La poesia de este poeta de la generacion de los 50 viene a ser la busqueda y la invencion de una identidad consciente del irreparable paso del tiempo, a la vez que se aferra, mitificandolos, a los fugaces instantes de felicidad y afirmacion, tanto personal como social, que este mismo tiempo depara.

La oda, la elegía o el madrigal son algunas de las formas de la poesía del Renacimiento español y como ejemplo de este grupo, el filólogo reseña el que, tal vez sea el más famoso madrigal de todos los tiempos que comienza con los conocidísimos versos ‘Ojos claros, serenos, si de un dulce mirar sois alabados’… Pero el siglo XVI no sólo se caracteriza por la adopción de las formas italianas y la imitación de los clásicos. Se produce una contribución importantísima de España a la literatura y a la cultura universal. Los versos místicos de Santa Teresa y San Juan de la Cruz y los maravillosos poemas ascéticos de Fray Luis de León elevarán la poesía española a unas cotas ciertamente difíciles de superar y que merece conocer. Todo ello está cuidadosamente reseñado y valorado en esta antología de poesía.José Manuel Blecua nos presenta una magnífica antología en la que se recopilan los principales versos de tan prolífico siglo. Recomiendo muchísimo la lectura del libro puesto que considero que las antologías son una magnífica puerta de entrada hacia el mundo de una literatura alejada del gran público y de las caducas mesas de novedades en donde el espacio es devorado por obras que no tardan en ser olvidadas por todos ya que, en muchos casos, no son más que un mero producto de márketing editorial. Siempre nos quedará la poesía de los siglos de oro y para el que no la conozca, tiene una oportunidad inmejorable con esta antología. Imprescindible en nuestra biblioteca.

Son 15 poemitas bastante tristes que escribí cuando tenía entre 20 y 25 años. Por supuesto que hoy estoy muy lejos del muchacho que escribió estos poemas —tanto que me es muy difícil recordarme escribiéndolos— pero si voy a empezar a publicar lo que escribo quiero ser justo con ese muchachito que me trajo hasta donde estoy ahora, si es que finalmente estoy en algún lugar. Por aquél entonces escribía de noche, cosas tristes la mayoría, quería ser un poeta parecido a Borges, a quien leía muchísimo. Y si desean oír la verdad —porque todavía puedo ser más descarado— voy a admitir, por ejemplo, que mientras corregía incansablemente estos poemas en un inútil intento por no quedar expuesto, mucho de lo escrito en este volumen sigue siendo de mi agrado. Lo cual, más que una aclaración, viene a ser una confesión. Les ruego a los que tengan este librito en su colección, que al leerlo, sean lo más indulgentes que puedan, no conmigo, que ya soy otro y por eso puedo decir que no me avergüenzan; les pido indulgencia con aquél muchachito que los escribió. Son muy amables. Gracias. J.S.B

Contiene 36 poemas —de los cuales 18 son sonetos—, y textos breves de prosa poética, escritos por un Borges septuagenario pero con el mismo vigor intelectual de su plena madurez.

Milagros de Nuestra Señora es la obra capital de Gonzalo de Berceo, clérigo secular del monasterio de San Millán. Se trata de una compilación de exempla que relatan veinticinco milagros de la Virgen María, escritos hacia 1260 en un dialecto riojano del castellano en una etapa tardía de su vida, usando como fuente colecciones de milagros marianos en latín que circulaban en el siglo XIII. Se utiliza en estos cuentos versificados la estrofa de cuaderna vía, propia del Mester de Clerecía.Su fuente es una colección de veintiocho relatos en latín (Manuscrito de Thott, nº 128, Biblioteca de Copenhague) en los que se narran milagros atribuidos a María, de los que Berceo reelabora solo 25. Las colecciones de milagros marianos aparecen a lo largo del siglo XI. Hay de dos tipos: las de los milagros locales, vinculadas a los grandes centros de peregrinación, y las generales. Gonzalo de Berceo aprovechará una de estas colecciones de milagros generales para componer la suya en un periodo de divulgación de las lenguas románicas y de difusión de las tradiciones marianas. De hecho, la devoción a María se expande en el siglo XIII por toda la geografía europea y peninsular, pues ofrecía una imagen maternal más amable y cercana del cristianismo. Esta visión es la que franciscanos y dominicos propagaron en sus sermones a través de los ejemplos con que los adornaban.La originalidad de Berceo consiste en dar vida y popularizar el registro eclesiástico que tenía el texto latino. Para conseguirlo Berceo se ayuda de recursos propios de los juglares, tales como hacer un uso abundante del estilo directo, dar ciertas pinceladas humorísticas a lo narrado o hacer referencias o comparaciones con el mundo rural o la naturaleza

