Capítol XII

L’aigua li queia amb força al pit, les espatlles, l’esquena i el cap, amb aquells cabells tan blancs. En Ruscalleda començava sentir-se renovat. Allò ja era una altra cosa. La Maria, compadida dels seus mals, li havia obert les dutxes dels encarregats, les que eren a dalt, a la plaça, i ara en Ruscalleda, mentre s’eixugava amb una tovallola que li havia deixat, començava a sentir-se més fresc, més descansat i, fins i tot, més digne.

Un cop vestit, va anar a trobar la Maria, que el va fer anar, tant sí com no, al dispensari per mirar-li els peus. Li va curar les butllofes i li va posar esparadraps pertot arreu per impedir que se li nafressin.

—Li convindria anar uns dies en espardenyes —li va recomanar.

Però ell s’hi va negar. Considerava que, com a representant del jutjat de Berga, havia de mantenir una determinada indumentària, costés el que costés. Una altra cosa seria rebaixar-ne la dignitat. Sense més comentaris, la Maria li va donar un potet amb una pomada groguenca perquè se la posés al coll i a l’entrecuix, i després el va veure dirigir-se a la seva feina amb força més empenta que la que portava en arribar.

Se’n va anar de dret cap a la casa dels amos i aquest cop ni tan sols va intentar trucar a la porta principal. Era amb la cuinera i amb la masovera, les que havien rebut cartes i amb qui volia parlar, i el més fàcil i, sobretot, menys desagradable era picar directament a la porta de servei. No se sentia de gaire humor per pensar a fer nosa als amos, aquell dia.

Va tenir sort. Li va obrir la mateixa Petro, que era espantadissa de mena. Quan el va veure palplantat a la porta, va tenir un ensurt.

—Que ha passat alguna cosa? —li va etzibar abans de dir ni bon dia.

En Ruscalleda la va tranquil·litzar i li va explicar el motiu de la seva visita.

—Sí, sí que vaig rebre una carta aquella setmana. Però no crec que tingui res a veure amb el que vostè investiga. Era d’una amiga amb qui anava a costura de petita, al poble. Se’n va anar a Barcelona a servir ja fa molts anys i allà va conèixer un noi que feia el soldat. Es van enamorar, es van casar i se la va endur al seu poble, allà a Granada. Ens escrivim un parell de cops a l’any per explicar-nos les nostres vides, i això és tot.

—I les ensenyava, aquestes cartes, a l’Anselma?

—Sí, ella també la coneixia de quan érem petites. Però no deien res que pogués tenir cap importància per a ningú, ni que pogués portar a matar-la. Ja m’haurien mort a mi també, no li sembla? Les llegíem juntes i ens exclamàvem dels costums tan estranys que tenen aquella gent d’allà, i ja està.

Tancada aquesta via, en Ruscalleda va aprofitar per preguntar-li què sabia de la parella de la qual se suposava que s’havien enllitat abans de casar-se.

—Aquells? —Es va animar la Petro—. No entendré mai com es van casar.

I li va explicar com ell, de tan bo, era una mica calçasses. «És fet de pasta d’agnus, cregui’m», va dir. Ella, sense ser gaire bonica, era una noia alegre i de caràcter viu i impacient, sempre disposada a fer broma i a coquetejar. I encara ara, casada i embarassada, feia el mateix. Mai no posaria seny; no hi podia fer més. Però semblava que al marit, per estar amb ella, tot li estava bé.

—I vostè creu que es van casar amb presses?

—Es van casar quan estava previst. No van avançar pas la data. Ara, si ells ja havien començat les celebracions abans… això, jo no ho puc saber. Se sabrà quan parirà.

—Tinc entès que l’Anselma pensava que la criatura podia ser d’un altre.

—Això em ve de nou. A mi no me’n va dir res. Miri, la Montse és juganera, però no crec que passi d’aquí. Fixi’s, per exemple: aquest Nadal passat ens va estar ajudant uns dies a fer neteja i preparar la casa per l’hivern, per quan vénen els amos a fer la missa del gall i el dinar de Nadal. Doncs pensi que fins i tot al meu marit li feia bromes i li buscava les pessigolles. I Déu sap que el meu home no és ben bé el més adient per a aquestes coses. Doncs ella vinga: senyor Quimet per aquí, senyor Quimet per allà, i vinga fer-li l’ullet, però cregui’m que no va arribar la sang al riu. Ella ho fa amb tothom, això. Per jugar.

En Ruscalleda no va quedar convençut del tot i li va semblar que a la Petro, malgrat la seguretat amb què parlava, li quedava un raconet de recança, però no va fer cap comentari. Li va donar les gràcies per la informació i va demanar permís per anar a veure la Consol a la seva cuina. De camí cap allà ja el va assaltar la flaire del sofregit, aquest cop associada a la d’unes pomes que es coïen al forn. Tot plegat feia venir gana.

