Quan es parla de nacionalisme, els focus mediàtics es dirigeixen només cap al País Basc o Catalunya. Però, què hi ha del nacionalisme espanyol? Arreu de l’Estat no costa gaire trobar qui defensa que ni existeix, ni ha existit. I és que l’espanyol és un nacionalisme sense mirall, que no és capaç de mirar-se a la cara i de reconèixer-se com a tal. De manera que, per a bona part dels espanyols, els nacionalistes sempre són «els altres». Per desmuntar aquestes construccions ideològiques, Francesc Puigpelat desplega un relat assagístic sobre com s’ha creat i desenvolupat el nacionalisme espanyol. N’estableix els primers antecedents en el mític Don Pelayo i repassa exhaustivament les manifestacions nacionalistes espanyoles dels dos darrers segles, que arrenquen en la Constitució de 1812, passen pel desastre del 98, la República i el franquisme, i arriben a l’actualitat. Per a Puigpelat el nacionalisme espanyol és una ideologia essencialment acrítica, fossilitzada i idèntica a ella mateixa des dels seus orígens, fonamentada en el caràcter monolític i no plural de la nació espanyola.

L’any 2008, Josep Lluís Carod-Rovira publicà 2014, avançant-se als esdeveniments que ara vivim. Aquest llibre obrí camí ja que per primer cop, a més de fixar una data en l’imaginari col·lectiu, explicava les diverses raons per la independència de Catalunya i, sobretot, el procediment per arribar-hi, amb especial atenció al context internacional i especificant els passos que caldrà fer, en cada àmbit, per convertir Catalunya en un estat amb seient propi a l’ONU. El fracàs de la reforma de l’estatut i el tancament d’Espanya al reconeixement institucional de la nació catalana, l’al·lèrgia permanent a la diferència, així com la crisi econòmica, han fet prendre consciència al poble català que no hi ha futur millor que aquell que es basa en la sobirania nacional per a aconseguir benestar i progrés, sempre per vies democràtiques. A 2014, Carod-Rovira hi explica el pas de l’independentisme emocional, minoritari, a l’independentisme polític, majoritari, el camí que va del nacionalisme defensiu a la construcció d’un projecte nacional per a una societat moderna que es vol lliure i amb qualitat de vida. Aquí hi ha el full de ruta d’un poble camí de la seva llibertat.

No hi ha cap dubte que La nacionalitat catalana fou l’obra teòrica cabdal del nacionalisme català en el seu període de plenitud i Eugeni d’Ors, l’escriptor d’una refundació ideològica del moviment catalanista, el va concebre com el catecisme d’un nou temps. Al llarg de gairebé més d’un segle, l’assaig s’ha llegit sempre com la proposta de definició més precisa dels objectius essencials del moviment. Publicat per primera vegada el 1906, amb intencionalitat electoral i en el marc de la campanya del moviment transversal que fou Solidaritat Catalana, Enric Prat de la Riba —un polític que havia flexibilitzat la seva ploma a la premsa i que comptava amb un sòlid coneixement jurídic— hi va saber cosir, amb encert i afany programàtic, reflexions que ell mateix anava articulant des de feia anys.

Després d’ignorar la capacitat mortífera de l’islamisme i diluir-se en la comoditat de la correcció política, Occident ha deixat que la por imposi la seva regla més preuada: la passivitat. El repte totalitari ha esdevingut gegantí; han mort milers de persones de la manera més atroç; l’amenaça gihadista s’ha instal·lat al cor de casa nostra; l’enemic de la humanitat ha conquerit terres i cervells i ens ha declarat obertament la guerra. Amb el totalitarisme, no hi ha debat, ni pacte, ni apaivagament. El totalitarisme no se’l convenç, se’l venç. I la manera de vèncer-lo comença per tenir clar què és, on som, on ens equivoquem i de quina manera hem de defensar-nos.