Desde su infancia, Byron estuvo obsesionado con la tragedia de los dos hermanos, Caín y Abel, recogida en el Génesis. Sobre todo, le indignaba el terrible castigo soportado por aquel fratricida, predestinado por Yavé a matar a su hermano Abel. Por ello, convirtió a Caín en uno de esos malditos bíblicos rescatados por la literatura moderna y por sectas religiosas antiguas, como Judas y el mismísimo diablo. Ello le sirvió para ilustrar la miseria de la presunta libertad humana y las despiadadas injusticias de Yavé. «Caín es una gran creación: es el rebelde total, el negador de Dios y de la necesidad misma de la vida; sentimientos éstos expresados en verso con solidez de bronce, en una trama oscura cargada de nubarrones huracanados a los que dan alivio deliciosos momentos idílicos. Una gran obra. (...) Os lo ruego, leed Caín y podréis percibir a propósito de él lo lejos que ha llegado la influencia byroniana y cómo ésta alcanzó también, y profundamente, a Baudelaire, su hermano enemigo». (Lampedusa) «Desengáñate, Joaquín (Caín): eso que llaman ideas peligrosas, atrevidas, impías, no son sino las que no se les ocurren a los pobres de ingenio rutinario, a los que no tienen ni pizca de sentido propio ni originalidad y sí sólo sentido común y vulgaridad. Lo que más odian es la imaginación porque no la tienen». (Unamuno)

Poesia de Thomas Bernhard (1957).

En aquest llibre, Pilar Cabot ens ofereix una mostra dels diversos temes que li interessen: l’amor, que és, sobretot, celebració joiosa i sensual d’un mateix i de l’altre; la captació de l’instant en què es produeix, ja sigui en la natura o en l’interior de la poeta, un efecte remarcable per la seva bellesa o singularitat; l’alliberament, gràcies a la reflexió sobre la pròpia experiència, dels molts prejudicis (derivats de la religió i el sexe, sobretot) que coarten la llibertat de les persones; la descripció subjectiva del procés de l’escriptura com a acte d’autoafirmació vital i literària… Però, per damunt d’aquesta diversitat d’interessos temàtics, hi ha la presència constant de la música, la qual actua com un catalitzador que relliga els poemes en una unitat que es caracteritza pel to joiós, per la musicalitat sempre canviant del vers i per la precisió en l’ús d’imatges i paraules.

Cada faula explica, amb un exemple, els mecanismes psíquics que els humans posem a punt davant les diverses circumstàncies de la vida. En aquest llibre, les faules del repertori clàssic de la literatura universal han estat interpretades poèticament per en Marc Campins (Maó, 1962), i pictòricament, per en Llorenç Pons (Llucmaçanes, 1965), potser perquè, com va teoritzar Horaci… ut pictura poesis. Açò és: la poesia és com la pintura. O, si voleu, com ja havia dit abans Simònides de Ceos: «la poesia és pintura que parla, i la pintura, poesia muda».

Breus històries de la vida quotidiana escrites en forma de poesia.

Recull antològic de poemes inspirats en les múltiples situacions viscudes en un llarg periple que portà l’autor a diversos continents, on hi immortalitza persones i situacions reals amb pinzellades de màgia, reduint l’anècdota a la mínima expressió per donar sortida a un llenguatge ric i imaginatiu destinat a il·luminar les zones més profundes de l’ànima. Això no impedeix que en molts poemes (com el memorable «Noia d’Iquitos») es plantegi una autèntica denúncia de la brutalitat, de la injustícia, de l’opressió, i s’aixequi la veu en defensa dels més febles. Una poesia, doncs, compromesa que no renuncia al lirisme, que es basa en l’experiència però que no desemboca en el moralisme, una poesia màgica però realista.

Josep Carner va publicar Els fruits saborosos el 1906, quan tenia només vint-i-dos anys. Al llarg de la seva vida el va anar revisant i, de fet, disposem de tres versions diferents del poemari: a més de la de 1906, es va editar el 1927 i el 1957. A Els fruits saborosos, Carner explicita alguns dels elements que caracteritzen els postulats del Noucentisme: una certa Grècia ideal com a model d’una estètica entre el classicisme i el popularisme mediterrani. Aquesta edició consta d’un text introductori i d’un comentari extens de l’últim poema, a càrrec de Narcís Comadira, autor d’una extensa obra com a poeta, assagista i crític literari. Les propostes de treball i els textos complementaris han anat a càrrec de Carme Arenas, catedràtica de literatura catalana, traductora i editora.

