IV. Reportatge en exclusiva

Kitty saltà del cotxe i tancà la porteta amb un cop sec.

—Bona sort! —va dir míster Spill.

—Gràcies. Fins al vespre.

Mentre el cotxe arrencava, travessà la vorera, fins al reixat imposant que tancava els estudis als intrusos i curiosos. Sammy, un dels porters, mirava des la seva gàbia i, com que ja la coneixia, acudí a obrir.

—Bon dia, miss Woodall —saludà.

—Hola, Sammy. Com va aquesta cama?

—Bé, més bé —va contestar Sammy, que precisament s’havia traslladat de Nebraska a Califòrnia per qüestions de salut.

Kitty penetrà al pati i s’aturà al costat d’uns testos de clavells.

—Voleu veure míster Krammer? —preguntà Sammy.

—Sí.

L’home entrà a la porteria i despenjà un dels innumerables telèfons que decoraven tota una banda de taula. Kitty s’havia quedat fora, amb el seu original sota el braç. Va canviar un senyal amical amb un dels policies dels estudis, que voltava per l’altra banda.

Sammy tornà a sortir de la porteria.

—Ja podeu passar —digué—. Ja coneixeu el camí —afegí.

—Sí —afirmà Kitty, no ben segura que els mots del porter no amaguessin una certa ironia.

Avançà cap els edificis de l’esquerra, pujà unes escales i penetrà al vestíbul.

—Al segon —va dir a l’ascensorista.

No el coneixia. Com de costum, era un xicot nou, tot pigat i de cabells gairebé vermells. Cada vegada que anava als estudis trobava un ascensorista diferent. Tots, però, tenien els cabells i les pigues en comú. Potser els heretaven amb el càrrec…

El passadís del segon pis era un formigueig de gent que anava i venia apressada, entrant i sortint dels despatxos que s’obrien a ambdós costats. La majoria duien papers a les mans. Gairebé tots eren gent jove que Kitty ja coneixia prou per bescanviar-hi una salutació distreta i distant.

Al segon despatx a l’esquerra, on en lletres daurades sobre un vidre opac podia llegir-se el nom de míster Krammer, tustà lleugerament i, sense esperar, va empènyer la porta i entrà.

Sònia Clark, darrera la seva taula, filtrava les visites. Assegudes al banc que corria al llarg de l’altra paret, hi havia quatre o cinc persones, homes i dones, tots amb el seu original a les mans.

—Bon dia, miss Clark —saludà, apropant-se a la taula.

—Bon dia, miss Woodall —va fer l’altra, perquè també eren velles conegudes—. Que voleu veure míster Krammer?

—Si és possible…

—Ara està ocupat. Us podeu esperar una mica?

—És clar.

Anà a seure al banc, junt amb els altres sol·licitants. Dos d’ells també eren habituals. Vegada sí i vegada no, coincidien en el mateix indret. Mai, però, no s’havien parlat. Al contrari, es miraven amb recel, gairebé amb hostilitat. Ni ells ni ella no acabaven de saber ben bé per què.

Kitty va encendre una cigarreta i es disposà a esperar. La dona que tenia al costat, que ja quarantejava, li adreçà la paraula:

—Com és? —va fer.

—Qui?

—Míster Krammer, naturalment.

—Ah, un home encisador! —replicà Kitty.

—Estic molt emocionada —féu l’altra.

—És el vostre primer guió?

—Sí.

A Kitty li va estranyar que míster Krammer estigués disposat a rebre-la tan aviat. Ella no havia començat a poder-s’hi entrevistar personalment fins que ja n’havia escrits quatre. Potser tenia influències.

—Míster Groc —féu Sònia.

Un dels individus es va aixecar i desaparegué cap al despatx de míster Krammer.

Una noia obrí la porta exterior i entrà ràpidament, adreçant-se a la taula de Sònia, a la qual va dir unes paraules en veu baixa. Sònia es va aixecar i va seguir-la al passadís, tancant la porta darrera seu. Totes dues semblaven molt excitades.

—Què deu passar? —va fer la dona que duia el seu primer guió.

—No ho sé.

A ella ja no la sorprenien aquestes anades i vingudes, aquelles precipitacions. Cada cop que acudia als estudis passava una cosa o altra. De vegades arribava a saber de què es tractava, de vegades no.

Va llençar la punta de la cigarreta, es va treure el mirallet i la barra de carmí de la cartera i començà a repintar-se els llavis.

Sònia retornà tan de pressa com havia sortit. Potser perquè tenia necessitat de compartir el seu secret amb algú, s’apropà al banc i va dir a Kitty:

—Ha arribat miss Potter. D’incògnit!

—Sarah Potter?

