3

—Bon vespre, senyor Romagosa… Que potser m’esperàveu? —digué l’Enric Vidal.

—M’heu fet ballar el cap, aquests dos dies darrers, amic Vidal. I tenia ganes de veure-us personalment… No havíem parlat més que per telèfon. Sou tal com us imaginava: un xicot que promet. Bé, però, no ens estiguem aquí. Heu sopat?

—No. Amb tanta llenya no he tingut temps de menjar res.

—Em sap força greu. Els convidats ja han acabat, però si voleu… Sí. Martí feu que li serveixin un refrigeri a la cuina… O no, millor encara, que el portin als despatxos. Què menys que oferir-li un xic de menjar, no us sembla?

Parlàvem polidament com si res no hagués passat. Jo me’n feia creus, us ho ben juro. En Martí i el pinxo que havia estomacat em miraven amb ràbia. Però en Romagosa els dominava!

—Au, Martí, no us estigueu parat. Hem de fer els honors al nostre convidat. I tu, Ramis, vés-te’n —digué, dirigint-se al pinxo—. Bé, bé. Em plau parlar amb vós. Sou un xicot brillant. Haig de confessar que em vaig ben errar, amb vós. En Rodergues, pobret, em va dir que éreu un brètol capaç de tot per una mica de calé. I jo me’l vaig creure. Però no ho sou gens, brètol. Us heu sabut aconduir com un bon element, en tot aquest aiguabarreig. Si ahir aquells malfactors us haguessin eliminat, m’hauria sabut molt de greu. De debò.

El saló era ple de taules de quatre places, unes a tocar de les altres. Algú feia un discurs i els dos homes passaren en silenci, sense fer soroll. Els convidats tenien els rostres vermells i els ulls brillants. L’Enric Vidal s’adonà que tothom havia xumat de valent. Parlava un individu alt i prim, parent d’en Bufa, i ho feia en francès. L’Enric va poder entendre que es referia a les necessitats bàsiques d’obrir noves relacions comercials entre ambdós països i que la indústria en general i la metal·lúrgica en particular en sortirien beneficiades.

Els despatxos, com havia dit en Romagosa, eren unes sales enormes moblades amb força gust. Vàrem seure i ell m’oferí tabac. Era un home gros, vermell de cara, d’una seixantena d’anys, vestit amb un esmoquin blanc, camisa amb farbalans i corbatí de seda. Era més alt que jo i es movia amb agilitat, com si fos més jove i més prim. Els pocs cabells que li encimbellaven la testa eren blanquinosos, com si estiguessin bruts. Només la veu desentonava del conjunt. Aquella veu feble, aguda, com de dona, que jo havia sentit dues vegades per telèfon abans d’identificar-la.

Entraren uns cambrers amb sengles safates farcides de menjar. En Vidal va pensar que eren menges reials: canapès de caviar, un tall de porcella rostida i un bocinot de pastís gros com un diccionari. Els cambrers acostaren una tauleta, hi posaren estovalles de fil, serviren el menjar i sortiren sense fer soroll. En Romagosa es mirà com en Vidal menjava i personalment li servi vi, d’una ampolla de bona marca.

Un cop assaciat, l’Enric Vidal acceptà un cigar, encengueren i llavors digué:

—Sou molt amable, Romagosa. Però no us servirà de res. La policia està a punt de caure.

—Què voleu dir, amb això?

—Us creieu que hauria tornat, sense una seguretat? No, he après a conèixer-vos, jo, aquests darrers dies. Heu intentat eliminar-me, carregar-me dos morts, heu raptat la meva xicota…

—Per cert… Com està, la noia?

—Amb la policia.

—No era la nostra intenció fer-li cap mal. Però com que vós teniu una cosa que a nosaltres ens interessava i jo no tenia res vostre, doncs, em vaig dir: pren-li la noia. Us l’hauríem tornat sense ni tocar-li un pèl, si vós… Però, en fi, això és aigua passada. Parlem de negocis.

Llavors entrà en Martí. Venia esglaiat, temorenc, com si alguna cosa no funcionés. Jo prou sabia què era. Però no vaig motar. Em mirava l’escena divertit. En Romagosa aixecà el cap i fulminà el seu secretari amb una mirada de menyspreu.

