Aclariments terminològics

Atès que aquest treball abraça un lapse molt dilatat, resulta que la utilització de determinats mots agafa significats diferents segons la conjuntura política de cada moment. A través del temps una mateixa paraula pot tenir transformacions conceptuals, és a dir, diacrònicament la significació té mutacions. Per exemple, quan se’n parla, Espanya resulta un terme polisèmic. De bon començament de la catalanofòbia, resulta que Espanya no existeix políticament, i simplement és un accident geogràfic, tot i que la monarquia hispànica en aquells moments dominava sobre tot el territori de la península Ibèrica. De fet, com que l’obsessió dels regents de la corona de Castella, segons palesen molts autors, des de temps medievals era la dèria de confondre els territoris castellans estrictes que originàriament els eren propis amb tota la Península, molt sovint feien confondre Castella amb Espanya.^[1] Fins i tot els historiadors actuals amb aquesta idea prèvia, ateses les creences polítiques vigents, abandonen els interessos acadèmics. És una ambició imperialista que ha portat moltes dissorts. Si Olivares el 1624 recomana al monarca que es faci rey de España és evident que en aquell moment no ho era.

Però tot i això, hi ha autors castellans que es qualifiquen d’espanyols que fan autèntiques manipulacions per justificar «Espanya» com una realitat política abans de néixer jurídicament. També és veritat que cal distingir la «monarquia» de les diferents realitats polítiques que englobava. Per això, podríem dir-ne la «monarquia catòlica» o la «monarquia hispànica», però políticament seria una incorrecció dir-ne Espanya, d’aquesta mateixa realitat. En el segle XVII els catalans són adversos als castellans, i poques vegades parlen malament dels espanyols, perquè políticament no existeixen. Però en canvi, els castellans, habituats a tergiversar la història, solen mostrar a tothom el seu llenguatge ideal anomenant espanyols els qui políticament no ho són. L’estratègia de la corona de Castella era, mitjançant la seva direcció, fer-se seu tot el que pertanyia als seus veïns, a causa del seu esperit imperial, que ara els seus apologetes anomenen eufemísticament universal. Un exemple significatiu d’aquesta manera de fer podria ser el que s’esdevingué el 1621, quan en una ampliació de les Drassanes de Barcelona, uns oficials del rei feren col·locar un escut d’armes de la corona de Castella i Lleó, i la Generalitat com a «agravi» ho hagué de denunciar i fer-lo retirar per haver-se «fet per més prejudicar i agraviar aquest Principat i en notòria emulació de les armes dels comtes de Barcelona, reis d’Aragó».^[2] De tot plegat es pot dir que en el segle XVII els castellans es volen fer dominadors des d’un punt de vista polític, militar, i burocràtic d’allò que en deien Espanya, i que no era res més que la corona de Castella amb Portugal i la corona d’Aragó. Si en alguns moments el mot espanyol s’utilitza en un sentit geogràfic o etnogràfic, mai no pot tenir el caire polític que ara li volen donar. La constitució de 1812 és el primer text jurídic que defineix l’ens polític que regula, i ho fa en plural, «las Españas». En la constitució monàrquica de 1837 es defineix la reina com a reina de les Espanyes. Igualment en la constitució de 1845 la reina encara ho és de les Espanyes. La primera constitució que defineix el monarca com a rei d’Espanya és la de 1876.

Les coses no han anat mai suaument, tal com diu Francisco Elías de Tejada: «Castilla labró España a su manera, brutal y violentemente, a golpes de lanza y a cinturazos de milicia».^[3] És evident que a través dels anys s’ha fet una identificació abusiva de Castella amb Espanya. El 1543 Florian de Ocampo va convertir diversos reis de Castella en reis d’Espanya, igual que Alonso de Cartegena el 1545. També Nebrija el 1548 establí la identificació d’Espanya amb Castella. Fins i tot Pedro Mexia el 1545 atribuïa el domini de Nàpols a la corona de Castella, quan qualsevol nen petit sabia que provenia de la corona d’Aragó.^[4] Encara avui aquest greu error el cometen molts autors que volen passar per científics. Recentment s’ha publicat La razón de Estado en España. Siglos XVI y XVII, i evidentment només es fa referència a autors de la corona de Castella. Si en la seva hipòtesi Espanya era tota la península, ¿per què ignoren tots els juristes i constitucionalistes catalans d’aquella època, durant la qual no n’hi havia pas pocs? Políticament, els catalans no eren, ni som, espanyols.

