Influències intel·lectuals i polítiques que justifiquen la catalanofòbia
L’estat és una comunitat humana que reclama (amb èxit) el monopoli de l’ús legítim de la força bruta dins d’un territori determinat.
MAX WEBER
¿Quines idees devien haver justificat el pensament d’Olivares? En aquells moments, a Europa, segons tots els teòrics, hi havia diverses doctrines sobre l’art de governar i ben segur que Olivares n’estava influït. Tanmateix, aquestes doctrines polítiques, que topaven entre elles, es podien agrupar en dos grans blocs: el pactisme i el cesarisme. El pactisme afavoria els súbdits o ciutadans, és a dir, donava suport als drets de les persones enfront del príncep; el cesarisme justificava que el poder del sobirà no fos limitat per cap llei, atès que ell mateix era legislador, amb la qual cosa per raó d’estat podia eliminar els drets del poble i practicar l’absolutisme.
Actualment han aparegut una sèrie d’autors que han fet esforços acadèmics remarcables i importants per justificar els objectius anticatalans del comte duc d’Olivares i per presentar-los com una actuació destinada a la modernització. Per trobar-ne un fonament teòric, d’entrada n’han volgut justificar el tarannà per les influències intel·lectuals dels principals teòrics del governar d’aquella època.
Segons els catalans del segle XVII, Olivares era influït per l’impiu Maquiavel: «Y el error político de los impíos machiavelistas, que tienen por sano consejo que el Príncipe, para conservar el Estado, haga contra la Fe y Religión, no guarde palabra, ni juramento».[127] És veritat: Maquiavel justificava qualsevol mitjà per obtenir uns fins quan afirmava: «Miri, doncs, un príncep ha de vèncer i mantenir l’Estat: els mitjans sempre seran jutjats honorables». Però tanmateix, des que El príncep va ser inscrit per l’Església com a llibre prohibit, van considerar Maquiavel un autor mancat de moral; arran de condemnar-lo, tothom va començar a seguir les teories de l’Estat narrades per Tàcit. S’ha constatat que la classe política castellana va rebre influències de Tàcit a través de Justus Lipsius (1547-1606), divulgador de la filosofia neoestoica moderna, que estava relacionada amb la ciència política. Lipsius va tenir tota la vida Tàcit per guia; el seu «tacitisme» el va aplicar en l’àmbit de la filosofia sobretot perquè era una teoria políticament realista respecte de l’augment del poder. És molt segur que Olivares, amb la seva passió per manar i el seu afany de poder, agafés el model de governant prudent de Lipsius.[128] També devia haver rebut les influències de Jean Bodin (1530-1596), filòsof francès que fou també un dels autors de dret públic més notables del seu temps; partidari de les lleis i no dels pactes, advocava per l’autoritat suprema del rei, a la qual comparava amb la d’un pare de família; el sobirà només era responsable de la seva gestió davant de Déu. Bodin intentà harmonitzar els diversos principis del governar: la unitat, la monarquia, la llibertat, la democràcia, la proporcionalitat i l’aristocràcia. També era conegut Boccallini (1556-1613), tot i que la traducció al castellà de la seva obra es va fer el 1634; fou un maquiavel·lista i comentarista de Tàcit, malgrat que en les seves obres afirmava que la raó d’estat es fa servir per plomar, escorxar i oprimir més els governats.[129] Tanmateix, també devia haver-hi hagut la influència de Giovanni Botero (1540-1617), autor del famós tractat Ragione di stato, que, paradoxalment, tot i tractar de la raó d’estat, combatia per immoral Maquiavel, ja que considerava que en política no es pot separar la moral de la utilitat i que el que és immoral mai no és útil. Els catalans d’aleshores tenien present Botero, el qual afirmava que els catalans «en la observancia y guardia de sus fueros son escrupulosos y mirados, son zelosíssimos de sus patrias, leyes e institutos»;[130] referint-se a Barcelona, reconeixia que «y moi ciutadini si governato per li molti privilegi, con un certa specie de liberta, non ricognoscendo el Re, se non molto condicionatamente».[131]
La raó d’estat a la corona de Castella, en funció del maquiavel·lisme, va dividir els teòrics entre tradicionalistes, tacitistes i un grup de tendència intermèdia. Tots intentaven conjugar l’eficàcia política i l’ortodòxia teològica, però des d’una posició diferent. Els primers consideraven prioritària la religió mentre la política era, per a ells, secundària; els tacitistes entenien la raó d’estat com un aspecte prioritari de la política per damunt de qualsevol altre principi, sobretot la moral.[132] Els teòlegs castellans, des de Francisco de Vitoria fins a Francisco Suárez, entenien que el rei no pot gaudir d’un poder absolut, perquè està limitat pel pacte; fins i tot Gregorio Martínez (1575-1637) reconeixia que «on la República no donà la potestat al rei, sinó que restà limitada, el rei quedà obligat a usar de la potestat segons limitació; com a Catalunya on el rei, per elecció, no pot fer lleis sinó mitjançant Corts Generals, com consta en el llibre de les Constitucions».[133] Malgrat tot, els defensors de les constitucions de Catalunya es queixaven del comportament dels teòlegs castellans, els quals «no pogueren sinó cercar una fórmula de compromís que pogués conciliar les necessitats del Príncep i els principis no pas menys indefugibles del Cristianisme».[134] No cal dir que Olivares tampoc no devia fer cas del que va escriure Francesc Eiximenis ni dels consells que Erasme de Rotterdam havia escrit un segle abans sobre l’educació dels prínceps, segons els quals el príncep no havia de pensar mai que a ell tot li era lícit, encara que els cortesans aduladors li ho inculquessin, perquè «allò que en els altres és un error en el príncep és un delicte»; assegurava que «el tirà, amb una escorta de bàrbars i de lladres a sou, defensa la seva pròpia persona; el rei, en canvi, té la seva defensa en el bé que fa als ciutadans, i amb l’amor que li professen els seus vassalls ja es considera prou assegurat».[135]
Amb les noves teories establertes pels maquiavel·listes i antimaquiavel·listes al voltant dels prínceps o dels seus privats, la raó d’estat va justificar l’acció política sense cap coacció moral en contra de tots els seus adversaris, fossin interns o forasters, i va fer de la política un art, els fins de la qual eren arribar a la monarquia absoluta; aquest absolutisme, però, com que abandonà el poder en mans dels privats, es convertí en una «tiranía por dejación».[136]