—Què passa, ara?

—Perdoneu, senyor Romagosa, perdoneu, però és que a fora hi ha…

—Qui hi ha?

—Els… no sé com dir-ho. Són els treballadors de la fàbrica, senyor.

—Qui?

—Els treballadors, senyor Romagosa —intervingué l’Enric Vidal—. Els treballadors que voleu acomiadar amb l’excusa d’un expedient de crisi que, en tot cas, és un desfalc com una catedral.

—I com ho sabeu, vós?

—Els he vist. I he parlat amb ells.

—I què volen?

—Demostrar el descontentament. Queixar-se, en una paraula.

—Ja ho arranjaré aviat, això, jo.

Es posà dempeus.

—M’haureu de perdonar, Vidal. D’aquí a una estona podrem reprendre la nostra conversa. Us fa res?

—No.

—Martí, acompanyeu en Vidal i feu que s’ho passi bé. Que begui i mengi tot el que vulgui. És el meu hoste d’honor.

—Sí, senyor.

En Romagosa sortí i ens vàrem quedar sols aquell babau i jo. Em digué que l’acompanyés, que, si volia, aniríem a baix, amb tots els convidats. Arrufà el nas, fixant-se en el meu esmoquin curt de mànigues, però no s’atreví a manifestar la seva repulsa. Vam baixar. La festeta degenerava. Ja s’havien acabat els discursos i ara els senyorassos formaven grupets on s’especulava o s’explicaven acudits porcs, no ho sé, i les senyores parlaven de drapets, de minyones i d’amants. Ens vam barrejar amb la gernació. En Martí s’excusà, al cap d’una estona, pretextant una feina urgent i jo li vaig dir que fes el que volgués, que la seva companyia no m’era necessària. Alleujat, el secretari es féu fonedís.

Llavors la vaig cercar.

L’Enric Vidal es passejava com si fos l’amo de tot allò, amb una absoluta seguretat, fruit de la reacció favorable d’en Romagosa. Favorable per a ell, és clar. L’home estava espantat. I era ben lògic que ho estigués, pensava l’Enric Vidal amb un got de whisky a la mà i fent anells de fum amb el cigar. D’aquí a una estona, es deia, la conxorxa saltarà feta bocins, els obrers hauran de ser readmesos i més d’un d’aquell edifici anirà de pet a la presó.

La dona parlava amb una altra senyora i li explicava coses de París. Semblaven dos lloros en plena eufòria. L’Enric Vidal es presentà, decidit, i digué:

—Bona nit, senyora Rodergues.

La gent estava massa alegre per a fixar-se en l’expressió de la dona. Si l’haguessin punxada no li haurien tret sang. La seva cara de cavall era com una màscara. Els ulls se li empetitiren, quan mirà el xicot.

—S’equivoca, jove. Jo no em dic Rodergues.

—Perdoni’m, l’havia confosa. I és clar! Vostè és la senyoreta Romagosa, oi? No hem estat presentats, encara.

La interlocutora es decantà. Ara estaven sols, l’un a tocar de l’altra, barrejant les seves mirades rabiüdes.

—Què vol? —féu la dona, en un murmuri.

—Acabo de parlar amb el seu germà, senyora Rodergues. La policia no trigarà a ser aquí.

—I a mi què m’és? Jo no sé res de res…

—Vostè sap moltes coses. I me les dirà ara, si no vol haver-ho de dir als bòfies. Què hi feia, dijous, al carrer de Fontanella?

—Dijous passat? Jo no era al carrer de Fontanella, dijous passat.

—Sí. I va pujar al despatx. Sabia que en Rodergues, l’Andreu Rodergues, el seu marit, hi era. Va pujar i li va fotre una bala a la clepsa.

—No… No té proves, vostè. No podrà demostrar-ho mai.

—La portera la va veure pujar, la va reconèixer.

—No podran res, contra mi. No s’atreviran a acusar-me. En Jaume…

—El seu germà té prou feina a desembolicar-se ell del merder en què s’ha fotut.

