6

Aquell dilluns em vaig llevar a les set, em vaig rentar la cara, em vaig afaitar d’una revolada i, sense esmorzar, vaig passar pel despatx del director per dir-li que me n’anava un parell de dies a la muntanya. Com que quan tenia algun dia lliure sovint anava d’excursió, el director no hi va posar cap inconvenient. Vaig anar fins a l’estació de Tòquio amb un tren ple de gent que anava a treballar, vaig comprar un bitllet per al tren bala i, literalment, em vaig enfilar d’un bot al primer hikari que sortia cap a Kyoto. Un cop al tren vaig esmorzar (un cafè ben calent i un entrepà) i vaig dormir durant el poc més d’una hora que va durar el trajecte.

Abans de les onze ja era a Kyoto. Seguint les indicacions de la Naoko, vaig agafar un autobús municipal fins a Sanjo, on hi havia l’estació de la companyia d’autocars que havia d’agafar. Em van dir que el 16 sortia a dos quarts i cinc de dotze de la parada que hi havia a l’altra banda del carrer, i que el viatge durava una hora llarga. Després de comprar el bitllet, vaig anar a comprar un mapa en una llibreria d’allà a la vora i, assegut en un banc de la sala d’espera, vaig buscar la situació exacta de la Residència Ami. Segons el mapa, era en un lloc molt més amagat del que em pensava: l’autocar havia de passar per uns quants colls en direcció cap al nord, arribar fins a una mena de cul-de-sac i girar cua per tornar a Kyoto. Jo havia de baixar en una de les últimes parades. Segons la Naoko, des de la parada sortia un camí que em duria a la Residència Ami en vint minuts. Devia ser un lloc molt tranquil.

L’autocar va sortir amb uns vint passatgers i, seguint el riu Kamo, es va dirigir cap al nord de Kyoto. A mesura que avançàvem, la ciutat va anar deixant pas a un paisatge cada cop més rural, amb camps i terrenys buits. Les teulades negres de les cases i els hivernacles de plàstic reflectien la llum enlluernadora de principi de tardor. En arribar al primer coll van començar els revolts. El conductor havia d’anar girant el volant contínuament, i jo em vaig mig marejar. Encara notava el cafè de l’esmorzar a l’estómac. Al cap d’una estona la carretera tornava a ser més recta i em vaig refer una mica. Llavors l’autocar va entrar en un gèlid bosc de cedres, tan alts i tan espessos que no deixaven passar la llum del sol. Tot estava en penombra. L’aire que entrava per la finestra era tan fresc i tan humit que fiblava la pell. Vam avançar una bona estona per aquell bosc de cedres en paral·lel al riu, i quan ja em demanava si el món s’havia quedat colgat per sempre més sota aquell boscatge, els cedres es van acabar i vam sortir a una conca envoltada de muntanyes. Els camps verds s’estenien en totes direccions, i pel riu de la vora de la carretera hi baixava una aigua molt clara. Al lluny s’alçava una columna de fum blanc. A les cases s’hi veia roba estesa i se sentien els lladrucs dels gossos. Davant les cases hi havia piles de llenya que arribaven gairebé fins als ràfecs i damunt les quals jeien els gats. Les cases es van succeir una bona estona a banda i banda de la carretera, però no vaig veure ni una ànima.

Aquesta escena es va repetir unes quantes vegades: entràvem al bosc de cedres, en sortíem, trobàvem un poble i ens tornàvem a endinsar al bosc. A cada poble baixaven uns quants passatgers, però no en pujava ni un. Quan feia tres quarts que havíem sortit de Kyoto, l’autocar es va aturar en un coll des d’on hi havia molt bona vista. El conductor va anunciar que ens havíem d’esperar cinc o sis minuts i que qui volgués podia baixar. Ja només quedàvem quatre passatgers, i tots vam sortir a estirar les cames, a fumar o a mirar el paisatge que s’estenia als nostres peus. El conductor va fer un riu. Un dels passatgers —un home d’uns cinquanta anys, molt moreno, que havia pujat a l’autocar amb una caixa de cartró lligada amb cordills— em va preguntar si anava d’excursió. Li vaig dir que sí per no embolicar la troca.

Al cap d’una estona va arribar un altre autocar de l’altra banda i es va aturar al costat del nostre. El conductor va baixar, va parlar un moment amb el nostre i llavors tots dos van tornar al seu vehicle. Els passatgers vam tornar a ocupar els nostres seients i els dos autocars van reprendre la marxa, un en cada sentit. De seguida vaig entendre per què ens havíem hagut d’esperar: quan feia poc que baixàvem, la carretera es va estrènyer tant que era impossible que hi poguessin passar dos autocars. De fet, quan ens trobàvem una furgoneta o un cotxe de cara, un dels dos havia de fer marxa enrere fins al revolt més proper i arrambar-s’hi bé per deixar passar l’altre.

Tant els pobles com els camps que hi havia a la vora del riu eren cada cop més petits. La muntanya era més espadada i els talussos arribaven fins ben a prop de la carretera. L’únic punt en comú que tenien tots els pobles era el nombre de gossos, que en sentir el soroll de l’autocar semblava que competissin per veure qui bordava més fort.

A la parada on vaig baixar no hi havia res. Ni cases ni camps. Només el senyal que indicava la parada, un rierol i l’inici d’una ruta de muntanya. Em vaig posar la motxilla a l’esquena i vaig començar a caminar. El rierol baixava per l’esquerra del camí. A la dreta hi havia un bosc de matolls. Al cap d’un quart de pujar per aquell pendent suau, vaig trobar un camí a mà dreta prou ample perquè hi passés un cotxe. Hi havia un rètol que deia:

RESIDÈNCIA AMI. PROHIBIDA L’ENTRADA A LES PERSONES ALIENES AL CENTRE.

Al camí que s’endinsava entre el bosc de matolls hi havia unes roderes ben definides. De tant en tant se sentia el bategar de les ales d’algun ocell que aixecava el vol. Era un so que es propagava amb una claredat estranya, com si estigués parcialment amplificat. Només vaig sentir un soroll més contundent, com d’un tret en la distància, però em va arribar fluix i esmorteït, com si hagués travessat uns quants filtres.

En sortir del bosc de matolls vaig trobar una paret de pedra blanca, si fa no fa de la meva alçada. Al damunt no hi havia cap mena de reixa, de manera que qualsevol la podia saltar. Sí que hi havia una porta de ferro molt robusta, de color negre, però era oberta de bat a bat. A la caseta de vigilància no s’hi veia ningú. Al costat de la porta hi havia un rètol amb les mateixes paraules que el primer:

RESIDÈNCIA AMI. PROHIBIDA L’ENTRADA A LES PERSONES ALIENES AL CENTRE.

A la caseta hi havia senyals que indicaven que fins feia poc hi havia hagut algú: un cendrer amb tres burilles, una tassa de te mig buida, un transistor en un prestatge i un rellotge de paret que marcava els segons amb un soroll sec. Vaig esperar que tornés el guàrdia, però en veure que no apareixia vaig prémer un parell de cops una cosa que semblava un timbre. Just passada la porta hi havia una esplanada que servia d’aparcament. Hi havia lloc per a uns trenta vehicles, però en aquell moment només n’hi havia tres: una furgoneta, un Land Cruiser 4x4 i un Volvo de color blau fosc.

Al cap de dos o tres minuts, pel camí que s’endinsava al bosc vaig veure arribar un home amb una bicicleta groga. Era un home d’uns seixanta anys, alt i una mica calb, i portava un uniforme blau marí. Va deixar la bicicleta recolzada a la paret de la caseta i es va disculpar, si bé no semblava que li sabés gaire greu haver-me fet esperar. Al parafang de la bicicleta hi havia el número 32 escrit en pintura blanca. Quan li vaig dir el meu nom, ell va agafar el telèfon i el va dir dues vegades a qui hi havia a l’altre cap del fil. L’interlocutor li devia dir alguna cosa, ell va dir que d’acord i va penjar.

—Vagi a l’edifici principal i pregunti per la doctora Ishida —em va indicar—. Si agafa aquest camí d’entre el bosc arribarà a una rotonda, i llavors és el segon a l’esquerra. ¿Sí? El segon camí que surt a l’esquerra. Quan trobi un edifici vell, giri a la dreta, i després d’un altre bosquet arribarà a un edifici de formigó, que és l’edifici nou. És fàcil. Només cal seguir els senyals.

Tal com em va dir, després de la rotonda vaig agafar el segon camí a l’esquerra, i al final hi vaig trobar un edifici interessant. En el passat devia haver estat una segona residència. Hi havia un jardí molt ben cuidat, amb pedres arrodonides i una llanterna de pedra. Vaig girar a la dreta, i després de travessar un bosquet vaig trobar l’edifici de formigó. Tot i que tenia tres plantes, l’edifici no destacava gaire perquè era en un terreny una mica enclotat. Tenia un disseny molt senzill i transmetia una gran sensació de netedat.

L’entrada era al primer pis. Vaig pujar unes quantes escales, vaig empènyer una gran porta de vidre i vaig entrar. A recepció hi havia una noia asseguda amb un vestit vermell. Li vaig dir el meu nom i que m’havien dit que preguntés per la doctora Ishida. Em va fer un somriure i, assenyalant-me un sofà de color marró, em va demanar en veu baixa que m’esperés. Llavors va marcar un número de telèfon. Jo vaig descarregar la motxilla, em vaig asseure en aquell sofà flonjo i vaig mirar al meu voltant. Era un vestíbul agradable i endreçat, amb unes quantes plantes i uns quants quadres abstractes de molt gust a la paret. El terra estava ben polit. Mentre m’esperava, vaig mirar el reflex de les meves sabates al terra.

La recepcionista em va dir que de seguida em vindrien a rebre. Jo vaig assentir amb el cap. Estava sorprès de ser en un lloc tan silenciós. No se sentia ni un soroll. Vaig pensar que potser era l’hora de la migdiada. Era una tarda tan silenciosa que semblava que tot —les persones, els animals, els insectes i les plantes— estigués dormint profundament.

Al cap de poc, però, vaig sentir el soroll suau d’unes soles de goma i va aparèixer una dona de mitjana edat, amb els cabells curts i aspres. Se’m va asseure al costat, va creuar les cames i em va donar la mà. Mentre encaixàvem, em va girar la mà i se la va mirar del dret i del revés.

—Fa temps que no toques cap instrument musical, ¿oi? —Aquestes van ser les seves primeres paraules.

—Sí —vaig respondre sorprès.

—Ho sé per les mans —va fer ella amb un somriure.

Era una dona estranya, amb la cara molt arrugada. Aquelles arrugues eren el primer en què et fixaves, però en lloc de donar-li un aspecte de vella li accentuaven una mena de frescor que transcendia l’edat. Estaven tan ben integrades a la seva cara que semblaven de naixement. Quan reia, les arrugues també reien, i quan feia mala cara, les arrugues també en feien. I quan no reia ni feia mala cara, les arrugues li solcaven la cara i li donaven un aire irònic i càlid. Era una dona de vora quaranta anys que no era només agradable, sinó que tenia un cert encant. Em va caure bé de seguida.

Portava els cabells curts i esbullats, amb alguna cresta aquí i allà i el serrell tallat de qualsevol manera, però li quedaven molt bé. Duia una samarreta blanca, una camisa blava de treballar, uns pantalons amples de cotó, de color crema, i unes vambes. Era prima i gairebé no tenia pit. No parava de tòrcer els llavis en una mena de gest irònic, i les arrugues del voltant dels ulls se li movien lleugerament. Semblava una ebenista traçuda i simpàtica però una mica cansada del món.

Em va repassar de dalt a baix, amb la barbeta endavant i els llavis torçats. Era com si en qualsevol moment s’hagués de treure la cinta mètrica de la butxaca i m’hagués de començar a prendre mides.

—¿Que toques cap instrument? —em va preguntar.

—No, cap —li vaig respondre.

—Llàstima. Ens ho hauríem passat bé.

Li vaig dir que sí. No entenia per què només em parlava de música.

Llavors es va treure un paquet de Seven Stars de la butxaca de la camisa, se’n va posar un als llavis, el va encendre amb un encenedor i va exhalar el fum amb un plaer evident.

—Daixò… Et dius Toru, ¿oi? Doncs he pensat, Toru, que abans que vegis la Naoko val més que t’expliqui com funciona aquest centre. Per això he fet que demanessis per mi. Aquest lloc és una mica peculiar, i sense cap explicació prèvia pot deixar una mica descol·locat. No en saps gaires coses, ¿oi?

—No, gairebé res.

—Doncs comencem pel principi… —va fer, però llavors va fer petar els dits com si es recordés d’alguna cosa—. ¿Que ja has dinat? ¿No tens gana?

—Home… sí —vaig dir.

—Doncs anem. Podem parlar al menjador tot dinant. En teoria l’hora ja ha passat, però si hi anem de seguida encara trobarem alguna cosa.

Va passar davant i, a bon pas, em va guiar fins al menjador, que era a la planta baixa. Era una sala gran, amb capacitat per a unes dues-centes persones, però en aquell moment només funcionava la meitat; l’altra meitat estava separada amb una mena de paravents, com si fos un hotel en temporada baixa. El menú del dia era estofat de patates i fideus, amanida i suc de taronja. Tal com m’havia dit la Naoko a la carta, les verdures eren boníssimes, i vaig deixar el plat ben net.

—Renoi, sí que menges de gust —em va dir la doctora Ishida.

—És que és molt bo. I com aquell qui diu no havia tastat res en tot el matí.

—Si vols, acaba’t el meu. Jo ja no puc més. ¿Ho vols?

—I tant! —li vaig dir.

—Tinc un estómac molt petit, i de seguida estic tipa. L’aliment que em falta el compenso fumant —va dir, i tot seguit va encendre un altre Seven Stars—. Ah, per cert, digue’m Reiko. És com em diu tothom.

Va observar complaguda com jo atacava el pa i l’estofat que ella amb prou feines havia tocat.

—¿Ets la metgessa que porta la Naoko? —li vaig preguntar.

—¿Jo metgessa? —va fer amb una ganyota de sorpresa—. ¿Per què ho dius?

—M’han dit que demanés per la doctora Ishida.

—Ah, ja ho entenc. El que passa és que a vegades faig alguna sessió de musicoteràpia, i per això hi ha qui em diu doctora. Però en realitat sóc una pacient. Ara, que amb els set anys que fa que sóc aquí, hi ha vegades que ni jo mateixa sé ben bé què sóc. ¿La Naoko no t’ha parlat de mi?

Vaig fer que no amb el cap.

—Vaja… —va fer—. De fet, la Naoko i jo vivim juntes. Som companyes de pis. Ens ho passem molt bé i parlem de moltes coses. Fins i tot de tu.

—¿De mi? ¿I què dieu? —li vaig preguntar.

—Bé, hem quedat que t’explicaria com funciona el centre, ¿oi? —va dir la Reiko ignorant completament la meva pregunta—. El primer que has de saber és que això no és un hospital normal. En poques paraules, no és un lloc per seguir cap tractament sinó per passar un període de convalescència. Evidentment, hi ha metges que visiten cada dia, durant una hora i mitja, però l’únic que fan és mirar com es troben els pacients. És com una simple presa de temperatura. El que no fan és obligar ningú a seguir un tractament actiu, com passa a la majoria d’hospitals. Ja has vist que no hi ha reixes a les finestres i que les portes sempre són obertes. Aquí la gent entra i surt quan vol. Perquè t’hi acceptin, però, has d’estar preparat per seguir aquesta mena de convalescència. No hi pot entrar qualsevol: la gent que necessita un tractament específic ha d’anar a un hospital especialitzat. ¿Fins aquí em segueixes?

—Em sembla que sí. Però, concretament, ¿en què consisteix aquesta convalescència?

La Reiko va exhalar una glopada de fum i es va acabar el suc de taronja.

—La convalescència consisteix a fer vida aquí. Seguir una rutina, fer exercici, estar aïllat del món exterior, estar tranquil, respirar aire pur. Produïm verdures i gairebé som autosuficients. No tenim ni televisió ni ràdio. Som com una d’aquestes comunes que estan tan de moda. La diferència, però, és que viure aquí val molts diners.

—¿Ah sí?

—Bé, no és res desorbitat, però tampoc no és barat. Les instal·lacions estan bé, ¿oi? Tot és molt espaiós, i pels pocs pacients que som hi ha molts treballadors. Jo fa tant temps que hi sóc que ja és com si fos mig treballadora, i per això pago menys, però… Bé, això és igual. ¿Vols un cafè?

Li vaig dir que sí. Ella va apagar la cigarreta i es va aixecar. Va anar fins al taulell, va omplir un parell de tasses d’un termos i les va portar a la taula. Després de posar-s’hi sucre i remenar-lo, en va beure el primer glop fent una ganyota.

—Aquest centre no és una empresa lucrativa. Per això no és tan car com hauria de ser. Els terrenys van ser la donació d’un senyor que també va crear una mena de fundació. Fins fa vint anys, això era la segona residència d’aquest senyor. ¿Oi que has vist una casa antiga?

Li vaig dir que sí.

—Abans era l’únic edifici que hi havia. És on es reunien els pacients per fer teràpia de grup. De fet, això va començar perquè el fill del fundador era mentalment inestable i un especialista li va recomanar que fes teràpia de grup. La teoria d’aquest metge era que hi ha malalties que es poden curar simplement fent que els pacients convisquin i facin un treball físic conjuntament, sota la supervisió d’un metge. Així és com es va començar. Després el centre va anar creixent, es va crear la fundació, es van comprar els terrenys del voltant i, ara fa cinc anys, es va construir aquest edifici.

—Això vol dir que la teràpia funciona.

—Sí. Evidentment, no serveix per a totes les malalties, i hi ha molta gent que no es cura. Però també hi ha qui ho ha provat tot sense èxit i en canvi aquí es recupera. El millor d’aquest centre és que tothom s’ajuda. Tothom és conscient de les seves imperfeccions i intenta ajudar els altres. Als altres llocs no ho fan, això. Els metges fan de metges i els pacients, de pacients. El pacient demana ajuda al metge i el metge l’hi dóna. Aquí ens ajudem mútuament. És com si uns fóssim el mirall dels altres, i els metges són com nosaltres. Ens observen, i si creuen que necessitem ajuda ens l’ofereixen, però també hi ha vegades en què nosaltres els ajudem a ells. Hi ha coses que nosaltres sabem fer millor. Per exemple, jo ensenyo a tocar el piano a un metge, i hi ha un altre pacient que ensenya francès a una infermera. La gent que tenim malalties d’aquest tipus sovint també tenim habilitats especials. Així, aquí tots som iguals: els pacients, els treballadors… i fins i tot tu. Mentre siguis aquí seràs un més de nosaltres, de manera que jo t’ajudaré a tu i tu m’ajudaràs a mi —va dir la Reiko somrient i flectint lleument les arrugues de la cara—. I la Naoko t’ajudarà a tu, i tu l’ajudaràs a ella.

—Així, ¿què he de fer, concretament?

—Primer de tot has d’estar disposat a ajudar els altres i que els altres t’ajudin. En segon lloc has de ser sincer: no has de dir mentides, ni dissimular, ni amagar el que no et convingui. Això és tot.

—Ho intentaré —vaig dir—. Però, ¿com és que t’has passat set anys aquí? Ara que parlem no veig que et passi res estrany.

—Durant el dia no —em va contestar posant-se seriosa—. Però quan es fa de nit començo a bavejar i a rebolcar-me per terra.

—¿De debò?

—No, home, no. ¿Com vols que faci això? —va dir movent el cap a banda i banda—. Ja estic curada… almenys de moment. Si sóc aquí és perquè m’agrada ajudar la gent a recuperar-se, ensenyar música, treballar a l’hort… Hi estic a gust. Tots som amics. En canvi, ¿què m’espera al món de fora? Ja tinc trenta-vuit anys. No sóc com la Naoko. No tinc ningú que m’esperi: ni família, ni feina, ni amics. I, després de set anys, ja no sé què hi passa, a fora. Bé, de tant en tant llegeixo algun diari a la biblioteca, però en tot aquest temps no he sortit ni una sola vegada. Si marxés d’aquí no sabria què fer.

—Però potser se t’obririen noves possibilitats —li vaig dir—. Em sembla que ho podries intentar.

—Sí. Potser sí… —va dir fent girar l’encenedor al palmell—. Però també tinc les meves circumstàncies. Si ho vols te les puc explicar en un altre moment.

Jo vaig fer que sí amb el cap.

—Així, ¿la Naoko es va recuperant? —li vaig preguntar.

—A nosaltres ens sembla que sí. Al principi estava molt confosa i ens feia patir una mica, però s’ha anat asserenant i ara ja parla millor. De fet, ja es pot expressar amb normalitat… No hi ha dubte que va millorant. Però hauria hagut de rebre tractament molt abans. Els símptomes li van començar a aparèixer quan es va morir aquell xicot que tenia, en Kizuki. Tant ella com la seva família ho haurien hagut de veure. És clar que també hi ha l’historial…

—¿L’historial de què? —vaig preguntar, sorprès.

—¿No en saps res? —va fer la Reiko, encara més sorpresa.

Jo vaig fer que no amb el cap.

—Val més que t’ho expliqui ella. Té ganes d’explicar-te moltes coses —em va dir mentre tornava a remenar el cafè i en feia un altre glop—. Hi ha una altra cosa que has de saber —va afegir—: Segons les normes del centre, no et podràs quedar a soles amb la Naoko. Ningú de fora no es pot quedar sol amb un pacient. Sempre hi ha d’haver un observador, que en aquest cas seré jo. Em sap greu, però m’hauràs d’aguantar. ¿D’acord?

—D’acord —li vaig respondre amb un somriure.

—De totes maneres, podeu parlar del que vulgueu, com si jo no hi fos. De fet ho sé tot, de la Naoko i tu.

—¿Tot?

—Quasi tot —va dir ella—. A les sessions de grup surten moltes coses. I, a més, la Naoko i jo parlem de tot. Aquí no hi ha gaires secrets.

Vaig mirar la Reiko mentre em prenia el cafè.

—Si vols que et digui la veritat, estic una mica confós. No sé si quan érem a Tòquio vaig fer el que calia. Hi he pensat molt, però encara no ho sé.

—Jo tampoc ho sé —va dir ella—. Ni la Naoko. És una cosa que heu de parlar i decidir vosaltres mateixos. ¿No ho veus així? Si us poseu d’acord ho podeu portar cap a la bona direcció. I, en tot cas, després ja pensareu si va estar bé o no.

Vaig fer que sí amb el cap.

