no em van preguntar gran cosa. Tots els indicis apuntaven a un suïcidi, havia deixat una mena de nota de comiat i, a més, la policia sempre dóna per fet que són coses que els malalts mentals fan sovint. Per això el que em van preguntar va ser purament formal. De seguida que la policia se’n va anar et vaig enviar un telegrama.

—El funeral va ser molt trist —vaig dir—. Hi havia molt poca gent. Als seus pares no els va agradar que ho sabés. Devien voler amagar que s’havia suïcidat. De seguida em vaig penedir d’haver-hi anat. Em vaig sentir fatal, i així que vaig tornar me’n vaig anar de viatge.

—Toru, ¿què et sembla si anem a passejar? —va dir la Reiko—. Anem a comprar alguna cosa per sopar. Tinc molta gana.

—D’acord. ¿Et ve de gust res especial?

—Sukiyaki —va dir ella—. Fa anys que no en menjo. He arribat a somiar que me n’atipava: la carn, la ceba, els fideus, el tofu, les verdures…

—Em sembla molt bé, però no tinc planxa.

—Cap problema. La demanaré al propietari.

Va anar a la casa principal i en va tornar amb una planxa i un fogonet especial per fer sukiyaki.

—¿Què et sembla? No està malament, ¿oi?

—És perfecte —vaig dir.

Vam anar a comprar els ingredients a les botigues del barri: vedella, ous, verdures i tofu. També vaig comprar un bon vi blanc en una bodega. Vaig voler pagar, però la Reiko no em va deixar.

—¿No veus que la família se’n riuria, si sabés que ho he deixat pagar tot al nebot? —va dir—. I, a més, tinc força diners. No pateixis, que no he sortit escurada.

En tornar a casa, la Reiko va rentar l’arròs i jo vaig preparar el fogonet i la planxa al porxo. Quan vam estar, ella va treure la guitarra de la funda i, com si la volgués provar, va tocar una fuga de Bach. En els fragments més complicats alentia el ritme, accelerava, tocava amb més força o amb més sentiment, i escoltava complaguda els diversos sons que anava produint. Quan tocava la guitarra, la Reiko era com una noia de disset o divuit anys que veu un vestit que li agrada: els ulls li brillaven i esbossava un lleu somriure. Quan va acabar, es va recolzar a la columna i es va quedar mirant el cel com si pensés alguna cosa.

—¿Et puc preguntar una cosa? —li vaig demanar.

—És clar —va dir ella—. Només pensava que tinc molta gana.

—¿No aniràs a veure el teu marit ni la teva filla? Viuen a Tòquio, ¿no?

—A Yokohama. Però no hi penso anar. Em sembla que ja t’ho vaig dir: val més que no em tornin a veure. Ells fan la seva vida, i si els tornés a veure patiria massa. Val més que cadascú faci la seva.

Va arrugar el paquet buit de Seven Stars i en va treure un altre de la maleta. En va treure el plàstic i se’n va posar un a la boca, però no el va encendre.

—Estic acabada —va dir—. El que veus de mi no és més que el record mig esvaït del que vaig ser. La part més important de mi fa anys que és morta i només visc seguint aquesta mena de record.

—Però a mi em caus bé tal com ets ara, tant si ets un record com si no. Potser el que et digui jo tant te fa, però m’agrada molt que portis la roba de la Naoko.

Ella va somriure i va encendre la cigarreta.

—Per ser tan jove, saps què has de dir per fer contenta una dona.

Em vaig posar vermell.

—Només dic el que penso.

—Ja ho sé —va dir ella amb una rialla.

Quan l’arròs va estar a punt, vaig posar oli a la planxa i vaig començar a preparar el sukiyaki.

—No és un somni, ¿oi? —va dir la Reiko mentre ensumava l’olor del menjar.

—No. És un sukiyaki cent per cent real —li vaig dir—. Des del punt de vista empíric.

Gairebé sense parlar, vam atacar el sukiyaki, l’arròs i la cervesa. En sentir l’olor, la Gavina es va acostar i li vam donar un bocí de carn. Quan vam estar tips, ens vam asseure recolzats a la columna i vam mirar la lluna.

—¿Satisfeta? —li vaig preguntar.

—Molt. Ha estat ideal —va dir ella gemegant una mica—. No havia menjat mai tant.

—¿Què vols fer, ara?

—Fumar i anar als banys públics. M’he de rentar el cap. El porto fet un desastre.

—Molt bé. N’hi ha uns aquí mateix.