Dins d’aquest concepte esbiaixat d’Espanya, per força n’ha de sortir el d’espanyols, i cal pensar que en sortirà l’espanyolisme. Per a nosaltres, l’espanyolisme és aquesta ideologia que des de Castella, de primer, intenta subjugar tots els territoris del seu voltant sota la seva direcció i usdefruit, i que després, més endavant, és utilitzada per la classe oligàrquica i dominant, quan disposa de l’Estat unitari i es legitima per la violència, aplicant-lo i inculcant-lo ideològicament sota l’excusa del patriotisme d’Estat amb la intenció de mantenir el poder. Però per facilitar-ne la definició, trobo molt escaient la que va fer Javier Pulido: «Definimos al españolismo como la expresión ideológica supurada por el aparato del Estado burgués español y la oligarquia centralista, basado en la afirmación de una inexistente legitimación nacional-unitarista para su existencia y construido con el objeto de negar tanto la lucha de clases como la realidad multinacional del territorio ocupado por ese Estado y expoliado por esa classe, con la intención de mantener y reforzar su tiranía sobre las naciones oprimidas y el proletariado explotado».^[5]

Els catalans i els seus monarques des de bon començament i fins al segle XVIII defineixen Catalunya com a Principat, però sovint també, quan en reivindiquen la defensa, l’invoquen com a «pàtria» i també com a «nació catalana». ¿Era una nació tal com l’entenem ara? Segons Pierre Vilar, «potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o “Estat-nació”. ¿Estat-nació tan aviat? En tot cas, en trobem força trets colpidors a l’estructura de la Catalunya medieval».^[6] També John H. Elliott considera que per als catalans, «Catalunya era la seva mare pàtria, i era una “nació”; l’expressió “nació catalana” ja es trobava emprada al segle XIV. Els catalans dels segles XVI i XVII escrivien referint-se al Principat indistintament com la “nació”, la “pàtria” o la “província”, i aquest darrer nom no implicava cap idea de dependència o subordinació. (…) Aquest sentiment de formar part d’una comunitat nacional es manifestava, naturalment, amb tota intensitat en les relacions dels catalans amb el món exterior».^[7] El mateix Elliott, per justificar el seu criteri, fa una citació d’Elías de Tejada, la qual literalment fa: «Al menos hasta donde llegan mis noticias, la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios».^[8] En canvi, darrerament s’ha escrit: «Resultaria molt difícil de demostrar que en el segle XVIII hi havia a Catalunya alguna cosa comparable al sentit d’identificació col·lectiva que estem acostumats a constatar, i a estudiar, en els segles XIX i XX».^[9] Per evitar aquestes confusions, Joaquim Albareda, en fer una nota crítica del llibre El despertador de Catalunya, escrit el 1713, ha recordat que «pel que fa a l’evolució dels conceptes polítics plantejats, sembla evident la continuïtat dels conceptes de pàtria i nació, utilitzats com a sinònims, en un sentit modern».^[10] Els catalans del set-cents parlen de «l’amor per la pàtria» i de «morir per la pàtria». Fins i tot defineixen els veritables fills de la pàtria relacionant-los amb l’estructura jurídica, ja que afirmen que només se’n poden considerar «aquells que no poden sofrir ni tolerar sia dominada (Catalunya) per la potència que pretén violar ses lleis». En relació amb el concepte de nació d’avui mateix, ¿es podria fer una definició més exacta que aquesta? Els catalans de 1640 i 1714 lluiten amb les armes a la mà per Catalunya, però per ells lluitar per Catalunya és defensar-ne sobretot les lleis i les constitucions. Mossèn Sieyès, quan va escriure Qu’est-ce que le tiers état?, va definir la nació com «un corps d’associés vivant sous une loi commune et representé par la même législature». ¿Quina diferència conceptual hi ha entre els revolucionaris francesos i els catalans de 1640 o 1714? Però també cal remarcar que aquest concepte no solament l’utilitzen els catalans, sinó