From Publishers Weekly

Exiled after the Spanish Civil War, Rodoreda (1908–1993) worked on this marvelously disturbing novel over a 20-year period, and its first publication was posthumous. As macabre as a Grimm fairy tale, the novel portrays the cruel customs of an unnamed village as seen through the eyes of an unnamed 14-year-old boy. The narrator witnesses his father's horrible death, which, it becomes clear as the story progresses, happens according to local custom: to pour cement into the mouths of the dying in order to seal their souls within their bodies, then entomb them within a hollowed tree. The narrator also spends a good deal of time with the village prisoner, who for years has been confined to a too-small cage and now is only too happy to explain the bizarre village goings-on to the narrator and his friend, the son of the blacksmith who runs the town. The plot, though anemic, has its share of increasingly perverse twists, and the intense lyricism of Rodoreda's language, captured here by Tennent's gorgeous translation, makes her grotesque vision intoxicating and haunting. (May)
Copyright © Reed Business Information, a division of Reed Elsevier Inc. All rights reserved.

About the Author

Merc

"Rodoreda had bedazzled me by the sensuality with which she reveals things within the atmosphere of her novels." — Gabriel García Marquez

"Rodoreda plumbs a sadness that reaches beyond historic circumstances. . an almost voluptuous vulnerability." — Natasha Wimmer,

"It is a total mystery to me why [Rodoreda] isn't widely worshipped; along with Willa Cather, she's on my list of authors whose works I intend to have read all of before I die. Tremendous, tremendous writer." — John Darnielle, The Mountain Goats

Despite its title, there is little of war and much of the fantastic in this coming-of-age story, which was the last novel Mercè Rodoreda published during her lifetime.

We first meet its young protagonist, Adrià Guinart, as he is leaving Barcelona out of boredom and a thirst for freedom, embarking on a long journey through the backwaters of a rural land that one can only suppose is Catalonia, accompanied by the interminable, distant rumblings of an indefinable war. In vignette-like chapters and with a narrative style imbued with the fantastic, Guinart meets with numerous adventures and peculiar characters who offer him a composite, if surrealistic, view of an impoverished, war-ravaged society and shape his perception of his place in the world.

As in Rodoreda's , nature and death play an fundamental role in a narrative that often takes on a phantasmagoric quality and seems to be a meditation on the consequences of moral degradation and the inescapable presence of evil.

Collected here are thirty of Mercè Rodoreda's most moving and inventive stories, presented in chronological order of their publication from three of Rodoreda's most beloved short-story collections; , and . These short fictions capture Rodoreda's full range of expression, from quiet literary realism to fragmentary impressionism to dark symbolism. Few writers have captured so clearly, or explored so deeply, the lives of women who are stuck somewhere between senseless modernity and suffocating tradition-Rodoreda's "women are notable for their almost pathological lack of volition, but also for their acute sensitivity, a nearly painful awareness of beauty" (Natasha Wimmer).

Considered by many to be the grand achievement of her later period, is one of Mercè Rodoreda's most complex and beautifully constructed works. The novel tells the story of the bizarre and destructive customs of a nameless town — burying the dead in trees after filling their mouths with cement to prevent their soul from escaping, or sending a man to swim in the river that courses underneath the town to discover if they will be washed away by a flood — through the eyes of a fourteen-year-old boy who must come to terms with the rhyme and reason of this ritual violence, and with his wild, child-like, and teenaged stepmother, who becomes his playmate. It is through these rituals, and the developing relationships between the boy and the townspeople, that Rodoreda portrays a fully-articulated, though quite disturbing, society.

The horrific rituals, however, stand in stark contrast to the novel’s stunningly poetic language and lush descriptions. Written over a period of twenty years — after Rodoreda was forced into exile following the Spanish Civi War— is musical and rhythmic, and truly the work of a writer at the height of her powers.

A book for the ages, can be read as a metaphor for Franco's Spain (or any oppressed society), or as a mythological quest novel. Rodoreda’s last novel is a bold, ambitious statement, and a fitting capstone to her remarkable career.

Obra amarga, Aloma fà l’análisi psicològica d’una noia quasi adolescent, solitària i introvertida, que es lliura a l’amor d’un parent, encara solter i ja madur. El fracàs d’aquest amor i el context familiar, estret, tancat i vençut, creen una forta tensiò dramàtica que l’aboquen a una situación límit. Però l’amor pel fill que sent formar-se a les entranyes l’ajuda a superar les temptacions de suici i, «com una ombra dins la nit que l’acompanya», a plantar cara al futur.

El carrer de les Camèlies relata la infància i maduresa d’una nena abandonada al carrer de les Camèlies anomenada Cecília Ce. És cuidada per uns pares d’acollida que la trobaren, fins que s’escapa per anar a buscar als seus pares biològics que no coneix. Es mourà pels ambients de la prostitució i de la misèria, i mantindrà diferents relacions amoroses i sexuals, tot reduint la seva vida a fer tombs pels carrers de la ciutat sense rumb. Fins que un dia, complí el seu somni: anar al Liceu com una princesa, però sentí que aquell no era el seu món, i desencisada, tornà a la seva pàtria, aquell carrer de les Camèlies que l’havia vist créixer.