De la indignació a la nació parteix de les reivindicacions del moviment dels indignats per desenvolupar una teoria original de la nació com a hàbitat plural, inclusiu i sostenible. A través d’una exposició sistemàtica en cinc tesis generals i cinc tesis nacionals, aquest model de nació, la nació-hàbitat, és aplicat al cas específic de Catalunya, a fi de demostrar la conveniència i la possibilitat de constituir una nació catalana que integri tots els seus habitants en un projecte comú fonamentat en els principis de la justícia i en l’elecció deliberada de viure junts. L’exposició d’un programa concret d’actuació en els àmbits polític, econòmic i social completa un assaig adreçat a convèncer els més escèptics de la possibilitat real de desenvolupar una comunitat política que sigui plenament lliure, equitativa i democràtica. El llibre acaba justificant la necessitat que els habitants d’aquesta nació, al marge de les seves identitats, llengües o ideologies, exerceixin el dret a l’autodeterminació i es constitueixin ben aviat com a estat independent. «De la Catalunya indignada», sosté l’autor, «pot néixer la Catalunya digna».

Fa cinc anys que els catalans vivim una situació política tan excepcional com inesperada: estem davant d’una cruïlla de gran transcendència. L’anàlisi històrica pot ajudar a comprendre els orígens i la natura d’aquest llarg enfrontament entre la ciutadania catalana i les institucions polítiques. Aquesta obra reuneix escrits del professor Borja de Riquer publicats durant una dècada. D’una banda estudien etapes històriques dels segles XIX i XX, que, a grans trets, se centren en l’anàlisi del lloc i del paper dels catalans en la política espanyola contemporània, i en el sorgiment i l’actuació del moviment catalanista. D’una altra analitzen situacions del temps present, del segle XXI, en articles de premsa.

Les opcions de futur d’un país com Catalunya ara mateix són confuses per a la majoria dels catalans. Un país que manifestament aspira (per voluntat popular) a sortir de la cotilla que suposa formar part de l’Estat espanyol però que a la vegada es ressent de la manca d’un precedent, i per tant d’un mecanisme, per fer-ho en el si de la Unió Europea. Ja fa temps que la carpeta catalana s’ha fet un lloc en els principals despatxos europeus i fins i tot en les reflexions públiques de dirigents i mitjans internacionals; ni les capitals dels estats membres ni Brussel·les no poden ignorar-la. Com tampoc no podem ignorar tots plegats que el projecte europeu en conjunt està abocat a un atzucac si no hi ha un canvi de rumb radical.

Da qualche tempo l’Occidente cerca di tranquillizzarsi sulla Russia presentando Vladimir Putin come un bravo ragazzo volenteroso. Ma ora questo libro di Anna Politkovskaja, giornalista moscovita nota per i suoi coraggiosi reportage sulle violazioni dei diritti umani in Russia, ci svela, in pagine ben documentate e drammatiche, tale autoinganno. Ed è un libro destinato a restare memorabile per la maestria e l’audacia con cui l’autrice racconta le storie (pubbliche e private) della Russia di oggi, soffocata da un regime che, dietro la facciata di una democrazia in fieri, si rivela ancora avvelenato di sovietismo. Ma non si pensi a una fredda analisi politica: «Il mio è un libro di appunti appassionati a margine della vita come la si vive oggi in Russia» scrive la Politkovskaja. E tanto meno si pensi a una biografia del presidente: Putin resta infatti sullo sfondo, anzi dietro le quinte, per essere chiamato sul proscenio soltanto nel tagliente capitolo finale, dove viene ritratto come un modesto ex ufficiale del kgb divorato da ambizioni imperiali. In primo piano ci incalzano invece squarci di vita quotidiana, grottesca quando non tragica: la guerra in Cecenia con i suoi cadaveri «dimenticati»; le degenerazioni in atto nell’ex Armata Rossa; il crack economico che nel ’98 ha travolto la neonata media borghesia, supporto per un’autentica evoluzione democratica del Paese; la nuova mafia di Stato, radicata in un sistema di corruzione senza precedenti; l’eccidio a opera delle forze speciali nel teatro Dubrovka di Mosca; la strage dei bambini a Beslan, in Ossezia.