—La mateixa.

Era una gran artista. Ja feia temps que es rumorejava que acabaria a Hollywood, perquè Anglaterra era massa petita per al seu talent. I ara havia arribat.

No tenia res d’estrany que s’hagués presentat d’incògnit. Procurava imitar Greta Garbo, deia que menyspreava la publicitat i que li agradava passar desapercebuda. Però Kitty sospitava que allò que en l’actriu sueca era un desig sincer, en la Potter no passava d’una simulació amb fins, precisament, publicitaris. Li agradava jugar a la dama misteriosa.

—Treballarà aquí? —preguntà.

—Aquest matí s’ha de signar el contracte —féu Sònia, abaixant la veu.

A la seva taula va disparar-se un dels nombrosos objectes sonors que hi havia i la noia retornà ràpidament al seu lloc. Consultà quelcom.

—Miss Flemis, podeu passar.

Miss Flemis, una joveneta prima i encarcarada, avançà cap a la porta de míster Krammer amb estudiada lentitud.

—Qui és, Sarah Potter? —preguntà la que quarantejava a Kitty.

—Com! No la coneixeu? L’artista més cèlebre d’Europa.

—No ho sabia.

Kitty l’esguardà atabalada. Era impossible! La dona va comprendre que havia de donar alguna explicació.

—No vaig mai al cine, jo! —digué.

Kitty va estar a punt de preguntar-li qui li havia donat la idea d’escriure guions, però després de pensar-s’hi preferí callar.

Va encendre una altra cigarreta i continuà asseguda. Van entrar dos individus més, però es veu que no eren prou importants o prou influents per fer-se rebre per míster Krammer, ja que van haver de deixar els originals a Sònia, que els apilà en un costat de taula, on ja n’hi havia potser cinc o sis dotzenes. Es deia que cada dia se’n rebien uns milers. Es deia, també, que no els llegia mai ningú. Però Kitty no s’ho acabava de creure.

Sònia va fer passar la dona que no anava mai al cine, la qual en sentir el seu nom es va enrojolar tota. Probablement ja començava a creure que es feia cèlebre. No tots els mortals havien tingut la sort de veure pronunciat el seu nom per una de les secretàries de míster Krammer. Així es comença.

Kitty va somriure. Conservava moltes il·lusions, però encara n’havia perdudes més. Va seguir xuclant la seva cigarreta.

Sònia havia tret un paquet de chewing-gum i ara mastegava enèrgicament, inclinada sobre els seus papers. Va deixar-los en entrar un xicot d’una trentena. Aquest no duia cap original sota el braç, avançà familiarment cap a la taula i ell i la noia es posaren a xerrar en veu baixa, interrogant-se l’un a l’altre. Kitty va recordar que ja l’havia vist altres vegades. Era el doble d’algú, si no s’equivocava, però fos de qui fos, no s’hi assemblava gens. Entre ell i Sònia devia haver-hi quelcom, perquè sempre que l’havia vist, era xerrant amb la noia.

La porta es va tornar a obrir per donar pas a un xicotet que desapareixia materialment sota una muntanya de fulls relligats. Més guions. Sònia es va aixecar i anà a obrir una porta que hi havia al costat mateix de la que donava al despatx de míster Krammer. Hi van entrar tots dos i al cap d’un moment, el noi reaparegué amb les mans buides, seguit de Sònia. Kitty va pensar que aquell devia ésser el cementiri de la lletra mecanografiada. Probablement on havia anat a parar la seva primera obra, perquè recordava molt bé que en aquella ocasió ni al despatx de Sònia no havia pogut arribar. El progrés fins al despatx de míster Krammer era lent. Per a alguns més que per a d’altres, però.

Sònia tornà a instal·lar-se darrera de la seva taula, va fer passar a míster Kikrs, que ja era l’únic visitant que precedia Kitty, i reprengué la seva conversa excitada i riallera amb el doble.

Aleshores es va disparar el telèfon, que la noia despenjà negligentment; però a l’acte el passà al xicot, el qual sortí corrents, gairebé sense acomiadar-se de Sònia. A la porta va ensopegar amb un home alt i gros que també venia amb el seu guió.

Darrera d’ell, però, va comparèixer un dels policies de l’estudi, el qual, sense donar-li ni demanar-li explicacions, l’agafà pel braç i se’l va endur altre cop, quan l’individu ja havia arribat davant de Sònia. L’home no es va resistir, però en un darrer esforç va llançar l’original sobre la taula de la noia. Ella el va recollir sense immutar-se i el col·locà sobre la pilera. Kitty va comprendre que, a desgrat de tot, l’home estava content. L’escena havia estat de pel·lícula muda.

