Capítol XI

En Ruscalleda no s’hauria pogut imaginar mai que els fets més interessants d’aquell dimarts tindrien lloc al vespre i que ell se’ls perdria. És clar que potser estava destinat a perdre-se’ls, fes el que fes. No se sap mai.

El dia s’havia aixecat més aclaparador encara que els precedents. De bon matí la calor ja era insuportable i malauradament es va anar intensificant. A la Colònia, però, regnava una certa excitació. Per a aquell vespre hi havia prevista una sessió de cinema a l’aire lliure. I allò no passava cada dia, només un o dos cops a l’estiu, gairebé sempre coincidint amb l’estada dels amos a Can Bartet. Els joves de la casa gran es distreien i de passada portaven a la Colònia un gran avenç de la tècnica i de l’espectacle. Els treballadors estaven fascinats, i a tots aquells a qui els torns els ho permetien, no haurien deixat d’anar-hi per res del món.

En Ruscalleda havia decidit organitzar-se el dia per poder anar primer a l’estació a veure si hi havia notícies del jutge Flotats i després fer algunes gestions. No li aniria gens malament saber més coses de la Rosita, parlar amb algú que li pogués confirmar que el cap de viatjants que anava tan sovint a Manresa tenia família a la Colònia i escoltar algunes xafarderies sobre la parella que es deia que havia fet Pasqua abans de Rams. Aparentment, no li quedava altre remei que continuar escoltant-ne, de xafarderies, i a la tarda aniria a veure el sergent de la Guàrdia Civil.

En arribar a l’estació, va veure que, tal com es temia, encara no hi havia notícies del jutge. Era normal, en dos dies no hi havia temps per consultar Barcelona, rebre la resposta i enviar-l’hi. L’altra raó, menys evident, que l’havia portat a l’estació, en Cisco, tampoc no hi era, i això ja li va estranyar més. Va preguntar al seu confident, el cap d’estació, i no li va fer gaire gràcia el que va sentir.

—L’han cridat a Administració —li va explicar, bellugant el cap—. Fa uns dies que està impossible. Pregunti-ho als seus companys. Diumenge, ahir, avui mateix. No para de dir disbarats sobre races d’explotadors que degeneren i faciliten el triomf dels obrers, i bestieses per l’estil.

En Ruscalleda es va dirigir als carreters, que suaven sota els seus sacs protectors. Uns grans regalims dibuixaven a les seves cares mapes fluvials sobre la pols de carbó. El que li van explicar no diferia gaire de la versió del cap d’estació. En Cisco feia un parell de dies que no hi havia qui el fes callar, amb aquella obsessió seva de sempre però corregida i augmentada. Assegurava que els dies de la revolució ja eren a prop i que els treballadors units vencerien, perquè, segons els semblava haver entès i sense que, naturalment, ells hi estiguessin d’acord, ja s’ho podia imaginar l’inspector, la raça dels amos degenerava. I pel que feia als seus lacais, que era un terme nou en ell, eren «serps assalariades que s’arrosseguen i els llepen el cul, mentre es giren contra els obrers, que haurien de ser els seus germans». Tot plegat activitats força acrobàtiques i poc probables en una serp, va pensar en Ruscalleda.

—Abans no havia parlat mai de serps. De tigres sí, i de llops amb pell d’ovella, però no de serps —va afegir el seu informador.

—Però diu —continuaven els altres— que, ara, aquests que són lacais i serps no només estan contra els obrers, sinó que s’han transformat en traïdors en ambdós bàndols, que miren de treure profit de tot i els és igual a qui hagin de trair, amo o obrer, si ells n’han de sortir guanyant. De bajanades, tantes com en vulgui, inspector, sense solta ni volta. A Can Bartet el que volen és pau social, i aquesta mena de discursos, encara que no vulguin dir res i no siguin perillosos, que en Cisco és incapaç de matar una mosca, no els fan cap gràcia. Ja veurà com aconseguirà que el facin fora, aquest xicot. I la llàstima és que és un gran company, és trempat i treballa bé. Si pogués tenir la llengua controlada…! Però ca! Ell ha de demostrar que, com que ha treballat a Barcelona, en sap més i està més avançat que ningú.

En aquell moment l’objecte d’aquella conversa s’acostava procedent de l’edifici d’Administració. Suava, com tothom, i tenia unes grans taques humides a l’esquena i sota les aixelles. En Ruscalleda va ser conscient que la seva camisa també estava ben xopa sota l’americana, que, si bé no permetia veure les taques, augmentava la sensació d’ofec.

En Cisco s’acostava a poc a poc amb un cigarret als llavis i un lleuger balanceig, una mica amb l’aire d’aprenent de pinxo, de perdonavides d’estar per casa. En qualsevol cas, era evident que estava content i orgullós de si mateix. Sense fer cap comentari, va reincorporar-se a la feina. Un company va gosar preguntar-li per què el volien a Administració.

