Capítol III

A l’Esteve Ruscalleda el viatge en tren, de menys de mitja hora, li va servir per fer un cop d’ull als papers que el jutge li havia proporcionat. Es va fixar que de les persones interrogades per ser les més properes a l’Anselma, és a dir, el seu germà, una tal Petronila i la infermera, dues, el germà i la Petronila, no tenien coartada. De moment. I l’experiència li deia que les persones amb més tendència a voler matar algú solen ser les més properes. Hi hauria de parar atenció. Un cop va haver arribat al poble, va travessar la plaça cap a la fonda de l’estació, que era just al davant, mentre sentia el xiulet i el soroll ple de potència de la vella màquina de vapor, la Gironella, que recordava haver vist fent aquella mateixa línia d’ençà que ell era un marrec. Ja abans de sortir de Berga, havia parlat amb el maquinista per demanar-li si sempre era ell qui feia la línia a aquella hora per concretar com mantenir contacte amb el jutge. Aviat tot va estar enllestit. Semblava que el maquinista hi tenia pràctica, en això dels missatges. I pressa per acomplir el seu horari.

Ara, a l’habitació de la fonda, en Ruscalleda constatava que, tal com havia esperat, era correcta i neta, però sense cap comoditat. Al fons del corredor va endevinar que hi trobaria la comuna. Va començar a distribuir la seva escassa roba a la calaixera i els documents, és a dir, l’atestat i l’informe del forense, que havia estat llegint al tren, sobre la taula. Fet això, va sortir cap a Can Bartet. La seva feina començava per preguntar al patró com arribar a la Colònia i com s’ho podria fer per prendre una dutxa. La primera resposta va ser fàcil: un parell d’indicacions clares. Però la segona va donar lloc a vacil·lacions, arrossegades de peus i fregades de mans.

—Bé… no és costum… és clar que si s’hi ha d’estar gaires dies… mirarem de fer-hi alguna cosa. Miri —semblava que es decidia—, una dutxa no, però si s’està més d’una setmana, mirarem de preparar-li un bany a la tina de la roba.

Es va haver de conformar amb això.

Un passeig d’un quart a peu el va portar a l’entrada de la Colònia. A diferència d’altres, Can Bartet no estava encerclada per un mur, sinó oberta, i l’entrada la marcava el començament d’un passeig amb plàtans a ambdues bandes i voltat de casetes individuals d’una sola planta. Eren les dels escrivents, comptables, contramestres i encarregats. Va veure uns nanos jugant al carrer. La mainada aprofitava els primers dies de vacances escolars abans d’anar a donar un cop de mà amb la collita als parents que tenien camps. Els va preguntar com arribar a les oficines i van interrompre els seus jocs encantats que hi hagués una novetat a la vida monòtona de la Colònia. Un visitant és un visitant i, de vegades, fins i tot, dóna propines. A més, ja havia corregut la brama que havia de venir un policia i ells podrien explicar que havien estat els primers a veure’l. Si és que era ell, és clar.

El van guiar per un parell de carrers costeruts, formats per edificis de tres pisos, tots iguals. Van passar per davant de ca les monges i després van baixar pel camí de carro que portava a la fàbrica. Poc abans d’arribar-hi, un altre camí més estret pujava cap a les oficines. Aquí el van deixar els nens amb un «és allà» i una certa decepció per la manca de propina.

La porta de l’edifici era oberta i en Ruscalleda es va trobar en una penombra més aviat polsegosa que, enlluernat com venia pel sol de juliol, li va demanar uns segons per poder distingir mobles i persones. El soroll i l’olor li van recordar de seguida la seva antiga feina d’auxiliar al jutjat. Un taulell separava la petita entrada de les oficines pròpiament dites, que estaven dividides en diferents seccions per mampares que no arribaven al sostre, fetes de fusta fins a l’alçada de la cintura i de vidre, força brut per cert, a la part de dalt. El mobiliari consistia en un seguit d’armaris i d’arxivadors de persiana i un mostrari de taules i cadires, també de fusta, totes diferents. Inclinats sobre aquestes taules es veia com treballaven tècnics, escrivents i comptables, la majoria equipats amb viseres verdes i unes gomes que els subjectaven les mànigues de les camises, de manera que els punys no se’ls embrutessin en fregar les taules o amb taques de tinta. El soroll de les màquines d’escriure, sòlides com locomotores, ho omplia tot. Dos o tres noiets d’entre onze i catorze anys esperaven ordres mentre anaven omplint tinters o ensobraven cartes.

