LES OMBRES (III)
Salvador?
Ets tu, Salvador? M’ha parescut que he vist sa teva ombra.
Ets aquí, Salvador?
Salvador, no t’enfadis. Digue’m qualque cosa.
Hem de tornar a Jerusalem, Salvador.
Tu també veus aquesta massa de color verd?
M’agradaria molt veure mumare.
Sempre fa bona olor, mumare. Una olor de talc, una olor molt fina que perfuma tota sa casa.
Però aquí no fa olor de res. Només fa fred.
Tu també tens fred, Salvador?
Ja sé què te passa. Que no saps escriure poemes. Però n’hauràs d’aprendre, perquè jo ja no en vull escriure més, i qualcú s’ha d’ocupar de fer versos.
Tenim una feinada, Salvador. Ara no mos podem fer enrere.
Ara ho veig. No ets s’ombra d’en Salvador, sinó sa de na Mercè.
Mercè? Quina alegria que m’hagis vengut a veure. Com estàs?
Els clavells s’incendien, per imitar-te,
però aquí fa un fred que pela.
No tens fred, Mercè? Vols sa meva jaqueta?
La pots agafar i cobrir-te ses espatlles. Deu estar penjada a part o banda.
Hauria de passar a pagar sa factura des sastre, però ara no tenc doblers. M’ho vaig gastar tot a Jerusalem.
Tornarem a Jerusalem, Mercè? Ho diràs a n’Amàlia?
M’agradaria tant agafar mumare en braços i aixecar-la. És menuda i prima, i pesa poc.
Però aquí fa tanta fosca que no me veig es braços, ni ses cames, ni res.
On és, es meu cos?
On són ses meves ulleres?
Si me pogués posar ses ulleres, tal vegada veuria qualque cosa més que taques i ombres. Però no sé on tenc ses ulleres, i tampoc no sé on tenc es braços.
Amàlia? Ets tu?
Has vist mumare? Si la veus, digues-li per favor que tenc moltes ganes d’abraçar-la, però que no me trob es braços.
Vares treure bona nota de s’examen de paleografia, Amàlia? Te varen donar sa matrícula d’honor?
No trobes que hauríem de tornar a Jerusalem, Amàlia?
Però me pareix que en Salvador s’ha enfadat. Li diràs per favor que no s’enfadi, Amàlia? A tu segur que te farà cas.
Sa rosa malalta, tan trista com se troba,
es clavells que s’incendien, per imitar-te,
mumare, sou aquí? He perdut ses ulleres i no vos puc veure. Però sent sa vostra olor, ara sí que la sent. Aquesta olor de talc, tan fina.
Per què no cantau una mica? Vós cantàveu molt bé, mumare. Cantàveu i brodàveu, asseguda a n’es portal de ca nostra.
Una veu fina, com una pel·lícula de talc damunt sa pell d’una fadrina.
Salvador? Has vist ses nàiades que ballen amb sa música? Sents sa música? Jo ara sent una flauta que sona.
L’amor de les tres taronges.
Ets aquí, Salvador? No t’enfadis i dóna’m sa mà.
Tu també veus sa massa de color verd? Jo ja no la veig.
He perdut ses ulleres i no m’hi veig.
No m’hi veig.
Sa cara ja no me pica.
Tot s’ha enfosquit i no me veig es cos.
Un estremiment a l’espina dorsal m’avisa que ja s’ha consumat. Vacil·lo un moment i després, sense pensar-hi, em poso a córrer. Corro a través del bosquet de faigs cap a la porta del sanatori. Feia molts d’anys que no corria, potser d’ençà que era un infant, i em sorprenc en comprovar la velocitat a què puc arribar a fer-ho. L’aire se’m fica dins el nas i la boca, fred, com un glop constant d’una aigua fresca i límpida, i corro amb totes les meves forces, fent cruixir amb cada passa la catifa de molsa i fulles seques que trepitjo. Corro i penso en el meu pare, mort d’un atac de cor en començar la guerra civil, en el Ciudad de Cádiz, torpedinat i enfonsat a causa de la guerra, en el món que ens havíem de menjar en Tomeu i jo, esbucat i esvaït per culpa de la guerra, i segueixo corrent i penso que hauria de plorar, però no puc, estranyament i de forma inadequada el que em surt és riure, corro i em poso a riure com si fos una criatura, com si al final de la carrera m’estiguessin esperant els amics de la Universitat per pujar al vaixell, a punt per salpar del port de Malta cap al d’Alexandria.
—Veniu amb mi! Seguiu-me…!
—Que no et sentim, Tomeu, que no et sentim!
—Salvador! Torna cap aquí, Salvador!
—No m’hi veig! No m’hi veig!