En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s’adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins…

Una menestraleta de Gràcia ens explica la seva vida com si no se n'adonés; el pes de la guerra s'hi fa més angoixós com més ingènuament se'ns revela, i la figura de la Colometa va prenent un valor d'encarnació de tota la humanitat anònim, feble i martiritzada. Més de trenta edicions catalanes i vint-i-set traduccions a altres llengües revelen l'acolliment de La plaça del Diamant arreu del món. «És la millor novel·la apareguda a Europa de molts anys ençà», va escriure Diana Athill amb motiu de l'edició anglesa.

A la Barcelona de principis del segle XX, les tristeses d’una professora de piano soltera es transformen en el vigorós procés de construcció d’una personalitat forta i lliure, davant dels ritmes marcats per un món de desitjos masculins. Una celebració de la independència femenina que en l’exili republicà de la seva autora també esdevé un lúcid clam pels valors democràtics. Concebut des del diàleg directe amb una tradició escènica estroncada per la Guerra Civil, en un equilibri exquisit entre ironia i continuïtat, el teatre de Mercè Rodoreda és una baula fonamental a l’hora d’entendre aquesta veu tan assenyalada en la literatura europea del segle XX.

Mirall trencat és una novel·la d’una gran complexitat i bellesa, i alhora profundament tràgica, perquè és la novel·la de la vellesa i de la mort. I, també, de la reflexió i el secret. Novel·la essencialment poètica, el seu centre és un mite, el de la infantesa, presentat d’una manera molt conscientment literària. Es tracta, per tant, d’una novel·la d’una universalitat indiscutible.

Adrià Guinart té quinze anys quan fuig de casa per anar a la guerra. Però la guerra l’escup. Sense arribar a fer el soldat, el seu camí per pobles i selves, de la riba del mar a la vora d’un riu, és sembrat de gent estranya. Córrer món en el desordre de la guerra: tal és la condició d’Adrià Guinart, potser el personatge més tendre que va crear Rodoreda. Mercè Rodoreda sap transformar en un doll esbojarrat de poesia l’errabundeig incoherent del jove voluntari i desertor Adrià Guinart, sempre movent-se entre la follia i el somieig a través d’una terra devastada per un gran combat (certs indicis, com ara el riu ample i tèrbol, els cims escapçats pels obusos, la mortaldat esgarrifosa, fan pensar en la batalla de l’Ebre). Es tracta d’una poesia estranya, molt estranya, que en una primera lectura precipitada pot desconcertar el lector; una segona lectura més atenta li farà veure que a moments, sobretot cap al final, és descendent ben legítima de l’Apocalipsi de sant Joan. I és que la guerra que Mercè Rodoreda ens evoca, més enllà de la que visqué amb tota la seva generació i que havia de deixar Catalunya dessagnada per molts anys, és la de sempre; és el segon genet del vident de Patmos, el del cavall vermell («blanc esquitxat de sang» diu Mercè Rodoreda), un dels quatre que assoten la humanitat pecadora des de l’albada del món. Poema en prosa d’una inspiració exaltada fins al paroxisme, Quanta, quanta guerra… es clou amb accents d’esperança, com un eco certament de l’Apocalipsi però també de l’Evangeli que es fes sentir, consolador, sobre els camps de batalla que tanta sang ha assaonat.

Aquest llibre aplega, definitivament, tots els contes que Mercè Rodoreda va publicar fins el 1972. En primer lloc, els Vint-i-dos contes (1958) que van protagonitzar el seu retorn literari a la recerca de nous lectors, després de la guerra. En segon lloc, La meva Cristina i altres contes (1967), un compendi amb el més fascinador i punyent del món literari de l’autora. Després, Semblava de seda i altres contes (1978), que conté algunes peces mestres de maduresa al costat d’altres que resumeixen llargues dècades de dedicació al gènere. L’obra literària de Mercè Rodoreda ateny la més alta excel·lència en els dos principals gèneres narratius: la novel·la i el conte. També en aquest segon camp Rodoreda es compta entre els autors imprescindibles de la segona meitat del segle XX a escala universal.

La novela se centra en el personaje de Natalia, la 'Colometa', una mujer que representa a muchas otras a las que les tocó vivir un periodo de la historia de España especialmente duro y cruel. Al igual que otras mujeres, Colometa verá partir y morir a sus seres queridos, pasará hambre y miseria y se verá muchas veces incapaz de sacar adelante a sus hijos. Hundida en un matrimonio que no le proporciona felicidad y unida a un hombre egoísta, Natalia renuncia a su propia identidad cediendo todo el protagonismo a su esposo, aceptando los convencionalismos de una época que dejaban a la mujer en un segundo plano. A lo largo del texto el lector va descubriendo la resignación de esta mujer ante la realidad que le ha tocado vivir. La historia de España está llena de 'Colometas' y Rodoreda les hace en esta obra su homenaje personal. Natalia, nos explica su vida marcada por la opresión y la necesidad de liberarse de una historia individual que se transforma en una imagen de una época agitada