—No res. Un malentès —va respondre sense donar més explicacions—. Ja us ho deia.

En Ruscalleda es va decidir a cridar-lo a part per interrogar-lo seriosament, tot i que no sabia ben bé què preguntar-li. Va començar per demanar-li si coneixia l’Anselma i de què. Si sabia d’algú que pogués voler matar-la, on era la tarda de la seva mort, etcètera.

Li va dir que la tarda de la mort de l’Anselma estava treballant amb els seus companys i que a l’Anselma la coneixia de tota la vida, d’ençà que era una criatura, molt abans de marxar a Barcelona a guanyar-se la vida. Ja se sap, el seu germà era l’hereu i al mas de les Canyes no hi havia gaire a repartir. Ell, com a cabaler, va haver de marxar i de seguida va trobar feina de carreter a Fabra i Coats, a Sant Andreu, on mai no van tenir-ne cap queixa. Encara hi seria si no hagués estat per la mort del seu germà, que el va fer tornar per tenir cura dels pares, que, pobrets, estan molt malament, però això l’inspector ja ho devia saber. El cas és que ara feia set o vuit anys que va marxar i, abans d’això, l’Anselma ja feia temps que era la majordoma de mossèn Pons. Però ell més aviat la coneixia de veure-la pel poble, perquè llavors ell no treballava a la Colònia. De fet, a qui coneixia molt millor era el seu germà, en Manel, el manyà. Quan era petit, li agradava passar hores mortes veient-lo treballar. Li hauria agradat a ell ser manyà o, si més no, contramestre en un taller, però a Fabra i Coats no l’hi havien permès. N’hi havia pocs, de treballadors amb la seva força i les seves espatlles per fer de carreter, i a sobre sabia tractar el bestiar. No, no se li acudia ningú que volgués matar l’Anselma. Era una bona dona. Xafardera i criticaire, sí, mai trobava res prou bé i a tothom li treia defectes, però ja hi estaven acostumats, i de vegades fins i tot n’hi feien broma. Tota la vida havia estat igual i mai ningú havia volgut matar-la.

—I no creus que, xafardejant per aquí i per allà, hauria pogut saber alguna cosa que no sabia ningú més i que per això l’haguessin volgut matar?

—Què vol dir?

—Vull dir que potser va saber alguna cosa prou important perquè algú intentés fer-la callar per sempre. Perquè no s’esbombés el secret. Se t’acut cap idea?

En Cisco va dir que no. Que cap. Que ell no podia saber el que l’Anselma sabia, així que en Ruscalleda va decidir anar-se’n cap la Colònia, vençut i poc convençut. Quan va travessar la plaça a ple sol, va constatar, per enèsima vegada, i això que encara faltava estona per a l’àngelus, que feia una calor horrorosa, tanta que fins i tot li costava lligar les idees que li rodaven pel cap com mosques empipadores que voltessin brunzint, sense deixar-se atrapar ni posar ordre. D’esma, es va dirigir a l’església buscant una mica d’ombra i frescor. Amb un sospir d’alleujament, va seure en un banc i al cap d’una estona va notar que el coll i la cara ja no estaven tan congestionats, que els cabells se li començaven a eixugar i que podia pensar amb una mica més de claredat. El silenci i la penombra hi ajudaven. Tant que de poc no es queda mig endormiscat. El pensament li vagava sense ser-ne gaire conscient ni tenir-ne control. ¿D’on havia sortit aquella informació tan perillosa que ningú més que l’Anselma semblava que tingués? Si més no, ningú més havia estat atacat per saber-la. Tot el que sabien en Josep de la fonda, l’amiga de Manresa, la Tomasa o qualsevol altre, podia ser més o menys explosiu, però no semblava que els hagués posat en perill, llevat potser de la Tomasa, però això no ho sabria fins que rebés carta del jutge. Com s’ho havia fet l’Anselma per obtenir aquella informació?

Del seu seient estant, a la penombra, va veure com mossèn Pons feinejava anant i venint de l’altar a la sagristia. Ell també havia tingut la seva dosi de maledicència, va pensar, al començament de la seva estada a la Colònia. Afortunadament, tot s’havia aclarit després de rebre cartes de Barcelona. Cartes! I és clar! Aquesta podia ser perfectament la manera com l’Anselma havia rebut la informació que, segons semblava, li havia costat la pell. Li constava que, contràriament a la majoria de les dones del poble de la seva generació, l’Anselma sabia llegir i escriure. Era clar que calia parlar urgentment amb el carter. Però es va adonar que no ho podia fer de seguida, ja que en aquell moment l’home devia estar fent el repartiment amb la bicicleta. No, s’hauria d’esperar al migdia. Entretant, podia anar a Administració, mirar d’esbrinar com havia estat acceptat en Cisco a la Colònia i veure quina cara feien, sobretot en Mateu, quan en parlés. De passada, va pensar, podria fer un glop d’aigua al càntir.