—Vostè per aquí, inspector? —el va rebre la Consol—. Ja em dirà en què el puc servir. Que ja ha esmorzat?

En Ruscalleda li va dir que sí, però ella, com si no el sentís, es va entossudir a preparar-li una bona llesca de pa amb tomàquet mentre ell li preguntava respecte a la carta que havia rebut abans de la mort de l’Anselma.

—Ah, sí! No recordo quan em va arribar, però ha de ser la de ma germana. No n’he rebut cap altra. Era per preguntar-me exactament quan hi aniria i demanar-me que li fes alguns encàrrecs. Ja l’hi vaig dir, no? Que me’n vaig a passar un parell de setmanes a Tamarit quan els senyors se’n vagin a Caldetes. I cregui’m que en tinc ganes. No m’agraden els aires que bufen per aquí.

—Què vol dir? A la casa o a la Colònia?

—Ni a l’una ni a l’altra. La Colònia no m’ha agradat mai, però aquest any, amb vostè, ja em perdonarà, i la Guàrdia Civil ficant el nas pertot arreu i la gent malfiant-se els uns dels altres, encara m’agrada menys. A més, tenen una bona raó per estar neguitosos. Hi ha una cosa que és segura: algú ha mort l’Anselma. I no té cap gràcia.

—I a la casa? —va fer en Ruscalleda entre mossegada i mossegada de pa amb tomàquet.

—Què li haig de dir. Per mi, com més aviat marxin aquest parell de convidats, millor. Ella, pobra nana, és una mica bleda i res més. Però aquest Guillem no em fa gens el pes. Sembla que fa la cort a la senyoreta Amàlia, que aquesta sí que és bleda, i de solemnitat, i ella s’ho empassa i els pares estan encantats. Ja s’ho faran. És cosa seva. Jo, si vol que l’hi digui, a la vida no he vist res més fals que la manera de fer d’aquest Guillem amb ella. I, d’altra banda, fa ballar el senyoret Pere de la punta del nas. Ell decideix què fan i on van, i quan i de quina manera, i… no sé, hi ha coses que no em fan cap gràcia. No se separen ni per pixar i tot són mirades i rialletes. Sembla que siguin ells els que s’han d’acabar casant. Ja n’he vistes de tots colors, jo, en aquesta vida, ja m’entén, i me’n guardaré d’escaldar-me d’assegurar una cosa que no sé del cert, però tot plegat no m’agrada gens ni mica. Per mi aquests convidats ja podrien fotre el camp demà mateix.

Mentre es desfogava d’aquesta manera, la Consol havia agafat una caixa de llauna d’un dels prestatges alts de la cuina, on tenia llibres i carpetes amb receptes, i en va treure la carta de la seva germana per ensenyar-la a en Ruscalleda. Efectivament, era una llista d’encàrrecs per quan la Consol l’anés a veure al poble i també comentava el projecte que tenien totes dues de quedar-se la cantina de l’estació d’Almacelles tan aviat com la Consol hagués acabat de reunir uns quants estalvis. Ja no li quedava gaire. Potser un parell d’anys

—Els xicots són a la casa, ara? —va preguntar distretament en Ruscalleda mentre donava un cop d’ull a la carta mirant de no tacar-la d’oli.

—No. Han marxat amb tota la família a passar el dia a Santa Maria de Queralt, on hi ha el santuari, i de xofer s’han endut en Mauri, que, també, quin un. És tan servil i tan llepaculs que, per tal d’aconseguir uns quants copets a l’espatlla i que li ofereixin un cigarret de tant en tant, és ben capaç d’abaixar-se els pantalons tantes vegades com calgui.

En Ruscalleda encara havia d’anar a l’estació a veure si tenia carta del jutge. Es va acomiadar de la Consol i s’hi va arribar.

Els carreters ja estaven enllestint l’últim viatge d’aquell matí. Només quedaven dos carros, i d’un en va sortir en Cisco, que se li va acostar traient-se de sobre el sac que el protegia.

—El cap d’estació ha hagut de marxar una estona. M’ha deixat aquesta carta per a vostè. Diu que ha arribat en el tren d’aquest matí.

—Gràcies —va fer en Ruscalleda posant-se-la a la butxaca—. Per cert, volia parlar un moment amb tu d’unes cartes que vas rebre la setmana abans que matessin l’Anselma.

En Cisco es va netejar una mica les mans al sac i va treure de la butxaca paper de fumar i la petaca.

—Sí, vaig rebre un parell de cartes. Per què?