que en la mateixa època també l’intendent José Patiño, funcionari borbònic, aplica el substantiu nació amb un sentit no etnològic a Catalunya, en una qüestió ben determinant com és la fiscal en escriure que «es tambien en esta Nación mui sobresaliente el interés; y en todas las edades pasadas ha sido su conato el conseguir por ley municipal en Cortes la remisisón de pechos y tributos»,^[11] i que els catalans «son también apasionados a su Patria en tal exceso, que les hace transtornar el uso de la razón en muchas materias». Aquest apassionament per la pàtria que els fa perdre el senderi, si entenem que per als catalans era l’estructura constitucional, ¿podem considerar que era alguna abstracció política que no equivalia o no era anàloga al sentiment de comunitat que atorga un sentit d’identificació? ¿Era simplement el caràcter? ¿O més aviat era un sentiment de pertinença a una realitat política? L’especialista espanyol més consumat a palesar que el concepte d’una Espanya política era molt reculat, José Antonio Maravall, diu que «un intelectual barroco es un hombre con patria, que empieza a vivir el sentimiento comunitario de la “nación»”.^[12] Molts autors residents a Castella, especialment després de 1640, formulen una nació espanyola única. Tot i que actualment es vol separar el concepte de nació —entesa com el de caràcter de la gent— del de comunitat política, en el cas de Catalunya hi hauria feina a fer-ho ja que l’organització política productora del dret públic i privat coincidia amb un sol grup nacional, el qual podríem definir de la mateixa manera que Gracián, quan diu que cal «la uniformidad de leyes, semejanza de costumbres, una lengua y un clima, al paso que lo unen en sí, lo separan de los extraños».^[13] A Catalunya la nació no tenia un sentit etnogràfic, sinó que més aviat la definien i conceptualitzaven per les seves lleis i la seva jurisprudència. Confirmaria aquest concepte de nació el que diu el diputat Ferrer i Sitges el 1713: «Què motius té lo sereníssim Duc d’Anjou per haver deliberat lo oprimir-nos amb tant rigor, com voler reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?».^[14] La nació no és geogràfica, ni caracterològica, la nació s’entén com un tot, en el qual no es té cap dubte que hi ha també l’organització política. La subjecció i l’esclavitud de la nació podien ser en un sentit geogràfic, i sentimental, però sobretot per als catalans era un sotmetiment polític, i de tot el poble, no solament d’una classe social o d’un estament.

Aquest problema de definició també apareix a l’hora de descriure el «poder absolut». Hi ha historiadors que neguen el concepte de poder absolut en el segle XVII, quan diuen: «Si se contempla la variedad de significados de la expresión “absoluto” en el siglo XVII, parece dudoso que algún rey pudiera creer en la “monarquia absoluta” antes de que la inventaran los historiadores».^[15] Tanmateix, els catalans de 1640, com és el cas de Gaspar Sala en la seva Proclamación católica, invoquen en diverses ocasions el poder absolut amb el mateix significat que avui; l’esmentat Gaspar Sala diu: «Las libertades, y exempciones en los vassallos, hazen esquina al poder absoluto, que aman tanto los Príncipes»; més endavant afirma que el comte de Barcelona «no usa de poder absoluto».^[16] En conseqüència, és evident que els catalans eren primmirats i distingien perfectament el poder paccionat del poder absolut. També a la corona de Castella el 1715 tenien totalment assumit què és el poder absolut, quan el fiscal José Rodrigo, en el seu informe sobre el Decret de Nova Planta, diu que amb aquesta norma el rei ha volgut «declarar lo primero su Real sobirania absoluta y sin restricción alguna en el Principado de Cataluña».^[17]