Quan es va aixecar, va ensopegar amb un reclinatori; semblava condemnat a ensopegar sempre amb alguna cosa en aquella església, i mossèn Pons, atret pel soroll, el va reconèixer.

—M’alegro de veure’l, Ruscalleda. Què el porta per aquí?

En Ruscalleda es va veure atrapat. No gosava dir-li a un capellà amb tanta bona fe com mossèn Pons que només havia entrat a l’església fugint de la calor. Va modificar lleugerament la veritat:

—Buscava una excusa per fugir de la calor quan m’he adonat que mai havia mirat l’església amb calma i hi he entrat a fer un cop d’ull, i ja que hi era, a demanar al Senyor una mica d’ajut, que Déu sap com l’he de menester.

—Que Déu l’escolti. I ara, ja se’n va?

—Sí, vull anar a Administració a preguntar com és que aquell xicot a qui diuen anarquista va ser acceptat a l’empresa.

—En Cisco? No cal que hi vagi, a Administració. Ja l’hi explicaré jo. De fet, el vaig recomanar jo mateix. Vingui, vingui amb mi a la sagristia i n’hi faré cinc cèntims. I de passada —va continuar, com si li hagués llegit els pensaments— podrà beure un bon got d’aigua.

En Ruscalleda el va seguir alleujat.

En comptes d’un càntir, a la sagristia van trobar una ampolla de vidre tallat amb uns gots que hi feien joc. L’aigua, segons va poder constatar en Ruscalleda, no era tan fresca com la del càntir, però li va calmar la set.

—Em deia que vostè havia recomanat en Cisco?

—Bé, sí. L’Anselma em va venir un dia a explicar-me la desgràcia dels del mas de les Canyes: la mort de l’Eugeni, la malaltia dels vells… Imagino que ja n’està al corrent, oi?

En Ruscalleda va fer que sí amb el cap i mossèn Pons va continuar explicant-li com l’Anselma li havia demanat que recomanés en Cisco a Can Bartet, de manera que pogués tornar al poble a ocupar-se dels pares tenint-hi una feina.

Mossèn Pons, abans de fer res, havia escrit al rector de la parròquia on vivia en Cisco a Barcelona per demanar-ne informes, que havien estat correctes. En Cisco, tot i que descuidava una mica les seves obligacions religioses, la qual cosa era força habitual entre els obrers joves a ciutat, no era un anticlerical, ni un agitador. Estava, sí, a favor dels sindicats de treballadors, però no era militant de la CNT, ni lerrouxista, ni de cap altre grup radical. Tampoc no era casat ni se li coneixien escàndols de faldilles.

—Ja sap, ni dones casades, ni jovenetes seduïdes ni cap d’aquestes coses. Tampoc no tenia promesa oficial. Segurament devia sortir amb algú però sense conseqüències. I, vista la resposta del rector, no vaig tenir cap inconvenient a demanar a en Mateu que l’acceptés. I així ho va fer. Per què ho pregunta? Que n’estan descontents, ara?

—No l’hi sabria dir. El xicot, ja ho deu saber, és un bocamoll i sempre està desbarrant de tot, capellans inclosos. Sembla que això a Can Bartet no acaba d’agradar i ja li han fet algun toc d’advertència. Em fa por que no acabi al carrer. —No va voler mencionar les altres coses que li feien por. Era evident que el pobre mossèn Pons no hi podia fer res i no valia la pena amoïnar-lo sense motiu.

—Sí, aquí la pau social està per sobre de tot. És la raó de ser de les colònies i em sembla que aquest xicot no sap callar. És una llàstima!

—Ja ho pot ben dir, mossèn Pons. Gràcies per la frescor, l’aigua i la informació. No podria demanar més. Fora d’un petit concert, és clar, però això ens caldrà deixar-ho per a una altra ocasió.

—Que vindrà aquesta nit a la sessió de cinema? —va preguntar mossèn Pons—. Jo hi toco el piano per acompanyar la pel·lícula —va afegir amb un orgull quasi infantil.

—M’agradaria molt sentir-lo tocar, mossèn Pons, ja ho sap, però no sé si em veuré amb cor de quedar-me al vespre. Ja estic esgotat ara, i encara em queda la resta del dia de feina. A més, li haig de confessar que no m’agrada el cinema.

La calor de fora va envoltar en Ruscalleda com una capa sòlida a través de la qual hagués d’obrir-se pas amb esforç. Ja no li calia esbrinar com havia arribat en Cisco a Can Bartet, però li continuava interessant la cara que faria en Mateu quan n’hi parlés.