—Per cert, Toru, m’agradaria saber una cosa, si no et fa res. ¿Ja has dormit amb la Midori?

—¿Vols dir si hem fet l’amor? Encara no. Vaig decidir que no ho faríem fins que no ho hagués aclarit tot.

—¿I ara ja ho has aclarit tot?

Vaig fer que no amb el cap.

—¿Vols dir ara que la Naoko és morta? —li vaig preguntar.

—No. Abans que la Naoko es morís ja havies decidit que no et separaries de la Midori, ¿no? La teva decisió no té res a veure amb el fet que la Naoko sigui viva o morta. Tu vas triar la Midori, i la Naoko va triar la mort. Ara ja ets gran i has de ser responsable de les teves decisions. Si no, ho espatllaràs tot.

—Però no la puc oblidar —li vaig dir—. Li vaig prometre que l’esperaria, però no ho vaig fer. Al final la vaig deixar. No dic que sigui culpa de ningú: em sembla que encara que no l’hagués deixat hauria passat el mateix. Ella ja havia triat la mort. Però, tot i així, em costa perdonar-me a mi mateix. Tu dius que és normal que els meus sentiments canviessin, però la meva relació amb la Naoko no era tan senzilla. Mirant enrere, m’adono que des del principi vam estar lligats a la frontera entre la vida i la mort.

—Si sents alguna mena de dolor per la mort de la Naoko, et recomano que el tinguis present tota la vida. I si en pots aprendre alguna cosa, aprèn-la. Però, a part d’això, el que has de fer és ser feliç amb la Midori. El teu dolor no té res a veure amb ella. Si li fas més mal del que ja li has fet, no es refarà. Ja sé que és difícil, però has de ser fort. Has de créixer encara més i comportar-te com un adult. He vingut a Tòquio per dir-te això… amb aquella mena de taüt que diuen que és un tren.

—Ja t’entenc —li vaig dir—, però encara no estic preparat per fer-ho. Va ser un funeral molt trist. Ningú no es mereix morir d’aquesta manera.

La Reiko va allargar la mà per acaronar-me el cap.

—Tots ens morirem d’aquesta manera. Tu i jo també.

Vam caminar cinc minuts per la vora del riu fins a arribar als banys públics, ens vam banyar i vam tornar a casa una mica més animats. Vam destapar el vi i ens el vam beure asseguts al porxo.

—Toru, ¿que tens un altre got?

—Sí. ¿Per a què el vols?

—Farem un funeral com cal per la Naoko —va dir ella—. Que no sigui trist.

Quan el vaig portar, la Reiko el va omplir fins dalt i el va deixar damunt la llanterna de pedra del jardí. Llavors es va asseure al porxo, es va recolzar a la columna i, tot fumant, va agafar la guitarra.

—¿Que tens llumins? Com més, millor.

Vaig anar a la cuina i vaig agafar la capsa més grossa que tenia.

—Cada vegada que acabi una cançó, posa un llumí aquí, en fila. Tocaré tantes cançons com podré.

Va començar tocant una versió preciosa, molt serena, de «Dear Heart», de Henry Mancini.

—¿Oi que vas regalar aquest disc a la Naoko? —em va dir.

—Sí. Per Nadal farà dos anys. Aquesta cançó li agradava molt.

—A mi també m’agrada —va dir ella—. És tan tendra i tan maca…

Va repetir uns quants acords de la cançó i va fer un glopet de vi.

—No sé quantes en podré tocar abans no m’emborratxi. Però està bé, aquest funeral, ¿oi? No és gens trist.

Va continuar amb els Beatles: «Norwegian Wood», «Yesterday», «Michelle» i «Something». També va tocar i cantar «Here Comes the Sun» i va acabar amb «The Fool on the Hill». Ja teníem set llumins.

—Set cançons —va dir la Reiko, que va deixar la guitarra per beure una mica de vi i fumar una cigarreta—. Segur que aquests paios en saben un niu, de la vida. De l’alegria i de la tristesa.

«Aquests paios» eren John Lennon, Paul McCartney i George Harrison.

Després de la pausa va apagar la cigarreta, va tornar a agafar la guitarra i va tocar «Penny Lane», «Blackbird», «Julia», «When I’m Sixty-Four», «Nowhere Man», «And I Loved Her» i «Hey Jude».

—¿Quantes en portem?

—Catorze —li vaig dir.

—Déu n’hi do —va dir amb un sospir—. ¿No vols tocar res, tu?

—Toco fatal.

—És igual.