Una altra qüestió és la d’atribuir el mot nacionalisme o catalanisme a la doctrina per la qual es defensa la sobirania de les institucions polítiques catalanes. Cal considerar que els nacionalismes, els nacionalismes defensius, mai no neixen espontàniament i sense causa, com tampoc no crec que el nacionalisme defensiu pugui crear la nació, tal com ha proposat Ernest Gellner, el qual només té raó quan assenyala l’estructura de l’Estat expansiu i imperialista com a Estat que necessita una nació artificiosa i se la inventa i l’engendra. Jo estic d’acord amb la idea proposada per Isaiah Berlin, quan afirma que «el nacionalisme, si més no a Occident, es crea per les ferides inflingides per la coacció».^[18] És a dir, en general el nacionalisme no imperialista és una resposta a una coerció per la violència, a un ultratge, a una injustícia o a un menysteniment. En conseqüència, a Catalunya la nació ja hi era abans d’emergir el nacionalisme, i el catalanisme no és cap doctrina espontània, sinó que sempre ha estat efecte i símptoma d’una acció anterior duta a terme per arranar o eliminar la nació, a través de la violència, de l’ultratge o el domini. Per això Joan Fuster s’estranya de determinats historiadors quan escriu: «També hi hauríem de comptar més d’un cas —moltíssims casos sospito— d’historiadors que, de bona fe o no, en referir-se al “catalanisme” s’obliden alegrement l’“espanyolisme”, sense el qual l’altre seria inintel·ligible».^[19] Per tant, és anacrònic i obsolet afirmar com s’ha fet que «és inútil, doncs, d’anar a buscar els orígens més llunyans del nacionalisme català més enllà del Sexenni revolucionari».^[20] ¿Un historiador actual no hauria d’investigar si el catalanisme no s’expressava públicament perquè Catalunya estava sota l’estat de guerra, d’excepció o de setge tal com va estar durant uns quants períodes força llargs? ¿Què comença abans, l’espanyolisme o el catalanisme? Els orígens del nacionalisme català, del catalanisme polític o del patriotisme català, tant se val el terme, tenen l’emergència en el mateix moment que el poble, o les institucions polítiques que el representen, es decideix a agrupar-se per defensar i protegir les constitucions que el regulen davant d’una coacció externa evident. Aquesta mateixa qüestió es va plantejar al Congrés dels Diputats el 1901, després del triomf de la candidatura dels «quatre presidents», període en què els diputats espanyols creien que el catalanisme polític arrencava del lliurament del «Memorial de greuges», de 1885. El diputat Bartomeu Robert ho va negar, d’una manera ben simple, quan digué: «Pero no creáis, Sres. Diputados, que el movimiento catalanista empieza en el año 1885; había empezado antes, muchísimo antes, ni siquiera en la época de los Juegos Florales, de que se hace también partir el movimiento, de aquella época que marcó en el siglo anterior un renacimiento de las letras, no; porque partiendo de mi supuesto de que los cambios sociales de los pueblos son lentos, yo no puedo suponer en manera alguna que arrancase este movimiento de una época relativamente próxima. (…) Procedía de más atrás, desde esas épocas que podemos calificar de históricas». El doctor Robert invocava la història de Catalunya des dels usatges i el consolat de mar, i afirmà: «Si eso no influye en las generaciones, decid que la historia es un mito y que la humanidad no tiene más que presente; (…) el catalanismo no es más que la manifestación externa, más o menos violenta, de algo que ha ido germinando en el corazón de los catalanes desde aquella época».^[21]

És evident que els catalans tenen un sentiment d’identificació nacional sota l’influx de les seves llibertats, tan bon punt algú des de fora els vol suprimir les constitucions. Si la corona de Castella o la monarquia hispànica, hipotèticament, mai no hagués fet cap pas per eliminar les llibertats de Catalunya, ¿hi hauria hagut nacionalisme català? Jo crec que no. No hauria calgut. ¿Per què s’ha de ser catalanista, si es pot ser simplement català sense cap perill extern de perdre les llibertats polítiques nacionals? Pierre Vilar reconeix que la revolta contra el govern d’Olivares, el 1640, ja era un aixecament que caldrà anomenar «nacional».^[22]