Es va quedar amb les ganes. En entrar a Administració, es va sentir novament agraït de poder fugir de la calor dins d’un edifici on la calor estava temperada per dos grans ventiladors al sostre. De lluny se sentia com mossèn Pons tocava l’àngelus. Quan va preguntar per l’Agustí Mateu, li van dir que era amb el senyor Bartet fent la inspecció dels tallers, com de costum. En Ruscalleda no va voler perdre l’oportunitat de preguntar què en sabien, de l’entrevista que havia tingut amb en Cisco. Es van mirar entre ells i, finalment, el comptable principal va dir que no en sabien res, però que, al seu parer, en Cisco se n’havia sortit prou bé. Normalment, quan el senyor Mateu cridava un treballador al seu despatx per una d’aquestes entrevistes, en acabat li demanava a ell que li preparés el compte per dissabte, però en aquest cas no havia estat així. Potser en Cisco s’havia disculpat prou humilment i havia promès esmenar la seva conducta de manera que li donessin una altra oportunitat. No li sabia dir res més, perquè ell no havia sentit la conversa, però el cas és que el senyor Mateu no li havia demanat que li preparés el compte. Era tot el que sabia.

En Ruscalleda li va donar les gràcies; no va poder resistir la temptació de fer un bon glop del càntir i, amb resignació, va tornar a sortir al carrer.

Mentre anava cap al poble per dinar a la fonda, repassava mentalment les converses del dia abans dient-se que havia de demanar sens falta a la Guàrdia Civil, entre altres coses, que l’informés dels parents que els protagonistes de les històries que havien tingut lloc a Manresa podien tenir dins la Colònia. Calia no obviar cap possibilitat i la Guàrdia Civil tenia de sempre entre les seves tasques conèixer a tothom a la comarca, saber-ne el seu capteniment i les relacions entre ells.

Va dinar a la fonda, però de seguida es va adonar que s’havia acabat la tranquil·litat i que, des d’aquell dia, dinar a la fonda seria tan incòmode o més que dinar al Casino de la Colònia. Com a conseqüència de la conversa del dia abans, en Josep li havia agafat confiança i el servia ell personalment, en comptes de fer-ho la minyona. El pitjor era que, aprofitant aquesta circumstància, mirava d’estirar-li la llengua pel que feia al cas. Incorregible, en Josep no podia estar-se de mirar de treure informació de qualsevol manera i la fredor de les respostes d’en Ruscalleda no semblava pas que el desanimés gens.

Tan aviat com va poder, va sortir de la fonda per anar a veure el carter. De la conversa en va poder treure en clar diverses coses, sobretot que, llevat de les cartes urgents o certificades, ell no tenia registre de les que arribaven per a cadascú, ni de quan les repartia. Per tant, només es podia refiar de la memòria, i certament de vegades podia confondre un dia per un altre. Feta aquesta advertència, va intentar recordar a qui havia dut cartes aquell dissabte. Pel que ell recordava, el dissabte abans de la mort de l’Anselma, li havia entregat una carta de part de la germana monja. També recordava haver-ne deixat dues per a en Cisco dels seus amics de Barcelona, i el mateix dia, o el dia abans, una per a la seva mare de la germana casada que era a Torelló, que li escrivia un cop al mes, tot i que la Remei no sabia llegir. «Sempre els llegia les cartes l’Eugeni. Suposo que ara deu fer-ho en Cisco», li va dir. Pel que fa als habitants de la Colònia, no recordava ben bé quines cartes incloïa el feix de dissabte, però estava quasi segur que n’hi havia una per a la masovera dels Bartet i una altra per a la Consol, la cuinera.

—I per a la infermera? —va preguntar en Ruscalleda en un impuls.

—La infermera no rep mai cartes —va contestar el carter, taxatiu—. És estrany.

—Llavors, vostè no reparteix les cartes a la Colònia?

—I ara! Vostè sap quantes colònies hi ha en aquest poble? No donaríem pas l’abast. No, com que totes les colònies reben diàriament correu comercial, jo faig el feix per a cada una i hi afegeixo les cartes per als habitants que hi pugui haver cada dia, que no són gaires. A cada colònia s’ocupen de repartir les cartes dels seus. A Can Bartet ho fan els meritoris de les oficines. A d’altres colònies, algun vigilant. Tot depèn.

—Sap si la Tomasa en va rebre cap?

—No, no ho recordo, i crec que si n’hagués rebut, ho tindria present. No n’acostuma a rebre.

—Cap altre familiar de l’Anselma?

—No, segur que no.

—Bé, em sembla que això és tot. Si recordés alguna cosa més, no deixi de dir-m’ho.

D’allà va decidir anar de dret al taller d’en Manel, a preguntar-li pel contingut de la carta que havia rebut la seva germana. En Manel li va dir que no la conservava, però que no li costava gens explicar-li què deia. Com cada mes, era un full amb quatre ratlles estereotipades per fer-los saber que estava bé de salut, que esperava que ells també ho estiguessin i que els recordava en les seves oracions. Hi afegia una mena de butlletí pietós que editaven les monges, o la parròquia o potser el bisbat, no ho sabia ben bé, amb oracions, textos per reflexionar, versets edificants i la vida d’algun sant. Aquesta mena de coses.

