4

Durant les vacances d’estiu la universitat va cridar la policia antidisturbis, que va desmuntar les barricades i va detenir tots els estudiants que s’havien tancat. Totes les universitats van fer el mateix, de manera que no va ser un fet especialment destacable. Ningú no va desmantellar les universitats. S’hi havien invertit molts diners, i per desmantellar-les es necessitava alguna cosa més que uns quants estudiants exaltats. A més, els estudiants que havien muntat les barricades i s’hi havien tancat tampoc volien desmantellar-les. L’únic que volien era que hi hagués un canvi de tendència en l’estructura universitària, cosa que a mi m’era ben igual. Per això, quan la vaga es va acabar no vaig sentir res especial.

Al setembre vaig tornar al campus esperant trobar-me’l en ruïnes, però en realitat estava intacte. No s’havien endut els llibres de la biblioteca, els despatxos dels professors no estaven derruïts i la secretaria no estava cremada. Em vaig preguntar què coi havien fet tot aquell temps que havien estat tancats.

Quan la policia va dissoldre la vaga a la força i es van reprendre les classes, els primers a anar-hi van ser els qui havien liderat les protestes. Anaven a classe com si no hagués passat res, prenien apunts i quan el professor passava llista no tenien cap inconvenient a contestar. Jo ho trobava increïble. Ningú no havia desconvocat la vaga. L’únic que havia passat era que la universitat havia cridat la policia antidisturbis perquè tirés a terra les barricades, però en principi la vaga continuava vigent. En el moment en què s’havia decidit anar a la vaga, aquells paios s’havien engrescat de mala manera i havien insultat i criticat els estudiants que s’hi oposaven (o els que expressaven els seus dubtes). Els vaig anar a trobar per preguntar-los com era que anaven a classe en lloc de seguir la vaga, però no van saber què contestar. Tenien por que els quedessin alguns crèdits per culpa de les faltes d’assistència. No em sabia avenir que aquells pòtols fossin els qui havien cridat a favor de desmantellar la universitat. Tan bon punt el vent havia canviat de direcció, els seus crits s’havien convertit en xiuxiuejos.

Ja ho veus, Kizuki, el món està podrit, vaig pensar. Aquests roïns acabaran la carrera i entraran a formar part d’una societat que acabarà sent tan roïna com ells.

Durant una temporada vaig anar a classe negant-me a respondre quan passaven llista. Sabia que era un gest inútil, però si no ho hagués fet m’hauria sentit pitjor. L’únic que vaig aconseguir va ser aïllar-me encara més respecte a la resta dels meus companys. Quan el professor deia el meu nom i jo em quedava en silenci, a la classe es produïa una certa tensió. Ningú no em deia res, ni jo deia res a ningú.

La segona setmana de setembre vaig arribar a la conclusió que l’educació universitària era absolutament inútil, i vaig decidir prendre’m el temps que em quedava com una mena d’entrenament per suportar l’avorriment. No hi havia res que volgués fer amb prou ganes per deixar els estudis, de manera que vaig continuar anant a classe cada dia i prenent apunts. El temps lliure que tenia el passava a la biblioteca, llegint o buscant coses.

A mitjan setembre el Soldat d’Assalt encara no havia tornat. Més que estrany, era un esdeveniment extraordinari. A la seva facultat ja havien començat les classes i era inconcebible que fes campana. Al seu escriptori i a la seva ràdio s’hi començava a acumular una fina capa de pols. Al prestatge de damunt l’escriptori hi tenia el got de plàstic, el raspall de dents, la llauna del te i l’insecticida.

Mentre no hi era, jo anava netejant l’habitació. Durant un any i mig de convivència m’havia acostumat a viure en un lloc net, i mentre ell no hi fos no em quedava altre remei que fer-ho jo mateix. Escombrava cada dia, treia la pols de la finestra cada tres dies i airejava el futon un cop per setmana. Esperava que quan tornés em donés les gràcies per tenir-ho tot tan net.

Però no va tornar. Un dia, en tornar de classe em vaig trobar que algú s’havia endut totes les seves pertinences. La placa amb el seu nom ja no era a la porta, i a l’habitació només quedaven les meves coses. Vaig anar al despatx del director i li vaig preguntar què havia passat.

—Ha deixat la residència —em va contestar—. De moment estaràs sol.

Vaig insistir per saber si li havia passat res, però el director no em va respondre. Era el típic esnob que es delectava controlant la situació i amagant-ho tot als altres.

El pòster de l’iceberg es va estar un quant temps a la paret, fins que me’n vaig cansar i el vaig canviar per un de Jim Morrison i un de Miles Davis. D’aquesta manera l’habitació semblava una mica més meva. Amb els diners que havia guanyat treballant em vaig comprar un equip de música, i a les nits em quedava sol bevent i escoltant discos. De tant en tant pensava en el Soldat d’Assalt, però viure sol tenia força avantatges.

Els dilluns de deu a dos quarts de dotze tenia Història del Teatre II. Un dilluns de setembre, després d’una classe sobre Eurípides, em vaig arribar a un petit restaurant que hi havia lluny del bullici del barri, a uns deu minuts de la universitat. Era una mica més car que el menjador de la facultat, però s’hi estava tranquil i feien unes truites molt bones. Hi treballaven tres persones: els amos, que eren un matrimoni poc xerraire, i una noia que els ajudava. Mentre em menjava una truita i una amanida assegut al costat de la finestra, van entrar quatre estudiants, dos nois i dues noies, molt ben vestits. Van seure en una taula de prop de la porta i es van estar una estona mirant el menú, fins que un dels quatre va cantar la comanda a la cambrera.

Al cap de poc, em vaig adonar que una de les noies no parava de mirar-me. Portava uns cabells molt curts, unes ulleres de sol fosques i un minivestit de cotó de color blanc. Com que no em sonava de res vaig continuar menjant, però al cap d’una estona ella es va aixecar i va venir cap a mi. Es va recolzar amb una mà a la vora de la taula i va dir el meu nom.

—Tu ets en Watanabe, ¿oi?

Vaig aixecar la vista i la vaig tornar a mirar. No em sonava. Era una noia peculiar, de manera que si l’hagués vist en algun lloc me n’hauria recordat de seguida, i a més, a la universitat no hi havia pas tanta gent que sabés com em deia.

—¿Puc seure un moment? ¿O esperes algú?

Encara desconcertat, vaig fer que no amb el cap.

—No espero ningú. Ja pots seure.

Va arrossegar una cadira i es va asseure davant meu. Em va mirar un moment des de darrere les ulleres de sol i tot seguit va abaixar la vista cap al meu plat.

—Fa bona pinta.

—És boníssim. Truita de xampinyons i amanida de pèsols.

—Ja —va fer—. Ja ho tastaré el pròxim cop. Avui ja he demanat una altra cosa.

—¿I què has demanat?

—Macarrons gratinats.

—També els fan prou bons —vaig dir—. Per cert, ¿que ens coneixem? No recordo que ens hàgim vist mai…

—Eurípides —va dir—. Electra. «En el meu infortuni, cap déu no escolta la meva veu». Acabem de sortir de classe, ¿no?

La vaig mirar de fit a fit. Ella es va treure les ulleres. Finalment me’n vaig recordar: era una noia de primer que tenia vista d’Història del Teatre II. No l’havia conegut perquè s’havia canviat el pentinat.

—Abans de l’estiu portaves els cabells fins aquí, ¿oi? —li vaig preguntar posant la mà mig pam per sota l’espatlla.

—Exacte. A l’estiu em vaig fer la permanent, però em quedava fatal. Em volia morir. De debò que era horrorós. Semblava el cadàver d’un ofegat amb tot d’algues enganxades al cap. Però vaig pensar que abans de morir-me valia més que em rapés al zero. A l’estiu és molt fresc —va dir passant-se la mà pels cabells, que no feien més de quatre dits. Llavors em va mirar i va somriure.

—Doncs no t’està gens malament —li vaig dir mentre em menjava la truita—. A veure, ¿pots mirar cap a un costat?

Va girar el cap i es va estar quatre o cinc segons sense moure’s.

—Trobo que t’afavoreix. Tens una bona forma de cap. I les orelles també et queden bé, així destapades —li vaig dir.

—¿Veus? Ja m’ho semblava. Quan em vaig veure no em va desagradar. Però no hi ha cap noi que m’hagi dit que em queda bé. Tots em diuen que si semblo una nena, que si semblo sortida d’un camp de concentració… només coses així. ¿Com és que a tots els nois els agraden les noies amb els cabells llargs? Són una colla de fatxes. No ho entenc: ¿per què han de pensar que les noies amb els cabells llargs són les més elegants, les més tendres i les més femenines? Conec més de dues-centes noies que porten els cabells llargs i que són ben vulgars.

—A mi m’agrada més així.

Ho deia de debò. Pel que recordava, quan portava els cabells llargs era una noia bufona però ben normal. Ara, però, irradiava frescor i vitalitat, com un animaló que algú hagués alliberat en arribar la primavera. Els seus ulls es movien com si fossin un òrgan independent: es divertien, s’enriolaven, s’enfadaven, se sorprenien i es desesperaven. Feia molt temps que no veia algú tan expressiu, i em vaig quedar una bona estona admirant aquella cara.

—¿Ho dius de debò?

Vaig fer que sí amb el cap mentre em menjava l’amanida.

Es va tornar a posar les ulleres de sol i em va mirar des de darrere els vidres.

—No ets dels que diuen mentides, ¿oi?

—Per poc que pugui, intento ser sincer —vaig dir.

—Ja… —va fer ella.

—¿Com és que portes aquestes ulleres?

—Com que m’he tallat tant els cabells, em sento una mica desprotegida. És com si m’haguessin deixat despullada enmig d’una gernació. No m’acabo de relaxar.

—Ja ho entenc —vaig dir mentre m’acabava la truita. Ella s’ho mirava com si hi estigués molt interessada.

—¿No has de tornar a la teva taula? —li vaig preguntar assenyalant els nois i la noia que havien entrat amb ella.

—No. Ja hi tornaré quan portin el menjar. No passa res. Però potser et faig nosa.

—No, i ara. A més, ja he acabat —vaig dir.

En veure que no feia cap gest per tornar a la seva taula, vaig demanar un cafè. La mestressa va enretirar els plats i em va portar el sucre i la llet.

—Escolta, ¿com és que quan el professor ha passat llista no has contestat? Et dius Toru Watanabe, ¿no?

—Sí.

—¿Doncs per què no has contestat?

—Avui no em venia de gust.

Es va tornar a treure les ulleres, les va deixar damunt la taula i se’m va quedar mirant com si observés una gàbia amb un animal estrany.

—«Avui no em venia de gust» —va repetir—. Parles com en Humphrey Bogart. Tranquil, passant de tot.

—Però què dius! Sóc ben normal, com tothom.

La mestressa va portar el cafè i el va deixar a la taula. En vaig fer un glop sense posar-hi llet ni sucre.

—¿Veus? No t’hi poses ni llet ni sucre, ¿oi?

—¿I què? No m’agraden les coses dolces —li vaig dir pacientment—. ¿Vols dir que no penses massa?

