XI. Peus i mans

Míster Spill li havia dit repetidament, de vegades amb tendresa, de vegades amb exasperació, que no tenia res de moderna, cosa que era veritat, perquè tant el seu pare com la seva mare eren anglesos de naixença, però avui potser hauria opinat d’una altra manera en veure-la instal·lada al primer bar que trobà en sortir de casa del doctor Ordonez. Necessitava quelcom de reconfortador i li va semblar que res no seria tan adient com una beguda forta.

Va enfilar-se dalt del tamboret i demanà un conyac.

—Seltz? —va preguntar el barman.

—No. Conyac sol.

Va mirar al seu voltant. El local era d’una distinció una mica cridanera, fins i tot tèrbola. Els escassos clients que s’hi trobaven van semblar-li també d’una condició ombrívola, no perquè fessin ni diguessin res que abonés aquesta impressió, ja que de moment ningú no parlava, sinó per una certa manera d’esguardar furtivament a llur entorn, de recloure’s en ells mateixos, d’absentar-se en una mirada distreta… Impossible de dir. Per a Ruby, eren una mena de gent nova.

Però les emocions d’aquell matí, a casa de l’Ordonez, havien estat massa intenses perquè ara aquesta sensació d’estranyesa pogués pertorbar-la seriosament. Va beure’s la copa de conyac amb un parell de glops i en demanà una altra.

El barman, que exhibia un bigoti estrafolari, encara que potser tot consistia en que se l’havia retallat malament en afaitar-se, feia cara d’haver-la compresa.

—No corre cap pressa, petita dama —va dir-li.

Ruby no tenia res de petita i va trobar extravagant aquella manera d’expressar-se. Ja obria la boca per protestar quan va tancar-la de cop, amb un gran soroll d’aparell masticatori. El barman va somriure i després, com que ningú no reclamava els seus serveis, va treure un diari de sota el taulell i el desplegà.

Estava d’humor amable i per això va dir a la dona:

—No ho heu vist?

Li mostrà uns titulars que omplien mitja pàgina. Ruby va llegir:

FORMIDABLE ESTOSSINADA ALS EDIFICIS EILTH

—N’han matats onze —va afegir el barman, gairebé orgullosament—. Tots a cops de destral.

Però Ruby no estava prou interessada i l’home ho va capir. Va sospirar i es resignà a rellegir els macabres detalls per segona o tercera vegada.

Ruby va continuar bevent.

Aleshores es va adonar que un individu menut l’observava amb molta atenció. L’home era a la porta, de manera que devia haver acabat d’entrar. En sorprendre el seu esguard, avançà unes passes, però en lloc d’adreçar-se-li directament, com ella temia, féu la volta pel seu darrera, examinant-la. Ruby es va sentir molestada, però com que ell encara no havia dit res, va preferir callar.

L’home va fer una altra volta, ara més curta, lenta, sense deixar de detallar-la a la menuda.

—Està bé —va sentir que murmurava. Però s’ho havia dit per ell.

Va continuar examinant-la uns quants minuts més i, a la fi, es quedà plantat al seu costat.

—Vint-i-vuit, vint-i-nou anys?… —preguntà aleshores.

—Què n’heu de fer? —digué ella, poc sociable.

—Sí, que n’he de fer. Ets nova, oi? De Nova York?

Ruby es girà al barman.

—Què li passa, a aquest? —preguntà.

El barman, que no s’havia adonat de res, va alçar els ulls del diari i estudià la situació.

—Res —digué—. S’hi guanya les mongetes.

—Hola, Peter —féu l’home.

—Hola, Randall —contestà el barman.

—Qui és? —va preguntar aleshores l’anomenat Randall.

—No ho sé. No l’havia vista mai. M’ha demanat dos conyacs.

Parlaven d’ella amb tota franquesa, amb el mateix deseiximent que si fos un animal, o un objecte.

—Però es pot saber què passa? —preguntà ella.

—Sóc Randall —digué l’home—. Deus haver sentit parlar de mi…

—No —va fer ella—. Ni ganes.

L’home no es molestà.

—Ja m’agraden, bromistes —va dir.