Un dels escrivents joves es va acostar al taulell.

—En què el puc servir?

—El senyor Mateu, si us plau. M’està esperant.

—Qui el demana?

—Sóc l’inspector Ruscalleda del jutjat de Berga.

—Ah, sí! Ens ha dit que l’aviséssim quan arribés. Esperi’s un moment, si us plau.

I el va deixar allà, a peu dret, poc menys d’un minut.

—Vol passar, si us plau?

El xicot el va portar cap a un passadís, curt i estret, que tenia a mà esquerra la porta d’una sala d’espera i al fons una altra que el seu guia va obrir, fent-se ràpidament a un costat per deixar-lo passar.

Darrere la taula, el senyor Mateu es va aixecar per rebre’l i donar-li la mà.

—Bon dia tingui, senyor Ruscalleda. El jutge Flotats ja ens havia avisat de la seva arribada i li estan acabant de preparar la informació que ens va demanar que li donéssim. El senyor Bartet té molt d’interès en la seva recerca i ens ha dit de posar-nos a la seva disposició per a qualsevol cosa que hagi de menester. En què puc servir-lo?

—Bé. Hi ha unes quantes preguntes que m’agradaria fer-li i també tinc una carta del senyor jutge per lliurar al senyor Bartet. Que podria veure’l?

—Em temo que aquest matí serà impossible. Però l’espera aquesta tarda al despatx de casa seva. Cap a les cinc, suposo, perquè a primera hora passarà per aquí com de costum. Si em vol fer aquestes preguntes…

—Bé, per començar, m’agradaria que em fes un resum de com funciona la Colònia i el paper que cadascú hi té.

Va ser com si hagués obert una aixeta. Per un entusiasmat Agustí Mateu, en Ruscalleda es va assabentar que la Colònia Bartet era una colònia modèlica com n’hi havia poques, tot i que la majoria estaven basades en els mateixos principis de l’encíclica «Rerum Novarum» del Sant Pare Lleó XIII.

—Que al cel sia —va afegir el senyor Mateu amb unció—. Uns principis realment revolucionaris, cregui’m. No n’hi ha prou que un empresari cristià pagui un sou als seus treballadors. Per acomplir el seu deure moral, també s’ha d’ocupar del seu benestar, tant físic com familiar i espiritual.

Abans no continués dissertant sobre un tema que era clar que el fascinava, en Ruscalleda va fer un intent de portar-lo cap a aspectes més concrets.

—Perdoni que l’interrompi, senyor Mateu, però podria explicar-me la diferència entre treballadors i habitants?

—Sí, és clar. Es fa una mica difícil d’entendre per qui ve de fora.

El senyor Mateu va ajuntar les mans com per pregar i va repenjar la barbeta a la punta dels dits amb un aire un pèl didàctic. Va estar uns segons amb els ulls tancats com si tractés de trobar la manera d’explicar un problema matemàtic a una criatura especialment obtusa. Després va començar, parlant molt lentament:

—Veurà. No tots els treballadors viuen a la Colònia. Per tenir dret a un pis hi ha d’haver tres treballadors a la mateixa família. Per tant, molts dels treballadors, i sobretot de les treballadores, viuen al poble o en altres pobles o masies del voltant. És molt freqüent que pagesos que tenen mas i terres enviïn les dones a fer de teixidores, i especialment les filles, per ajudar la família o guanyar uns dinerons i fer-se l’aixovar. Si viuen molt lluny, les noies s’estan amb les monges i només van a casa de dissabte a diumenge. Si són de més a prop, van i vénen cada dia. D’altra banda, no tots els habitants són treballadors. Hi ha les criatures, fills de les famílies que hi viuen, algun avi ja retirat que continua vivint amb els seus familiars, les mares de família que han deixat de treballar per ocupar-se dels fills, les monges i altres, com ara l’Anselma, que era la majordoma de mossèn Pons i treballava directament per ell. No era una empleada de l’empresa. Ni pròpiament una habitant de la Colònia, ja que vivia al poble amb son germà.