—¿Com és que estàs tan moreno?

—M’he passat dues setmanes caminant. Només portava la motxilla i el sac de dormir.

—¿I on has anat?

—Vaig sortir de Kanazawa, vaig recórrer tota la península de Noto i vaig arribar a Niigata.

—¿Tot sol?

—Sí —vaig dir—. Bé, de tant en tant em trobava algú pel camí.

—Que romàntic. Segur que vas trobar alguna noia.

—¿Romàntic? —vaig fer, sorprès—. Ja veig que em prens per qui no sóc. ¿Com vols que algú tot barbut i traginant un sac de dormir faci res romàntic?

—¿Sempre viatges així?

—Sí.

—¿T’agrada la soledat? —em va preguntar aguantant-se la barbeta amb la mà—. Viatges sol, menges sol, a classe sempre seus sol.

—A ningú no li agrada, la soledat. L’únic és que no m’agrada esforçar-me per fer amics. Si t’hi has d’esforçar, només en treus disgustos.

Va mossegar una barnilla de les ulleres i, amb una veu greu, va dir:

—«A ningú no li agrada, la soledat. El que passa és que no vull disgustos». Si mai escrius la teva autobiografia hi pots posar aquesta frase.

—Gràcies per la idea —li vaig dir.

—¿T’agrada el color verd?

—¿Per què ho dius?

—Perquè portes un polo verd.

—No especialment. Em poso el primer que trobo.

—«No especialment. Em poso el primer que trobo» —va tornar a repetir—. M’encanta com parles. És com si enguixessis. ¿No t’ho ha dit mai ningú?

Li vaig dir que no.

—Jo em dic Midori.^[1] Però el verd no em queda gens bé. És estrany, ¿oi? És com si estigués maleïda. Ma germana es diu Momoko.^[2] ¿Oi que és curiós?

—¿I el rosa li queda bé?

—I tant! Perfecte. És com si hagués nascut per portar coses de color rosa. És tan injust…

Quan van dur el menjar a la seva taula el noi que portava una jaqueta de quadres la va cridar. Ella es va girar i va fer un gest amb la mà per dir-los que ja hi anava.

—Una cosa, ¿que prens apunts, a Teatre?

—Sí —li vaig dir.

—¿Que me’ls podries deixar? He faltat dues vegades i no conec ningú de classe…

—Cap problema —li vaig dir. Vaig comprovar que als fulls no hi hagués escrit res personal i els hi vaig donar.

—Gràcies. Daixò… ¿Demà passat aniràs a la universitat?

—Sí.

—¿Per què no quedem aquí a les dotze? Et tornaré els apunts i et convidaré a dinar. Per un dia que no mengis sol no et deurà pas agafar una indigestió, ¿oi?

—No ho crec —vaig dir—. Però no cal que em convidis. Només t’he deixat els apunts.

—No et facis pregar. M’agrada convidar la gent —va dir ella—. Així, ¿quedem entesos? ¿No cal que t’ho apuntis a l’agenda?

—Ja me’n recordaré. Demà passat, aquí mateix, a les dotze.

La van tornar a cridar:

—Midori! Afanya’t, que se’t refredarà el dinar!

—¿Sempre has parlat així? —em va preguntar, sense fer cas del que li deien.

—Diria que sí. No m’hi he fixat mai —li vaig respondre.

De fet, era la primera vegada que algú em deia que tenia una manera de parlar estranya.

Ella es va quedar un moment pensarosa, però de seguida em va fer un somriure i va tornar a la seva taula. Quan, en marxar, vaig passar pel seu costat, em va saludar amb la mà. Els altres tres em van mirar de reüll.

Dimecres a les dotze la Midori no era al restaurant. Vaig demanar una cervesa i la vaig esperar una estona, però no va aparèixer. En veure que no arribava, vaig pagar, vaig sortir del restaurant i em vaig asseure a les escales de pedra del temple que hi havia a l’altra banda del carrer. Em vaig esperar una mica més perquè el cap se m’aclarís i per assegurar-me que ella no venia. A la una vaig desistir i me’n vaig anar a llegir a la biblioteca. A les dues vaig anar a classe d’alemany.

En acabar la classe vaig anar a secretaria i vaig buscar el seu nom a la llista d’Història del Teatre II. A classe només hi havia una Midori. De cognom es deia Kobayashi. Llavors vaig buscar aquest nom a les fitxes dels estudiants que havien entrat a la universitat l’any 1969 i quan el vaig trobar vaig apuntar l’adreça i el número de telèfon. Vivia amb els seus pares a Otsuka, al barri de Toshima. Vaig anar a una cabina i vaig marcar aquell número.

—Llibreria Kobayashi, ¿digui? —va fer una veu d’home.

¿Llibreria Kobayashi?

—¿Que hi ha la Midori? —vaig dir.

—Ara no hi és.

—¿Que sap si és a la universitat?

—No… Deu ser a l’hospital. ¿De part de qui?

No vaig dir qui era. Només li vaig donar les gràcies i vaig penjar. ¿Era a l’hospital? ¿Havia pres mal? ¿S’havia posat malalta? Pel to de veu d’aquell home, però, no semblava que hagués passat res greu. «No… Deu ser a l’hospital», havia dit, com si l’hospital formés part de la seva vida. Va dir allò com hauria pogut dir que havia sortit a comprar peix. Vaig mirar d’imaginar-me què li podia haver passat, però de seguida ho vaig deixar córrer i vaig tornar a la residència. Em vaig estirar al llit i vaig acabar de llegir Lord Jim, de Joseph Conrad, que m’havia deixat en Nagasawa. Quan vaig estar, vaig anar a la seva habitació per tornar-l’hi.

Estava a punt d’anar a sopar al menjador i l’hi vaig acompanyar.

Li vaig preguntar com li havien anat els exàmens del Ministeri d’Afers Estrangers. La segona part dels exàmens havia estat al mes d’agost.

—Com sempre —va dir, com si no hagués fet res—. T’hi presentes i els aproves. Grups de debat, entrevistes… És com treballar-te una noia.

—Així devien ser fàcils —vaig dir—. ¿Quan surten, els resultats?

—A primers d’octubre. Si aprovo et pago un bon sopar.

—¿Com és el segon torn? ¿Tots els candidats són tan bons com tu?

—Què va! La majoria són uns imbècils. Només hi ha imbècils i freaks. Un noranta-cinc per cent dels que volen ser diplomàtics són escòria. Creu-me. Amb prou feines saben llegir.

—¿Què ho fa, doncs, que tu ho vulguis ser?

—Hi ha diversos motius —va fer ell—. M’atreu la idea de treballar a l’estranger, per exemple. Però el motiu principal és que vull posar a prova les meves capacitats. I vull fer-ho en el camp més gran possible, que no és cap altre que l’Estat. Vull provar fins on puc arribar, quant poder puc tenir en aquest camp tan enorme que és el sistema burocràtic. ¿Ho entens?

—Sembla que parlis d’un joc.

—És que ho és, un joc! Jo no aspiro a tenir ni poder ni diners. De debò. Potser sóc un egoista de merda, però de tot això en passo completament. Sóc com un asceta. L’únic que tinc és curiositat. Vull posar a prova les meves forces en aquest món tan competitiu.

—Així, ¿no tens ideals?

—És clar que no —va respondre—. Per viure no en necessites, d’ideals. L’únic que necessites és un model d’acció.

—Però hi ha moltes altres maneres de viure, ¿oi? —vaig observar.

—¿Vols dir que no t’agrada com visc?

—No t’embalis —li vaig dir—. No és qüestió de si m’agrada o no. L’únic que dic és que jo no podré entrar mai a la Universitat de Tòquio, que no me’n puc anar al llit amb les noies que vulgui sempre que em vingui de gust, que no tinc la facilitat de paraula que tens tu. A més, la gent no em mira amb respecte, no tinc xicota, i amb una carrera de lletres en una universitat de segona no m’espera cap gran futur. No sóc ningú per jutjar-te.

—Així, ¿enveges la manera com visc?

—Tampoc —vaig dir—. Ja estic acostumat a ser qui sóc. I, si vols que et digui la veritat, no m’interessen ni la Universitat de Tòquio ni el Ministeri d’Afers Estrangers. De l’únic que tinc enveja és que tinguis una xicota tan maca com la Hatsumi.

En Nagasawa va continuar menjant en silenci.

—Escolta, Watanabe —va fer quan va acabar de sopar—. Tinc la sensació que d’aquí a deu o vint anys ens tornarem a trobar en algun lloc. D’alguna manera, estarem relacionats.

—Sembla que ho hagis tret d’una novel·la de Dickens —li vaig dir amb una rialla.

—Tens raó —va admetre, també rient—. Però els meus pressentiments s’acostumen a complir.

Després de sopar vam anar a beure en un bar de prop de la residència i ens hi vam estar fins a les nou tocades.

—Ei, Nagasawa, ¿quin és el teu model d’acció? —li vaig preguntar.

—No te’l dic, que te’n riuràs —em va respondre.

—No me’n riuré —li vaig assegurar.

—D’acord: ser un cavaller.

No vaig riure, però vaig estar a punt de caure de la cadira.

—Cavaller… ¿de ser cavallerós?

—Exacte. Cavaller de ser cavallerós.

—¿I en què consisteix, ser un cavaller? ¿M’ho podries definir?

—Un cavaller és algú que no fa el que vol fer, sinó el que ha de fer.

—Ets el paio més estrany que he conegut mai —li vaig dir.

—I tu ets el paio més com cal que he conegut mai.

Aquella nit va convidar ell.

El dilluns següent la Midori tampoc no va venir a classe d’Història del Teatre II. Després de comprovar que no hi era em vaig asseure com sempre a primera fila, i mentre esperava que arribés el professor vaig escriure una carta a la Naoko. Li vaig explicar el viatge que havia fet durant les vacances d’estiu, descrivint els camins per on havia passat, les ciutats on havia estat i la gent que havia conegut. I cada nit pensava en tu. Ara que ja no ens veiem, m’adono del molt que et necessito. La universitat és d’allò més avorrida, però m’he imposat anar a classe i estudiar com una mena d’autodisciplina. Des que no hi ets, tot m’avorreix. M’agradaria que poguéssim parlar amb calma. Em pregunto si podria anar al sanatori on t’estàs i veure’t, encara que només fos unes hores. Si pogués ser, m’agradaria que tornéssim a passejar plegats, com fèiem abans. Si us plau, contesta’m, encara que només siguin quatre ratlles.

Vaig doblegar els quatre fulls que havia escrit, els vaig posar dins un sobre i hi vaig escriure l’adreça dels pares de la Naoko.