Va tornar a sentir-se el timbre d’avís, una mena de carrisqueig que tenia de la taula, i Sònia féu:

—Miss Woodall.

Kitty es posà dempeus, subjectant el seu original sota el braç, i avançà al seu torn cap al despatx de l’important míster Krammer.

Míster Krammer, com alguns altres dels seus conciutadans, era molt aficionat a posar els peus sobre la taula, convençut que aquesta positura és de les més còmodes, però com que ell encara era més còmode que la positura, havia refinat la cosa fins a l’extrem de treure’s les sabates.

La primera cosa, doncs, que Kitty va veure en entrar al despatx, van ésser dos immensos peus enfundats en uns mitjons vermells i blancs que feien joc amb la corbata de míster Krammer. Però no es deixà impressionar. Coneixia aquelles rebudes.

—Bon dia, míster Krammer.

L’altre va moure el peu, en senyal de salutació, però va continuar mirant uns papers que tenia a les mans. De cua d’ull devia veure que Kitty s’havia quedat dempeus al seu davant, perquè va tornar a moure el peu d’una manera prou explícita per indicar a la noia que es podia asseure.

Kitty ho va fer, familiaritzada amb aquell llenguatge que era el primer que míster Krammer ensenyava o procurava d’ensenyar als seus visitants. Va agafar el guió entre les mans, disposada a lliurar-lo, però de moment s’entretingué a fullejar-lo per tal de defugir aquell primer pla de peus.

Míster Krammer alçà l’esguard dels papers i s’apoderà del telèfon interior.

—Kholsen! —va fer—. Aquí Krammer… No, no i no!

Pausa.

—No, no, i no!

Pausa.

—No, no, i no!

Penjà.

Va agafar els papers que havia deixat en un costat, els féu a bocins i els llençà al seu darrera, no a una paperera, sinó a terra. Se’n veia ja un gran escampall.

—Ara estic per vós, estimada miss Woodall…

Però el timbre del telèfon el va fer callar. S’apoderà de l’aparell.

—Krammer!

Breu pausa.

—No, no, i no!

Pausa més llarga.

—No, no, i no!

Penjà i es va passar la mà per la barbeta. Tornà a tombar-se a Kitty. Ella li va somriure.

—De manera —va dir míster Krammer— que hem tornat a pecar…

Kitty gairebé es ruboritzà. Míster Krammer la feia ruboritzar sovint.

—Vaig acabar-lo ahir… —féu, allargant l’original.

Per la porta oposada a la que donava al despatx de Sònia, va entrar una noia, sense trucar. Era la veritable secretària, fins on Kitty sabia, perquè el fet és que resultava força difícil d’orientar-se sobre les funcions precises del personal que entrava i sortia contínuament de les dependències.

La xicota anà fins a la taula de míster Krammer i li lliurà un paper. L’altre el mirà.

—No —va fer, i el bocinejà abans de llençar-lo al seu darrera.

La noia va assentir amb el cap i se’n tornà per on havia vingut. Míster Krammer es girà de nou a Kitty.

—Dèiem, doncs… ah, sí!, que el vau acabar ahir. Ara no tinc temps ni perquè me’n doneu una idea. Ja el llegiré. Avui mateix, probablement. Em passo les nits llegint, no ho sabeu?

Kitty va somriure.

—Encara no m’heu dit res de «Correu de l’est»…

Míster Krammer va treure els peus de sobre la taula i agafà un cigar que començà a mastegar sense encendre’l.

—«Correu de l’est»?… Jo he llegit això? —es preguntà.

—Em vau dir que ho llegiríeu…

—Hauré de buscar-ho. Aquesta gent m’ho enreden tot!

Amb un dit, va petjar un dels dotze o tretze timbres que adornaven la taula.

El xicot que va entrar devia estar-se esperant darrera la porta, perquè no va tardar ni un segon.

—Boris —va fer—. Em cercareu «Correu de l’est». Per Woodall. El vull aquest vespre mateix!

—Molt bé, míster Krammer —va dir el xicot, i es retirà.

Míster Krammer tornà a mirar la seva interlocutora.

—Ja us telefonaré —va dir.

Va somriure i s’aixecà. Kitty va fer un esforç.

—És el millor que he fet —va dir assenyalant l’original, mentre també s’incorporava.

—N’estic convençut —digué míster Krammer, encaminant-se a la porta, peus descalços.

Kitty es va veure obligada a seguir-lo. Cada vegada passava el mateix. No hi havia manera d’explicar res, de preguntar res. Míster Krammer sempre estava massa ocupat.

Va allargar la mà.

—Veniu sempre que vulgueu —va fer—. Ja sabeu que sou la ben rebuda.