—Em sembla que tots tres ens podem ajudar. Tu, la Naoko i jo. Només cal que ens ho proposem i que siguem sincers. A vegades amb tres persones funciona molt bé. ¿Fins quan et pots quedar?

—Hauria de ser a Tòquio demà passat a la tarda. He d’anar a treballar, i dijous tinc examen d’alemany.

—Perfecte. Et pots quedar al nostre pis. Així et sortirà de franc i podrem parlar amb calma, sense haver de preocupar-nos pel temps.

—¿Al pis de qui dius?

—De la Naoko i meu, és clar —va dir la Reiko—. Tenim una saleta amb un sofà llit on s’hi dorm molt bé. No pateixis.

—Però, ¿està permès? Vull dir que un noi de fora es quedi al pis de dues noies.

—A mitjanit no deuràs pas venir a violar-nos, ¿oi?

—És clar que no.

—Doncs cap problema. Et pots quedar amb nosaltres i així podrem parlar del que vulguem. Val més que ho fem així. Ens podrem entendre millor i sentiràs com toco la guitarra. No ho faig gens malament.

—¿De debò que no us faig nosa?

La Reiko es va posar el tercer Seven Stars als llavis i el va encendre torçant una mica la comissura.

—La Naoko i jo ja n’hem parlat força i hem decidit convidar-te. Val més que ho acceptis sense fer-te pregar.

—Moltes gràcies, doncs —li vaig dir.

Llavors se’m va quedar mirant, amb les arrugues del voltant dels ulls encara més accentuades.

—Tens una manera de parlar ben curiosa —va dir finalment—. ¿Vols dir que no imites el protagonista d’El vigilant en el camp de sègol?

—Però què dius! —vaig dir rient.

Ella també va riure, sense treure’s la cigarreta de la boca.

—Es veu que ets bon noi. En els set anys que fa que sóc aquí he vist passar molta gent, i he après a distingir la gent que pot obrir el seu cor i la gent que no pot. Tu ets dels que poden. O, més ben dit, ets dels que, si ho volen, poden.

—¿I què passa quan la gent obre el seu cor?

La Reiko va ajuntar les mans sobre la taula, encara amb la cigarreta als llavis i fent cara de passar-s’ho bé.

—Que es recuperen —va dir.

Li va caure cendra a la taula, però ni se’n va adonar.

Vam sortir de l’edifici principal i, després d’una pujada curta, vam passar pel costat d’una piscina i d’unes pistes de tennis i de bàsquet. En una pista de tennis hi havia dos homes jugant. L’un era prim i de mitjana edat, mentre que l’altre era més jove i més gras. Tots dos manejaven prou bé la raqueta, però no semblava que juguessin a tennis. Semblaven molt interessats pel bot de la pilota, com si haguessin de fer alguna mena de recerca sobre aquell tema. Pilotejaven estranyament concentrats, i tant l’un com l’altre estaven amarats de suor. En veure la Reiko, l’home més jove, que era a la banda que tocava al camí, va aturar l’intercanvi de cops i se’ns va acostar. Ell i la Reiko van parlar sense deixar de somriure en cap moment. Al costat de la pista, un home amb una cara inexpressiva tallava la gespa amb una segadora.

Després vam entrar en un bosc on hi havia uns quinze o vint xalets compactes, separats els uns dels altres. Gairebé a cada casa hi havia alguna bicicleta de color groc, igual que la del guàrdia, arrambada a la paret. La Reiko em va dir que en aquells xalets hi vivien els treballadors i les seves famílies.

—Aquí tenim de tot. No ens cal sortir per res —em va explicar mentre caminàvem—. Ja t’he dit abans que pel que fa al menjar som pràcticament autosuficients. Els ous els traiem d’un galliner. Hi ha biblioteca, mediateca, instal·lacions esportives i un petit supermercat. Un cop per setmana ve un perruquer, i els caps de setmana fins i tot passem pel·lícules. Si necessitem res especial ho podem demanar a algun treballador que baixi a Kyoto. La roba la podem comprar per catàleg. Viure aquí és força còmode.

—Així, ¿no podeu sortir? —li vaig preguntar.

—No. Evidentment, si és un cas especial, com ara que hagis d’anar al dentista o alguna cosa així, és diferent, però en principi no està permès. Tothom és lliure de sortir quan vulgui, però si surts ja no pots tornar a entrar. És com si cremessis els ponts. No pots passar dos o tres dies a la ciutat i després tornar. És lògic, ¿no? Si es pogués fer, la gent no pararia d’entrar i sortir.

Quan el bosc s’acabava començava un suau vessant on hi havia unes quantes cases de fusta repartides de manera irregular. Totes eren de dues plantes i tenien un aspecte peculiar. No sabria dir què era exactament el que les feia estranyes, però la primera impressió que vaig tenir va ser aquesta. Va ser una reacció com la que es té en veure una escena idíl·lica però irreal. Vaig pensar que aquella imatge seria el que hauria obtingut Walt Disney si hagués fet una pel·lícula a partir d’un quadre de Munch. Totes les cases tenien la mateixa forma i estaven pintades del mateix color. Eren gairebé cúbiques i perfectament simètriques, i tenien una gran porta d’entrada i moltes finestres. Entre les cases hi serpentejava un camí que recordava un circuit d’autoescola. Davant de cada casa hi havia un jardinet ben cuidat. No es veia ni una ànima, i totes les cortines estaven passades.

—Això és la zona C. És on viuen les dones. On vivim les dones. En total hi ha deu cases. Cadascuna està dividida en quatre pisos, i en cada pis hi viuen dues dones. Per tant, hi ha lloc per a vuitanta-dues, però ara només som trenta-dues.

—És molt tranquil —vaig dir.

—A aquesta hora no hi ha ningú —va dir la Reiko—. Jo tinc privilegis especials i puc fer una mica el que vulgui, però els altres han de seguir un horari. Alguns fan esport, alguns treballen al jardí, alguns fan teràpia de grup i uns altres han sortit a recollir plantes. Cadascú s’organitza l’horari com vol. Em sembla que ara a la Naoko li tocava pintar o empaperar no sé on. No me’n recordo. Hi ha unes quantes feines d’aquestes que no s’acaben fins a les cinc.

Va entrar a la casa marcada com a C-7, va pujar les escales que hi havia al fons del vestíbul i va obrir la porta de la dreta, que no estava tancada amb clau. Llavors em va ensenyar el pis, senzill i agradable, amb quatre espais ben diferenciats: la sala d’estar, el dormitori, la cuina i el lavabo. No hi havia cap mena de decoració ni cap moble innecessaris, però tot i així no donava pas una sensació de fredor. No tenia res d’especial, però, igual que quan eres amb la Reiko, et podies relaxar. A la sala d’estar hi havia un sofà, una taula i un balancí. A la cuina hi havia una altra taula. Tant a la de la cuina com a la de la sala hi havia un cendrer ben gros. Al dormitori hi havia dos llits, dos escriptoris i un armari. Entre els llits hi havia una tauleta de nit, amb un llum per llegir i un llibre de butxaca deixat de cara avall. La cuina estava equipada amb una petita cuina elèctrica i una nevera, de manera que s’hi podien fer menjars senzills.

—No tenim banyera, només dutxa, però no està gens malament, ¿oi? —va dir la Reiko—. La sala de banys i la bugaderia són comunes.

—Està més que bé. A la meva residència només tenim el sostre i la finestra.

—Ho dius perquè no saps com són els hiverns aquí —va dir la Reiko mentre m’agafava per l’espatlla i em feia seure al sofà. Ella es va asseure al meu costat—. Són molt llargs i molt durs. Miris on miris només veus neu, neu i més neu. I fa una humitat que cala fins al moll de l’os. Ens passem els dies traient neu amb les pales. Sempre que podem ens quedem a casa i passem l’estona escoltant música, parlant o fent mitja. Si no tinguéssim tot aquest espai ens ofegaríem. Si véns a l’hivern ja ho entendràs.

Va sospirar profundament, com si es recordés de l’hivern, i va posar les mans sobre els genolls.

—Obrirem això i et farem el llit aquí —va dir picant al sofà on sèiem—. Nosaltres dormirem a l’habitació i tu aquí. Et sembla bé, ¿oi?

—I tant.

—Entesos, doncs —va dir la Reiko—. Tornarem cap a les cinc. Tant la Naoko com jo tenim coses per fer. ¿Et fa res quedar-te sol?

—No, i ara! Ho aprofitaré per estudiar alemany.

Quan la Reiko va marxar, em vaig estirar al sofà i vaig tancar els ulls. Mentre em submergia en el silenci, de sobte em vaig recordar d’una vegada que en Kizuki i jo havíem sortit amb moto. També havia estat un dia de tardor… Devia fer quatre anys. Vaig recordar l’olor de la caçadora de pell d’en Kizuki i el soroll d’aquella Yamaha 125 cc vermella. Vam anar a algun lloc de la costa molt llunyà i vam tornar aquell mateix vespre, esgotats. No ens va passar res especial, però recordava perfectament aquell viatge: el vent de la tardor em xiulava amb força a les orelles, i en mirar enlaire, ben agafat a la seva jaqueta, em semblava que en qualsevol moment podia sortir disparat cap a l’espai.

Em vaig estar una bona estona estirat al sofà, rememorant un record rere l’altre. No sabria dir per què, però en aquella sala em venien al cap imatges i sensacions passades en què fins llavors no havia pensat gaire. N’hi havia d’agradables, però també de tristes.

No sabria dir quant temps vaig estar així. Em vaig quedar tan immers en aquell inesperat torrent de records (realment era com una font que no para de brollar d’entre les roques) que quan la Naoko va obrir la porta sense fer soroll i va entrar al pis ni tan sols me’n vaig adonar. En obrir els ulls la vaig veure davant meu. Vaig aixecar el cap i la vaig mirar als ulls. Estava asseguda al braç del sofà i també em mirava. De primer em vaig pensar que no fos una altra de les imatges sorgida dels meus records. Però era la Naoko de debò.

—¿Que dormies? —em va preguntar en veu baixa.

—No, només pensava —li vaig dir. Llavors em vaig incorporar i li vaig preguntar com estava.

—Bé —em va respondre somrient. Era un somriure pàl·lid, com sortit d’una escena llunyana—. No tinc gaire temps. En teoria no hauria de ser aquí, però m’he escapat un moment. Me n’he d’anar de seguida. ¿No trobes que porto uns cabells horrorosos?

—I ara. Et queda molt bé —li vaig dir. Portava un pentinat senzill, de nena petita, amb un costat agafat amb un passador, com feia abans. Li quedava molt bé. Semblava una d’aquelles noies tan maques que surten als gravats medievals.

—Me’ls talla la Reiko. ¿De debò trobes que em queden bé?

—Sí.

—Doncs a la meva mare no li van agradar gens —va dir ella. Llavors es va desfer el passador, es va deixar caure els cabells endavant, se’ls va pentinar amb els dits i se’ls va tornar a recollir. Era un passador en forma de papallona—. Et volia veure a soles abans que ens veiem amb la Reiko. No és que t’hagi de dir res en concret, però em volia fer a la idea de veure’t aquí. Si no, se m’hauria fet molt estrany. Tot em costa tant…

—¿I què? ¿Ja et fas a la idea?

—Una mica —va dir tornant-se a tocar el passador—. No tinc temps. Me n’he d’anar.

Jo vaig assentir amb el cap.

—Gràcies per venir, Toru. Estic molt contenta. Però si no t’agrada ser aquí, vull que m’ho diguis. És un lloc especial, amb unes normes especials, i hi ha gent que no s’hi adapta. Per tant, si no t’hi sents bé digue-m’ho. No tindré cap disgust. Aquí tots som sincers. Ens ho diem tot sense embuts.

—No pateixis. Seré del tot sincer —li vaig assegurar.

Es va asseure al sofà i se’m va acostar. Quan li vaig passar el braç per l’esquena, va recolzar el cap a la meva espatlla i va posar la cara a tocar del meu coll. Es va quedar així una bona estona, com si em prengués la temperatura. Mentre l’abraçava vaig sentir una mena d’escalfor al pit. Finalment es va aixecar sense dir res i, tal com havia fet en entrar, va obrir la porta sense fer soroll i se’n va anar.

Quan la Naoko va marxar em vaig adormir al sofà. No tenia la intenció de fer-ho, però sentir la presència de la Naoko em va fer caure en un son profund. A la cuina hi havia els estris amb què menjava; al lavabo, el seu raspall de dents, i a l’habitació, el llit on dormia. Vaig dormir tan profundament que vaig esprémer fins a l’última gota el cansament de totes les cèl·lules del meu cos. Vaig somiar en una papallona ballant en la penombra.

Quan em vaig despertar ja eren més de dos quarts de cinc. La llum havia canviat, el vent s’havia aturat i els núvols tenien una forma diferent. Com que estava suat, vaig treure la tovallola de la motxilla, em vaig rentar la cara i em vaig canviar la samarreta. Llavors vaig anar a la cuina a beure aigua i vaig mirar a fora per la finestra de damunt la pica. Vaig veure la finestra de la casa del davant. Hi havia unes quantes figures de paper retallades i penjades d’un fil: un ocell, un núvol, una vaca, un gat… Encara no es veia ni una ànima ni se sentia cap soroll. Era com si visqués tot sol en unes ruïnes ben conservades.

La gent va començar a tornar a la zona C a les cinc tocades. Vaig veure tres dones que passaven just per sota la finestra de la cuina. Com que totes tres portaven barret, no vaig poder veure la cara que feien ni saber l’edat que tenien, però per tal com parlaven no podien ser gaire joves. Poc després que desapareguessin en tombar una cantonada, van passar quatre dones més que van fer el mateix camí que les primeres i van desaparèixer a la mateixa cantonada. El vespre es començava a anunciar. Per la finestra de la sala es veien el bosc i la cresta de les muntanyes. Damunt la cresta hi surava una mena de contorn pàl·lid.

La Naoko i la Reiko van tornar juntes, a dos quarts de sis. La Naoko i jo ens vam saludar com si no ens haguéssim vist. Ella tenia vergonya de debò. La Reiko va veure el llibre que llegia i em va preguntar quin era. Li vaig dir que La muntanya màgica.

—¿Com se t’ha acudit portar un llibre així? —va exclamar la Reiko. De fet, tenia raó.

La Reiko va fer cafè per a tots tres. Jo vaig explicar a la Naoko que el Soldat d’Assalt havia desaparegut sense dir res, i que l’últim dia que ens havíem vist m’havia regalat una cuca de llum. Ella va dir que era una llàstima que ja no hi fos, ja que tenia ganes de sentir més històries d’ell. La Reiko va voler saber qui era el Soldat d’Assalt i jo l’hi vaig explicar. No cal dir que també es va fer un tip de riure. Amb les seves històries, el món s’omplia de pau i de rialles.

A les sis vam anar a sopar al menjador de l’edifici principal. La Naoko i jo vam menjar peix fregit, amanida, verdura bullida, arròs i sopa miso. La Reiko es va acontentar amb una amanida de pasta, un cafè i una altra cigarreta.

—Amb els anys, el cos s’acostuma a no menjar tant —va dir com si es justifiqués.

Al menjador érem uns vint. Mentre sopàvem van anar arribant i marxant unes quantes persones. Sense tenir en compte l’edat dels comensals, l’aspecte d’aquell menjador era molt semblant al del menjador de la residència. L’única diferència era que allà tothom parlava amb el mateix to de veu. No hi havia ni crits ni xiuxiuejos. Ningú no esclafia a riure ni aixecava la mà per cridar algú. Tothom parlava tranquil·lament, amb un volum uniforme. La gent es repartia en grups d’entre tres i cinc persones. Quan algú deia alguna cosa els companys de taula l’escoltaven i hi assentien, i quan acabava algú altre seguia el tema. No sabia de què parlaven, però aquelles converses em van recordar el curiós partit de tennis que havia vist al migdia. Em vaig preguntar si quan era amb els altres la Naoko també parlava d’aquella manera i, per molt estrany que sembli, vaig sentir una fiblada de tristor i de gelosia.

A la taula de darrere meu, un home una mica calb i amb bata blanca que feia pinta de metge explicava les conseqüències de la ingravidesa en les secrecions gàstriques a un jove d’aspecte nerviós i a una dona amb cara d’esquirol. Tant el jove com la dona se l’escoltaven amb interès, però com més sentia les paraules d’aquell home, més dubtava que fos metge.

Cap de les persones que hi havia al menjador no es va fixar especialment en mi. Ningú no em va mirar de dalt a baix. Ni tan sols va semblar que s’adonessin que hi era. Per ells, la meva presència era un fet absolutament normal.

Només una vegada l’home de la bata blanca es va girar i em va preguntar fins quan m’estaria al centre.

—Em quedaré dues nits. Dimecres ja me’n vaig —li vaig respondre.

—Aquesta època està bé, però si torna a l’hivern… Quan està tot blanc encara és millor —em va dir.

—Quan nevi, la Naoko potser ja ni hi serà —li va dir la Reiko.

—Llàstima. L’hivern és millor —va repetir tot seriós. Cada cop em semblava més difícil que aquell home fos metge.

—¿De què parla la gent? —vaig preguntar a la Reiko, que va fer cara de no entendre la pregunta.

—¿De què vols que parlin? De coses normals. Del que ha passat durant el dia, dels llibres que han llegit o del temps que farà demà. No et devies pas esperar que algú s’aixequés i es posés a cridar que demà plourà perquè un ós polar s’ha menjat els estels, ¿oi?

—És clar que no —vaig dir—. Però em preguntava de què deuen parlar en aquest to de veu tan baix.

—Com que és un lloc silenciós, la gent s’acostuma a parlar en veu baixa —va dir la Naoko, que havia anat deixant les espines a la vora del plat i s’eixugava els llavis amb un tovalló—. No hi ha cap necessitat d’aixecar la veu. No has de convèncer qui t’escolta ni has de cridar l’atenció de ningú.

—Suposo que no —vaig dir. Però mentre menjava enmig d’aquella calma vaig trobar a faltar el soroll de les converses de la residència: les rialles, els crits innecessaris o les expressions exagerades. Fins llavors aquell soroll més aviat m’havia molestat, però sopant envoltat d’aquell estrany silenci tampoc no em vaig poder relaxar. L’ambient d’aquell menjador semblava el d’una fira de maquinària industrial: era com si un grup de gent amb molt interès per un camp específic s’hagués reunit en un lloc específic per intercanviar informació que només ells entenien.

En tornar al pis després de sopar, la Naoko i la Reiko van dir que anaven al bany comú de la zona C i que, si m’anava bé, jo em podia dutxar al lavabo. Els vaig dir que sí. Quan van ser fora, em vaig despullar, em vaig dutxar i em vaig rentar el cap. Mentre m’assecava els cabells vaig posar un disc de Bill Evans que vaig trobar al moble de la sala, però al cap d’una estona em vaig adonar que era el mateix que havíem escoltat una vegada i una altra la nit de l’aniversari de la Naoko, aquella nit en què ella havia plorat i jo l’havia abraçat. Només feia mig any, però era com si formés part d’un passat molt més llunyà. Potser hi havia pensat tantes vegades que havia perdut la noció del temps.

La lluna era tan clara que vaig apagar el llum de la sala i em vaig estirar al sofà per escoltar el piano de Bill Evans. La llum que entrava per la finestra feia que tots els objectes projectessin una ombra allargada i tenyia la paret d’un lleu to de tinta xinesa. Vaig treure la petaca de brandi de la motxilla i en vaig fer un glop que em vaig empassar lentament. Vaig notar com l’escalfor em baixava a poc a poc pel coll i m’arribava a l’estómac, des d’on es va escampar cap a tots els racons del meu cos. Després de fer un altre glop, vaig tapar la petaca i la vaig desar a la motxilla. Em va semblar que la llum de la lluna es movia al ritme de la música.

La Naoko i la Reiko van tornar al cap de vint minuts.

—De fora ho hem vist tot tan fosc que ens hem espantat —va dir la Reiko—. Ens pensàvem que havies recollit les coses i te n’havies tornat a Tòquio.

—I ara! Feia temps que no veia una lluna tan clara i per això he volgut apagar els llums.

—A mi m’agrada, així —va fer la Naoko—. Reiko, ¿que encara tenim aquelles espelmes de l’últim cop que va marxar el llum?

—Deuen ser al calaix de la cuina.

La Naoko va anar a la cuina i en va tornar amb una espelma de color blanc. La vaig encendre, vaig fer caure una mica de cera al cendrer i l’hi vaig plantar. La Reiko va aprofitar la flama per encendre una cigarreta. Envoltats pel silenci de fora i asseguts al voltant de l’espelma, semblàvem les tres úniques persones en aquell racó de món. La serena ombra de la lluna i la inquieta ombra de l’espelma se superposaven i es confonien a les parets blanques de la sala. La Naoko i jo vam seure al sofà, mentre que la Reiko es va instal·lar al balancí, just davant nostre.

—¿Què? ¿Traiem el vi? —va proposar la Reiko.

—¿Podeu beure? —vaig preguntar sorprès.

—En teoria no —va dir ella una mica vergonyosa i gratant-se l’orella—. Però es pot fer de més i de menys. Si només és vi o cervesa i no et passes… De tant en tant l’hi demano a un treballador i me’n porta.

—A vegades totes dues ens muntem unes festes… —va dir la Naoko fent broma.

—Que bé —vaig fer jo.

La Reiko va treure una ampolla de vi blanc de la nevera, la va obrir amb un llevataps i va portar tres gots. Era un vi boníssim, amb un gust tan lleuger que semblava fet allà mateix. Quan el disc es va acabar, la Reiko va treure una guitarra de sota el llit i, després d’afinar-la amb molta cura, va començar a tocar una lenta fuga de Bach. De tant en tant li fallaven els dits, però tot i així era un Bach com cal, amb sentiment. Era una música càlida, propera i plena de la joia de tocar-la.

—Vaig començar aquí, a tocar la guitarra —va dir ella—. Com que no hi havia piano… En vaig aprendre sola, i a més no hi tinc els dits acostumats. Per això no toco gaire bé, però tot i així m’agrada. És un instrument manejable, senzill i agradable… com una habitació petita i càlida.

Va tocar una altra peça curta de Bach, d’alguna suite. Mentre mirava l’espelma, bevia vi i escoltava la música de Bach tocada per la Reiko, vaig notar que em començava a relaxar. Quan la Reiko va acabar la peça de Bach, la Naoko li va demanar que toqués alguna cosa dels Beatles.

—És el moment de les peticions —va dir la Reiko fent-me l’ullet—. Des que és aquí em fa tocar els Beatles dia sí dia també. Com si fos la seva esclava.