Darrera meu hi havia en Romagosa. Semblava satisfet. S’atansà més i digué:

—Us coneixíeu?

—No del tot —va dir l’Enric Vidal—. Jo creia que era la dona d’en Rodergues. El que no sabia és que també fos la vostra germana.

—Ah, sí. Coses que passen; això d’en Rodergues, vull dir. L’Esperança, la meva germana, era molt jove. Es va deixar engalipar com una beneita. Però ja està tot resolt…

—A quin preu, senyor Romagosa?

—De preus, precisament, volia parlar amb vós, Vidal. Allò d’allà fora s’arranjarà d’aquí a poc. Què us sembla si tornéssim al despatx? Ara ja no faig falta… En Martí s’ocuparà d’acomiadar els hostes. Anem?

L’Enric Vidal féu que sí amb el cap. La tranquil·litat d’aquell home el treia de polleguera. Hauria donat mitja vida per veure’l tremolar, suar, quequejar. Però en Romagosa somreia i assenyalava amb la mà la porta d’accés a l’escala principal.

—Que vingui ella, també.

—Si vós ho voleu, Vidal… Però, aquestes coses, millor fer-les entre homes sols, no us sembla?

—Que vingui, de totes maneres.

—Bé, si us hi encaparreu.

—Ah! I digueu al set-ciències del vostre secretari que quan vinguin els policies, que els faci passar. Com més serem, més riurem.

Vam creuar la sala i pujàrem en ascensor fins als despatxos. Un cop dintre, vam seure tots tres, polits, com si es tractés d’una reunió social. Havia arribat la meva. Ara sí que buidaria el pap! Vaig servir-me sense demanar permís una copa, vaig encendre un cigarret i vaig dir:

—S’ha’cabat la comèdia, senyor meu.

—Oh, però no us poseu nerviós. Tinguem calma. Què és el que sabeu?

—Tot. I tinc proves.

—Vejam quant val, tot això. Expliqueu-m’ho com si fos el vostre confessor. Després decidirem.

