El principi de les nacionalitats

Com s’ha vist abans, cap al 1900 els dos models de nació van confluir a practicar i inculcar el mateix i idèntic patriotisme d’Estat. Totes dues visions van subministrar criteris d’identificació nacional i d’uniformització cultural a les masses. Paral·lelament a aquest acostament ideològic dels dos models de nacionalisme, l’escola austromarxista també va plantejar la problemàtica nacional amb un caire original segurament com a conseqüència de viure la realitat complexa de l’estat austrohongarès. En l’esmentada escola hi havia dues concepcions: la defensada per Karl Renner i la postulada per Otto Bauer. Segons Renner, la nació és un subjecte jurídic. Bauer creia que la nació és una «comunitat de destí». Bauer publicà el 1907 La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia, la segona edició del qual es va publicar el 1924. Bauer hi fa les seves famoses definicions de nació: «La nació mai no és res més que una comunitat de destí» o «Nació és el conjunt dels éssers humans vinculats per comunitat de destí en una comunitat de caràcter». Com es veurà més endavant, tot i ser deguda a un home de formació marxista, aquesta idea va ser parcialment adoptada per Ortega y Gasset i, a través d’ell, després va ser divulgada per José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange Espanyola.

Després d’uns quants anys d’homogeneïtzació nacional arreu d’Europa, la guerra de 1914-1918 fou l’esclat d’una uniformitat patriòtica que va unificar les dues concepcions nacionals dominants, fins aleshores oposades, de manera que el triomf va ser per al nacionalisme d’Estat. Ja se sap que els socialdemòcrates dels dos bàndols en conflicte, malgrat tenir el pacifisme com a bandera, varen caure del tot en el parany militar que els havia parat el nacionalisme d’Estat.^[402] Tanmateix la paradoxa és que, arribant i tot a la unificació del concepte de nació mitjançant el patriotisme d’Estat, les conseqüències de la guerra van permetre el reconeixement de petites nacions per treure poder a les grans nacionalitats, massa bel·licistes. Acabada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Wilson va donar a conèixer els seus famosos punts que es basaven en el principi de les nacionalitats, mitjançant el qual s’intentava resoldre els problemes nacionals a Europa i es proclamava el dret a l’autodeterminació. El 1919 en el tractat de Versalles, en el de Saint Germain, en el de Neuilly i el 1920 en el de Brno, aquests punts varen servir per a la plena sobirania de Bèlgica i la protecció dels txecoslovacs, polonesos, serbis i croats, grecs, etc. L’escenari europeu els anys 1917-1919 va veure el gran esclat nacionalitari gràcies a la rehabilitació de moltes nacions sense Estat. Aquesta transformació es va dur a terme amb l’accés a la sobirania de petites nacionalitats, a fi de reduir, sens dubte, el potencial destructor dels estats que havien perdut la guerra.

El principi de les nacionalitats no era pas desconegut per la classe política espanyola, la qual, però, negava que fos aplicable a Catalunya. Niceto Alcalá Zamora, en el discurs a la contestació al discurs de la corona, del 14 de juny de 1916, va desitjar que Catalunya fos «grande, rica, culta, fuerte; a medida que oigo eso, me convenzo más de que no puede obtener la autonomía política» ja que «el poder, la riqueza, la supremacía, la excelsitud, significan, no solo preeminencia, sino deberes, no solo rango, sino asistencia, que la autonomía política la pide siempre una debilidad oprimida a una fuerza poderosa; la autonomia política se llama Irlanda, pero no Inglaterra, Posen, pero no Prusia, Trieste, pero no Àustria, Croacia, pero no Hungría».^[403] La confusió era notòria. Una concepció idèntica plantejava un informe manuscrit lliurat a Romanones el dia 18 de juny de 1916 i titulat «El problema de Cataluña».^[404] El tècnic dictaminador que va elaborar-lo abans de proclamar-se els punts sobre el principi de les nacionalitats afirmava la fal·làcia i el sofisme dels catalans en comparar-se «con aquellas nacionalidades históricas, plenamente delimitadas por la etnografía y la lingüística, que forman parte de otros estados políticos que las subyugaron». La idea que volia defensar és claríssima: els catalans no es poden parangonar «con los Húngaros o los Checos con relación a Àustria, con los Polacos o Fineses con relación a Alemania o Rusia, con los Servios, Búlgaros y Rumanos con relación a Turquía en los últimos tiempos». O sigui que Catalunya no podia ser igual que aquestes nacionalitats. La raó aportada era la similitud del cas català amb d’altres de presents en diversos estats europeus, és a dir, el problema ètnic, històric i lingüístic de Catalunya en relació amb Espanya era el mateix que el dels provençals, bretons i normands respecte a França, el dels venecians, genovesos, piemontesos, etc. amb Itàlia, el dels bavaresos, hamburguesos, etc. a Alemanya, etc. Finalment reconeixia: «Cataluña no tiene más que un derecho a alegar: la reclamación de su constitución antigua, legítima, si considera que era superior a la actual».