Tot i aquestes paraules, la Reiko va tocar «Michelle» amb molta traça.

—És maca, ¿oi? —va dir—. M’encanta —i llavors va fer un glop de vi i va encendre una altra cigarreta—. És com si fossis enmig d’un camp i caigués una pluja fina.

Tot seguit va tocar «Nowhere Man» i «Julia». De tant en tant tancava els ulls i movia el cap. En acabat, va fer un altre glop de vi i va xuclar la cigarreta.

—Toca «Norwegian Wood» —li va demanar la Naoko.

La Reiko va anar a la cuina i en va tornar amb una guardiola en forma de gat de la bona sort. La Naoko va treure una moneda de cent iens del seu portamonedes i la va posar a la guardiola.

—Sempre que demano «Norwegian Wood» he de pagar cent iens —em va explicar la Naoko—. Com que és la que m’agrada més, no em fa res. La demano sempre que em ve de gust.

—I amb el que en trec em compro el tabac —va afegir la Reiko, que, després d’estirar-se els dits, va començar a tocar «Norwegian Wood».

Quan tocava hi posava tot el sentiment, però les cançons no eren embafoses en cap moment. Em vaig treure una moneda de cent iens de la butxaca i la vaig ficar a la guardiola.

—Gràcies —em va dir la Reiko amb un somriure.

—Quan sento aquesta cançó a vegades em poso molt trista. És estrany, però és com si estigués perduda enmig d’un bosc espès —va dir la Naoko—. Estic sola, tot és fred i fosc, i no ve ningú a salvar-me. Per això només la toca quan l’hi demano.

—Sembla Casablanca —va dir la Reiko amb una rialla.

Després va tocar unes quantes peces de bossa nova. Mentrestant, jo vaig mirar la Naoko. Tal com ella mateixa havia escrit, feia més cara de salut que abans, estava morena i tenia el cos més fort gràcies a l’exercici i al treball a l’aire lliure. Els seus ulls encara tenien la claror i la fondària d’un llac, i els seus llavis fins continuaven tremolant amb timidesa, però en conjunt la seva bellesa començava a ser la d’una noia més madura. Aquell cantó més incisiu que a vegades s’endevinava sota la seva bellesa —tan esmolat que et podia deixar glaçat— havia desaparegut i havia deixat pas a la sensació de calma i dolcesa que surava al seu voltant. Aquesta transformació em va commoure. Em semblava increïble que una noia pogués canviar tant en només mig any. La seva nova bellesa m’atreia fins i tot més que abans, però alhora també em sabia greu pensar en el que havia deixat enrere. Ja no recuperaria aquella mena de bellesa especial i independent que només tenen les noies adolescents.

La Naoko em va demanar que li expliqués més coses. Li vaig parlar de la vaga a la universitat i d’en Nagasawa, de qui no li havia dit mai res. Em va costar definir la seva peculiar personalitat, el seu curiós sistema filosòfic i la seva moral desviada, però em sembla que al final em va entendre. No li vaig dir res del fet que de tant en tant sortíem junts a lligar. Només li vaig explicar que aquell paio tan especial era justament l’única persona amb qui em feia de la residència. Mentrestant, la Reiko va agafar la guitarra i va anar tocant la mateixa fuga de Bach, fent alguna pausa per beure vi o fumar.

—Sembla un noi tot curiós —va fer la Naoko.

—Ja et dic jo que ho és —li vaig assegurar.

—Però, ¿et cau bé?

—No ho sé —vaig dir—. Vaja, no ho crec. En Nagasawa no és un paio que puguis dir si et cau bé o no. Ell no fa res per caure bé ni per caure malament. En aquest sentit, no enganya a ningú. És molt sincer, fins i tot estoic.

—Que estrany, un estoic que se’n va al llit amb tantes noies —va dir la Naoko amb una rialla—. ¿Amb quantes dius que s’ho ha fet?

—Amb unes vuitanta —vaig dir—. Però en el seu cas, com més vegades ho fa, menys li importa cadascuna de les vegades. Em sembla que el que vol és això.

—¿I ser estoic vol dir això?

—Per ell sí.

La Naoko es va quedar una estona pensant en les meves paraules.

—Doncs a mi em sembla que està més malament del cap que jo —va dir finalment.

—A mi també m’ho sembla —vaig dir—. Però ell és capaç de racionalitzar els seus defectes. És molt llest. Si el posessis aquí, s’escaparia al cap de dos dies. Diria que això ja ho sap, que allò també, que no hi té res a aprendre. És així. És la mena de paio a qui tothom respecta.

—Jo dec ser molt obtusa —va dir la Naoko—. Encara no entenc com funciona aquest lloc. Ni tan sols m’entenc a mi mateixa.

—No és que no siguis llesta —li vaig dir—. Ets ben normal. A mi també em costa entendre moltes coses meves. A tothom li passa.

Va posar els peus al sofà i va recolzar la barbeta als genolls.

—Explica’m més coses —em va demanar.

—Sóc un noi ben normal: vaig néixer en una família normal, vaig tenir una educació normal, tinc una cara normal, trec unes notes normals i penso coses normals —li vaig dir.

—¿No era el teu admirat Scott Fitzgerald qui va escriure que no t’has de refiar mai d’algú que digui que és normal? Me’l vas deixar tu, aquell llibre —va dir la Naoko fent broma.

—Tens raó —vaig dir—. Però jo no m’esforço per ser així. De debò que penso que sóc una persona normal. ¿Series capaç de trobar res meu que no sigui normal?

—És clar que sí —va dir ella—. ¿No saps què és? ¿Per què et creus que vaig dormir amb tu? ¿Et penses que ho vaig fer perquè anava beguda i qualsevol m’hauria anat bé?

—No, és clar que no ho penso, això —vaig dir.

La Naoko es va quedar una bona estona en silenci, mirant-se les puntes dels peus. Com que jo no sabia què dir, vaig fer un altre glop de vi.

—Toru, ¿amb quantes noies has estat? —em va preguntar en veu baixa, com si aquella pregunta se li acabés d’acudir.

—Amb vuit o nou —vaig contestar.

La Reiko va parar de tocar i es va posar la guitarra a la falda.

—Encara no has fet els vint, ¿oi? ¿Quina mena de vida fas?

La Naoko em mirava en silenci amb els seus ulls tan clars. Vaig parlar a la Reiko de la primera noia amb qui havia estat i de les circumstàncies que ens havien dut a deixar-ho. Li vaig dir que m’havia estat impossible estimar-la. També li vaig explicar que havia sortit a lligar uns quants cops amb en Nagasawa i havia acabat dormint amb noies que no coneixia.

—No és que em vulgui justificar, però és que estava desfet —vaig dir a la Naoko—. Tu i jo ens vèiem cada setmana, però en el fons sabia que al teu cor només hi havia lloc per a en Kizuki. I era molt dur. Em costava d’acceptar, i em sembla que per això em vaig ficar al llit amb totes aquelles noies.

Després de fer que no amb el cap unes quantes vegades, la Naoko va aixecar la vista per mirar-me.

—Aquella nit em vas preguntar per què no ho havia fet amb en Kizuki, ¿oi? ¿Encara ho vols saber?

—Em sembla que val més que ho sàpiga —vaig dir.

—A mi també m’ho sembla —va dir ella—. Els morts ja no tornaran, però nosaltres hem de continuar vivint.

Vaig fer que sí amb el cap. La Reiko anava repetint un fragment especialment difícil amb la guitarra.

—Jo estava disposada a dormir amb en Kizuki —va començar la Naoko mentre es desfeia el passador i es deixava caure els cabells a la cara. Llavors va començar a joguinejar amb aquell passador en forma de papallona—. I, evidentment, ell també tenia ganes de dormir amb mi. Ho vam provar moltes vegades, però no hi va haver manera. No podíem. No sabia per què, i encara no ho sé ara. L’estimava i no em feia res perdre la virginitat. Estava disposada a fer el que em digués. Però no podíem.

Es va tornar a recollir els cabells amb el passador.

—No em mullava —va dir en veu baixa—. No m’obria. I em feia molt mal. Estava tan seca que em feia mal. Ho vam provar de diverses maneres, però era impossible. Ho vam provar amb lubricants, però em continuava fent mal. Per això sempre l’hi havia de fer amb la mà o amb la boca… Ja m’entens, ¿oi?

Vaig assentir amb el cap.

La Naoko va mirar la lluna, a l’altra banda de la finestra. Era més clara i més grossa que abans.

—No volia parlar-ne, d’això. Hauria volgut quedar-m’ho per a mi sola, però és impossible. No sé per què em passava. El dia que vam dormir tu i jo estava tota mullada. ¿Oi que sí?

—Sí —vaig fer.

—Aquell dia em vaig començar a mullar des del moment en què vas arribar. Volia que m’abracessis. Volia que em despullessis, que em toquessis i que m’entressis. Mai no ho havia volgut tant. ¿Per què? ¿Per què passen aquestes coses? Si jo estimava en Kizuki…

—Així, ¿vols dir que a mi no m’estimaves?

—Em sap greu —va dir ella—. No vull fer-te mal, però m’agradaria que ho entenguessis. En Kizuki i jo teníem una relació molt especial. Ens coneixíem des que teníem tres anys. Vam créixer estant sempre junts, parlant de tot i entenent-nos perfectament. El primer petó ens el vam fer als onze anys i va ser meravellós. La primera vegada que vaig tenir la regla el vaig anar a trobar i vaig plorar com una magdalena. Teníem una relació molt estreta. Per això quan es va morir no sabia com fer-me amb els altres. No sabia què volia dir estimar algú altre.

Va intentar agafar el got de sobre la taula, però no hi va arribar bé i li va caure a terra. La catifa es va tacar de vi. Jo em vaig acotar per recollir el got i el vaig deixar sobre la taula. Li vaig preguntar si volia beure més. Es va estar una estona en silenci, però de sobte va començar a tremolar i va rompre a plorar. Es va tirar endavant, es va tapar la cara amb les mans i va plorar amb la mateixa força que aquella nit al seu pis de Tòquio, com si s’ofegués. La Reiko va deixar la guitarra, se li va acostar i li va acaronar l’esquena. Quan li va passar la mà per l’espatlla, la Naoko va prémer la cara contra el pit de la Reiko com una criatura.

—Toru, ¿et fa res anar a fer un volt i tornar d’aquí a vint minuts? Em sembla que li anirà bé.

Vaig fer que sí amb el cap, em vaig aixecar i em vaig posar el jersei.

—Em sap greu —vaig dir a la Reiko.

—No pateixis. No és culpa teva. Quan tornis li haurà passat —va dir fent-me l’ullet.

Vaig avançar pel camí, il·luminat per la llum curiosa i irreal de la lluna, i em vaig endinsar al bosc. Sota aquella llum tot ressonava d’una manera especial. El soroll buit de les meves passes m’arribava des d’una altra direcció, com si sentís algú caminant pel fons del mar. De tant en tant sentia un cruix darrere meu. Al bosc es notava una certa pesantor. Era com si tots els animals nocturns retinguessin l’alè esperant el meu pas.

El camí sortia del bosc i s’enfilava cap a un turonet. Quan feia una estona que pujava em vaig asseure i vaig mirar la casa on vivia la Naoko. No em va costar gens localitzar el seu pis: només vaig haver de trobar la finestra on tremolava una llum feble. Em vaig quedar molta estona quiet, sense apartar els ulls d’aquell punt de llum, que em va fer pensar en l’últim espurneig del caliu d’una ànima. Tenia ganes de protegir aquella flama amb les mans perquè no s’apagués. Durant una bona estona vaig mirar aquella lluïssor tremolosa de la mateixa manera que en Jay Gatsby mirava la minúscula llum que veia cada vespre a l’altra riba.

Vaig tornar al pis al cap de mitja hora. Quan vaig ser a l’entrada de la casa vaig sentir que la Reiko tornava a tocar la guitarra. Vaig pujar les escales en silenci i vaig trucar a la porta. Quan vaig entrar, la Naoko no hi era. Només vaig veure la Reiko asseguda a la catifa, tocant la guitarra. Va assenyalar la porta de l’habitació per dir-me que la Naoko era allà. Llavors va deixar la guitarra a terra, es va asseure al sofà i em va dir que segués al seu costat. Va agafar l’ampolla i va repartir el vi que quedava.

—Ja es troba millor —em va dir donant-me un copet al genoll—. No pateixis. Si s’està una estona estirada es calmarà. Estava una mica trasbalsada. ¿Què et sembla si mentrestant anem a passejar?

—Perfecte —vaig dir.

La Reiko i jo vam caminar a poc a poc pel camí il·luminat pels fanals. Quan vam arribar a les pistes de tennis i de bàsquet vam seure en un banc. Ella va agafar una pilota de bàsquet de sota el banc i es va estar una estona fent-la girar al palmell. Llavors em va preguntar si sabia jugar a tennis. Li vaig dir que no era gaire bo, però que em defensava.

—¿I a bàsquet?

—Tampoc no en sé gaire.

—Així, ¿què saps fer? —em va preguntar contraient les arrugues del voltant dels ulls amb un somriure—. A part de dormir amb noies.

—Tampoc és que sigui el meu fort, això —li vaig dir, una mica dolgut.

—No t’enfadis, home, que ho deia de broma. Va, ara de debò: ¿què és el que saps fer millor?

—Res en especial. Si em preguntessis què m’agrada, encara et podria respondre.

—¿Què t’agrada, doncs?

—Fer excursions a peu. Nedar. Llegir.

—Tot són coses que es poden fer sol.

—Sí, és veritat —vaig dir—. Els jocs en equip no m’han agradat mai. No m’hi sé ficar. No hi trobo la gràcia.

—Així has de venir aquí a l’hivern. Fem esquí de fons. Segur que t’agradaria. Et passes el dia trescant per la neu i acabes amarat de suor —em va explicar la Reiko, que es va quedar mirant-se la mà dreta com si examinés un instrument musical antic.

—¿Li passa sovint, això, a la Naoko? —li vaig preguntar.

—De tant en tant —va dir la Reiko, aquest cop mirant-se la mà esquerra—. A vegades s’emociona i es posa a plorar. Però no t’hi amoïnis. Així va traient els seus sentiments. El pitjor seria que no ho fes. Si no els treus, els sentiments se’t van endurint a dins fins que el cos se’t mor. Això sí que és fumut.

—¿Segur que no he dit cap inconveniència?

—No, home, no pateixis. No has dit res que no haguessis de dir. Has de ser sincer. És el millor que pots fer. A vegades us pot fer mal a tots dos, o pot fer que un dels dos es commogui, com li ha passat a la Naoko, però a la llarga és la millor manera. Si de debò vols que es recuperi, ho has de fer així. Tal com t’he dit a la tarda, no pensis que la vols ajudar sinó que, en la mesura que ella es recuperi, tu també et recuperaràs. És el mètode que seguim aquí. Per això mentre siguis aquí has de dir el que et passi pel cap amb tota sinceritat. És el contrari del que es fa al món de fora, ¿oi?

—I tant —vaig fer.

—Amb els set anys que fa que sóc aquí he vist passar molta gent —va continuar—. Potser massa i tot. Per això sé qui es pot curar i qui no de manera gairebé instintiva. Però en el cas de la Naoko no ho veig clar. No tinc ni idea de cap a on es decantarà. Tant pot ser que el mes que ve estigui del tot curada com que ho arrossegui una pila d’anys. Per això no et puc donar gaires consells. Només consignes generals, com ara que siguis sincer i que mireu d’ajudar-vos.

—¿Què ho fa, que no sàpigues cap a on es decantarà?

—Potser ho fa que em cau bé. Em sembla que m’hi implico massa i que això no em deixa veure-hi clar. Realment em cau molt bé. Però, a part d’això, en el seu cas s’ajunten molts problemes. És com un cabdell, i el més difícil és anar-lo desfent. Tant pot ser que costi molt com que un dia trobem el cap del fil i es desfaci tot de cop. És així… Almenys és tal com ho veig jo.

Va tornar a agafar la pilota de bàsquet, i després de fer-la girar al palmell la va fer botar a terra.

—El més important de tot és no perdre la paciència —em va dir—. És un altre consell que et puc donar: que no siguis impacient. Encara que sembli impossible de desfer, no t’has de desesperar ni voler tibar un fil que no vol seguir. Els has d’estirar a poc a poc, un per un. ¿Ho podràs fer?

—Ho intentaré —li vaig dir.

—Pensa que pot ser llarg, i que tot i així pot ser que no es recuperi del tot. ¿Ho tens present, això?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Esperar és el més pesat —va dir mentre feia botar la pilota—. Sobretot per a algú de la teva edat. Només pots esperar que es recuperi, sense tenir cap termini ni cap garantia de quan serà. ¿Estimes la Naoko fins al punt de poder-la esperar?

—No ho sé —li vaig respondre amb tota sinceritat—. Em sembla que tampoc no sé gaire bé què vol dir estimar algú. En un sentit diferent del de la Naoko. Tot i així, faré el que podré. Si no, no sabré on anar. Tal com has dit abans, la Naoko i jo ens hem de salvar mútuament. És l’única manera com ens en podem sortir.

—¿Et continuaràs ficant al llit amb noies que no coneixes?

—Això tampoc no ho sé —vaig dir—. ¿Què et sembla que he de fer? ¿Trobes que m’he d’esperar i només masturbar-me? No és una cosa que pugui controlar.

La Reiko va deixar la pilota a terra i em va donar un copet al genoll.

—Escolta: no t’estic dient que estigui malament ficar-se al llit amb qui et vingui de gust. Si a tu t’està bé, no hi ha cap problema. És la teva vida i tu decideixes. Ara, el que dic és que no facis coses que et consumeixin massa. ¿Ho entens? Seria una llàstima. Al voltant dels vint anys és l’edat en què s’acaba de formar el caràcter, i si et deixes deformar pel que sigui, quan ets més gran ho acabes pagant. T’ho dic de debò. Per tant, pensa-t’ho bé. Si vols cuidar la Naoko, comença per cuidar-te a tu mateix.

Li vaig prometre que hi pensaria.

—Jo també vaig tenir vint anys. Fa molt temps —va continuar la Reiko—. ¿T’ho pots creure?

—És clar que m’ho puc creure.

—¿De debò?

—De debò —li vaig dir somrient.

—No era tan guapa com la Naoko, però Déu n’hi do. No tenia totes aquestes arrugues.

Li vaig dir que a mi m’agradaven molt, les seves arrugues. Em va donar les gràcies.

—Ara, no ho diguis a cap altra dona, que t’agraden les seves arrugues. A mi m’agrada que m’ho diguis, però no crec que a les altres els faci gaire gràcia.

—Ja aniré amb compte —vaig fer.

Es va treure una cartera de la butxaca dels pantalons i em va allargar una foto que hi portava. Era una foto en color d’una nena molt bufona, d’uns deu anys. Anava amb esquís, portava roba d’esquiar d’uns colors molt cridaners i somreia enmig d’un paisatge nevat.

—És guapa, ¿oi? És la meva filla —em va dir—. Me la va enviar al gener. Ara té nou anys.

—Teniu la mateixa rialla —li vaig dir en tornar-li la foto. Es va desar la cartera a la butxaca, i després d’ensumar lleument va encendre una cigarreta.

—Quan era jove volia ser pianista. Tenia talent, i la gent que m’envoltava se’n va adonar. Em tenien força consentida. Guanyava concursos, al conservatori treia les millors notes i ja havien decidit que quan acabés aniria a estudiar a Alemanya. No hi havia cap núvol a l’horitzó. Tot el que feia m’anava bé, i si no m’hi anava, algú m’ajudava perquè hi anés. Però un dia va passar una cosa molt estranya i tot se’n va anar en orris. Era el meu quart any al conservatori i hi havia un concurs important. Feia temps que em preparava per presentar-m’hi, però de cop em vaig quedar sense poder moure el dit petit de la mà esquerra. No sé per què, però se’m va quedar immòbil. M’hi vaig fer massatges, m’hi vaig fer banys d’aigua calenta, vaig deixar de tocar durant dos o tres dies, però no hi va haver manera. Em vaig espantar i vaig anar a l’hospital. Me’l van mirar bé, però no van saber què. Van dir que no hi tenia res estrany, que els nervis eren al seu lloc i que no hi havia cap motiu perquè no el mogués. Que potser era psicològic. I vaig anar al psicòleg. Però tampoc no en vam treure l’aigua clara. Només em va dir que devia ser pels nervis d’abans del concurs, i em va aconsellar que deixés el piano durant una temporada.

La Reiko va xuclar la cigarreta i al cap d’un moment va exhalar el fum. Aleshores va girar el coll unes quantes vegades.

—Llavors em van enviar a casa de la meva àvia, a Izu, perquè em recuperés. Vaig deixar estar el concurs i vaig intentar relaxar-me. Volia allunyar-me del piano i passar un parell de setmanes fent coses que m’agradessin. Però no vaig poder. Fes el que fes, només tenia el piano al cap. No podia pensar en cap altra cosa. ¿Què passaria si no podia tornar a moure el dit? ¿Com viuria? No parava de donar-hi voltes. És lògic: fins llavors el piano havia estat la meva vida. Havia començat als quatre anys i només havia viscut per a la música. No pensava en res més. No em deixaven ajudar en les feines de casa perquè no em fes mal als dits, i la gent només em valorava per com sabia tocar. Si a una nena que s’ha criat així li treus el piano, ¿què li queda? Fume’s una patacada. Se’m va girar el cervell. Em vaig quedar feta un embolic, a les fosques.

Va llençar la cigarreta a terra, i mentre la trepitjava per apagar-la va tornar a girar el coll uns quants cops.

—I aquí es va acabar el somni de ser pianista. Vaig passar dos mesos a l’hospital. Poc després d’ingressar-hi vaig començar a moure el dit altra vegada, de manera que vaig poder reprendre les classes i acabar el conservatori. Però em faltava alguna cosa. Era com si de dins meu hagués desaparegut una mena de bola que em donava l’energia. El metge em va dir que valia més que m’oblidés de ser pianista perquè no era prou forta psicològicament. Així, quan vaig acabar la carrera vaig començar a fer classes de piano a casa. Però era molt dur. Era com si la meva vida s’hagués acabat. La millor part de la meva vida s’havia acabat als vint-i-pocs anys. ¿No ho trobes molt fort? Havia passat de tenir-ho tot a quedar-me sense res. Ningú no m’aplaudia, ningú no em consentia, ningú no m’alabava. Em passava els dies tancada a casa, ensenyant les sonatines de Beyer a la canalla del barri. Em sentia molt desgraciada i no parava de plorar. Ho trobava humiliant. Quan m’assabentava que algú que no tenia tant talent com jo havia quedat en segon lloc en algun concurs o feia un recital en algun teatre, em sentia molt desgraciada i no podia contenir les llàgrimes.

