3

T’agrada la bona vida, Enric, ton pare sempre t’ho deia. També deia de tu que havies nascut amb la flor al cul: estudis, educació, diners per anar gastant… ell es posava d’exemple i parlava dels temps difícils, de la guerra, dels camps de concentració, de la misèria. Tu no recordes gaire les cartilles de racionament, el pa moreno, les restriccions. Però ton pare t’ho retreia sempre, ja fos quan li demanaves calés, ja fos quan havia de pagar una matrícula o uns llibres de text. Ton pare també deia altres coses, Enric, o és que no les vols recordar? Tens a la boca el gust del peix, aquell punt d’all que tant t’agrada, i dissimules amb la mà un rotet de satisfacció. Per això, Enric, precisament pel sopar, pel lloc, per la noia que et mira i riu com si el vi li hagués pujat al cap, no vols pensar en el pare, no vols recordar-lo. Ell no ho aprovaria, Enric, ell…

Deixà un bitllet de mil damunt la plàtera, mentre deia a la Bebel:

—Què? T’ha agradat?

—És molt bo. No havia menjat mai un plat de peix tan ben cuinat. Com se diu?

—Sarsuela. Saps què és una sarsuela?

… no estaria d’acord amb això que fas. A més a més, Enric, no ho oblidis, hi ha pel mig la Júlia. El record de la germana, més fort que el del pare, més fort que el gust de l’all i que el rotet de satisfacció que et fum una punyida al pap. I penses que encara no l’han trobada o bé que si l’han trobada no ho han dit a la premsa. Per què? El pare i la Júlia. I aquell grup d’homes amb granota, aquells homes que pujaren al cotxe, que et somogueren vells records, antigues paraules que havies oblidat. Demà a la tarda, quan vegis en Romagosa, hauràs de fer un esforç per no recordar-te’n. Ni d’ells, ni de la Júlia, ni de ton pare. I et serà difícil parar la mà, Enric.

—Vaja, doncs, digues que és un plat musical —s’exclamà la Bebel, després de la seva explicació sobre la sarsuela.

El cambrer tornà amb el canvi. L’Enric Vidal recollí els bitllets, deixà unes monedes que provocaren un devessall de gràcies per part del mosso i s’aixecà.

—Ens n’anem? Havia pensat acabar la vetllada a qualsevol lloc, prenent una copa… Ens ho mereixem, no et sembla?

—Si ho vols…

—No et ve de gust?

—Sí, és clar que sí. Però no vull que gastis més diners… Sobretot no havent cobrat la feina aquella.

I la noia féu un gest prou explícit amb els dits. L’Enric Vidal li dedicà un somriure.

—No he perdut res, nena. Demà, si hi ha sort, cobraré.

—Vols dir que s’ha arreglat tot?

—Vull dir que cobraré.

També ella ho sap, se’n recorda. I és un nou al·licient per a tu: demà, quan li expliquis la teva entrevista amb en Romagosa, et sentiràs satisfet, important, com si la seva admiració fos un premi més. T’adones que necessites un espectador, algú com ara la Bebel que aplaudeixi el teu èxit. Però abans d’entrevistar-te amb en Romagosa, Enric, hauràs de passar moltes hores, molts moments de dubte. T’assetjaran, encara, les paraules de ton pare, el record de la germana i els rostres d’aquells homes de granota blava i paraules clares. T’assetjaran tant, amb tanta fúria, que quan, al matí, amb les restes d’una nit agradable encara enganxades als ulls i als músculs lassos d’haver fet l’amor, fullegis el diari i hi trobis la notícia, encabida en les quatre paraules tòpiques de la secció d’esdeveniments, sentiràs que el món se t’enfonsa al teu voltant. La notícia dirà, escaridament: «En el pis del carrer tal, luctuós accident. Una dona mor asfixiada per culpa d’una avaria del gas. Inquiets per una insistent pudor, els veïns de l’escala número tal de tal carrer truquen a la patrulla mòbil, que esfondra la porta i troba el cadàver d’una noia que és identificada com a Júlia Vidal. S’estan esbrinant les causes de l’accident».

