II. L’esquena i el filet

Davant el seu highball reflexionava tristament. Al seu costat, Rupert Mac Mac, Annie Sweet i James Pett xerraven com tres cotorres, però ell estava d’un humor massa malenconiós per barrejar-se amb la conversa. No és pas que hagués passat res. Les seves aprensions no s’havien confirmat. És veritat que l’escena va haver-se de repetir cinc vegades, tres al matí i dues a la tarda i fins ara, que ja eren les quatre, no havia pogut abandonar els estudis, si descomptava aquella mitja hora per dinar, però la culpa no havia estat seva. Havia encès cinc cigarretes, una per cada vegada, i sempre se n’havia sortit aproximadament bé.

Sí, va reflexionar, només aproximadament bé. I això era poca cosa. Calia fer-ho més que bé si volia conservar la seva reputació. Sortosament, es deia, no cada dia hi haurà peus, o el que sigui, que es passegin pel dormitori.

—No et sembla, Boby? —va dir Mac Mac.

Ell, que no sabia de què anava, es va limitar a somriure.

—És clar —afegí—. Tu sempre tens raó.

Els altres van riure, perquè ho devien trobar espiritual, i van seguir xerrotejant.

A llur entorn, es movia una multitud més o menys garladora i heteròclita. Però tots es coneixien. Barber’s Shop era el centre de reunió de tots els especialistes, els que treballaven i els que no treballaven, els que estaven en actiu i els que ja s’havien retirat. Sempre se’ls podia trobar allí i l’indret en certa manera, fins i tot era una borsa de contractació. No hi mancava mai algun productor i hi abundaven els directors a la cacera del seu home.

Tot i el seu nom, de barberia no en tenia res, no era més que un bar, però a Brett, l’amo, li havia semblat divertit de posar-li aquell rètol despistador, potser amb la intenció precisa d’allunyar els profans. Ell només volia gent de cine, i a fe que el servien complidament.

—Boby… —va sentir que el cridaven.

Míster Spill es va tombar cap a l’home que tenia al costat, dempeus. De moment no el va reconèixer, de manera que l’esguardà vagament, no ben segur que se li adreçava. Pel cap baix, en aquell moment al bar devia haver-hi dues dotzenes de Bobys.

—Boby… —tornà l’home.

Aleshores el va identificar. Però era possible?

—Ellison!

Estava molt vell. Semblava mentida com podia haver envellit durant aquells vuit o deu mesos que no l’havia vist. Era terrible!

L’altre semblà adonar-se de la impressió que feia.

—Sí, Boby —va fer—, ja ho veus…

—Però home! —exclamà ell, amb falsa jovialitat—. On et poses?

Era un competidor, però sempre havien estat molt correctes l’un amb l’altre. Fins i tot s’havien simulat una certa amistat. I no era pas ara el moment de retirar-la-hi, ara que l’home estava derrotat. Perquè això ho va veure de seguida. I, a més, ho sabia: Sabia perfectament que feia més d’un any que no havia aconseguit cap contracte.

—Sí, mira —va dir l’altre—, per aquí, per allà…

—Apa, seu —va fer ell—. Què vols?

Però Ellison no estava per begudes.

—T’havia de demanar un petit favor… entre col·legues —va afegir.

Míster Spill el va veure venir, però esperà.

—Bé… he passat una mala temporada. He estat malalt. Ara tot serà diferent, ja torno a estar bo. Però, de moment… En fi, només que poguessis deixar-me deu dòlars em sembla que…

No va acabar. No sabia què dir. Míster Spill, d’altra banda, estava sorprès. Que Ellison es veiés reduït a acontentar-se amb deu dòlars!…

—Te’ls tornaré —va dir el vell—. Saps que sóc formal i avui he parlat amb O’Frey. Possiblement treballaré la setmana entrant.

—Sí, home —va dir míster Spill, sense creure-s’ho.

Es va posar els dits a la butxaca i en va treure un petit paquet de bitllets de dòlar. En comptà deu i els allargà a l’home.

—Gràcies —va dir Ellison—. Gràcies, Boby, te’ls tornaré.

—No et preocupis, quan puguis. No vols prendre res?

—No, ara no. Ja no bec.

—Em permeteu? —va dir una veu a llur darrera.

I l’home, alt i gros, segur d’ell mateix, abillat com per a un campionat d’elegància, s’obrí pas i ocupà el tamboret que hi havia al costat de míster Spill. Sense miraments, li preguntà:

—Us agradaria treballar per al cine?

—Un moment —va dir míster Spill, estupefacte—; estic parlant amb un amic.

—No, jo us deixo —va fer Ellison—. Ja ens veurem…

—Sí, ja ens veurem —digué míster Spill.

Va veure com l’altre s’obria pas entre la gentada que l’ignorava. Va sospirar. La popularitat era una flor de vida curta. Es marcia, sí, es marcia molt aviat.