Tornà a examinar-la, aquesta vegada de costat.

—Em donaràs el teu nom i la teva adreça —digué després—. Tens telèfon, suposo?

—Un moment, un moment! —féu ella—. Per qui em preneu?

—Ja està bé —es queixà l’home—. Ja t’he dit que m’agradaven bromistes. Però no fins a aquest extrem. —Va fer una pausa—. Et cobraré només un vint-i-cinc per cent. No et pots queixar.

—És que sou ximple o què?

—Em sembla que us heu equivocat, Randall —digué el barman.

Randall semblà escandalitzat.

—Qui, jo? No m’equivoco mai.

Ruby ja en tenia prou. Començava a comprendre. Va saltar del tamboret.

—Quant us dec?

—Dòlar cinquanta —digué el barman.

Va pagar.

—Ets molt impulsiva —va fer Randall.

Ella se li girà.

—I vós? No us han dit mai què éreu, vós?

—Sí —va dir l’altre—, més de deu vegades. Però tot és qüestió d’opinions —afegí despreocupadament.

Ruby s’encaminà cap a la porta.

—Potser sí que aquest cop m’he equivocat —va sentir que deia l’home al barman—. No m’havia passat mai.

La noia va sortir al carrer. On s’havia ficat?

A l’altra banda hi havia un lloc de venda de diaris. Un exemplar de «The Morning Star», desplegat, exhibia aquell titular que uns moments abans li mostrà el bàrman.

Mig coixejant, perquè les sabates li feien mal, va creuar la calçada i el comprà. A Bob li agradaria. Encara que aquestes coses l’afectessin, sabia que li agradava de llegir-les. Fins i tot sospitava que, d’amagat, devia llegir la premsa d’escàndol. Va sospirar. Tothom té les seves febleses.

Deu minuts després, un taxi la deixava davant de casa seva. Havia estat una sortida relativament cara, la d’aquell matí. Aproximadament, uns trenta dòlars. Lentament, va travessar el breu pati i en arribar a les escales, va asseure’s un instant per treure’s les sabates. Tenia els peus adolorits. Va fregar-se’ls amorosament per sobre les mitges, tornà a incorporar-se i, amb les sabates a la mà, com un noctàmbul temorós de la família, acabà de pujar els graons i obrí la porta.

De primer se’n va anar a la seva habitació, on es despullà per vestir-se les peces que solia dur per casa. Després travessà el living, on va deixar el diari, i sortí per l’altra banda, amb la intenció d’adreçar-se a la cuina.

Arran de porta, però, es va aturar. Somiava? Perquè la cosa mai no havia tingut lloc de dia, ni en aquell costat de casa.

Acabava de sentir una remor molt característica. Com uns peus que caminaven…

Semblava venir de més lluny i avançà per tal de localitzar l’indret precís. Va trobar-se davant la porta de Keith. La remor sortia del dormitori.

Brandà el cap d’una banda a l’altra, enèrgicament. Però quan va haver fet això, la remor encara era allí. Aleshores, amb precaució, com desitjosa de no destorbar-la, posà mà al pom de la porta, el féu girar i, amb lentitud, començà a obrir-la.

Keith era dempeus enmig de l’habitació. La seva boca es movia i, alhora, feia petar d’una certa manera especial els dits de les mans, esteses al seu davant.

—Keith! —cridà.

El xicot deixà caure els braços als costats i es tombà amb un sobresalt.

—Ah! —va fer.

En veure que era Ruby, però, va somriure. Ella avançà fins a dins de tot.

—Keith! —digué—. Ho feies tu?

—Feia què, estimadíssima dama?

—No és moment de bromes, Keith! Ho feies tu i…

Va callar, com colpida. Se li acabava d’acudir quelcom.

—Oh! —va fer—. Oh!

Se’l mirà molt intensament.

—Oh! —tornà.

—Ruby, què et passa? —s’alarmà el xicot.

—Oh! —féu ella per quarta vegada.

—Però Ruby! Ruby!

La seva incredulitat, sorpresa, meravellament, el que fos, de cop es va resoldre en una crisi de rialles. Va esclafir tot d’una, sense preparació, de tal manera que Keith encara s’alarmà més.