L’Enric Vidal deixà el diari lentament, com si li costés desprendre’s d’aquells fulls de paper. La senyora Núria, que se’l mirava, li preguntà si passava res, estranyada pel posat del xicot.

—No, no passa res, què ha de passar? —contestà ell, sense adonar-se gaire del to que emprava. La senyora Núria, empipada, el deixà i es ficà a la cuina. A la cambra, la Bebel encara mandrejava.

—L’han trobada.

—Qui han trobat?

—La Júlia. Ho diu el diari.

—Què diu el diari?

—Només que l’han trobada. Parla d’accident. Però diu que n’estan esbrinant les causes.

—Això canvia res?

—Ho canvia tot, nena, no siguis toixa.

Però no li digué, encara que ho pensés, que en Romagosa se n’aprofitaria. L’Enric Vidal sabia que hi havia dues possibilitats: una, que en Romagosa estigues directament vinculat a la mort de la Júlia i d’en Rodergues. En aquest cas, la seva reacció, en veure’l, seria imprevisible i perillosa. Dues, que no en sabés res i llavors, l’Enric Vidal, perdria punts. Tants, que caldria posar en quarantena la idea de demanar diners. S’hauria d’actuar ràpidament.

—Ho sento, noia, però haig de sortir. Tens diners?

—No.

Li donà un manyoc de bitllets de cent que es tragué de la butxaca, es posà la jaqueta i li féu adéu amb el cap. La senyora Núria trastejava a la cuina i ell se n’alegrà: no volia haver de demanar excuses a la dona.

Un cop al carrer, enlluernat per la claror del matí sense núvols, l’Enric Vidal s’adonà que no sabia on anava, ni per què havia sortit. El rosegava com una mena de neguit, una seguretat absoluta que tot l’edifici que havia bastit la nit passada entrava en barrina, s’esfondrava, es fonia com un bolado. No podia, però, restar allí palplantat, sense fer res, assistint, impotent, a la seva derrota. Entrà al bar de la cantonada i s’assegué a una taula, després de comanar un cafè amb llet i un croissant. Quan el cambrer, un noiet de catorze anys, li dugué el servei, li demanà el diari. L’Enric Vidal es passà més d’una hora sucant el croissant, fet miques, en el cafè amb llet fred, fumant cigarrets, un rere l’altre, i llegint el diari. De fet no llegia. Pensava. S’aixecà de sobte, com si en dugués una de cap, per pagar i sortir. Potser el gust del cafè amb llet o qui sap si allò que pensava, li corbaren els llavis en una rialleta. Semblava un empleat en vacances, satisfet del sol i de la tranquil·litat de no haver d’anar a treballar. Si algú li hagués vist els ulls, però, s’hauria adonat que hi havia gel. Els ulls de l’Enric Vidal eren dos caps d’agulla. I no ho feia perquè el molestés el sol.

Pujà al cotxe. De la butxaca de la jaqueta tragué una agenda. Quan la desava de bell nou, després d’haver consultat una adreça, somreia obertament.

De més jovenet, en la teva època de pre-universitari, et vares afeccionar a jugar als escacs, Enric, te’n recordes? Sí que ho recordes, perquè ara tens la mateixa sensació que tenies aleshores quan l’altre feia marrada i tu aixecaves la dama, la col·locaves al lloc on tocava i cantaves amb satisfacció: «Escac i mat». No és ben bé que hagis fet escac i mat. Aquesta tarda, quan vegis en Romagosa el tindràs completament a les teves mans. Per això arrenques, condueixes lentament però segur, et barreges amb els cotxes estrangers i amb els petits utilitaris d’aquells que van a la feina, botzines a l’animal que travessa el carrer amb vermell, és a dir, et sents més tranquil que mai. La jugada t’és favorable. O millor dit, després…

Les màquines estaven parades i només dos o tres homes rondaven per la nau, uns greixant-les, els altres escombrant. L’olor de tinta era persistent, aguda.

—M’has trobat de casualitat, noi. No hi vinc mai, als matins, jo.

I li estrenyia la mà, mirant-se’l amb aquella sorpresa de no acabar-s’ho de creure.

