LES OMBRES (II)

Crec que he vist s’ombra d’en William Blake.

Sí, segur que era en Blake. Però, com és això possible?

Perquè en William Blake és mort. I si és mort, com el puc haver vist?

Sóc mort, jo també? I si sóc mort, com és que tenc fred?

I aquesta picor a sa cara, que a cada moment me destorba més.

No, no puc ser mort. Però he vist s’ombra d’en Blake.

O era s’ombra d’en Manent?

A n’en Manent li agrada molt en Blake. Ha dedicat moltes hores a traduir-lo.

Cants d’innocència, cants d’experiència.

Marià, ets aquí? Aquesta ombra que palpita i fa com a pampallugues ets tu?

Digue’m qualque cosa, Marià.

En Blake va escriure allò de ses portes de sa percepció.

Hi som, jo? Estic davant ses portes de sa percepció? O les he travessat?

Ses portes de sa percepció deuen ser d’un vidre molt prim i fràgil, com un tel de ceba envidrat.

És fàcil travessar ses portes de sa percepció, fins i tot sense ni haver-s’ho proposat. Però això vol dir que som a s’altra banda?

Vol dir que som morts?

En Blake també va escriure sobre un tigre.

Marià, tu has vist mai un tigre? Ara t’imagín a n’es claustre de sa facultat, desfilant amb parsimònia enfilat a lloms d’un tigre.

Es poeta recull tots es somriures.

Es poeta fa una reverència i es públic l’aplaudeix amb ganes.

Però tu refuses ets aplaudiments, Marià. Massa tímid, massa reservat, només saps estimar sa poesia. No és ver?

Tigre, tigre, llum que flameja

per dins els boscos de la nit,

quina mà, quin ull immortal

traçà la teva horrible simetria?

Quina mà dibuixa sa simetria de ses ombres? M’ho pots contestar tu, Marià? Vós em podeu contestar, poeta Blake?

És que ningú respon aquí? És que sou tots morts?

Marià, t’has mort tu també? I si és així, com és que t’has mort sense dir-me res? Per què has de ser tan discret?

Tan implacablement discret.

Una cosa sí que és vera, i és que ses ombres són simètriques. De qualque manera, sempre unes se corresponen amb unes altres.

Són aquestes ses correspondències de què xerrava en Baudelaire?

Es camins secrets que comuniquen un món amb s’altre?

Ses portes de sa percepció?

I si és així, que hi faig jo, en aquests passadissos subterranis des temps? Què hi fas tu, discretíssim Marià?

Què hi fas tu cavalcant un tigre, Marià?

Estudies sa simetria des seu pelatge?

Com gruny un tigre dins es passadissos des temps, dins ses voltes de ses correspondències d’en Baudelaire? Quin és, es sentit de tot això?

Perquè ses coses bé han de tenir un sentit, no és ver?

Però, i si es sentit només consisteix en sa simetria?

Una mà, un ull immortal que s’entreté dibuixant ombres simètriques dins es passadissos des temps.

Aquest és tot es sentit de s’existència?

No cessaré en la meva lluita mental,

ni dormirà l’espasa en la meva mà

fins que no construïm la nova Jerusalem

en els plaents i verds camps d’Anglaterra;

i si és així, on para la nova Jerusalem? On l’hem fundada?

Ho saps tu, Salvador?

Contesta’m, Salvador. No em facis es sord. Veig sa teva ombra que pul·lula davant meu, simètrica amb sa d’un tigre.

Salvador? T’has tornat a enfadar amb mi, Salvador?

No t’enfadis. No ho veus, que tot és simètric, i que no hem perdut es camí que mos duia cap a Jerusalem?

Tu i jo hem d’anar a Jerusalem, Salvador. Tu i jo vam ser a Jerusalem, te’n recordes? Tu i jo davant Sa Gran Sinagoga.

Tu i jo vam ser plegats a Jerusalem, i saps que qualque dia hi hem de tornar, també plegats. Hem d’acomplir sa simetria.

No ho penses així, Salvador?

Oh, porteu-me el meu arc d’or flamejant!

Porteu-me les sagetes del desig!

Porteu-me la llança! Núvols, obriu-vos!

Porteu-me dins la carrossa de foc!

On és sa carrossa de foc, Salvador? No amollaré sa meva espasa fins que no haguem construït sa nova Jerusalem en es camps verds i plaents d’Anglaterra.

No és així, mestre Blake? No era aquest es vostro desig?

No hi havia una rosa malalta que vós vàreu conèixer? No estava malalta, sa rosa des vostro poema?

Malalta de què? Per què?

Malalta d’ombres? Malalta de simetria?

Vàreu collir una rosa més enllà de ses portes de sa percepció?

I aquesta picor a sa cara.

Pertinaç, incisiva.

Com una malaltia.

Oh Rosa, estàs malalta!

El cuc invisible

que vola dins la nit,

en la tempesta que udola,

ha descobert el teu llit

de goig carmesí

i el seu amor obscur, secret,

et consumeix la vida.

Salvador? Has sentit això, Salvador?

Ho has sentit tu, Marià?

Jo he sentit una remor que arribava de molt enfora.

Potser era un tro, o potser sa veu de mumare.

Però ho he sentit; no em digueu que no ho he sentit.

És això? És que estic malalt?

El que he sentit és s’aire d’una malaltia?

Si estic malalt, mumare m’hauria de cuidar. És sa seva veu, això que he sentit?

O és sa remor d’una rosa malalta, exposada a n’es vent que bufa dins es passadissos des temps?

Rosa esfullada per un vent irresistible; aire d’una malaltia.

Només presagi, ja acaba.

Fira encesa, rosa secreta, arbre de flames.

Dins es passadissos des temps, es pas des temps queda suspès enlaire, com es pas d’una ballarina.

S’únic espai perceptible és aquest que defineixen ses ombres.

No hi ha temps, no hi ha espai; només ombres.

I un tigre.

Un tigre que rugeix molt lluny, com un tro o com sa veu de mumare.

Mumare, vos enyor molt.

Sou aquí?

Vos passejau entre ses ombres amb s’escarabat bum-bum?

Sona una trompeta? Hi ha es meu germà que juga a n’es camps de Sa Feixina? Baixa sa Riera plena d’aigua?

O no hi ha res més que aquesta horrible simetria?

Marià, vés alerta quan colquis damunt es tigre, que aquests animals tenen bromes molt feixugues.

I a tu no t’han agradat mai ses bromes; t’agraden es poemes d’en William Blake.

Ha arribat s’hora de fundar una nova Jerusalem a n’es camps suaus i fecunds de sa vella Anglaterra.

Només veig ombres bituminoses que canvien de forma en un moviment continu.

És això el que s’amaga darrere ses portes de sa percepció?

M’agradaria molt veure sa meva cara en un mirall. Veure què és que em causa aquesta picor a ses galtes.

M’agradaria molt arrecerar-me d’aquest fred.

Mumare, no podríeu tapar-me amb sa cotonada?

Salvador, quan hem de tornar a Jerusalem?

Ets aquí, Salvador? Per què no me contestes?

T’has enfadat un altre pic?

Deixau-me pujar a sa carrossa de foc.