5

«Gràcies per la carta», escrivia la Naoko. M’explicava que els seus pares l’hi havien fet arribar allà on era i que, lluny de molestar-la, l’havia fet molt contenta. De fet, continuava, la meva carta havia arribat just quan ella mateixa estava a punt d’escriure’m.

Havent llegit fins aquí, vaig obrir la finestra de l’habitació, em vaig treure l’americana i em vaig asseure al llit. Se sentia el parrup dels coloms d’un colomar que hi havia a prop de la residència. El vent feia moure les cortines. Amb els set fulls escrits per la Naoko a la mà, em vaig deixar emportar per un imparable torrent de pensaments. Era com si, només havent llegit aquelles primeres línies, la realitat que m’envoltava s’hagués descolorit. Vaig tancar els ulls i em vaig estar una bona estona reordenant els meus sentiments. Llavors vaig inspirar profundament i vaig continuar llegint.

«Ja fa gairebé quatre mesos que sóc aquí», continuava la Naoko.

Durant aquests mesos he pensat molt en tu. I com més hi he pensat, més m’he adonat que vaig ser injusta. T’hauria hagut de tractar d’una manera més correcta i més justa.

Aquesta manera de pensar, però, potser no és la més normal. Bàsicament, perquè les noies de la meva edat no fan servir la paraula just. Els és igual, si les coses són justes o no. Més que pensar si una cosa és justa o no ho és, pensen si és bonica o si les pot fer felices. Al capdavall, just és una paraula que només feu servir els nois. Tot i així, trobo que s’adiu perfectament amb la meva situació. Potser el que passa és que per mi la bellesa i la felicitat són conceptes massa complicats i per això miro de guiar-me per uns altres paràmetres, com ara la justícia, la sinceritat o la veritat.

Sigui com sigui, penso que no he estat prou justa amb tu i que, de resultes d’això, t’he obligat a fer moltes voltes i t’he fet molt mal. De totes maneres, jo mateixa també he fet moltes voltes i m’he fet molt mal. No ho dic per excusar-me ni per justificar-me, sinó perquè és tal com és. Si he deixat una ferida dintre teu, sàpigues que no és només teva, sinó que també és meva. Et demano que no m’odiïs per això. Sóc una persona imperfecta, molt més del que et penses. Per això et demano que no m’odiïs. Si ho fessis, em desfaria en mil bocins. Jo no puc fer com tu, que et saps amagar dins la closca i esperar que tot passi. No sé si ets així realment, però a vegades em dónes aquesta impressió. Per això sovint t’envejo, i potser també per això t’he empès a fer tantes voltes.

Potser aquesta manera de mirar-se les coses és massa analítica, ¿no trobes? La teràpia que fan aquí no ho és pas gaire, d’analítica, però quan ja fa uns quants mesos que segueixes el tractament, poc o molt t’hi acabes tornant: això ha passat a causa d’allò, i allò vol dir allò altre, per la qual cosa… i embolica que fa fort. No sé si l’objectiu d’aquestes anàlisis és fer el món més senzill o més complicat.

Sigui com sigui, tinc la sensació que m’he recuperat força, i la gent del meu voltant també m’ho diu. Feia temps que no escrivia una carta amb tanta serenitat. La que et vaig enviar al juliol la vaig escriure amb un gran esforç (de fet, no recordo ni què t’hi deia… espero que no fos res dolent), però ara estic molt serena. Pel que sembla, necessitava aire pur, un món tranquil i aïllat de l’exterior, un ritme de vida pautat, fer esport cada dia… Poder escriure una carta està molt bé. És fantàstic tenir ganes d’explicar els teus pensaments i poder seure davant l’escriptori, agafar el bolígraf i escriure’ls. Evidentment, quan els poses per escrit t’adones que només pots expressar una part del que vols dir, però és igual. El sol fet de tenir ganes d’escriure a algú ja em fa feliç. I per això ara t’escric. Són dos quarts de vuit del vespre. Ja he sopat i m’he banyat. Tot està en silenci. A fora tot és fosc, no es veu ni una sola llum. Normalment es veuen els estels, però avui està núvol. Tots els qui viuen aquí hi entenen molt, d’estels, i sovint m’ensenyen a identificar Verge, Sagitari i altres constel·lacions. Com que de nit no hi ha res per fer, tant si vols com si no acabes sent un entès en estels. Per la mateixa raó, aquí la gent també sap moltes coses d’ocells, de plantes i d’insectes. Parlant-hi, m’he adonat de la quantitat de coses que no sabia. Trobo que està bé adonar-se’n.