Recull de cent meditacions, o tankes.

Els temes que trobareu en aquests poemes són els habituals, l’amor i les relacions de parella, el pas del temps, la naturalesa, la bellesa, els somnis i fracassos, la mort… en definitiva: la vida. La vida que he vestit (o despullat) de paraules, d’imatges, de ritmes, tancat al laboratori obsessiu de la inspiració.

La tonalitat de l’infinit és una cantata sobre textos poètics d’Enric Casasses. Es va estrenar l’any 2001 amb música de Feliu Gasull, pensada per a ser apresa i interpretada per alumnes escolars dins del programa Cantània. Josep Prats, director de la Coral Cantiga copsa l’essència de La tonalitat de l’infinit amb aquestes paraules: «Són textos d’alta volada, eventualment d’un lirisme que emociona, i també juganers, irònics, humorístics…, reben el suport d’una composició que juga amb colors, textures i efectes, complexa en l’harmonia i el ritme, però sempre respectuosa amb les línies melòdiques d’inspiració popular».

BES NAGANA (que en rus col·loquial vol dir SENSE PISTOLA) són poemes de tots colors i de tots estils, amb rima i sense rima, dècimes i romanços, cançons i formes lliures… fins i tot n’hi ha un que fa més de 800 versos: Som a l’era, que parla de quan es va acabar el petroli a la terra. Els poemes van amb el mateix ordre com van ser escrits, tret d’un, Amunt com l’aigua, que va aparèixer quan el llibre ja era tancat i va exigir un lloc entre els 10 primers. N’hi ha que van il·lustrats. N’hi ha d’amor, de revolució, de sàtira, de pensament, de fantasia, de normals i corrents… Al final de tot hi ha un gap o cançó de fatxenda, la Balada nova de l’haver fet marso. Els epígrafs que obren els poemes fan un acompanyament que segons com es pot convertir en el protagonista de la pel·lícula. L’humor i la severitat, la lleugeresa i la fondària, el carinyo i la ferotgia van junts, no estan renyits. Les idees hi són importants, els sentiments més, i les sensacions encara més.

El poble del costat són faules de filosofia-ficció, poesia-assaig i narrativa-espectacle; són més de deu anys de pensar per escrit sobre el llenguatge i la vida, sobre l’amor i la mala sort, sobre la presó de Barcelona, l’home de les tavernes, l’ase d’or, l’enxaneta i la filla de l’Esperança. L’escriptura d’Enric Casasses aconsegueix passar la prova del foc i, des del caos originari, arriba a la forma més clàssica («el swing», «la truita»). Com diu ell mateix: «si voleu ballar, conèixer la bellesa i furgar en el misteri, acosteu-vos a la festa major del poble del costat». Vint anys després de la primera edició, El poble del costat és un exemple de la vigència que mantenen les reflexions amb què Casasses encara ens enlluerna.

Antologia de poemes d’Enric Casasses, extrets de dotze poemaris de la seva trajectòria (de l’any 1992 al 2007). Pinzellades del geni d’aquest rapsode modern de qui la pàgina de la Biblioteca Virtual de Joan Lluís Vives, fa aquesta valoració: «És un dels més interessants innovadors de la creació poètica dels últims anys. Compta amb una producció molt heterogènia i extensa, en la qual ha sabut adaptar a les seues necessitats expressives, de manera original, influències literàries tan dispars com la poesia medieval i el vers lliure. Actualment es troba experimentant amb formes inventades». Sempre amb el tret propi de l’oralitat, Enric Casasses és un gran coneixedor de les més variades tradicions: de la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, del Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia.

Es tracta d'un tipus de poesia entesa com un coneixement, que s'intenta trametre tot postulant un espai concret del llenguatge, amb els seus elements tècnics i dissidències. Però, al mateix temps, cercant la naixença del poema com una prossecució de veritat essencial, íntima, subjecta a unes obsessions transcendents, que procuren la tristesa, la nostàlgia, la malenconia, el dolor de viure i la constant presència de la mort. En conjunt, una temàtica complexa, d'un gran abast crític.

Carnet és un recull d’anotacions fetes en un carnet (circular) que sempre acompanya a l’autor. Se n’ha escollit algunes relacionades amb la memòria, amb l’escriptura i amb elements naturals que li exerceixen una especial fascinació: les llums, l’enigma de certes hores, alguns sons. Van ser escrites, entre el Bages i la Provença, durant l’any 1996. Al marge és un conjunt de reflexions sobre Sarajevo, escrites entre 1989 i 1992.