»Els meus pares també em tractaven amb molt de compte, però sabia que estaven molt decebuts. La filla de la qual havien presumit tant s’havia convertit en una malalta mental. Fins i tot els costaria casar-me. Com que vivia amb ells, me n’adonava. I no ho podia suportar. Quan sortia de casa em semblava que la gent parlava de mi, de manera que vaig deixar de sortir. I una altra patacada. Altre cop se’m va girar el cervell, tot se’m va fer un embull i em vaig quedar a les fosques. Tenia vint-i-quatre anys, i aquest cop em vaig passar set mesos en un sanatori. No pas aquí, sinó en un lloc normal, amb unes parets ben altes i amb les portes tancades. Era un lloc brut, no hi havia piano… Estava ben perduda. L’únic que sabia era que volia sortir d’allà tan aviat com pogués, de manera que vaig fer tot el possible per recuperar-me. Aquells set mesos se’m van fer llarguíssims. És quan em van començar a sortir aquestes arrugues.

La Reiko va fer un somriure d’orella a orella.

—En sortir del sanatori vaig conèixer un home i al cap de poc ens vam casar. Era un any més jove que jo i treballava d’enginyer en una empresa aeronàutica. De fet, ens vam conèixer perquè era alumne meu. Era un bon noi. No parlava gaire, però era sincer i afectuós. Un dia, quan feia sis mesos que havíem començat les classes, va i em diu que es vol casar amb mi. M’ho va demanar després d’una classe, mentre preníem te. ¿T’ho pots creure? No havíem sortit mai junts i ni tan sols ens havíem donat la mà. Em vaig quedar parada. Li vaig dir que no podia casar-m’hi. Que em queia bé i trobava que era bona persona, però que per determinats motius no podia casar-me amb ell. Va voler saber quins motius eren i l’hi vaig explicar tot. Li vaig dir que havia estat internada dos cops per problemes mentals, i fins i tot vaig entrar en els detalls. Li vaig parlar de les causes i de les circumstàncies en què m’havia trobat, i el vaig avisar que em podia tornar a passar. Em va demanar una mica de temps per pensar-s’ho i jo li vaig dir que s’agafés tot el que li calgués, que no hi havia pressa. Quan va tornar per a la classe de la setmana següent, em va dir que ja s’ho havia pensat bé i que es volia casar amb mi. Llavors li vaig demanar que s’esperés tres mesos. Li vaig proposar que comencéssim a sortir i que si al cap de tres mesos encara ho volia en tornéssim a parlar.

»Durant aquells tres mesos vam quedar per sortir un cop per setmana. Vam anar a molts llocs i vam parlar de moltes coses. Me’n vaig enamorar. Quan era amb ell em semblava que havia recuperat la vida. Estava tranquil·la i podia oblidar totes les coses desagradables que m’havien passat. Tant me feia no haver pogut ser pianista o haver estat internada per problemes mentals. La vida no s’acabava pas amb allò, sinó que era plena de coses meravelloses que fins llavors desconeixia. Només per fer-me sentir d’aquesta manera ja li estava profundament agraïda. Al cap dels tres mesos em va tornar a demanar que ens caséssim. “Si el que vols és ficar-te al llit amb mi, endavant”, li vaig dir. “Jo encara no he estat amb ningú, però tu m’agrades molt, i si vols que ho fem jo no hi tinc cap inconvenient. Ara, casar-se és una altra cosa. Si et cases amb mi hauràs de carregar amb els meus problemes. I això és molt més difícil del que et penses. ¿No et fa res?”.

»Em va dir que no, que el que volia no era només ficar-se al llit, sinó casar-se amb mi, compartir-ho tot. I ho deia de debò. Era una persona que només deia el que pensava, i que complia el que deia. Així que vaig acceptar. No podia fer altra cosa. Ens vam casar quatre mesos més tard. Es va barallar amb els seus pares i van deixar de fer-se per culpa meva. Era d’una família de Shikoku molt tradicional, i els seus pares van investigar el meu historial i van descobrir que havia estat ingressada dues vegades. Per això es van oposar al casament i es van acabar barallant. De fet, no m’estranya, que s’hi oposessin. Ens vam casar sense fer cap cerimònia: només vam anar al registre, vam omplir els papers i vam anar dos dies de viatge a Hakone. Tot i així, érem molt feliços. I, finalment, vaig arribar verge al matrimoni. Tenia vint-i-cinc anys! Sembla mentida, ¿oi?

La Reiko va fer un sospir i va tornar a agafar la pilota de bàsquet.

—Em pensava que mentre estigués amb ell estaria bé —va continuar—. Que mentre estiguéssim junts no em passaria res. De fet, per a aquestes malalties la confiança és el més important. Si em poso a les mans d’aquesta persona estaré bé. A la mínima que em trobi malament, a la mínima que se’m giri el cervell, ell se n’adonarà i em curarà amb afecte i paciència… Em posarà el cervell a lloc i desfarà l’embull. Mentre tinguis aquesta confiança, la malaltia no es reprodueix, no et fums cap patacada. Estava molt contenta. La vida era meravellosa. Era com si m’haguessin salvat d’un temporal en alta mar, m’haguessin embolicat amb una manta i m’haguessin posat en un llit ben calent. Als dos anys de casats vam tenir una filla que em va omplir el temps. Gairebé havia oblidat la malaltia. Em llevava de bon matí, portava la casa, cuidava la nena i quan ell tornava al vespre li tenia el sopar a punt… Cada dia feia el mateix, però era feliç. Potser va ser l’època més feliç de la meva vida. Va durar fins als trenta-un. I llavors, una altra patacada. Em vaig ensorrar.

Va encendre una cigarreta. El vent s’havia aturat. El fum va pujar en línia recta i es va perdre en la foscor. Em vaig adonar que el cel era ple d’estels.

—¿Que va passar res? —li vaig preguntar.

—Sí —va respondre—. Una cosa molt estranya. Va ser com si caigués en una trampa que feia temps que m’esperava. Quan hi penso, encara sento una esgarrifança —va dir mentre es fregava la templa amb la mà amb què no aguantava la cigarreta—. Em sap greu. Només parlo de mi. Has vingut per veure la Naoko, i no pas per aguantar les meves històries.

—De debò que m’interessa —li vaig dir—. Si no et fa res, m’agradaria que m’ho acabessis d’explicar.

—Quan la nena va començar a anar a la llar d’infants, jo vaig començar a tocar altra vegada. No ho feia per a ningú, sinó per a mi. Vaig començar amb peces curtes de Bach, Mozart i Scarlatti. Com que havia estat tant temps sense tocar, em va costar tornar a agafar el punt. No podia moure els dits com abans, però tot i així estava contenta. En asseure’m de nou davant el piano em vaig adonar que la música m’encantava i que la trobava a faltar. Poder tocar per a un mateix és meravellós.

»Tal com t’he dit abans, havia començat a tocar als quatre anys, però, ben mirat, no ho havia fet per a mi. Sempre havia tocat per aprovar un examen, perquè formava part del programa del conservatori o per impressionar els altres. Evidentment, això és important per dominar un instrument, però a partir de certa edat també has de saber tocar per a tu mateix. La música és això. Però jo no ho vaig entendre fins als trenta-dos anys, després de deixar aquelles classes tan elitistes. Portava la nena a la llar d’infants, enllestia les feines de casa tan de pressa com podia i llavors tenia una hora o dues per tocar la música que m’agradava. Fins aquí no hi havia cap problema, ¿oi que no?

Jo vaig fer que no amb el cap.

—Però un dia una noia del barri a qui coneixia de vista va venir a casa per demanar-me si podia fer classes de piano a la seva filla. Tot i ser del mateix barri vivien força lluny de casa, de manera que jo no coneixia la nena. Segons la mare, però, la seva filla passava cada dia per davant de casa i li agradava sentir-me tocar el piano. Em va dir que fins i tot m’havia vist alguna vegada i que m’admirava. Tenia tretze anys i havia tingut uns quants professors de piano, però per una cosa o altra no li havia anat bé i en aquell moment no n’estudiava.

»Li vaig dir que no, que havia estat uns quants anys sense tocar i que, si bé no em faria res ensenyar a algú que comencés de zero, m’era impossible agafar una alumna que ja havia estudiat uns quants anys. Vaig posar l’excusa que havia de cuidar la meva filla, però el que més em frenava era que quan els professors rebutgen un alumne és per algun motiu. Amb tot, aquella noia em va demanar que conegués la nena. Hi va insistir tant que no li vaig poder dir que no. Tres dies més tard va venir la nena tota sola. Era com un àngel. Tenia una bellesa pura i transparent. No havia vist mai, ni he tornat a veure, una nena tan maca. Tenia uns cabells llargs i negres com la tinta xinesa; uns braços i unes cames fins i elegants; uns ulls brillants, i una boca petita i suau que semblava acabada de fer. Quan la vaig veure em vaig quedar sense paraules. Amb ella asseguda al sofà, la sala d’estar semblava un lloc molt més luxós. L’havies de mirar amb els ulls mig tancats per no enlluernar-te. És com si encara la veiés.

La Reiko va aclucar una mica els ulls com si s’imaginés la nena.

—Vam prendre cafè i vam parlar durant una hora de coses com la música i l’escola. Es veia que era molt llesta. Sabia portar una conversa, expressava clarament les seves opinions i tenia un talent natural per atreure els altres. Gairebé feia por. En aquell primer moment, però, encara no sabia exactament què era el que la feia temible. Només em vaig adonar que tenia una intel·ligència perillosa. Amb tot, tenint-la al davant vaig perdre la capacitat de raonar amb normalitat. Com que era tan jove i tan bonica, em vaig quedar aclaparada i em vaig començar a veure com una persona inferior i matussera. Em pensava que tenia una mala impressió d’aquella nena a causa de les meves idees brutes i desviades.

Va fer que no amb el cap unes quantes vegades.

—Si jo hagués estat tan maca i tan llesta, hauria estat una persona normal. Si ets tan guapa i tan intel·ligent, ¿què més pots demanar? Si tothom t’estima tant, ¿per què has de trepitjar i mortificar els altres, que són més febles que tu? No hi ha cap motiu per fer-ho, ¿oi?

—¿Et va fer una mala passada?

—Bé, anem a pams. Per començar, era una mentidera patològica. Estava malalta. S’ho inventava tot, i a mesura que s’ho inventava ella mateixa s’ho anava creient. Ho canviava tot perquè les històries fossin coherents. El cap li funcionava tan de pressa que se t’avançava i canviava les coses que podien semblar estranyes o poc creïbles perquè en cap moment semblés que estava mentint. A més, ningú no sospitava que una nena tan maca fos capaç de dir tantes mentides. Si més no, jo. Es va passar mig any explicant-me tota mena de sopars de duro sense que me n’adonés. Tot el que deia era inventat. Ja sé que semblo estúpida…

—¿I quines mentides et deia?

—De tota mena —va fer la Reiko amb un somriure irònic—. Ja t’ho he dit, ¿oi? Quan algú diu una mentida, després ja no pot parar de dir-ne per mantenir la primera. Se’n diu mitomania. Normalment, les mentides dels mitòmans són innocents i la gent se n’adona. Però aquella nena era diferent. No dubtava gens a utilitzar el que fos o a dir mentides que fessin mal als altres per protegir-se ella mateixa. I seleccionava a qui les deia. A la seva mare o a les seves millors amigues no els en deia gaires perquè hi havia més perill que la descobrissin, o si els en deia, anava amb molt de compte. I si la descobrien, s’inventava alguna excusa o es disculpava amb aquella veu tan apegalosa i aquells ulls tan bonics plens de llàgrimes, i ningú no s’hi enfadava.

»Encara no entenc per què em va escollir a mi. No sé si em va escollir com a víctima o com a taula de salvació. No en tinc ni idea. I, a més, ara ja és igual. Ara ja ha passat tot i he acabat d’aquesta manera.

Hi va haver un silenci curt.

—Va repetir el que m’havia dit la seva mare. Que passava sovint per davant de casa i que li agradava sentir el piano. Que m’havia vist alguna vegada i que m’admirava. Va fer servir la paraula admirar. Em va fer posar vermella. Que una nena tan bonica com una nina m’admirés… No crec que fos del tot mentida. Evidentment, tenia més de trenta anys, no era tan maca ni tan llesta com ella i no tenia tant talent, però segurament que dins meu hi havia alguna cosa que l’atreia. Alguna cosa que ella no tenia, suposo. Per això es va interessar per mi. Mirant enrere, diria que va ser per això. I no ho dic per presumir.

—No, ja t’entenc —li vaig dir.

—Va portar unes partitures i em va demanar si les podia tocar. Li vaig dir que sí i va tocar una invenció de Bach. Tenia un estil interessant. Bé, estrany… Sigui com sigui, no era normal. Evidentment, com que no havia estudiat al conservatori i les classes que havia fet havien estat força intermitents, no ho feia gaire bé. No era un so gaire refinat. Si s’hagués presentat a unes proves per entrar al conservatori, l’haurien rebutjat de seguida. Però tot i així, es feia escoltar. El noranta per cent era terrible, però hi havia un deu per cent que et feia parar l’orella. I això amb una invenció de Bach! Així és com em vaig interessar per ella. Tenia curiositat per saber com era.

»De fet, el món és ple de criatures que toquen Bach molt millor que ella. Vint vegades millor. Però fan unes interpretacions sense consistència. Buides, sense vida. En canvi, aquella nena tocava fatal però tenia alguna cosa que t’atreia, almenys a mi. Per això vaig pensar que potser valia la pena agafar-la d’alumna. Evidentment, era impossible que arribés a ser professional, però pensava que podria aprendre la joia de tocar per a un mateix que jo sentia llavors (i que encara sento avui dia). Al final, però, va ser una falsa esperança. A aquella nena no li agradava fer res tranquil·lament, per a ella mateixa. El que li anava era fer tota mena de càlculs i utilitzar tots els mitjans al seu abast per impressionar els altres. Sabia perfectament el que havia de fer perquè la gent l’admirés o l’alabés. També sabia com havia de tocar per atreure el meu interès. Ho tenia tot calculat. Segur que havia assajat una vegada i una altra els fragments en què volia que em fixés. Ja me la imagino.

»Fins i tot ara que ho he entès tot, continuo pensant que va ser una interpretació fantàstica, i si la tornés a sentir m’emocionaria de la mateixa manera. Em commouria tot i conèixer la seva malícia, les seves mentides i els seus defectes. A vegades passen coses així.

La Reiko va tossir secament i es va quedar en silenci.

—Així, ¿la vas acceptar com a alumna? —li vaig preguntar.

—Sí. Venia un cop per setmana. Els dissabtes al matí, que no tenia escola. No va fallar cap dia ni va fer mai tard. Era una alumna ideal. Durant la setmana assajava el que li deia, i després de la classe es quedava una estona a xerrar i a menjar algun pastís.

En aquest punt, la Reiko es va mirar el rellotge com si es recordés d’alguna cosa.

—Potser hauríem de tornar al pis. Pateixo per la Naoko. No te’n deus pas haver oblidat, ¿oi?

—És clar que no —vaig dir rient—. L’únic és que la teva història m’ha atrapat.

—Si ho vols, demà te l’acabo d’explicar. És tan llarga que no es pot explicar d’un sol cop.

—Sembles la Sherezade.

—Sí. No podràs tornar a Tòquio —va dir amb una rialla.

Vam desfer el camí entre el bosc i vam tornar al pis. A la sala d’estar, l’espelma s’havia acabat i el llum estava apagat. L’única claror que hi havia era la del llum de la tauleta de l’habitació, que es filtrava per la porta entreoberta. La Naoko estava asseguda al sofà. S’havia canviat i ara portava una mena de bata amb el coll aixecat. Tenia les cames doblegades i els peus sobre el sofà. La Reiko se li va acostar i li va posar la mà al cap.

—¿Ja estàs millor?

—Sí. Em sap greu —va respondre la Naoko en veu baixa. Llavors es va girar cap a mi i, com si se’n donés vergonya, es va tornar a disculpar—. Et deus haver quedat parat.

—Una mica —vaig admetre amb un somriure.

—Vine —em va dir. Vaig seure al seu costat i, encara amb les cames doblegades damunt el sofà, va acostar la cara a la meva orella com si em volgués dir un secret i m’hi va fer un petó—. Em sap greu —va repetir en veu baixa, i tot seguit es va allunyar—. A vegades ni jo mateixa sé què em passa.

—A mi em passa sempre.

La Naoko em va mirar amb un somriure als llavis. Li vaig dir que, si no li feia res, m’agradaria saber més coses d’ella: la vida que feia al centre, el que feia cada dia, la gent amb qui convivia…

Ella em va explicar les seves activitats diàries amb frases curtes però clares. S’aixecava a les sis i esmorzava allà mateix. Després netejava l’aviari i anava a treballar al camp. S’encarregava de les verdures. Just abans o després de dinar, tenia una sessió en grup o amb el metge que la portava. A la tarda cadascú feia el seu horari. Es podia escollir entre classes d’alguna cosa que t’interessés, feines a l’aire lliure o esports. Ella feia classes de francès, de mitja, de piano i d’història antiga.

—Les de piano me les fa la Reiko —va dir—. També en fa de guitarra. Tothom pot fer d’alumne i de professor. Una persona que sap molt francès fa les classes de francès; una que era mestre de socials fa les d’història; una altra que sap fer mitja fa les de mitja. És com si tinguéssim una escola. Malauradament, jo no puc ensenyar res.

—Jo tampoc podria.

—De fet, m’ho prenc amb més ganes que quan anava a la universitat. Estudio força i m’ho passo molt bé.

—¿I què fas després de sopar?

—Parlo amb la Reiko, llegeixo, escolto música, vaig a jugar a algun joc al pis d’altres companys… coses així.

—Jo toco la guitarra i escric una autobiografia —va dir la Reiko.

—¿Una autobiografia?

—És broma, home —va dir rient—. Anem a dormir cap allà a les deu. És una vida molt sana, ¿no trobes? Dormim com socs.

Vaig mirar el rellotge. Eren vora les nou.

—Així, ja deveu començar a tenir son.

—Avui no passa res, si es fa una mica tard —va dir la Naoko—. Fa molt temps que no ens vèiem i tinc ganes de parlar. Explica’m alguna cosa.

—Abans, quan m’he quedat sol, de cop m’han vingut al cap un munt de coses passades —vaig dir—. ¿Et recordes del dia que en Kizuki i jo et vam venir a veure a l’hospital? Allà a la costa. Devíem fer segon a l’institut.

—Ah, sí, quan em van operar del pit —va dir la Naoko somrient—. I tant que me’n recordo. Vau venir amb la seva moto i em vau portar una capsa de bombons tots desfets. Em va costar molt menjar-me’ls. No sé per què, però sembla que faci molts anys.

—És veritat. Em sembla que llavors estaves escrivint un poema molt llarg.

—Totes les noies n’escriuen, de poemes, a aquesta edat —va fer ella ofegant una rialla—. ¿Què ho fa, que te n’hagis recordat?

—No ho sé. M’ha vingut al cap. De cop he pensat en l’olor del mar, en els baladres… —vaig dir—. ¿En Kizuki venia sovint, a veure’t?

—Què dius! Després ens vam barallar perquè només va venir dues vegades. La primera sol i la segona amb tu. S’ha de tenir una mica de barra, ¿no trobes? La primera vegada no va parar quiet ni un segon, i al cap de deu minuts ja era fora. Em va portar taronges, va mastegar quatre paraules que amb prou feines vaig entendre i va tocar el dos. Va dir que els hospitals no li agradaven —va fer amb un somriure—. Era com una criatura. No conec ningú a qui li agradin els hospitals. Per a això serveixen les visites, ¿no? Per fer-te sentir millor. Però es veu que ell no ho entenia.

—Quan vam venir els dos no va fer tan mal paper. Es va comportar com sempre.

—Perquè hi eres tu —va dir la Naoko—. Quan hi eres tu sempre feia el que calia. S’esforçava per amagar els seus punts febles. Com que li queies bé, feia tot el possible perquè només veiessis la seva millor cara. Però quan era amb mi era diferent. Es deixava anar una mica. De fet, era una mica llunàtic. Era capaç de parlar pels descosits i, al cap d’un moment, estar tot moix. Li passava sovint. Era així des de petit. Ell s’esforçava per canviar, per millorar, però no se’n sortia.

La Naoko va creuar les cames damunt el sofà.

—Quan veia que no aconseguia canviar, s’enfadava i es deprimia. Tenia moltes virtuts, però mai no va tenir prou confiança en ell mateix. Només pensava en el que havia de fer i en el que havia de canviar. Pobre Kizuki.

—Si és veritat que s’esforçava perquè només veiés la seva millor cara, he de reconèixer que ho aconseguia. Jo només li veia virtuts.

La Naoko va somriure.

—Si et sentís estaria content. Eres l’únic amic que tenia.

—I ell era l’únic amic que tenia jo —vaig dir—. Ni abans ni després no he tingut ningú a qui pugui considerar com un amic.

—Per això m’agradava quan érem tots tres. Llavors només li veia la cara bona. Estava tranquil·la i segura. El que no sé és què en pensaves tu.

—Jo patia per tu —li vaig dir fent un lleu gest amb el cap.

—El problema era que no podia durar per sempre. És impossible mantenir un cercle tan petit. Tots tres ho sabíem. ¿Oi que sí?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Però, si t’he de dir la veritat, la seva part feble també m’agradava molt. Tant com la bona. No tenia res de dolent ni de maliciós. Només és que no era fort. Jo l’hi deia, però no em volia creure. Sempre em contestava que, com que havíem estat junts des dels tres anys, el coneixia massa bé i no sabia distingir les seves virtuts dels seus defectes. Sempre deia el mateix. Però, per molt que digués, em continuava agradant i no m’interessava ningú que no fos ell.

La Naoko em va mirar amb un somriure trist.