—Gràcies —va dir Kitty.

I la porta es va tancar darrera d’ella.

Va travessar un altre despatx, on es movien quatre o cinc persones, totes corrent d’una banda a l’altra, no se sabia per què. Es movien tant, que gairebé era impossible de comptar-les. Kitty ni ho intentà.

Va sortir al passadís i començà a allunyar-se. Estava una mica deprimida. Sempre que visitava míster Krammer li passava el mateix. No era fins després, l’endemà o l’endemà passat, que tornava a reprendre confiança. Mentre era allí, la cosa era impossible. Es veia d’una hora lluny que hi havia massa poc personal per llegir tots els guions. Alguns devien llegir-los, és clar. Però qui els llegia? Míster Krammer, en la seva qualitat de cap de guionistes?

—Miss Potter, miss Potter! —va sentir que cridaven al seu darrera.

No es va girar.

—Miss Potter! —insistí la veu.

Aleshores va mirar, de sobte encuriosida. Va trobar-se amb dos individus joves que l’acorralaven contra la paret.

—Miss Potter… —tornà a dir un d’ells.

—És a mi? —féu ella.

Els altres dos es van mirar, feliços, i van riure.

—No sóc miss Potter —digué ella.

—Què et sembla? —digué un dels xicots a l’altre.

—Ja sabem que viatgeu d’incògnit —féu aquest altre—, però això no pot durar sempre. Sabem que acabeu de signar un contracte.

Kitty tenia els ulls molt oberts i anava a explicar-los circumstanciadament qui era i d’on venia, quan va recordar que sempre li havien dit que tenia una retirada amb l’estrella britànica. Era possible que aquell parell, que fins aleshores només devien haver vist a la Potter en fotografia, s’hi enganyessin?

Els altres van interpretar malament el seu silenci.

—Som periodistes —va dir el més alt—. Suker, de «The Moon».

—Grady, fotògraf —es presentà l’altre.

Kitty va somriure. Per què no? —es va dir. Seria una bonica farsa. Ella no ho havia pas buscat…

—Sou molt simpàtics —va fer—, però no tinc res a dir.

—Apa, apa, miss Potter, no sigueu així! Tots ens hem de guanyar la vida…

Kitty tornà a somriure i es posà a caminar. Els dos periodistes la seguiren. Suker ja s’havia tret un bloc i un llapis.

—Digueu, miss Potter, què opineu d’Amèrica i dels americans?

—No és una pregunta molt compromesa? —replicà ella. I aleshores, fent-se la ingènua—. I vosaltres sou tota la premsa de Califòrnia?

—Oh, no! —digué el fotògraf—. Si sabéssiu la recepció que se us preparava! Però no ens han deixat entrar als estudis. A la porta hi ha potser cinquanta col·legues que us volen saludar!…

Kitty s’espantà.

—Què dieu?

Els dos periodistes es van mirar significativament.

—No els voleu veure? —preguntà després Suker.

—Oh, no, avorreixo aquestes coses. Sempre les he avorrides…

—Bé —va dir Grady—, potser ho podrem arreglar. Si ens concediu una exclusiva… Sabem maneres de sortir de l’estudi.

—Sí, sí, el que vulgueu —acceptà Kitty.

Suker l’agafà pel braç.

—Veniu —va dir.

La va fer girar en rodó i tots tres caminaren cap al final del corredor, on hi havia unes escales que baixaven cap a una mena de pati interior tot enllosat, amb una font al mig. Per sortir-hi, van haver de saltar una reixa d’un metre o sis pams, posada amb motius més ornamentals que prohibitius. Grady, que havia saltat primer, va prendre una foto en el moment que Kitty aixecava la cama.

—No, això no! —protestà ella.

Però l’altre ja l’agafava per la mà.

—Veniu, veniu! —féu.

Van travessar el pati corrents i van sortir per una porta de l’altra banda. Van recórrer una sèrie de dependències estranyes que Kitty no havia vist mai, baixaren unes altres escales al capdavall de les quals s’obria una porta. És a dir, no s’obria, perquè era tancada.

—Aquest animal de Sputter se n’ha anat —va dir Suker, contrariat.

—No se’n pot haver anat —féu el seu company.

Va tustar la porta. I tenia raó. Un irlandès alt i malcarat els obrí. Però això de malcarat només era l’aparença. Tot seguit demostrà que tenia un cor d’or. Es veia que s’havia deixat sucar.

Sense necessitat de cap explicació, va comprendre què passava.

—Per aquí —va dir.

