Una tarda de primavera de 1992, la jove agent immobiliària Louise Akerblom és assassinada a sang freda en una solitària granja d’Escània, Suècia. Mentrestant, en la llunyana Sud-àfrica, Jan Kleyn, cap visible d’una organització d’extrema dreta, lidera un atemptat contra un important dirigent del país per tal d’evitar que guanyi la nova política antiapartheid. Per això, Kleyn contractarà els serveis d’un assassí a sou que volarà fins a Ystad, on l’esperarà un antic agent del KGB per entrenar-lo. Tots aquests esdeveniments se succeiran sota la jurisdicció de l’inspector Kurt Wallander, que haurà d’intentar fer encaixar les peces d’aquest estrany trencaclosques format per un assassinat sense mòbil, un dit negre escapçat, una banda de delinqüents russos d’Estocolm i una granja que algú fa volar pels aires. Tot plegat, massa complex per a un Wallander cansat i amb massa problemes personals, que al final aconseguirà que recaigui sobre ell un ordre de recerca i captura.

Torstensson, de professió advocat i a punt de jubilar-se, condueix una nit pels turons de Brösarps Backar atemorit per unes ombres que el persegueixen. Pensa que ha de canviar de vida, però té por que sigui massa tard. I de fet, així és: l’endemà apareixeran el cotxe i el cos de l’advocat estimbats sota l’aparença d’un accident. Mentrestant, l’inspector Kurt Wallander reflexiona sobre la seva vida a les costes de Jutlàndia, lluny de la seva ciutat d’Ystad. Està convençut que la seva carrera ha arribat a la fi i que el millor que pot fer és presentar la dimissió. I així ho fa saber a Björk, el seu cap. La mort sobtada i en estranyes circumstàncies d’un amic de Wallander, precisament fill de l’advocat que patí l’accident, l’empeny a repensar-se la dimissió. Però al cos de policia ha entrat saba nova i ell se sent gran; tem que la seva capacitat de reacció no sigui la mateixa d’abans i que això perjudiqui el curs de la investigació i el treball d’equip amb els seus col·legues.

S’han acabat les vacances d’estiu i a la comissaria d’Ystad la feina es reprèn amb normalitat. Sembla que les actuacions de la policia són d’allò més rutinàries i a l’inspector Wallander, que se sent exageradament cansat, ja li va bé. Només hi ha la denúncia d’una mare alarmada per la desaparició de la seva filla de divuit anys i dos amics més, que van marxar la nit de Sant Joan i que, setmanes més tard, encara no han donat senyals de vida. Bé, sí, han enviat unes postals des de diverses ciutats europees, però tot indica que són falses… ¿Rutina? No, no ho sembla pas. De sobte les coses es compliquen: el policia i col·lega Svedberg ha desaparegut i ningú sap on s’amaga, i mentre el busquen descobreixen que tenia una doble vida i, que a més, està directament implicat en el cas dels joves desapareguts. Wallander i el seu equip hauran de treballar de valent si no volen que el fiscal els perdi la confiança.

Ystad, Suècia, tardor de 1997. Un vespre, apareix el cos inert d’un home davant d’un caixer automàtic. Al cap de pocs dies, dues noies assassinen amb crueltat el conductor d’un taxi. Les traslladen a comissaria, i les dues adolescents sorprenen tothom per l’agressivitat i l’absoluta indiferència que mostren davant el crim que han comès. Per error, un agent permet que una de les noies s’escapi. Un dia més tard, una apagada general deixa a les fosques gran part de la regió d’Escània. Quan el tècnic de manteniment arriba a l’estació del transformador, situada als afores de la ciutat, es troba amb una sorpresa molt desagradable. Davant de tots aquests fets, aparentment inconnexos, l’inspector Kurt Wallander intentarà trobar el mòbil que els uneix, si és que n’hi ha cap. Però no li serà gens fàcil treure’n l’entrellat.

A la vida de l’inspector Kurt Wallander hi ha hagut alguns canvis: no només ha fet realitat el somni de tenir una casa al camp, sinó que a més la seva filla Linda l’ha fet avi. Però la tranquil·litat de seguida s’esvaeix quan, un dia d’hivern de 2008, el sogre de Linda, un oficial de la marina, desapareix en un bosc. Wallander no pot evitar implicar-s’hi. Les pistes apunten a grups d’extrema dreta que són dins la marina sueca, i a uns fets que van tenir lloc al final de la Guerra Freda, quan diversos submarins soviètics van ser acusats de violar les aigües territorials de Suècia.