El patriotisme d’estat encara s’intensifica i se supera amb el nacionalisme, un nacionalisme basat en sentiments convertits en ideologia i en els símbols mediatitzats. Aquesta enginyeria ideològica deliberada continua segregant-se amb l’exèrcit i l’escola com a instruments, però a partir d’aquesta època també serveixen els mitjans de comunicació i fins i tot els esports col·lectius. La nació és un producte del procés educatiu i socialitzador que fomenta l’Estat. L’Estat espanyol en aquest període fomenta el seu nacionalisme per mitjà dels militars, els cossos de seguretat de l’Estat, els alts funcionaris, l’aristocràcia, els polítics del torn governant, etc. Però com que les estructures productives no canvien gaire, els canvis culturals són minsos. L’Estat espanyol, que dóna per feta una tasca iniciada al set-cents, es troba al començament del segle XX davant de l’esclat del catalanisme polític i es preocupa extraordinàriament dels sentiments nacionals dels obrers catalans. Es constata que les forces polítiques hegemòniques fan mans i mànigues per culturitzar les masses treballadores amb el tarannà espanyol, i que, a més, segueixen camins polítics heterodoxos per evitar la catalanització dels seus interessos electorals. La radicalitat de l’exèrcit en contra del catalanisme polític porta a conseqüències totalment diferents de les desitjades. Després de l’assalt pels militars de La Veu de Catalunya i el Cu-Cut!, el general Fernando Primo de Rivera en el debat al Senat sobre aquesta qüestió proposa que les injúries a l’exèrcit es jutgin segons el fur de guerra. Aquesta petició és el germen que fa emergir la futura llei de jurisdiccions. El militarisme, encara imperant, també fa suspendre les garanties constitucionals a Catalunya ja que el codi penal, reformat de poc, no és suficient per castigar allò que ells consideren delicte. Segons aquest estament, «si los Tribunales únicos capacitados hasta hoy para entender en estos procesos continuaran proclamando la impunidad de tales delitos; entonces sería cosa de que todos los buenos españoles nos pusiéramos a predicar la necesidad de que cada cual se tome la justicia por su mano, y los militares se impongan en el deber de castigar por sí mismos los desmanes contra la Patria y los desmanes contra el Ejército».^[405] La injerència continuada del poder militar espanyol en la situació política amb la proclamació de la llei de jurisdiccions és l’esca que crea la Solidaritat Catalana. Com que no hi ha arguments polítics, ni doctrinals que ho justifiquin, els militars només argüeixen la violència. Aquests fets uneixen totes les classes socials. Davant de la unitat del poble català, els militars creuen que el catalanisme és un efecte del romanticisme literari, convertit tot seguit en un objectiu econòmic i mercantil i, finalment, arribat a la seva darrera fase política. Però ara, després de la Solidaritat Catalana, el problema català no és «ni literario, ni económico, ni político, es un problema de sangre».^[406] Per als militars, és un problema de sang, ¿quin és el parer dels líders d’opinió? Julio Milego, a El problema catalán (1916), afirma: «Entre Cataluña y Castilla media un siglo de distancia. El peso muerto de las viejas ciudades castellanas, con sus monasterios y sus roquedades, con su gusanera de empleados y caciques y sus contribuciones sin pagar y sus sequías y sus pedriscos, gravita sobre aquellas ciudades catalanas modernas, cultas y fabriles».^[407] El juny de 1916 Azorín escriu al diari ABC un article en què denuncia que «cada vez que la representación catalanista planteaba el problema en las Cortes se producía en la Prensa y en los viejos y anacrónicos partidos un movimiento de indignación y de escándalo. (…) Se clamaba contra Cataluña en la Prensa; iban y venían enardecidas las gentes por los pasillos de la Cámara; resonaban vivas ardorosos a España. Y los diputados catalanes, firmes, seguros de sí mismos proseguían su obra». El 1921 Benito Mariano Andrade, advocat i diputat, també director general de Registres i del Notariat amb el govern Maura, comentant el Compendi de doctrina catalanista explica que «en Castilla no se puede leer esto con calma; la vibración del más hondo patriotismo conmueve el espíritu castellano al ver que los catalanistas reniegan de su madre España. En Castilla creemos que Prat de la Riba y Pedro Muntanyola debieron ir a la cárcel el día en que publicaron este Compendio». Andrade més endavant indirectament fa referència al principi de les nacionalitats, i invoca el poder de Castella, sota el principi que Castella és Espanya, quan escriu: «¿Qué sería de Cataluña si Castilla no hubiera consolidado la unidad del Estado español? (…) Porque Cataluña existe gracias al espíritu castellano, que es el espíritu nacional; Cataluña vive por Castilla, Cataluña es rica por Castilla, Cataluña es industrial por Castilla, Cataluña es Cataluña por Castilla. (…) No; no ha concluido en España la misión del espíritu castellano. Castilla vive y vivirá, oídlo bien catalanes, inspirando y dirigiendo el movimiento progresivo de España hacia la civilización».