—No sabia que hi hagués una germana monja.

—Sí, en tenim una a les benedictines de la Garriga. Hi va anar de molt jove. Era la més gran de les noies. A l’Anselma també li hauria agradat ser monja, però aleshores era la petita, i quan en va tenir l’edat, va haver de cuidar els pares i després a mi, que era un marrec quan ells van morir, i entre una cosa i l’altra no ho va arribar a aconseguir.

A mitja tarda es va aixecar una mica d’aire esllanguit que amb prou feines bellugava les fulles dels arbres. Més que per refrescar l’ambient, va servir per donar una il·lusió de frescor. En Ruscalleda va fer cap a la casa cuartel per parlar amb el sergent.

El jefe de línea ja s’havia posat en contacte amb ell per tal que col·laboressin amb l’enviat del jutge tant com fos possible. El van rebre amb cordialitat i ell va procedir a exposar-los el que esperava del seu ajut.

Per al sergent, els casos en què l’alçada d’una persona era un element decisiu no eren una novetat. Tanmateix, li va fer gràcia haver de passejar-se per la Colònia per mesurar-ne els habitants.

—A molts no caldrà prendre’ls la mida —va decidir—. N’hi haurà prou de veure’ls per tenir la seguretat que no arriben al mínim. Només caldrà mesurar els que estiguin al límit. Li farem dues llistes: una per als descartats i una altra per als que per l’alçada poden ser sospitosos. Vostè després ja s’ho passarà a les seves, de llistes. Li està bé així?

—Sí, molt bé. Però per això caldrà preguntar nom i cognoms a tothom. I de passada podríem comprovar qui pot demostrar on era a l’hora del crim. Un bon enrenou.

El sergent se’l va mirar amb ulls de no haver trencat mai cap plat, mentre es treia el tricorni per eixugar-se la suor.

—No era una cosa així el que volia el jutge Flotats?

En Ruscalleda va sentir un nou respecte per la intel·ligència del sergent. Ja que hi era, va aprofitar per preguntar si sabien res del cap de viatjants que tenia els «afers» a Manresa.

—Doncs, de fet, fa anys que estem així. Ara són unes i abans eren unes altres, però l’home, d’ençà que viatja i no el vigilen de prop, és cert que ha tingut força aventures.

—Sap si ell o alguna de les dones amb les quals està embolicat ara tenen família a la Colònia? Algú que no volgués que el rumor s’estengués?

—No ho crec. Però demà o demà passat li podré confirmar alguna cosa.

—Gràcies, sergent.

Al post de la Guàrdia Civil també feia calor. Potser en feia més encara que al carrer. A aquella hora el sol entrava de ple per la finestra del despatx i es notava l’ambient reescalfat de tot el dia. En sortir, en Ruscalleda era conscient de tenir la camisa completament suada sota l’americana, i estava ben convençut que l’olor que feia no podia ser precisament agradable. «Sens falta», es va dir, «li demanaré demà a la Maria que em deixi dutxar».

Va recordar que l’havien convidat a veure cinema a la fresca a la Colònia. La sessió començava tot just després del toc de sirena del torn de nit. Tenia temps de sobres, però no es va veure amb cor d’anar-hi. En realitat, a ell, que era un gran aficionat al teatre i fins i tot actuava, de tant en tant, amb un grup d’actors amateurs de sarsuela, no li agradava el cinema. No hi veia la gràcia, en aquelles imatges fantasmagòriques i mudes que es bellugaven sobre un llençol penjat. Havia de reconèixer que algunes l’havien impressionat, com aquella del tren que s’acostava, però, des del seu punt de vista, quan intentaven explicar històries, fracassaven miserablement.

Va començar a caminar a poc a poc en direcció a la fonda, compadint-se de l’estat en què es trobava. No només estava suat. Els peus se li havien inflat dins les botines i sabia que en els darrers dies havien començat a fer-se-li butllofes que cada cop li feien més mal. Tenia l’entrecuix encetat i al coll li havia sortit una mena d’erupció de granets petits, vermells i dolorosos que li resseguia la línia on el coll postís li fregava la pell. Li costava mantenir l’esquena dreta i feia pudor. Decididament feia pudor.

Quan va arribar a l’habitació, es va deixar caure al llit com un sac. Només al cap d’una bona estona es va veure amb cor de tornar-se a aixecar per portar a terme els seus rituals vespertins. Llavors va sentir la sirena del canvi de torn.