—Enric, Enric Vidal… Qui ho havia de dir? I què és de la teva vida?

… que localitzis en Joan Palou, un bon company d’escola i després d’institut que retrobares, casualment, a l’Àfrica, la jugada et serà favorable.

En Joan Palou l’havia fet pujar a redacció. La llum del sol s’escolava per les escletxetes de les persianes ajustades i tot el despatx —un munt de taules malgirbades, formant un passadís— feia aquella pudor característica de fum de cigarrets i de fortor de llosques. Parlaven asseguts davant sengles taules i la conversa els brollava fàcil, com en els vells temps d’institut i de mili. L’Enric Vidal donava voltes i més voltes per tal de no encetar directament el tema que l’havia dut. I en Joan Palou s’escarrassava a esbrinar-lo, una mica dolgut que els amics no el recordessin més que per demanar-li favors. A la fi, quan l’altre contà una anècdota sobre la professió, l’Enric Vidal veié ocasió de ficar-hi cullerada.

La història t’ha anat sortint sense massa dificultat i si bé esperaves una reacció més encuriosida —professionalment encuriosida, val a dir-ho— del teu amic Palou, li agraeixes que t’hagi deixat acabar-la. No ho has dit tot, és clar. Tampoc no has mencionat amb precisió el teu paper en el garbuix. Perquè ara, després de contar-ho, quan la teva veu encara ressona en aquella natura morta de redacció, t’adones que la història és un garbuix. No t’estranyaria gens si en Palou s’aixequés, et colpegés l’esquena amb un patac amistós i, tot rient, et digués que si allò és l’argument d’una novel·la que prepares, l’èxit serà segur. Però en Palou calla. Et mira de fit a fit, com si esperés alguna cosa més, com si volgués que li completessis la història. Després treu un paquet de tabac ros, t’ofereix un cigarret, n’agafa un per a ell i enceneu. Voldries…

—Romagosa, dius?

—Jaume Romagosa, sí.

—De la Metal·lúrgica Catalana, S. A.?

—Sí.

—Et cauran les dents, Enric.

… que fos més expressiu. Hi has anat per oferir-li les primícies d’una notícia fora de sèrie i perquè creies que ell et podria treure les castanyes del foc, fent públic el fet.

—Què vols dir?

—És un peix gros. Està molt ben connectat pertot arreu. Li has pres malament la mida. Jo, de tu, callaria i esperaria una oportunitat millor.

—Però…

—Mira, Enric, en Romagosa domina molts ressorts. És el president d’una mena de trust del ram metal·lúrgic. Importació i exportació de maquinària tèxtil. Si ara vol tancar aquest negoci, per algun motiu deu ser. I no crec que es deixi convèncer per una pressió tan poc important com la teva. Creus que amb uns quants números que no acaben de lligar, el testimoni d’un comptable que la sap llarga i aquesta història d’evasió de capital, podràs ensarronar-lo? Vas ben errat de comptes.

Llavors l’Enric Vidal, veient l’expressió endurida d’en Joan Palou, començà a parlar de bell nou.

No saps què hi fas en aquesta redacció de diari que put a tabac i per això perds el teu aplom. Ara sí que l’expressió del teu amic, abans freda i allunyada, canvia sobtadament: t’escolta perplex, dubitatiu. La mort impressiona tothom, fins el periodista més avesat. I tu estàs parlant-li de les morts de la Júlia i d’en Rodergues. Acabes la història. Esperes cinc, deu, vint segons. El cigarret que fumava en Palou ha quedat oblidat en un angle de la taula, fumejant dèbilment.

L’Enric Vidal s’eixugà les gotes de suor que li mullaven el front. Pipà una, dues vegades el cigarret a mig consumir. Buscà un cendrer amb els ulls. A la seva dreta, mig amagat per uns papers, n’hi havia un. Apagà la llosca. En Joan Palou encara se’l mirava. Com si no gosés dir res.

—I bé? —féu l’Enric Vidal—. Ara ja ho saps tot. Em cauran les dents?

—T’hi jugues la pell, Enric. Si continues per aquest camí, et donaran garrot.