El professor, un homenet amb cara de pomes agres, va entrar a classe i va passar llista mentre s’eixugava la suor del front amb un mocador. Tenia algun problema a les cames i caminava amb l’ajuda d’un bastó metàl·lic. No es pot dir que la seva fos una assignatura divertida, però almenys estava ben organitzada i el que deia era interessant. Després de l’habitual comentari sobre la calor que feia, va començar a parlar del paper del deus ex machina en les obres d’Eurípides i va explicar en què es diferenciava el concepte de déu d’aquest autor respecte a Èsquil i a Sòfocles. Quan feia un quart que la classe havia començat, la porta de l’aula es va obrir i va entrar la Midori. Portava un polo de color blau marí, uns pantalons de cotó de color crema i les mateixes ulleres de sol que el dia que ens vam conèixer. Va fer un somriure al professor per disculpar-se del retard i es va asseure al meu costat. Llavors va treure els meus apunts de la bossa i me’ls va tornar. Entre els fulls hi havia una nota on hi deia: «Dimecres no vaig poder venir. Em sap greu. ¿Estàs enfadat?».

A mitja classe, mentre el professor dibuixava un escenari grec a la pissarra, la porta es va tornar a obrir i van entrar dos estudiants amb casc. Semblaven un parell de comediants. Un era pàl·lid, alt i esprimatxat, i l’altre moreno, baix, amb la cara rodona i una barba que no l’afavoria. L’alt portava un feix de fullets de propaganda. El baix es va acostar al professor i li va dir que, si era tan amable, volien aprofitar la segona part de la classe per debatre qüestions polítiques, que el món actual afrontava problemes més greus que la tragèdia grega. No era una petició sinó un anunci. El professor li va replicar que no creia que en el món actual hi hagués problemes més importants que la tragèdia grega, però que ja sabia que el que ell digués no serviria de res i que fessin el que els semblés. Llavors va baixar de la tarima aguantant-se a la vora de la taula, va agafar el bastó i se’n va anar de classe ranquejant.

Mentre l’estudiant alt repartia els fullets, el de la cara rodona va pujar a la tarima i va començar a fer un discurs. Els fullets eren plens dels típics eslògans simplistes: fora les eleccions fraudulentes al rectorat!, unim les forces per a una nova vaga de tots els estudiants!, enderroquem el sistema imperial, educatiu i industrial! Jo no tenia res en contra d’aquelles teories, però aquelles frases no tenien prou poder de convicció. No inspiraven confiança ni atiaven les ganes de col·laborar amb ells. I el discurs del rodanxó era si fa no fa igual: la mateixa tonada amb una lletra diferent. El veritable enemic d’aquella patuleia no era pas el poder de l’Estat sinó la falta d’imaginació.

—Marxem —va dir la Midori.

Jo vaig fer que sí amb el cap i em vaig aixecar. Quan érem a prop de la porta, el de la cara rodona em va dir alguna cosa però no el vaig entendre. La Midori li va fer adéu amb la mà.

—Devem ser uns contrarevolucionaris —va dir ella en sortir de classe—. Si la revolució triomfa, potser ens penjaran d’un pal de telèfon.

—Abans que em pengin, m’agradaria dinar —vaig fer jo.

—Molt bé. Et vull portar a un lloc, però és una mica lluny. ¿Que tens temps?

—I tant. No tinc classe fins a les dues.

Vam agafar un autobús i vam anar fins a Yotsuya. El lloc on em volia portar era un restaurant que hi havia en un carreró d’aquest barri. Vam seure en una taula i sense que haguéssim de dir res ens van portar una safata lacada amb el menú del dia i una sopa. Havia valgut la pena agafar l’autobús per anar fins allà.

—Que bo! —vaig exclamar.

—I baratíssim. Quan anava a l’institut venia sovint. El meu institut és aquí a la vora. Eren tan estrictes que havíem de venir d’amagat. Si t’enxampaven menjant fora t’expulsaven.

Quan es va treure les ulleres de sol vaig veure que encara feia més ulls de son que l’altra vegada. Joguinejava amb una polsera prima de plata que portava al canell esquerre i de tant en tant es fregava la vora dels ulls amb la punta del dit petit.

—¿Que tens son? —li vaig preguntar.

—Una mica. No dormo prou hores. Faig cinquanta mil coses. Però estic bé, no pateixis —va dir—. Ah, perdona per dimecres. Em va sortir un compromís important. A més, no ho vaig saber fins al mateix matí i no et vaig poder avisar. Volia trucar al restaurant, però no em recordava de com es deia. I a més no tinc el teu número. ¿Que et vas esperar molt?

—No pateixis. Tinc tot el temps que vull.

—¿Ah sí?

—Sí. Si pogués te’n donaria una mica perquè poguessis dormir.

La Midori es va posar la mà a la barbeta i em va somriure.

—Ets molt bon noi.

—T’equivoques. El que passa és que em sobra temps —vaig dir—. Per cert, aquell dia vaig trucar a casa teva i em van dir que havies anat a l’hospital. ¿Que et va passar res?

—¿Vas trucar a casa? —va fer arrufant una mica el front—. ¿Com sabies el número?

—El vaig buscar a secretaria. Ho pot fer tothom.

Va assentir amb el cap dues o tres vegades i es va tornar a entretenir amb la polsera.

—Tens raó. No hi havia caigut. També hauria pogut buscar el teu número. De totes maneres, això de l’hospital ja t’ho explicaré un altre dia. Ara no en tinc ganes. Ja em perdonaràs.

—No passa res. No t’ho hauria d’haver preguntat.

—No, no és això. El que passa és que estic una mica cansada. Estic més abatuda que un mico sota la pluja.

—¿No et valdria més tornar-te’n a casa i dormir?

—No en tinc ganes. ¿Per què no passegem una mica? —va proposar ella.

Em va portar al seu institut, que era a prop de l’estació de Yotsuya.

En passar per davant de l’estació vaig pensar en la Naoko i en les nostres llarguíssimes passejades. De fet, tot havia començat allà. Vaig pensar que si aquell diumenge de maig no ens haguéssim trobat a la línia Chuo la meva vida seria molt diferent. Tot seguit, però, vaig canviar d’opinió: encara que aquell dia no ens haguéssim trobat, la meva vida hauria acabat sent com era. Ens havíem de trobar, i si no hagués estat aquell dia hauria estat un altre. No tenia cap prova que ho demostrés, però és tal com ho sentia.

La Midori i jo ens vam asseure en un banc del parc des d’on es veia el seu institut, un edifici elegant amb les parets cobertes d’heura. Sota els ràfecs de la teulada hi havia uns quants coloms reposant. Al jardí s’hi alçava un gran roure i, just al costat, una columna de fum blanc. La llum de les darreries d’estiu accentuava l’aspecte tèrbol i boirós del fum.

—¿Saps de què és aquest fum, Toru? —em va preguntar de sobte.

Li vaig dir que no ho sabia.

—Estan cremant compreses.

—¿Ah sí? —A part d’això, no sabia què més podia dir.

—Compreses, tampons i coses així —va fer ella amb un somriure—. En una escola de noies això és el que es llença a les papereres dels lavabos, ¿oi? Llavors el bidell ho recull i ho crema a l’incinerador. Vet aquí aquest fum.

—Quin mal rotllo.

—Sí. Jo pensava el mateix cada cop que era a classe i veia el fum per la finestra. Quin mal rotllo… En aquest institut hi ha unes mil noies. Per l’edat que tenen, com a mínim nou-centes segur que ja tenen la regla. Llavors, posa-hi que d’aquestes nou-centes una cinquena part la tinguin simultàniament. Això fa unes cent vuitanta noies. Imagina’t: en un sol dia a les papereres s’hi acumulen les compreses de cent vuitanta noies.

—Ja pot ser, ja. Ara, potser files massa prim, amb aquests números.

—De totes maneres és molt. Cent vuitanta noies. ¿Què es deu sentir recollint i cremant tot això?

—No en tinc ni idea —vaig dir.

¿Com ho podia saber? Ens vam quedar una estona mirant aquell fum blanc.

—De fet, no hi volia anar, a aquest institut —va afegir ella fent que no amb el cap—. Jo volia anar a un institut públic. Un institut normal, amb gent normal. Tenia ganes de passar una adolescència divertida i relaxada. Però mos pares em van fer anar aquí. És el que passa quan treus bones notes a l’escola, ¿oi? Els professors els diuen que amb unes notes tan bones podries entrar en llocs com aquest. I van decidir posar-me aquí. M’hi vaig passar sis anys, però no em va agradar mai. Cada dia pensava que em volia escapar i, ¿saps què?, al final em van acabar donant un diploma per no haver arribat mai tard ni haver faltat ni un dia a classe. ¿Ho entens?

—No —vaig dir.

—Com que odiava l’institut amb totes les meves forces, no faltava mai. No volia cedir per res del món. Pensava que si un dia em deixava anar ja estaria. Tenia por que si un dia no hi anava m’enfonsaria. Algun cop fins i tot vaig anar a classe amb trenta-nou de febre. El professor em preguntava si em trobava malament, però jo li deia que no, que no em passava res. Al final em van donar el diploma d’assistència i un diccionari de francès. Per això a la universitat faig alemany. No volia deure res a aquest institut. T’ho juro.

—¿Què és el que no t’agradava?

—¿A tu t’agradava, el teu?

—Ni sí ni no. Jo anava a un institut públic, i no em vaig plantejar mai si m’agradava o no.

—Doncs aquest és molt elitista —va dir la Midori fregant-se la vora d’un ull amb el dit petit—. Vora mil noies estudioses i de casa bona. Si la teva família no era rica, malament: la matrícula era caríssima; cada dos per tres s’havien de fer donacions, i quan anàvem d’excursió ens portaven als llocs més luxosos. Quan vam anar a Kyoto, per exemple, ens vam estar en un hotel de primera i ens van servir el menjar de la cerimònia del te en unes safates de porcellana. Fins i tot un cop l’any ens feien anar a l’hotel Okura perquè aprenguéssim a comportar-nos a taula. Ja ho veus, no hi havia res normal. De les cent seixanta noies del meu curs jo era l’única que vivia a Toshima. Una vegada ho vaig mirar a la llista. ¿I on diries que vivien totes? Doncs a Chiyoda Sanbancho, a Motoazabu, a Denenchofu, a Seijo… i a tots aquests barris de gent rica. Només n’hi havia una que vivia fora de Tòquio, a Kashiwa. Era molt bona noia i vaig provar de fer-m’hi amiga. Un cop em va convidar a anar a casa seva, això sí, després de disculpar-se per viure tan lluny. I quan hi vaig anar em vaig quedar al·lucinada: era una mansió enorme, amb un jardí immens. Per anar d’un cantó a l’altre de la casa tardaves un quart. Tenien dos gossos com bous i els donaven carn de vedella. I aquesta noia se sentia inferior perquè era l’única de la classe que no vivia a Tòquio. I mira que quan feia tard l’acompanyaven fins a l’escola amb un Mercedes! I amb xofer! Semblava el que sortia a Green Hornet, amb barret i guants blancs. I encara li semblava que no era prou. És increïble. ¿Tu t’ho pots creure?

Vaig fer que no amb el cap.