Es va tombar a l’home elegant.

—Què dèieu?

—Us preguntava si us agradaria treballar per al cine…

Ell se’l va mirar.

—Escolteu, què us penseu que hi faig, aquí?

—No ho sé. Però això és ple de tipus que no valen res.

—Però jo sí, oi?

—Vós, sí —digué l’altre, sense fixar-se en l’oculta ironia de les seves paraules—. Teniu l’esquena més perfecta que hagi vist mai damunt d’un tamboret…

Míster Spill hauria dit que la part que s’asseia en un tamboret era una altra, però no ho va voler discutir.

—I què voleu dir, amb això?

—No ho has sentit, Boby? —preguntà de nou Mac Mac.

—No he sentit res —digué ell.

—Annie diu que ha descobert una altra manera de posar-se les mitges. Una revolució, segons ella.

Va somriure. Tots eren especialistes, en aquell grup. Mac Mac era l’home que d’una manera més perfecta i elegant sabia tirar-se els pantalons amunt en el moment de seure. Annie sempre tenia un contracte o altre per fer valer les seves extremitats inferior apujant-se les mitges, cosa que feia amb una tècnica depurada. Pett, en canvi, era l’home dels peus. Els seus eren els peus que més vegades havien estat retratats. De fet, sempre que en una pel·lícula es volia un primer pla de dos peus que avançaven com deslligats del tronc, per no dir de les cames, es recorria a Pett.

—Ah, sí? —va fer ara.

—Que parleu amb mi o amb ells? —es queixà l’individu imposant.

—Un moment —va fer ell—. Això d’Annie pot ser divertit. Annie —va dir per sobre el cap de Mac Mac—, per què no ens en fas una demostració?

Però ella no estava disposada a que algú, alguna rival, l’observés i en prengués model abans d’hora.

—Qui ho vulgui veure —va dir— que no es perdi «Els enemics».

—Això no està bé! —es va queixar míster Spill.

—No, és el que li dèiem —féu Pett—. Entre nosaltres…

—Però escolteu!… —digué l’individu imposant.

—Un moment, home. No es cala pas foc! Apa, Annie, estem entre amics…

Annie va hesitar uns moments. Però a la fi es decidí. En el fons, se’n moria de ganes.

—Molt bé, però no aquí. Veniu.

Va saltar del tamboret i s’adreçà cap a la porta del fons del local. Els altres tres la van imitar.

L’home agafà míster Spill per la màniga.

—Però vós esteu pels negocis o per què?

—Per tot. Cada cosa al seu temps.

Coneixia bé aquell món. Mai no calia mostrar-se massa interessat per un contracte. L’oferta sempre tenia una relació directa amb la manca aparent d’entusiasme.

—Ara vull veure Annie —va fer—. Veniu, si voleu!

—Per què?

—Només que sigui per l’espectacle… Té les cuixes molt maques. No coneixeu Annie Sweet?

—És clar que sí.

—Ha trobat una nova manera de tibar-se les mitges.

—Molt bé, com vulgueu —accedí l’home, més aviat indiferent.

Van seguir darrera els altres, gairebé obrint-se pas a cops de colze, perquè la multitud s’espesseïa de minut en minut.

—Hola, Boby! —el saludà algú en passar.

—Què tal, Chic, com van aquestes americanes?

—Estupendes, noi!

Van riure tots dos i míster Spill, sempre seguit de l’home imposant, va continuar avançant cap als lavabos.

Els altres ja els esperaven, drets al passadís de darrera. Annie fins i tot estava impacient, ara, per a mostrar la seva habilitat.

En veure l’home, però, va dir:

—Qui és, aquest?

—No ho sé —digué ell, i fità l’individu, com si l’invités a presentar-se.

—Eddie Jigway —féu l’altre.

—No el conec —van comentar tres veus alhora.

—De la Jolly Pictures.

Tots es van mirar.

—I com segueix Sam Cole?

—És mort —va dir l’home.

Els altres van riure.

—Era per provar-vos —va dir Mac Mac—. No us coneixem. On estàveu amagat?

—No estava amagat —va dir míster Jigway—. Fins ara he treballat a Anglaterra.

—Això ja és una altra cosa.

Annie se’l mirà recelosament.

—Us interessa contractar-me?

—M’interessa contractar-lo a ell —va dir míster Jigway, indicant míster Spill—. Però si heu trobat una nova manera d’apujar-vos les mitges, potser també hi haurà alguna cosa per a vós.

Annie s’arronsà d’espatlles. Si hagués estat una dona, s’hi hauria negat rodonament. Com que era un home, sabia molt bé que no sols no podria imitar-la, sinó que a l’hora de voler explicar exactament com s’ho feia, es quedaria curt. Els homes, per a certes coses, no serveixen gens.

—Molt bé —va dir.