—Ja ho sé. Però qui me la farà primer, la pell? En Romagosa i els seus pinxos o la bòfia?

—N’estàs segur?

—De què?

—De la relació entre en Romagosa i els morts.

—Sí. Així mateix aquesta tarda ho confirmaré. —L’Enric Vidal era conscient que s’havia establert un nou lligam entre ell i el seu vell amic. Un lligam que no tenia res a veure amb l’escola o amb la mili. Per això mateix, perquè se sabia relacionat de manera diferent amb en Palou, formulà la pregunta—: Què saps de la nota que avui publicava el vostre diari sobre la Júlia?

L’altre féu un gest d’incomprensió. L’Enric Vidal li ho explicà.

—No res. No me n’encarrego jo, d’aquesta secció.

—Podríem esbrinar-ho?

—Sí. Un moment.

En Joan Palou despenjà el telèfon, formà un número, esperà una estona i preguntà:

—Jordi? Hola, maco, sóc Palou. Escolta, mira, m’hauries de fer un favor… Ahir publicàvem una nota a «esdeveniments» parlant d’una noia que havien trobat ofegada amb gas. Què hi ha, d’això?

—…

—Va bé, gràcies. No, no és res d’important. Si hi hagués alguna cosa ja et trucaria.

—…

—D’acord. Fins al vespre. Adéu, tu.

Es girà cap a l’Enric Vidal. Se’l mirà uns moments com si no s’ho acabés de creure, féu que no amb el cap i digué:

—Res, tu. Exactament allò que diu el diari. Ni més ni menys. La policia sembla que va venuda. Així mateix, podríem fer una cosa…

De sobte en Palou ha tingut una idea. Us heu aixecat. Heu baixat al carrer, heu agafat el seu cotxe que exhibeix el rètol de «Periodista» i us heu traslladat a la central de policia. Tot i que el teu amic es presenti i et presenti com a periodista, et sents esporuguit, Enric; saps que una relliscada i te n’aniràs en orris. Intentes dissimular la suor dels palmells fumant constantment, però no goses agafar aquell aire deseixit i desimbolt del teu amic. Ho mires tot, sorprès. En tu es repeteixen aquelles sensacions que t’explicaven els companys de curs, temps ha, després d’una acció fallida. I en Palou parla amb un i altre, fa broma amb aquest, ofereix tabac a aquell, riu amb veu forta. Potser, si el coneguessis més, li endevinaries aquesta mateixa sensació que tens tu. Perquè la seva rialla sona falsa i el seu posat és postís. I quan el teu acompanyant desapareix en un despatx, després de dir-te «Espera’m aquí, ara vinc», la soledat que et corprèn es fa gairebé insuportable. Necessitaràs un conyac i l’ambient reposat d’un snack amb refrigeració, sense gent encara, per a recuperar-te.

—Van perduts, no t’amoïnis.

L’Enric Vidal s’empassà d’un glop el seu conyac. El líquid, de primer, el fuetejà per dintre, però després, lentament, l’escalforeta de l’alcohol li esbandí el gel que se li menjava l’estómac.

—Què saben, exactament?

—De la Júlia, res. Ara estan buscant parents o amics. Tenen el teu nom, però et suposen de viatge. Diuen que és un accident. És a dir, una investigació rutinària. Però no crec que triguin a trobar el nom d’en Rodergues. Quan sàpiguen que ta germana… bé, vull dir que s’hi entenia, llavors investigaran. Aniran al despatx i… llavors la ballaràs. Et buscaran.

—Hi ha una cosa que no acabo d’entendre.

—Què és?

—Per què pelar la Júlia?

—Era l’únic vincle entre tu i en Rodergues. Un cop ella desapareguda, no hi ha possibilitat que ningú més conegui l’afer. A tu t’immobilitzen amb el taló pretesament falsificat i vés a buscar ous a vendre.

—Quant de temps creus que trigaran a esbrinar la relació de la Júlia amb en Rodergues?

—Un parell de dies. No s’hi maten. Al cap i a la fi, no és un afer criminal. Hi ha molta gent que se suïcida. Què penses fer?