—Jo era l’única de tota l’escola que vivia a Toshima. A més, a la columna on deia «ocupació del pare» hi posava «propietari d’una llibreria». A totes les de la classe els picava la curiositat, i em deien que tenia molta sort perquè podia llegir tots els llibres que volgués. Quins nassos. Es pensaven que era una gran llibreria com Kinokuniya. Per elles totes les llibreries eren així. Però la llibreria del meu pare fa riure. La pobra Llibreria Kobayashi… Quan obres la porta només veus revistes. El que es ven més són les revistes femenines, sobretot les que porten suplements il·lustrats sobre noves postures sexuals. Les mestresses de casa del barri les compren i les llegeixen atentament a la taula de la cuina per mirar de posar-ho en pràctica quan arribi el marit. N’hi ha de ben difícils. Sovint em pregunto si només tenen això al cap, les mestresses de casa. I després manga. També es venen molt. El Magazin, el Sunday, el Jump… Ah, i els setmanaris. Ja ho veus, el que es ven més són les revistes. Tenim algun llibre, però poca cosa: novel·les de misteri, d’època, d’aventures… Només es ven això. I algun llibre pràctic sobre tàctiques de go, tècniques per cuidar bonsais, recursos per escriure discursos de casament, tot el que cal saber sobre el sexe, com deixar de fumar, etcètera. Fins i tot venem material d’oficina. Al costat de la caixa hi tenim bolígrafs, llapis i llibretes. I ja està. No tenim ni Guerra i pau, ni El vigilant en el camp de sègol, ni Éssers sexuals d’Oe. Vet aquí la Llibreria Kobayashi. ¿Com es pot tenir enveja d’un lloc així? ¿A tu te’n fa?

—És com si la veiés.

—Doncs és així. Tota la gent del barri passa per la botiga, i també sortim a repartir. Sempre hem tingut molts clients, i n’hem pogut viure quatre persones. No tenim deutes, i les dues filles hem pogut anar a la universitat. Però ja està. A casa no hem tingut mai prou diners per fer res fora del normal. Per això no m’haurien d’haver posat en aquest institut. Només va servir per amargar-me la vida. Cada vegada que s’havia de fer una donació sentia les queixes del pare, i si mai sortia amb les meves amigues patia per tenir prou diners per pagar els restaurants on anaven. Això és viure amargat. ¿A casa teva són rics?

—¿A casa meva? Són una família treballadora, ben normal. No som ni rics ni pobres. Ara m’han de pagar la universitat i l’estada a Tòquio, però com que sóc fill únic no crec que hi hagi cap problema. Com que no m’envien gaires diners, m’he buscat una feineta. Vivim en una casa normal, amb un jardinet, i tenim un Toyota Corolla.

—¿I quina feina fas?

—Treballo en una botiga de discos de Shinjuku. Tres tardes per setmana. És molt fàcil. Només he d’estar assegut i vigilar la botiga.

—Ja… —va fer la Midori—. Pel teu aspecte, m’imaginava que no havies hagut de patir mai pels diners.

—No he hagut de patir, però tampoc me n’han sobrat mai. Com a la majoria de gent.

—Doncs en aquest institut la majoria era gent rica —va dir la Midori posant les mans sobre els genolls—. Aquest era el problema.

—Em sembla que a partir d’ara et cansaràs de veure que el món no és així.

—¿Què diries que és el millor de ser ric?

—Ni idea.

—Doncs que pots dir que no tens diners. Per exemple, si mai proposava alguna cosa a una amiga, ella em podia contestar que no li anava bé perquè no tenia diners. Si hagués estat al revés, jo no l’hi hauria pogut dir. Si jo deia que no tenia diners era perquè de debò no en tenia. És molt trist. És com quan una noia guapa diu que no vol sortir perquè aquell dia fa mala cara. Si ho diu una noia lletja ja veuràs com tothom se’n riu. Per mi el món va ser així fins l’any passat. Durant sis anys.

—Aviat no te’n recordaràs —li vaig dir.

—Tant de bo! Anar a la universitat és una sort. La majoria és gent normal.

Va somriure fent un moviment gairebé imperceptible amb els llavis i es va allisar els cabells amb la mà oberta.

—¿I tu, que treballes?

—Sí. Escric textos per explicar mapes. ¿Oi que quan compres un mapa hi va una mena de llibret? Hi ha una descripció de les poblacions, els habitants que tenen, els llocs per visitar… Aquí hi ha un recorregut per fer a peu, s’explica aquesta llegenda, en tal època hi floreix aquesta flor, s’hi pot veure aquest ocell… Doncs jo escric textos d’aquests. Això sí que és fàcil. Es fa en un tres i no res. Només passant-me un dia a la biblioteca de Hibiya puc escriure un llibret. Només cal saber un parell de trucs i et donen tanta feina com vulguis.

—¿I quins trucs són?

—Només cal que hi posis alguna cosa que no escrigui ningú i l’encarregat de l’editorial es pensa que tens fusta d’escriptor. De seguida s’emociona i et dóna més feina. No cal que sigui res gaire rebuscat. Per exemple, si per construir un embassament es va haver d’inundar un poble, pots dir que els ocells migratoris encara el veuen i que per això quan passen per sobre l’embassament volen fent cercles sobre l’aigua. Si poses una anècdota així, tothom es queda la mar de satisfet. És exòtic i molt gràfic, ¿oi? Normalment, la gent que escriu aquests textos no n’hi posa, de coses així. Per això em trec uns bons calerons.

—Però primer les has de trobar, aquestes anècdotes.

—Tens raó —va fer ella girant una mica el coll—. Però si les busques, segur que les trobes. I si no, sempre et pots inventar alguna cosa inofensiva.

—Tens raó —vaig fer.

—Peace —va dir ella.

Com que em va dir que volia saber coses de la residència on vivia, li vaig explicar les històries de sempre sobre el ritual de la bandera i la gimnàstica del Soldat d’Assalt, amb qui es va fer un tip de riure. Pel que es veia, aquell noi tenia un do especial per caure bé a tothom. La Midori va dir que li agradaria veure la residència, però jo li vaig assegurar que no hi havia res per veure.

—Només una colla de nois que viuen en habitacions llardoses i que no paren de beure i de masturbar-se.

—¿Tu també ho fas?

—No hi ha ningú que no ho faci —li vaig contestar—. Les noies teniu la regla i els nois ens masturbem. Tots.

—¿Fins i tot els que tenen xicota? Bé… vull dir els que tenen algú amb qui fer-ho.

—No té res a veure. A l’habitació del costat, per exemple, hi ha un noi que estudia a Keio que no va a cap cita sense haver-se masturbat. Diu que així està més relaxat.

—No en sé gaire, d’aquestes coses. Com que a l’institut només hi havia noies…

—I les revistes femenines no en deuen parlar, d’això, ¿oi?

—És clar que no! —va fer amb una rialla—. Per cert, ¿has de fer res, aquest diumenge?

—Els diumenges sempre estic lliure fins a les sis, que és quan entro a treballar.

—¿Vols venir a casa? A la Llibreria Kobayashi. Tindrem tancat, però hi haig de ser fins al vespre. Esperem una trucada important. Si vols, et faig el dinar.

—Accepto —vaig dir.

Ella va arrencar una pàgina d’una llibreta i hi va dibuixar un mapa detallat de com arribar a casa seva. Llavors va agafar un bolígraf vermell i va fer una X enorme al lloc on era la casa.

—No té pèrdua. Hi ha un gran rètol amb el nom de la llibreria. Si véns cap a les dotze ja tindré el dinar a punt.

Després de donar-li les gràcies em vaig posar el mapa a la butxaca i li vaig dir que havia de tornar a la universitat per a la classe d’alemany, que començava a les dues. Ella va dir que havia d’anar a un lloc i va agafar el tren a Yotsuya.

Diumenge em vaig llevar a les nou, em vaig afaitar, vaig fer la bugada i la vaig estendre al terrat. Feia un dia magnífic. Se sentien les primeres olors de la tardor. Al pati de la residència hi havia uns quants vols de libèl·lules vermelles que els nens del barri perseguien armats amb caçapapallones. Com que no feia gens de vent, la bandera estava pansida. Em vaig posar una camisa ben planxada i vaig anar a peu fins a l’estació del tramvia. Era un típic diumenge al matí en un barri d’estudiants: no es veia ni una ànima i la majoria de botigues eren tancades. Els sorolls se sentien molt més clars que de costum. Una noia va travessar el carrer fent repicar els esclops de fusta sobre l’asfalt, mentre que quatre o cinc nens feien punteria al costat de la parada del tramvia llençant pedres a una renglera de llaunes buides. Vaig trobar una floristeria oberta i hi vaig comprar uns quants narcisos. Potser no era la flor més típica de la tardor, però a mi sempre m’havia agradat.

Al tramvia només hi havia tres dones grans. Quan vaig entrar al vagó totes tres em van mirar a mi i a les flors. Una em va fer una rialla i jo l’hi vaig tornar. Vaig seure a l’últim seient i vaig anar mirant les cases velles que desfilaven a l’altra banda de la finestra. El tramvia passava gairebé a tocar dels ràfecs de les cases. Al terrat d’una casa hi vaig veure deu testos amb tomaqueres i un gran gat negre ajagut al sol. Al jardí hi havia un nen petit que s’entretenia fent bombolles de sabó. D’algun lloc em van arribar les notes d’una cançó d’Ayumi Ishida. Fins i tot se sentia olor de curri. El tramvia anava avançant pel laberint d’aquells barris humils. A cada estació pujaven uns quants passatgers, però les tres dones grans no paraven de parlar totes engrescades, sense mirar al seu voltant.

Vaig baixar prop de l’estació d’Otsuka, i seguint el mapa que havia dibuixat la Midori vaig avançar per una avinguda on no hi havia res digne de ser mirat. No semblava que cap de les botigues que hi havia a banda i banda del carrer passés per una època d’esplendor. La majoria eren en edificis vells i l’interior es veia fosc i llòbrec. Alguns rètols fins i tot tenien les lletres esborrades. Quan em vaig fixar en l’estil d’aquells edificis em vaig adonar que aquell barri s’havia salvat dels bombardejos que havien assolat bona part de Tòquio durant la guerra. No cal dir que hi havia algunes cases noves, però a la majoria només hi havien afegit o n’havien reformat alguna part, i justament eren aquestes reformes les que feien que es veiessin fins i tot més atrotinades que les que havien quedat intactes.

L’ambient d’aquells carrers donava a entendre que la gent s’havia cansat dels cotxes, de la contaminació, del soroll i dels preus de les cases i se n’havia anat a viure als afores, de manera que al barri només hi havien quedat pisos barats, residències d’empreses, botigues difícils de traspassar i uns quants tossuts que no volien marxar del barri on havien nascut. El fum dels cotxes havia deixat una pàtina de boira i de brutícia a tot arreu.

Després de caminar deu minuts per aquella avinguda vaig arribar a una gasolinera que feia cantonada. En girar a la dreta vaig entrar en un carrer estret i ple de botigues a la meitat del qual vaig veure el rètol que anunciava la Llibreria Kobayashi. No era res de l’altre món, però tampoc era més petita del que m’imaginava. Era la típica llibreria de barri: em va recordar la de Kobe on anava esperitat a comprar la revista infantil després d’esperar amb ànsia el dia de publicació. Dret davant la Llibreria Kobayashi, vaig sentir una certa nostàlgia. A cada barri hi havia una llibreria com aquella.