Aquí hi viuen unes setanta persones. A més, hi has d’afegir uns vint treballadors (entre metges, infermeres, administratius i altres). És un lloc tan gran que amb noranta persones no s’omple pas. Més aviat hauria de dir que està mig buit. Hi ha molt espai i la gent viu tranquil·lament, en plena natura. De fet, hi ha tanta tranquil·litat que a vegades em pregunto si aquest no és el món real, el de veritat. Evidentment, no ho és. Si podem anar fent així és perquè vivim en unes condicions determinades.

Jugo a tennis i a bàsquet. Els equips de bàsquet estan formats per treballadors i pacients barrejats (la paraula pacient no m’agrada, però no n’hi ha cap altra). Quan juguem, però, arriba un punt que no sé qui són els pacients i qui els treballadors. És curiós. Ja sé que et semblarà estrany, però quan a mig partit miro al meu voltant tothom em sembla igual de defectuós.

Un dia ho vaig explicar al metge que em porta, i ell em va contestar que, en certa manera, tenia raó, que no som aquí per corregir els nostres defectes sinó per acostumar-nos-hi; que un dels nostres problemes és justament que som incapaços de reconèixer i d’acceptar les nostres mancances. De la mateixa manera que cadascú té certes peculiaritats a l’hora de caminar, també les té a l’hora de sentir, de pensar i de veure les coses; i encara que les vulguis corregir, és impossible solucionar-ho de cop, i si intentes forçar una cosa n’espatlles una altra. Evidentment, això és una explicació molt simplificada i no és sinó una part dels problemes que tenim, però més o menys entenc el que em volia dir. Pot molt ben ser que mai no ens acabem d’acostumar als nostres defectes, i com que no sabem trobar un lloc dins nostre per al dolor i el patiment que ens causen, venim aquí per allunyar-nos-en. Mentre som aquí podem viure sense fer mal als altres i sense que ens en facin perquè sabem que som «defectuosos». Aquesta és la diferència respecte al món exterior, on la majoria de la gent viu sense ser conscient dels defectes propis. En aquest món petit on visc ara, els defectes són justament una condició. De la mateixa manera que els indis es posen plomes al cap per indicar la tribu a la qual pertanyen, nosaltres mostrem els nostres defectes per viure tranquil·lament, sense fer mal a ningú.

A part de fer esport, també tenim horts on conviuen tomàquets, albergínies, cogombres, síndries, maduixes, cebes, cols, raves i altres coses. Hi plantem gairebé de tot. També tenim hivernacles. La gent d’aquí hi entén molt, de fruites i verdures, i s’ho prenen molt seriosament. Llegeixen llibres, fan venir especialistes i es passen el dia parlant de coses com els adobs o la qualitat del sòl. Jo també m’hi he afeccionat. És fantàstic veure com els diferents tipus de fruites i verdures van creixent dia a dia. ¿Has plantat mai síndries? Es van inflant com si fossin un animaló.

Cada dia mengem fruita i verdura acabada de collir. Evidentment, també ens donen carn i peix, però com que la verdura d’aquí és tan bona, el tall i el peix cada cop et vénen menys de gust. A vegades també sortim del centre i anem a recollir herbes i bolets. També hi ha un expert (ara que ho penso, tenim experts de tota mena) que ens diu quines espècies són comestibles i quines no. Des que visc aquí he guanyat tres quilos. Gràcies a fer esport i a menjar bé, tinc un pes gairebé ideal.

Durant les estones lliures llegim, escoltem discos o fem mitja. No tenim ni televisió ni ràdio, però sí que hi ha una biblioteca i una mediateca molt ben assortides. A la mediateca hi ha des de les simfonies de Mahler fins als Beatles, i sempre agafo discos per escoltar-los a l’habitació.