—Parlar amb en Romagosa. Identificar-lo. Si és el tipus ben apeixat que vaig veure al despatx d’en Rodergues, no hi ha dubte que n’està fins al coll, d’emmerdat. Llavors miraré de pressionar-lo. D’una banda hi ha els calés que se’m deuen. D’altra banda hi ha la possibilitat que em facin la pell, carregant-me el mort. Miraré de deslliurar-me’n. La policia…

—No t’ho aconsello. En Romagosa és massa fort per a tu. Jo miraria d’arribar a un acord amb ell. Tu saps moltes coses, però hi estàs emmerdat fins al coll, també. Ell no vol que aquestes coses se sàpiguen i té prou influència per desemmerdar-te, ja m’entens.

—O per fer-me pelar.

—Sí. Has d’anar viu.

—Tan important és?

—Més del que et penses.

—Però no és més que un industrial…

—Això voldries tu. Les seves relacions amb les altes esferes el fan perillós… o benèfic, segons de quin costat estiguis.

—Si tan poderós és, qui m’assegura que li interessa tractar amb mi? Tu mateix dius que no puc anar a la bòfia perquè em carregarien el paquet a mi. Si no hi puc anar, com puc pressionar-lo?

—Hi ha més gent. La premsa, per exemple. En Romagosa controla directament un o dos diaris… Encara que els altres, ja se sap, una indicació d’algú de dalt i terra damunt l’assumpte.

—Què vols dir? És que vosaltres, o qualsevol diari, no podríeu publicar tot l’afer?

—Ja ha passat altres vegades. Però jo li conec enemics. Enemics polítics tan forts com ell…

—D’altres industrials?

—No, fillet, no. Gent de dalt. Gent que si s’assabentés dels seus tripijocs econòmics, li farien beure oli. I ell no pot permetre que aquesta gent se n’assabenti. Això fa que la balança encara s’inclini cap a la teva banda.

—I la gent de la fàbrica? Tenien un judici pendent a Magistratura. Potser a través del Sindicat…

—No crec que poguessin fer-hi res. La cosa està molt més amunt. Un trist judici no compta. Sempre es podria tapar l’escàndol amb un home de palla… Vaja, jo no t’aconsello que ho intentis per aquest cantó. Et puc donar uns noms. Els deixes caure amb dosi, en la teva conversa amb en Romagosa, i aconseguiràs l’entesa. Però vés alerta. Si és ell el responsable de les dues morts… ja saps el que et pot passar.

Quan t’han passat els efectes del conyac i de la conversa, t’has tornat a sentir sol, Enric, com si cada portalada de l’Eixample, com si cada cotxe del carrer, amagués un enemic… teu. En Palou s’ha excusat, pretextant una feina. T’ha donat els noms, noms de gent que surt cada dia als diaris, i t’ha deixat. Tot i que els seus consells t’han tranquil·litzat una mica, tens por, Enric. Recordes el cabaret, el ganàpia que et volia allisar, l’ambient de pinxos. Homes d’en Romagosa tots ells. Gent ben disposada, ho saps per pròpia experiència, que no dubtarien ni un moment, si arribés el cas, a fotre’t una ganivetada o un tret a la clepsa. Com algú va fer amb en Rodergues. La pregunta et salta al cap. Un home mort d’un tret al tupí requereix una pistola i algú que la manegi. Però, qui? Un pinxo pagat? No t’imagines un peix important embrutant-se ell mateix les mans. I, a més a més, per què? En Rodergues era un homenic acostumat a aquests afers. Per què pelar-lo? És que se’n volia anar de la llengua? O és que n’havia feta alguna de grossa? Com ara tu. Si van ser capaços de carregar-se’l, qui et diu que no ho faran amb tu?

El bar on has parlat amb en Palou està relativament a prop del carrer de Fontanella. Has pujat per la Via Laietana i sense adonar-te’n hi has arribat.

L’Enric Vidal féu dues passades, com aquell qui mira aparadors. Hi havia molta gent —era hora de sortir de les oficines— que suava amunt i avall, atrafegada. Ja començava a tocar el dos, quan va sentir la sirena.

