Capítol IX

A can Bartet els diumenges es deia missa a les vuit, amb l’assistència dels amos. Els Bartet sempre havien pensat que la ganduleria és tan dolenta per al cos com per a l’ànima, i les vuit era l’hora més tardana que consideraven adient per evitar que la seva gent estigués massa temps al llit en un dia no feiner. A tres quarts, quan les campanes feien el primer toc, arribava tota la família, els joves amb els ulls plens de son. Precedits pel servei, que entrava directament al temple, la família s’entretenia a saludar a tothom. Aquell diumenge la senyora Bartet va concentrar la seva atenció en les famílies que havien acollit les criatures de la Tomasa i a trobar la manera d’organitzar-ho tot per a la setmana vinent. La Consol acostumava a arribar tard amb l’excusa que havia d’enllestir l’esmorzar per a després.

Just al darrer toc, apareixien el cap de viatjants i l’Agustí Mateu amb les seves respectives famílies, saludaven els amos de manera ben cerimoniosa i tots plegats entraven a l’església.

Només alguns treballadors del torn de nit, als quals, per costum, els era impossible adormir-se d’hora la nit abans, estaven excusats d’assistir a missa de vuit, sempre que es comprometessin a anar a la de dotze al poble. En vida de l’Anselma, era ella qui s’ocupava de certificar que complien aquest compromís i, ara que era morta, una de les ordidores, una vella protegida de la família, s’havia ofert a substituir-la en aquesta delicada responsabilitat. El senyor Bartet no estava disposat a permetre que els seus treballadors deixessin de complir, ni tan sols un dia, les seves obligacions religioses. Era molt conscient de la seva responsabilitat envers les seves ànimes.

Els Bartet eren els primers a sortir i, del pòrtic estant, rebien les salutacions de tots i cadascun dels assistents. Els dos germans que tenien de convidats, en Guillem i la Clara, es van quedar una mica enrere. Coneixien aquell costum, que també es practicava a casa seva, i sabien que, com a forasters que eren, en aquella cerimònia no hi tenien res a fer. La família de la Teresina i en Ramon, tots mudats i, per un dia, sense davantals, van sortir junts de l’església i van tenir ocasió d’intercanviar les paraules habituals amb la família Bartet. Que si com estava creixent en Joan i tan sa que se’l veia, que si el bon futur que sens dubte tindria en Tonet a Administració, i coses així. La Maria Conxa, que, conscient del seu paper, s’espremia el cervell buscant una paraula amable per a tothom, va dir a la Rosita que recordava haver-la vist a la casa i que li havien parlat molt bé de les seves habilitats amb l’agulla. La Rosita va donar les gràcies abaixant la vista, i això va ser tot. A la Paquita se la veia distreta i no podia dissimular que patia perquè no veia en Cisco enlloc. Un altre punt en contra a la llista de l’empresa.

En Ruscalleda no va anar a missa. S’havia llevat una mica més tard que de costum i, com que tenia temps abans d’anar a Berga, li va fer gràcia veure una mica l’ambient dominical de la Colònia. S’hi va acostar tot passejant i la va trobar deserta. Va arribar a l’església, on era clar que hi seria tothom, just quan mossèn Pons donava la comunió. El primer a acudir a combregar va ser en Sebastià Bartet, més pàl·lid i absent que mai i amb les orelles encara més transparents, si això era possible, seguit de la seva filla Amàlia, que tant se li assemblava. La resta de la família es va abstenir, així com la majoria dels assistents. No tothom es podia permetre estar en dejú des de la mitjanit anterior. O això deien, perquè si hi havia cap altra raó, no es comentava. La majoria dels combregants eren els nens que havien fet la primera comunió aquell mes de maig.

Quan va arribar l’hora de sortir del temple, en Ruscalleda es va adonar que, tal com estava tot disposat, li seria impossible escapolir-se, com hauria estat la seva intenció, de la cerimònia de saludar els Bartet. La salutació de l’amo va ser freda i la primera pregunta que li va fer va ser que com era que no havia arribat a temps a missa. En Ruscalleda, carregant-se de paciència i faltant una mica a la veritat, li va contestar que s’havia citat amb el jutge Flotats per anar plegats a missa de dotze a Berga i que el cabriolé que li enviava el jutge estava a punt d’arribar per recollir-lo. Pensava que l’havia apaivagat, però encara no coneixia prou en Sebastià Bartet.