Un diumenge d’octubre del 2002, un Kurt Wallander esgotat després d’una intensa setmana de feina visita la que podria ser la casa dels seus somnis, als afores de Löderup. Mentre passeja tot sol pel jardí de la finca i rumia si la comprarà, ensopega amb alguna cosa mig amagada a terra. La sorpresa l’aclapara quan descobreix que són els ossos d’una mà. Aquesta mateixa nit, quan els tècnics encenen els focus i comencen a cavar, descobreixen un cadàver que, segons els forenses, fa més de cinquanta anys que és enterrat sota terra. Però ¿és possible aclarir un crim comès fa tant de temps?

El desembre de l’any 1945, un avió britànic aterra a Bückeburg (Alemanya) i en baixa un home que porta una petita bossa de viatge negra; es dirigeix a la presó de Hamelin, on dotze criminals de guerra alemanys estan empresonats, amb una sinistra missió. Cinquanta-quatre anys després, a Suècia, Herbert Molin, un policia jubilat que porta una vida tranquil·la al poblet de Härjedalen, és assassinat d’una manera brutal: literalment, l’assassí l’ha mort a fuetades; a més, la policia descobreix unes petjades de sang molt estranyes al voltant del cadàver, com si algú hi hagués fet uns passos de ball. Un antic company de Molin, el jove Stefan Lindman, decideix viatjar a Härjedalen per tal d’esbrinar els fets tot i patir problemes greus de salut. A poc a poc descobrirà unes misterioses connexions entre la mort de Molin, els col·laboracionistes durant la segona guerra mundial i els grups neonazis del present. Però Lindman ja no pot fer marxa enrere: cada pista que troba és una nova passa que l’impulsa a conèixer la veritat.

Quan un dia una dona apareix morta a casa seva i, en la penombra, s’escampen les seqüeles del que en aparença ha estat un robatori amb violència, el viceqüestor Schiavone es resisteix a creure el que és evident. Una sèrie de coincidències i divergències, sumades a l’ambigüitat d’alguns personatges, transformarà gradualment l’escenari del crim en una espessa boira de misteris. Per dissipar-la, en Rocco posarà en pràctica el seu contundent mètode particular, basat en la intuïció, l’astúcia, una lleialtat indestructible a la seva gent de confiança i una certa tendència a fer justícia pel seu compte.

Després d’haver alliberat la Chiara Berguet, en Rocco Schiavone està molt afectat per un fet que no desitjaria a ningú: la mort, a casa seva mateix, de la companya d’un amic de Roma, a conseqüència d’uns trets que li anaven dirigits a ell. Però quan la depressió l’amenaça un cop més, en Rocco torna a fer servir el millor recurs que coneix: descarregar la seva ira contra tothom, en la forma d’una ironia més lacerant que una navalla. Per sort, els agents de la comissaria d’Aosta, que van aprenent a conviure amb la cuirassa que protegeix el cor malferit del seu cap, saben prendre-s’ho amb filosofia i aguantar el xàfec. Per això, quan en Rocco comença a sortir del pou, l’animen a emprendre la recerca de l’assassí, que el porta fins a Roma i es converteix així en un dolorós retorn al seu passat, un viatge en el temps que és com una ferida oberta sobre una llaga que continua sagnant. I el cas d’un altre mort, al qual en un principi s’havia donat carpetada com a víctima d’un infart, aterra sobre la seva taula per irritar-lo encara més. Aquesta altra investigació el duu al sector més acomodat de la ciutat d’Aosta, el dels que estan fora de tota sospita, el dels qui creuen que poden disposar dels altres com si fossin simples ninots.

El pare Moragues, director d’una escola religiosa de Balaguer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l’arribada a un petit poble de la Vall Fosca d’una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc ve­gades a la forca durant el segle XVI, coincideix amb l’aparició d’animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El ser­gent Salvador Rull, l’agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides.