—La nostra relació era molt curiosa. Era com si estiguéssim units físicament. Encara que ens allunyéssim, era com si una força de gravetat especial ens tornés a reunir. Per això és natural que comencéssim a sortir. No ens ho vam haver de pensar. No teníem cap altra opció. Als dotze anys vam començar a fer-nos petons, i als tretze a tocar-nos. Jo anava a casa seva o ell venia a la meva i l’hi feia amb les mans. No vaig pensar mai que fóssim precoços. Tot era molt natural. Si ell tenia ganes de tocar-me els pits o la vagina jo no hi tenia cap inconvenient, i si tenia ganes de corre’s no em feia res ajudar-lo. Si algú ens hagués acusat de fer res mal fet, jo m’hauria sorprès o m’hauria enfadat. No fèiem res dolent. Només fèiem el que teníem ganes de fer. Mai no ens havíem amagat cap part del cos. Gairebé era com si el cos de l’un també fos de l’altre. Tot i així, durant un quant temps no vam passar d’aquí. Ens feia por que em quedés embarassada i no teníem ni idea de com es podia prevenir… Sigui com sigui, així és com vam créixer, sempre junts. Pràcticament no vam conèixer ni l’angúnia del sexe ni el malestar que provoca l’expansió de l’ego en la majoria d’adolescents. Tal com t’he dit, pel que fa al sexe érem molt oberts, mentre que pel que fa a l’ego estàvem tan immersos en el nostre món que amb prou feines si ens n’adonàvem. ¿Entens què vull dir?

—Em sembla que sí —vaig dir.

—Érem inseparables. Per això si fos viu encara estaríem junts, ens estimaríem… i seríem cada cop més infeliços.

—¿Per què ho dius, això?

La Naoko es va tirar els cabells enrere amb la mà unes quantes vegades. Com que no portava el passador, quan acotava el cap els cabells li tapaven la cara.

—Perquè havíem de tornar al món el que li devíem —va dir aixecant el cap—. El dolor de fer-se gran. Com que no vam pagar el preu quan tocava, ens l’hem trobat després. Per això en Kizuki va fer aquella bestiesa i jo he de ser aquí. Érem com dues criatures despullades que havien crescut en una illa deserta: si teníem gana només havíem d’agafar un plàtan; si ens sentíem sols, sempre podíem dormir als braços de l’altre. Però això no dura pas tota la vida. Ens vam fer grans i vam començar a viure en societat. Per això tu eres tan important per a nosaltres. Eres el lligam que ens connectava a l’exterior. Era a través teu que ens esforçàvem per adaptar-nos al món de fora, però al final no ens en vam sortir.

Jo vaig assentir amb el cap.

—No vull que pensis que et vam utilitzar. En Kizuki t’apreciava molt. El que va passar és que el contacte amb tu va ser el primer que vam tenir amb algú. I encara ho és. En Kizuki ja no hi és, però tu continues sent l’únic lligam que tinc amb el món de fora. I jo t’aprecio igual que t’apreciava en Kizuki. No ho volíem, però segurament et vam fer mal. Mai no se’ns va acudir que pogués passar una cosa així.

La Naoko va tornar a abaixar el cap i es va quedar en silenci.

—¿Us ve de gust una xocolata? —va proposar la Reiko.

—Sí. I tant —va respondre la Naoko.

—Jo m’estimo més beure una mica del brandi que he portat. ¿Us fa res? —vaig dir jo.

—No, home. I ara —va fer la Reiko—. ¿Me’n donaràs un glop?

—És clar —li vaig dir amb una rialla.

La Reiko va portar dos gots i vam brindar. Llavors va anar a la cuina i va preparar una xocolata calenta.

—¿Per què no parlem d’alguna cosa més alegre? —va dir la Naoko.

Però jo no tenia cap tema alegre per proposar. Vaig lamentar haver perdut de vista el Soldat d’Assalt. Aquell noi era una font inesgotable d’anècdotes que posaven a tothom de bon humor. L’únic que se’m va acudir va ser explicar els costums tan poc higiènics de la majoria dels nois de la residència. Parlar d’un tema tan groller em va posar de mal humor, però la Naoko i la Reiko es van petar de riure. Després la Reiko va imitar uns quants pacients del centre. També va ser divertit. Cap a les onze la Naoko va començar a fer cara de son. La Reiko va abatre el sofà i em va portar uns llençols, una manta i un coixí.

—Si durant la nit et vénen ganes de violar algú, no t’equivoquis de víctima —va dir la Reiko—. La Naoko és la que no té arrugues i dorm al llit de l’esquerra.

—No és veritat! Jo dormo al de la dreta —va dir la Naoko.

—Per cert, he demanat que demà ens deixin saltar-nos les activitats de la tarda. ¿Què us sembla si anem a fer un pícnic? Conec un lloc molt maco a prop d’aquí.

—Em sembla molt bé —vaig dir jo.

Quan, després de rentar-se les dents, totes dues se’n van anar a l’habitació, jo vaig beure una mica de brandi, em vaig estirar al sofà llit i vaig revisar el que m’havia passat des del matí. Havia estat un dia llarguíssim. La llum de la lluna continuava il·luminant la sala. L’habitació de la Naoko i la Reiko estava en silenci, no s’hi sentia cap soroll. Només de tant en tant m’arribava el lleu cruixit d’algun llit. Vaig tancar els ulls i vaig veure unes diminutes figures brillants ballant en la foscor. A les orelles m’hi ressonava l’eco de la guitarra de la Reiko. De seguida va venir la son, però, i se’m va endur a una mena de fangar càlid. Vaig somiar en salzes. En un camí de muntanya amb salzes a banda i banda. N’hi havia moltíssims. Bufava un vent fort, però les branques dels salzes no es gronxaven. Jo em quedava estranyat, però llavors veia que en cada branca hi havia uns quants ocells agafats. Si les branques no es gronxaven era pel pes d’aquells ocells. Vaig agafar un bastó i vaig picar la branca que tenia més a prop perquè els ocells s’envolessin i la deixessin gronxar. Però, en lloc d’envolar-se, els ocells es van convertir en peces metàl·liques en forma d’ocell que van caure a terra fent un gran terrabastall.

Em vaig despertar amb la sensació que encara era dins el somni. La lluna continuava il·luminant la sala amb aquella llum blanca i pàl·lida. En una mena d’acte reflex vaig buscar els ocells metàl·lics a terra, però evidentment no n’hi vaig trobar cap. El que vaig veure va ser la Naoko asseguda als peus del meu llit, mirant per la finestra. Tenia els genolls aixecats i hi recolzava la barbeta, com un orfe afamat. Vaig buscar el rellotge que havia deixat al costat del coixí, però no el vaig trobar. Per la posició de la lluna vaig calcular que devien ser les dues o les tres. Tenia molta set, però em vaig quedar quiet per poder mirar la Naoko. Portava la mateixa bata que al vespre i els cabells recollits cap a un costat amb el passador en forma de papallona, de manera que la seva cara brillava en la llum de la lluna. Em va estranyar, ja que abans d’anar a dormir s’havia tret el passador.

Estava completament immòbil. Semblava un animal nocturn atret per la lluna. La llum entrava a la sala amb una inclinació que exagerava l’ombra dels seus llavis. Aquella ombra, fràgil i vulnerable, titil·lava al ritme dels batecs o dels moviments del seu cor. Era com si xiuxiuegés paraules inaudibles a la foscor.

Vaig engolir saliva per fer-me passar la set, però en el silenci de la nit aquell soroll va ressonar amb força. Com si acabés de sentir un senyal, la Naoko es va aixecar, es va acostar al capçal del llit amb un lleu fru-fru de la bata, es va agenollar a terra i em va mirar als ulls. Jo li vaig tornar la mirada, però els seus ulls no em van dir res. Eren estranyament transparents, com si haguessin de deixar veure el món que hi havia a l’altra banda, però per molt que mirés cap al fons no hi veia res. Tenia la cara a un pam de la meva, però era com si fos a anys llum de mi.

Vaig allargar la mà per tocar-la, però ella es va apartar de cop. Els llavis li tremolaven lleument. Llavors va aixecar les mans i, a poc a poc, va començar a descordar-se els botons de la bata. N’hi havia set. Vaig observar com els seus dits fins i preciosos duien a terme aquella operació com si encara fos dins el somni. Quan va haver descordat aquells set botons petits i blancs, es va deixar caure la bata de les espatlles i se la va treure com si fos un insecte que muda la pell. A sota no hi duia res. L’únic que portava era el passador en forma de papallona. Un cop despullada, i encara agenollada al costat del llit, em va tornar a mirar. Banyat en la suau claror de la lluna, el cos de la Naoko tenia l’angoixant llustre de la carn acabada de néixer. Quan es movia —per molt lleu que fos el moviment—, les parts il·luminades canviaven i les ombres oferien un altre perfil. Els pits arrodonits, els mugrons petits, el clot del melic, els malucs, el pèl púbic… Tot plegat projectava unes ombres granuloses que, com onades en la quieta superfície d’un llac, s’escampaven pel seu cos i en canviaven l’aspecte.

¿Des de quan tenia un cos tan perfecte? ¿Què se n’havia fet, del cos que havia abraçat aquella nit de la primavera anterior?

Aquella nit en què havia deixat que li tragués la roba tendrament mentre ella plorava, el seu cos m’havia transmès una sensació d’imperfecció. Li havia notat els pits durs, els mugrons massa sortints i els malucs estranyament encarcarats. Evidentment, era molt maca i tenia un cos encisador que em va excitar i em va arrossegar amb una força extraordinària. Però, tot i així, mentre l’abraçava, l’acaronava i li feia petons, vaig percebre una mena de desequilibri, una certa malaptesa en el seu cos. Mentre la tenia als braços li volia explicar que li estava fent l’amor, que era dintre seu, però que allò no volia dir res, que no era més que la unió de dos cossos. Que l’únic que fèiem era dir-nos el que només ens podíem dir mitjançant la imperfecció dels nostres cossos, i que fent allò compartíem la nostra imperfecció. Evidentment, però, no ho hauria sabut expressar, de manera que no vaig dir res i em vaig limitar a abraçar-la ben fort. I mentre l’abraçava vaig notar que dins seu hi havia una massa estranya i rugosa. Aquella sensació va fer que l’abracés amb més amor i em va provocar una erecció encara més intensa.

Però el cos que m’oferia la Naoko era totalment diferent. Era com si, després de diversos canvis, hagués nascut perfeccionat sota la llum de la lluna. Des de la mort d’en Kizuki havia perdut la rodonesa típica de l’adolescència i havia adquirit la consistència pròpia de la maduresa. El cos de la Naoko era tan bell i tan perfecte que no em va excitar sexualment. Em vaig quedar absort, mirant l’estreta línia dels seus malucs, els seus pits rodons i turgents, la seva panxa llisa i el pèl púbic, negre i suau, que es movia al compàs de la seva respiració.

Es devia estar cinc o sis minuts mostrant-me el seu cos nu, fins que per fi es va tornar a posar la bata i se la va botonar, començant per dalt. Quan va acabar, va anar cap a l’habitació, va obrir la porta sense fer soroll i va desaparèixer.

Em vaig quedar una bona estona estirat al llit, sense moure’m, fins que al final vaig decidir aixecar-me. Vaig recollir el rellotge, que havia caigut a terra, i el vaig girar cap a la llum de la lluna: eren tres quarts de quatre. Vaig anar a beure uns quants gots d’aigua a la cuina i em vaig tornar a estirar al llit, però no vaig tornar a agafar el son fins que els raigs de sol no van arribar a tots els racons de la sala i van dissoldre la pàl·lida claror de la lluna. Quan estava entre el son i la vigília, la Reiko em va venir a despertar amb un parell de bufetades i cridant que ja era de dia.

Mentre la Reiko arranjava el sofà llit, la Naoko va preparar l’esmorzar a la cuina. Em va mirar i em va dir bon dia amb un somriure. «Bon dia», li vaig contestar. Dret al seu costat, la vaig observar mentre tallava pa i bullia aigua tot taral·lejant, però no vaig veure cap senyal que em confirmés que aquella nit m’havia mostrat el seu cos nu.

—Tens els ulls vermells —em va dir mentre feia el cafè—. ¿Que et trobes bé?

—És que m’he despertat a mitja nit i ja no m’he tornat a adormir.

—Segur que roncàvem —va dir la Reiko.

—No, i ara —vaig fer.

—Quina sort —va dir la Naoko.

—Ho diu per cortesia —va afegir la Reiko badallant.

Al principi em vaig pensar que la Naoko es feia la despistada o tenia vergonya perquè la Reiko era allà, però el seu comportament no va canviar quan la Reiko va marxar un moment. Els seus ulls continuaven sent tan transparents com sempre.

—¿Has dormit bé? —li vaig preguntar.

—Sí, com un soc —em va contestar com si res. Portava els cabells recollits amb un clip senzill, sense cap adorn.

Aquell comportament indefinit va continuar durant tot l’esmorzar. Es va asseure al meu davant i, mentre untava la mantega i pelava l’ou bullit, la vaig anar mirant per si em feia cap senyal.

—Toru, ¿per què em mires així? —em va preguntar divertida.

—Em sembla que està enamorat d’algú —va dir la Reiko.

—¿Estàs enamorat d’algú? —em va demanar la Naoko.

—Podria ser —li vaig contestar amb un somriure. Quan totes dues van començar a riure’s de mi, vaig deixar de pensar en el que havia passat durant la nit i em vaig limitar a menjar-me la torrada i a prendre’m el cafè.

En acabar d’esmorzar, la Naoko i la Reiko van dir que anaven a donar menjar als ocells a l’aviari i les hi vaig acompanyar. Elles es van posar la roba de treballar: uns texans, una camisa i unes botes blanques. L’aviari era en un petit parc que hi havia al darrere de les pistes de tennis, i contenia tota mena d’ocells, des de gallines i coloms fins a paons i lloros. Al voltant hi havia uns quants bancs, uns quants parterres amb flors i un planter. Dos homes que tenien tota la pinta de ser pacients escombraven les fulles que havien caigut al camí. Devien tenir entre quaranta i cinquanta anys. La Naoko i la Reiko van anar a saludar-los, i la Reiko els va fer riure amb alguna broma de les seves. Als parterres hi havia cosmos florits, i el planter estava molt ben cuidat. En veure la Reiko, els ocells van començar a piular i a voletejar dins la gàbia.

La Naoko i la Reiko van entrar a la caseta que hi havia al costat de l’aviari i en van sortir amb un sac de pinso i una mànega. La Naoko va connectar la mànega a una aixeta i va obrir l’aigua. Llavors, vigilant que no s’escapés cap ocell, totes dues van entrar a la gàbia. Mentre la Naoko ho ruixava tot amb la mànega, la Reiko va anar fregant el terra amb un raspall. La ruixada brillava amb els raigs de sol. Els paons corrien per dins la gàbia perquè no els mullessin. Un gall dindi va aixecar el cap i em va mirar amb cara de vell geniüt, i un lloro enfilat en un travesser va fer un xerric desagradable i va esbategar les ales. Quan la Reiko li va miolar, el lloro se’n va anar tot moix a un racó de la gàbia, però al cap de poc es va posar a cridar: «Gràcies! Sonats! A la merda!».

—¿Qui l’hi devia ensenyar, això? —va fer la Naoko amb un sospir.

—Jo no —va dir la Reiko, que tot seguit va tornar a miolar. El lloro va callar—. Una vegada se les va ben tenir amb un gat, i des de llavors que no els pot ni veure —va afegir amb una rialla.

Quan van acabar de netejar, van deixar els estris i van omplir les menjadores. El gall dindi va travessar la gàbia xipollejant pels tolls i va embotir el cap a la menjadora, sense fer cas dels copets que la Naoko li donava a la cua.

—¿Això ho feu cada matí? —vaig preguntar a la Naoko.

—Sí. Normalment ho fan les noies que acaben d’entrar. És molt fàcil. ¿Vols veure els conills?

Li vaig dir que sí. La gàbia dels conills era darrere l’aviari. N’hi havia uns deu jaient entre la palla. Després de recollir els excrements i d’omplir-los la menjadora, la Naoko en va agafar un de petit i el va fregar amb la galta.

—¿No el trobes preciós? —va dir divertida. Llavors me’l va allargar. Quan el vaig tenir als braços, aquella boleta calenta es va estremir i va moure les orelles—. No tinguis por, que no et farà res —va dir al conill mentre li acaronava el cap amb el dit i em somreia. Era un somriure tan radiant que no em vaig poder estar d’imitar-la. ¿Què se n’ha fet, de la Naoko d’ahir a la nit?, vaig pensar. Estava segur que havia estat ella i no pas un somni: era ella qui s’havia despullat davant meu i m’havia mostrat el seu cos nu.

Mentre anava xiulant «Proud Mary» amb molta traça, la Reiko va recollir la brossa, la va ficar en un sac i el va lligar. Les vaig ajudar a portar les eines i el sac de pinso a la caseta.

—El matí és el moment del dia que més m’agrada —va dir la Naoko—. És com si tot comencés de nou. Però cap al migdia em poso trista, i el vespre és insuportable. Cada dia em passa el mateix.

—I mentre et passa això, et fas vella com jo. Vas pensant si és de dia o si és de nit, i quan te n’adones ja està —va dir la Reiko amb una rialla.

—Però a tu t’agrada, fer-te gran —va replicar la Naoko.

—No és que m’agradi, però tampoc voldria tornar a ser jove —va dir la Reiko.

—¿Per què? —li vaig preguntar.

—Perquè ser jove és un pal —em va respondre. Llavors va deixar el raspall a la caseta i va tancar la porta sense parar de xiular «Proud Mary».

En tornar al pis es van canviar les botes per unes vambes i van dir que anaven al camp. La Reiko va dir que valia més que em quedés llegint, perquè havien de treballar en grup i si m’ho havia de mirar m’avorriria.

—Si no saps què fer, ens pots rentar la pila de roba interior que hem deixat a la roba bruta —va dir la Reiko.

—Ho dius de broma, ¿oi? —vaig fer, sorprès.

—És clar, home! —va exclamar ella rient—. És tan maco… ¿No trobes, Naoko?

—Sí que ho és —va dir la Naoko afegint-se a la broma.

—Estudiaré alemany —vaig dir amb un sospir.

—Així, sigues bon minyó i estudia. Nosaltres tornarem abans de les dotze —va dir la Reiko.

Van marxar enriolades. Vaig sentir les passes i les veus de diverses persones que passaven per fora.

Vaig anar al lavabo i em vaig tornar a rentar la cara. Llavors vaig agafar un tallaungles i em vaig tallar les ungles de les mans. Per ser que en aquell pis hi vivien dues noies, el lavabo estava molt buit. A banda de crema hidratant, de crema de llavis i de crema solar, no hi havia cap mena de producte cosmètic. Després de tallar-me les ungles vaig anar a la cuina a fer-me un cafè i me’l vaig prendre assegut a la taula, amb el llibre d’alemany obert al davant. Mentre era en aquella cuina assolellada, en samarreta i intentant aprendre’m un quadre de gramàtica alemanya, de sobte em va assaltar un sentiment molt estrany: era com si entre la taula de la cuina i els verbs irregulars de l’alemany hi hagués una distància inimaginable.

La Naoko i la Reiko van tornar a dos quarts de dotze, es van dutxar i es van posar roba neta. Després vam anar a dinar al menjador i, en acabat, ens vam arribar a peu fins a la porta del centre. Aquest cop el guàrdia era a la caseta de vigilància. Estava assegut davant la taula i es menjava amb molt de gust un dinar que devia haver anat a buscar al menjador. Al transistor que hi havia al prestatge sonava una cançó popular japonesa. Quan ens va veure passar ens va saludar amb la mà, i nosaltres li vam tornar la salutació.

La Reiko li va dir que sortíem a passejar i que tornaríem al cap de tres hores.

—És clar que sí —va fer ell—. Aprofiteu que fa bo. Vigileu amb el camí de la vall, que està molt enfangat. A part d’això, no hi ha cap problema —va afegir.

La Reiko va escriure el seu nom i el de la Naoko, així com el dia i l’hora, en una mena de full de registre.

—Que vagi bé —va dir el guàrdia.

—Que simpàtic, ¿oi? —vaig fer.

—No està gaire bé d’aquí dalt —va dir la Reiko tocant-se el cap.

De totes maneres, el guàrdia tenia raó amb el temps. El cel era molt blau i només s’hi veien alguns esquitxos blancs ben amunt, com si algú hi hagués volgut fer una prova de pintura. Vam caminar seguint la paret de pedra de la Residència Ami, però al cap d’una estona la vam deixar per enfilar-nos per un corriol. La Reiko va passar al davant, la Naoko es va situar al mig i jo em vaig quedar al darrere. La Reiko pujava amb el pas confiat d’algú que coneixia tots els racons d’aquelles muntanyes. Caminàvem concentrats, sense dir ni una paraula. La Naoko anava amb texans i una samarreta blanca, i portava una jaqueta a la mà. Jo caminava mirant-li els cabells, llargs i llisos, que se li gronxaven a l’alçada de l’espatlla. De tant en tant es girava i em somreia. El corriol no parava de pujar, però la Reiko no afluixava i la Naoko la seguia de ben a prop, eixugant-se la suor de tant en tant. Com que feia temps que no pujava cap muntanya, a mi em faltava l’alè.

—¿Hi veniu sovint, a la muntanya? —vaig preguntar a la Naoko.

—Potser un cop per setmana —em va respondre—. És pesat, ¿oi?

—Una mica —vaig dir.

—Ja hem fet dos terços del camí —va dir la Reiko—. De seguida hi serem. Si ets un noi, demostra-ho.

—És que no estic en forma.

—Perquè només penses en noies —va fer la Naoko com si parlés sola.

Vaig voler contestar-li, però anava tan just de forces que les paraules no em van sortir. De tant en tant uns ocells vermells amb una mena de plomall al cap passaven volant per davant nostre. La seva silueta es retallava vistosa contra el cel blau. Els prats del voltant eren plens de flors blanques, blaves i grogues, i pertot arreu se sentia el brunzir de les abelles. Jo avançava mirant el paisatge, sense pensar en res.

Al cap de deu minuts la pujada es va acabar i vam arribar a una mena de planell. Vam fer una parada per eixugar-nos la suor, recuperar l’alè i beure aigua de les cantimplores. La Reiko va trobar una fulla i en va fer un xiulet.

El camí començava a baixar suaument entre unes espesses mates d’eulàlia. Al cap d’un quart vam arribar a un poble que semblava deshabitat. Hi havia deu o dotze cases abandonades. Al voltant de les cases creixia un herbam alt i espès, i als forats de les parets s’hi veien excrements de colom blancs i secs. Hi havia alguna casa on només quedaven les columnes, mentre que en altres semblava que obrint les portes corredisses t’hi podies posar a viure. Vam deixar enrere aquell tros de camí envoltat de cases mortes i silencioses.

—Fins fa set o vuit anys encara hi vivia gent, aquí —ens va explicar la Reiko—. I tots els camps estaven conreats. Però ara tothom ha marxat. Les condicions de vida eren massa difícils. A l’hivern es quedaven aïllats per la neu, i el terreny no és que sigui gaire fèrtil. La gent es guanya millor la vida a la ciutat.