En relació amb el terme catalanofòbia, utilitzat aquí, he de justificar-lo per palesar l’encert de la tria i el rebuig d’altres paraules que potser no serien prou globalitzadores. Catalanofòbia és el mot que s’utilitza més habitualment en psicologia per a la descripció de l’actitud que en aquest treball vull conceptualitzar. Si n’estudiem el significat, podem observar que tant en diccionaris castellans com catalans el sufix -fòbia hi és per determinar l’actitud d’avorriment i d’aversió envers una persona o una cosa. És veritat que autors anteriors per explicar aquest fenomen han utilitzat paraules sinònimes, que a vegades són eufemismes. El 1641 l’ambaixador venecià a la cort de Madrid va escriure que el comte duc d’Olivares «detestava les constitucions i esclatava en violentes injúries cada cop que parlava dels catalans».^[23] Si en aquell temps un en diu injúries d’altres parlen d’odi. El funcionari de les Corts Generals de Madrid Adolfo Pons Umbert a principi d’aquest segle diu: «El odio a las Constituciones, a los propios fueros de Cataluña, claramente trasluce en las frases del inmortal Quevedo, sin que sean menores en ellas la exageración apasionada y la personal antipatía».^[24] L’historiador anglès A. W. Ward, en referència a les relacions de Felip V de Castella i IV d’Aragó amb els catalans, també utilitza la paraula odi: «Tanmateix, a Utrech foren, a cobert de la hipocresia expressió citada més amunt, deixats (els catalans) a la mercè de Felip V, qui a penes es prengué la molèstia de dissimular el seu —molt explicable— odi envers ells». ^[25] Per descriure aquesta hostilitat o antipatia, un altre historiador desapassionat i polític maurista, en temps més propers, afirma: «Entretanto que de esa manera se tejía la inteligencia entre el general Polavieja y el catalanismo, la mentalidad anticatalana tenía en Madrid no pocas ocasiones para manifestarse envenada y venenosa».^[26] El febrer de 1900 Eduardo Dato, aleshores ministre de Governació, es referia a aquesta situació amb el mot antagonismo: «Me dolía todo lo que tendiera a establecer antagonismos entre provincias hermanas».^[27] Ara bé, pocs mesos després en el missatge que la Unió Catalanista adreçà a la Reina Regent el 6 de juliol de 1900 s’hi denunciava que mentre «se oprime de esta manera Cataluña, se deja correr sin freno el odio que se le profesa, y se tolera que se la ultraje», fins al punt que un periòdic madrileny, sense que les autoritats hi fessin res, exposava aquesta hostilitat sense embuts: «Es menester exterminar un noventa y ocho por ciento de los moradores de esta noble tierra».^[28] En el debat d’una interpel·lació, el 19 de novembre de 1901, al Congrés, el diputat Peris Mencheta, en parlar d’aquest sentiment, va ser molt equànime però compromès, quan va dir que «no tengo autoridad ninguna, ni quizá derecho para hablar de Cataluña, porque no soy catalán; pero vivo allí y tengo hijos y nietos catalanes, y grandes afectos, y por ello me duele, Sres. Diputados, la atmósfera caldeada que hay aquí contra aquella región. (Rumores). Sí, Sres. Diputados. Aquí hay prejuicios contra Cataluña».^[29] Uns usen el concepte d’odi i d’ultratge, i Peris Mencheta, el de prejudici, però en canvi Guillem Graell el 1902 qualifica l’actitud governamental d’anticatalana, quan escriu que a Espanya hi ha «un cuerpo de doctrina anti-catalana», i es pregunta: «¿Quién es el indiscreto, quién el intransigente? ¿Los que durante tantos años con una perseverancia intolerable han dicho, y repetido, a toda la Nación, que los catalanes son egoístas, y que la explotan? (…) Pretendo, en suma, que cese esta hostilidad, porque entiendo que ésto es hacer una obra de paz y concordia, contrapuesta a la de indiscreta hostilidad, que divide y engendra odios».^[30] Graell utilitza igualment les paraules hostilitat i odi per descriure les conseqüències del fenomen.