La persiana metàl·lica estava abaixada i hi havia un adhesiu que deia: «Setmanari Bunshun, cada dijous a la venda». Només eren dos quarts i mig de dotze, però com que no em venia de gust fer temps passejant-me pel barri amb els narcisos a la mà, vaig trucar al timbre que hi havia al costat de la porta i vaig fer un parell o tres de passes enrere. Em vaig esperar quinze o vint segons però no va respondre ningú. Mentre pensava si tornava a trucar, vaig sentir una finestra que s’obria al pis de dalt. En aixecar la vista vaig veure la Midori que treia el cap i em saludava.

—Aixeca la persiana i entra —em va cridar.

—És una mica aviat. ¿Ja et va bé? —li vaig preguntar també cridant.

—Cap problema. Puja. Tinc el foc encès —va dir just abans de tornar a tancar la finestra.

Vaig aixecar una mica la persiana metàl·lica fent molt terrabastall, em vaig acotar per entrar i la vaig tornar a abaixar. La llibreria estava a les fosques. Vaig avançar ensopegant amb les piles de revistes que hi havia a terra fins que vaig arribar al fons de la botiga. Llavors em vaig treure les sabates i vaig entrar a la part habitada, que també estava mig a les fosques. El primer que hi havia era un rebedor senzill, amb un sofà i unes butaques. No era un espai gaire gran, i per la finestra hi entrava una llum esmorteïda que em va recordar una pel·lícula polonesa antiga. A mà esquerra vaig veure la porta d’un lavabo i una sala que semblava un magatzem. Just al davant hi havia unes escales molt dretes que portaven al primer pis. Quan vaig ser dalt i vaig veure que era molt més clar, em vaig sentir alleujat.

—Sóc aquí —vaig sentir que deia la Midori.

A mà dreta hi havia una sala que semblava el menjador, i al fons d’aquesta sala, la cuina. La casa era vella, però la cuina semblava acabada de reformar, amb una aigüera, unes aixetes i uns armaris ben lluents. La Midori feia el dinar. L’olla feia xup-xup i se sentia olor de peix a la planxa.

—A la nevera hi ha cerveses. Seu. Estic de seguida —va dir girant-se un moment cap a mi.

Vaig treure una llauna de cervesa de la nevera i vaig seure a la taula de la cuina. La cervesa era tan freda que semblava que s’hagués passat mig any a la nevera. Damunt la taula hi havia un cendrer petit, de color blanc, un diari i un setrill de salsa de soja. També hi havia un bloc de notes i un bolígraf. Al bloc hi havia un número de telèfon i uns càlculs que devien tenir a veure amb les coses de la compra.

—Tardaré deu minuts. ¿Et podràs esperar? —em va preguntar.

—És clar que sí —vaig dir.

—Vés fent gana, que hi ha molta teca.

Mentre em bevia aquella cervesa tan freda vaig observar com, d’esquena a mi, la Midori anava cuinant ben concentrada. Es movia amb rapidesa i agilitat, fent quatre operacions a la vegada. Tan aviat tastava alguna cosa que bullia com trinxava algun ingredient al tallador; tan aviat treia algun plat de la nevera com rentava l’olla que havia acabat de fer servir. Vista d’esquena semblava un percussionista indi. Era com si anés tocant ara una campana, ara una planxa, ara un os de búfal. Cada moviment que feia era precís i efectiu, i mantenia un equilibri perfecte. Me la mirava embadalit.

—¿Que et puc ajudar? —li vaig oferir.

—No pateixis. Ja estic acostumada a fer-ho sola —va dir ella girant-se un moment i fent-me un somriure. Portava uns texans arrapats i un polo de color blau marí, amb una gran poma d’Apple Records a l’esquena. Des de darrere se li veien uns malucs molt estrets. Era com si en el procés de fer-se gran el seu cos s’hagués oblidat dels malucs, la qual cosa li donava un aire molt més androgin del que tenien la majoria de noies amb texans arrapats. La claror que entrava per la finestra de damunt l’aigüera li feia ressaltar la figura.

—No calia que fessis tan bon dinar —li vaig dir.

—No n’hi ha per a tant —va fer sense girar-se—. Ahir vaig tenir feina i no vaig poder anar a comprar. Només he aprofitat quatre coses que quedaven a la nevera. A més, a casa tenim el costum de tractar bé els convidats. No sé què ho fa, però sempre ens ha agradat tenir visites. És com una malaltia. De fet, no és que siguem gaire simpàtics ni que caiguem molt bé a la gent, però quan tenim convidats ens agrada quedar bé. Per bé o per mal, tots som així. El meu pare mateix no beu mai, però té un carregament de begudes. ¿Saps per què? Per oferir-les als convidats. O sigui que ja pots beure tanta cervesa com vulguis.

—Gràcies —vaig dir.

De sobte em vaig recordar que m’havia oblidat els narcisos al pis de baix. Els havia deixat a terra en treure’m les sabates. Vaig baixar les escales, vaig agafar aquelles deu flors blanques que s’havien quedat enmig de la foscor i vaig tornar al pis de dalt. La Midori les va posar en un got alt que va treure d’un armari.

—M’encanten, els narcisos —va fer—. Una vegada vaig cantar «Set narcisos» a la setmana cultural de l’institut. ¿La saps?

—És clar que sí.

—Teníem un grup de folk. Jo tocava la guitarra.

Va servir el dinar cantant aquella cançó.

Tot era molt més bo del que m’havia imaginat. Hi havia sorell en vinagre, truita dashimaki, verat fresc, albergínies bullides, sopa d’algues, arròs amb xampinyons i raves en conserva ben tallats i amanits amb llavors de sèsam. Tot tenia el gust subtil de la cuina de la regió de Kansai.

—És boníssim —vaig dir admirat.

—Digues la veritat: ¿oi que no t’esperaves que sabés cuinar així?

—Doncs no —vaig admetre.

—A tu que ets de Kansai et deu agradar aquest gust més suau, ¿oi?

—¿Ho has fet expressament per a mi?

—No, home! Tampoc m’hi he esforçat tant. A casa sempre cuinem així.

—Així, ¿el teu pare o la teva mare són de Kansai?

—No. Mon pare sempre ha viscut aquí, i ma mare és de Fukushima. No tenim cap parent que ho sigui, de Kansai. Tots som de Tòquio o del nord de Kanto.

—Doncs no ho entenc —vaig dir—. ¿Com és que saps cuinar tan bé a l’estil de Kansai? ¿Algú te’n va ensenyar?

—Bé, és una història molt llarga —va dir mentre tastava la truita—. A ma mare no li agradaven gens les feines de casa i no cuinava gairebé mai. Com que tenim botiga, sempre estàvem enfeinats i acabàvem comprant menjar per emportar o croquetes fetes de la carnisseria. Però aquesta manera de fer no m’ha convençut mai. Quan era petita ja no ho suportava. Fèiem una olla de curri i en menjàvem tres dies seguits. Un dia, quan encara anava a l’escola, vaig decidir que cuinaria jo. Vaig anar a la Kinokuniya de Shinjuku, vaig comprar el millor llibre de cuina que vaig trobar i vaig aprendre tot el que s’hi explicava: com triar un tallador, com esmolar els ganivets, com treure les espines del peix, com ratllar el bonítol sec… Tot. Com que l’autor del llibre era de Kansai, tot el que vaig aprendre és a l’estil de Kansai.

—Així, ¿tot això ho has après d’un llibre? —vaig fer sorprès.

—Després vaig estalviar una mica i vaig anar a tastar alguns plats per saber el gust que feien. Tinc poca lògica, però molta intuïció.

—Trobo al·lucinant que hagis après a fer tot això sense que ningú t’ho hagi ensenyat.

—No va ser gens fàcil —va dir amb un sospir—. Em vaig fer gran en una família en què ningú tenia ni idea de cuinar. Encara que volgués comprar un ganivet que tallés o una bona olla, no em donaven els diners. Deien que els que teníem ja anaven bé. T’ho juro. Jo els deia que com volien que tragués les espines amb aquells ganivets tan prims, i ells em contestaven que per què les havia de treure. No hi havia manera que m’entenguessin. Així que vaig anar estalviant el que em donaven de setmanada fins que vaig poder comprar ganivets de cuina, olles i coladors com cal. ¿T’ho imagines? Una noia de quinze o setze anys estalviant tot el que podia per comprar coladors, pedres d’esmolar i paelles per fer tempura. A les meves amigues els sobraven els diners i es compraven vestits i sabates. ¿Oi que et faig llàstima?

Vaig fer que sí amb el cap mentre em bevia la sopa d’algues.

—Quan feia primer a l’institut se’m va posar entre cella i cella que havia de tenir una paella allargada per fer truites dashimaki, i me la vaig comprar amb els diners que m’havien donat per a uns sostenidors. Va ser horrible. Vaig haver de passar tres mesos amb només uns sostenidors. ¿T’ho imagines? Al vespre els rentava, els eixugava com podia i l’endemà me’ls tornava a posar. I si no s’eixugaven era una tragèdia. No hi ha res més trist al món que haver de portar uns sostenidors mig molls. M’agafen ganes de plorar. I pensar que ho feia per poder tenir una paella.

—Ja t’entenc —vaig dir amb un somriure.

—Ja sé que no ho hauria de dir, però quan es va morir la mare em vaig sentir alleujada. Des de llavors he pogut comprar el que he volgut amb els diners de casa, i per això ara tinc tots els estris de cuina necessaris. El pare no té ni idea dels diners que entren i surten de casa.

—¿Quan es va morir, la teva mare?

—Fa un parell d’anys —va dir secament—. De càncer. Al cervell. Va estar un any i mig ingressada. Va patir molt i al final ja no hi tocava. Estava sempre sedada, però no s’acabava de morir. A última hora va ser com una mena d’eutanàsia. No hi ha pitjor manera de morir. La persona pateix i els que hi ha al voltant també. A més, ens vam quedar escurats. No paraven de posar-li injeccions que valien vint mil iens cadascuna, i en tot moment hi havia d’haver algú al seu costat. Com que havia de cuidar-la, no vaig poder estudiar i vaig haver de repetir curs. I a sobre… —va començar, però s’hi va repensar i va deixar els bastons fent un sospir—. ¿Com és que parlem d’aquestes coses tan tristes?

—Per allò dels sostenidors —li vaig dir.

—Ei, aquesta truita. Ja la pots assaborir —em va dir tota seriosa.

Quan em vaig acabar la meva part estava ben tip. La Midori no va menjar tant. Va dir que cuinar li feia passar la gana. Va recollir els plats, va fregar la taula, va treure un paquet de Marlboro, se’n va posar un a la boca i el va encendre amb un llumí. Llavors va agafar el got dels narcisos i se’l va quedar mirant.

—Així ja estan bé —va dir—. Em sembla que no els posaré en un gerro. Si els deixo així, sembla que els hagi collit a la vora d’un llac i els hagi posat en el primer got que he trobat.

—De fet, els he collit al llac de davant de l’estació d’Otsuka —vaig dir.

La Midori va ofegar un somriure.

—Ets ben estrany. Dius les bromes com si res.