—Ruby, Ruby, per què rius així? —preguntà.

La dona va plegar-se sobre ella mateixa.

—Ell… ha… dit… —començà entre rialles.

Keith la va agafar i la sacsejà d’una banda a l’altra.

—Oh!… Keith… ell…

I tornava a riure.

—Ruby, Ruby, ja està bé! Ruby!

—Cloc, cloc, cloc! —feia ella.

Keith cada vegada estava més atabalat. Mirà al seu entorn, com qui cerca ajuda. Però no n’hi havia.

—Cloc, cloc, cloc! —feia Ruby, com una gallina histèrica.

El xicot intentà de fer-li pessigolles. Ell mateix trobà que era una idea estrafolària, però no se li acudia res més.

Ruby redoblà la seva hilaritat i, en un impuls irresistible, es deixà caure sobre el llit, on continuà rient de bo i millor.

—Cloc, cloc, cloc!

Ell s’inclinà al seu damunt.

—Si no calles et poso sota la dutxa! —amenaçà.

Ella reia.

—Cloc, cloc, cloc!

—Està bé! —digué el noi.

La va agafar entre els seus braços.

—Ara ho veuràs —va dir.

Quan la va tenir abraçada, però, la proximitat del seu rostre, la dolça pesantor del seu cos, el feren canviar d’idees. Va besar-la.

Ruby va callar de cop, sobtadament sòbria.

—Deixa’m… —féu.

—Ja t’ha passat?

Ella s’alliberà dels sus braços i va redreçar-se.

—De manera que ho feies tu? —va dir—. El psicoanalista tenia raó.

—Com? —digué ell—. D’això reies?

—Sí. És que no és graciós?

Però ara no va riure.

—És clar que ell ho deia en un altre sentit —afegí—. Però eres tu!

Ell va somriure vagament, sense contestar.

—Per què, Keith, per què ho feies?

—Era divertit.

—Però i la salut de Bob?

—No podia fer-li cap mal —es defensà Keith—. No pensava fer-ho més. Ahir ja no ho vaig fer. Oi que no vau sentir res?

—No. Però ara t’entrenaves.

Ell tornà a somriure vagament.

—Em pensava que no hi havia ningú.

Però ella l’acusava:

—Per què t’entrenaves, si no ho havies de més?

—Volia fer-ho un parell de dies a la Kitty.

Ella es va asseure als peus del llit.

—Ets únic, Keith —va dir amb dolcesa.

—No em guardes rancúnia, doncs?

La dona brandà el cap d’una banda a l’altra.

—No. A tu se t’ha de perdonar tot. Ben mirat, ha estat molt divertit.

El rostre de Keith s’enfosquí.

—No ho serà tant, amb Kitty.

—Per què no?

—No. Tampoc no ho hauria estat amb tu. Només amb Bob podia donar bon resultat. Amb ell sí que val la pena.

Va callar, la va mirar.

—Quan estigui tranquil de nou, li ho tornaré a fer.

Ella protestà:

—No, Keith, ja n’hi ha prou.

—Només una vegada, una nit…

—Ets una criatura. A tu sí que et convé veure un psicoanalista.

Ell anà a seure al seu costat.

—Què t’ha dit? —preguntà—. Li has parlat de mi?

—M’ha dit una colla de ximpleries —sospirà ella, i mirà d’explicar-li tot el que recordava.

—No! —va fer ell, incrèdul.

—Et dic que sí.

—No es pot ser tan ignorant… —reflexionà ell—. Mira, t’ho aclariré. Això de la persona és el que en podríem dir, segons Jung, la màscara…

Però ella el va interrompre.

—No, no! Per un matí, ja en tinc prou.

—Està bé —digué ell, ofès, i s’aixecà.

Ruby el va estirar per la màniga i el féu seure altre cop al seu costat.

—Apa, no siguis tan susceptible. Una altra estona ja m’ho contaràs, eh?

—Li has parlat de mi? —tornà aleshores ell.

—Per què m’ho preguntes?

—Com que has dit que t’havia explicat que això del soroll venia de mi…

—Sí. He hagut de parlar-li’n, és clar.