—Ja et vaig dir que a l’Anselma la van matar per alguna cosa que sabia i és possible que la informació li hagués arribat per carta.

—Devia ser una carta seva. L’Anselma no les llegia pas, les meves cartes. —Semblava vertaderament sorprès.

—De qui eren?

—D’uns companys de quan vaig ser a Barcelona.

—M’agradaria veure-les.

L’expressió d’en Cisco es va endurir.

—La correspondència és privada. S’haurà de conformar amb el que jo li expliqui que hi deia.

—M’estimaria més veure-ho jo mateix.

En Cisco havia acabat de cargolar un cigarret i es va entretenir a encendre’l amb un encenedor de metxa de butxaca.

—Miri, inspector. Vostè té l’aire de ser una bona persona, però és policia. I els policies es pensen que defensen la justícia sense adonar-se que, de fet, el que defensen és la llei, que no és ben bé el mateix. La llei i l’ordre. I qui els estableix, la llei i l’ordre? Ja l’hi diré jo: els estableixen els que manen: els rics i l’Església. Els patrons. I sempre va a favor d’ells, és clar. La justícia és una altra cosa. Oi que vostè no li demanaria a l’amo que li deixés llegir les seves cartes privades? No, no ho faria. I ara! Doncs, miri, a mi tampoc no m’ho ha de demanar. És de justícia. A més, ja les he estripat.

Fos veritat o no que les havia estripat, en Ruscalleda va haver de reconèixer que tenia bona part de raó. Prou que ho sabia ell per experiència, que la llei i la justícia no sempre anaven de bracet i que no s’aplicaven igual per a tothom. No hi va insistir.

—I la carta que va rebre la teva mare un parell de dies abans?

—La meva mare? Ah, sí! També la vaig llençar.

Alguna cosa havia canviat en ell. El to s’havia fer cautelós i no tenia aquella seguretat que havia mostrat un moment abans.

—I què hi deia?

—Per què ho hauria de saber, jo?

—Tinc entès que la teva mare no sap de lletra i ets tu qui l’hi llegeixes.

—Bé, sí. —Seguia mostrant-se nerviós—. Res d’especial. La tieta explicava coses del poble, d’allà on viu ella. I de casa, ja sap, que si ha estat malalta, que si ha plogut, i qui es casa i qui ha tingut fills. Que si serà un bon any per a les pomes. Ja s’ho pot imaginar, el que es diu sempre.

Sabia que hi havia alguna cosa poc clara, que valia la pena burxar-lo, però no sabia dir què. De moment, va decidir deixar-ho córrer. En Cisco li va preguntar si ja sabia per què havien matat l’Anselma, i a ell, li va sortir la resposta d’esma:

—Doncs perquè sabia el que no havia de saber i ho va dir a qui no ho havia de dir. I em sembla que no deu ser l’únic cas.

Era clar que la resposta havia fet impressió a en Cisco, però no prou per fer-lo parlar. Se’l va veure encara més desconcertat, fos el que fos el que sabés. Els del carro el cridaven.

—Vinga, Cisco, que ja fa estona que han tocat l’àngelus i hem de descarregar tot això abans no soni la sirena. Afanya’t que se’ns fa tard.

El xicot va semblar que es despertava i es va acomiadar d’en Ruscalleda amb un alleujament visible.

—Ha de menester res més?

—De moment, no. Pensa-hi, i si se t’acut alguna cosa, no deixis de buscar-me. —Era clar que alguna cosa se li havia acudit, fos important o no, però que no estava gens disposat a dir-l’hi a ell.

Els carreters van marxar i en Ruscalleda va seure en un banc de l’estació a llegir la carta del jutge Flotats. Després del preceptiu «Benvolgut Ruscalleda», li explicava que, segons havien determinat els experts, les peces que havien causat l’accident de la Tomasa no semblava pas que haguessin estat manipulades. Senzillament eren massa velles i s’haurien d’haver canviat abans. Però això passava amb la majoria de les peces dels telers i no es podia considerar, doncs, indici de sabotatge ni d’un atac dirigit personalment a ella.

Pel que feia a en Cisco, tampoc la policia de Barcelona no semblava tenir res contra ell. L’havien vigilat durant un temps perquè era un xerraire i es feia veure, però no van trobar res. Freqüentava un ateneu de barri, si bé sembla que simpatitzava més amb els socialistes que amb els anarquistes. Tot plegat era una mica eclèctic. Havia participat en un parell de vagues, però no n’havia estat mai l’instigador, ni se li coneixia cap participació en fets violents, piquets o conspiracions. Era partidari de la sindicació dels treballadors i de la seva defensa enfront dels patrons, la qual cosa no agradava, però tampoc no arribava a ser delicte. Era un xicot entusiasta i potencialment manipulable, concloïa l’informe, però de cap manera un líder. Ni un delinqüent. La policia de Barcelona tampoc no pensava que pogués tenir informació prou important per ser perillosa, per a ell o per a altres persones. Més aviat opinaven que era carn de canó. D’aquelles persones exaltades que es fan veure i acaba rebent en lloc dels veritables responsables, que tiren la pedra i amaguen la mà. Quant a la seva vida privada, no havia estat mai casat ni se li coneixien fills il·legítims, ni res que pogués haver d’amagar amb vista a un possible casament.