Els quatre homes la van envoltar i Annie mirà a una banda i altra. Va esperar que passés un individu barbut i espellifat, al qual per cert míster Jigway esguardà especulativament, i aleshores va dir:

—Començo.

Va començar. Tots quatre van seguir els seus moviments amb molta atenció i aviat van descobrir que l’únic que hi havia de nou en el nou procediment d’Annie era que li permetia de fer durar l’espectacle uns minuts més del que és habitual, sense que la cosa semblés volguda. Però ella volia que apreciessin el que en podríem dir el mecanisme de la cosa.

—Fixeu-vos —els explicà— en el joc de la cama quan les mans s’enfilen més amunt del genoll… La tinc rígida al meu davant, oi? Així… Però aleshores hi introdueixo aquest moviment de vaivé cap enrera… veieu?, i en retornar la cama a la seva primera posició de rigidesa, la mitja, automàticament, gairebé sense cap esforç de la mà, sense cap intervenció, diria, s’enfila uns quants centímetres més mentre queda tibant al genoll…

—Magnífic —digué míster Jigway, impressionat per aquella precisió gairebé científica—. Esteu sota contracte?

—No. I us adverteixo que la cosa és gairebé inèdita. Només l’he feta a «Els enemics».

—Bah! —digué l’home—. Us interessaria un contracte en exclusiva per… diguem dos anys?

—Cinc —va dir ella.

—Escolteu, escolteu, i la meva esquena? —s’interessà míster Spill.

—De primer són les cames —digué míster Jigway amb tota serietat—. Tres anys —oferí a la noia—. I ja sabeu que ningú més no ho faria.

—En podem parlar —digué la noia.

—Passeu demà pel meu despatx.

Es girà a míster Spill.

—I vós també.

—Però si encara no sé què voleu!

—La vostra esquena. És perfecta vista dalt d’un tamboret, ja us ho he dit. Què feu, ara?

Tot seguit, però, alçà la mà.

—No, no m’ho digueu, ja sé que sou l’home de les cigarretes. Però a mi em sembla més interessant la vostra esquena.

Va consultar el rellotge.

—Fins demà. A les deu, a les onze? Diguem les onze…

Allargà la mà i encaixà amb els tres homes i la noia. Tots quatre es van quedar on eren, mirant com s’allunyava.

—És ximple —va dir Mac Mac.

—Per què?

—Ningú no contracta per tres anys, en exclusiva, una noia només perquè sap apujar-se les mitges d’una manera que no ho fa ningú més.

—Per què no? —protestà Annie—. Jo crec que sap el que es diu. Hi ha pel·lícules que només es poden veure per les meves habilitats. Si no, no serien res. Sense els meus serveis, més d’un s’arruïnarà! —va concloure.

Els tres homes es posaren a riure i s’adreçaren altre cop al taulell. Però després de beure una altra copa, míster Spill va trobar que era tard. Abans d’abandonar els estudis, la seva cunyada l’havia telefonat per demanar-li si podria passar a buscar-la en una botiga d’Olvera Street cap allà a dos quarts de sis. Què havia anat a fer a Olvera Street, no ho sabia, perquè ella no li ho havia explicat. Tampoc no s’havien vist aquell matí; gràcies a la sortida nocturna, Kitty no havia pogut enllestir el guió per presentar-lo a Krammer.

—Bé, nois —va dir als seus companys—, demà serà un altre dia.

—Xambons! —va exclamar Pett, que era una mica envejós.

Annie li va treure la llengua i míster Spill rigué sense convenciment. Prop de la porta va sentir encara algú que cridava Boby, però no es va girar. Aquesta vegada devia anar per un dels altres Bobys que bevien al local; no sempre l’havien de cridar a ell.

Fora, va treure el Chevrolet del terreny d’aparcament, donà la volta i s’adreçà a Olvera Street.

Kitty duia un paquet a la mà i el va dipositar curosament al seient posterior. Ella es va asseure al costat del seu cunyat.

—Què és? —va preguntar míster Spill.

Però més o menys ja ho sabia. La botiga on havien quedat per trobar-se era un establiment especialitzat en la venda d’objectes d’art pre-colombins. Que fossin objectes d’art, era dubtós; que no eren pre-colombins, era absolutament segur.

A cops de clàxon s’obrí pas pels carrers on es respirava una atmosfera primitiva, vagament enervant, càlida i saturada d’olors exòtiques, ja que tots els mexicans de la ciutat semblaven haver-se donat cita en aquests encontorns.

—Un vas —va dir Kitty.

—Un vas?

—Sí, ceràmica, saps?

—Ah, sí!

No va voler preguntar amb quins diners ho havia comprat, perquè ja ho sabia. Eren els seus. Tots tres, la dona, la cunyada i Keith, vivien del seu treball. Ningú no en guanyava cap.

—Suposo que deu ser una ganga? —va fer, esperançat.

—Sí, l’he aconseguit molt barat. Quinze dòlars.