^[408] Els catalans ja coneixen la tesi i la praxi que Castella és Espanya pel seu imperialisme assimilador, però com a idea tindrà en el futur més transcendència. Un altre autor aparentment més equànime que el 1922 es preocupa del nacionalisme amb un llenguatge abstracte, Magdaleno de Castro y Hernández, tampoc no vol atorgar a Catalunya les seves reivindicacions: «Si contradictoria e ilògica en su espíritu y sus conclusiones positivas la posición mental del neocatalanismo, y absurda e irreal y equívoca su idea de la nacionalidad en sí misma, no es ella menos irreal y absurda en relación al genio ibérico tal como él se designa históricamente, y universalmente se le reconoce y señala».^[409] Mentrestant, el 1922 el filòsof més important a l’àrea castellana en aquests moments, José Ortega y Gasset, publica el llibre España invertebrada, un recull d’articles editats el 1920. La filosofia d’Ortega y Gasset, de fet, sintetitza el nacionalisme espanyol en pràcticament totes les qüestions sense cap novetat pel que fa a la tolerància per la diversitat dins l’Estat. D’entrada, Ortega opina que l’esperit guerrer està pel damunt de l’esperit industrial: «La ética industrial, es decir, el conjunto de sentimientos, normas, estimaciones, y principios que rigen, inspiran y nutren la actividad industrial, es moral y vitalmente inferior a la ética del guerrero».^[410] Vet aquí com es veu l’industrialisme català des de l’agrarisme castellà. Una altra idea d’Ortega tradicional en el nacionalisme imperialista és confondre l’Estat espanyol amb Castella. «Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral». Més endavant, Ortega ofereix una doctrina contrària a la que defensa la configuració dels estats moderns amb l’aportació comuna i voluntària dels ciutadans: «Desde un principio se advierte que Castilla sabe mandar. No hay más que ver la energía con que acierta a mandarse a sí misma. Ser emperador de sí mismo es la primera condición para imperar a los demás». Ortega y Gasset fa una aportació al concepte de nació que més endavant tindrà efectes polítics, ja que se la farà seva la feixista Falange Espanyola: segons ell, la nació es «un proyecto sugestivo de vida en común».^[411] José Antonio sempre recorrerà a la idea d’Otto Bauer que la pàtria és un destí i a la d’Ortega que és una empresa col·lectiva. El 1923 Salvador de Madariaga també teoritza sobre «el problema catalán». Reconeix que no es pot resoldre aquest problema «aparentando ignorancia y fingiendo olvido». Explica les fases que han seguit els governs centrals per matar l’esperit català, la primera de les quals ha estat «la división de las fuerzas catalanas». El resultat ha estat contraproduent, perquè s’ha anat cap a un separatisme radical. La segona fase ha estat pensar que «la cuestión social había borrado el problema», la qual també ha fracassat. La tàctica organitzada des de Madrid per provocar la divisió dels catalans no va resultar eficaç als espanyols.^[412] En un altre article també de 1923 afirma: «La españolidad de los catalanes es un hecho de historia natural, como la animalidad de los caballos, la rubincudez de los teutones y la nigrescencia de los africanos». Tot seguit fa una demanda per evitar «el grave mal que se engendraría si de las predicaciones de esta juventud germinara en las masas un mito de Cataluña libre que, incompatible con los hechos naturales, sirviera tan sólo para desgarrar España en guerra civil».^[413] Com s’ha vist, Madariaga no ha estat pas el primer a alertar d’una guerra civil, ni tampoc el darrer. El maurista Salvador Canals, el 1918, en un treball sobre Catalunya havia pronosticat, tocant a l’autonomia de Catalunya, que «la constitución de Cataluña en Nación autónoma sería para ella, y dentro de ella, la guerra civil. (…) Para España, la concesión de la autonomía a una nacionalidad catalana sería el comienzo de una disgregación general».^[414]

La intel·lectualitat espanyola no va ser gens comprensiva amb el fet nacional català, ans al contrari, va bastir un edifici ideològic al servei dels polítics nacionalistes espanyols i més endavant dels feixistes, rabejant-se en els tòpics ancestrals de l’espanyolisme castellà, sense cap formulació moderna ni progressista. Aquest nacionalisme espanyol sintèticament es basaria en aquests tres punts: a) Identificació d’Espanya amb Castella basada en la llengua, la cultura, la història, les finances, etc. b) Concepció essencialista de l’ésser espanyol com a forma de vida, caràcter nacional i tarannà. c). Visió imperial per la qual s’intenta fer una comunió espiritual amb tots els hispanòfons. No és estrany que en l’etapa històrica següent el sistema polític fos una dictadura militar per dominar els qui no volien subjugar-se a aquesta nació inventada però imperial.