Si es feia cas d’aquell document, en Francesc Obiols era inofensiu, tot i no ser gaire desitjable pels ideals de submissió i «pau social» que imperaven a les colònies industrials. Tanmateix, a en Ruscalleda el continuaven amoïnant aquells rampells, ara de nerviosisme, ara de fatxenderia, que de vegades tenia. No lligaven amb la seguretat que volia aparentar.

Quan el cap d’estació va tornar i es va preparar per a l’arribada d’un altre tren, en Ruscalleda va prendre consciència que ja feia molta estona que estava assegut en aquell banc donant voltes al tema d’en Cisco. Va fer una ullada al rellotge de l’estació i se’n va anar cap al Casino a dinar. En entrar-hi, se li va fer evident que anava endarrerit. La majoria dels presents ja estaven acabant de dinar i alguna cosa havia fet que la conversa es generalitzés a totes les taules i la barra. Va seure mentre les bromes anaven i venien.

Va ser així com es va assabentar que en Mateu hi havia passat, saltant-se el seu costum, i havia anunciat que l’endemà convidava a tothom que fos al Casino a l’hora de dinar a sidra per celebrar els seus trenta-cinc anys de treballar a la Colònia.

—Però què se li ha perdut, al senyor Mateu, aquí?

—Oh! I a sobre diu que convida!

Si havia de creure els comentaris que sentia, els treballadors s’ho prenien amb prou escepticisme. No eren costum aquesta mena de celebracions i en Mateu mai no s’havia distingit per confraternitzar amb els treballadors. I ara fins i tot insistia que no hi faltessin els carreters i els camàlics!

A en Ruscalleda tot allò li feia mala espina. Estava convençut que res no era natural. Que sota el seu nas se n’estava tramant alguna, però no aconseguia veure per on anaven els fils. Cada cop se sentia més nerviós. Sabia, o més aviat pressentia, que com més temps passava, més perill corria una vida. No sabia quina. Però la sensació d’urgència augmentava per segons.

Aquell neguit no el va deixar en tota la tarda. Amb el neguit a dins, va decidir anar a parlar amb la Guàrdia Civil. Havien fet molta feina i n’estaven contents. Havien pres noms i mides. Alguns a ull. Ja es veia quan algú era massa baix. D’altres havien treballat amb una cinta de modista que algú els havia deixat i que els feia sentir una mica ofesos pel seu honor de militars. Tanmateix, el deure estava per sobre de tot i s’hi havien sobreposat amb valor. En resum, havien fet una bona feina i ara l’explicaven orgullosos a un Ruscalleda que era incapaç de parar atenció al que li deien. Assentia, els felicitava i els encoratjava fent-los veure com n’era, d’important, la seva tasca per «delimitar el camp de la investigació», però ho feia d’esma, amb el cap i sobretot el cor a un altre lloc.

Quan li van parlar de la Montse, responent a la seva pregunta sobre la noia que havia fet Pasqua abans de Rams, no va saber, d’entrada, ni de qui li parlaven. De seguida es va refer i va saber que, abans de casar-se, se l’havia relacionat amb un parell d’homes; efectivament, un d’ells era casat, però no se’n sabia res de definitiu, o si més no, res que anés més enllà d’uns quants coquetejos que, sent com era la gent de la Colònia, havien donat lloc a les xafarderies desproporcionades de costum, però, que a la Guàrdia Civil li constés, i la seva obligació era que els constés gairebé tot, no hi havia res de res. En Ruscalleda els va preguntar si un d’aquells homes era, per casualitat, en Quimet, el marit de la Petro. Es van sorprendre. D’aquesta possibilitat, no en sabien res. Si havia passat, alguna cosa havia estat dins la casa, i per això a la Colònia no se n’havia parlat gens. Ara bé, la Petro i l’Anselma eren amigues. Si alguna cosa sabia o sospitava la Petro i l’hi havia dit a l’Anselma… això obria un nou camp, molt interessant, sí, però quasi impossible d’investigar. Van quedar que ho estudiarien i finalment en Ruscalleda va marxar cap a la fonda amb el plec d’informes a la mà, disposat a comparar-los amb la seva llista.