—És una llàstima. Hi ha cases que encara es podrien aprofitar —vaig dir.

—Durant uns quants mesos s’hi va instal·lar una comuna de hippies, però quan va arribar l’hivern van marxar cames ajudeu-me.

Passat el poble, vam arribar a un clos enorme. Al lluny es veien uns quants cavalls pasturant. Mentre avançàvem pel costat de la tanca, se’ns va acostar un gos gros remenant la cua. Primer es va plantar davant la Reiko i li va olorar la cara, i tot seguit va començar a saltar i a fer festes a la Naoko. Quan el vaig cridar amb un xiulet també se’m va acostar i em va llepar la mà amb una llengua molt llarga.

—És un gos pastor —va dir la Naoko mentre li acaronava el cap—. Deu tenir vora vint anys. Té les dents tan fumudes que no pot menjar res dur. Sempre està ajagut davant la botiga, i quan sent que arriba algú el surt a rebre.

La Reiko va treure un tros de formatge de la motxilla. En sentir-ne l’olor, el gos s’hi va acostar i el va mossegar.

—No crec que el vegem gaires vegades més —va dir la Reiko donant-li copets al cap—. Els cavalls i les vaques només poden pasturar aquí a dalt fins a mitjan octubre. Després se’ls enduen en camions cap a les granges. I mentre hi ha pastura, hi ha una mena de bar obert per als turistes. Bé, els turistes… Potser passen vint excursionistes al dia. ¿Què et sembla si hi anem a prendre alguna cosa?

—Perfecte —vaig dir.

El gos va passar davant i ens va guiar fins al cafè. Era una casa petita, pintada de blanc, amb un porxo al davant i un rètol descolorit, en forma de tassa, penjat al ràfec. En arribar al porxo, el gos es va estirar i va tancar els ulls. Quan vam seure a la taula del porxo va aparèixer una noia amb una cua de cavall, uns texans blancs i una samarreta i va saludar afectuosament la Reiko i la Naoko.

—És un amic de la Naoko —va dir la Reiko referint-se a mi.

—Hola —va dir la noia.

—Hola —li vaig respondre.

Mentre totes tres parlaven de les seves coses, vaig acaronar el coll del gos, que era sota la taula. Tenia el pèl molt aspre, propi de l’edat. Quan li fregava els llocs més endurits, ell tancava els ulls i esbufegava satisfet.

—¿Com es diu? —vaig preguntar a la noia.

—Pepe —em va dir.

—Ei, Pepe —vaig fer, però el gos no va reaccionar.

—No hi sent. Has de cridar més —em va dir la noia, amb accent de Kyoto.

—Pepe! —vaig cridar, i llavors el gos va obrir els ulls, es va eixorivir i va fer un lladruc.

—Va, Pepe, ja està. Tu dorm, que així viuràs més anys —va fer la noia, i en Pepe es va tornar a estirar als meus peus.

La Naoko i la Reiko van demanar un got de llet freda, i jo una cervesa. La Reiko va dir que li venia de gust sentir la ràdio, i la noia va engegar l’equip de música i hi va sintonitzar una emissora d’FM. En aquell moment sonava «Spinning Wheel», de Blood, Sweat and Tears.

—De fet, hem vingut perquè volia sentir la ràdio —va dir la Reiko satisfeta—. Al centre no en tenim, i si no vinc aquí de tant en tant no sé quina música s’escolta.

—¿Sempre dorms aquí? —vaig preguntar a la noia.

—I ara! —va dir ella rient—. Si passés la nit aquí em moriria de fàstic. Cada dia pujo i baixo amb el pastor —em va explicar tot assenyalant un 4 x 4 que hi havia aparcat davant una caseta.

—Però aviat agafaràs unes bones vacances, ¿no? —li va dir la Reiko.

—Sí, aviat tancarem —va fer la noia. La Reiko li va allargar una cigarreta i totes dues es van posar a fumar.

—Et trobarem a faltar —li va dir la Reiko.

—Però al maig em tornareu a tenir aquí —va respondre la noia amb un somriure.

A la ràdio va sonar «White Room», de Cream, seguida d’un anunci i de «Scarborough Fair», de Simon and Garfunkel. Quan es va acabar, la Reiko va dir que aquella cançó li agradava.

—Vaig veure la pel·lícula —vaig dir jo.

—¿Qui hi surt?

—En Dustin Hoffman.

—No sé qui és —va dir la Reiko fent que no amb el cap, decebuda—. El món no para de canviar i jo ni me n’assabento.

Llavors va demanar una guitarra a la noia, que va apagar la ràdio i va treure una guitarra vella. El gos va aixecar el cap i la va ensumar.

—Ei, que això no es menja —va fer la Reiko com si li parlés.

Al porxo va començar a bufar un aire que feia olor d’herba. La cresta de les muntanyes es retallava perfectament contra el cel davant dels nostres ulls.

—Sembla una escena de Somriures i llàgrimes —vaig dir a la Reiko, que afinava la guitarra.

—¿Què és això? —va fer ella.

Buscava els primers acords de «Scarborough Fair». Devia ser la primera vegada que la tocava, però després d’uns quants intents poc reeixits va trobar la tornada i la va tocar de cap a cap. La tercera vegada fins i tot hi va afegir alguna floritura.

—Tinc bona orella, ¿oi? —em va dir fent-me l’ullet—. Si ho sento tres vegades, puc tocar el que sigui sense partitura.

Va tornar a tocar «Scarborough Fair» sencera tot taral·lejant la melodia. Els altres vam aplaudir i ella va fer una reverència.

—Quan tocava un concert de Mozart m’aplaudien més —va dir.

La noia del cafè li va dir que si tocava «Here Comes the Sun», dels Beatles, convidava la casa. La Reiko va aixecar el polze i va començar a tocar la cançó que li acabaven de demanar. Tenia una veu més aviat fluixa i una mica ronca a causa del tabac, però tot i així era intensa i elegant. Mentre l’escoltava, assegut en aquell porxo, bevent cervesa i mirant les muntanyes, vaig tenir la impressió que el sol realment tornava a sortir. Va ser una sensació molt càlida i agradable.

En acabar «Here Comes the Sun» la Reiko va tornar la guitarra a la noia i li va demanar que tornés a posar la ràdio. Llavors ens va dir a la Naoko i a mi que per què no anàvem a fer un volt tots dos sols.

—Jo em quedaré aquí escoltant la ràdio i xerrant amb ella. Podeu tornar cap a les tres.

—¿Podem estar sols tanta estona? —li vaig preguntar.

—En teoria, no. Però no passa res. No m’agrada fer d’espelma. Deixeu-me descansar una mica. A més, si has fet tot aquest viatge és perquè deveu tenir coses per parlar —va dir mentre encenia una altra cigarreta.

—Anem —va dir la Naoko aixecant-se.

Jo també em vaig aixecar i la vaig seguir. El gos es va despertar i ens va perseguir una estona, però aviat se’n va cansar i va tornar al seu lloc. Vam anar passejant per un camí que planejava, en paral·lel a la tanca del prat. De tant en tant la Naoko em donava la mà o m’agafava de bracet.

—Sembla que hàgim tornat als vells temps, ¿oi? —va dir ella.

—Què dius, els vells temps! Si era la tardor passada —vaig dir rient—. Si això són els vells temps, fa deu anys deu ser la prehistòria.

—A mi sí que m’ho sembla, la prehistòria —va fer la Naoko—. Per cert, em sap greu el que va passar ahir a la nit. Estava molt nerviosa. A sobre que véns…

—No pateixis. Em sembla que tant tu com jo encara hem de treure molts sentiments. Si els has de rebatre contra algú, ja els pots rebatre contra mi. Així ens entendrem millor.

—¿I què en traurem, d’entendre’ns millor?

—No ho vols entendre, ¿oi? —li vaig dir—. ¿Com pots dir «I què en traurem»? Hi ha gent a qui li agrada mirar horaris i no fa altra cosa en tot el dia. Hi ha qui es distreu fent vaixells amb llumins. No és tan estrany que hi hagi algú que et vulgui entendre.

—¿Així t’ho prens com un hobby? —va dir divertida.

—Si vols dir-ne així… Normalment la gent en diu amor o amistat, però si tu en vols dir hobby, endavant.

—Escolta, Toru —em va dir—. En Kizuki també et queia bé, ¿oi?

—És clar —vaig respondre.

—¿I la Reiko?

—Em cau molt bé. És molt bona dona.

—¿Com és que només et cau bé la gent així? Vull dir la gent com nosaltres, una mica trastocats, rebuscats, que no sabem nedar i ens anem enfonsant. Jo, en Kizuki, la Reiko… ¿Com és que no et cau bé la gent normal?

—Perquè a mi no em sembla que sigueu com dius —li vaig contestar després de pensar-hi una estona—. No em sembla que ni tu, ni en Kizuki, ni la Reiko estigueu trastocats. Els qui em semblen trastocats volten pel món com si res.

—Sí que estem trastocats —em va contradir la Naoko—. Ja ho sé.

Vam caminar una estona sense dir res. El camí s’allunyava de la tanca i arribava a un prat circular que semblava un llac voltat d’arbres.

—A vegades em desperto a mitja nit morta de por —em va dir mentre se m’agafava al braç—. Em fa por no recuperar-me, quedar-me aquí tota la vida. Quan penso això em quedo glaçada fins al moll de l’os. És terrible… Fa tant fred…

Li vaig passar el braç per l’esquena i la vaig abraçar.

—És com si en Kizuki allargués la mà des de la foscor i volgués agafar-me. Com si em digués que no podem estar separats. Em sento tan impotent…

—¿I què fas, quan et passa això?

—Toru, no ho mal interpretis, ¿eh?

—No. Digues.

—Li demano a la Reiko que m’abraci —va dir—. La desperto, em fico al seu llit i li dic que m’abraci. I també ploro. Ella m’acaricia fins que el cos se’m torna a escalfar. ¿Ho trobes estrany?

—Gens. Però m’agradaria ser jo qui t’abraça.

—Doncs abraça’m. Aquí mateix —em va dir.

Ens vam asseure a l’herba seca d’aquell prat i ens vam abraçar. L’herba era tan alta que vam quedar amagats. Només vèiem el cel i els núvols. La vaig fer estirar a poc a poc i la vaig estrènyer entre els meus braços. Tenia el cos suau i càlid. Les seves mans em van buscar. Ens vam fer un petó amb tot l’amor.

—Toru… —em va dir a l’orella.

—¿Què?

—¿Tens ganes de dormir amb mi?

—És clar que sí —li vaig respondre.

—¿Et pots esperar?

—És clar que puc.

—Abans que ho tornem a fer, em vull recuperar una mica. Em vull recuperar i convertir-me en una persona digna de ser el teu hobby. ¿M’esperaràs?

—És clar que t’esperaré.

—¿La tens dura?

—¿Què? ¿La planta del peu?

—No siguis ruc —va fer ella rient.

—Si em preguntes si estic trempat, la resposta és que sí. És clar.

—¿Vols parar de dir «és clar»?

—D’acord, no ho diré més.

—¿És incòmode?

—¿El què?

—Estar trempat.

—¿Incòmode? —vaig preguntar.

—Bé, si pateixes, vull dir…

—Depèn de com t’ho miris.

—¿Vols que t’ho faci?

—¿Amb la mà?

—Sí —va dir ella—. Si vols que et digui la veritat, des que ens hem estirat que la noto. Em fas una mica de mal.

Em vaig apartar una mica.

—¿Així estàs millor?

—Gràcies.

—Escolta, Naoko.

—¿Què?

—Vull que m’ho facis.

—D’acord —va fer amb un somriure. Llavors em va abaixar la bragueta i em va agafar el penis—. Està calenta —va dir.

Quan anava a començar, la vaig aturar per desbotonar-li la brusa i desfer-li el gafet dels sostenidors. Llavors li vaig besar els mugrons, suaus i rosats. Ella va tancar els ulls i va començar a moure la mà a poc a poc.

—Quina traça que hi tens —li vaig dir.

—Porta’t bé i no diguis res —va dir ella.

Després de corre’m, la vaig abraçar i li vaig fer un altre petó. Ella es va botonar els sostenidors i la brusa, i jo em vaig apujar la bragueta.

—Ara podràs caminar millor, ¿no? —em va dir.

—Per sort, sí.

—Així, ¿què et sembla si caminem una estona més?

—Som-hi —li vaig dir.

Vam travessar un prat, un bosquet i un altre prat. I mentre caminàvem, la Naoko em va parlar de la seva germana morta. Em va dir que fins llavors no n’havia parlat gairebé amb ningú, però que trobava que m’ho havia d’explicar.

—Era sis anys més gran que jo i teníem un caràcter molt diferent, però tot i així ens enteníem molt —em va dir—. No ens barallàvem mai. De debò. De fet, ens portàvem prou temps per no haver-nos de barallar per res.

Em va explicar que la seva germana era la millor en tot el que feia. Era una estudiant brillant i una esportista excel·lent; es feia amb tothom i tenia capacitat de lideratge; era senzilla i agradable; els nois li anaven al darrere; els professors la tenien molt ben considerada… Es pot dir que tenia totes les virtuts.

—En totes les escoles n’hi ha alguna, de nena així —va continuar—. No ho dic perquè fos la meva germana, però no era gens creguda ni tibada. No feia res per cridar l’atenció. Simplement era la millor en tot el que feia. Per això ja des de petita jo vaig decidir que havia de ser una nena ben bufona —va dir fent girar una espiga d’eulàlia—. És lògic, ¿no? Vaig créixer sentint com tothom deia que la meva germana era molt intel·ligent, molt bona esportista i d’allò més simpàtica. Per molt que m’hi esforcés, no la podia superar. A més, jo era una mica més guapa que ella, de manera que els meus pares també van decidir que em pujarien com si fos una nina. I per això em van enviar a aquella escola. Em feien anar amb vestits de vellut, bruses de volants i sabates de xarol, i em van fer aprendre ballet i piano. I això va fer que la meva germana encara m’estimés més: li agradava tenir una germana tan bufona. Em feia regalets, em portava a tot arreu i m’ajudava a fer els deures. Fins i tot em prenia quan quedava amb el seu xicot. Per mi era la germana ideal.

»Ningú no sap per què es va suïcidar. Va ser igual que en Kizuki. Exactament igual. Als disset anys, sense que ningú ho sospités i sense deixar cap nota… És ben bé el mateix, ¿no trobes?

—Pel que dius, sí —li vaig dir.

—Tothom deia que era massa intel·ligent o que llegia massa. De fet, sí que llegia molt. Tenia molts llibres. Quan es va morir, jo en vaig llegir uns quants, però era tristíssim. Als marges hi havia anotacions seves, i entre les pàgines hi vaig trobar flors seques i cartes del seu xicot. Cada vegada que trobava alguna cosa, em feia un fart de plorar.

Es va quedar una estona en silenci, fent girar l’espiga d’eulàlia.

—S’ho quedava tot a dins. Mai no demanava consell ni ajuda a ningú. Em sembla que no ho feia per orgull, sinó perquè li sortia així. Els meus pares ja hi estaven acostumats i pensaven que valia més deixar-la fer. Jo sovint li demanava consell i ella sempre estava disposada a ajudar-me, però ella no acudia mai a ningú. Se’n sortia sola. Mai no s’enfadava ni es posava de mal humor. De debò, no exagero. Quan tenen la regla, la majoria de noies estan irritables i ho fan pagar als altres, ¿oi? Doncs ella, ni això. En lloc de posar-se de mal humor, es deprimia. Li passava un cop cada dos o tres mesos, i llavors es tancara un parell de dies a l’habitació. No anava a classe i gairebé no menjava. S’estava a les fosques, sense fer res. Però no estava de mal humor. Quan jo tornava d’escola em cridava perquè anés a la seva habitació, em feia seure al seu costat i em preguntava com m’havia anat el dia. Ja veus què li podia explicar, jo: a què havia jugat amb les amigues, què havia dit la mestra, quina nota havia tret en algun examen i coses per l’estil. Ella, però, m’escoltava amb atenció i fins i tot em deia el que li semblava o em donava algun consell. Quan me n’anava (a jugar amb una amiga o a ballet), es tornava a quedar sola a l’habitació, sense fer res. Al cap d’un parell de dies es posava bé i tornava a escola com si res. Això devia durar quatre anys. Al principi els meus pares es van preocupar i em sembla que la van portar al metge, però en veure que amb un parell de dies li passava van pensar que no calia donar-hi gaire importància. Era una noia molt responsable i molt intel·ligent.

»Però un dia, després que es morís, vaig sentir que els meus pares parlaven d’un germà del meu pare que s’havia mort feia anys. També era molt intel·ligent, però s’havia passat quatre anys, dels disset als vint-i-un, tancat a casa. Fins que un dia va sortir i es va tirar a la via. Vaig sentir que el meu pare deia que devia ser cosa de família.

Mentre parlava, va esgranar l’espiga d’eulàlia sense adonar-se’n i va escampar els grans al vent. Quan només li va quedar la tija, se la va cargolar al dit.

—La vaig trobar jo, la meva germana —va continuar—. Era la tardor. Un dia de novembre fosc i plujós. Ella tenia disset anys i jo onze. Quan vaig tornar de piano, a dos quarts de set, la mare acabava de preparar el sopar i em va dir que anés a cridar la meva germana. Vaig anar a dalt, vaig trucar a la porta de la seva habitació i vaig dir que era l’hora de sopar. Però no em va contestar. L’habitació estava en silenci. Ho vaig trobar estrany. Vaig tornar a trucar i vaig obrir una mica la porta, pensant que potser s’havia adormit. Però no era pas al llit. Era dreta davant la finestra, mirant cap a fora i amb el coll una mica tort, com si estigués pensant. L’habitació estava a les fosques i costava de veure les coses. «Ei, ¿què fas? A sopar!», li vaig dir, però llavors vaig veure que estava més amunt del compte. Em va estranyar. No sabia si anava amb talons o si estava enfilada en algun lloc. M’hi vaig acostar una mica i quan estava a punt de parlar-li me’n vaig adonar: damunt del cap hi tenia una corda. Penjava ben recta d’una biga del sostre… com si algú l’hagués dibuixat amb un regle. Ella portava una brusa blanca… Sí, una brusa senzilla com aquesta que porto… I una faldilla grisa, i estava de puntetes com una ballarina. L’única diferència era que entre la punta dels seus peus i el terra hi havia un pam. Vaig veure tots els detalls. La cara també. No em vaig poder estar de mirar-l’hi. Vaig pensar que havia de baixar i dir-l’hi a la mare, que havia de cridar, però el cos no em responia. Anava a la seva, ignorant la meva voluntat. Mentre el cervell em deia que havia d’anar a baix, el meu cos intentava desfer la meva germana de la corda. No cal dir que no tenia prou força per fer-ho, i em vaig quedar cinc o sis minuts allà, sense fer res, com encantada. No entenia res. Era com si dins meu s’hagués mort alguna cosa. Em vaig quedar en aquell lloc fred i fosc, amb la meva germana, fins que la mare va pujar a veure què fèiem.

Va fer que no amb el cap.

—Vaig estar tres dies sense poder dir res. Me’ls vaig passar al llit, com morta, amb els ulls oberts i mirant al buit. No entenia res —va dir agafant-se al meu braç—. Ja t’ho deia a la carta, ¿no? Sóc molt més imperfecta del que et penses. La malaltia que tinc és pitjor del que t’imagines, i té unes arrels molt profundes. Per això vull que, si pots, tiris endavant sense mi. No m’esperis. Si vols dormir amb altres noies, endavant. Per mi no te n’estiguis. Fes el que et vingui de gust. Si no, t’acabaré arrossegant amb mi, i no ho voldria per res del món. No et vull fer nosa. No vull fer nosa a ningú. Tal com t’he dit abans, vull que em vinguis a veure de tant en tant i que et recordis de mi. Això és tot el que vull.

—Doncs jo no vull només això —li vaig dir.

—¿No veus que amb mi estàs desaprofitant la vida?

—No estic desaprofitant res.

—Potser no em recuperaré mai. ¿Penses esperar-me per sempre? ¿Em pots esperar deu o vint anys?

—Tens massa por —li vaig dir—. De la foscor, dels malsons, del poder dels morts. El que has de fer és oblidar tot això. Segur que quan ho oblidis et recuperaràs.

—Si és que puc —va dir fent que no amb el cap.

—Quan surtis d’aquí, ¿voldràs viure amb mi? —li vaig preguntar—. Et protegiré de la foscor i dels somnis, i quan et costi tirar endavant, em tindràs a mi per abraçar-te.

La Naoko se’m va agafar al braç encara amb més força.

—Seria fantàstic —va dir.

Vam tornar al bar vora les tres. La Reiko llegia un llibre i escoltava la ràdio, on sonava el segon concert per a piano de Brahms. Sentir Brahms a la vora d’aquell prat on no es veia ni una ànima també era fantàstic. La Reiko xiulava el fragment de violoncel amb què comença el tercer moviment.

—Backhaus i Böhm —va dir—. Hi va haver una època en què escoltava tant aquest disc que el vaig ratllar. De debò que el vaig ratllar. L’escoltava de cap a cap, com si n’anés xuclant les notes.

La Naoko i jo vam demanar un cafè.

—¿Heu pogut parlar? —va preguntar la Reiko a la Naoko.

—Sí, molt —li va respondre la Naoko.

—Ja m’ho explicaràs després, ¿eh?

—No hem fet res del que et penses —va dir la Naoko posant-se vermella.

—¿Segur que no? —em va preguntar la Reiko.

—Res de res.

—Que avorrits! —va fer la Reiko decebuda.

—Tens raó —vaig dir mentre em bevia el cafè.

L’escena del menjador era idèntica a la del dia anterior: l’ambient, les veus i les cares de la gent eren iguals. L’únic que havia canviat era el menú. L’home de la bata blanca que el dia abans havia parlat de les secrecions gàstriques en estat d’ingravidesa va seure a la nostra taula i ens va clavar un rotllo sobre la relació entre la mida del cervell i la intel·ligència. Mentre ens menjàvem unes hamburgueses de soja, vam haver d’aguantar el discurs sobre el volum dels cervells de Bismarck i de Napoleó. L’home va enretirar el plat i, amb un bolígraf, va anar dibuixant cervells en un bloc de notes. «Bé, no és ben bé així», anava dient, i llavors retocava el dibuix. Quan va acabar, es va posar el bloc en una butxaca de la bata i el bolígraf a la butxaca del pit, on també hi duia un llapis, un regle i dos bolígrafs més. Quan va acabar de sopar va repetir el que m’havia dit el dia abans:

—L’hivern és la millor època. La pròxima vegada ha de venir a l’hivern.

