La doctrina de l’autodeterminació en el món
El general Franco va rebre l’ajut de dos nacionalismes agressius i imperialistes: el germànic i l’italià. Per tant, un es pot imaginar d’on provenien els referents ideològics a què la Falange, columna vertebral del franquisme, va recórrer en la primera època per argumentar la concepció nacionalista del règim. Aquesta situació, amb la màxima intensitat, va durar fins acabada la Segona Guerra Mundial, que coincidí amb el daltabaix del nazisme i el feixisme, i també amb un replegament tàctic del nacionalisme espanyol, el qual aparentment van deixar els feixistes però que agafen els nacionalistes liberals amb objectius idèntics pel que fa a l’hostilitat contra Catalunya.
Des del principi de les nacionalitats del president Wilson, el principi de l’autodeterminació va anar evolucionant cap a un dret executori. El 1945, l’any de la creació de l’Organització per a les Nacions Unides, encara no era explícit el «dret» a l’autodeterminació, n’hi havia tan sols el «principi». Des de l’inici de la guerra freda (1947) l’aplicació de l’autodeterminació es va fer fonamentalment a les colònies a fi que s’alliberessin del poder de la metròpoli; durant aquesta etapa l’autodeterminació es féu palesa i va ser reconeguda com a dret en el període de descolonització. El 1966 es formularen els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics i de Drets Econòmics, Socials i Culturals; en el primer article del segon conveni es va establir: «Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació». Però tot i aquest reconeixement, després de la guerra freda les potències hegemòniques han estat molt refractàries a atorgar aquest dret a les nacions que no eren considerades colònies, a causa d’una oposició als canvis fronterers i a una voluntat de preservar els estats existents. El règim del general Franco, malgrat ser membre de l’ONU, no va ratificar mai aquests convenis, per la qual cosa jurídicament no l’obligaven. El 1970 l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la fonamental resolució 2625 sobre la declaració de principis del dret internacional referents a les relacions d’amistat i cooperació entre els estats. Aquesta declaració ampliava l’àmbit del dret a l’autodeterminació, ja que sostenia que tal dret es podia aplicar mitjançant «l’establiment d’un Estat sobirà i independent, la lliure associació amb un altre estat o l’aparició de qualsevol altre estatus polític decidit lliurement». El 1975 l’Estat espanyol, a pesar de no haver ratificat encara els Pactes Internacionals de l’ONU, va signar l’Acta Final de Hèlsinki, en la qual es tornava a reconèixer el dret a l’autodeterminació.
Després de la Segona Guerra Mundial, en el camp teòric han aparegut estudis diversos que han analitzat el nacionalisme des d’un nou enfocament que, a diferència del model alemany o francès, explica l’emergència dels moviments nacionals pels canvis socials i per l’impacte de la modernització i la industrialització de les societats que volen assolir la independència política. Des d’aquesta concepció, defensada per pensadors com ara Elie Kedourie (1960), Ernest Gellner (1964) i Anthony D. Smith (1971), el nacionalisme és considerat com una ideologia important en aquesta època.