A la Colònia s’havien estat preparant per a la sessió de cinema, que es feia al frontó. Treien cadires del Casino, que quedava just al costat, i s’arrengleraven davant un enorme llençol penjat d’una mena de bastida. Entre la pantalla i les cadires s’instal·lava mossèn Pons amb el seu piano i, al fons, protegit per unes tanques, l’aparell màgic i reverenciable: el projector. I el tècnic que el feia anar.

Cap a dos quarts de nou van començar a arribar les famílies de la Colònia amb totes les criatures. Els propietaris del Casino es feien la barba d’or servint cerveses i algun conyac als homes, i refrescos a dones i criatures. El xarop de grosella i el de llimona amb aigua o sifó eren els més populars. També hi eren els encarregats i els contramestres, i el personal del despatx amb la família del senyor Mateu al capdavant, i poc abans de les nou van arribar tots els Bartet, acompanyats dels seus convidats i del servei, entre els quals no hi havia ni la Rita ni en Mauri. Tots dos havien vist ja la pel·lícula a Barcelona i no tenien ganes de tornar-hi en unes condicions tan «primitives», en paraules de la Rita. El mateix pensava en secret la Maria Conxa Bartet, però se suposava que ella era una de les promotores i no podia escapolir-se’n.

Déu n’hi do si ho eren, de primitives, les condicions. El projector no era precisament de la darrera fornada. El tècnic i propietari de l’espectacle anava de poble en poble amb un repertori de quatre o cinc pel·lícules que passava un cop i un altre a festes majors, celebracions o vetllades culturals en dues o tres comarques. Havien passat les pel·lícules tantes i tantes vegades que patinaven a les dents del projector, cosa que n’alterava la velocitat, el cel·luloide era tan ple de forats que a la pantalla esclataven com estels blancs i, en alguns casos, la destrossa era tal que l’única solució havia estat tallar-ne un bon tros.

Afortunadament, no tot l’èxit depenia d’una cinta deteriorada. Una gran part de l’espectacle consistia en el dramatisme i la inspiració que el pianista que l’acompanyava sabés posar-li i, en aquest cas, la col·laboració de mossèn Pons era immillorable. Sabia treure del seu repertori clàssic tota la força, la tendresa o l’horror que cada escena requeria, i si, en un moment determinat, per exemple, no quedava gaire clar qui havia pegat a qui, el que ningú no dubtava era que es tractava d’un moment d’extrema violència o perill.

Tan bon punt va sonar la sirena del canvi de torn, tothom es va apressar a deixar les begudes i ocupar els seus seients, o qui s’havia quedat sense, a prendre posicions al fons del frontó. Els llums es van apagar i mossèn Pons va començar un preludi per preparar el públic per a la projecció de David Copperfield, una pel·lícula força moderna de la qual deien, els que l’havien vist o havien llegit el llibre de Dickens, que feia plorar molt.

Els que acabaven de sortir del torn de tarda, entre ells la Paquita, van arribar corrent, mirant de trobar un racó lliure. A alguns els guardava lloc la família. La Paquita es va quedar al darrere i va mirar de trobar-se un moment amb en Cisco, aprofitant la foscor. No va ser l’única que va anar a la seva. La Rosita li va dir en veu baixa a la mare que se n’anava al darrere amb unes amigues i, un cop amb elles, van intercanviar quatre paraules perquè si preguntaven per ella diguessin que acabava d’anar a reunir-se amb la família, i va desaparèixer, seguint els racons d’ombra, cap a l’altre extrem de la plaça.

També els tripijocs d’en Mateu haurien cridat l’atenció si algú hagués estat en condicions de fixar-s’hi. Un cop instal·lada la família i començada la pel·lícula, es va aixecar del seu lloc i es va anar movent entre els que s’estaven drets fins a trobar en Guillem, que aprofitava per fer un cigarret prop de la font. Suant de cap a peus i amb un fil de veu, li va demanar de parlar un moment, ja que li havia de comunicar una cosa de capital importància. En Mateu, com el bufanúvols, no sabia parlar amb senzillesa ni en els moments més greus.

El cas és que amb molta angoixa i neguit li va explicar que en Cisco tenia un document, no va dir quin, amb el qual, si volia, podia fer públic que en Pere Bartet i ell, en Guillem, mantenien unes relacions que… bé, que es podia dir —es va eixugar la suor de la cara amb un mocador— que… anaven més enllà d’una sana amistat. Va empassar saliva. El pitjor ja estava dit, però la cara d’en Guillem no l’animava gaire a continuar. S’hi podia llegir clarament que pensava que en Mateu s’havia tornat boig.

En Mateu, doncs, s’hi va llançar a fons:

—Fa temps que el volia despatxar per inculcar idees perilloses als companys, però vet aquí que, quan el vaig cridar al despatx, em va parlar d’aquesta carta —ara sí que va especificar quina mena de document— i em va dir que si el posava al carrer ho esbombaria pertot arreu. Jo no m’ho vaig creure, és clar —es va apressar a dir en veure la cara de menyspreu que feia en Guillem—, però per evitar una difamació, encara que fos infundada, vaig ajornar el comiat i ara li consulto a vostè què és el millor que podríem fer.