El comissari Kostas Kharitos rep una trucada urgent durant el que semblava un vespre normal: dos encaputxats d’Alba Daurada han apallissat a Katerina, la seva filla, a la porta dels jutjats d’Atenes. Mentre es refà d’aquest cop emocional, un alemany d’origen grec, Andreas Makridis, apareix mort al seu despatx al centre de la capital grega. Un nou grup organitzat, «Grecs dels anys cinquanta», reivindica aquest assassinat, deixant una fotografia molt misteriosa a la disposició del comissari Kharitos. Dies després, Jronis Nikitópulos, propietari d’una acadèmia privada, apareix mort, també al seu despatx. Els Grecs dels anys cinquanta reivindiquen aquest segon assassinat, que no serà l’últim, amb una nota que diu: «Torneu enrere i comenceu de nou, però aquest cop feu-ho bé». Màrkaris fa un retrat de l’Atenes actual enfonsada per la crisi econòmica i el deute amb el banc central, des del punt de vista de funcionaris del govern, dones de casa, metges, propietaris, immigrants i advocats i com la situació actual els afecta durant la seva vida quotidiana. L’autor, barrejant la novel·la policíaca i la crítica social, transmet al lector el pessimisme que envolta la societat grega des de l’inici de la crisi, l’any 2008.

Ulisses, el protagonista del relat que dóna títol a aquest volum, és un ancià grec que, quan veu apropar-se l’hora de la seva mort, decideix que ho enterrin en el lloc en què va començar a somiar: Istanbul, la seva veritable pàtria. I és que el poble grec viu al segle XXI, amb l’arribada de refugiats que fugen de la guerra, la qual cosa ja va experimentar en carn pròpia al llarg de tot el segle anterior: una persecució que va acabar per als grecs en una emigració forçosa, i que es narra amb gran força en el conte titulat «Tres dies». Però Ulisses, nouvingut al seu Ítaca somiada, ja sense res que perdre, decideix enfrontar-se temeràriament als Llops Grisos, organització paramilitar turca molt semblant a l’Aurora Daurada que, a Grècia, rebutja a tot emigrat. D’altra banda, embolicant els relats de candent actualitat, Petros Màrkaris torna a fer-nos gaudir amb dos casos protagonitzats pel comissari atenès Kostas Kharitos, les víctimes del qual són un escriptor i un director de cinema, i una tercera recerca a càrrec del seu amic el comissari turc Murat, que transcorre entre els emigrats grecs a Alemanya.

Després d’unes vacances ben entretingudes a l’Epir, la regió del nord de Grècia d’on el matrimoni Kharitos és originari, el comissari torna a la rutina i es troba tota una sorpresa: el director Guikas es jubila. De moment la plaça quedarà vacant, i el ja exdirector proposa al ministre de l’Interior que sigui Kostas qui ocupi el càrrec de manera interina, amb l’esperança secreta que, si sap jugar bé les cartes, Kostas Kharitos acabarà sent l’escollit. Però tot es complica quan troben mort al seu pis un ministre, antic professor universitari de Dret; pel que sembla, ha ingerit un pastís enverinat que li va lliurar un desconegut. El ministre tenia moltes virtuts, però també debilitats, com ara la passió pels dolços. I les investigacions sembla que condueixen al món universitari, més que al polític. Kostas Kharitos haurà de resoldre aquest cas, amb totes les complicacions que se’n deriven, si vol convertir-se en el «Cap».

Roger i Wendy inicien la guàrdia amb un seixanta, codi que alerta d’un assassinat, però aquest cas no serà gens corrent, l’homicidi els porta a descobrir una cambra secreta d’on ha desaparegut una joia, el robatori del qual no vol denunciar ningú. Una novel·la trepidant en què la jove Wendy haurà d’enfrontar-se, ella sola, amb assassins perillosos; haurà de córrer, lluitar i fer ús de la pistola; coneixerà el fons de la mar, saltarà abismes paorosos i veurà la mort de prop. Aquesta serà la nit en què Wendy aprendrà a volar.

Tiaguín Moltó havia estat el periodista més malvat de la premsa del cor. Ningú com ell aconseguia ridiculitzar les famoses i posar-los paranys a fi d’obtenir-ne un bon titular, ningú com ell olorava la roba interior bruta de les cantants i els calçotets del polítics, ningú creava situacions tan divertides davant de les pantalles de televisió. Fins i tot una vegada va ordir un reportatge que destapava els tripijocs econòmics d’una colla de pocavergonyes formada per gent del Govern, de l’oposició i de l’Església. Per això —gens estrany—, algú el va matar. Tots els que el coneixien van sospirar alleujats i molts van pensar que ja era hora…, però només un n’era el culpable. Amb una sèrie de personatges desvergonyits trets de la petita pantalla i que el lector sabrà identificar, Andreu Martín ha trenat en aquesta novel·la, Premi Alfons el Magnànim, una història apassionant en què cada paraula, cada detall, és una peça imprescindible per a conduir-nos cap a un final vibrant i apoteòsic.