—Bé, dues misses en un dia no li haurien fet cap mal. I digui’m: aquesta visita al jutge Flotats obeeix al fet que ja ha pogut aclarir qui va matar l’Anselma?

—Per desgràcia, no encara, tot i que he pogut eliminar molts sospitosos. Però l’accident de la Tomasa ahir pot complicar les coses. Cal que sapiguem si ha estat provocat i quina relació podria tenir amb la mort de l’Anselma.

—Bestieses! El que hauria d’haver fet és investigar qui jo li vaig dir que investigués. Els accidents passen, de tant en tant. És lamentable, però no té per què tenir res a veure una cosa amb l’altra. És més, suposant que ambdues coses tinguessin alguna relació, l’accident de la Tomasa no hauria passat si vostè s’hagués espavilat més a complir la seva obligació de trobar l’assassí de l’Anselma, en comptes de dedicar-se a anar amunt i avall molestant a tothom com ha estat fent fins ara!

Per un cop, en Ruscalleda es va quedar mut. La senyora Bartet, adonant-se de com n’era, de tensa, la situació, es va apressar, aquesta vegada sí, a oferir-li la mà per acomiadar-lo i demanar-li que saludés de part seva el jutge Flotats.

—I, de passada, digui-li que em truqui —encara va haver d’afegir el seu marit, mentre en Ruscalleda, fent veure que no el sentia, es girava cap al cabriolé, que, oportunament, acabava d’arribar. Per darrere encara va poder sentir una rialleta ofegada del fill dels Bartet.

En Ruscalleda va saludar el cotxer i amb un sospir alleujat va pujar al vehicle que l’havia de portar a Berga. Com de costum, hauria preferit fer el viatge en tren, però els diumenges el servei es reduïa i no hi havia hagut manera de combinar els horaris. A més, no volia fer un lleig al jutge Flotats, que tan amablement li havia ofert el carruatge. Darrere seu va quedar la Colònia i els seus habitants, dedicats a les seves honestes activitats dominicals, mentre la família Bartet, el servei i els convidats tornaven cap a la casa per lliurar-se a activitats no menys honestes i probablement molt més avorrides, llevat de les minyones i en Mauri, que tindrien la tarda lliure per distreure’s al poble o a la Colònia. A la Consol, que, com de costum, també havia arribat a misses dites, ningú no li va dir res. Devia ser que allò de canviar misses per fricandó tenia una bona part de veritat.

Un cop a Berga i abans de trobar-se amb el jutge, en Ruscalleda es va fer portar a l’hospital per parlar amb la Tomasa. La va trobar molt més animada i patint per qui s’ocuparia de les seves criatures. En Ruscalleda li va fer cinc cèntims dels arranjaments que havia disposat la senyora Bartet, i de seguida va veure que es quedava més tranquil·la. Li va assegurar que entre uns i altres se n’ocuparien fins que ella pogués tornar. Després van passar a parlar del que havia portat en Ruscalleda fins allà: l’Anselma, les seves confidències i els seus secrets. La Tomasa tampoc no havia parlat amb l’Anselma d’ençà del dissabte anterior a la seva mort. Semblava, va dir, que, després de passar el diumenge al poble amb la família, s’hagués desentès de tots els amics de la Colònia, ella que sempre era tan complidora. Semblava mentida, sí senyor.