El 1906, quan els senadors i diputats regionalistes catalans publiquen un opuscle per explicar què és el catalanisme, es queixen que cada moment que Catalunya reivindica «no han vacilado en vomitar contra Cataluña toda suerte de injurias, de supuestos calumniosos, de acusaciones de separatismo (…) porque el odio despierta odio y lo que para hacer odiosa una doctrina se decía, sembraba gérmenes de odio entre hermanos, y las excitaciones contra Cataluña y el lodo arrojado sobre el honor de Cataluña en nombre de España por estos periódicos».^[31] Rovira i Virgili en el seu treball Debats sobre el catalanisme diu: «I la veritat és que, per part de la gent no catalana d’Espanya, se sent una antipatia pregona envers Catalunya».^[32] En l’obra periodística de Rovira i Virgili de l’any 1915, sobre aquesta situació es pot llegir: «L’odi que per la nostra terra i pels seus ideals d’autonomia senten els oligarques de Madrid». El 1918 escriu: «De govern en podem mudar, però d’anticatalans no ens podrem lliurar».^[33] En una sessió del Congrés del 1916, també el diputat Marcel·lí Domingo, que aleshores representava els republicans nacionalistes, va recriminar al govern que el problema de Catalunya el creaven ells des de Madrid: «No lo olvidemos; hay una hostilidad en toda España contra Cataluña (Sr. Dato: ¡Qué disparate!). Hay una hostilidad en toda España contra las peticiones y contra las reclamaciones de Cataluña. (Rumores. Sr. Dato: Completamente inexacto). Hostilidad que se manifiesta aquí, hostilidad que se ve aquí tan pronto como el problema de Cataluña se plantea».^[34] El 1932 Gabriel Alomar, en un moment polític molt apropiat per oblidar-ho tot, ho defineix amb la idea de la vexació: «Cuando la monarquía borbónica llegó por evolución natural a completar su restauración, implantando el poder absoluto y la Dictadura, y vejando a Cataluña como nunca había sido vejada».^[35] Serra i Moret, en el capítol «Catalunya i Espanya», del seu estimable llibre Ciutadania catalana, de 1956, afirma que «la nació catalana sofreix la sistemàtica persecució i la destrucció de l’Estat espanyol», i afegeix que l’actitud d’imposar-se als altres com fa l’Estat espanyol és una aberració. Per a Serra i Moret, «les ofenses inferides a la nostra condició humana i nacional per l’Estat espanyol no tenen perdó ni reparació possible». Considera que aquesta actitud secular de l’Estat espanyol, que el porta a «l’abjecció, a l’avassallament, a la mort civil», no ha de fer que ho acceptin els catalans amb resignació ni que s’hi conformin. Serra i Moret utilitza molts de mots per explicar aquests capteniments anticatalans, els quals també ajuden a acabar d’arrodonir el concepte.^[36] El 1960 el batlle de Sabadell José M. Marcet, en escriure el seu famós llibre Mi ciudad y yo, expressa molt bé aquesta dinàmica política en un paràgraf: «Hay fuera de Cataluña “separatismos contra Cataluña” que nos han hecho a veces mucho más daño que el propio separatismo catalán, porque a la incomprensión han sumado el desconocimiento, cuando no el odio».^[37] Alexandre Galí, en la seva història de les institucions de Catalunya, explica sobre aquest clima hostil que «algú es podria entretenir a cercar les invectives, els insults, les amenaces i sobretot la desconsideració contra la llengua catalana i contra els catalans per causa d’ella que s’han produït dins aquest segle en terres de llengua castellana, des d’Unamuno, fins aquell senyor senador que va dir en ple Senat que les mares catalanes eren unes criminals perquè parlaven en català als seus fills».^[38] Ricardo Robledo fa servir el mot hostilitat per explicar aquesta actitud, quan escriu que no hi ha treballs dedicats a raonar el perquè de «l’hostilitat sorgida contra aquest moviment (el catalanisme) a Castella».