Vaig agafar la meva guitarra i vaig tocar «Up on the Roof» tan bé com vaig poder. La Reiko em va escoltar bevent vi i fumant. Quan vaig acabar em va aplaudir.

Tot seguit ella va tocar una versió per a guitarra de la «Pavana per a una infanta difunta» i una versió preciosa de «Clar de lluna», de Debussy.

—Aquestes dues les vaig aprendre després que la Naoko es morís —em va dir—. Només li agradaven les coses ben sentimentals.

Llavors va tocar unes quantes cançons de Bacharach: «Close to You», «Raindrops Keep Falling on my Head», «Walk on By» i «Wedding Bell Blues».

—Vint —vaig dir.

—Sóc com un jukebox humà —va fer divertida—. Si em veiessin els professors del conservatori, caurien de cul.

Va continuar bevent, fumant i tocant cançons: unes deu de bossa nova, i després Rogers and Hart, Gershwin, Bob Dylan, Ray Charles, Carol King, Beach Boys, Stevie Wonder, «Ue wo muite arukou», «Blue Velvet», «Green Fields»… cançons de tota mena. De tant en tant tancava els ulls, taral·lejant la tonada i movent el cap.

Quan ens vam acabar el vi vam beure whisky. Vaig agafar el got del jardí, el vaig buidar sobre la llanterna i el vaig omplir de whisky.

—¿Quantes en portem?

—Quaranta-vuit.

La quaranta-nou va ser «Eleanor Rigby» i la cinquanta altre cop «Norwegian Wood». Després va descansar una mica per fer un glop de whisky.

—Potser ja n’hi ha prou —va dir.

—Diria que sí. Déu n’hi do, totes les que has tocat.

—Ara ja pots oblidar aquell funeral tan trist —em va dir mirant-me a la cara—. Recorda aquest. Ha estat bé, ¿no?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Una de propina —va dir ella, i va tocar la fuga de Bach—. Toru, ¿per què no ho fem? —em va dir després.

—Que estrany —vaig dir—. Estava pensant el mateix.

Vam entrar a casa, vam passar les cortines i, com si fos la cosa més natural del món, ens vam abraçar. Li vaig treure la camisa, els pantalons i la roba interior.

—He tingut una vida bastant estranya, però mai no m’havia imaginat que un noi de dinou anys em trauria les calces —va dir.

—¿Te les vols treure tu?

—No, fes-ho tu —va dir—. Però no t’espantis per les arrugues.

—A mi m’agraden.

—Em faràs plorar —va dir en veu baixa.

Li vaig fer petons pertot arreu i li vaig resseguir les arrugues amb la llengua. Llavors li vaig agafar aquells pits de nena, li vaig mossegar una mica els mugrons, li vaig posar un dit a la vagina, calenta i humida, i el vaig començar a moure.

—Toru —em va dir a cau d’orella—. T’equivoques. És una arruga.

—¿No pots parar mai de fer bromes? —li vaig dir.

—Perdona’m —va fer ella—. Tinc por. Fa anys que no ho faig. Em sento com una noia de disset anys que passa la primera nit a casa d’un noi.

—Jo em sento com si violés una noia de disset anys.

Amb el dit dins la seva «arruga», li vaig fer petons al coll i a l’orella i li vaig pessigar els mugrons. Quan va començar a respirar més de pressa i el coll li va començar a tremolar, li vaig obrir les cames, llargues i primes, i la vaig penetrar.

—Ja saps què has de fer per no deixar-me embarassada, ¿oi? —em va dir en veu baixa—. Em faria molta vergonya, a aquesta edat.

—No pateixis —li vaig dir—. Tranquil·la.

Quan vaig arribar al fons, va tremolar i va deixar anar un sospir. Mentre li acariciava l’esquena em vaig moure dins seu unes quantes vegades i, sense poder-ho evitar, em vaig córrer. Va ser una ejaculació intensa, imparable. Em vaig agafar ben fort a ella mentre buidava el semen dins la seva escalfor.

—Em sap greu. No m’he pogut aguantar —li vaig dir.

—No siguis tan ximple. No passa res —em va dir donant-me un cop al cul—. ¿Sempre ho fas pensant això?

—Sí, més o menys.

—Doncs amb mi no cal que ho pensis. Oblida-ho. Corre’t tant com vulguis. ¿Què? ¿T’ha agradat?

—Molt. Per això no m’he pogut aguantar.

—No cal que t’aguantis. Ja està bé. A mi també m’ha encantat.

—Reiko… —li vaig dir.

—¿Què?

—T’hauries de tornar a enamorar. És una llàstima que no puguis donar tot el que tens.