—Sembla una mica complicat, a primera vista.

—No es pensi. Ho entendrà de seguida. A les llistes que li estem preparant, hi hem posat els noms dels treballadors per ordre alfabètic amb una indicació de l’ofici i del torn que fan. I, per altra part, li hem fet una llista dels habitants classificats per carrer, pis i porta, amb l’ofici i l’edat. Comparant aquesta llista amb l’altra de seguida podrà veure a quina família pertany cadascú i si viu o no a la Colònia. En total són cinc-cents vuitanta-tres treballadors i sis-cents vuitanta habitants.

—Gràcies. S’han pres moltes molèsties.

—El motiu s’ho val. I no es pensi que ha estat una feinada, les llistes ja existien i només n’hem hagut de fer una còpia. Tot ho trobarà escrit a màquina. En aquestes oficines tenim els sistemes més moderns. El senyor Bartet sempre ha insistit en aquest punt des que va ser a Anglaterra. Tenim vint-i-vuit oficinistes entre escrivents i comptables, cinc aprenents i set meritoris. I a part, hi ha els tècnics, és clar. Mantenim correspondència amb tot Espanya i amb vuit països estrangers, en diferents idiomes. Tenim cent quaranta-dos models de cartes diferents per cobrir totes les possibilitats. Algunes, sobretot les que són en francès o anglès, escrites personalment pel senyor Bartet i abans pel seu pare. Jo mateix, modestament, en sóc l’autor d’unes quantes. Ah!, aquí tenim en Roderes, que ens porta les llistes. Gràcies, Roderes, ja es pot retirar. Tingui, senyor Ruscalleda, i agafi també això.

D’aquella conversa, en Ruscalleda en va treure un munt de xifres de tota mena, entre les quals els nou dies de vacances pagades de què en Mateu havia gaudit en trenta-cinc anys al servei de Can Bartet, dos dels quals els havia fet dos mesos enrere amb motiu de l’enterrament del seu germà a Roda de Ter; les lliures de llenties que l’economat venia a l’any; les vares de roba que es produïen, i les tones de carbó que consumia el vapor quan el poc cabal del riu no permetia treballar només amb la turbina. També en va treure una dosi exagerada de teologia i de moral aplicades al món industrial, una carpeta de cartró lligada amb dues gomes que contenia les llistes promeses i un sobre amb una sèrie de cartonets amb el segell de Can Bartet i la menció, també impresa amb un tampó, «Àpat al Casino». Va mirar interrogador el senyor Mateu, que somreia encantat d’haver aclaparat el visitant amb una mostra més de la bona organització de la Colònia.

—Al Casino, que és bar, casa de menjars i centre social, només hi poden dinar els treballadors i els habitants de la Colònia, però, en algun cas, es fa una excepció amb algun visitant i llavors els donem aquests cupons que els permeten dinar-hi al mateix preu que els treballadors. Hem pensat que a vostè li estalviaria temps el fet de no haver d’anar a dinar cada dia al poble i per això li hem preparat els cupons, que evidentment no impliquen cap obligació per part seva.

—Ha estat una bona pensada per part seva. Moltes gràcies.

—Si el puc servir en alguna cosa més. —Era clar que donava l’entrevista per acabada.

—Molt agraït per tot, senyor Mateu. Crec que aniré a parlar amb el senyor rector abans de l’hora de dinar.

—Acaba de tocar l’àngelus. Crec que el trobarà a l’església, però tingui en compte que mossèn Pons no és pas rector. La Colònia depèn de la parròquia del poble i, per tant, del seu rector. Mossèn Pons és un capellà privat que s’ocupa de la gent de la Colònia, els confessa i hi diu missa, sempre amb el permís del senyor rector de la parròquia.

—Ho tindré en compte. Gràcies per tot, senyor Mateu, i a reveure.

—Passi-ho bé, senyor Ruscalleda, i que Déu l’acompanyi.