En entrar-hi, va veure que encara quedaven uns quants clients al local, guardant cartes i dòminos i discutint les últimes jugades. L’ambient dens de fum gris blavós començava a esfilagarsar-se al voltant dels ventiladors del sostre i les taules del sopar encara no estaven parades. Mirant de fer temps i alhora de fugir de la conversa amb l’amo, en Ruscalleda es va acostar a un diari que algú s’havia deixat obert sobre una de les taules i, sense ni tan sols seure, va donar un cop d’ull a les notícies. Els escassos parroquians que hi havia el van veure empal·lidir de sobte i més tard un d’ells, que era més a prop que els altres, va jurar que havia vist com una llàgrima li lliscava galta avall. El cas és que es va girar d’esquena al bar i, oblidant-se del sopar, va pujar escales amunt cap a la seva cambra. No va dir ni bona nit.

A en Josep li va faltar temps per voler saber què era el que en Ruscalleda havia estat llegint que li fes aquell efecte i va agafar el diari. Els altres el miraven expectants, esperant que acabés.

—Què hi diu, doncs?

—Parla d’una derrota que sembla molt grossa a la guerra de l’Àfrica i on ha mort el general Silvestre i molta gent més.

—I tu creus que és això el que l’ha posat així?

—Diuen que va ser a l’Àfrica, a Melilla, em sembla. Potser coneixia algú dels que han mort. Però d’allà no en parla mai.

—I on dius que ha passat, això?

—En un lloc que es diu Annal o Annual. No queda gaire clar. Es veu que els moros l’han assaltat i no ha quedat ningú. Pobres nois, es veu que han caigut com mosques. Ves que hi han d’anar a fer els nostres xicots, allà, a l’Àfrica. Fer-se matar, vet-ho aquí. Si s’ho volen quedar els moros, doncs que s’ho quedin, però no hi hauríem d’enviar els nois a fer-se matar.

—Ja tens raó, ja. Als moros, que els mati Déu, i si no, per què els feia. I els nostres xicots que es quedin a casa, que no se’ls ha perdut res, allà a l’Àfrica.

Els horrors i patiments que en Ruscalleda sabia certs darrere la desastrosa notícia que acabava de llegir a La Vanguardia no eren el més adequat per ajudar-lo a agafar el son, com tampoc no ho era el neguit pel cas que investigava. Tot plegat el va portar a passar una nit inquieta en què va estar donant voltes al llit, amb breus estones de son de les quals es despertava entresuat i amb la respiració accelerada per l’angoixa d’uns malsons dels quals en canvi no aconseguia recordar el contingut.

El matí no va començar gaire millor. Només de llevar-se, es va posar a copiar a les seves llistes les notes de les gestions que la Guàrdia Civil li havia donat el dia abans. El resultat va ser de cinquanta-tres sospitosos més eliminats. Encara anaven prou ràpid. Però aquella part de la investigació, tot i saber que podria ser d’utilitat, ja no li interessava. Ja no hi posava el cor. Ara li calia conèixer les persones, les seves motivacions. Ja no es tractava només de saber qui havia matat l’Anselma; es tractava, n’estava ben convençut, d’evitar que matessin una altra persona.

En enfilar cap a la Colònia, va pensar que li aniria bé tenir una conversa amb el jovent de la casa gran, especialment amb en Guillem. En realitat, no sabia si en trauria cap profit, de parlar-hi; però l’opinió de la Consol li mereixia tots els respectes i, en el fons del cor, havia de confessar que la possibilitat de trobar un culpable en l’entorn dels Bartet li resultava força més atractiva del que estava disposat a reconèixer en veu alta. Ara bé, no tenia cap excusa per parlar amb ell. Potser el que hauria de fer era mirar de trobar-se’l i observar-lo, en comptes de fer-li un interrogatori formal. Tanmateix, hi va anar.

Li va obrir en Quimet i, tan estirat com de costum, el va informar que el senyoret Pere i el seu convidat havien anat a pescar i que aquest cop s’havien endut el Maurici perquè els fes de xofer en comptes de conduir el senyoret Pere. Mentre s’assabentava d’aquesta notícia, que no feia sinó afegir contrarietat al seu nerviosisme, en Ruscalleda va veure de cua d’ull com per la porta de servei sortia la Rosita, tan impecable com sempre. Va poder veure com li canviava l’expressió del rostre quan el va veure. Es va dirigir cap a ella com si no s’hagués adonat de la seva contrarietat.

—Bon dia, Rosita. Què fas per aquí?

—He vingut a portar-li a la Rita uns enagos que li he ajudat a sargir.