Llavors ens va deixar.

—¿Aquest home és metge o pacient? —vaig preguntar a la Reiko.

—¿Tu què diries?

—No en tinc ni idea. Sigui el que sigui, no em sembla gaire normal.

—És metge —va dir la Naoko—. És el doctor Miyata.

—Però és el que està pitjor de tots —va afegir la Reiko.

—I el senyor Omura, el guàrdia, tampoc acaba de girar rodó —va dir la Naoko.

—Sí, està ben sonat —va confirmar la Reiko mentre punxava el bròquil amb la forquilla—. Cada matí es posa a fer gimnàstica cridant amb totes les seves forces. I abans que hi hagués la Naoko, teníem una secretària que es deia Kinoshita que es va intentar suïcidar. I l’any passat van haver de fer fora un infermer, en Tokushima, per alcohòlic.

—És com si els treballadors i els pacients es poguessin canviar els papers —vaig dir sorprès.

—Exacte —va dir la Reiko brandant la forquilla—. Veig que comences a entendre com van les coses.

—Més o menys —vaig fer.

—El que ens fa normals és saber que no ho som —va dir la Reiko.

En tornar al pis, la Naoko i jo vam jugar a cartes, mentre que la Reiko va agafar la guitarra i va tornar a tocar Bach.

—¿A quina hora te’n vas, demà? —em va preguntar la Reiko encenent una cigarreta.

—Després d’esmorzar. L’autobús passa a les nou. Així arribaré a temps per anar a treballar al vespre.

—Llàstima que no et puguis quedar més temps.

—Si hi estigués gaires dies, potser acabaria quedant-m’hi —vaig dir amb una rialla.

—Potser sí —va fer la Reiko. Llavors es va adreçar a la Naoko—: Per cert, he d’anar a cals Oka a buscar raïm. No me’n recordava.

—¿Vols que t’hi acompanyi? —va dir la Naoko.

—¿Per què no em deixes en Toru?

—Cap problema.

—Molt bé. Podem tornar a passejar a la llum de la lluna —va dir la Reiko mentre m’agafava la mà—. Ahir va anar de poc, però avui arribarem fins al final.

—Endavant. Per mi ja podeu fer el que vulgueu —va dir la Naoko ofegant una rialla.

Com que feia un aire fred, la Reiko es va posar una jaqueta de color blau clar damunt la camisa i va enfonyar les mans a les butxaques dels pantalons. Mentre caminàvem, va aixecar el cap i va ensumar l’aire com un gos.

—Fa olor de pluja —va dir.

Jo també vaig ensumar però no vaig sentir cap olor. Al cel, però, els núvols no deixaven veure la lluna.

—Quan fa temps que ets aquí, pots saber el temps que farà només ensumant l’aire —va dir la Reiko.

En arribar al bosc on hi havia les cases dels treballadors em va dir que m’esperés un moment, va anar fins a una de les cases i va tocar el timbre. Va sortir una dona que semblava la mestressa, i es va estar una estona plantada a la porta, parlant i rient amb la Reiko. Llavors va entrar a casa i al cap d’un moment en va sortir amb una gran bossa de plàstic. Després de donar-li les gràcies i desitjar-li bona nit, la Reiko va tornar al lloc on l’esperava.

—Mira —em va dir mentre obria la bossa. A dins hi havia un munt de gotims de raïm.

—¿T’agrada el raïm?

—I tant —vaig dir.

Va agafar el gotim de dalt de tot i me’l va donar.

—Ja te’l pots menjar. Està net.

Mentre caminàvem vaig anar espessigant aquell raïm fresc i sucós, i escopint la pell i els pinyols a terra. La Reiko també en va menjar.

—Faig classes de piano al seu fill, i ells em donen coses a canvi. El vi d’ahir també era seu. Quan van a la ciutat, a vegades els demano que em comprin alguna cosa.

—M’agradaria sentir el final de la història d’ahir —li vaig dir.

—Molt bé —va fer ella—. Però si cada nit tornem tard, la Naoko començarà a sospitar.

—Tant és. Vull que m’expliquis el final.

—D’acord. Però ens hauríem de posar sota cobert. Fa una mica de fresca.

Abans d’arribar a les pistes de tennis vam girar a mà esquerra, vam baixar per unes escales estretes i vam sortir a un lloc on hi havia uns quants magatzems no gaire grans que formaven una mena d’illa de cases. La Reiko va obrir la porta del primer, hi va entrar i va obrir el llum.

—Passa —em va dir—. No et pensis que hi hagi gaire per veure, però.

A dins, ben ordenats, hi havia esquís, pals i botes. A terra hi havia una pila de sacs de sal i pales per treure neu.

—Abans hi venia sovint a tocar la guitarra. Quan volia estar sola. ¿No trobes que és acollidor?

La Reiko es va asseure damunt els sacs de sal i em va dir que segués al seu costat.

—No hi ha gaire ventilació, però ¿et fa res que fumi?

—No, i ara. Fes —li vaig dir.

—És l’únic que no puc deixar —va dir arrufant les celles. Llavors va encendre una cigarreta amb un plaer evident. No conec gaire gent a qui li agradi tant el tabac com li agradava a ella. Jo m’anava menjant el raïm de gra en gra, posant les pells i els pinyols en una llauna que em servia de paperera.

—¿On ens vam quedar ahir? —em va preguntar.

—S’havia fet de nit i t’estaves enfilant per un penya-segat en plena tempesta per arribar al niu de les gavines —vaig dir.

—És increïble com pots fer broma sense canviar l’expressió —va dir la Reiko—. Em sembla que vam arribar al moment en què vaig començar a fer-li classes cada dissabte al matí.

—Exacte.

—Si dividíssim la gent entre els qui saben ensenyar i els qui no, em sembla que jo entraria al primer grup —va dir la Reiko—. De jove no m’ho semblava, potser perquè no m’interessava, però quan vaig arribar a una certa edat i vaig saber analitzar les meves qualitats, em vaig adonar que era bona ensenyant coses als altres. Molt bona, diria.

—A mi també m’ho sembla —vaig dir jo.

—Tinc molta més paciència amb els altres que no pas amb mi mateixa, i sé veure més les qualitats dels altres que no pas les meves. Sóc així, com una esca. Però ja m’està bé. No em fa res. M’estimo més ser una esca de primera que no pas un llumí de segona. Diria que d’això me’n vaig adonar quan vaig començar a fer classes a aquella nena. De més jove havia tingut altres alumnes, però no va ser fins que no vaig començar a fer classes amb ella que vaig veure que ho feia bé, allò d’ensenyar. Això demostra que amb les classes no hi havia cap problema.

»Tal com et vaig dir ahir, aquella nena no tenia gaire bona tècnica i no tenia la intenció de dedicar-se a la música, de manera que jo em prenia les classes amb una certa calma. A més, anava a una escola privada on no calia estudiar gaire per anar aprovant i entrar a una bona universitat, i la seva mare era partidària que les classes de piano tampoc no fossin gaire estrictes. Així, no l’obligava a fer gaire cosa. El dia que la vaig conèixer ja vaig veure que no li agradava que l’obliguessin a fer res. Era la típica nena capaç de dir-te que sí amb un somriure i després negar-se a fer res que no li vingués de gust. Per això el primer que feia era deixar-li tocar el que volgués, sense dir-li res. Després jo tocava la mateixa peça però de manera diferent, i en acabat parlàvem de quina manera ens semblava millor o ens havia agradat més. Llavors ella la tornava a tocar i ho feia molt millor que la primera vegada. Ella sola veia el que era millor i ho aplicava.

La Reiko es va aturar un moment i es va quedar mirant la punta encesa de la cigarreta. Jo vaig continuar menjant raïm en silenci.

—Em sembla que tinc un cert do per a la música, però ella era molt millor. Vaig pensar que era una llàstima, que si hagués començat de petita amb algú que l’hi hagués ensenyat com cal hauria pogut arribar molt lluny. Però m’equivocava. De fet, aquella nena no era capaç d’aguantar una formació gaire estricta. Ja n’hi ha, de gent així: tenen un gran talent, però com que són incapaços de fer cap esforç per sistematitzar-lo l’acaben desaprofitant. N’he conegut molts. Al principi penses que són fantàstics perquè són capaços de tocar una peça dificilíssima només donant un cop d’ull a la partitura. Quan els veus et quedes al·lucinat i penses que tu no ho podries fer mai de la vida. Però la cosa es queda aquí, ja no van més enllà. ¿I per què? Doncs perquè no saben què és l’esforç. Ningú no els ho ha inculcat. Estan consentits. Com que els sobra talent per tocar bé sense esforçar-s’hi i perquè tothom els alabi, l’esforç els sembla innecessari. Si els dónes una peça que a la majoria els costa tres setmanes de pràctica, ells l’aprenen en la meitat de temps, de manera que als professors ja els sembla bé i els deixen avançar. I es fan grans sense saber què vol dir l’exigència, els falta un element fonamental en la formació de la personalitat. És una tragèdia. A mi m’hauria pogut passar, però per sort tenia un professor molt estricte i me’n vaig sortir prou bé.

»Tot i així, m’agradava fer classes a aquella nena. Era com anar per l’autopista amb un cotxe esportiu molt potent, que reaccionés a la mínima. A vegades, massa i tot. La clau per ensenyar criatures així és no alabar-les massa. Com que des de petits estan acostumats a rebre elogis, si els alabes no hi donen importància. Només ho has de fer de tant en tant, i de manera que no es noti gaire. Després no els has d’imposar res. Els has de deixar escollir. I no deixar que avancin perquè sí: has de fer que s’aturin i pensin. I ja està. Fent això, segur que va bé.

La Reiko va llençar la cigarreta a terra i la va trepitjar. Tot seguit va inspirar profundament, com per asserenar-se.

—Quan acabàvem la classe, fèiem un te i xerràvem una estona. A vegades li ensenyava a tocar a l’estil jazzístic, tipus Bud Powell o Thelonius Monk. Però gairebé sempre parlava ella. I parlava tan bé que t’atrapava. Tal com et vaig dir ahir, em sembla que gairebé tot el que deia s’ho inventava, però tot i així era interessant. Era molt observadora, s’expressava molt bé, era irònica i divertida i sabia despertar les emocions de qui l’escoltava. Sí, sabia despertar-te les emocions, et commovia. I, a sobre, era conscient que tenia aquesta capacitat i intentava utilitzar-la amb la màxima eficàcia possible. Et podia fer sentir el que volgués: indignació, tristesa, compassió, decepció, alegria… Era capaç de manipular les teves emocions només per posar a prova la seva capacitat. Evidentment, però, no me’n vaig adonar fins més tard.

La Reiko va fer que no amb el cap i es va posar uns quants grans de raïm a la boca.

—Era una malaltia —va dir—. Estava ben malalta. Era com la poma podrida que fa malbé totes les altres. I ningú no la podia curar. Serà així tota la vida. En aquest sentit, era molt desgraciada. Si no hagués estat una de les seves víctimes, ara em faria pena. De fet, ella mateixa també era una víctima.

Va menjar uns quants grans més. Semblava que busqués la manera de continuar explicant aquella història.

—Aquells sis mesos van passar prou bé. A vegades les coses que em deia em sorprenien o m’estranyaven. Altres vegades em quedava glaçada de veure que era capaç d’odiar algú de manera absurda i irracional, o m’adonava que era massa intel·ligent i em demanava què coi devia pensar realment. Però, al capdavall, tothom té algun defecte, ¿no? A més, jo no era més que la seva professora de piano, de manera que no em podia pas ficar gaire en la seva manera de ser. Si durant la setmana assajava el que li deia, no li podia dir gran cosa, ¿no? I, si t’he de dir la veritat, em queia força bé.

»Amb tot, mirava de no parlar-li de coses gaire personals. Pressentia que valia més no fer-ho. Així, tot i que em preguntava moltes coses (ho volia saber tot), jo només li responia les més inofensives, com ara on havia crescut, a quina escola havia anat i coses per l’estil. Em va dir que volia saber més de mi, però jo li vaig assegurar que no tenia res per explicar-li, que havia tingut una vida avorrida, que tenia un marit ben normal, una filla i molta feina a casa. “Però vostè em cau molt bé”, em va dir mirant-me fixament. Em vaig espantar una mica, si bé tampoc va ser una sensació desagradable. Tot i així, no li vaig explicar res que no calgués.

»I un dia (devia ser cap al maig), a mitja classe em va dir que no es trobava bé. Vaig veure que estava una mica pàl·lida i suosa, i li vaig preguntar si volia tornar a casa, però ella em va dir que si s’estirava una estona li passaria. La vaig portar gairebé en braços a la meva habitació i la vaig estirar al meu llit. El sofà que teníem era molt petit i no hi hauria cabut. Em va dir que li sabia greu, però jo li vaig dir que no es preocupés, que no era cap molèstia. Li vaig oferir aigua però em va dir que no en volia. Llavors em va demanar que em quedés al seu costat i no hi vaig tenir cap inconvenient.

»Al cap d’una estona em va dir mig plorosa si li podia fregar l’esquena. Vaig veure que estava amarada de suor, i vaig començar a fer-li un massatge. Llavors em va demanar si li podia desfer els sostenidors, que li feien nosa, i ho vaig fer. Com que portava una camisa arrapada, vaig haver de desbotonar-l’hi per desfer els gafets dels sostenidors. Per tenir tretze anys, tenia uns bons pits. El doble de grossos que els meus. Els sostenidors que duia no eren de nena, sinó de dona, i molt bons. Però no en vaig fer cas. Li vaig continuar fregant l’esquena, com una estúpida. Ella no parava de dir que li sabia greu, i jo li anava dient que no patís, que no passava res.

La Reiko va fer caure la cendra de la cigarreta. En aquell moment jo ja havia deixat de menjar raïm i estava absolutament concentrat en la seva història.

—Al cap de poc es va posar a plorar. Li vaig preguntar què li passava, i ella em va respondre que no res. «No és veritat. Digue’m què et passa», vaig insistir. I ella em va dir: «A vegades em passa això. No sé què fer. Em sento sola i trista, no tinc ningú en qui confiar, no tinc ningú a qui li importi com estic. És terrible. Perdo la gana i a les nits no puc dormir. L’únic que m’agrada és venir a fer la classe de piano». Llavors li vaig demanar que intentés explicar-me per què li passava, que l’escoltava, i ella em va dir que a casa seva les coses no anaven bé, que no podia estimar els seus pares, i que ells no l’estimaven a ella. Que el seu pare tenia una amant i que gairebé no era mai a casa, i que la seva mare s’havia tornat mig boja i l’hi feia pagar a ella. Em va dir que li pegava cada dia i que tenia por de tornar a casa. Plorava com una magdalena. Tenia els ulls plens de llàgrimes. Veient-la, a qualsevol déu se li hauria entendrit el cor. Llavors li vaig dir que si no volia tornar a casa podia passar a veure’m quan volgués. En sentir això em va abraçar i em va dir que moltes gràcies, que si no fos per mi no sabria què fer, que no la deixés sola, que si la deixava no tindria on anar.

»Em vaig trobar abraçant-la i amoixant-li els cabells per calmar-la. Llavors ella ja m’havia passat el braç per l’esquena i m’anava acariciant. Jo em vaig començar a sentir estranya, com si tingués foc al cos. Era al meu llit, abraçada a una nena que semblava sortida d’un anunci, i ella m’acariciava d’aquella manera tan sensual… En comparació, el meu marit era un aprenent. Ho feia tan bé que cada cop que m’acariciava sentia com el cos se m’afluixava una mica més. Quan me’n vaig adonar, ja m’havia desbotonat la brusa i els sostenidors i m’acariciava els pits. Fins llavors no vaig entendre que era una lesbiana acabada. De fet, ja m’hi havia trobat una vegada, a l’institut, amb una noia que feia un curs més que jo. Llavors li vaig dir que parés.

»“Si us plau, només una mica”, em va dir. “Estic molt sola. De debò. Estic molt sola. Només la tinc a vostè. No em deixi”. Llavors em va agafar la mà i se la va posar als pits. Els tenia molt ben formats, i en tocar-los-hi em vaig estremir. Jo, que sóc una dona. No sabia què fer, però no parava de dir-li que parés, com una estúpida. Estava paralitzada. Quan m’havia passat a l’institut no m’havia costat treure’m aquella noia de sobre, però aquest cop no podia. El cos no m’obeïa. Amb la mà esquerra em tenia les mans agafades i immobilitzades contra els seus pits; amb la boca em besava i em llepava els mugrons, i amb la mà dreta m’acariciava l’esquena, la panxa i les natges. Ara em sembla increïble que arribés a estar en una habitació amb les cortines passades, despullada —m’havia anat traient tota la roba sense que me n’adonés— i turmentada per les carícies d’una nena de tretze anys. Sembla una estupidesa, però en aquell moment era com si estigués sota un encanteri. Mentre em llepava els mugrons anava repetint que estava molt sola, que només em tenia a mi, que no la deixés, i jo només sabia dir-li que parés.

La Reiko es va aturar per fer una xuclada a la cigarreta.

—És la primera vegada que ho explico a un home —va dir mirant-me a la cara—. T’ho explico perquè em sembla que ho he de fer, però em moro de vergonya.

—Em sap greu —vaig fer. No sabia què més podia dir.

—Vam estar una estona així, però la seva mà va anar baixant cada cop més fins que em va tocar per damunt les calces. Jo ja estava ben mullada. Em fa vergonya confessar-ho, però no havia estat mai tan molla ni ho he tornat a estar. Sempre m’havia considerat més aviat indiferent envers el sexe, de manera que em vaig quedar molt sorpresa. Llavors em va posar un dit prim i suau dins les calces i… bé, ja t’ho pots imaginar, ¿oi? No tinc paraules per explicar-ho. Era totalment diferent de quan t’ho fa un home amb els seus dits maldestres. Era increïble. De debò. Era com si em fes pessigolles amb una ploma. Em pensava que el cap m’explotaria. Tot i així, en algun racó del meu cervell emboirat sabia que allò no estava bé, que si deixava que passés una vegada seria impossible aturar-ho, i que si havia de guardar un secret com aquell el cap se’m tornaria a fer un embolic. També vaig pensar en la meva filla. ¿Què pensaria si em veia d’aquella manera? Els dissabtes la guardaven els meus pares fins a les tres, però, ¿i si passava alguna cosa i me la tornaven abans? En pensar això vaig tenir prou força per aixecar-me i cridar-li que parés.

»Però no em va fer cas. Ja m’havia tret les calces i m’estava llepant. Jo, que per vergonya gairebé mai no deixava que m’ho fes el meu marit, tenia aquella nena de tretze anys llepant-me com una desesperada. Em vaig rendir i vaig rompre a plorar. Era com si fos al paradís.

»“Para!”, vaig cridar altre cop, i llavors li vaig clavar una bufetada amb totes les meves forces. Per fi va parar, es va incorporar i em va mirar a la cara. Totes dues estàvem despullades, estirades al llit i mirant-nos fixament. Ella tenia tretze anys i jo trenta-dos, però mirant el seu cos em vaig sentir aclaparada. Me’n recordo perfectament. No em creia que fos el cos d’una nena de tretze anys, i encara no m’ho crec. En comparació, el meu cos feia plorar. T’ho asseguro.

Em va semblar que no podia dir res, de manera que em vaig quedar en silenci.

—«¿Què passa?», em va dir. «A vostè també li agrada, ¿oi? Ho sabia des del primer dia. ¿Oi que li agrada? Jo ja ho sé. És molt millor que fer-ho amb un home, ¿oi? Està molt mullada. Encara la puc fer sentir més bé. De debò. Puc fer que senti com si el cos se li fongués. ¿Oi que ho vol?». El problema és que tenia raó. Ho feia molt millor que el meu marit, i tenia ganes que continués, però no ho podia permetre. «Fem-ho un cop per setmana», em va dir. «Un cop i prou. No ho sabrà ningú. Serà un secret entre vostè i jo».

»Però jo em vaig aixecar, em vaig posar el barnús i li vaig dir que se n’anés i que no tornés a posar els peus a casa. Se’m va quedar mirant fixament, amb uns ulls inexpressius, com si estiguessin pintats sobre cartró. No tenien cap mena de profunditat. Després de quedar-se’m mirant una bona estona, va recollir la seva roba en silenci, se la va anar posant peça a peça, molt a poc a poc, com si es volgués exhibir. Llavors va tornar a la sala del piano, es va pentinar amb un raspall que va treure de la bossa, es va eixugar la sang dels llavis amb un mocador, es va posar les sabates i va marxar. Just abans d’anar-se’n em va dir: “És lesbiana. Encara que ho vulgui dissimular, ho serà fins que es mori”.

—¿És veritat? —li vaig preguntar.

La Reiko es va quedar pensarosa, amb els llavis torçats.

—Sí i no. He de reconèixer que aquell cop m’ho vaig passar millor amb ella que amb el meu marit, i hi va haver una època en què em vaig plantejar seriosament si ho era o no. Pensava que podia ser que ho fos i que no me n’hagués adonat fins llavors. Però ara ho veig diferent. Evidentment, no puc dir que no hi tingui cap tendència, però et puc assegurar que no sóc lesbiana en el sentit estricte. El sol fet de veure una dona no m’excita. ¿M’entens?

Vaig fer que sí amb el cap.

—L’únic és que hi ha un tipus de noies a qui desperto certs sentiments, i aquests sentiments també m’arriben. Són els únics moments en què em surt aquesta tendència. Però puc abraçar la Naoko, per exemple, i no sentir res especial. Quan fa calor anem despullades pel pis, sovint ens banyem juntes i a vegades dormim al mateix llit… però no passa res. No sento res. Reconec que és molt maca, però això és tot. De fet, una vegada vam fer com si fóssim lesbianes, la Naoko i jo. ¿Vols que t’ho expliqui?

—Sí, és clar.

—Quan li vaig explicar el que em va passar amb aquesta nena (ens ho expliquem tot), la Naoko va voler fer un experiment. Ens vam despullar i va provar d’acariciar-me, però no va funcionar de cap manera. Només em feia pessigolles. Em pensava que em moriria de riure. Només de pensar-hi, sento una mena de formigueig. Era molt maldestra. Suposo que t’alegres de sentir-ho.

—Si vols que et digui la veritat, sí.