Il mondo sembra impazzito. Stagnazione economica. Guerre civili e conflitti religiosi. Terrorismo. E, insieme, l'impotenza dell'Occidente a governare questi shock, o anche soltanto a proteggersi. Senza una guida le opinioni pubbliche occidentali cercano rifugio in soluzioni estreme. Globalizzazione e immigrazione sono i due fenomeni sotto accusa. Il tradimento delle élite è avvenuto quando abbiamo creduto al mantra della globalizzazione, quando il pensiero politically correct ha recitato la sua devozione a tutto ciò che è sovranazionale, a tutto ciò che unisce al di là dei confini, dal libero scambio alla finanza globale. Il triste bilancio è quello di aver reso i figli più poveri dei genitori. Il tradimento delle élite si è consumato quando abbiamo difeso a oltranza ogni forma di immigrazione, senza vedere la minaccia che stava maturando dentro il mondo islamico, l'ostilità ai nostri sistemi di valori. Quando abbiamo reso omaggio, sempre e ovunque, alla società multietnica, senza voler ammettere che questo termine, in sé, è vuoto: non indica il risultato finale, il segno dominante, il mix di valori che regolano una comunità capace di assorbire flussi d'immigrazione crescenti. In questo pamphlet di denuncia, Federico Rampini indica le possibili vie d'uscita: un'economia liberata dai ricatti delle multinazionali e dei top manager; un'immigrazione governata dalla legalità e nella piena osservanza dei nostri princìpi; una democrazia che torni a vivere della partecipazione e del controllo quotidiano dei cittadini; e, infine, un dibattito civile ispirato al rispetto dell'altro, non ai pregiudizi, all'insulto e alla gogna mediatica dei social.

Cashiered U.S. Army major Edd “Twodees” Partain is working as a clerk in Wanda Lou’s Weaponry in Sheridan, Wyoming. That is, he works there until the tall man in the lamb’s wool topcoat walks into the shop and announces that a certain secret operation that took place in El Salvador is about to hit the media fan.

For Partain, the visit from the man in gray leads to an unforeseen career move. Flying to L.A., the ex-major is grilled by a woman hiding out — in a $2000-a-day hospital room — from the “Little Rock folks.” Millicent Altford is a rainmaker, and a good one. adept at shaking the money tree for deserving politicos. Her secret war chest is missing $1.2 million, and she wants Partain to ride shotgun while she gets it back. And that leads Partain across the continent to Washington, where the blunders of U.S. covert action in Central America are at last percolating up through the political ranks.

A storefront organization called VOMIT — Victims of Military Intelligence Treachery — is trying to defend a network of former intelligence operatives, soldiers, and covert warriors, including Partain himself, from a plot to keep the truth buried. VOMIT has its hands full. Because Twodees Partain is making even more enemies than he used to, a number of bags containing $1.2 million are floating around, and some old El Salvador hands are stirring up the ashes of political sin — with corpses sprawling from Georgetown to Beverly Hills...

Hired by a political kingmaker to investigate a cocaine war, journalist Morgan Citron uncovers a scandal involving the F.B.I. and the C.I.A. It’s a story that will make Watergate look like a parking ticket — if Citron lives to tell about it.

A provocative and entertaining novel of political adventure in contemporary Africa...

Clinton Shartelle, a Southern gentleman partial to seersucker, is the best rough-and-tumble political campaign manager in the United Stares. Peter Upshaw, the narrator, is a public relations man who searches out Shartelle and persuades him to run a very unusual campaign. The candidate is Chief Sunday Akomolo. and the office sought is the premiership of Albertia, an African colony soon to achieve independence.