La Rosita no deia mai mentides, va recordar en Ruscalleda, però si el que havia dit era la veritat, devia ser una veritat prou retallada i retocada, perquè la seva incomoditat es feia palesa en tota la seva actitud. També es va poder fixar en la mirada de desaprovació que li va fer en Quimet, que no acabava de tancar la porta. Era clar que no li agradava veure-la per la casa.

—I on vas, ara?

—Cap a casa, a quedar-me amb en Joan, perquè la mare pugui sortir.

Tots dos es van allunyar una mica de la porta i, finalment, en Quimet la va tancar. En Ruscalleda es va girar cap a la Rosita.

—Vull aclarir un parell de coses amb tu —li va etzibar.

—Un altre cop? —va contestar ella. Però de seguida es va refer i va recuperar prou presència d’ànim per vetllar per la seva reputació.

—No vull que em vegin parlar més amb vostè. Vés a saber què s’imaginaran.

—Doncs anem a un altre lloc.

—Tampoc no vull que ens vegin anar junts a un altre lloc. Semblarà que ens amaguem.

—Mira, t’hi posis com t’hi posis, hem de parlar. Si t’ho estimes més —va afegir amb malignitat—, t’enviaré la Guàrdia Civil.

—Està bé. Podem parlar a l’era del mossèn. Jo hi aniré tot passant per davant la casa i recolliré en Joan. Vostè hi pot anar pels horts.

Mentre s’hi dirigia, en Ruscalleda va pensar en la mestria de la Rosita a l’hora de tramar aquella petita conspiració que, segons creia, havia de salvar la seva bona fama. Aquella noia era una conspiradora nata, no n’hi havia cap dubte. Hi podria tenir un futur, si això fos un ofici. I encara que no li hagués passat pel cap mai que ella pogués ser l’assassina de l’Anselma, la tranquil·litat amb què havia fixat el lloc de la trobada a l’era del mossèn, sense associar cap connotació macabra al lloc, l’hi va acabar de confirmar. No, la Rosita no era cap assassina, però era manefla i sabia alguna cosa que ell necessitava saber. Ell no se’n va adonar, però quan, travessant els horts, va haver passat davant d’una de les barraques, algú que estava arraulit a dins va sospirar d’alleujament. En veure’l acostar-se havia patit la pitjor por de la seva vida.

—Bé, Rosita, necessito saber si entre les coses que has pogut sentir per casualitat —hi havia una certa sorna evident als mots «per casualitat»— a la casa gran, n’hi ha cap que es refereixi a la senyoreta Amàlia i l’amic del senyoret Pere, en Guillem.

—Jo no he sentit res per casualitat, però tothom diu que a la tardor es prometran.

—I que en penses, d’en Guillem?

—Jo no en penso res. No tinc per què pensar-ne res.

Ja hi tornàvem a ser. La mirada baixa i aquell aire d’innocència insultada, gairebé de martiri, que li agradava a la Rosita quan algú tractava de forçar el que ella entenia per a la seva discreció. No hi hauria res a fer. De sobte, se li va acudir parlar-li de l’altre tema que l’amoïnava:

—Tinc entès que la teva tieta també es prometrà aviat, oi?

—Això crec.

—No em diràs que, d’això, tampoc no en saps res, oi?

La Rosita seguia callada, però se la veia molt més nerviosa que en cap altre moment.

—Tothom sap que festeja amb en Cisco —va insistir en Ruscalleda.

—Crec que diumenge anirà a casa seva a conèixer els pares —va deixar anar, finalment, la Rosita a contracor.

En Ruscalleda es preguntava per quina raó a la nena li resultava tan desagradable parlar d’aquell tema. Semblava més lògic que l’haguessin molestat més les preguntes anteriors. Va insistir:

—A tu t’agrada, aquest casament?

—No és a mi a qui ha d’agradar. És a ells.

—Però t’agrada en Cisco?

Un cop més va encongir les espatlles. En Ruscalleda es va adonar que, durant la darrera part de la conversa, havia estat pessigant i rebregant la vora del davantal. Què era el que tant l’angoixava en el casament de la Paquita amb en Cisco, fins a arribar a fer-li perdre el seu control habitual? Era i no era la mateixa Rosita que havia conegut uns dies enrere. Feia el mateix posat i s’entossudia pels mateixos motius, però alguna cosa la corsecava per dins.

Mentre parlaven, en Joan jugava amb una mena de caixa amb rodes que de segur li havia fet el seu pare perquè servís de carretó i un vell cullerot que feia de pala.