Travessaren una vasta planta plena de maquinària, una altra porta, una altra habitació amb més màquines, i un petit passadís a l’extrem del qual hi havia una tercera porta, tancada. Aquesta porta, en principi, només podia obrir-se en cas d’emergència, però l’irlandès devia haver trobat la manera de burlar les disposicions sobre el seu ús, perquè ara va manipular-la i, de cop, tots tres, Kitty i els periodistes, es van trobar al carrer.

—Fins una altra, O’Keeffe!

L’home va somriure, saludà i tancà de nou la porta.

—És per aquí que heu entrat? —preguntà Kitty.

—Sí, O’Keeffe és un bon amic. No ho direu pas?

—No —assegurà Kitty.

—Apa, ràpid! —urgí Suker.

La van arrossegar cap a un cotxe que hi havia a l’altre costat de carrer.

—No, no! —protestà Kitty.

—Però no els volíeu evitar? —preguntà Suker.

—Els periodistes? Sí, però no en veig pas cap.

—Dins d’un minut seran ací. Us heu fixat en aquell xicot plantat a la cantonada i que en veure’ns ha desaparegut?

Kitty no havia vist ningú.

—Era Xils, del «Dial» —seguí Suker—. Els ha anat a avisar. Apa, pugeu, pugeu!

Gairebé a contracor, Kitty va haver de seguir-los.

Grady es posà darrera el volant i engegà. El cotxe va fer una sotragada i tot seguit es precipità endavant com un fuet. Kitty encara no havia tingut temps d’adonar-se que estava asseguda quan arribaren a la cantonada. Grady frenà gairebé en sec i el cotxe virà en rodó. Després es disparà de nou.

—Però, on anem?

—És gairebé l’hora de dinar —explicà Suker—. Què me’n dieu de deixar-vos invitar per dos periodistes? Serà una experiència nova per a vós…

—Però no puc pas desaparèixer així! —es queixà Kitty en el seu paper de miss Potter.

—Per què no? Un dia de llibertat també és bo. Us portarem a un lloc que us agradarà, ja ho veureu.

Allò tenia una mica l’aire d’un rapte, però ella no s’atreví a protestar. En el fons, l’aventura li agradava.

El cotxe va emprendre la carretera vint-i-sis, es desvià després cap a la set i Kitty, sense dir-ho, va endevinar que la duien a algun lloc de Santa Mònica Beach.

—No havíeu estat mai a Califòrnia? —preguntà el periodista.

—No.

—És l’indret més agradable del món —digué Suker, modestament.

Van abandonar la carretera per un camí ample que duia la menció de «particular». Però no ho era, perquè d’altres cotxes hi circulaven.

Al final de tot es dreçava un edifici blanc, enlluernador sota el sol. Estava rodejat d’una estranya barreja de pins i palmeres.

Grady aparcà al costat d’una mitja dotzena de cotxes i tots tres saltaren a terra. Suker l’agafà pel braç a la seva manera deseixida i la portà tot seguit cap al parapet que envoltava la finca per la banda de mar.

—Què us sembla? Heu vist mai res de tan incomparable?

A llurs peus s’estenia Santa Mònica Bay i més enllà tota l’amplitud del Pacífic que reverberava sota la llum solar, violenta i crua, no destorbada pel més petit núvol.

—Oh! —va fer Kitty, per dir una cosa o altra.

El periodista la deixà extasiar-se amb un somrís. Kitty va comprendre que, si no volia passar per estúpida, havia d’afegir una cosa o altra.

—Per a nosaltres, acostumats a les boires nòrdiques —féu— això és enlluernador.

—Sou verament anglesa? —preguntà Suker.

—Sí. De Gal·les…

Es va interrompre. Grady avançava treballosament per les roques apilades davant del parapet, sota seu.

—Què fa? —preguntà Kitty—. Es matarà!

—Oh, no! Coses més difícils ha fet. És l’home més audaç d’Amèrica.

—Però què fa?

—Vol prendre’ns una foto.

Kitty es tombà ràpidament.

—Oh, no, no! —protestà.

S’encaminà a una de les taules disposades sota els pins. El terra era ple d’agulles.

—Però miss Potter! —implorà Suker, seguint-la.

—No —digué ella, fermament—. Fotos, no. Digueu-ho al vostre company.

Suker, resignat, s’assegué. A la terrassa hi havia potser tres dotzenes de persones instal·lades. Algunes els miraven. Kitty començà a posar-se nerviosa. L’aventura, ara, li semblava més compromesa del que havia pensat.

—Si hem de dinar, de pressa —va dir—. No puc desaparèixer tantes hores.

—Sí, de seguida.

Va cridar el cambrer, mentre Grady saltava de nou el parapet. S’apropà a la taula i es queixà.