A preguntes d’en Ruscalleda sobre altres coses que li hauria pogut explicar l’Anselma recentment, la Tomasa li va dir que no n’hi havia cap que a hores d’ara no sabés tothom, ja que algunes les havia esbombat ella mateixa, fent-ne broma aquí i allà, i d’altres s’havien sabut per altres vies. Com ara? Doncs una Pasqua abans de Rams. Ja se sap, malgrat totes les vigilàncies, sempre n’hi havia alguna, i es descobria als sis o set mesos de casats. A ella mateixa, anys enrere, li havien atribuït un embaràs abans de temps, tot i que la seva filla gran havia nascut quan només faltaven deu dies per fer els nou mesos de casats i la llevadora mateix li va dir que allò era normal, però ves què hi ha de fer una… A la gent li agrada xerrar, ja se sap. I a ella la primera. Així que paciència. Ah! I també s’havia parlat d’una ordidora que semblava que tenia un cert passat al seu poble, abans de venir a la Colònia, i s’havia sabut per una carta que havia rebut algú que tenia un parent al tal poble i… coses així.

A en Ruscalleda se li va acudir preguntar-li si cap d’aquestes xafarderies no estava relacionada amb mossèn Pons, i la Tomasa li va respondre que en els darrers anys no, però que hi havia hagut safareig quan feia poc que havia arribat a la Colònia. Es deia, creia recordar la Tomasa, que, quan s’estava a Barcelona i predicava en alguna església de per allà, havia tingut una picabaralla teològica, «que jo no sé ni què vol dir això de teològic», però eren coses de religió que el van fer malveure pel bisbat. Això va tenir molt amoïnada l’Anselma en el seu moment, però ara ja en feia un munt d’anys, d’això, i d’acord amb els corresponsals dels xafarders de la Colònia d’aquell temps, que no tot eren dones, que no s’ho pensés pas l’inspector, s’havia sabut que, si bé era cert que mossèn Pons havia hagut d’estar un cert temps sense predicar, se n’havia penedit, havia rectificat i la sang mai no havia arribat al riu. Tot allò l’havia deixat tan escarmentat que mai més no s’havia ficat en teologies d’aquelles, ni com es diguessin les normes de l’Església, ni en cap d’aquestes coses, sinó que s’havia limitat a predicar l’Evangeli més senzill i havia aprofitat l’oportunitat de refugiar-se a Can Bartet tan aviat com l’amo l’hi havia ofert.

—I, de la seva relació amb l’Anselma, no se’n va fer safareig?

—Déu nos en guard! L’Anselma no en va donar mai peu, i si alguns van mirar de fer-hi broma al començament, aviat se les va arreglar per tallar-los les ales. No, inspector, mai no es va poder dir res d’ells dos.

Pel que feia al seu accident, la Tomasa no pensava que tingués res d’especial.

—El garrot ja les té, aquestes coses. Cada any en tenim, d’accidents. Més que de Pasqües abans de Rams, diria jo. I encara me n’he sortit prou bé. Una ferida més que res molt aparatosa i alguna costella trencada, que aviat estan arreglades. No totes ho poden explicar. Al taller, sap?, si no et mata el garrot, ho fa la pols del cotó, com al meu home, o les hores que t’estàs dreta, que de poc que no s’emporten la Teresina, i acabaran enduent-se’m a mi. Ella també ha tingut sort. La Teresina, vull dir. Té tres treballadors més a casa i ho ha pogut deixar.

De tornada per agafar el cabriolé, ja era la una tocada i es va dirigir cap a la plaça, on la gent començava a sortir de missa de dotze. El jutge i la seva família tot just sortien quan el cotxe entrava a la plaça. El jutge va presentar a en Ruscalleda la seva dona i les dues filles de deu i vuit anys. «De moment», va aclarir amb una mirada afectuosa a la seva dona, que immediatament va enrojolar-se, «no tenim nois». Com que la casa era a prop i no cabien tots al carruatge, se’n van acomiadar i van fer el camí passejant tots plegats.