—Quinze dòlars!

Va fer un moviment brusc per evitar un altre cotxe que alentia al seu davant.

—I què en vols fer? —va preguntar, esforçant-se a no perdre la serenitat.

—Què et sembla que se’n pot fer, d’aquest vas? El posaré al despatx. Estic segura que m’inspirarà. Jonhy creu que la influència dels objectes d’art és beneficiosa.

—Jonhy?

—Jonhy Kantal.

—Ja!

Coneixia Jonhy Kantal. Una vegada havia estat al seu estudi a veure les coses que feia. No hi tomaria més.

—No t’és simpàtic, ja ho sé —digué Kitty.

—A mi? A mi no m’és res.

—Estic segura que triomfarà —va seguir ella—. Té alguna cosa de genial.

—Darrerament, m’adono que hi ha molta gent que de no fer res i viure a l’esquena dels altres en diuen ser genial. Potser sí que tenen raó.

—Deixa’m aquí —va dir ella de cop.

Passaven prop de la galeria i biblioteca Huntington.

—Què passa?

—M’he recordat que he de fer unes consultes —va dir ella.

Míster Spill aturà el cotxe. No va preguntar de quina mena de consultes es tractava. Ho sabia. Kitty havia acabat un guió. Demà o demà passat en començaria un altre. Aquesta vegada devia ésser la vida d’algun geni, de segur un pintor.

—No cal que m’esperis —va dir la noia, recollint el paquet amb el vas.

«Només faltaria!», va pensar ell, i va tornar a engegar el cotxe. Estava molt disgustat, però aleshores se li va acudir de pensar en Annie i en les seves cames i tornà a posar-se de bon humor. Però les cames el feren recordar dels peus de la nit passada i altre cop es va sentir amoïnat.

En arribar a casa i desar el cotxe, havia atès un dels instants més ombrívols de la seva vida. Ben just si va dir bona nit al repartidor de Saks, el carnisser, que s’esperava a la porta.

Però la seva dona el cridà:

—Bob, tens un dòlar?

—Per què?

—Keith ha encarregat un quilo de filet…

Un altre moment, potser no hauria dit res, perquè estava acostumat a coses pitjors; ara, protestà:

—I qui és Keith per encarregar res?

El xicot, que era una mica curt, va aclarir:

—Míster Ormer ha passat i ens ha ordenat un quilo de filet…

Míster Spill li llançà una mirada poc divertida.

—I què més? —va preguntar.

—Ha dit que el portéssim… —va respondre l’altre, càndidament.

—I què més?

—I l’he portat.

Míster Spill cridà:

—I què més?

—Bob, per Déu!

—I què més? —repetí ell.

El xicot, ara s’havia atabalat.

—No ho sé, jo. Ha parlat amb míster Sacks.

Míster Spill es féu sarcàstic.

—Esplèndid! —exclamà—. I què li ha dit a míster Sacks?

—Bob, deixa-ho córrer! —implorà la seva dona.

—Que portéssim un quilo de filet —repetí el xicot.

—I què més? —tornà míster Spill.

—Prou, prou! —féu Ruby, posant-se les mans a les orelles.

—Està bé —digué ell, magnànim.

Es va ficar la mà a la butxaca.

—Té el dòlar.

I es va endinsar cap als interiors de la casa, mentre la seva dona pagava el xicot. I ves per on, ara de sobte descobrí que estava recobrant el seu bon humor. Aquell diàleg li havia fet un bé immens.

La seva dona va tancar la porta i el va seguir cap al living.

—Però què et passa, Bob?

—A mi? Res. Pregunta-ho a aquest Jim, o Sam, o Mac, o com dimonis es digui. Trobo que Sacks podria emplear nois més espavilats.

—És que no han anat bé, les coses a l’estudi?

—Sí —va dir ell, sense explicar que cap de les vegades no havia encès la cigarreta amb aquella impecabilitat que el caracteritzava. Probablement ningú no se n’havia adonat i era inútil donar motius d’enquimerament a la seva dona—. Però és que em rebenta que Keith es permeti aquestes llibertats. Es veu que no fem prou de mantenir-lo que encara és ell qui decideix què hem de menjar! No, si un dia acabaré la paciència i… —tornava a enfurismar-se.

—No, Bob, ara no. Està enllestint la novel·la.

—Ditxosa novel·la! Tant sentir-ne parlar em fa venir ganes de no llegir res més en tota la meva vida.

Però en flagrant contradicció amb les seves paraules, s’apoderà del diari que hi havia sobre una butaca, on l’havia deixat Ruby quan el noi de Sacks trucà a la porta.

—Ja em sentirà! —va afegir, tot asseient-se.

—No li diguis, res, sents?

—Ah, no? I el dia que li passi pel cap d’encarregar un cotxe, un aparell de televisió… què?

Tornà a deixar el diari, disgustat.