—Està bé! —va fer—. Arrisco el coll per prendre una fotografia i vosaltres us n’aneu…

—Deixem-ho córrer —va dir Suker—. Miss Potter no ho vol. Ella mana.

L’altre es va asseure, lleugerament malhumorat.

—Els senyors? —va dir el cambrer, inclinant-se al costat de la taula.

Els periodistes van demanar un menú a base de bistecs. Hi estaven tan acostumats, que ja l’encarregaven d’esma. Kitty es va acontentar amb una sopa de peix, verdura i filets de llenguado. Tot molt senzill.

—Ara —va dir Suker, mentre el seu company repartia cigarretes— ens agradaria tenir la vostra impressió de Califòrnia.

—Però si només fa unes hores que he arribat! Digueu que tot em sembla molt gentil, molt bonic, que la gent…

—Sabeu —la va interrompre Grady— que per ser anglesa teniu un accent molt americà?

Kitty envermellí una mica.

—He pres lliçons —digué.

—Sabíeu que treballaríeu a Amèrica?

—Tenia moltes ganes de treballar-hi.

El cambrer va presentar-se amb el primer servei. Els dos periodistes, com que havien fet tant d’exercici, estaven famolencs. S’hi van abocar sense manies. Kitty els imità amb més desinterès.

Suker, que era molt veloç, va acabar de seguida i reprengué l’interrogatori. Es veia que ara anava per feina.

—Què és el que us ha agradat més de tot el que heu vist?

—La premsa! —va riure Kitty.

—Seriosament?

—Els representants de la premsa —precisà—. Són tan expeditius, gaudeixen d’un apetit tan admirable!

Els altres no es van immutar.

—I el que us ha agradat menys?

—La premsa —tornà Kitty.

Tots dos se la van mirar, una mica desconcertats per aquell humor anglès.

—Vull dir els seus representants —aclarí de nou Kitty—. Són tan expeditius i gaudeixen d’un apetit tan admirable!

Suker i Grady es van esguardar entre ells.

—Si ho he entès bé, allò que més us agrada és el que més us desplau…

—Ho heu entès bé.

Els altres dos es van tornar a mirar, i aleshores es posaren a riure.

—Sou molt espiritual —digué Suker—. Amb les nostres estrelles no estem acostumats a aquestes subtilitats.

El cambrer duia els bistecs i el plat de verdura, unes coletes amb pèsols, el tot ruixat amb una salseta blanca, desmaiada, amb la qual es barrejaven trossets de maduixa.

Els periodistes van atacar la carn, però ara amb més circumspecció, perquè després del que havia dit Kitty no sabien ben bé com captenir-se.

—Què opineu, de la cuina americana? —preguntà Suker.

—M’ha sorprès per la seva originalitat. L’admiro.

—És veritat que a Anglaterra només es menja ous amb porc?

—La notícia és lleugerament exagerada —contestà Kitty, que no sabia res de la cuina anglesa.

Els dos periodistes van riure.

—Sí, sou molt, però molt intel·ligent.

Kitty es va quedar una mica sorpresa, però després se li va acudir que era una llàstima que míster Krammer encara no ho hagués descobert. Aquests xicots eren perspicaços, no es podia negar.

Suker, però, ja l’atacava de nou.

—Ens han dit —va fer volublement— que sou l’estrella anglesa més ben pagada…

—Ignoro què guanyen les altres.

—Seria indiscret preguntar-vos sobre el contracte que heu signat aquest matí?

—Com sabeu que l’he signat?

Els dos periodistes gairebé van botar de la cadira.

—Voleu dir que no l’heu signat!

A Kitty se li va acudir que aquells nois, ja que l’havien invitada a dinar, es mereixien una notícia bomba:

—No —va dir—. No encara.

El cambrer acudia amb els filets de llenguado i tots van callar un moment. És a dir:

—Aquest bistec estava molt bé —féu Grady—. Porteu-me’n un altre.

—Per a mi també —afegí Suker.

El cambrer va somriure d’una manera senyorívola, potser reprovativa i tot.

—De seguida, senyors —assentí.

Suker tornà a la càrrega:

—A veure, expliqueu, expliqueu! Què ha passat?

—No ens hem entès encara sobre la part econòmica.

—Ah!

—Però no us puc donar detalls. Ho compreneu, eh?

—Sí… Es parlava ja d’un film que rodaríeu. «Joana d’Arc», oi?

—És possible —digué Kitty, que no es parava en barres.

Els periodistes exultaven. Ho endevinaven tot!

—Què hi ha —va fer aleshores Suker— d’aquests rumors d’un pròxim matrimoni amb sir John Hawkins?

Kitty ignorava els projectes íntims de miss Potter, però no es deixà pas desmuntar.

