Tot i que Jesús Moncada no era gaire amant d’escriure articles, en més d’una ocasió no havia sabut dir que no a certes demandes i compromisos. Cabòries estivals i altres proses volanderes reuneix en un sol volum tots els seus textos publicats durant més de trenta anys a la premsa, des de «Crònica del darrer rom» del 1971 fins a «Una estampa del segle XVII» del 2003, passant per «Petita història d’un jersei gris», 1988, on evoca els anys en què treballava l’Editorial Montaner i Simon. Aquestes proses disperses complementen una obra literària d’àmplia fondària en què batega entre altres moltes coses, la vida i les circumstàncies de la gent de Mequinensa.

Calaveres atònites és un llibre de narracions, el fil conductor del qual gira a l’entorn d’un personatge: Mallol Fontcalda, un jove advocat barceloní, que a la dècada dels cinquanta busca un indret tranquil per poder preparar les oposicions a l’administració de justícia. L’atzar i una ràpida consulta al mapa el duran a Mequinensa, lloc que, d’entrada, creu el més idoni per portar a terme els seus projectes. Només arribar, però, es veurà immers en un seguit de situacions inesperades i sorprenents que el portaran més enllà dels seus propòsits professionals i superaran totes les seves expectatives.

Amb Camí de sirga, publicada per primera vegada l’any 1988, Jesús Moncada va consolidar un univers personal i mític al voltant de Mequinensa, l’antiga vila de la vora de l’Ebre enfonsada sota les aigües del pantà de Riba-Roja, que en el seu temps va ser el centre d’una conca minera i d’un trànsit fluvial intens. Amb precisió històrica, i amb un llenguatge viu, que conserva les peculiaritats d’expressió de la zona, l’autor descriu i rememora, a través de la vida i dels records de diferents personatges —navegants, cupleteres, cafeters, minaires o burgesos—, la història dels últims cent anys d’un poble condemnat a la desaparició. Reconeguda unànimement per la crítica i pel públic lector, Camí de sirga és considerada una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània. Ha estat guardonada amb nombrosos premis i ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, l’aragonès, el castellà, el danès, l’eslovè, el francès, el gallec, l’hongarès, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec i el vietnamita.

En un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora esquerra de l’Ebre, un amatent cronista recull de boca de la seva peculiar i irònica parròquia —en especial del vell Cristòfol, memòria viva de la vila— un seguit d’històries anotades amb to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una galeria de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre món (al cantó dels morts), un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… El Cafè de la Granota reuneix catorze relats ubicats en l’antiga vila de Mequinensa, l’univers propi de Jesús Moncada.

Estremida memòria està inspirada en un succés real, un cas de bandolerisme esdevingut a la darreria del segle XIX, en plena Restauració borbónica. Retrata l’impacte del crim tant en la col·lectivitat que el va viure aleshores com en la que es veu obligada a recordar-lo al cap de més d’un segle. «Novel·la sobre el temps i la memòria», com va presentar-la Pere Gimferrer, va obtenir el Premi Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or. Ha estat traduïda al castellà i al francès.

Històries de la mà esquerra i altres narracions ens permet presentar al lector català en Jesús Moncada, un autor de la Franja de Ponent, que es donà a conèixer l’any 1971 guanyant el premi Joan Santamaria amb les narracions que donen títol a aquest volum. Els seus contes tenen com a eix Mequinensa, confluència del món miner, de la pagesia i de l’Ebre, i són una reeixida temptativa d’oferir-nos una narrativa nova i original en la qual el joc entre el real i l’irreal se situa en un espai geogràfic que tradicionalment ha donat una literatura de base realista. Els seus personatges, plens d’humanitat, es mouen en un món curull de supersticions i d’imaginació; el món del desconegut i de la fantasia.

«A l’ínclita, catòlica i gairebé immortal ciutat de Torrelloba», un matí de novembre de 1957, el jove estudiant mequinensà Dalmau Campells i l’inspector Melquíades Serrador es creuen amb un motorista que porta notícies que influiran decisivament en les seves vides… Amb la por, la misèria i les carències de la postguerra de fons, aquest és el punt d’arrencada de La galeria de les estàtues, novel·la que, publicada per primera vegada el 1992, va confirmar Jesús Moncada com un dels més sòlids escriptors contemporanis.

El Mediterráneo es uno de los escenarios clave sobre los que se construye la hegemonía hispánica, enfrentada de forma permanente con el imperio turco. Y hacia él dirige su interés. Estudia el asombroso precedente de principios del siglo XIV: una expedición compuesta por los temidos almogávares, es enviada por los reyes de Aragón y de Sicilia en apoyo del declinante imperio griego de Bizancio. Lograrán contener a los turcos en la península de Anatolia, pero pronto demostrarán ser más peligrosos y dañinos para la población griega a la que supuestamente protegen. El intento de descabezarlos por parte del emperador conducirá a la atroz venganza catalana, una vorágine de saqueos, batallas y matanzas indiscrimanadas. Tras establecerse en la estratégica Galípoli, la locura irá a más: se aliarán con los turcos, se enfrentarán a muerte diversos sectores de la expedición, hasta su establecimiento final en el Ducado de Atenas (que mantendrán durante varias generaciones).Moncada se documenta a fondo y no se limita a la vieja crónica de Ramón Muntaner, protagonista de los acontecimientos, sino que utiliza todas las fuentes de información de que dispone, desde los exhaustivos Anales de la Corona de Aragón de Zurita, hasta varias obras de autores griegos: Jorge Pachimerio, Nicéforo Gregoras... Se esfuerza por mantener una cierta ecuanimidad y deplora con frecuencia los excesos de los almogávares, aunque siempre insiste en los motivos que, hasta cierto punto, los justifican, y muestra admiración ante su valor y destreza guerrera.