Aquesta és una història de la comissaria 87, encarada amb l’estrany i misteriós afer d’un arrencabosses ben educat que, després de colpejar les víctimes, saluda i agraeix polidament. Fins que mata. O no mata? Jeanie Page, disset anys ferms i engrescadors, s’ha convertit en cadàver, i l’examen del forense revela coses ben interessants; entre altres, que estava prenyada. La cacera es torna roent i Hal Willer, l’inspector, escorcolla els baixos fons. Bert Kling, un simple policia d’uniforme, no disposa de tants elements de judici i, per si fos poc, la brigada d’homicidis li talla les ales. Però l’home té meninges i sap fer-les funcionar. Ah, i els gats no hi tenen res a veure!

Les ombres dels homes en cos de camisa desdibuixen la clapa de sol que taca les lloses; aquest any el desembre serà fred. Es dispara un telèfon. Sota les finestres, la ciutat remoreja. —Esquadra 87. Aquesta habitació obeeix les seves normes. Hi ha quelcom d’incommensurable en els homes que hi fan la feina que hi fan. Tots ells estan profundament compromesos en el clàssic ritual de la sang. —Un ximple ha assaltat una llibreria de l’avinguda Culver… —digué Meyer—. Hi ha tres morts. —Som-hi, doncs!

Johny Conroy, jove professor de Dret, rep de l’administració municipal l’encàrrec d’enfrontar-se a una organització criminal i de posar en marxa una operació de sanejament (que serà boicotejada per la policia mateixa). Una immigrant d’origen italià compara el líder dels gànsters amb Mussolini; dos membres del servei policial d’aquell cacic del crim són descrits com a similars als homes de la Gestapo; un assassí del clan s’amaga darrera d’una màscara de goma amb els trets de Hitler. Prossegueix, per tant, la identificació entre crim organitzat i feixisme que, a través del retrat de la corrupció ciutadana, McCoy ja va utilitzar en la seva obra mestra anterior Els sudaris no tenen butxaques.

Ralph, la vida del qual actualment és cenyida al delicte, es debat sota el pes dels seus records d’àmbit rural, relatius a un crim impune. La seva cultura topa amb el seu entorn de baixa delinqüència, i la seva atracció envers una jove de la classe alta, amb el seu historial al marge de la llei. La relació de Ralph amb aquesta, filla d’un financer prepotent que ha ocupat alts càrrecs en la política, uneix amb una coherència absoluta els mons de tots dos a partir del concepte d’una violenta deshonestedat: són els mateixos policies els qui col·laboren en un delicte amb Ralph i els qui, al servei del pare de la noia, s’encarreguen de trencar una vaga obrera. Les analogies entre delinqüents professionals i repressors oficials s’accentuen amb un doble joc d’aparences: els homes de Ralph duen a terme un atracament homicida disfressats de policies; els policies corruptes que col·laboren en aquell succés porten els seus uniformes per primer cop a la vista de Ralph quan es disposen a actuar contra els vaguistes.

Incrèdul en les possibilitats dels diaris per a la veracitat i la denúncia, el periodista Dolan decideix llançar una revista que supleixi aquestes mancances. «La gent decent estarà amb nosaltres», diu Dolan a l’impressor. «La gent decent no és al poder», li respon aquest. «Els hi posarem, Déu!». Les dificultats s’acumulen a mesura que la nova revista comença a airejar els draps bruts. Sorgeixen una oposició de classe i l’ús d’una violència feixista per part d’un cacic que Dolan compara amb Hitler. El periodista no es limita a l’escàndol, sinó que posa en qüestió tot el sistema social. A l’avantsala de la Segona Guerra Mundial, Els sudaris no tenen butxaques desvela de manera lúcida i oportuna l’agressió social dels sectors dominants fins a la seva degeneració final en el feixisme i la conversió dels seus dirigents en autèntics botxins.