THE SEERSUCKER WHIPSAW is an exciting and suspenseful story, full of wild but wise humor and penetrating insights into American and African attitudes. But it is Clinton Shartelle, the Seersucker Whipsaw, who animates the entire narrative with his wit, charm and cunning. Whether he is planning his opponents’ mistakes or performing a drunken cakewalk, Shartelle is the unique character who makes this novel unforgettable.

Thus begins what may be the most popular of Ross Thomas’s unique stories. The combination of Wu, pretender to the Imperial throne of China, and Quincy Durant, who has his own colorful past, makes for a heady experience. After starting with the deceased pelican on a California beach, the plot mixes in the disappearance of a large sum of money that should have been buried in Vietnam, and the search for the missing member of a trio of singing sisters from the Ozarks. Only Thomas could have stirred this concoction with the style, humor, and suspense that captures the reader at the very beginning and doesn’t let go until the last word.

Com hauria de ser la Hisenda catalana? És un factor important per poder declarar la independència? Seria possible en el marc autonòmic? Quants funcionaris necessitaria? Implicaria un canvi de política fiscal? La construcció de la Hisenda catalana explicada amb rigor i d’una manera amena. Una obra que ens parla sense embuts dels problemes que caldria superar per fer la viable, en una futura República independent o sense desconnectar d’Espanya. Aquest treball de divulgació repassa els interrogants més comuns que ens plantegem sobre la qüestió i apunta les respostes pertinents. Ens mostra també els països que ens poden servir de referents i aporta dades rellevants i estudis comparatius. Alhora, exposa els grans reptes que hauria d’afrontar aquesta nova Hisenda catalana: fugir del model d’Administració Tributària espanyol i dissenyar un sistema fiscal modern, eficient, equitatiu, transparent, comprensible per al ciutadà i homologable al dels països europeus. Ferran Casas i Roger Tugas resolen en 100 punts clau tots els dubtes que aniran sorgint en tot el procés, aborden el debat sobre una fiscalitat més justa i expliquen com s’ha gestat políticament el projecte i qui són els seus protagonistes. Aquesta és una obra per a no-economistes convençuts de la radical necessitat de tenir el model econòmic català ben apamat. Perquè la Hisenda ha de ser un dels pilars del nou estat i una pedra de toc de la seva fesomia.

La definició més concreta de la filosofia individualista de Thoreau es troba en aquest breu assaig, publicat el 1843. Podem afegir que també és, juntament amb Desobediència civil (1849) i Vida sense principis (1863), un dels més avançats dels seus manifestos, amb una gran dosi de sentit comú, de sincera valentia i una certa proporció d’aquella fatxenderia i exageració que ell mateix reconeixia com un defecte. La publicació d’aquesta traducció de Thoreau ens porta a considerar plenament el valor de l’home com a tal. Tot ell té aquesta preocupació bàsica: exaltar els valors humans de l’individu, defensant-lo de tot allò que tendeixi a anul·lar-lo com a tal, que la seva personalitat no quedi ofegada en un complex orgànic que el converteixi en un esclau d’allò que ha de tenir per funció servir-lo a ell, en què no quedi atrapat en unes profunditats plenes de miratges. Són meditacions escrites fa més de cent anys, però ens són vàlides encara avui, perquè ens cal pensar en uns materials sòlids, en què cada un dels elements s’hagi recuperat íntegrament, i, sabent el seu paper dintre una societat que reclama d’ell energies, voluntat i fe, pugui fer-hi la seva aportació personal amb plena responsabilitat, que no sigui dòcil instrument d’estructures poc escrupoloses i sàpiga, contràriament, infondre a la societat que integra, forma i continguts, que sigui defensor i garantia del que ell és i del que val en un sentit comunitari.