Aguantant-se la barbeta amb una mà, va fumar mitja cigarreta i la va esclafar de qualsevol manera al cendrer. Llavors es va fregar els ulls, com si li hagués entrat fum.

—Normalment les noies apaguen les cigarretes amb més estil —li vaig dir—. Això que has fet és de destralera. No l’has d’apagar esclafant-la, sinó fent-la rodar a poc a poc, per les vores. Així no fas tant merder. A més, les noies no han de treure fum pel nas. I mentre dinen amb un noi, ben poques li expliquen que es van passar tres mesos portant els mateixos sostenidors.

—És que jo sóc destralera —va dir ella fregant-se el nas—. No seré mai elegant. A vegades ho provo, de broma, però no m’escau. ¿Alguna altra queixa?

—Les noies no fumen Marlboro.

—¿I què? Em sembla que tot és prou dolent —va dir ella fent girar el paquet vermell de Marlboro al palmell—. Vaig començar el mes passat. No és que en tingués gaires ganes, però ho volia provar.

—¿Com és?

Va ajuntar les dues mans damunt la taula i es va quedar pensarosa.

—No hi ha cap motiu. ¿Tu no fumes?

—Ho vaig deixar al juny.

—¿I com és?

—Estava fart d’haver de patir perquè m’havia quedat sense a mitjanit i per tot plegat. No m’agrada sentir-me lligat d’aquesta manera.

—Em sembla que tens molt clar el que vols.

—Potser sí —vaig dir—. Potser és per això que no caic bé a la gent. Sempre ha estat així.

—Això és perquè demostres que tant te fa si caus bé o no. Hi ha gent a qui no li agrada, aquesta actitud —va balbucejar amb una mà a la barbeta—. A mi sí que m’agrada parlar amb tu. Tens una manera de parlar molt estranya: «No m’agrada sentir-me lligat d’aquesta manera».

La vaig ajudar a rentar els plats. Dret al seu costat, vaig anar eixugant amb el drap i apilant al marbre el que ella rentava.

—Per cert, ¿els de casa teva han sortit, avui? —li vaig preguntar.

—La mare és al cementiri. Ja fa dos anys.

—Ja m’ho has explicat.

—Ma germana ha quedat amb el seu xicot. Deuen haver anat a algun lloc amb el cotxe. Ell treballa en una empresa de cotxes i li encanten. A mi no m’agraden gaire.

Va callar i va continuar rentant els plats. Jo també vaig anar eixugant en silenci.

—I el pare… —va afegir.

—¿Què?

—Al juny de l’any passat se’n va anar a l’Uruguai i no ha tornat.

—¿A l’Uruguai? —vaig fer sorprès—. ¿I què hi fa, a l’Uruguai?

—Se’n va anar a viure-hi. És una història una mica estranya. Un bon dia va i ens diu que un home que havia estat amb ell a l’exèrcit té una granja a l’Uruguai i que ell també se n’hi va a veure què. Va agafar l’avió i ja l’hem vist prou. Vam intentar que es fes enrere dient-li que no hi tenia res a fer, que ni tan sols sabia l’idioma i que amb prou feines havia sortit mai de Tòquio, però no hi va haver manera. Després de perdre la mare no es va refer. L’estimava tant que es va quedar mig trastocat. T’ho juro.

Com que no sabia què dir, em vaig quedar mirant-la amb la boca oberta.

—¿Saps què ens va dir el pare, quan es va morir la mare? «Estic decebut. M’hauria estimat més perdre-us a vosaltres dues que a la vostra mare». Ens vam quedar de pedra, sense poder dir res. ¿Oi que m’entens? Encara que ho pensis no ho dius, això. Puc entendre tot el dolor que sentia per haver perdut la persona a qui més estimava, i em fa llàstima, però d’aquí a dir a les teves filles que tant de bo s’haguessin mort elles… ¿No ho trobes molt fort?

—Sí…

—Ens vam quedar fetes pols —va dir fent que no amb el cap—. Però bé, tothom de la meva família és una mica especial. Tots tenim alguna cosa.

—Això sembla —vaig dir.

—Ara, ¿no trobes que és meravellós que dues persones s’estimin d’aquesta manera? Que un home estimi tant la seva dona que pugui arribar a dir a les filles que tant de bo s’haguessin mort elles…

—Si t’ho mires així potser sí.

—I després ens deixa plantades i se’n va a l’Uruguai.

Jo vaig eixugar l’últim plat en silenci. Quan vaig acabar, ella ho va anar desant tot als armaris.

—¿I no en sabeu res, del teu pare? —li vaig preguntar.

—En tot aquest temps només ens ha escrit una postal. Al març. Però no hi deia gran cosa: que feia calor, que la fruita no era tan bona com s’esperava… coses així. N’hi ha per engegar-lo. A la postal hi havia la fotografia d’un ase. No està bé del cap. Ni tan sols ens deia si havia trobat aquell amic. Al final deia que quan estigués més calmat ens convidaria a anar-hi, però des de llavors no n’hem sabut res més. Li hem escrit unes quantes cartes, però no les ha contestat.

—I si et diu que vagis a l’Uruguai, ¿què faràs?

—Hi aniré. Pot ser divertit. Ma germana diu que no pensa anar-hi ni boja. No suporta les coses ni els llocs bruts.

—¿L’Uruguai és un lloc molt brut?

—No ho sé. Ella diu que sí. Que els carrers són plens de caguerades d’ase i de mosques, que als lavabos no hi ha aigua i que surten serps i escorpins de tot arreu. Ho deu haver vist en alguna pel·lícula. Té pànic dels insectes. L’únic que li agrada és anar per llocs ben bonics amb cotxes llampants.

—Ja.

—A mi no em faria res, anar a l’Uruguai.

—¿I la llibreria? ¿Qui la porta? —li vaig preguntar.

—Ma germana, però no li agrada gens. Després tenim un oncle que viu aquí al barri i que ens ajuda amb el repartiment. I quan tinc temps, jo també dono un cop de mà. Una llibreria tampoc dóna tanta feina, i ens n’anem sortint. I si no, ens la venem i llestos.

—¿Et cau bé, el teu pare?

La Midori va fer que no amb el cap.

—No especialment.

—¿Doncs com és que estàs disposada a seguir-lo fins a l’Uruguai?

—Perquè hi confio.

—¿Hi confies?

—Exacte: no em cau gaire bé però hi confio. Algú que és capaç de deixar la casa, la feina i les filles i anar-se’n a l’Uruguai després de perdre la dona m’inspira confiança. ¿Que m’entens?

Vaig deixar anar un sospir.

—T’entenc i no t’entenc.

La Midori va riure divertida i em va donar un copet a l’espatlla.

—No pateixis. De fet, tant és que ho entenguis com que no —em va dir.

Aquell diumenge va ser un dia curiós. A la tarda van passar unes quantes coses estranyes: molt a prop de ca la Midori es va declarar un incendi, i quan vam pujar al terrat per veure què passava ens vam fer una mena de petó. Dit així sembla ridícul, però és tal com van anar les coses.

Mentre preníem cafè i parlàvem de la universitat, vam sentir unes sirenes que s’anaven acostant. Cada vegada n’hi havia més. Llavors per fora va començar a passar gent corrent i cridant. La Midori va anar a l’habitació que donava al carrer i va obrir la finestra per veure què passava. Llavors em va dir que m’esperés i va desaparèixer. Vaig sentir que pujava les escales fent molt soroll.

Jo em vaig quedar sol bevent cafè i mirant de recordar on era l’Uruguai. Tenia present on eren el Brasil, Veneçuela i Colòmbia, però no recordava la situació exacta de l’Uruguai. Al cap d’una estona la Midori va baixar i em va dir que l’acompanyés. La vaig seguir fins al final del passadís i vam pujar per unes escales estretes i dretes que portaven a un terrat força gran. El terrat era una mica més alt que les teulades del voltant i hi havia una bona vista del barri. A tres o quatre cases d’allà s’alçava una columna de fum negre que el vent s’enduia cap a l’avinguda. Se sentia olor de cremat.

—És a cals Sakamoto —va dir la Midori abocant-se a la barana—. Abans feien bigues i columnes de fusta, però van plegar.

Jo també em vaig abocar a la barana i vaig mirar cap al lloc d’on sortia el fum. Davant nostre hi havia un edifici de dues plantes que no ens deixava veure gaire bé què passava, però, pel que semblava, hi havia quatre o cinc camions de bombers intentant apagar les flames. Com que la casa era en un carrer estret, només se n’hi havien pogut apropar dos. Els altres s’esperaven a l’avinguda, que, com es podia esperar, s’havia omplert de curiosos.

—Potser hauries de recollir les coses de valor i preparar-te per si has de marxar —li vaig dir—. Ara el vent bufa cap allà, però pot canviar en qualsevol moment, i aquí a la vora hi ha la gasolinera. Si vols, t’ajudo a agafar les coses.

—No tenim res de valor —va dir ella.

—Home, bé deveu tenir alguna cosa. Alguna llibreta del banc, segells, escriptures, coses així. Diners per a alguna emergència.

—No t’esveris. Jo no penso marxar.

—¿Encara que es cremi la casa?

—Encara que es cremi la casa. No em fa res morir-me.

La vaig mirar als ulls i ella em va tornar la mirada. No sabia si ho deia de broma o de debò. Ens vam continuar mirant, i al cap de poc em vaig deixar de preocupar.

—Entesos. Em quedo aquí amb tu —li vaig dir.

—¿Vols morir amb mi? —va fer ella amb els ulls brillants.

—Ni boig. Si van mal dades toco el dos. Si et vols morir, tu mateixa.

—Que fred que ets.

—Que m’hagis fet un bon dinar no vol dir que hagi d’estar disposat a morir amb tu. Si hagués estat un sopar m’ho pensaria…

—Què hi farem… Si vols, podem cantar mentre esperem a veure què passa. I si veiem que la cosa s’embolica, ja pensarem què fem.

—¿Vols cantar?

Va anar al pis de baix i va tornar a pujar amb dos coixins, quatre llaunes de cervesa i una guitarra. Vam començar a beure mirant com el fum negre s’enfilava cel amunt. La Midori va agafar la guitarra i es va posar a tocar. Em semblava que posar-se a cantar i a beure al terrat no era el comportament més correcte quan la casa del costat s’estava cremant, i li vaig preguntar si els veïns no s’enfadarien.

—No pateixis, per això. No en fem ni cas, del que diuen els veïns —em va contestar.

Va anar cantant les cançons que cantava amb el grup de folk, com «Lemon Tree», «Puff era un drac màgic», «Five Hundred Miles», «Where Have All the Flowers Gone?» o «Michael Row the Boat Ashore». No es pot dir que toqués ni cantés gaire bé, però ella s’ho passava pipa. Al principi m’ensenyava la part dels baixos perquè cantés amb ella, però jo ho feia tan malament que se’n va cansar i va continuar tota sola. Mentre l’escoltava no perdia l’incendi de vista. De tant en tant semblava que s’animava, però de seguida es tornava a calmar. La gent cridava i donava ordres. Un helicòpter d’un diari es va acostar al foc fent un gran estrèpit, va fer unes quantes fotografies i va girar cua. Vaig tenir por que ens haguessin retratat. La policia es dirigia a la gent amb altaveus demanant-los que tiressin enrere. Una criatura cridava la seva mare amb veu plorosa. Es va sentir soroll de vidres trencats. Al cap de poc el vent va començar a bufar de totes bandes i ens va començar a caure cendra a sobre, però la Midori va continuar cantant i bevent com si res. Quan va haver cantat totes les cançons que sabia, en va cantar una que va dir que havia compost ella mateixa:

—Es titula «No tinc res» —em va dir. Tant la lletra com la música eren horroroses.