—Ja hi pensaré —va dir ella—. Però no sé si a Asahikawa s’enamora, la gent.

Al cap d’una estona vaig tenir una altra erecció i la vaig tornar a penetrar. Ella va contenir la respiració i es va estremir sota meu. Mentre l’abraçava i em movia a poc a poc dins seu, vam continuar parlant. Va ser meravellós. Si deia alguna broma i la feia riure, notava les seves rialles a través del meu penis. Ens hi vam estar una bona estona.

—M’encanta estar així —va dir ella.

—Però si em moc tampoc està malament.

—A veure, prova-ho.

Li vaig aixecar els malucs i, després d’entrar tan endins com vaig poder, vaig començar un suau moviment circular que em va fer córrer altre cop.

Aquella nit ho vam fer quatre vegades. Després de cada vegada, la Reiko es quedava als meus braços tremolant lleugerament, tancava els ulls i deixava anar un sospir.

—No cal que ho torni a fer en ma vida —va dir—. Toru, digue-m’ho. Digue’m que ja ho he fet prou perquè no ho hagi de tornar a fer mai més.

—Això no ho pot saber ningú —li vaig dir.

Vaig intentar convence-la que per anar a Asahikawa l’avió seria més ràpid i més còmode, però ella va insistir a anar-hi amb tren.

—M’agrada agafar el ferri d’Aomori a Hakodate. No vull volar —va dir. La vaig acompanyar a l’estació d’Ueno. Ella portava la guitarra i jo la maleta. Mentre esperàvem que arribés el tren ens vam asseure en un banc de l’andana. Portava la mateixa americana de tweed i els mateixos pantalons blancs que el dia que havia arribat a Tòquio.

—¿Segur que Asahikawa no està tan malament? —em va preguntar.

—És una ciutat ben bonica —li vaig dir—. Et vindré a veure aviat.

—¿De debò?

Vaig fer que sí amb el cap.

—I també t’escriuré.

—Les teves cartes m’agraden. Llàstima que la Naoko les cremés.

—No són més que papers —vaig dir—. Encara que les cremis, el que et queda al cor t’hi queda; i encara que les guardis, el que s’esvaeix, s’esvaeix.

—Si vols que et digui la veritat, tinc molta por. Em fa respecte anar a Asahikawa tota sola. No t’oblidis d’escriure’m. Quan llegeixo les teves cartes és com si fossis al meu costat.

—Si amb les meves cartes en tens prou, t’escriuré tant com vulguis. Però no pateixis: vagis on vagis, te’n sortiràs.

—Ah, una altra cosa. Sento com si dins meu encara hi hagués alguna cosa encallada. ¿Trobes que només és una imaginació?

—Deu ser un record mig esvaït —li vaig dir amb una rialla.

Ella també va riure.

—No m’oblidis, ¿eh? —em va demanar.

—No t’oblidaré mai —li vaig dir.

—Potser no ens tornarem a veure, però vagi on vagi sempre pensaré en tu i en la Naoko.

Vaig veure que plorava. Sense pensar-ho, li vaig fer un petó a la boca. La gent que hi havia a l’andana ens va mirar malament, però no en vaig fer ni cas. Érem vius, i de l’únic de què ens havíem de preocupar era de continuar vivint.

—Que siguis molt feliç —em va dir la Reiko en acomiadar-nos—. T’he donat tots els consells que et podia donar. No et puc dir res més. Només que siguis feliç. Que siguis feliç per la Naoko i per mi.

Ens vam acomiadar amb una encaixada.

Vaig trucar a la Midori i li vaig dir que volia parlar amb ella. Que tenia moltes coses per dir-li. Que li havia d’explicar moltes coses. Que l’únic que volia en aquest món era ella. Que la volia veure i parlar-li. Que volia que ella i jo comencéssim de nou.

Ella es va estar una bona estona en silenci: va ser com si tots els plugims del món junts caiguessin alhora sobre tots els prats d’herba del món. Vaig prémer el front contra el vidre de la cabina i, amb els ulls tancats, vaig esperar que digués alguna cosa. Finalment va trencar el silenci:

—¿On ets? —em va preguntar en veu baixa.

¿On era?

Amb l’auricular a la mà, vaig aixecar el cap i vaig mirar al voltant de la cabina. ¿On era? No ho sabia. No en tenia ni idea. ¿On era aquell lloc? L’únic que vaig veure va ser la gentada que passava sense saber on anava. Vaig continuar cridant la Midori des del centre d’aquell lloc que no era enlloc.