El 1846 Thoreau es va negar a pagar impostos a l’Estat per la seva oposició a la guerra contra Mèxic i a les pràctiques esclavistes als Estats Units, per la qual cosa va ser empresonat. D’aquesta experiència neix «La desobediència civil»: un text capital en el pensament cívic d’Occident. Thoreau defensa una idea senzilla però extremadament poderosa: l’Estat no pot tenir més poder que aquell que els seus ciutadans estiguin disposats a cedir, i en darrer terme hauria de tenir com a objectiu l’abolició de tota forma de govern.

La definició més concreta de la filosofia individualista de Thoreau es troba en aquest breu assaig, publicat el 1863. Podem afegir que també és, juntament amb El paradís que cal recuperar (1843) i Desobediència civil (1849), un dels més avançats dels seus manifestos, amb una gran dosi de sentit comú, de sincera valentia i una certa proporció d’aquella fatxenderia i exageració que ell mateix reconeixia com un defecte. Vida sense principis dóna la consciència de l’articulat de Thoreau. Els llegidors remarcaran que el radicalisme d’aquest assaig és moral, basant-se en el coratge i en el respecte a si mateix i no pas en el principi materialista que impera avui en dia perquè els Sense-res ataquin els Qui-Tenen. ¿De què pot servir a ningú guanyar un gran sou, si es troba mentalment i espiritualment difunt? Aquest és el seu lema. Els crítics i els historiadors l’han classificat com el darrer dels grans individualistes. Els llegidors d’aquest treball tan eloqüent podran, a la llum dels darrers esdeveniments, preguntar-se si no és el portaveu d’un nou individualisme, que planteja els problemes de la personalitat que estan per resoldre, el mateix en un Estat comunista que en un Estat totalitari.

Si mai heu pensat que us agradaria asseure-us a conversar amb alguns dels historiadors més brillants del país, aquest és el vostre llibre. Aquí els teniu, talment com si s’haguessin assegut al sofà de casa vostra i es disposessin a contestar amb ganes i amb paciència les vostres preguntes. Com és que som on som? Per què les coses van anar d’aquesta manera? Qui ho va fer bé, qui ho va fer malament i qui no ho va saber solucionar o no va poder? Aquest llibre recull les converses d’Antoni Tortajada, el presentador de la sèrie de TV3, 300, amb cadascun dels sis historiadors que han assessorat el programa. Amb un llenguatge planer, però amb tot el rigor acadèmic que els correspon, repassen les històries, les contradiccions, les dificultats, els èxits i els fracassos de la història dels últims tres-cents anys; aquest període del passat és clau per entendre el present, i aquest llibre, una eina valuosíssima per ajudar a pensar-hi.

El llibre que teniu a les mans és un crit a favor de la llibertat i demostra que la monarquia és un símbol desfasat, un error, una xacra, una absurditat, una immensa nosa que hauria de ser eliminada de la vida política, social, pública i privada com més aviat millor. Mathew Tree, amb una prosa satírica i convincent, evidencia a Contra la monarquia l’espectacle d’admiració i engany de les monarquies en general i, sobretot, de l’espanyola en particular: qui són els Borbons, la seva història més fosca, els escàndols, les mentides, els diners que ens costa… Creure en un rei suposa la renúncia total a la lògica i al sentit comú; significa la bogeria col·lectiva.

Després de l’èxit aclaparador d’Operació Urnes, amb més de 50.000 exemplars, arriba Més Operació Urnes, la crònica periodística ampliada de l’operatiu clandestí que va permetre que l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya hi hagués urnes als col·legis electorals i es pogués celebrar el referèndum d’autodeterminació, amb noves informacions que evidencien com l’entramat va superar qualsevol relat de ficció. Així, a partir del testimoni dels cervells de l’operació i dels seus principals protagonistes, molts d’ells amb pseudònims, descobrirem una història absolutament increïble. A partir de milers de voluntaris es va crear una xarxa popular, organitzada de forma secreta i piramidal, que va fer possible que el tresor més preuat arribés al seu destí. Un relat que sens dubte restarà per sempre en la memòria col·lectiva de moltes generacions.