—La vostra germana es va casar, fa anys, amb una poca-pena que no li buscava més que els calés. Millor dit, la vau haver de casar. El vell encara vivia però quan ho va saber, no durà gaire. Just per canviar el testament i deixar-los a ells, vull dir en Rodergues i la vostra germana, sense la tallada del pastís que es prometien. La vau foragitar de la família, del vostre estament. I ells anaren fent tombs. En Rodergues s’havia embolicat en negocis bruts, no sé ben bé quins, però es poden esbrinar. Cosa de contraban, suposo, i merders laborals. Llavors vós vau tenir la gran idea. Invertíreu part de capital en un cabaret i el posàreu a ell de tapadora. Allà hi havia de tot: dones, drogues, joc. Aquells calés que havíeu invertit us retien i, a més, tot quedava en família. Però la vostra germana no podia amb el seu matrimoni. Així és que plantà en Rodergues. Llavors entrà la meva germana en escena. En Rodergues s’hi enredà. La meva germana era la mossa ideal: no feia preguntes. I, a més a més, a vós tant s’us en donava, de la vostra germana i de la moralitat del vostre associat. Vau callar. I llavors arribà l’assumpte que ens ocupa. La Metal·lúrgica Catalana havia estat un bon negoci. I ho era encara. Però no duraria. Vós sabíeu que s’havien concedit crèdits especials a determinats pols de desenvolupament que us acabarien fent la guitza. I vau decidir liquidar el negoci. D’ençà de la guerra, l’empresa familiar s’havia convertit en una societat anònima. No sé si us vau posar d’acord o no amb els vostres socis, si les pessetes us les embutxacàveu vós sol o en combina amb els altres, la qüestió és que decidíreu plegar. I vàreu fer que en Batlle, el vostre comptable, falsifiqués els llibres i convertís l’empresa en ruïnosa. Mentrestant anàveu ingressant els calés en un compte corrent privat, les matrius del qual tinc jo, ara. I us vau posar en contacte amb el vostre cunyat. Vau muntar l’oficina de palla de la H. C. B., em vau llogar a mi i m’enviàreu a Suïssa, on un antic soci d’en Rodergues rebria els calés i els ingressaria a nom vostre. Dit i fet. En Rodergues compra un cotxe de segona mà, el truca, l’omple de calés i me’l dóna. Però jo començo a sospitar i exigeixo més pistrincs. Parlo amb en Batlle. I ell té la idea genial. Em doneu un taló per cent mil pàfies que, acte seguit, denuncieu com a fals. Així, jo, que no en sé de la missa la meitat, quan torni, em poso fora de circulació en cobrar el taló. Això ho combineu amb en Rodergues, encara. Però el vostre cunyat us fa nosa. És un perdulari i teniu por que xerri massa o que no us en faci una. Així és que decidiu estossinar-lo. Però llavors surt la vostra germana de trascantó i s’us avança. I és ella qui el pela. Això encara no ho veig clar. Vull dir que no veig clar si ho va fer per iniciativa pròpia o vau ser vós qui la va instar. Però és igual. Allò segur, en tot cas, és que fou ella. La portera la va veure i la reconeixeria. Hi havia, encara, un punt flac en el vostre pla. I era la meva germana. Així, doncs, caldrà eliminar-la també. Però els vostres pinxos tenen por. Una cosa és espantar la gent amb una pipa i l’altra és fer-la servir. Llavors teniu la idea genial: el gas. Però els vostres galifardeus són uns barroers i quan jo trobo la mossa, es nota perfectament que allò no és suïcidi. Jo m’esvero i ho arreglo. I començo a fer preguntes, a anar d’una banda a l’altra i a saber coses. I descobreixo el vostre nom. Però no el relaciono. Faig per veure-us però vós m’engegueu. El dia de la reunió il·legal de poc us veig. Però la bòfia em va fer por i vaig guillar. Només havia sentit la vostra veu per telèfon. I us confonia amb en Batlle, el vostre comptable. Sigui com sigui, després de la meva visita nocturna a la fàbrica, quan us assabenteu que tinc les matrius, decidiu que us faig nosa de debò i poseu els vostres esbirros en contra meva. En Batlle té por. Vol xerrar. I el peleu. Vós. Vau ser vós. El vau deixar fred poc abans que jo arribés a la fàbrica. Així em carregàveu el mort. Per si de cas m’escapolia, però, envieu els pinxos perquè em facin el passeig. I me’l fan. Només que jo tinc sort i els qui acaben malament són ells. No sé com ho vau saber tan ràpid, la qüestió és que volíeu de totes totes les matrius. I vau aglapir la meva xicota. Però jo em passo de llest i m’assabento d’on la teniu. Un bon lloc, sí, senyor. Us la defensava tota la bòfia. Qui havia de pensar que un trinxa com jo podria entrar en aquest hotel? I així estan les coses.

Es va fer un silenci feixuc. Jo m’havia fumat dos cigarrets, en el parlament, i em sentia excitat. No acabava de lligar del tot, però la cara de l’home em va fer veure que l’havia encertada, la història. Se’m mirava amb ulls freds però les galtes li tremolaven lleugerament. Llavors parlà:

—Bé, Vidal. Ja us ho he dit abans. Sou un xicot despert. Arribareu lluny.

—Com? Assassinant com heu fet vós? Tres morts són molts morts. Això sense comptar els quatre pinxos que vaig enviar a pastar fang a Garraf, ahir.

—Hi ha una cosa que no acabo de veure clara. Què se n’ha fet, del cos d’en Batlle?

—Jo em pensava que éreu vós. Em vaig espantar com un conill i el vaig fotre de cap a mar, ben lligat, que no surés.

—I la vostra germana?

—La policia assegura que fou suïcidi…

—Llavors no hi ha més que un assassinat. Encara podríem parlar-ne, de tot això.

—No. La gent de fora no parla. Actua.

—I ells us preocupen? Mireu pel balcó. Mireu i veureu què fan.

Vaig treure el nas pel balcó. Des d’on érem es veia el carrer, la gentada silenciosa, sorruda, expectant. Quan se sentiren les sirenes hi hagué un moment de recul, com de por. Hi havia més d’un centenar de policies. I n’arribaven més. Em vaig allunyar del balcó. En Romagosa fumava tranquil·lament. Diríeu que somreia.