De sobte, van veure que el mossèn s’acostava. Els devia haver sentit i venia disposat a entaular conversa. La Rosita va veure que aquella era la seva oportunitat; es va aixecar, va cridar en Joan, que jugava a terra, i es va dirigir a en Ruscalleda amb un «Si no mana res més» que donava per tancada la conversa. Es va acostar a mossèn Pons per besar-li respectuosament la mà i va desaparèixer en un tres i no res. En Ruscalleda se la va quedar mirant pensarós i es va dirigir a mossèn Pons:

—Aquesta nena…

—Que la creu sospitosa de res?

—No… I sí.

—Què vol dir?

—Sí i no. No crec que hagi matat a ningú, no pateixi, però crec que sap molt més del que diu i que ens podria ajudar a trobar l’assassí, si parlés. És més, tinc el pressentiment que fins i tot podria evitar que ocorregués una altra desgràcia. Potser és ella mateixa qui corre perill. Vostè no l’ha trobat estranya, darrerament?

—Bé. Jo no. Però les monges m’han comentat que fa dos o tres dies que està dispersa. Com capficada. No para atenció en el que fa i se sobresalta per qualsevol cosa. Però no se’ns havia acudit que pogués tenir la importància que vostè li dóna. Vingui a casa i parlem-ne, si vol. Li puc oferir aigua fresca amb suc de llimona. Això ho sé preparar tot sol —va afegir amb bon humor.

Per la seva banda, en Quimet havia fet arribar al seu amo la notícia de la presència d’en Ruscalleda a casa seva no un, sinó dos dies seguits. I el segon, molt pitjor, perquè tenia la pretensió, inaudita segons ell, de parlar amb en Pere Bartet i el seu amic, en Guillem, i això, a en Quimet, li semblava que era extralimitar-se.

Segons sembla, en Sebastià Bartet pensava el mateix, perquè, immediatament després de rebre el missatge, va cridar en Mateu i li va donar l’ordre de buscar l’inspector fos on fos i fer-lo venir a parlar amb ell. Volia deixar-li ben clar, per darrera vegada, que a casa seva no tenia pas franc un cop fet el primer interrogatori, i que, si volia parlar amb algun membre de la família, primer l’hi havia de consultar a ell. A més, ja n’estava ben tip, de donar voltes que no portaven enlloc, digués el que digués el jutge Flotats. Li volia exigir que detingués aquella mena d’anarquista, en Cisco, que no haurien d’haver contractat mai, i l’interrogués a fons, pressionant-lo tant com calgués. Estava segur que, fent-ho d’una manera prou enèrgica, confessaria, o bé donaria prou pistes per descobrir l’assassí en un tres i no res. Ja li ensenyaria ell a aquell policia insolent com es porta una investigació.

Per un cop a la vida, però, l’Agustí Mateu no hi estava d’acord i no era partidari d’interrogar a fons en Cisco.

Va posar-hi tota mena d’inconvenients, sense convèncer el senyor Bartet, que, finalment, va acabar fent la seva i li va fer enviar un dels meritoris a buscar en Ruscalleda.

—Sí, senyor —va cedir en Mateu—, però es fa tard. Vol que li digui que vagi aquesta tarda a casa seva?

En Sebastià Bartet es va treure el rellotge de la butxaca de l’armilla blanca de piqué i va haver de donar-li la raó, a en Mateu.

—Està bé. Faci-li dir que l’espero aquesta tarda havent dinat.

I aquest va ser el missatge que va rebre en Ruscalleda quan el meritori que havien enviat a buscar-lo el va trobar finalment a cal mossèn, on la conversa havia derivat cap a un dels temes favorits del capellà: la història i els costums de les colònies industrials. En Ruscalleda se’n va acomiadar amb la promesa d’anar diumenge a escoltar un bon concert d’orgue. Aleshores ignorava que no tindria ocasió d’acomplir-la.

En sortir al carrer, en Ruscalleda sentia un cert remordiment per haver-se deixat endur per la conversa distesa i la frescor del despatx del capellà. Per res del món hauria volgut arribar tard al Casino. De camí, va veure com algunes de les primeres dones que havien sortit del torn de matí ja feien cua per comprar les mongetes o els cigrons cuits que, amb un tall de cansalada fregida, farien per al dinar de la família. Entre el lloguer dels pisos, l’economat i aquella botigueta que venia arengades, bacallà i menjar cuit, l’amo s’assegurava que bona part dels diners que pagava en sous retornessin a la seva butxaca.

Quan va entrar al Casino, va seure com de costum sol en una taula i de seguida va poder comprovar que tothom estava, com ell, pendent de la invitació de l’Agustí Mateu. Hi havia més homes del que era habitual, sobretot drets a la barra, i les bromes i els comentaris anaven d’un cantó a l’altre. No va haver d’esperar gaire. Encara no s’havia acabat el plat de mongetes seques que va veure entrar l’administrador, empolainat i repentinat com sempre. De seguida en Mingo va treure les ampolles que tenia emparaulades i va començar a servir sidra a totes les taules, incloent-hi la d’en Ruscalleda.