—És prematur parlar-ne —va dir.

—No us agradaria casar-vos amb un americà? —féu Grady.

—Mai no se m’ha acudit de pensar-hi. Acabo d’arribar! —digué ella—. Pràcticament, vosaltres sou els primers americans que conec!

El cambrer retornà amb els bistecs, que va servir com si allargués un plat curull d’or.

—Què opineu de la producció americana? —preguntà Suker, cada cop més versàtil—. Us sembla també la primera del món?

Kitty va tenir el bon sentit de contestar:

—Comercialment, sí.

Els dos periodistes semblaven desil·lusionats. Kitty tractà de consolar-los.

—D’altra banda, compteu amb uns mitjans de què no disposa ningú més.

Estava contenta amb ella mateixa… Si miss Potter era una noia intel·ligent, ¿no hauria fet respostes d’aquesta mena?

La seva satisfacció, però, durà poc. Perquè Grady, després de consultar el rellotge, va dir:

—Cal pensar en el periòdic, Suker…

—És veritat —va dir l’altre—. Després telefonarem.

—Però jo he de revelar la foto…

—Molt bé. Acompanyarem miss Potter, de primer. On us allotgeu? —preguntà.

—Al Palace —va dir Kitty a l’atzar.

—Us hi durem.

—Oh, no cal! Podeu deixar-me a qualsevol lloc.

Suker no hi va estar conforme.

—Oh, no! —va dir—. No volem que us perdeu ni podem exposar-nos a que caigueu en mans dels col·legues. És una exclusiva, això. Us acompanyarem fins a la vostra habitació…

—No… no cal. Sou massa amables.

—Res d’això. També nosaltres ens hem de preocupar dels nostres interessos.

—Però…

—No insistiu, si us plau. Us retornarem als vostres acompanyants.

Kitty va preveure el que passaria. Si els deixava arribar a l’hotel es descobriria la suplantació. No es podia permetre aquest luxe. Discutir amb ells, però, ja sabia que era impossible.

—Molt bé —acceptà.

Però uns moments després, en haver acabat els filets i mentre el cambrer els servia les postres, s’excusà amb un somrís entre altiu i avergonyit. Els periodistes, sense aixecar-se, la van veure entrar a l’hotel. Suker va somriure:

—També les estrelles tenen les seves necessitats —va dir al seu company.

Però un cop dins de l’hotel, Kitty s’interessà per trobar una altra sortida. Havia d’existir, ni que fos la porta de servei. Sense demanar res a ningú, va travessar el hall i s’encaminà cap a la cuina, d’on en aquell moment sortia un cambrer, el qual es quedà tot admirat de veure un hoste per aquells paratges. No s’atreví, però, a fer cap comentari. Tampoc no en van fer cap el cuiner i la resta del personal, tots impecablement vestits de blanc, però en cos de camisa, que s’afanyaven en una atmosfera d’infern asèptic. Es van quedar mirant-se-la mentre ella somreia graciosament i creuava l’estança cap a una porta que hi havia al fons.

Però s’havia equivocat, perquè va trobar-se en una cambra sense sortida, plena de pots i ampolles de salsa, amén d’altres objectes que no es va entretenir a estudiar.

Tornà a sortir a la cuina, on els altres continuaven immòbils per la sorpresa. Va haver de preguntar:

—Per on se surt?

Un dels cuiners li indicà la porta per la qual acabava d’entrar.

—No, no, la porta de servei…

Va resultar que era fora de la cuina, en una mena de passadís. Kitty estava tan ansiosa, ara, que a penes s’aturà a regraciar el personal.

Va empènyer la porta i es trobà en un pati buit i estret. Al capdavall hi havia una altra sortida, franquejada la qual va poder veure, cap a la dreta, l’indret on eren aparcats els cotxes.

S’hi va encaminar sense perdre temps, perquè li semblava, sense que fos veritat, que feia molta estona que havia abandonat els periodistes. Si tardava gaire, acabarien sospitant alguna cosa. La cercarien…

Al costat dels cotxes es va aturar. Quin agafaria? N’hi havia per a tots els gustos. Abans de decidir-se, però, va veure un xicot que, procedent del mirador, s’encaminava a un Packard verd. Va obrir la porteta i s’instal·là darrera el volant.

Kitty s’hi apropà. Va somriure.

—Hola —va fer.

El xicot se la mirà. La seva expressió severa s’obrí en un somrís semblant al de la noia, potser una mica més indecís.

—Hola… —contestà.

L’examinà de cap a peus, molt detalladament. Kitty va sobreviure a l’examen.

—Em dic Kitty —va fer.