—I per què a mi? Per què no al senyor Bartet? O a en Pere?

—Perquè no gosaria mai donar-li un disgust així al senyor Bartet, i quant a en Pere… Bé, m’ha semblat que vostè era més decidit. Més el que en diríem un «home d’acció».

—Dit d’una altra manera, que li sembla que en Pere no té prou empenta, oi?

—I ara! Jo no he dit pas…

—No, però ho pensa. I no va gaire desencaminat. De totes maneres, per què creu que el necessita, un «home d’acció», senyor Mateu?

—Bé s’hauria de prendre alguna mesura per evitar que aquest Cisco fes córrer la veu, ara o més endavant, tant si treballa a la Colònia com si no. Se l’hauria de fer callar definitivament. No creu?

—Miri, senyor Mateu, no sé què dir-li. A mi tant se me’n dóna. És ben clar que el que diu aquesta suposada carta no és cert. Si aquest xicot parlés, només caldria acusar-lo de difamació, i com que no podria provar res del que diu, perquè és mentida, aniria a la presó. Per tant, a mi tant me fa. No em pot perjudicar en res. És un problema intern seu. L’únic que em crida l’atenció és per què es pren vostè un interès tan personal a «silenciar» aquest xicot. Per què ha donat crèdit a una calúmnia? No, no ho negui. Si no s’ho hagués cregut, no m’hauria vingut a buscar. Digui’m: què s’hi juga, vostè, en tot això, senyor Mateu?

—Jo? —En Mateu suava un altre cop i la xafogor d’aquella nit no n’era la causa principal. No era així com havia imaginat la conversa—. Li ben asseguro que res personal. L’única raó que em mou és la fidelitat a l’empresa i el benestar de la família Bartet.

—La fidelitat a l’empresa. Ja ho entenc, senyor Mateu. Bé, crec que aquesta conversa ja no té raó de ser, si és que en cap moment n’ha tingut. Bona nit, senyor Mateu.

I va girar cua sense oferir-li la mà. En Mateu va optar per beure una mica d’aigua de la font, eixugar-se la suor un altre cop i tornar a seure amb la família. Però el seu cap era ben lluny del cinema. El resultat de la conversa havia estat un fracàs. Ningú no li trauria les castanyes del foc, com ell havia esperat. S’hauria d’espavilar tot sol perquè en Cisco no esbombés allò que li havia explicat a en Guillem, i altres coses que havia decidit callar i que a ell, en Mateu, el tocaven molt més de prop. I no sabia pas com fer-s’ho. En Mateu no tenia experiència en aquestes coses. Calia pensar i fer-ho ràpid.

Mentrestant, en Guillem va seure en un banc de la plaça a fer un cigarret i reflexionar una mica. Si en Mateu l’hagués vist ara, s’hauria adonat de seguida que aquella expressió d’indiferència, d’això no va amb mi, havia desaparegut i que estava seriós i capficat. Semblava que provés de lligar caps, i fins i tot que ho aconseguís. En un moment determinat, va llençar la burilla a terra, es va aixecar amb decisió i, amb el pretext que tenia mal de cap, es va anar a acomiadar dels Bartet per tornar a casa. En ser a l’entrada, però, va passar de llarg i se’n va anar cap a l’habitació d’en Mauri sobre el garatge. Quan el xicot li va obrir la porta, el va empènyer cap a dintre, va entrar i va tancar darrere seu.

—Bé —va dir dirigint-se a en Mauri, que se’l mirava confós—. Seu. Em sembla que tu i jo tenim moltes coses a parlar aquesta nit.

A la mirada d’en Mauri es barrejaven el servilisme i la por, que a poc a poc anava guanyant terreny.

—Que passa res? De què hauríem de parlar?

—De tu, per exemple. De les confiances que et prens darrerament amb en Pere, de la teva tieta, del que et va dir i potser d’una carta, i potser també d’un tal Cisco. Seu, et dic. Hem de tenir una conversa molt llarga, tu i jo.

Si, en comptes d’anar directament al garatge, en Guillem hagués entrat a la casa, potser hauria descobert quina era la intenció de la Rosita en sortir del frontó: ni més ni menys que anar a veure la seva amiga Rita, que li escalfava el cap amb històries meravelloses sobre la vida a Barcelona. Aquest cop, però, hi havia anat a demanar-li seriosament la seva ajuda o, més ben dit, la seva complicitat.