A la barra, el mateix Mateu mateix omplia gots i els repartia entre la munió d’homes que l’envoltaven. Després, va passar per totes les taules brindant amb tothom pels trenta-cinc anys de servei a l’empresa i desitjant-los que ells poguessin assolir aquella mateixa fita. A en Ruscalleda li va desitjar molt d’èxit en la seva investigació. Poc quedava de la circumspecció que havia mostrat en la seva primera entrevista. Tampoc no se’l veia amb un gran esperit de celebració. L’alegria era impostada i a sota es traslluïa l’angoixa i la preocupació. La mirada era erràtica i les mans, que, de nou a la barra, repartien gots insistentment, estaven entresuades i de tant en tant se les havia d’eixugar amb el mocador per evitar que els gots li rellisquessin. Les bromes amb què insistia per forçar algú a beure un altre got no tenien cap gràcia i feien que se’l veiés cada cop més allunyat de les persones amb les quals assegurava que volia confraternitzar.

En Ruscalleda va observar com forçava insistentment en Cisco a acceptar un tercer o quart got, que ell li servia personalment, i tractava sense gaire èxit de lligar conversa amb un dels seus companys carreters. Què en devia voler?, es demanava en Ruscalleda.

Enmig d’un xivarri que s’havia fet general, finalment, en Mateu va seure a la taula dels escrivents, a qui els altres anomenaven «pixatinters», encara que ni tan sols així se’l va veure més relaxat, o més natural. Els treballadors, animats per la sidra, semblaven haver-se oblidat de la seva presència i tornaven a les seves converses i partides de sempre. En Cisco, però, no hi participava. No semblava que es trobés gaire bé i va marxar abans d’hora. Anava a prendre una mica l’aire, va dir. A en Ruscalleda, que no li treia l’ull de sobre, el va estranyar aquella marxa precipitada i la mala cara que feia. Per un moment va pensar a seguir-lo, però va recordar la cita amb l’amo i va haver de canviar de parer. Tanmateix, tornava a estar intranquil. Va sortir del Casino amb en Mateu i els seus escrivents, que se’n tornaven cap a Administració. En Mateu, pàl·lid i tremolós, com si tingués febre, cada cop feia més mala fila. No quedava gaire clar qui estava més malalt, si ell o en Cisco, però certament cap dels dos feia bon aspecte.

Com era d’esperar, l’entrevista amb el senyor Bartet es va anar fent més agra cada segon.

L’amo de la Colònia insistia que les coses es fessin a la seva manera, i en Ruscalleda s’hi negava, per principi i per tossuderia. Perquè no podia consentir que un particular imposés la seva voluntat al representant del jutge, que un profà imposés el seu punt de vista als experts, però, sobretot, perquè no li donava la gana. Perquè en Salvador Bartet era autoritari i prepotent, i ell no estava disposat a consentir-l’hi. L’enfrontament era constant en qualsevol tema i va arribar a un punt insostenible quan el senyor Bartet va exigir que detingués i interrogués en Cisco.

Tot i que en Ruscalleda ja hi havia pensat, com l’única manera de tenir en Cisco protegit i alhora per poder interrogar-lo llargament, n’hi va haver prou que ho suggerís el senyor Bartet perquè s’hi negués en rodó, adduint que no podia detenir ningú sense un bon motiu i que, els agradés o no, a en Cisco no se’l podia acusar de res. És més, va explicar-li les bones referències que havien rebut de Barcelona.

Estaven ocupats en això, quan van sentir la veu de la Petro tota esverada que cridava «Inspector!, inspector!», i, per primer cop a la vida, va entrar al despatx de l’amo sense haver picat a la porta:

—Inspector, corri, que l’esperen al safareig dels morts i és molt urgent.

De cop es va enrojolar tota en adonar-se de la seva gosadia, va mirar l’amo de cua d’ull, va murmurar un «Oh! Perdoni, senyor Bartet», i va tornar a sortir de l’habitació tan ràpidament com hi havia entrat. Però encara se la podia sentir repetint passadís avall: «Pobre xicot, pobre xicot», passadís avall, mentre buscava algú amb qui desfogar-se.

No havia acabat de sortir del despatx que en Ruscalleda ja s’havia aixecat i la seguia sense dir ni adéu a en Sebastià Bartet, que, en reaccionar i adonar-se del que passava, també va sortir darrere la Petro perquè li aclarís la situació. Un cop se’n va haver assabentat, va fer avisar dos dels homes de les oficines perquè l’acompanyessin als safareigs dels morts.