—Vaig a dutxar-me —digué aleshores, i s’allunyà cap al bany.

Uns moments després era sota l’aigua. A la dutxa, tot i dur un aparell de seguretat que acabava de posar-se a la venda, li havia passat quelcom, perquè en lloc de distribuir l’aigua regularment, la concentrava en determinats indrets formant un doll espès i desagradable. Va maleir-la en veu baixa, es donà una ensabonada innecessària i aleshores va tenir tota la feina del món per llevar-se aquell sabó.

La conseqüència fou que en sortir de la cambra de bany tornava a estar d’un humor de mil dimonis. Però no tenia amb qui fer-se’l passar, perquè Ruby se n’havia anat a la cuina.

Vestit només amb el seu extravagant pijama taronja, tornà a entrar al living, però es repensà i retrocedí de nou fins a la cambra, on encengué tres o quatre cigarretes. Estava massa alterat i va haver de deixar-ho córrer. Progressivament, el seu humor empitjorava.

Per tercera vegada al living, va acabar per apoderar-se de nou del diari i el desplegà. Va passar per alt totes les informacions de caràcter polític i guerrer. El tenien fastiguejat. Va aturar-se en un titular:

TROSSEJADOR PROFESSIONAL ESQUARTERA UNA DONA

La cosa prometia i va llegir la informació que hi havia sota, de la qual es desprenia que en una clotada de Verdugo Wash havia estat trobat el cos d’una dona, salvatgement mutilat. L’assassí havia fet la seva víctima a trossos, dels quals se’n comptaven no menys de vint-i-quatre, sense parlar dels tres o quatre que va resultar que faltaven quan es procedí a la reconstrucció del cadàver. L’obra, afegia el diari, i ho demostrava amb un seguit de fotografies eriçadores, era feta amb tanta perfecció que indicava la mà d’una persona acostumada a esquarterar cadàvers. Certs detalls tècnics d’aquest esquarterament feien sospitar que es tractava, potser, d’un carnisser…

Míster Spill va alçar el cap, va refusar en silenci el pensament que acabava d’acudir-se-li, però com que el pensament va retornar amb pesada obstinació, acabà per aixecar-se i deixar el diari de banda. Ara ja no sabia si estava de bon humor o de mal humor. Estava simplement preocupat.

Va adreçar-se a la cuina. Ruby, com havia previst, era allí.

—On és el filet? —va preguntar.

—Per què? A la nevera.

Se n’hi anà.

—No has llegit el que diu el diari?

—Què diu?

—Algú ha trossejat una dona i falten uns quants trossos…

Ruby va quedar-se un moment molt quieta; després esclafí la rialla.

—No deus pas sospitar que Sacks…

—No sospito res, però…

Tenia ja el filet a les mans i l’examinava. Era un tall magnífic, però ell no hauria pogut dir a quina mena d’animal pertanyia. Va olorar-lo, sense cap resultat positiu. Ruby se li havia apropat.

—Què et sembla? —preguntà ell.

—Però com t’ha pogut venir, aquesta idea? —replicà ella.

—No ho sé. Què et sembla? —repetí.

—És un tall molt bonic, Sacks sempre ens ha servit bé.

—I és vedella?

—Em sembla que sí!

—Però no n’estàs segura?

—Però Bob, què et passa?

Ell tornà a deixar el tall a la nevera. Sense donar explicacions, va dir:

—De tota manera, pel gust ja ho coneixerem.

Després d’això abandonà la cuina i retornà al diari. Va llegir la informació del crim per segona vegada.

Ruby el va seguir.

—No pot ser que sospitis seriosament… —va començar.

—No sospito res. Però no em fa gràcia.

—Però Sacks…

—Sacks com un altre.

Es va sentir el cop de la porta i tot seguit un parrupeig de tórtora envaí l’aire. Abans de veure’l, tots dos van saber que es tractava de Keith, el qual tenia molta habilitat per imitar tota mena d’ocells.

El xicot va treure el nas al living, continuà parrupejant, va fer una indicació amb la testa per donar-los a entendre que els havia vist, retrocedí i va desaparèixer en direcció a la seva cambra.

Míster Spill i la seva dona l’havien observat també en silenci. Quan va ésser fora, es van mirar.

—Què li passa, a aquest? —preguntà míster Spill.

—No veig que li passi res.

—Aquestes maneres em molesten —digué míster Spill—. Que es pensa que som ocells per entrar d’aquesta manera, com si no hi hagués ningú?

—Ja saps que sempre ho fa.

—Doncs ja és hora que deixi de fer-ho —digué ell.

Va tornar a submergir-se en el diari, encetant els comics, i Ruby, per no discutir, se’n va anar a la cuina.

Tornà a sortir-ne a l’acte i preguntà:

—I Kitty? M’ha dit que et telefonaria per retornar junts.

