Inventari de límits

Quaderns de La Font del Cargol, número 7. Any 1980

Tots els miralls t’invoquen

amb gest segur i propici,

malgrat que em disposo

al conreu de silencis.

I als esguards del temps

hi amago els teus records

que ara obsés ens empenyen

al parany de les hores.

T’hi esmunys i retornes fàcil

al suïcidi dels meus dits

perquè cadellin versos.

Tot és un nu acord de blues

fins el presagi últim

i més enllà encara.

La monotonia dels ulls

que sempre et recorden

lotus i ametista.

Passo els dits pel teu retrat

que m’ofereix els malucs

i els llavis en relleu.

I t’escric el meu nom

a la pell del ventre llis

perquè recordis que ja

no ens amara el vespre.

Massa tard per defugir

la solitud que em solca.

Plou, i els carrers em porten

per mil tardes feixugues.

De nou comptem els dies que no passen.

Te’n vas i em deixes la faula

penjada a la paret del somni.

Tots els camins reclamen dubtes:

l’esbalaït record de l’averany pagà

o bé el gebre que xopa ribes i badies.

Qualsevol escaire ens abraona

fins que amatents en destriem l’escorça.

Aquest límit, esclata en cada minut verge.

El buit tocant a pell i els arbres asclats

per vents asèptics. Passa octubre quec

i com ahir el carrer busca ombres.

Cada raig de llum em clava sagetes

i escairo el temps amb atzarosa ràbia.

Instants després en destrio les runes,

i en faig un puzzle per passar l’estona

intentant restaurar l’alè dels teus llavis.

Encara no glaça a la platja deserta

només hi ha quatre ocellots que envelleixen.

M’he emborratxat de pluja fins derrocar

qualsevol gest de vida inútil.

L’asfalt m’empresona les síl·labes

fins ofegar-les i llençar els seus parracs

perquè els devori el silenci de la nit.

Abans encara creia en l’albada

quan el crit envidria l’asfalt

i el risc besava, extramurs enllà,

les runes d’una poruga trencadissa.

Ara, l’ham que tiba un horitzó remot

s’emporta l’estela roja dels somnis

més lluny encara que el sexe dels sentits.

Només tu i el pretext del silenci

que embolica el perfil de la tarda.

Només tu i l’horitzó dels ulls.

Plou amb pluja bruna,

i amaguem els mots sota el til·ler

per temptar més les arrels dels membres.