«Mare de Déu!», va pensar en Ruscalleda amb ben poc respecte, mentre tornava a passar pel costat de les taules plenes dels familiars papers secants, tinters, llibres diaris i llapis de dos colors, «si aquest rosegaaltars és l’administrador, com deu ser el capellà! Bé, som-hi!, com més aviat millor!». I desfent part del camí fet abans amb els nanos que l’havien acompanyat, va anar cap a l’església, que recordava haver vist a la plaça principal, prop de l’entrada a la Colònia.

Era un enorme pastitx neogòtic en evident desproporció amb la mida de la Colònia i el reduït nombre de fidels a qui devia servir. En entrar-hi, en Ruscalleda es va sentir envaït per la música. Un orgue de gran qualitat i potència, la darrera cosa que hauria esperat trobar en aquell lloc, sonava a mans d’un autèntic virtuós. Es va quedar sobtat. Enlluernat, va mirar de saber qui era l’organista i això el va portar a caminar de reculons per la nau, cap a l’altar, mentre mirava amunt fent visera amb la mà per tractar de veure la tribuna de sobre la porta d’entrada.

Va ensopegar amb un banc i va fer força soroll, i va anar de poc que no cau per terra. L’orgue va callar i el seu so encara va vibrar uns segons a les parets de l’església.

—Que s’ha fet mal? —es va sentir. I en Ruscalleda, tornant a aixecar la vista cap a la tribuna, va veure mossèn Pons recolzat a la barana—. Vostè és foraster. Que em busca a mi? Sóc mossèn Pons.

—Em dic Ruscalleda i treballo per al jutjat de Berga. Que podria parlar una estona amb vostè?

—No es mogui. Ja baixo. Anirem a casa meva.

El despatx de mossèn Pons era fosc i fresc. Sense gaires pretensions. Els porticons estaven agradablement ajustats per deixar fora la llum i la calor del juliol. Van seure en dues cadires de braços d’un joc de quatre disposades al voltant d’un braser antic, d’aquells d’origen àrab amb tapadora cònica, que a l’hivern devia fer l’estança tan acollidora com la penombra la feia a l’estiu.

—M’ha deixat bocabadat, mossèn. Feia anys que no sentia un organista tan bo. Permeti’m una pregunta una mica impertinent: com és que un home amb tant de talent s’està en… en un lloc així?

—És una història llarga i no gens original, llevat que el bon Déu, per mitjà d’en Sebastià Bartet, m’ha fet una gràcia que jo no mereixia i de la qual tants altres s’han vist privats. M’ha donat allò que més feliç em podia fer al món. No em canso de donar-ne gràcies.

—Vol dir l’orgue?

—L’orgue, la música, els cors, les caramelles i la gent. Sobretot la gent. Un ramat de fidels que un capellà de poca virtut i gens d’eloqüència com jo no hauria gosat esperar mai. No sé el que vostè considera «tant de talent», però pot estar ben segur que «un lloc així» és precisament tot el que podia somiar. Si bé —va afegir amb una espurna de picardia als ullets— li haig de dir que tot era encara més perfecte quan hi havia l’Anselma per tenir cura de mi. I això ens porta al motiu de la seva visita…

En Ruscalleda es va adonar que seria groller continuar fent preguntes personals que només es devien a la seva curiositat i no aportaven res a la investigació.

—Perdoni, mossèn, no hauria d’haver estat tan indiscret. Li agraeixo la seva paciència. Bé, ja sap que, per desgràcia, el responsable de la mort de la seva majordoma no ha deixat pistes que ens puguin ajudar a trobar-lo; per tant, hem de treballar en dos camps: qui podia tenir un motiu per matar-la i qui en va tenir l’oportunitat. Vostè coneixia bé l’Anselma. Se li acut algú que tingués algun motiu per odiar-la?

—Ja m’ho van preguntar els de la Guàrdia Civil, això, i els vaig dir el mateix que li diré a vostè: l’Anselma era una bona persona, senyor Ruscalleda, molt religiosa, treballadora i amoïnada per fer el bé a tothom. Moltes vegades era ella qui em feia adonar d’una necessitat a casa d’algú en què jo no havia parat atenció, o d’un problema que calia resoldre. Normalment dedicava el temps lliure a la seva família o a visitar malalts de la rodalia. Sempre estava disposada a donar un cop de mà a qui ho hagués de menester.