—Jo Neville —digué el xicot—. Ens hem vist ja alguna altra vegada?

—No ho sé —féu Kitty—, no tinc gaire bona memòria.

—És que no em sembleu desconeguda…

Kitty va somriure més cordialment.

—Potser no.

El xicot havia tornat a obrir lo porteta del cotxe i s’abocava cap enfora, com disposat a entaular una conversa a fons. Kitty s’apressà a fer:

—Em podríeu dur? Hi ha hagut una confusió amb els meus acompanyants, que s’han pensat que me n’anava amb una altra colla, i ara m’he trobat sola…

—Encantat —va dir el xicot, saltant del cotxe i invitant-la a entrar-hi per aquella mateixa banda—. També jo estic sol, ja ho veieu. I també per culpa d’una confusió.

Kitty es pensava que se’n burlava i el va mirar severa, mentre ell tornava a instal·lar-se i engegava el cotxe. El xicot no se’n va adonar.

—Però ara no importa —va afegir—. Ara us tinc a vós. Us imagineu que una criatura malintencionada m’havia fet venir aquí amb finalitats matrimonials? Ah, ah!

—I què heu fet? —preguntà Kitty.

—Què he fet? Res. En aquests casos, més freqüents del que us creuríeu, sempre faig el mateix. Me’n vaig.

—L’heu deixada sola?

—Oh —va fer ell negligentment—, no és de la mena de persones que estan soles més de cinc minuts.

El cotxe havia sortit al camí i el xicot enfonsava el peu en l’accelerador.

—Confio que vós —va dir—, sigueu d’una altra mena. Em refereixo a aquestes qüestions matrimonials…

—Oh —va riure Kitty—, però si ens acabem de conèixer!

Ell se la mirà.

—Ja veig que sou una noia càndida. M’agrada —decidí, i preguntà—: Com m’heu dit que us dèieu?

—Kitty.

—Jo Neville. Neville Riet —es presentà de nou ell—. L’escultor, sabeu?

Kitty no ho sabia, i li ho va dir. Ell no es va ofendre.

—Bé —va confessar—, hi ha molta gent que encara no ho saben. Però ho sabran, ho sabran. I vós, què féu?

—Escric per al cine.

Ell es va plantar a riure.

—Ja ho he dit —féu—. Una noia càndida. M’agradeu, sabeu? —seguí, mirant-la.

—També vós sembleu simpàtic —confessà ella, en el fons divertida.

—Per què no ho celebrem, doncs? Teniu algun projecte, per aquesta nit?

Kitty va fer veure que hi pensava. Després va brandar el cap.

—Molt em temo que no —digué.

Ell li va somriure, aprovatiu.

—M’agrada —va dir—, m’agrada aquesta manera de parlar. Què us sembla si us passo a buscar cap a les… diguem a les deu? Uns amics, artistes també, celebren una petita festa. Pot valer la pena. Què, us tempta d’acompanyar-m’hi?

—Qui són? —va voler saber Kitty.

—Els Eyasi. Els coneixeu?

—No.

—Una parella molt divertida. Estan divorciats…

—I donen festes? Tots dos?

—Sí. Què hi trobeu de particular?

—Res. Però, com poden donar-les, junts? —féu, subratllant el darrer mot.

—És que viuen plegats —aclarí Neville—. Ell també és escultor —seguí—. Ella… bé, ella és la criatura que d’una manera més admirable no sap fer res.

Va riure i Kitty, per compromís, l’imità.

—D’acord, doncs? —digué el xicot—. Vindreu?

—Bé… Potser sí que serà divertit.

—Això ja us ho asseguro. I bon licor que tenen, aquell parell. No s’estan de res.

Kitty anava a dir-li que tampoc ell no devia estar-se’n, perquè el Packard era una joguina més aviat cara. Però va preferir callar.

—Us esperaré —es limità a fer.

—On viviu?

—A Canyon Road.

—Haurem de fer tot un viatge. Els Eyasi estan instal·lats a Los Alamitos. Voleu que us acompanyi, ara?

—No cal, deixeu-me a Avila Adobe…

—Si gairebé ja hi som!

Féu rodar el cotxe potser un altre quilòmetre.

—A les deu en punt —va dir—. Sóc d’una puntualitat terrible, jo!

—No us faré esperar.

Neville frenà. Kitty va obrir la porta i baixà.

—Fins després —va dir.

—Fins després.

Neville va continuar amb el cotxe aturat. Quan ella havia fet set o vuit passes, va cridar:

—Eh, Kitty!

Ella es girà.

—Sí?

—Volia dir-te que ets absolutament adorable.

Ella va riure.

—Ah, gràcies! —digué, i saludà amb la mà.