Mentre escoltava aquella cançó desmanegada, vaig pensar que si la gasolinera s’encenia aquella casa sortiria volant pels aires. Quan es va cansar de cantar, la Midori va deixar la guitarra i es va estintolar a la meva espatlla com un gat que s’estira al sol.

—¿Què t’ha semblat la meva cançó? —em va preguntar.

—Molt original. Reflecteix molt bé la teva personalitat —li vaig dir triant les paraules amb molt de compte.

—Gràcies —va dir ella—. Va d’algú que no té res.

—Sí, ja m’ho ha semblat —vaig fer.

—Per cert, quan va morir la mare… —va dir girant-se cap a mi.

—¿Sí?

—… no em vaig posar gens trista.

—¿I?

—I quan el pare va marxar, tampoc.

—¿De debò?

—De debò. ¿No et sembla molt fort? ¿No trobes que sóc molt freda?

—Suposo que tens algun motiu per reaccionar així.

—Sí, és clar —va fer ella—. A casa tot era molt complicat. Però sempre havia pensat que si un dels dos es moria o se n’anava em posaria molt trista. Però a l’hora de la veritat ha estat ben diferent. No sento res. No em sento trista ni desgraciada, i tampoc els trobo a faltar. Amb prou feines hi penso. Només de tant en tant se m’apareixen en somnis. Veig la mare que em mira des d’un lloc molt fosc i em retreu que quan es va morir me n’alegrés. No és que me n’alegrés, però tampoc em vaig posar gaire trista. De fet, no vaig vessar ni una llàgrima. I això que, quan era petita, se’ns va morir un gat i vaig plorar tota la nit.

M’estranyava que el fum no s’aturés. Les flames no es veien i no semblava pas que l’incendi s’escampés, però el fum no parava d’enfilar-se cap al cel. ¿Què era el que tardava tant a cremar-se?

—Però no és només culpa meva. Sóc una mica insensible, ja ho reconec, però em sembla que si ells, el pare i la mare, m’haguessin estimat una mica més ara sentiria alguna altra cosa. Em sembla que podria estar més trista.

—¿Vols dir que no et van estimar prou?

Va girar el cap per mirar-me i va fer que sí amb el cap, ben convençuda.

—Estarien entre «no prou» i «gens». Jo necessitava que m’estimessin. Volia que em donessin tot l’amor, encara que només fos una vegada. Em volia quedar ben satisfeta una vegada a la vida. Però no ho van fer mai. Si els demanava alguna cosa sempre deien que no podia ser, que valia massa diners. Llavors vaig decidir que buscaria algú que m’estimés cada dia de l’any. Tenia deu o onze anys, però ja sabia què volia.

—Renoi —vaig fer—. ¿I ha donat resultats?

—Això és el més difícil —va dir ella. Es va quedar pensarosa, mirant el fum—. Em sembla que he esperat tant que ja vull la perfecció. Per això és tan difícil.

—¿L’amor perfecte?

—No, no demano tant. El que vull és l’egoisme. L’egoisme perfecte. Com si ara et dic que vull un pastís de maduixes i tu ho deixes tot per anar-me’l a comprar. Tornes extenuat, sense alè, i me’l dónes: «Té, Midori, el pastís de maduixes». Llavors jo l’agafo i dic «Psè… Ja no el vull», i el llenço per la finestra. El que vull és això.

—Diria que no té res a veure amb l’amor —vaig dir desconcertat.

—I tant que sí! El que passa és que no ho entens —va dir ella—. Hi ha vegades que per a les noies no hi ha res més important que això.

—¿Que poder llençar pastissos de maduixa per la finestra?

—Exacte. I llavors voldria que el noi em digués que s’ha equivocat. «Ja ho entenc, Midori. Hauria hagut de veure que ja no voldries el pastís de maduixes. Sóc més inútil i més insensible que una caguerada d’ase. Perquè em perdonis t’aniré a comprar una altra cosa. ¿Què vols? ¿Una mousse de xocolata? ¿Un pastís de formatge?».

—¿I llavors què?

—Doncs llavors li tornaria tot l’amor que m’ha demostrat.

—Em sembla una mica absurd.

—Doncs per mi l’amor és això. Ningú no ho entén —va dir fent que no amb el cap, que encara tenia recolzat a la meva espatlla—. Hi ha gent per a qui l’amor pot començar a partir d’alguna cosa petita i ridícula, i si no és així ja no comença.

—No conec cap noia que pensi com tu —li vaig dir.

—Això m’ho diu molta gent —va dir mentre s’estirava un repèl—. Però no sé pensar de cap altra manera. Només dic el que em passa pel cap. No crec que pensi diferent dels altres, i tampoc m’esforço per fer-ho. L’únic és que quan parlo sincerament tothom es pensa que faig broma o comèdia. I a vegades em cansa.

—Així, ¿vols morir cremada?

—Ah, no. Això és diferent. Només ho he dit per curiositat.

—¿De què? ¿De morir en un incendi?

—No, de saber com reaccionaries —va dir—. Però no em fa gens de por, la mort. Ho dic seriosament. Ara mateix seria ben fàcil: només caldria que el fum m’envoltés i em fes perdre el coneixement. Ni me n’adonaria. No em fa gens de por, si ho comparo amb la mort de la mare o d’altres parents. Tothom de la meva família s’ha mort després de passar una malaltia molt llarga. Deu ser cosa dels gens. Sempre és un procés llarguíssim, fins que al final ja no saps si són vius o morts. Només els queda el dolor i el patiment.

Va agafar un Marlboro i el va encendre.

—Aquesta manera de morir sí que em faria por —va continuar—. Que l’ombra de la mort anés prenent terreny a la vida i en un tres i no res tot es quedés a les fosques. I que la gent que m’envolta em veiés més al món dels morts que al dels vius. Això m’esgarrifa. No ho podria suportar.

Al cap de mitja hora l’incendi va quedar completament controlat. Van evitar que es propagués i no hi va haver ferits. Només es va quedar un camió de bombers i els curiosos es van anar dispersant mentre comentaven els esdeveniments. Un cotxe de policia es va quedar ordenant el trànsit i omplint el carrer amb el seu llum blau. Al capdamunt d’un pal de telèfon hi havia dos corbs observant l’espectacle.

La Midori semblava abatuda. Es va quedar pansida, mirant abstretament el cel, sense dir res.

—¿Que estàs cansada? —li vaig preguntar.

—No, no és això —va dir—. És que m’he relaxat i he desconnectat una mica. Feia molt temps que no ho feia.

La vaig mirar als ulls i ella em va tornar la mirada. Li vaig passar el braç per l’espatlla i li vaig fer un petó. Ella va fer un moviment mínim per apartar-se, però de seguida es va tornar a relaxar i va tancar els ulls. El petó va durar cinc o sis segons. El sol de principi de tardor li projectava l’ombra de les pestanyes a la galta, i vaig veure com aquella ombra tremolava lleument.

Va ser un petó suau, serè, que no volia dir res més. Si no ens haguéssim passat la tarda al terrat, prenent el sol, bevent cervesa i mirant aquell incendi, no l’hi hauria fet, i segur que ella pensava el mateix. Després de compartir la tarda mirant el fum, les libèl·lules vermelles i les teulades lluents de les cases, ens havia envaït un sentiment càlid, d’intimitat, i n’havíem volgut deixar constància d’alguna manera, gairebé inconscientment. Va ser un petó així, però com passa amb tots els petons no estava exempt de perill.

La Midori va ser la primera a parlar. Em va agafar la mà amb delicadesa i, com si li costés molt explicar-m’ho, em va dir que tenia xicot. Jo li vaig dir que ja m’ho pensava.

—¿I a tu no hi ha cap noia que t’agradi?

—Sí.

—¿I els diumenges sempre estàs lliure?

—És molt complicat —li vaig dir.

Llavors em vaig adonar que l’encant d’aquella tarda de principi de tardor s’havia esvaït.

A les cinc li vaig dir que havia d’anar a treballar i li vaig proposar si volia que anéssim a algun lloc a sopar una mica. Ella va refusar dient que s’havia de quedar a casa per si trucaven.

—No suporto haver-me de quedar a casa tot el sant dia esperant si truquen. Quan estic sola sento com si el cos se m’anés podrint i desintegrant a poc a poc, i m’acabo convertint en una mena de líquid verd que al final s’engoleix la terra. I l’únic que queda és la meva roba. Així és com em sento quan m’he de quedar tot el dia a casa.

—Doncs la pròxima vegada ja vindré a fer-te companyia. Si em fas el dinar, és clar —vaig dir.

—Entesos. I ja prepararé un altre incendi per després de dinar.

L’endemà la Midori no va venir a classe d’Història del Teatre II. Després de classe vaig anar al restaurant del campus i vaig dinar tot sol. El menjar era fred i dolent. En acabat vaig seure al sol i em vaig dedicar a observar el que m’envoltava. A prop meu, dues estudiants es van estar una bona estona parlant dretes: una abraçava una raqueta de tennis amb tanta cura que semblava que dugués un nadó, mentre que l’altra portava uns quants llibres i un disc de Leonard Bernstein. Totes dues eren força guapes i parlaven molt divertides. A l’edifici on hi havia les seus dels clubs d’estudiants se sentia la veu d’algú que assajava escales de baix. Pertot arreu hi havia grups de quatre o cinc estudiants intercanviant les opinions que tinguessin sobre qualsevol tema, cridant i rient despreocupadament. A l’aparcament hi havia uns quants nois que anaven amb monopatí. Un professor que duia una bossa de pell els va haver d’esquivar per travessar l’aparcament. Al jardí, una noia amb casc estava agenollada escrivint una pancarta amb consignes sobre la invasió de l’Àsia per part de l’imperialisme nord-americà. Era el típic ambient del campus durant la pausa del migdia, però en observar-lo amb deteniment per primer cop després de molt temps em vaig adonar d’una cosa: tothom semblava feliç a la seva manera. No sabia si realment ho eren o només ho semblava, però, fos com fos, en el bon ambient d’aquella tarda de final de setembre tothom semblava content menys jo, que em sentia més sol que mai. Era l’únic que no formava part d’aquell paisatge.

Ben mirat, però, ¿de quin paisatge havia format part durant els últims anys? El que recordava amb més claredat era el d’aquella sala de billar del port de Kobe amb en Kizuki. Ell havia mort aquella nit, i des de llavors entre el món i jo s’hi havia instal·lat un aire fred i encarcarat. Vaig mirar d’entendre què havia significat per a mi l’existència d’en Kizuki, però no vaig trobar la resposta. L’únic que sabia del cert era que la seva mort m’havia pres per sempre una part de l’adolescència. Això ho tenia molt clar. El que no acabava d’entendre era quin significat tenia ni quines conseqüències em portaria.

