Objectius

Al començament, per inèrcia, volia titular aquest llibre «L’anticatalanisme i la seva ideologia», però el treball de Javier Pulido La catalanofobia, expresión ideológica de masas del españolismo em va fer adonar que jo estava en una contradicció. Es pot constatar que, històricament, de primer s’expressa la catalanofòbia i davant d’això emergeix, posteriorment, el catalanisme com un acte de defensa i una acció per mantenir les llibertats catalanes. És a dir, es pot verificar que el nacionalisme català no és pas la causa, sinó l’efecte de l’espanyolisme, i per tant hauria estat una imprecisió molt errònia acceptar d’entrada que l’espanyolisme anava en contra d’una altra ideologia equivalent, quan en realitat l’existència de la catalanofòbia espanyolista és la causa real que fa néixer i impulsa la defensa dels catalans, que a través del temps s’anirà consolidant i s’anomenarà genèricament catalanisme o nacionalisme català. Per aquesta raó en vaig canviar el títol a fi de ser més fidel a la realitat dels fets.

La catalanofòbia no és pas una ideologia d’avui, ni del segle passat, és una forma de pensar que té uns orígens molt reculats, els quals han estat la causa del naixement del catalanisme. És a dir, de resultes de la catalanofòbia neix la lluita dels catalans per defensar les seves llibertats o reclamar la sobirania. El catalanisme polític no neix espontàniament, sinó que, tal com ha quedat demostrat, en el decurs de la història sempre ha estat la conseqüència d’un atac, d’una voluntat contrària, d’una coacció o d’un menysteniment. Gairebé podríem afirmar sense equivocar-nos que això que anomenem catalanofòbia és el que va provocar i fomentar el catalanisme polític; segons que afirma Isaiah Berlin, la causa que engendra el nacionalisme sempre és l’ultratge, la conquesta per les armes o el menyspreu. En virtut d’aquest principi, per als catalans és vital conèixer en profunditat la ideologia que alimenta la catalanofòbia i d’aquesta manera entendre l’origen del catalanisme. Es pot observar que al llarg de la història Catalunya, com a poble, és perseguida per causa de diferents elements conjunturals, els quals, però, són sintetitzables, atès que són elements reiteratius i recurrents; consegüentment, podem concentrar la catalanofòbia en general sobre tres eixos o columnes generals que l’aguanten:

Aquests tres elements són en síntesi els que representen i provoquen la catalanofòbia o la pruïja anticatalana cada vegada que els opressors pretenen eliminar la singularitat de Catalunya. Tant li fa que els anticatalans disposin d’un poder embolcallat de monarquia absoluta, com de monarquia constitucional, tant li fa que sigui una república, com una dictadura o un Estat democràtic. Les raons juridicopolítiques per aplicar l’hostilitat a voltes són expressades obertament, i a voltes no cal pas que siguin manifestades, ja que es fan per la via dels fets. En aquells moments que Catalunya ha estat derrotada militarment i conquerida per la força de les armes, els arguments per justificar el domini no cal que siguin ni coherents, ni jurídicament correctes, i quan, després d’unes quantes generacions, els catalans tornen a reivindicar les seves llibertats polítiques, altra volta torna a emergir l’anticatalanisme polític, administratiu, o militar, invocant raons menys vergonyoses però igual de pernicioses per als catalans.

¿Per què existeix la catalanofòbia? ¿Quins són els motius i quines les actituds que fan que aquesta ideologia tingui tanta durada? ¿Es poden explicar obertament els mòbils que a través de la història han impulsat l’anorreament de Catalunya? ¿Com pot justificar-se que aquesta fòbia anticatalana estigui sustentada per persones amb maneres de pensar diferents i durant èpoques ben diverses? ¿Per què l’espanyolisme té la catalanofòbia com a ideologia de masses? Heus aquí la qüestió. El meu interès seria fer un examen objectiu i neutral de les raons, dels arguments i les justificacions que en cada moment històric s’han dit, s’han escrit o s’han plantejat per dominar políticament Catalunya, per provincialitzar el Principat, per eliminar-ne tots els trets característics i per assimilar els catalans a un patró cultural castellà. El meu afany és saber els mòbils que han impulsat tanta gent, és conèixer les causes per les quals Catalunya ha estat l’objecte desitjat de domini per a tants personatges de diferents partits polítics, per a tants intel·lectuals espanyols, per a tants militars i per a tants buròcrates. Voldria trobar l’entrellat d’una constància tan recurrent a través dels temps. Voldria aclarir d’una vegada per sempre quina és la veritat sobre el desig de dominar Catalunya i l’oposició a les seves llibertats que ha patit durant tantes èpoques. Considero necessari conèixer el pensament d’aquesta plataforma politicoideològica que al llarg dels anys ha mostrat tanta hostilitat a les pretensions autonomistes, separatistes o tan sols descentralitzadores dels catalans. Puc asseverar que mentre els catalans estan subjectes i sotmesos per la violència, i per tant, la seva resistència és aparentment innòcua, no es donen comentaris ni opinions espanyolistes desfavorables, ni agressives, i fins i tot, potser apareix alguna paraula amable i afalagadora que parla a favor de les virtuts o l’enginy del poble català. En canvi, quan per l’absència de l’estat de setge o de guerra, o per haver-se ablanit l’opressió política, els catalans expressen les reivindicacions històriques amb naturalitat, tot seguit apareixen veus que invoquen anatemes contra els anhels catalans, i recorden els antecedents violents practicats amb anterioritat. Heus aquí, doncs, que sempre cal analitzar la catalanofòbia en el moment polític en què es manifesta i l’escenari en què es representa, i estudiar-la a partir de la situació política en què és viscuda a cada moment. I quan d’avui endavant tornem a viure i tornem a patir una nova campanya anticatalana, cal pensar que és el símptoma més clar que anem bé, i que no cal amoïnar-s’hi gaire ja que no és res més que una escena dins d’una història a la qual no es veu pas un final civilitzat, ni congruent.

Vull fer constar el meu agraïment a tothom qui m’ha ajudat a fer aquest treball en qualsevol forma d’ajut. Des dels funcionaris i les funcionàries de la biblioteca del Parlament de Catalunya, fins al ciutadà que m’ha fet coneixedor dels seus problemes davant de l’administració. No puc fer la relació exacta de totes aquestes persones atès que, a més a més de ser llarguíssima, és gairebé segur que no podria englobar pas tothom qui m’ha ajudat. En definitiva, no vull apropiar-me el mèrit exclusiu d’aquest llibre, sinó que vull que esdevingui el fruit de la suma de totes les opinions, els criteris i els pensaments de molta gent que al llarg dels anys me’ls han fet conèixer.