Canelons i pollastre rostit. Aquestes van ser les especialitats que la senyora Flotats els va oferir per dinar. El farcit, la pasta i la beixamel ho havia deixat enllestit la cuinera abans de sortir i el pollastre s’havia anat fent a poquet a poquet mentre eren a l’església. Només calia que la senyora Flotats gratinés els canelons amb formatge. Els diumenges, la cuinera tenia festa fins a l’hora de fer el sopar. A taula, en Ruscalleda va observar que tothom, fins i tot les nenes, tenia cura de no deixar ni una molla de pa a les tovalles. El pare era taxatiu. El pa que es toca s’ha d’acabar, fins a la darrera molla. Era sagrat. I en Ruscalleda va posar cura de fer com els altres. També els becs constituïen una obsessió domèstica per al jutge Flotats. Cap, ni el del porró de vidre bufat mallorquí en què se servia el vi, ni els dels setrills, ni el de la gerra d’aigua, podia apuntar directament a cap dels comensals i de tant en tant se’l veia rectificar amb cura la posició d’algun recipient per evitar-ho. L’home tenia les seves manies.

La conversa va ser superficial i amable, i després del tortell el jutge va convidar en Ruscalleda a prendre cafè i una copa de conyac al seu despatx, on podrien parlar de les seves coses sense fer nosa a ningú.

—Bé, Ruscalleda, què me’n pot explicar? —va encetar la conversa el jutge Flotats mentre encenia un havà quasi tan gran com ell.

—No tant com voldria, senyor jutge.

En Ruscalleda no fumava, però, mentre parlava, anava fent glopets d’una de les enormes copes de conyac que el jutge havia escalfat prèviament, gairebé amb reverència, sobre una mena de fogonet d’alcohol especialment destinat a això.

—A la Colònia hi ha cinc-cents vuitanta-tres treballadors, un centenar dels quals, aproximadament, no hi viuen, mentre que a la Colònia hi viuen unes cent cinquanta persones, concretament cent quaranta-set, que no són treballadors.

—I què són, doncs?

—La majoria, criatures. Els futurs treballadors. Però també hi ha avis, mares de família que han deixat el taller, monges, el capellà i algun malalt. Bé, d’aquest total, eliminarem, de moment, els nens menors de deu anys, els treballadors del torn de tarda i els del torn partit, que també eren al seu lloc de treball a l’hora del crim. Això ens dóna un total de tres-centes cinquanta-vuit persones, que podem descartar com a sospitoses. Ens en queden tres-centes setanta-dues.

—Són moltes, no?

—I tant! Massa. Tanmateix, sabem més coses. Els treballadors del Casino són cinc i dos d’ells estan segurs d’haver vist tres taules de quatre treballadors del torn del matí i de nit fent la manilla o el dòmino aquella tarda. Això potser els portarà problemes amb el mossèn, però quant a nosaltres queden descartats. Són disset. Hi podem afegir els que van entrar i sortir per comprar vi o qualsevol altra cosa, nou més. Vint-i-sis en total. Només he comptat aquells que han estat mencionats per un mínim de dos testimonis.

—Molt ben fet. Vostè sempre tan meticulós —va fer el jutge, una mica atabalat amb tantes xifres.

—Els homes que treballaven als horts no els podem eliminar perquè tothom anava tan a la seva que un es podria haver escapolit cap a l’era del capellà sense que els altres se n’adonessin.

—Ja ho veig. Aquests no compten, doncs. —Hi havia ja un punt d’impaciència a la veu del jutge.

—No. No els podem eliminar del tot —va seguir en Ruscalleda com si res—. També hi ha els que eren a l’església per a l’àngelus i el rosari, vint-i-vuit, entre dones i criatures, però les criatures ja les hem descomptat abans. Disset, doncs. He comptat que a l’economat hi devia haver vint-i-dues dones més. A ca les monges, hi eren les deu germanes, les ordidores que no treballaven, vuit, les teixidores que hi viuen i no estaven treballant, tretze més, i les nenes grans que van a costura, un total de sis. També hi havia vuit dones que hi havien anat per passar el rosari i que hi van anar d’hora per fer una mica de safareig. La infermera també hi era, fins que va sortir i es va trobar amb la Teresina, que era a ca la Tomasa o a l’economat quan es van produir els fets. En total, cent quaranta-vuit persones. N’hi ha onze més que, com la Teresina i la Tomasa, es poden eliminar per diverses raons. Diguem que cent cinquanta-nou, doncs. —I amb un sospir—: Queden dos-cents trenta sospitosos, senyor jutge.