—Espriu, no sigui cabota.
—Torna cap aquí! Us he de llegir un poema!
—Salvador? Que et trobes bé?
Obro els ulls i m’adono que hi ha hagut un lapse de temps que se m’ha extraviat: jo corria a través del bosc i ara sóc a l’estança principal del sanatori, assegut en una butaca davant de la llar de foc. Veig la jàssera que travessa el sostre de cap a cap. Veig les fornícules amb rajoles de València. Veig el rostre de l’Amàlia que m’observa amb preocupació, i amb els ulls envermellits pel plor.
—Has tingut un esvaïment, Salvador —em diu en veu molt fluixa, com si resés o tingués por de despertar algú—. Has caigut davant la porta del sanatori, i has perdut el coneixement. En Bayo, en Valentí i el doctor Riba t’han dut fins aquí, ajudats per una infermera.
Jo, en braços del doctor Riba. Les coses que s’han de veure en aquesta vida.
—Beu una mica d’aigua. —L’Amàlia m’allarga un got mig ple, i m’adono que la mà em tremola en agafar-lo. Bec.
—S’ha acabat? —Parlar em costa un esforç considerable.
—S’ha acabat.
—Ha patit molt?
—Molt.
No hi ha pietat per als escollits per a la glòria. Miro la llar de foc i m’alegra comprovar que el foc continua encès, amb una flama alta i poderosa. El foc espetega, es retorça, minva i es revifa, projecta ombres esvalotades per les parets. Però no s’apaga. I s’ho empassa tot; també el pensament dels homes. Les coses, Dick Turpin, són com són.
Estiro l’esquena, adolorida, i em giro cap a la porta que surt al passadís. Només s’hi veuen ombres. De sobte, fugaçment, passa una camilla empesa per una infermera, que transporta un cos tapat de dalt a baix amb un llençol molt blanc.
—Tomeu… —mussito, i en pronunciar el nom sento que alguna cosa se m’escapa per la boca i me n’hi duc la mà, per retenir-la.
El got cau a terra i no es trenca, però es vessa l’aigua damunt les rajoles.
Entra el doctor Riba, tramudat, seguit per en Bayo i en Valentí, tots dos amb els ulls plens de llàgrimes. En Bayo es moca el nas amb un mocador que duu les seves inicials brodades. El doctor Riba explica que ell s’encarregarà de recollir els efectes personals del difunt —ell en diu així: el difunt— i de dur a terme les providències de l’enterrament, que tindrà lloc demà al matí, al mateix cementiri del Brull. Ja s’han posat en contacte telefònic amb en Miquel Ferrà, que és a Mallorca i que s’ocuparà de transmetre la notícia als pares.
Sant Cristòfol de la Castanya, com hauríem rigut amb aquest topònim. Com hauríem rigut amb el mocador brodat d’en Bayo i la cara de circumstàncies del doctor Riba, una mandonguilla de dol.
Aquesta nit serà nit de Reis, i els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts.
—Salvador? Que et trobes bé?
La veu de l’Amàlia em treu de les meves cavil·lacions. M’havia abstret per complet. Som a la sala de música de la Residència, asseguts a prop del piano que va tocar García Lorca, que també ja és mort. L’Amàlia té un feix de papers a les mans, els que jo li vaig fer arribar fa tot just un parell de dies, i que ja ha llegit. Sempre diligent, sempre complidora.
—Què t’ha semblat? —li pregunto.
—M’imagino que tenies la necessitat d’escriure-ho —contesta, amb la veu apagada—. Però hi ha una cosa que no entenc. Tu no hi eres, al Brull. Una vegada vas tenir un esvaïment i jo et vaig donar un got d’aigua, però d’això fa molts d’anys, després d’un examen de paleografia.
La miro als ulls.
—I bé?
—No és una mistificació, això? Què et sembla que n’hauria dit en Tomeu, Salvador?
Podria contestar-li moltes coses. Podria dir-li que la guerra encara no ha acabat i que fa tota la impressió que no s’ha d’acabar mai. Podria dir-li que tots, fins i tot els morts, som mereixedors de donar-nos una almoina recíproca de perdó pels nostres pecats, i de memòria per les nostres bones obres. Que la veritat és un mirall que es va esmicolar a l’inici dels temps en fragments petitíssims, i que la distància entre la veritat i una mistificació es veu abolida per la intensitat dels afectes. Podria dir-li qualsevol d’aquestes coses, i totes serien certes d’acord amb la situació: una dona i un home, i tots els noms de tan fràgil bellesa. Però li dono una altra resposta:
—Sí que hi era, al Brull, Amàlia. Hi era, encara que no m’hi veiessis. De fet, si t’hi fixes bé, encara hi sóc.