El problema de viure aquí és que un cop hi ets et fa mandra, o por, marxar-ne. Mentre som aquí podem estar tranquils i serens. Podem afrontar els nostres defectes amb tota naturalitat i ens fa l’efecte que ens hem recuperat, però no podem saber si el món exterior ens acceptarà de la mateixa manera.

El meu metge diu que ja és hora que comenci a tenir contacte amb la gent de fora. Amb «gent de fora» es refereix a qualsevol persona que visqui al món normal, però jo només puc pensar en tu. Si vols que et digui la veritat, no tinc ganes de veure els meus pares. Estan massa preocupats per mi, i quan els veig encara em sento més desgraciada. A més, t’he d’explicar unes quantes coses. No sé si te les sabré explicar bé, però són coses molt importants que no puc anar deixant per a més endavant.

Tot i això, no vull ser una càrrega per a tu. L’últim que vull és ser una càrrega per a algú. Sé que tens bons sentiments cap a mi i això em fa molt contenta. L’únic que vull és que ho sàpigues. Potser aquests bons sentiments són justament el que necessito ara mateix. Si alguna de les coses que he escrit t’ha molestat et demano perdó. Tal com he dit abans, sóc molt més imperfecta del que et puguis imaginar.

A vegades penso què hauria passat si tu i jo ens haguéssim conegut en circumstàncies normals i ens haguéssim agradat. Què hauria passat si tant tu com jo haguéssim estat centrats (vull dir del tot centrats) i no hi hagués hagut en Kizuki. Però això és suposar massa. De moment, l’únic que puc fer és intentar ser justa i sincera amb tu. Espero que d’aquesta manera et pugui transmetre una part dels meus sentiments.

A diferència dels hospitals normals, en aquest centre les visites són lliures. Si truques el dia abans, pots venir a qualsevol hora. Podem menjar junts i, si vols, fins i tot et pots quedar a dormir. Quan et vagi bé, vine’m a veure. Espero que sigui aviat. T’adjunto un mapa. Em sap greu haver escrit una carta tan llarga.

Quan vaig haver llegit tota la carta vaig tornar al principi i la vaig rellegir. Després d’això vaig baixar a comprar una llauna de cola en una màquina expenedora i me la vaig beure mentre llegia la carta per tercera vegada. En acabat vaig posar els set fulls dins el sobre, de color rosa, i el vaig deixar damunt l’escriptori. El meu nom i la meva adreça estaven escrits amb uns caràcters petits i gairebé massa perfectes per ser d’una noia. Em vaig estar una estona assegut davant l’escriptori amb els ulls clavats en aquell sobre. A l’adreça del remitent hi posava «Residència Ami». Era un nom molt estrany. Després de pensar-hi uns quants minuts, vaig arribar a la conclusió que devia venir de la paraula francesa ami.

Després de desar la carta al calaix de l’escriptori, em vaig canviar de roba i vaig sortir. Tenia por que si em quedava a prop de la carta la llegiria deu o vint vegades seguides. Aquell diumenge vaig caminar sense rumb pels carrers de Tòquio, tal com havia fet tantes vegades amb la Naoko. Vaig anar caminant pels carrers tot recordant les paraules de la seva carta i interpretant-les a la meva manera. Al vespre vaig tornar a la residència i vaig trucar a la Residència Ami. S’hi va posar una recepcionista i em va demanar què volia. Li vaig dir el nom de la Naoko i li vaig preguntar si podia anar a veure-la l’endemà a la tarda. Llavors em va demanar el nom i em va dir que tornés a trucar al cap de mitja hora.

Hi vaig trucar després de sopar, i la mateixa noia em va dir que no hi havia cap problema perquè anés a veure la Naoko. Després de donar-li les gràcies i penjar, vaig posar una muda i un necesser a la motxilla. Llavors vaig agafar La muntanya màgica i em vaig posar a llegir i a beure brandi mentre esperava que em vingués la son. No em vaig adormir fins a quarts de dues.