LES OMBRES (I)

Veig ses vostres ombres. No vos puc veure sa cara, però sí ses ombres.

Me veis voltros a mi?

No estic segur que me veieu. Sé que sou aquí, però crec que m’he tornat invisible. Com si fos transparent. De voltros només en queden ses ombres.

Me sentiu? Jo no vos sent. Podeu xerrar, voltros que sou ombres? Hi sentiu, si qualcú vos xerra a voltros? Vos estic xerrant.

Salvador? Ets tu? Ets tu, Amàlia?

Doctor Riba, aquesta ombra és seva?

Sou aquí? I on és, aquí?

Salvador, Amàlia, hi sou? I si hi sou, com és que no me deis res? És que no me veis?

Ses vostres ombres són intermitents. Quan s’esvaeixen, apareix davant meu una massa de color uniforme: de vegades és blanca, altres vegades verda. Després sa massa de color s’esqueixa, i llavors tornen a dibuixar-se aquestes ombres vostres que no diuen res.

Hi ha silenci, aquí. Un silenci espès i feixuc, com es cortinatges de vellut carmesí d’aquella casa bona on vam estar plegats qualque vegada, i que ara no me’n record de qui era. Qui hi vivia, en aquella casa bona?

Amàlia, ets tu? Hi ha na Mercè, amb tu, o no hi és?

Mercè? M’agradaria molt veure’t, ni que fos projectada en una ombra.

Salvador? Salvador, no t’enfadis. No te’n vagis, Salvador. Queda’t aquí, amb sa teva ombra a prop meu.

Ara ho entenc: és es foc, que remou ses ombres. Però aquí no hi ha cap foc encès, perquè hi fa fred.

Fred de nit de Reis. Passen avui, els Reis? Aleshores, és necessari encendre un foc i posar ses sabates a sa finestra, perquè hi deixin caramels i confits.

Ara veig una ombra que és mumare. La conec perquè seu: seu en un tamboret i broda. Mumare sol brodar asseguda davant es portal de ca nostra. Però ara no, perquè és nit de Reis, i fa fred i no és temps de seure a la fresca.

Mumare, me sentiu? Som jo, en Tomeu. Som aquí. Digau-li per favor a mon pare que som aquí.

Ara no sé on som, però som aquí. M’agradaria ser a Palma, mumare, amb vós i amb mon pare i amb so meu germà. Es meu germà i jo aniríem a jugar a n’es camps de Sa Feixina, passat es pont de Sa Riera, i s’aire fred mos faria pessigolles a sa cara.

Ara hi tenc picor, a sa cara. Hi tenc picor, però no me puc gratar. Me podeu gratar una miqueta ses galtes, mumare?

Mumare? Vós tampoc me sentiu?

Ara s’han difuminat ses ombres i s’ha tornat a encendre davant meu una massa de color verda. D’on ve, tanta verdor?

Ses cases a n’es carrerons de Nàpols tenien ses finestres verdes, i ses façanes molt blanques, emblanquinades de calç.

No hi tiren calç, damunt des morts?

És que som mort? No puc ser mort, perquè veig ses vostres ombres.

Salvador, que per ventura ets mort? I vós, mumare, sou morta?

Amàlia, Mercè, sou mortes també?

No ho crec, perquè sa mort no és verda ni blanca, ni s’hi passegen ses ombres. Sa mort és un finestral molt alt tapat per una paret que no s’acaba mai: ni per amunt, ni per avall, ni pes costats. I en aquesta paret no s’hi projecten ses ombres, perquè per remoure ses ombres és necessari tenir un foc encès, i per encendre foc hi ha d’haver aire. Sa mort també mata s’aire, i si aquí no hi hagués aire, jo no tendria picor a sa cara. I sa cara me pica.

Però no me puc gratar.

Mercè, podries posar-me ses mans a ses galtes, que me fugi sa picor?

Salvador, no t’enfadis.

Per què no tornam tots a Nàpols? Mumare, me deixes tornar a Nàpols?

És que no me sentiu?