—Em deixa bocabadat. I, d’aquests, no n’hi ha cap que es pugui eliminar per altres raons?

—Segur que sí. Hi ha el tema de l’alçada, que crec que ens permetrà eliminar tots els menors de quinze anys i la majoria de les dones. Més d’un centenar, calculo, però per fer-ho els hauria de veure d’un en un. També interrogant-los d’un en un sabríem qui era amb qui i quines treballadores de fora de la Colònia eren a casa seva, i podrem reduir encara més el nombre de sospitosos, però això vol molt de temps, senyor jutge, i jo estic sol investigant.

El jutge Flotats havia escoltat amb una impaciència continguda aquest recompte que semblava inspirat per l’Agustí Mateu i que, incapaç d’assenyalar un sospitós concret, semblava confirmar la seva teoria que el cas s’havia de desestimar. Va resumir els seus pensaments en veu alta:

—Llavors, creu que valdria més deixar-ho córrer?

—Divendres li hauria dit que sí. Ara ja no n’estic tan segur.

—I què ha passat entretant?

El fum de l’havà del jutge Flotats emboirava lentament l’habitació, on l’aire es tornava d’un gris blavós. Va mirar cap a la finestra i va observar que el sol ja no hi tocava directament. Això el va decidir a aixecar-se per obrir-la. Mentrestant, en Ruscalleda continuava parlant, tot seguint-li els moviments amb la mirada.

—N’han passat dues, de coses: l’accident de la Tomasa, que podria estar relacionat amb la mort de l’Anselma. Això m’ho dirà vostè quan el tècnic hagi revisat les peces que van fallar. I el fet que hi ha dues persones que m’amoïnen.

—Què vol dir, amb això? —va preguntar el jutge, tornant a seure. Amb la finestra oberta, l’ambient s’anava aclarint a poc a poc, però, en canvi, va entrar una bona bafarada de calor.

—Miri, tot fa pensar que l’Anselma va morir perquè sabia alguna cosa que el seu assassí o assassina no volia que se sabés. És per aquí que estic encarrilant la investigació. Bé, doncs, a la Colònia hi ha una nena, la Rosita, que es dedica a escoltar i tafanejar, d’acord amb una pintoresca teoria de la bona reputació que ara no li explicaré amb detall. Tinc por que, de manera inconscient, pugui arribar a saber alguna cosa de la qual potser ni s’adoni, però que la podria posar en perill. D’altra part, hi ha un altre personatge, un xicot amb fama d’anarquista o sindicalista, o vagi a saber què, del qual m’agradaria treure l’aigua clara. Ha viscut i ha treballat set o vuit anys a Barcelona i només fa uns quants mesos que és a la Colònia. Li agrairia si pogués ocupar-se de demanar informes a la policia de Barcelona sobre les seves activitats allà.

—En política?

—En tot: política, sindicalisme, dones. Sembla que es vol casar amb una de les treballadores, i fins i tot he arribat a sospitar que no estigués ja casat a Barcelona, i que aquest fos el gran secret. No ho crec, però per si de cas…

—D’acord, demà mateix parlaré amb un col·lega de Barcelona, i ho demanarem per via oficial. Res més?

—No, crec que no. Ja he començat una investigació sobre les activitats de l’Anselma el dissabte i diumenge abans que la matessin per veure de què es va poder assabentar. Demà visitaré les mateixes persones que va visitar a veure si per aquest camí progressem.

—No crec que anem malament, Ruscalleda. Tingui en compte que vostè està sol, i Déu n’hi do la feina que ha fet, encara que —va dir amb un somriure sorneguer— en Sebastià Bartet no pensi el mateix.

L’Esteve Ruscalleda li va tornar el somriure, agraït que valoressin la seva feina.