La Rosita, sempre tan serena, estava espantada. Només hi havia dues coses que fessin por a la Rosita: anar a l’infern i quedar-se per sempre a Can Bartet. I no tenia gaire clar quina de les dues n’hi feia més, de por. El cas era que els esdeveniments es precipitaven i la tieta Paquita aviat es casaria amb aquell Cisco i marxaria de casa. La Rosita era filla de la Colònia i sabia bé que per conservar el pis es necessitaven tres treballadors a la mateixa família. Si la tieta se n’anava al mas de les Canyes, ella, ho veia molt clar, hauria d’entrar als tallers. Aquest cop, doncs, no havia vingut a escoltar de llavis de la Rita les meravelles de la ciutat, sinó a demanar-li amb tota serietat que, en tornar a Barcelona, mirés de trobar-li una feina adient entre les seves coneixences, encara que el lloc no tingués el grau de decència i moral que les monges li podien trobar més endavant. Una Rosita desesperada li va demanar fins i tot que, si no n’hi trobava cap abans que la tieta es casés, l’ajudés a fugir d’amagat. Tot abans d’haver de treballar a la fàbrica. Ja s’ocuparia ella, un cop fos a Barcelona, de trobar qualsevol feina i tirar endavant, però, per a ella, entrar a la fàbrica era com caure en una trampa de la qual mai més sortiria.

A la Rita li agradaven les novel·les i de seguida es va posar a fer plans. Li va parlar de la seva cosina, la Lola, que de segur l’acolliria a casa seva al carrer Flor de Lliri i no li cobraria cap lloguer fins que comencés a tenir un sou. A la Rosita, que no coneixia Barcelona, fins i tot el nom del carrer li va fer il·lusió i se l’imaginava polit, alegre i ple de plantes. No havia de tenir por de res. Si calia, sabrien trobar una bona feina per a ella amb una brodadora o modista que coneguessin. Segur que l’agafarien només de veure quines mans tenia per treballar. Però, va afegir la Rita recuperant una mica el seny, segur que la tieta Paquita no es casaria immediatament. De primer calia que s’anunciés la prometença i després deixar passar quants uns mesos per preparar-ho tot i sobretot evitar que la gent malpensés. No, de segur que ella, la Rita, tindria temps de sobres per anar a Caldetes amb els senyors i, en tornar, faria tots els contactes necessaris amb les seves amigues d’altres cases per trobar-li feina de donzella en una bona casa. Era el millor i a la llarga li permetria trobar un bon partit o estalviar per establir-se pel seu compte.

—Tu no pateixis més, Rosita, reina, que tenim temps. Tu deixa’m fer a mi i ja veuràs com tot anirà be. Ja veuràs com ens ho passarem, quan siguis a Barcelona, i quantes coses que t’ensenyaré. I els nois… ai, els nois! Són tan diferents dels d’aquí! Estigues tranquil·la, reina, i fes-me una abraçada, que se’t fa tard.

La Rosita va fer cap a la tàpia que donava al riu, però, en passar pel costat del garatge, li va semblar sentir veus, veus que discutien a l’habitació de dalt. I, sense poder-ho evitar, es va acostar a escoltar. La finestra era oberta i entre les primeres paraules que va sentir hi havia el nom d’en Cisco. Cap força no hauria pogut evitar que continués escoltant. Mai, i eren moltes les ocasions en què escoltava d’amagatotis, s’havia trobat en una situació semblant. No sentia tot el que deien, i bona part del que sentia no ho entenia, però pel que sí que va poder entendre, li va quedar ben clar que l’única cosa assenyada i responsable que podia fer era explicar-ho tot l’endemà mateix a l’inspector Ruscalleda, si bé també va saber amb absoluta convicció que no ho faria. Més concretament, que no li convenia fer-ho. Així que va sortir corrent cap a la tàpia, es fa enfilar a un arbre, va saltar i, sense deixar de córrer, va travessar l’era del mossèn i els horts de la vora del riu. Era conscient que havia perdut massa temps i que, si no s’afanyava, la mare i la tieta la buscarien pertot arreu, i aquesta era la darrera cosa que desitjava. Va enfilar la pujada que passava pel costat dels safareigs mirant de no panteixar perquè no es notés que feia estona que corria, però, en arribar a la cantonada del seu carrer, es va trobar amb la família que tornava a casa.

—On t’havies ficat? —va preguntar la Teresina, amoïnada—. Les teves amigues ens han dit que pensaven que eres amb nosaltres.

—No —va contestar la Rosita abaixant la vista i aparentant confusió—, és que la pel·lícula era tan trista que no podia deixar de plorar i em feia vergonya que em veiessin. He anat a desfogar-me darrere els safareigs, que no hi havia ningú. Ara ja estic més bé.

—No t’ho hauries de prendre tan a la valenta, filla. Tots hem plorat una mica, però, fet i fet, només és una pel·lícula. Apa! Afanyem-nos i sobretot no feu soroll en entrar, que despertaríeu en Joan i la pobra Aurora, que demà ha de matinar.