Ell li agafà les mans.

—Que bona noia ets, Ruby! I què li has dit?

Ella desvià els ulls.

—No ho puc repetir —digué.

—Apa, apa, fes un esforç.

—No, Keith.

El noi l’esguardà intensament.

—Sóc de confiança, oi?

—Sí.

—De molta confiança?

—Sí, de molta confiança.

—Doncs m’ho has de dir.

—No puc… —abaixà la veu—. Me’n dono vergonya.

Ell s’entendrí.

—Ruby… torna-ho a dir.

—Què?

—Torna a dir que te’n dónes vergonya…

—Keith… —mormolà ella.

Aleshores va abraçar-la i la besà.

—Ets la cosa més encisadora que he vist mai —féu.

Però Ruby es va desfer dels seus braços.

—També ho devies dir a Kitty, això…

—És diferent —va fer el novel·lista.

—Per què?

Però ell, en lloc d’explicar-ho, digué:

—I, després, és la teva germana. És una mica com si fossis tu mateixa.

—És veritat, això? —preguntà Ruby.

Ell assentí i tornà a abraçar-la.

—Deixa’m, Keith. Pot entrar algú…

—No hi ha ningú. He sentit que Kitty telefonava a Jonhy. Després se n’ha anat.

—Però no està bé —digué ella—. A més —decidí de cop—, estic enfadada amb tu.

Keith s’admirà.

—Amb mi? Què he fet, ara?

—Per això d’aquest soroll…

—Però si ja t’ho he explicat!

—M’havies d’haver avisat…

Ell va mentir:

—Ja hi vaig pensar. Però tenia por que et poguessis trair. T’asseguro que hi vaig pensar.

—Si m’ho pogués creure!

—T’ho has de creure, Ruby. A tu no et puc dir mentides. T’ho dec tot. Gràcies a tu puc escriure la novel·la. Te la dedicaré.

Ella va somriure i el mirà extasiada.

—Ho faràs, Keith, ho faràs de debò?

—És clar que sí.

Va besar-la i després, impremeditadament, imità el soroll dels peus. Ella va riure.

—M’agradaria saber-ho fer —va dir.

—T’ho ensenyaré, si vols.

La seva mirada s’il·luminà.

—Sí —féu—. T’ho ensenyaré i una nit ho farem tots dos. Tu des de dins del dormitori, jo des de fora. Ja veuràs, n’hi haurà per tornar-se boigs.

—Oh, Keith, quina idea més bona!

—Només tinc idees bones, jo —va fer ell, modest com de costum—. Ja veuràs quina cara hi posarà Bob!

I va tornar a imitar el soroll.

—Però com poses els dits? —preguntà Ruby.

—Mira, veus?…

I li ho mostrà.

—Ara que —va fer— per imitar el fregadís dels peus cal posar els llavis així i… veus? A més, es necessiten uns certs dots de ventrilòquia…

—Magnífic! —va exclamar una veu.

Míster Spill era al llindar de la porta, que s’havia quedat oberta. Ruby i Keith van tenir un sobresalt. Estaven tan absorbits en llur joc que no havien sentit ni la remor del cotxe ni el soroll de la porta del pis. Però Keith es recuperà ràpidament.

—Oi que sí? —digué somrient.

—No hi falta res —concedí l’altre, contenint la ira.

—Bob, d’on surts?

Ruby s’havia posat dempeus, ordenant breument la seva persona. Ell desvià l’esguard del xicot i la fità amb una expressió menyspreadora.

—Al punt on han arribat les coses, no he de donar explicacions de cap mena. Però us ho diré —féu, avançant—. Vinc dels estudis. I sabeu què ha passat? Que com que ahir no hi vaig poder anar, han contractat el vell Ellison. El vell Ellison! —repetí, emfàtic—. I encara hi ha més: volen arruïnar-me… Tot per culpa vostra! —es va interrompre, colèric, amb un esclat de veu.

Avançà una mica més, amenaçador.

—Quan hi penso —va dir—, us escanyaria.

Keith va veure que era capaç de dur a terme les seves amenaces.