—Era una dona sense defectes, doncs? —va fer en Ruscalleda amb una certa ironia.

Mossèn Pons va captar la ironia i amb un somriure va respondre:

—Jo no he dit això. Però sempre em molesta parlar dels defectes de les persones, i més encara si són mortes. Comprenc, però, que la seva obligació és preguntar precisament això. Miri, com tantes persones que busquen la perfecció, l’Anselma era, com ho diria?, una mica intransigent amb les debilitats dels altres. Els seus judicis eren durs i no s’estava de fer-los saber a tota la Colònia. Això pot ser desagradable, però no crec que ho sigui tant per arribar a matar-la. A més, si em permet una opinió que entra en el terreny de la seva feina i no pas de la meva, vist com sembla que han anat les coses, a l’Anselma no la van matar d’una manera, diguem-ne, premeditada. El motiu el devien trobar allà mateix, com allà mateix van trobar l’arma. No ho creu així?

—Què li fa pensar això?

—No ho sé. És la sensació que em fa que la matessin amb la mateixa eina que estava fent servir. Però ja li he dit que aquest és el seu terreny i no pas el meu. Puc estar absolutament equivocat.

—No sabria dir-l’hi, mossèn. És una possibilitat que sembla versemblant, però n’hi ha d’altres i jo les haig de tenir en compte totes, les possibilitats. Digui’m: amb qui tenia més tracte, l’Anselma?

—Tractava amb tothom, ja l’hi he dit, però dins la Colònia hi ha una certa jerarquia no escrita a l’hora de tractar-se més de prop, ja sap, berenar juntes o anar juntes a missa o a alguna activitat del Casino. L’Anselma es feia molt amb la Petro, la masovera de la casa gran, la casa dels senyors Bartet, vull dir, i també amb la Maria, la infermera, i algunes de les noies que fan d’ordidores i viuen amb les monges. A la Tomasa també la veia sovint en els darrers temps, la pobra necessita tota l’ajuda possible.

—I al poble?

—No sé si sap que vivia amb el seu germà solter. Quan va començar a treballar per mi em va posar aquesta condició. No volia viure aquí per no donar peu a les males llengües, i per aquest mateix motiu feia que cada tarda la vingués a buscar el seu germà per acompanyar-la a casa. Era molt primmirada en aquestes coses del «què diran». Té, bé, tenia, un altre germà, casat, que és manyà. També molt bona gent. El seu fill, és a dir, el nebot de l’Anselma, treballa de xofer del senyor Bartet. A part de la família, no sé gaire bé amb qui es feia al poble. Els diumenges anava a missa a la parròquia i es confessava amb el senyor rector. També en això va ser molt clara. Sempre va dir que no ho faria amb mi. I jo ho vaig trobar molt encertat. Segurament els seus germans li sabran dir millor amb qui tenia amistat.

—Moltes gràcies, mossèn. Permeti’m una pregunta d’una altra mena. He estat parlant amb el senyor Mateu i hi ha coses que no acabo d’entendre. M’ha dit que aquesta Colònia es basa en la «Rerum Novarum». Què vol dir

—L’encíclica «Rerum Novarum» de Lleó XIII, publicada l’any 1893. Que l’ha llegit, vostè?

—Em temo que no.

—No. És clar, no té per què. Veurà, aquesta encíclica va ser una veritable revolució en el seu moment. Per primera vegada l’Església s’ocupava de les necessitats dels obrers i de les obligacions dels patrons. A partir d’aquí s’han dut a terme moltes iniciatives basades en els seus principis, però totes han deixat de banda el més important i el primer que el Papa hi deia, és a dir, que a un treballador se li ha de pagar prou perquè pugui mantenir dignament la seva família i, fins i tot, estalviar per millorar la seva situació. Això és evident que no es dóna. Però, tanmateix, a molts llocs les coses han millorat per als treballadors de llavors ençà, i hem de creure que potser un dia serà aplicada en la seva totalitat.

—El senyor Mateu em deia que, segons aquesta encíclica, els amos també són responsables del benestar espiritual dels treballadors.