—Això és el que farem —va continuar el jutge—. Demà em posaré en contacte amb el jefe de línea de la Guàrdia Civil per demanar-li que els seus homes col·laborin amb vostè en tot allò que li calgui. Penso que feines com ara prendre la mida de la gent o confirmar qui estava amb qui a l’hora del crim, les poden fer ells, cosa que traurà encara més de polleguera en Bartet, i vostè, per la seva part, podrà continuar investigant els motius del crim. Jo li faré arribar la resposta del tècnic i la de la policia de Barcelona tan aviat com les tingui. Crec que en aquestes condicions podem dedicar una altra setmana a la investigació. Què en pensa, vostè?

—Gràcies, senyor jutge, no podria demanar res més.

—Naturalment, si vostè creu que necessita res més de la Guàrdia Civil, només ho ha de demanar de part meva al sergent, un cop ja hagi parlat amb el jefe de línea.

—Gràcies una vegada més. I digui’m —una espurna de picardia va aparèixer als ulls d’en Ruscalleda—: què en farem, del senyor Bartet?

—A part de ficar-li la Guàrdia Civil a la Colònia? Deixi-me’l a mi. Ja ha intentat trucar-me diverses vegades i jo m’he fet negar pel meu secretari. La propera vegada hi parlaré i li faré veure com d’important s’ha tornat el cas per a la seguretat de tota la comarca i que de moment no el podem deixar. No pateixi, Ruscalleda.

—Sap? —va dir en Ruscalleda, pensatiu—, hi ha una cosa que li podria dir per parar-li els peus. Faci-li saber que tres dels seus servents no tenen una coartada sòlida per a l’hora de l’assassinat. No cal que li digui quins, però això el farà patir una mica.

—És cert, això?

—Del tot. Ni el majordom ni la seva dona poden donar compte de tot el seu temps, ni tampoc el xofer. No crec que cap d’ells tingués un motiu per matar l’Anselma, i d’altra part, hi ha molta més gent que tampoc no en té, de coartada, però això el farà pensar.

—Bona idea.

—I per si mai li hem de dir que ho deixem córrer, hi ha una altra cosa que vull que sàpiga. A l’era del capellà també s’hi pot arribar des del poble passant per la vora del riu i per darrere del jardí dels amos.

—Però això obre molt el camp d’investigació! Com és que no me n’havia dit res?

—Perquè estic convençut que es tracta d’un problema intern de la Colònia. L’Anselma vivia molt més allà que al poble, i hi tenia totes les relacions. Tanmateix, si, quan esbrini què era allò tan perillós que sabia, trobo que apunta a algú del poble, tindré en compte aquesta possibilitat. Entretant, no cal que la Guàrdia Civil es posi a mesurar-ne tots els habitants.

—D’acord, Ruscalleda, crec que això és tot. Cridaré el cotxer perquè el porti de tornada.

—Gràcies, senyor jutge, però no cal. Passaré un moment a veure la meva mare, i després ja agafaré qualsevol tren de tornada. No tinc cap pressa.

A la Colònia, la Teresina passava ànsia. No era pas que li agradés patir, però no se’n podia pas estar. Cosia un coll amb tireta nou a una de les camises de treball del seu home, que ja el tenia gastat, i mentrestant, patia per la Paquita. Prou que l’havia vist amoïnada al matí quan havien comprovat que en Cisco no era a missa. A més, després, quan havien anat a fer un volt, havia faltat temps perquè la Vicenta, amb aquella mala bava que gastava, els fes saber que el dia abans l’havien exclòs de la comitiva de la setmanada. L’hi havia explicat el seu marit, que era carreter. La Teresina havia vist com a la Paquita li canviava la cara. I ja havia estat la resta del matí callada i pensarosa. Sort que tot tornant per dinar havien vist aquella ordidora que havia estat enviada a missa al poble, que, per assegurar-se de qui hi era i qui no, els havia confirmat que en Cisco havia anat a missa de dotze amb la seva mare, pobreta, que cada dia hi tocava menys.

La Teresina sabia que la Paquita s’havia de veure aquella tarda amb en Cisco a la comissió de la festa major i a l’assaig del grup de teatre que volia crear el mestre, i que segur que trobarien un moment per parlar a part de tothom. El seu neguit, mentre enllestia la camisa i començava a preparar el sopar, era saber com haurien anat les coses i de quin humor tornaria la seva cunyada.