^[39] En canvi, Josep Benet, de la persecució que farà el general Franco, de la qual no cal oblidar que no era sinó la continuïtat històrica del que s’havia projectat sempre, en diu genocidi cultural: «L’intent de genocidi cultural contra Catalunya va ser uns dels majors crims del franquisme».^[40] Jaume Medina, en fer referència al pensament tradicional del diari madrileny ABC, també defineix aquestes actituds en funció de diverses situacions, i diu que l’esmentat diari «desferma novament les seves ires contra el nacionalisme català» o que «s’acarnissava de mala manera contra l’idioma nacional de Catalunya»; en el llibre de Medina hi apareixen afirmacions com «ABC en la seva rancuniosa enveja» o «ABC odià tant —i odia igualment avui— el nacionalisme català, que va ser capaç de fer aixecar tot Espanya contra Catalunya»; també hi afirma que «ABC no ostenta pas l’exclusiva de l’anticatalanisme».^[41] Aquesta generalització la palesa Josep M. Ainaud de Lasarte en el seu llibre negre, el qual, afirma, ha escrit per explicar a tothom «l’agressió constant a què ha estat sotmesa Catalunya, pel sol fet de defensar la seva identitat». Josep Termes defineix aquest clima com «l’hostilitat i la malvolença contra el natural particularisme català (si més no, el lingüístic). Fets que no són d’avui, sinó molt antics, tant o més que el mateix catalanisme polític».^[42] Un altre historiador, Joan B. Culla, pel que fa a l’actitud de l’espanyolisme de després de les eleccions de 1996 respecte al catalanisme, expressa que «el que no ha desaparegut, perquè no era conjuntural sinó estructural, és l’hostilitat difusa».^[43] Javier Pulido ja ha corroborat aquest fet atès que, quan es disposa a presentar «las varias actitudes anticatalanas», diu que farà una «relación de envidia-odio hacia Cataluña».

Amb tot, a la vista d’aquest comportament recurrent, que és qualificat amb adjectius diversos per autors diferents i en èpoques distintes però que sempre té gairebé el mateix propòsit, també hi ha autors que conceptualitzen el fenomen i expliquen aquesta situació utilitzant la paraula catalanofòbia, amb què he titulat aquest treball. Així, el canonge Carles Cardó, en fer referència al dictador Miguel Primo de Rivera, diu que «les coses més innocents excitaven la seva catalanofòbia»^[44] i Albert Balcells afirma: «Tanmateix, en la premsa de Madrid, tornà a aparèixer la catalanofòbia, que s’havia manifestat tan virulentament en altres ocasions».^[45] D’igual manera Josep M. Solé i Joan Villarroya, en relació amb l’assalt a la revista Cu-Cut!, fan referència a la creació d’«una irracional catalanofòbia»; respecte als fets de 1905, parlen d’un «clima de tendència catalanòfoba».^[46] La utilització d’aquest terme no és pas nova. A principi d’aquest segle, dins de la primera dècada, el literat i periodista Antonio Cortón, que era corresponsal d’El Liberal a Barcelona, en la seva obra que tracta del separatisme, en explicar l’opinió dels castellans que viuen a Barcelona, hi detecta catalanofòbia; així, quan es refereix a un ciutadà castellà concret, escriu: «Caso de catalanofobia como el de Pepe no conozco ninguno, y eso que he visto por lo menos, un centenar».^[47] Antoni Rovira i Virgili, el 1914, confirma aquesta teoria i exposa que «precisament dins de la classe dels funcionaris de la justícia és on més sovint se manifesten els casos de catalanofòbia».^[48] També Francesc Cambó, el 1915, fent referència al diari madrileny El Imparcial, constatà que tenia «moments de catalanofòbia aguda».^[49] En una conferència que va fer el gener de 1923, també en descriure aquest fenomen, va tornar a utilitzar la paraula catalanofòbia; a més a més, n’explicà la causa: «En els darrers temps, en efecte, la catalanofòbia ha pres una extensió i una virulència que hauria de preocupar tots els homes de seny. Anys enrera era de moda el tòpic que la catalanofòbia era conseqüència de l’actuació del catalanisme polític: si aquest no existís, se’ns deia, desapareixeria la catalanofòbia, i Catalunya gaudiria d’una màxima simpatia de tota Espanya. Els fets han demostrat, com era natural, l’absurditat d’aquest tòpic».