—L’he deixada a Huntington; es veu que m’ha pres per un taxi —digué ell—. Però abans ja s’havia rebentat quinze dòlars. Els hi has donat tu, és clar!

Ruby ja estava penedida d’haver preguntat per la seva germana, però va haver de contestar:

—Sí. Tenia tantes ganes d’aquest vas!

—Això és el que trobo més graciós —va fer ell—. En aquesta casa tothom té ganes de coses, però ningú no fa res per merèixer-les. Amb els diners dels altres, també jo me’n permetria, d’extravagàncies!

—Però si el necessitava! Diu que l’inspirarà molt…

—Que ho conti a Krammer, això!

Keith entrà de nou al living, en cos de camisa, encara fent la tórtora. Míster Spill se li girà a l’acte, però no va dir res, limitant-se a esguardar-lo críticament. El xicot no s’immutà. Va lliurar-se a uns quants virtuosismes que els altres dos evidentment no sabien apreciar i després, sense transició de cap mena, preguntà:

—Com està, el sopar?

—Ara de seguida —digué Ruby.

Ell assentí amb el cap i tornà al seu cant. Míster Spill va obrir la boca, però ell alçà la mà, per indicar-li que no era el moment oportú i, sempre amb la mateixa flema, va allunyar-se cap a la porta.

Míster Spill digué en veu ben alta, perquè l’altre ho sentís:

—És ben ximple!

—Deu haver treballat bé —digué Ruby.

Míster Spill tornà a mirar el diari.

—Déu us faci bons a tots plegats —va concloure.

Ho va dir tranquil·lament, com si en el fons li fes gràcia, però Ruby el coneixia i sabia molt bé que aquell era el moment en què podia explotar de debò, si se’l contradeia. Per això, sense replicar, tornà a retrocedir cap a la cuina.

Keith devia haver-se quedat a la porta, perquè de cop el van sentir parlar amb algú. Aleshores va entrar Kitty, que se n’anà directament a la cuina.

—Ruby! —féu—. Ja el tinc.

Va avançar fins a la taula sense pintar i hi deixà el paquet.

—Ja veuràs que és bonic! —va fer.

Va desfer paper i cordill i el vas emergí. El deixà al bell mig de la taula, sol, i s’enretirà una mica com per veure’l més bé. Ni que hagués estat una pintura.

—Quina meravella! —digué Ruby.

—Oi que sí? M’han assegurat que és autèntic. Ja es veu, però. Fixa’t!

Li anà assenyalant els detalls. El vas representava el déu Maquilxotztl, amb el vestit, coll i cara policromats. Una pedra de jade indicava l’indret del cor. El rostre del déu era alhora còmic i horrible, un homenet grotesc, afectat de macrocefàlia. El conjunt resultava bàrbar, però no mancat d’una certa gràcia ingènua.

—Què et sembla?

—M’agrada molt —va dir Ruby.

No era veritat. Tampoc no ho trobava meravellós. Tots aquests objectes la deixaven indiferent. Ara: podia comprendre que d’altres, com Kitty, s’hi interessessin.

—I només quinze dòlars, ja ho veus! És regalat!

Ho era, no hi havia dubte. El dubte era en l’autenticitat. Però Ruby es guardà prou de dir res. No volia tirar una galleda d’aigua freda sobre els entusiasmes de la seva germana, la qual, pobreta, prou disgustos tenia amb l’afer dels guions.

Keith, però, no era tan primmirat. Sense que la noia se n’adonés, l’havia seguida a la cuina, en silenci. Ara avançà, sobresaltant-les lleugerament.

—És una falsificació —va dir.

Kitty es girà com si l’haguessin mossegada.

—Com ho saps? Què hi entens, tu, en art asteca?

—Res. I tu tampoc. Però totes les peces autèntiques són als museus.

—No és veritat. Els indis fan excavacions pel seu compte i venen el que troben.

—Potser sí, però no per quinze llardosos dòlars.

S’apropà més al vas i allargà la mà.

—No el toquis! —va dir Kitty.

Ell, però, el tocà, el girà i va examinar-lo per tots costats.

—Quants en vols per cinc dòlars? —preguntà després.

—Cap. Ja tinc aquest.

—Et puc proporcionar tots els que vulguis. I altres coses, també.

—Llengua!

—Cinc dòlars i demà et porto el que em demanis.

La confiança de Kitty començà a esberlar-se.

—N’estàs segur? —va preguntar.

—És clar que sí! Jo havia tingut una botiga d’aquestes coses…

—Tu?

—Bé, els meus pares, quan era petit. Ja veus que conec una mica l’afer.

—Però, Keith, mai no ens n’havies parlat! —digué Ruby—. És veritat, això?

—Naturalment.

Es girà a Kitty.

—Si en lloc de ser tan reservada i mostrar-me aquesta mala voluntat que em mostres contínuament me n’haguessis parlat, et podia haver estalviat deu dòlars. I si haguessis volgut una cosa autèntica, també te l’hauria trobada.