Quan el cel començava a enfosquir-se, va arribar finalment la Paquita. Venia somrient i excitada, i de seguida va començar a explicar com en Cisco l’havia convidat diumenge vinent a anar a casa seva i conèixer els seus pares. Això, tothom ho sabia, era el primer pas en una parella com cal per demanar-li per casar-se. La Paquita no es podia estar quieta de tan contenta com estava. I a la pregunta de la Teresina, feta amb tota la diplomàcia i la por del món, sobre el tema de la feina d’en Cisco, la Paquita va contestar tota segura:

—Oh! Diu en Cisco que no cal pas amoïnar-se per això. Que està, i això m’ha cridat molt l’atenció, completament segur, més segur que mai, m’ha dit, que el senyor Mateu no gosarà pas despatxar-lo. Que no hauré de patir mai més per això. La veritat és que no ho he acabat d’entendre. Però m’ho ha dit molt seriós i amb tanta seguretat que me l’he cregut. Potser és que han parlat entre ells, però no me n’ha volgut dir res més. Avui estava molt animat i ple de projectes de futur.

—Tant de bo tingui raó —va respondre la Teresina. I per espolsar-se les cabòries del cap li va dir—: Apa! Ajuda’m a parar taula que quasi és l’hora de sopar.

A en Cisco, pel seu cantó, també se’l veia eufòric. Havent deixat la Paquita a casa seva, va fer cap al Casino per prendre unes cerveses amb alguns companys. Era, per costum, l’hora dels solters. Tots anaven mudats de la mateixa manera, amb camisa blanca, faixa ben cenyida i armilla. Alguns, com en Cisco, la portaven de manera descuidada, penjada d’una espatlla. Completaven el conjunt amb una gorra plana de visera. Qui més qui menys anava una mica pitof i feien barrila aixecant la veu.

En Cisco semblava invulnerable. Més segur que mai, simpàtic, faceciós i un pèl fatxenda, però cordial i bon company. Rebia de bon grat les bromes dels altres, que miraven d’estirar-li la llengua pel que feia a la Paquita. Ell els deixava dir, responia una broma amb una broma, però davant preguntes més concretes es feia l’orni. «Aviat, aviat», deia, i això va ser tot el que li van poder treure.

—Doncs ara a vigilar el que dius, Cisco —li va advertir un dels companys—. Que quan un té responsabilitats familiars, no es pot arriscar que el facin fora per parlar massa, i tu tens una boqueta que Déu n’hi do.

—Mira què et va passar dissabte amb allò de la setmanada.

—A qui han de fer fora? A mi? Jo sempre puc trobar una altra feina i, a més, l’Agustí Mateu no gosaria pas despatxar-me. Ja en podeu estar ben segurs. Sé massa coses d’ell. Us ho dic jo.

—Millor per a tu, però vigila. Fes-me cas. Potser hauríem d’anar tirant. Ja hem begut prou per un dia i demà hem de treballar. Què es deu, Mingo?

L’un rere l’altre van pagar i van anar passant cap al carrer, sense deixar de fer broma. Darrere d’ells va sortir en Ruscalleda, que, al tren de tornada, havia decidit arribar-se fins a l’estació de la Colònia per veure quin pa s’hi coïa i s’havia quedat assegut a una discreta taula del racó mentre ells feien tertúlia a la barra.

De camí al poble, per la carretera que ja coneixia massa bé, fins i tot a les fosques, l’inspector parlava un cop més amb ell mateix. «Coi de Cisco», es deia. «Aquest xicot és ben trempat, però no li calen enemics. Ningú no el pot perjudicar més del que ho fa ell mateix. No sé pas com s’ho fa. No sé si és que és tot un carallot o només un bocamoll que se l’està buscant sense adonar-se’n. O potser no, potser en porta alguna de cap. Això que diu que sap massa d’en Mateu, què vol dir? És pura fatxenderia o té una part de veritat? És víctima o botxí? Caldrà esperar la resposta del jutge per saber-ho, i el cas és que el molt tanoca em cau bé. Com a tothom, d’altra banda. Ves per on».