Em vaig passar una bona estona donant voltes a aquestes idees i mirant la gent que anava i venia pel campus. Tenia l’esperança de veure la Midori, però aquell dia no va aparèixer. Quan la pausa del migdia es va acabar me’n vaig anar a la biblioteca a preparar la classe d’alemany.

El dissabte a la tarda en Nagasawa va passar per la meva habitació per convidar-me a sortir amb ell aquella nit. Es va oferir per aconseguir-me un permís per no tornar fins l’endemà, i vaig acceptar. M’havia passat la setmana una mica ofuscat i tenia ganes de passar la nit amb alguna noia.

Al vespre, després de banyar-me i afaitar-me, em vaig posar un polo i l’americana de cotó. Vaig sopar amb en Nagasawa al menjador de la residència i després vam anar amb autobús fins a Shinjuku. Vam baixar en ple bullici del Sanchome, vam voltar una estona i finalment vam entrar en un dels bars on sempre anàvem per esperar que apareguessin un parell de noies que ens fessin el pes. Era un bar on gairebé totes les noies anaven de dues en dues… llevat d’aquella nit. Ens hi vam estar un parell d’hores bevent whisky amb soda amb moderació, per no emborratxar-nos, fins que per fi van entrar dues noies que semblaven disponibles. Es van asseure a la barra i van demanar un gimlet i un còctel Margarita. En Nagasawa es va afanyar a abordar-les, però va resultar que havien quedat amb dos amics. Tot i així, hi vam parlar una estona, però quan van arribar els seus amics ens van deixar.

Llavors en Nagasawa em va dir que el seguís, que em duria a un altre bar. Va escollir un bar petit en un carrer una mica apartat, però en entrar-hi vam veure que la majoria de clients ja estaven força animats. En una taula del fons hi havia tres noies. Ens hi vam apropar i hi vam xerrar una estona. La cosa anava prou bé, però quan en Nagasawa va proposar d’anar a un altre lloc totes tres van dir que havien de tornar a la residència abans que els tanquessin la porta. No teníem el dia. Vam anar a un altre bar però tampoc vam tenir sort. Aquella nit les noies no se’ns acostaven.

A dos quarts de dotze en Nagasawa va dir que es rendia.

—Em sap greu. T’he fet venir per no res —em va dir.

—No pateixis, per mi. Ja em dono per satisfet havent vist que a tu també et passa.

—Home, potser un cop a l’any.

De fet, ja no tenia ganes de passar la nit amb cap noia. Després de voltar més de tres hores pel bullici d’un dissabte a la nit a Shinjuku, observant la misteriosa energia creada per la barreja del desig i l’alcohol, havia començat a sentir que el meu propi desig era una cosa insignificant.

—¿I ara què faràs? —em va preguntar en Nagasawa.

—Aniré a algun cine que estigui obert tota la nit. Fa dies que no veig cap pel·lícula.

—Jo aniré a veure la Hatsumi. ¿Et fa res?

—És clar que no —li vaig dir amb un somriure.

—Si ho vols et presento una noia que et deixaria quedar a casa seva. ¿Què et sembla?

—No, gràcies. Avui m’estimo més anar al cine.

—Em sap greu. Un dia d’aquests ens haurem de rescabalar d’això d’avui —va dir abans de desaparèixer entre la gentada.

Vaig entrar en una hamburgueseria i vaig demanar una hamburguesa amb formatge i un cafè. Quan el mareig de l’alcohol em va passar, vaig anar a veure El graduat en un cinema de reestrena. No és que la pel·lícula m’entusiasmés, però com que no tenia res més a fer em vaig quedar a veure-la una altra vegada. Vaig sortir del cinema poc abans de les quatre de la matinada i vaig anar deambulant, capficat, pels carrers freds de Shinjuku.

Quan em vaig cansar de caminar vaig entrar en una cafeteria que estava oberta tota la nit, i després de demanar un cafè em vaig posar a llegir tot esperant el primer tren. Al cap de poc la cafeteria es va començar a omplir de gent que, com jo, esperava que obrissin l’estació. Un cambrer se’m va acostar i em va demanar si em feia res compartir la taula amb altres clients. Li vaig dir que no. De fet, només llegia, i tant me feia qui s’assegués davant meu.

Les meves companyes de taula van ser dues noies que devien tenir la meva edat. Ni l’una ni l’altra eren especialment guapes, però semblaven agradables. Tant la roba com el maquillatge que portaven eren força discrets, i no eren les típiques noies que volten per Shinjuku a les cinc de la matinada. Devien haver perdut l’últim tren. Em va semblar que en seure a la meva taula es quedaven més o menys tranquil·les: anava ben vestit, m’havia afaitat al vespre i, a més, estava absort llegint La muntanya màgica de Thomas Mann.

Una de les dues era més aviat grassa. Anava amb una parca de color gris i uns texans blancs, i duia una cartera de vinil i unes arracades grosses, en forma de petxina. L’altra era més menuda i portava ulleres. Duia una camisa de quadres i una jaqueta blava, i al dit portava un anell de color blau turquesa. De tant en tant es treia les ulleres i es premia els ulls amb la punta dels dits.

Totes dues van demanar un cafè amb llet i un pastís, que es van prendre a poc a poc, mentre parlaven d’alguna cosa en veu baixa. La més grassa no parava de girar el coll mentre l’altra anava fent que no amb el cap. Com que pels altaveus sonava ben forta la música de Marvin Gaye o dels Bee Gees, no arribava a sentir de què parlaven, però semblava que la noia menuda estava enfadada o dolguda per alguna cosa i la més grassa intentava calmar-la. Jo anava llegint i observant-les.

Quan la més menuda va agafar la bossa i va anar al lavabo, la més grassa em va parlar. Jo vaig deixar el llibre sobre la taula i vaig mirar-la.

—No deus pas saber si a prop d’aquí hi ha algun lloc on encara serveixin alcohol… —em va demanar.

—¿Ara? ¿A les cinc del matí? —vaig fer sorprès.

—Sí.

—A les cinc i vint del matí la gent se’n torna a casa a dormir la mona.

—Sí, ja ho sé —va dir com si se’n donés vergonya—. Però és que la meva amiga vol beure. És una mica llarg d’explicar.

—Em sembla que si voleu beure l’únic que podeu fer és tornar a casa.

—Però és que a dos quarts de vuit agafo un tren cap a Nagano.

—Doncs només us queda l’opció de comprar alguna beguda en una màquina expenedora i seure al carrer.

Llavors em va demanar si les podia acompanyar, ja que dues noies soles no ho podien fer, allò. Fins llavors a Shinjuku hi havia viscut unes quantes experiències estranyes, però era la primera vegada que dues noies a qui no coneixia de res em convidaven a beure amb elles a quarts de sis del matí. Com que tenia temps i dir que no em feia més mandra que una altra cosa, vaig comprar unes quantes llaunes de sake i alguna cosa per picar en una màquina expenedora i tots tres ens vam dirigir a un solar de prop de la sortida oest de l’estació per fer una mena de festa improvisada.

Em van explicar que s’havien conegut treballant en una agència de viatges. Totes dues havien acabat la carrera aquell any i no feia gaire que havien començat a treballar en un altre lloc. La més menuda feia un any que tenia xicot, però acabava de descobrir que se n’anava al llit amb una altra i s’havia quedat desfeta. La noia més grassa hauria hagut de marxar a Nagano el vespre anterior per assistir al casament del seu germà, però havia decidit passar la nit amb la seva amiga i agafar el primer tren exprés del diumenge al matí.

—Però, ¿com ho has sabut, que es veia amb una altra? —vaig preguntar a la més menuda.

Ella anava fent glopets de sake i arrencant brins de l’herba que tenia als peus.

—No he hagut de fer res. Un dia vaig anar al seu pis, i en obrir la porta els vaig trobar fent-ho allà davant mateix.

—¿I quan va ser?

—Abans-d’ahir.

—Vaja… —vaig fer—. ¿No havien tancat amb clau?

—No.

—¿Com és?

—Ni idea. ¿Com ho puc saber?

—¿No trobes que és molt fort? S’ha de sentir fatal —va fer la més grassa, amb bona fe.

—És delicat, però em sembla que el millor que pots fer és parlar amb el teu xicot. Després ja decidiràs si el perdones o no —vaig dir.

—Ningú no m’entén —va fer la més menuda sense deixar d’arrencar l’herba.

Un vol de corbs va venir de l’oest i va passar per sobre dels grans magatzems Odakyu. Ja era de dia. Quan es va acostar l’hora que sortia el tren, vam donar el sake que ens quedava a un rodamón que hi havia al vestíbul de l’estació, vam comprar bitllets per accedir a l’andana i vam acomiadar la noia grassa. Després, la noia menuda i jo vam fer cap a un hotel sense que cap dels dos ho proposés. Ni ella ni jo no ens moríem de ganes de ficar-nos al llit, però semblava que si no ho fèiem la nit quedava coixa.

Quan vam ser a l’hotel em vaig despullar primer, vaig entrar a la banyera i em vaig posar a beure cervesa com un desesperat. Ella també va venir i ens vam estar una bona estona estirats a la banyera, bevent en silenci, però aquella cervesa no ens emborratxava ni ens feia venir son. Tenia una pell blanca i suau, i unes cames molt boniques. Quan l’hi vaig dir em va donar les gràcies secament.

Però així que ens vam posar al llit, es va transformar completament. Va reaccionar a totes les meves carícies recargolant-se i cridant, i quan la vaig penetrar em va clavar les ungles a l’esquena. A mesura que s’acostava a l’orgasme, va cridar setze vegades el nom d’un altre home. Les vaig comptar per retardar l’ejaculació. Després tots dos ens vam adormir.

Quan em vaig despertar, a quarts d’una, ella ja no hi era. No m’havia deixat cap nota ni cap missatge. Com que havia begut a deshora, em sentia una banda del cap estranyament pesada. Em vaig dutxar per acabar-me de despertar, em vaig afaitar i, despullat i assegut en una cadira, em vaig beure un suc de la nevera. Vaig mirar de recordar per ordre les coses que m’havien passat la nit anterior. Cadascun dels fets em semblava irreal i distant, com si estigués atrapat entre un parell de vidres, però no hi havia dubte que tot plegat havia passat. Els gots amb què havíem begut la cervesa eren damunt la taula, i a la pica del lavabo hi havia un raspall de dents fet servir.

Vaig fer un dinar lleuger a Shinjuku i en acabat vaig trucar a la Midori des d’una cabina. Vaig pensar que aquell diumenge potser també s’havia d’estar a casa esperant per si li trucaven. El telèfon va sonar quinze vegades però no va contestar ningú. Ho vaig tornar a provar al cap de vint minuts, però el resultat va ser el mateix. Llavors vaig agafar un autobús i vaig tornar a la residència. A la bústia de l’entrada m’hi esperava una carta certificada: era de la Naoko.