^[50] El 1930 el periodista Francisco Seminario, en editar el seu llibre El problema catalán hi escriu un capítol que titula «¿Existe en España la catalanofobia?» en què, fent referència a les esmentades tesis de Cambó, les nega. Manuel Pugés, el 1931, quan defineix el pensament polític de Segismundo Moret en relació amb el proteccionisme, diu que era «tan furibundo catalanófobo como el más bilioso de sus colegas, hasta el punto de que su hostilidad a Cataluña no le caracterizaba menos que su implacable odio al proteccionismo».^[51] L’autor austríac A. Sieberer, que durant la Segona República va escriure un llibre sobre les relacions entre Catalunya i Espanya, també utilitza el mot catalanofòbia per descriure aquesta situació: «El anticatalanismo belicoso alcanza en Castilla a todas las clases de la población. El núcleo de la catalanofobia no se encuentra solamente en la aristocracia castellana y en los generales, en el medio servil de los profesores y abogados».^[52] Igualment, durant la guerra civil del 36, la utilització del mot catalanofòbia fou habitual. Antonio Ruiz Vilaplana, antic secretari judicial a Burgos, en explicar la situació en aquella zona, parla d’un estat «de catalanofòbia alimentada pels dirigents sobre aquella gent impressionable».^[53] El diari El Adelanto, de Salamanca, en aquella mateixa època també reconeix que «actitudes “catalanófobas” las hemos hallado recientemente en artículos insertos en periódicos de la España liberada». Els italians que ajuden el general Franco, quan parlen d’aquest fenomen, també utilitzen el mot catalanofòbia. La Direzzione Generale per i Servizzi della Propaganda, en referir-se a la influència de Radio Verdad, la considera apta per anar en contra de la «leggenda della furiosa catalanofobia dei dirigenti della Spagna Nationale messa in circulazione dai rossi».^[54] La realitat d’aquesta conducta era ben real, perquè Rafael Abella escriu que «lo más virulento de la expresión anticatalana prodigada en la zona de Franco provenía de los componentes de la vieja derecha hispánica, en sintonía con la ideología militar».^[55] En definitiva, la classe i l’estament dominants a la societat de l’Estat espanyol, que n’han portat la direcció durant molts segles, són els interessats que hi hagi la catalanofòbia. Tot i això, actualment també hi ha diversos autors que han qualificat aquest sentiment anticatalà amb altres mots. Carlos Seco Serrano admet que a voltes els espanyols s’expressen «con desprecio o agresividad hacia lo más específico y peculiar de Cataluña».^[56]

Per tot plegat, he considerat que el mot catalanofòbia potser era la millor paraula per expressar i definir aquest corrent de pensament oposat per diametrum a l’amor que tenen els catalans a la seva pàtria.

Finalment, he de remarcar que potser manquen en aquest estudi actituds, pensaments o capteniments de grups o ciutadans individuals que també hi podrien haver figurat. Si és així, és imputable exclusivament a la meva ignorància. Però tanmateix, voldria advertir que no convé confondre la catalanofòbia amb l’autoodi. És a dir, l’hostilitat, l’aversió i en definitiva la fòbia de catalans que en el decurs de la història han demostrat aquests sentiments contra la mateixa Catalunya; s’ha definit aquesta actitud amb el terme autoodi, i per tant, és ben segur que no es trobarà reflectida en aquesta obra. Potser per conèixer bé l’autoodi caldria fer un altre treball per aprofundir-ne el coneixement i analitzar les causes que el provoquen. Demano que el lector no es pensi que ha estat un descuit; l’autoodi ha estat exclòs del llibre deliberadament.