—Sí, així és. I sembla que la major part dels amos han trobat que era molt més fàcil i més barata aquesta responsabilitat que l’altra. Miri, els pobres, com deia Nostre Senyor a l’Evangeli, tenen molt més fàcil l’entrada al Regne del Cel. Quan un treballa totes les hores del dia i cau rendit a les nits, no té temps per pecar, jo gosaria dir que ni de pensament. No hi ha millor recepta contra el pecat, fill meu, que mantenir les mans ocupades.

—Deu tenir molt pocs penitents al confessionari, doncs.

Un altre cop mossèn Pons va somriure reconeixent la ironia d’en Ruscalleda, però sense deixar-se arrossegar per ella.

—Si li he de dir la veritat, quasi no hauria de tenir-ne cap. Molts, i sobretot moltes, es confessen per escrúpol i de vegades perquè els han posat la por al cos amb veritables bestieses. No vull dir que no se’n cometin, de pecats. Ja se sap, el jovent té la sang calenta i sempre hi ha alguna Pasqua abans de Rams. I els homes de tant en tant es barallen per un sí o per un no. I les dones, al safareig, que si teves que si meves. Per desgràcia hi ha un pecat que encara està molt estès. És sens dubte un que es pot cometre amb les mans ben ocupades i del qual ningú no es confessa: la maledicència. Aquí tothom parla de tothom, es critiquen els defectes, reals i imaginaris, els errors, les faltes, l’educació dels fills, la neteja de les cases, el que es menja, el que es beu, la roba que es porta i com es porta, les notícies corren com la pólvora i qualsevol secret és esbombat.

—Ja ho entenc. Potser per això l’Anselma era tan primmirada.

—Ja en pot estar ben segur. Ella hi entenia, d’això de fer safareig. Hauria de dir que n’era una experta. Miri, jo estic provant de fer-los entendre l’altra cara del cristianisme. La que ens fa estimar en comptes de criticar. Vull que entenguin que el bon Déu és abans que res Pare. És tan senzill! Si un pensa que cada home amb qui es troba és Jesús mateix i qualsevol dona Maria de Natzaret, ni se li acudiria parlar de segons quines coses.

—Vol dir? Jo més aviat penso que hi ha una mena de persones disposades a esmenar la plana a Déu Nostre Senyor. I que, si es trobessin cara a cara amb Jesucrist, no trigarien gens a dir-li que potser es podia haver estalviat part del seu patiment, que no calia haver salvat tota la humanitat, que aquests moros i negres que es neguen a creure en ell, i maten els missioners, no calia redimir-los, i que fins i tot aquí, a casa seva, n’hi ha uns quants…

Mossèn Pons no va poder evitar esclatar a riure.

—Potser sí que té raó. Però és precisament amb aquestes persones amb qui he d’esforçar-me més a complir el ministeri. Però no és pas de cap pastoral que ha vingut a parlar vostè. Puc servir-lo en alguna cosa més?

La sirena de la fàbrica els va interrompre amb el seu udol. En Ruscalleda va començar, doncs, a aixecar-se, adonant-se que la conversa de mossèn Pons li resultava agradable però no podia permetre’s quedar-s’hi més temps del necessari. Amb un sospir va afegir:

—No gràcies, mossèn. Podria demanar-li si no va veure ningú que s’acostés a l’era, però això vostè ja ho devia dir a la Guàrdia Civil. Ha recordat res més des d’aleshores?

—No. Em sap greu. A l’hora que va morir la pobra Anselma jo era a l’església i no podia veure el camí dels horts.

—Em faria un favor si em pogués fer una llista de les persones que eren a l’església a aquella hora i que, per tant, quedarien lliures de sospita.

—Amb molt de gust. La vol ara mateix?

—No, no cal, demà passaré a buscar-la. Passi-ho bé, mossèn Pons.

—Molt de gust, senyor Ruscalleda. Disculpi que no el convidi a dinar, però d’ençà que l’Anselma no hi és, el dinar me’l porten de ca les monges. I no destaca per la seva esplendidesa.

—Només faltaria. Gràcies, mossèn.

L’inspector Ruscalleda va travessar la plaça per anar cap al Casino a dinar. Pocs minuts després, la persona que havia estat escoltant tota la conversa sense que cap dels dos se n’adonés també passava inadvertida per la plaça, de camí als seus quefers, sense cridar l’atenció de ningú.