—Un moment, Bob, no ens excitem. Tot ha estat una broma… I al capdavall encara et queda l’esquena…

Míster Spill féu un altre pas.

—I se’n burla! —udolà.

—Bob! —cridà Ruby.

Keith va retrocedir una mica.

—Ara comprenc —va dir míster Spill— que hi hagi tants assassinats.

—Prenem-nos-ho amb calma —recomençà Keith.

Míster Spill ensopegà amb un parell de sabates, abaixà l’esguard per fitar-les i els donà un cop de peu. Una de les sabates es va quedar on era, l’altra, violentament projectada, s’estrellà contra les cames del novel·lista.

Keith s’inclinà a fregar-se l’indret adolorit.

—Ets un salvatge, Bob!

—Que sóc un…

Avançà una mica més i, com que Keith ja no podia retrocedir més, els dos homes es van trobar cara a cara. Míster Spill li fregà el nas amb el seu.

—Em persegueixes amb sorolls, me la fregeixes amb la dona… —digué.

—Bob, però Bob, que t’has begut l’enteniment? —féu Ruby.

Ell, sense moure’s d’on era, se li girà:

—Tu, a callar! Que et penses que no ho he vist tot? Feia deu minuts que us estava mirant…

—Oh!

Va fitar altre cop el noi, el qual s’esmunyí cap a un costat. Prop de la finestra tornà a aturar-se.

—Estàs excitat, Bob!

—Excitat? —s’admirà l’altre—. I és clar que ho estic! I molt excitat!

Arrencà a córrer, tot d’una decidint-se per una acció ràpida i violenta. Però Keith va córrer més que ell i saltà a l’altra banda de llit.

—Calma —féu des d’allí—, molta calma, eh! Reflexiona…

Míster Spill, sobtadament, trobà aquella persecució grotesca. Va redreçar-se amb un moviment viril, ple de dignitat.

—Tens raó —va fer—. Res de violències. Altrament, la culpa potser no és ben bé teva…

Es girà a la seva muller, que recollia les sabates.

—És teva —va dir.

—Però Bob, si no he fet res!

—No has fet res! Has dut aquest individu a casa, has combinat amb ell la manera de destruir la meva tranquil·litat…

—Et juro, Bob…

—I t’has llançat materialment als seus braços…

Ella se li apropà.

—No, Bob, no!

Bob aixecà el dit, com inspirat.

—No et pensis, però, que no feia temps que ho sospitava, això. I ahir, quan et vaig veure córrer darrera d’ell, en plena nit, vestida com Déu t’ha fet…

—No exagerem! —digué Keith.

—No és veritat —protestà Ruby—. Anava en salt de llit.

—Tot és u —va declarar míster Spill, poc disposat a cedir en els detalls pintorescos.

—El que passa —va explicar Keith—, és que la teva dona té un cor d’or.

Míster Spill se li tornà a girar i el mirà uns instants en silenci.

—Encara ets aquí? —preguntà després.

—És clar…

—Doncs cus-te la boca. Tu i jo, ja hem parlat prou.

Va tombar-se de nou a Ruby. Però aleshores reflexionà:

—Ben mirat, ja he parlat prou amb tothom. No hi ha res a dir!

—Però no, Bob! —féu Ruby—. Jo no puc consentir…

Míster Spill se n’anà cap a la porta. Ella el va seguir.

—Bob, Bob! —implorà—. Deixa que t’expliqui…

Ell va estendre el braç.

—Endarrera —féu.

—Et mereixes unes quantes plantofades, Bob —declarà Keith.

—Sí? I per què no me les dónes?

—Potser te les donaré, no pateixis.

Míster Spill continuava prop de la porta, ferm com un roc.

—Doncs apa, que ho vull veure, això!

—No em provoquis! —recomençà Keith.

Míster Spill escopí:

—Gallina!

Keith, aleshores, avançà fins que va trobar-se cara a cara amb míster Spill. L’escena, era una repetició de la que havia tingut lloc poc abans, només que ara es desenrotllava a l’altre costat de cambra i l’agressor presumpte era Keith.

—Apa, home, som-hi! —féu míster Spill.

Keith separà una mica la seva cara.