—Oh, Keith! —féu ella, tota mansa—. Com ho podia suposar? Podries trobar-me un d’aquests miralls de pissarra…

—Fals o autèntic?

—Bé —va dir Kitty—, de fet, m’és igual.

—Ja ho veig —va dir ell, mirant-la despectivament.

I, sense dir res més, s’encaminà cap a la porta. Des d’allí es girà:

—I el sopar?

—Ara mateix.

Se’n va anar cap al living, on míster Spill seguia amb els comics. Es va asseure al seu davant, mirant de llegir les capçaleres que queien a la banda de sota. A míster Spill això el molestava i va modificar la seva posició. Keith seguí el seu moviment.

—El vols llegir? —preguntà aleshores míster Spill.

—Oh, no, fes, fes!

—És que si el vols llegir, només cal dir-ho…

—Bé, dóna-me’n la meitat…

Míster Spill separà unes pàgines del diari i les hi allargà.

—No vols res més?

—Oh, no, gràcies! O potser una cigarreta, si ets tan amable…

Míster Spill, per casualitat, no en tenia cap a sobre, però es va aixecar i anà a cercar-les a la seva americana.

—Alguna altra cosa?

—Ets molt amable —repetí Keith—. Foc, si et plau.

Li va donar foc.

—Si necessites res més abans no m’assegui, digues-ho —féu.

—No, no…

—Em puc asseure, doncs?

—Ets a casa teva…

—I puc llegir el diari, vull dir el tros de diari…

—Només faltaria! —va dir Keith, deferent.

Míster Spill es va asseure, però a l’acte, incapaç de controlar-se, agafà els fulls que tenia i els rebregà rabiosament fins a convertir-los en una bola.

Keith se’l mirà tranquil·lament. Quan va haver acabat, sense una paraula, li allargà les altres pàgines. Míster Spill les va prendre.

—Gràcies —digué, molt seriós.

I les va rebregar, rebotent-les per terra.

Ruby va treure el cap per la porta.

—Ja podeu venir a sopar, vosaltres.

Es van aixecar tots dos i, sempre silenciosament, passaren al menjador. Es van instal·lar davant l’ou amb xocolata que la dona els havia servit.

Ruby, per l’actitud dels dos homes, va comprendre que havia passat quelcom. Amb la bona intenció d’aclarir aquella atmosfera que li semblava amenaçadora, va dir:

—Has llegit això del crim, Keith?

—No he tingut temps —va fer ell, mirant de reüll míster Spill.

L’altre saltà:

—Però, de temps per anar a encarregar un filet a Sacks, sí que n’has tingut.

—Oh, no ha estat cap molèstia. Passava per allí…

—Però per a mi sí que ha estat una molèstia —digué míster Spill, recalcant les paraules—. Això no se t’ha acudit, oi?

Keith s’empassà una mica de xocolata.

—No es pot pensar en tot —s’excusà.

Míster Spill no ho pogué resistir més.

—És literalment fantàstic! —va dir—. Qui li dóna a entendre a aquest cap-gros que hauria d’estar més que agraït de trobar aquí una taula parada i un llit? Escolta —prosseguí—, l’encarregada de la compra és Ruby, no tu…

—Però feia molt de temps que no havíem menjat filet —digué Keith.

—I estaràs molt de temps més sense tastar-lo. Perquè d’aquell que has encarregat ja t’asseguro jo que no en sentiràs ni l’olor.

—Bob —advertí la seva dona.

—Qui vulgui menjar filets, que treballi i que se’ls pagui.

Keith se’l mirava menyspreador.

—Estic a la pàgina mil vint-i-cinc.

—I a mi què em fa, això? Escolta —tornà—, no ens enfadem. Prenem-ho amb calma.

—Però si jo no m’he enfadat, ho pots ben creure.

—Molt bé, molt bé, no t’has enfadat. Doncs escolta: per què, amb tantes habilitats com tens, no n’explotes alguna per fer diners? Ves, per exemple, què et costaria d’escriure per al cine…

Keith se’l mirà sense replicar, massa profundament ofès per trobar una sola paraula de condemnació.

Kitty va dir:

—Per escriure per al cine es necessiten uns dots especials. No tothom els té.

El xicot l’esguardà, burleta, tot d’una oblidat de l’ofensa.

—I qui els té? Tu? —preguntà.

—Sí, jo —digué ella, sense deixar-se desmuntar pel sarcasme de la veu de l’altre.

—Aleshores —va prosseguir ell impertorbable—, vols dir que tenir dots per escriure per al cine equival a tenir l’habilitat d’entrevistar mensualment l’amic Krammer? Perquè fins ara em sembla que no n’has tret gran cosa més, d’aquests dots. Potser —afegí— és que no els has explotat bé.

—Potser —replicà Kitty— és que tens enveja.

—Dels teus originals perduts?