—Això és tot el que va passar —va dir la Reiko mentre es fregava la cella amb la punta del dit petit—. Sigui com sigui, quan aquella nena va ser fora, vaig seure en una cadira i em vaig estar una bona estona pensant, sense saber què fer. D’algun lloc amagat m’arribaven els batecs esmorteïts del meu cor. Sentia una pesantor estranya als braços i a les cames, i tenia la boca seca, com si m’hagués menjat una falena. Com que sabia que aviat arribaria la meva filla, vaig tenir prou esma per banyar-me. Volia rentar-me els llocs que m’havia acariciat i llepat. Però per molt que em fregués amb sabó, no em podia treure aquella sensació bavosa que m’havia deixat. Potser no era més que una sensació, però no marxava. Aquella nit vaig demanar al meu marit que em fes l’amor, com si em volgués desempallegar d’aquella sensació d’impuresa. Evidentment, a ell no l’hi vaig explicar. No podia. L’únic que li vaig dir va ser que em fes l’amor a poc a poc. I ho va fer molt bé. Va anar molt a poc a poc i vaig tenir un orgasme meravellós, el millor des que érem casats. ¿I per què et penses que va ser? Doncs perquè encara sentia el tacte dels dits d’aquella nena. Només per això. Em fa vergonya parlar-ne. Estic suant. «Em va fer l’amor», «Vaig tenir un orgasme»… —va fer la Reiko rient i tornant a tòrcer els llavis—. Però ni això va funcionar. Al cap de dos o tres dies encara notava el tacte dels seus dits, i les seves paraules em continuaven ressonant a dins del cap.

»El dissabte següent no es va presentar. Jo era a casa tota nerviosa, pensant què faria si venia. No em podia concentrar en res. Però no va venir. Ja m’ho podia imaginar. Era molt orgullosa i, a sobre, era ella qui ho havia espatllat tot. L’altre dissabte tampoc va venir, ni l’altre. Va passar un mes. Em pensava que amb el temps ho oblidaria, però no podia. Quan era sola a casa era com si notés la seva presència i no em podia relaxar. No podia tocar el piano, ni tan sols podia pensar. No em podia concentrar en res. Fins que un dia em vaig adonar que quan sortia de casa hi havia alguna cosa que no anava. La gent del barri em tractava d’una manera estranya. Em miraven amb uns ulls freds, distants. Evidentment, em continuaven saludant, però hi havia alguna cosa estranya en el seu to de veu i en les seves reaccions. Fins i tot la veïna, que a vegades havia vingut a casa, semblava que m’evités. Vaig mirar de no fer-ne gaire cas, ja que aquestes coses acostumen a ser els primers símptomes de la malaltia.

»Fins que, un bon dia, una amiga em va venir a veure a casa. Era una noia de la meva edat, les nostres mares es coneixien i portàvem les nenes a la mateixa llar d’infants, de manera que teníem una bona relació. Doncs aquesta noia es va presentar a casa i em va preguntar si m’havien arribat els rumors que corrien sobre mi. “¿Quins rumors?”, li vaig demanar. “És que no t’ho puc dir”, va dir ella. “Ja que has començat, em sembla que hauries d’acabar d’explicar-m’ho”, li vaig dir.

»Llavors, molt a contracor, l’hi vaig anar traient tot. De fet, era ella qui m’havia vingut a trobar, de manera que és lògic que m’ho acabés explicant. Pel que em va dir, corria el rumor que jo era lesbiana i que havia estat internada en centres psiquiàtrics diverses vegades. També deien que havia fet despullar una alumna de piano i que havia intentat abusar-ne, i que quan ella s’hi havia resistit li havia inflat la cara. Que hagués capgirat la història d’aquella manera ja era prou fort, però encara em va sorprendre més que sabés que havia estat internada.

»Segons la meva amiga, ella deia a tothom que feia molts anys que em coneixia i que no era com deien, però els pares de la nena es creien la versió de la seva filla i l’anaven esbombant pel barri. Pel que sembla, quan la nena els va dir que havia intentat abusar d’ella van investigar el meu historial i van trobar que havia estat en més d’un centre psiquiàtric.

»Es deia que un dia (de fet, el dia de l’incident en qüestió) la nena havia tornat de piano feta un cromo i la seva mare s’havia espantat. Anava amb la cara inflada; el llavi partit i ensangonat; alguns botons de la brusa arrencats, i les calces una mica estripades. ¿T’ho pots creure? No cal dir que s’ho havia fet ella mateixa per fer més convincent la seva història. És com si la veiés tacant-se la brusa de sang, arrencant-se uns quants botons, estripant-se les puntes dels sostenidors, plorant fins a tenir els ulls ben vermells, esbullant-se els cabells i tornant a casa preparada per dir una carretada de mentides.

»Tot i així, no culpo la gent que se la va creure. Si una nena preciosa com una nina i amb una llengua com la seva m’hagués arribat a casa plorant i dient que no volia explicar res perquè li feia vergonya i després m’hagués sortit amb aquesta història, me l’hauria cregut. I, a sobre, era veritat que jo havia estat internada en alguns centres psiquiàtrics i que li havia clavat una bufetada amb totes les meves forces. ¿Qui em podia creure? El meu marit i prou.

»Vaig estar uns quants dies pensant si l’hi havia d’explicar o no, però quan finalment ho vaig fer, ell em va creure. No cal dir-ho. Li vaig explicar tot el que havia passat aquell dia: que aquella nena havia intentat mantenir una relació lèsbica amb mi i que jo li havia clavat una bufetada. El que no li vaig explicar va ser el que vaig sentir. No ho hauria entès. Es va posar fet una fúria i va dir que llavors mateix anava a casa d’aquella família a deixar les coses clares. “Estàs casada amb mi i tens una filla. ¿Com poden dir que ets lesbiana? ¿Què s’han cregut?”.

»Però el vaig aturar. Li vaig demanar que no hi anés, que només aconseguiria empitjorar la situació. Jo ja ho sabia. Ja sabia que aquella nena tenia l’ànima malalta. Havia vist molta gent com ella. Estava podrida fins al moll de l’os. Sota aquella pell tan fina només hi havia carn podrida. Potser és una manera una mica forta de dir-ho, però és veritat. La gent, però, no ho sabia, i nosaltres teníem totes les de perdre. Era una experta manipulant els sentiments dels adults i no teníem cap prova per defensar-nos. ¿Qui es podia creure que una nena de tretze anys havia parat una trampa com aquella a una dona de més de trenta? Diguéssim el que diguéssim, la gent només es creuria el que es volgués creure. Com més resistència oposéssim, en pitjor situació ens trobaríem.

»Vaig dir al meu marit que havíem d’anar a viure a un altre lloc, que si em quedava en aquell barri la pressió se’m faria insuportable i se’m tornaria a girar el cervell. Ja començava a trontollar. Li vaig demanar que ens n’anéssim lluny, a un lloc on no ens conegués ningú. Però ell no es volia moure. Encara no era conscient de la gravetat de la situació i pensava que no era el moment de canviar: li agradava la feina que feia, ens acabàvem de comprar la casa i la nena s’havia adaptat molt bé a la llar d’infants. “Un moment”, em va dir. “No podem pas plegar veles d’un dia per l’altre. Hauré de buscar una altra feina, vendre la casa i trobar una altra llar d’infants per a la nena. Per molt de pressa que anem, necessitarem dos mesos”.

»Jo li vaig dir que no podia ser. Si m’havia d’esperar dos mesos ja no em recuperaria. “No ho dic perquè sí. Sé de què parlo”. En aquell moment ja tenia alguns símptomes: em xiulaven les orelles, sentia sorolls i no podia dormir. Llavors em va dir que marxés jo primer, que ell es quedaria a arreglar les coses i després em vindria a trobar allà on fos. “No”, li vaig dir. “No vull marxar sola. Si em separo de tu m’ensorro. Et necessito. No em deixis sola”.

»Em va abraçar i em va demanar que tingués una mica de paciència. Que m’esperés un mes. Em va assegurar que en un mes ho tindria tot enllestit: la feina, la venda de la casa, la llar d’infants per a la nena… “Amb una mica de sort”, va dir, “potser m’ofereixen anar a Austràlia”. ¿Què li podia dir? Com més li portés la contrària, més sola em quedaria.

La Reiko va deixar anar un sospir i va mirar el llum del sostre.

—No el vaig pas aguantar, un mes. Un dia el cervell se’m va girar i patapam! I aquesta vegada em va agafar molt fort. Em vaig prendre somnífers i vaig deixar el gas obert. No em vaig morir. Em vaig despertar a l’hospital, però va ser el final. Al cap d’uns quants mesos, quan vaig poder començar a pensar serenament, vaig demanar el divorci al meu marit. Li vaig dir que seria el millor tant per a ell com per a la nena. Ell va dir que no es volia divorciar.

»“Podem tornar a començar”, va dir. “Podem anar a viure a un altre lloc i començar de nou. Tots tres”. Però jo li vaig dir que era massa tard, que tot s’havia acabat quan m’havia demanat que m’esperés un mes. Que si de debò hagués volgut tornar a començar, no m’ho hauria hagut de demanar. “Anem on anem, per molt lluny que sigui, ens tornarà a passar el mateix. I si et torno a demanar el mateix, tu patiràs. No vull haver de tornar a passar per aquesta situació”.

»I ens vam divorciar. Més ben dit, jo em vaig divorciar d’ell. Es va tornar a casar fa un parell d’anys. No em penedeixo gens del que vaig fer. De debò. Sabia que la meva vida seria sempre així i no hi volia embolicar ningú. No volia obligar ningú a viure amb la por que se’m pogués girar el cervell en qualsevol moment.

»Es va portar molt bé amb mi. Va ser un marit ideal: fidel, responsable, fort i pacient. Va intentar per tots els mitjans que em curés, i jo també vaig fer tot el que vaig poder. Per ell i per la nena. I em pensava que ho havia aconseguit. Els sis anys que vam estar casats vaig ser feliç. Em va ajudar a recuperar-me en un noranta-nou per cent, però l’u per cent restant és el que va fallar. I patapam! Tot el que havíem construït es va ensorrar en un tres i no res. Ens vam quedar a zero. I tot per culpa d’aquella mocosa.

La Reiko va recollir les puntes de cigarreta que havia apagat amb el peu i les va posar dins la llauna.

—És molt trist. Tant que ens vam esforçar a construir-ho tot de mica en mica, i es va ensorrar en un moment. Quan ens en vam adonar, ja no quedava res.

Es va aixecar i es va posar les mans a les butxaques dels pantalons.

—Tornem al pis. Ja és tard.

El cel estava més encapotat. La lluna no es veia. En aquell moment també vaig sentir l’olor de la pluja, barrejada amb l’olor fresca del raïm que portava a la bossa.

—Per això no vull marxar d’aquí —va dir la Reiko—. Em fa por entrar en contacte amb el món de fora. Em fa por conèixer gent nova i tenir sentiments nous.

—Ja t’entenc —li vaig dir—. Però em sembla que tu te’n pots sortir perfectament.

Ella va fer una rialla, però no va dir res.

La Naoko llegia al sofà. Tenia les cames creuades i amb un dit es premia la templa. Era com si amb aquell dit anés tocant i comprovant les paraules que li entraven al cap. Havia començat a ploure. Les fines partícules del llum de la sala brillaven al seu voltant. Després de parlar tanta estona amb la Reiko, la joventut de la Naoko em va sorprendre.

—Perdona. Se’ns ha fet tard —va dir la Reiko acaronant-li el cap.

—¿Què? ¿Us ho heu passat bé? —va preguntar ella, aixecant els ulls del llibre.

—I tant —va dir la Reiko.

—¿Què fèieu? —em va preguntar.

—No es pot dir —li vaig contestar.

Ella va riure tímidament i va deixar el llibre. Llavors tots tres ens vam posar a menjar raïm tot escoltant el soroll de la pluja.

—Amb aquesta pluja és com si fóssim les úniques persones que hi ha al món —va dir la Naoko—. Tant de bo no parés i ens poguéssim quedar sempre així.

—Sí, home! —va fer la Reiko—. I mentre vosaltres dos us ho munteu, jo us puc anar ventant o tocant la guitarra com si fos una esclava. Ni parlar-ne!

—Va… De tant en tant te’l deixaria —va dir la Naoko rient.

—Si és així, d’acord —va dir la Reiko—. Que no pari de ploure!

Va anar plovent. Fins i tot de tant en tant se sentia algun tro. Quan ens vam acabar el raïm, la Reiko va encendre una altra cigarreta i va treure la guitarra de sota el llit. Va tocar «Desafinado», «A garota de Ipanema», i després unes quantes cançons de Burt Bacharach i de Lennon i McCartney. La Reiko i jo vam tornar a beure vi, i quan ens el vam acabar vam compartir el brandi que em quedava a la petaca. Es va crear un ambient d’intimitat que ens va dur a parlar de moltes coses. Vaig pensar que podia ploure tant com volgués.

—¿Tornaràs a veure’m? —em va preguntar la Naoko mirant-me a la cara.

—És clar que sí —li vaig dir.

—¿I m’escriuràs?

—Cada setmana.

—¿Hi afegiràs alguna cosa per a mi? —em va demanar la Reiko.

—Sí. Ja hi pots comptar —li vaig dir.

A les onze la Reiko va desplegar el sofà i, igual que havia fet la nit abans, em va preparar el llit. Ens vam dir bona nit i ens en vam anar a dormir. Com que no agafava el son, vaig treure la llanterna i La muntanya màgica de la motxilla, i em vaig posar a llegir. Poc abans de les dotze la Naoko va entreobrir la porta de l’habitació i va venir al meu costat. A diferència de la nit abans, era la Naoko de sempre. No tenia els ulls desenfocats i es movia amb rapidesa.

—No m’adormo —em va dir a cau d’orella.

—Jo tampoc.

Vaig deixar el llibre a terra i vaig apagar la llanterna. Llavors la vaig abraçar i li vaig fer un petó.

La foscor i el soroll de la pluja ens embolcallaven suaument.

—¿I la Reiko?

—No pateixis. Dorm com un soc. No es despertarà pas —va dir la Naoko.

—¿Segur que vindràs a veure’m?

—Segur.

—¿Encara que no pugui fer res per tu?

Hi vaig assentir en la foscor. Notava la rodonesa dels seus pits contra el meu pit. Llavors li vaig començar a resseguir el cos per sobre la bata una vegada i una altra. Vaig anar passant el palmell de l’espatlla a l’esquena, i de l’esquena als malucs, mentre m’aprenia de memòria els perfils i la suavitat del seu cos. Quan feia una estona que ens abraçàvem d’aquesta manera, ella em va fer un petó al front i va sortir del llit. Vaig veure com la seva bata de color blau clar travessava la foscor com un peix.

—Adéu —em va dir en veu baixa.

Em vaig adormir plàcidament, bressolat pel soroll de la pluja.

L’endemà al matí encara plovia. A diferència del dia anterior, era una pluja fina de tardor, gairebé invisible. Sabies que plovia pels esquitxos que es feien als tolls i pel soroll de les canals. Quan em vaig despertar, l’únic que es veia a l’altra banda de la finestra era una boira lletosa. Al cap d’una estona, però, el sol i l’aire van dissoldre la boira i van deixar veure el bosc i les muntanyes del voltant.

Igual que el dia abans, vam esmorzar tots tres junts i vam anar a ocupar-nos de l’aviari. La Naoko i la Reiko portaven uns impermeables grocs amb caputxa. Jo em vaig posar una caçadora impermeable damunt el jersei. L’aire era fred i humit. Els ocells estaven arrecerats al fons de l’aviari.

—Quin fred fa, quan plou —vaig dir a la Reiko.

—A partir d’ara, cada cop que plogui farà més fred, fins que l’aigua es converteixi en neu —em va explicar—. Quan passen per aquí, els núvols que vénen del mar del Japó descarreguen tota la neu que porten.

—¿I què en feu, dels ocells, a l’hivern?

—Els posem a cobert, evidentment. No deus pas voler que a la primavera els descolguem de la neu tots congelats i els comencem a donar menjar com si res, ¿oi?

Quan vaig tocar una mica el reixat, el lloro va esbategar les ales i va començar la seva cantarella:

—A la merda! Gràcies! Sonats!

—A aquest sí que el voldria congelar —va dir la Naoko fent mala cara—. Sentir això cada matí és un martiri.

Després de netejar l’aviari vam tornar al pis i vaig acabar de fer la motxilla. La Naoko i la Reiko es van preparar per a la feina al camp. Vam sortir junts de l’edifici i ens vam separar tot just passades les pistes de tennis. Elles van anar a agafar el camí cap a l’esquerra i jo vaig continuar recte. Ens vam dir adéu i els vaig assegurar que tornaria a veure-les. La Naoko em va somriure i va desaparèixer després d’un revolt.

Fins a arribar a la porta principal vaig trobar força gent. Tots anaven amb un impermeable groc com el de la Naoko i la Reiko, i portaven la caputxa posada. Sota aquella pluja tot es veia amb més nitidesa: la terra era d’un negre intens; les branques dels pins, d’un verd brillant, i les persones que caminaven embolicades amb aquells impermeables grocs semblaven esperits que només tinguessin permís per posar els peus al món els matins de pluja. Anaven amunt i avall sense fer soroll, portant eines, cistells i sacs.

El guàrdia es recordava de com em deia i va fer un senyal al costat del meu nom al registre.

—Veig que ets de Tòquio —em va dir aquell vellet—. Només hi he estat una vegada, però hi ha una carn de porc boníssima.

—¿Ah sí? —vaig fer sense saber què dir.

—Les altres coses no em van agradar gaire, però el porc era de primera. Els deuen criar diferent d’aquí, ¿no?

Li vaig dir que no ho sabia. Era la primera vegada que algú em deia res de la carn de porc de Tòquio.

—¿Quan hi va anar, a Tòquio? —li vaig preguntar.

—Ara sí que m’has fumut… —va fer inclinant una mica el cap—. A veure… Devia ser pel casament del príncep. El meu fill era a Tòquio i em va dir que hi havia d’anar almenys una vegada. Això mateix. Devia ser l’any cinquanta-nou.

—Així sí. En aquella època segur que era molt bona, la carn de porc de Tòquio.

—¿I ara com és?

—No ho sé —li vaig dir—. No se’n parla gaire. Ni per bé ni per mal.

En sentir la meva resposta es va quedar una mica decebut. Devia tenir més ganes de parlar, però li vaig dir que havia d’agafar l’autobús i vaig continuar fins al camí. A la vora del rierol quedava alguna clapa de boira que el vent anava empenyent a poc a poc cap a la falda de la muntanya. De tant en tant m’aturava per mirar enrere o per deixar anar un sospir. Era com si hagués arribat a un planeta on la gravetat fos diferent. Llavors, amb una certa tristesa, em vaig adonar que ja era al món de fora.

Vaig arribar a la residència a dos quarts de cinc de la tarda. Vaig deixar la motxilla, em vaig canviar de roba i me’n vaig anar a treballar a Shinjuku. De les sis a dos quarts d’onze vaig vigilar la botiga i vaig vendre discos, mentre per fora passava gent de tota mena a qui jo anava observant desesmat. Famílies, parelles, borratxos, mafiosos, noies enriolades amb faldilles curtes, hippies barbuts, cambreres i altra gent que no sabria com descriure. Quan vaig posar un disc de rock dur, davant la botiga s’hi van aplegar tot de hippies i penjats que es van posar a ballar, a esnifar dissolvent o es van asseure a terra sense fer res. Quan el vaig canviar per un de Tonny Bennett, van desaparèixer.

A la botiga del costat, un home de mitjana edat que sempre feia cara de son venia joguines eròtiques. Jo no entenia per què algú podia voler aquella mena de coses, però pel que semblava el negoci rutllava molt bé. A l’altra banda del carrer, una mica més avall de la botiga, vaig veure un estudiant borratxo que vomitava. A la sala de jocs que hi havia a la cantonada, en diagonal a la botiga, vaig veure el cuiner d’un restaurant del barri que passava l’estona que tenia lliure jugant al bingo. Sota els ràfecs d’una botiga que ja havia tancat s’hi va estirar un rodamón amb la cara colrada. Una noia amb els llavis pintats d’un rosa pàl·lid que no devia tenir més de quinze anys va entrar a la botiga i em va demanar si podia posar «Jumping Jack Flash», dels Rolling Stones. Quan el vaig posar al plat va seguir el ritme fent petar els dits i movent els malucs. Llavors em va demanar si tenia tabac. Li vaig donar un Lark de l’amo de la botiga. Se’l va fumar amb un plaer evident, i quan la cançó es va acabar se’n va anar sense ni tan sols donar-me les gràcies. Cada quart sentia la sirena d’alguna ambulància o d’algun cotxe de policia. Tres treballadors encorbatats i més torrats que menys van passar pel davant de la botiga rient i cridant «Tia bona!» a una noia de cabells llargs que trucava des d’una cabina.

Com més mirava aquell espectacle, més confús estava. ¿A què treia cap, tot allò? ¿Quin sentit tenia, tot plegat?

Quan va tornar de sopar, l’amo de la botiga em va dir: «Ei, Watanabe! ¿Saps què? Abans-d’ahir em vaig fer la noia de la botiga de roba!». Feia temps que li anava al darrere i de tant en tant li regalava algun disc. Jo li vaig dir que me n’alegrava, i llavors m’ho va explicar tot amb pèls i senyals.

—Si vols pescar una noia —em va dir tot convençut—, li has de fer regals, ¿saps? Després l’has de convidar a sortir i emborratxar-la. Que estigui ben borratxa, ¿saps? I llavors ja la tens al sac. Fàcil, ¿oi?

Vaig agafar el tren i vaig tornar a la residència amb el cap ben confús. Després de passar les cortines i apagar el llum, em vaig ficar al llit amb la sensació que la Naoko podia aparèixer en qualsevol moment. En tancar els ulls vaig notar la suau rodonesa dels seus pits contra el meu pit, la vaig sentir parlar-me a cau d’orella i amb les mans vaig resseguir el perfil del seu cos. En la foscor, vaig tornar al seu petit món. Vaig sentir l’olor de l’herba i el soroll de la pluja. Vaig pensar en la Naoko nua sota la llum de la lluna i me la vaig imaginar netejant l’aviari i treballant al camp, amb el seu cos preciós i suau embolicat amb aquell impermeable groc. Llavors em vaig agafar el penis erecte i em vaig masturbar pensant en ella. Va semblar que el cap se m’aclaria una mica, però tot i així vaig continuar desvetllat. Estava esgotat i mort de son, però no em podia adormir de cap manera.

Em vaig aixecar i em vaig quedar dret davant la finestra, mirant distretament l’asta plantada al mig del pati. Sense la bandera semblava un immens os blanc que burxava la foscor. Em vaig preguntar què devia fer la Naoko. Segur que dormia. Segur que dormia profundament, embolcallada en la foscor d’aquell món petit i curiós. Vaig demanar que no tingués cap malson.