—No admeto ordres de ningú —va fer—. Et pegaré quan em plagui.

—Avisa’m, que pugui demanar l’ambulància.

—La necessitaràs —digué Keith.

—Et puc desfer amb un dit —amenaçà l’altre.

Keith tornà a apropar el seu rostre al de l’home. Ruby es mirava aquell joc amb els ulls fascinats. Era un incomparable espectacle de ballet.

—Apa, doncs! —féu Keith.

Míster Spill no es va moure.

—Què? —féu.

—Què?

—Què?

Tot amb els cops de coll corresponents.

—Estàs xinat de por —digué Keith, i tornà a separar-se lleugerament.

Míster Spill s’espolsà una mà contra l’altra, com si acabés de sortir d’una acció poc neta.

—Esteu fets l’un per l’altre —va dir.

Anà per moure’s cap a fora de l’habitació.

—Bob! —féu Ruby.

Ell es girà.

—No m’ho diguis més. No em diguis res. Demà, tu, ja tindràs notícies del meu advocat.

—És ximple! —va dir Keith.

Però Ruby posava cara d’espantada.

—Bob, que potser et vols separar de mi?

Míster Spill semblà que invocava el cel quan alçà l’esguard i exclamà patèticament:

—I encara ho pregunta!

Ruby avançà, però el seu marit no va permetre que li posés les mans al damunt.

—És perquè m’has trobat aquí amb Keith? —va preguntar ella—. Però si no fèiem cap mal!

—No —féu ell—. Ja ho he vist, cap.

—Només l’he besada —declarà Keith—. Pot besar-se la gent, oi?

—Sí —va contestar míster Spill—, se’ls pot besar.

—Doncs no sé de què et queixes!

—De res, home!

Però aleshores va tornar a perdre la serenitat:

—Però és que només hi ha això, digues? És que tot es redueix a besades, per vosaltres? I la tranquil·litat d’un home, què, com la valoreu? Una nit darrera nit sense deixar-me dormir… Fa dies que pràcticament no he tancat els ulls…

—No diguis mentides. En conjunt, potser has dormit més que mai.

Míster Spill mirà d’una banda a l’altra, desesperat.

—I té la barra de dir!… —exclamà—. Què podria fer-li, però què podria fer-li?

No ho trobava, raó per la qual es va quedar panteixant furiosament.

—En definitiva —digué Keith, ben tranquil—, tot això potser encara ho vaig fer per al teu bé…

Míster Spill botà repetidament, sense moure’s de la porta.

—Jo li he de fer alguna cosa, a aquest home! —cridà—. No em queda més remei que fer-li alguna cosa!

—Bob, Bob, que pot agafar-te un atac —digué Ruby.

—Fora mans —ordenà ell, tot i que Ruby aquest cop no l’havia tocat—. L’atac el devia tenir el dia que vaig decidir casar-me amb tu…

—Bob! —féu ella, ferida.

—Però qui podia imaginar-se que em casava amb la mateixa serpent? Que acabaria conspirant contra la salut d’aquella persona que s’havia compromès de curar en cas de necessitat?…

—Bob, Bob, si jo no he fet res! No sabia això dels peus…

—No! —féu ell, i escarní les paraules que havia sentit abans d’entrar a l’habitació—: «Oh, Keith, quina idea més bona!».

Keith denegà amb el cap.

—No —va fer—. No ha estat així.

—Ah, no?

De cop, però, sense esperar, tornà a moure’s cap a la porta.

—No vull discutir-ho més —va fer.

Va girar-se altre cop, i se’ls mirà.

—És qüestió de dignitat!

Keith va riure.

—Voldria saber de què l’acuses…

Míster Spill deixà passar un instant, mentre Ruby el contemplava esperançada. Potser no trobaria res. Però a la fi va dir:

—De crueltat mental.

I sense afegir paraula, a grans gambades s’adreçà al dormitori. En travessar el living, va veure el diari desplegat sobre el divan. Passà de llarg. Però els seus ulls havien retingut quelcom de l’esplèndid i prometedor titular. Va retrocedir, doncs, i l’agafà. Després va reprendre la marxa, digne, sever com abans.