Però míster Spill ja en tenia prou.

—No discutim —va dir—. No es tracta d’això. Es tracta de ser positiu. Potser sí que ets un geni, Keith —va fer—, però de moment encara no ho has demostrat.

—I per demostrar-ho cal que escrigui guions?

—No necessàriament. Podries fer altres coses, si això et desagrada. Amb la teva facilitat per imitar cants d’ocells i tota la resta, estic segur que no et costaria gens d’obrir-te camí. Aquestes habilitats són més apreciades del que et penses. Mira —va fer—, només et vull posar un exemple: Frentz, l’home que sap imitar el bordar de dues dotzenes de races de gossos. És una cosa semblant a això dels ocells, oi? Doncs quant diries que cobra?… Ara té un contracte per dos anys a raó de dos mil cinc-cents setmanals…

—Que bon profit li facin —digué Keith.

—Què vols dir?

Com que s’havien acabat l’ou amb xocolata, Ruby s’aixecà i retirà els plats. Kitty va encendre una cigarreta. Sempre ho feia, entre plat i plat.

—No vull dir res.

—Si el cine no t’agrada —va dir aleshores Kitty, la qual, encara que ofesa procurava amagar-ho, esperançada com estava que l’altre podria proporcionar-li l’espill de pissarra—, per què no tornes a la teva antiga professió?

Míster Spill dreçà l’orella.

—Ah, tenia una professió?

Estava tan sorprès com si li hagués caigut un llamp al plat.

—Sí —va dir Kitty—, venia objectes indis.

—Bé! A propòsit, encara no he vist el vas…

—És fals —va dir Keith.

—Així, hi entens?

Va fer una pausa, mentre Ruby retornava amb un plat de peix adornat amb salsa i nata.

—No seria mala idea —continuà míster Spill.

—El què? —preguntà Ruby.

—Que es dediqués a vendre coses índies…

—Però per fer això calen diners… —féu observar ella.

—Bob ho podria arreglar, oi? —insinuà Kitty.

—No ho sé. Depèn del que calgués. Però potser podria interessar-hi algú.

—Això —féu Ruby—. Això sí que estaria bé.

—Què et sembla, Keith? —preguntà míster Spill.

—Que sou molt amables.

—No t’agrada?

—Molt!

S’empassà el peix que tenia a la boca.

—Sóc un escriptor —va dir aleshores—. Un escriptor. És que no ho heu entès encara? Per què em va demanar Ruby de venir a aquesta casa? No us en recordeu? Perquè sóc un escriptor. És que hauríeu acollit igualment un agent d’assegurances, o un empleat de la funerària?

—Ja saps que no!

—Doncs bé, sóc un escriptor, un artista. I la meva feina és escriure. Només escriure. Escriure de debò —va dir amb una llambregada a la noia.

—Molt bé, molt bé! —acceptà míster Spill—. Així, et negues a treballar en res que no sigui la teva obra?

—Això mateix —digué Keith, i amb el mateix to solemne de veu—: Ruby, no n’hi hauria una mica més, de peix d’aquest?

Desgraciadament per al novel·lista, no n’hi havia.

—Llàstima! —va dir.

Míster Spill no es deixà distreure.

—Admetem-ho —va fer—. Sé respectar com un altre la força de voluntat i el talent. Però, sense sortir del que t’agrada fer, per què no escrius també alguna cosa curta, una historieta, contes… què sé jo!, per enviar-ho a les revistes?

Keith esguardà davant seu. Com que s’havia acabat el peix, sense esperar que li canviessin el plat va agafar una taronja de la fruitera que hi havia sobre la taula. La va pelar lentament, reflexionant.

A la fi va dir:

—Això ja és una altra cosa.

—Em plau sentir-t’ho dir —afirmà míster Spill.

—Sí —féu Keith—, puc fer-ho. No que m’agradi, enteneu-me, que prou feina tinc amb la novel·la. Però puc fer-ho.

Tornà a reflexionar.

—I fins i tot puc començar de seguida. Ara mateix! Deixeu-me només menjar la taronja…

—No corre tanta pressa —va dir míster Spill, alarmat.

—A més, aquesta nit tampoc no pots picar. Bob treballa demà —féu Ruby.

Keith va rebotre la taronja pel plat.

—Ja està! —va dir, disgustat—. Voleu que escrigui i no em doneu cap oportunitat!

—Tens tot el dia per fer-ho…

—I Bob ha de dormir. La nit passada…

Keith s’aixecà.

—Que dormi, doncs!

Se separà de la taula, indignadíssim.

—Burgesos! —exclamà.

Els altres tres no s’atreviren a replicar. Se’l van quedar mirant mentre sortia del menjador a grans gambades.

Un moment després, però, retornava. En silenci, s’apropà a la taula, allargà la mà i va agafar dues taronges.

Tot seguit va desaparèixer sense afegir un sol mot.