—Podríem parlar-ne, sí. Jo tinc plens poders dels meus socis per fer una transacció amb vós. Us oferíem cent mil pessetes per la feina. Heu fet el treball. Per què no pagar-vos-les?

Així que era allò. Cent mil pessetes per set morts? Cent mil pessetes valia allò que passava al carrer? Cent mil pessetes, la vida de la Júlia?

—No, Romagosa. No hi ha tracte, no vull diners —digué l’Enric.

—I després —continuà l’home gras—, ens podríeu vendre els papers aquells, les matrius del talonari, vull dir. Jo diria que allò val unes dues-centes mil més. Què us sembla?

Passà un minut llarg abans que l’Enric Vidal donés una resposta. Llavors parlà lentament, molt lentament, com si li costés pronunciar paraules:

—Encara hi ha un crim, Romagosa. I, de moment, el sospitós número u sóc jo. Els diners van bé, però vull alguna cosa més.

—Què és?

—La vostra germana. Vull que convenceu la vostra germana que el millor que pot fer és lliurar-se a la policia…

La dona s’alçà d’un bot. Estava desencaixada. Tremolava com una fulla. Escopí:

—Vas ser tu qui m’obligà a fer-ho, tu, Jaume, tu amb les teves paraules, amb les teves insinuacions. Tu em vas donar la pistola i em vas ensenyar de fer-la anar… No te l’escoltis, no li’n facis cas, no, Jaume, no.

Però en Romagosa callava. Es mirà un moment la seva germana. Deixà que els seus ulls rellisquessin de la dona cap a l’Enric Vidal. I va fer que sí amb el cap.

—No temis, Esperança. Ho arreglarem. Tu no has de fer res. Només cal que diguis que el vas matar perquè t’enganyava, perquè era un barrut que, a sobre, et volia treure diners. I jo ho arranjaré tot. Sí, dona, sí, no temis. Amb diners tot s’arregla.

L’Enric Vidal s’havia allunyat una mica, pipant el seu cigarret. Se sentia cansat, estamordit. La dona callà, sanglotà i es deixà caure en una butaca. Llavors en Romagosa es posà dempeus lentament, s’apropà al xicot, li passà un braç per l’espatlla i li va dir:

—Havíem pensat tancar el club. Aquesta tarda en Martí ho ha arranjat tot. Però se m’acut que potser vós… No sé, dic jo, potser que vós podríeu fer-vos-en càrrec. El lloc d’en Rodergues està vacant. Què us sembla?

L’Enric féu que sí amb el cap. No tenia ganes de parlar. Una son tenyida de mareig el corprenia.

—Anem a baix, Vidal. Parlarem amb en Martí i faré que us prepari un taló. Aquest cop sense paranys. Som-hi.

Sortiren de la sala, deixant-hi la dona somicant. Baixaren en l’ascensor fins al saló on se celebrava la recepció. Encara hi quedava gent engrescada parlant dels darrers esdeveniments.

—I què me’n dieu? Sort que la policia ha arribat a temps…

En Martí xerrava amb un home alt, ben vestit, de cabell esclarissat i espatlles caigudes. Anava de carrer. En veure en Romagosa s’apropà:

—Bona nit, senyor Romagosa. Una senyoreta estrangera m’ha dit que vingués que em volien parlar de no sé quines històries…

—Bona nit. Sí, és cert. L’amic Vidal i jo volíem parlar amb vostè de la mort del meu cunyat, Andreu Rodergues, i del suïcidi de la germana d’ell, Júlia Vidal.

—I…? —féu l’home ben vestit, sorprès.

—La meva germana Esperança matà el seu marit perquè s’entenia amb la senyoreta Vidal. Ella, quan ho sabé, se suïcidà. La meva germana l’espera a dalt. Li ho explicarà tot.

En Romagosa somrigué. L’Enric Vidal estava cansat, molt cansat…

—Martí, faci’m el favor: prepari un taló de tres-centes mil pessetes a nom d’Enric Vidal. El firmaré tot seguit.