La Font del Cargol

La Font del Cargol no és una peça de museu; tampoc una escultura original realitzada expressament per el gaudi dels premianencs de quinze anys enrere. No, la Font del Cargol és quelcom més senzill però igualment important.

Una font d’aquelles fetes en sèrie i de no pas gaires dècades d’existència; quasi una font intranscendent.

Era, però, la font amb dos tolls d’aigua —un a cada costat— i el nen i el cargolet al damunt d’un pilar modest i sense pretensions; d’esquena al mar, a la carretera i a la via del tren. De cara al poble, o si voleu, de cara a muntanya (per no fer demagògia).

De petits, hi bevíem i jugàvem amb els peixets de colors els diumenges de sol o sortint de l’escola, al migdia.

Una onada d’asfalt, se l’endugué un dia sense grans aldarulls ni cerimònies, com un tros més de la vorera del mar. Feien «obres».

Les obres s’acabaren un dia; la vorera del mar s’encongí misteriosament i la font quedà com un record dels passeigs matinals.

Aquella font, intranscendent com era, desaparegué igual que moltes altres coses: les voreres amples, els passeigs, la platja, la Gran Via de les fulles seques, les casetes de la plaça de vendre, l’aigua neta del mar, i tantes i tantes…

Martí Rosselló