Ha estat un bon esglai, Enric. Una mica més, i et poses a córrer. Però t’has dominat. Hi havia una gernació parada davant la casa. I tu t’hi has ajuntat. L’ambulància estava engegada i quan han sortit els dos infermers de blanc amb el baiard algú ha dit que era un mort. Tu has reconegut la sabata d’en Rodergues i…

—Què ha estat?

—Un accident, sembla.

—Que no, home, que no! Han trobat un home mort en un pis buit. Diuen que eren unes oficines… i que l’home estava mort d’un tret al cap.

—Quin món, senyor, quin món!

… llavors t’has adonat que s’havia acabat el negoci. Començaria una investigació criminal, sabrien que la Júlia no s’havia suïcidat i tu series el principal sospitós. Havien trobat en Rodergues i tu tenies tots els números d’una rifa en la qual la grossa era un seient de preferència, de protagonista, per a una sessió de garrot. Gairebé senties l’argolla al coll i la caputxa negra davant els ulls. Et vas estremir.

L’Enric Vidal donà voltes i més voltes. No tenia esma per a tornar a la pensió i parlar amb la Bebel. S’estimava més aquell caminar sense sentit, amunt i avall, pels carrers de la ciutat. Menjà un entrepà a un bar, begué un o dos conyacs i a dos quarts de quatre, sense saber com, es trobà, altre cop, al carrer de Fontanella.

El bar de la cantonada, on vas sentir la conversa telefònica d’en Rodergues, l’escala fosca, ara ja buida del tot, les llambordes desiguals i la gent, sempre la mateixa gent que s’enquimera d’una banda a l’altra. Els sorolls de les màquines que esventren el carrer. El teu cos que no respon a les ordres del teu cap. I la sabata d’en Rodergues, marró, polida, amb sola de crepè, sortint descaradament de sota el tapament. Hi ha una roda al teu cap, Enric, que gira i gira. Has tornat. Vas llegir una vegada que l’assassí sempre torna a l’escenari dels seus crims. Però allò era en un llibre. I tu no ets l’assassí. Ho has de demostrar. Cal, cal que ho demostris, Enric. Has de vèncer aquesta desesma, sortir del malson, fer alguna cosa. El bar de la cantonada, on vas sentir la conversa telefònica d’en Rodergues, l’escala fosca, ara ja buida del tot, les llambordes desiguals i la gent, sempre la mateixa gent que s’enquimera d’una banda a l’altra… No, prou, Enric, detura’t. Tu no vas pelar en Rodergues. Quan arribares a l’oficina no hi havia mobles, només hi havia el cos sense vida d’aquell homenet calb i llefiscós que s’entenia amb la Júlia. Amb la Júlia que també està morta. Ells dos, des de no saps on, es riuen de tu. Sents les seves riallades… El bar de la cantonada, on vas sentir la conversa telefònica d’en Rodergues, l’escala fosca, ara ja buida del tot, les llambordes desiguals i la gent, sempre la mateixa gent que s’enquimera d’una… I de sobte, com un coet, t’esclata la idea al cap. Torna-hi, Enric, torna-hi. El bar…, no això, no. L’escala fosca, l’escala fosca, l’esca… sí!

—Bona tarda.

La portera seia en una cadira de boga, a l’interior de la seva gàbia, llegint una revista. Se sentia olor de menjar, de col bullida, i uns plats damunt una taula parada, al fons, confirmaven el dinar acabat. Una ràdio nova de trinca garlava com una cotorra.

—Bona tarda. Per qui pregunta?

—Sóc periodista. Voldria parlar amb vostè…

—Ah, sí! Ja han vingut alguns companys seus, aquest matí… I quines coses passen, oi? M’han dit que sortirà el meu nom a la premsa, però a mi no m’agrada. No, no està bé que el nom d’una surti barrejat amb coses tan lletges. I pensar que aquesta era una escala tranquil·la, on mai no havia passat res. Què vol que li digui? Abans de la guerra, encara me’n recordo, aquestes coses passaven molt sovint… Jo ja tenia aquesta porteria i recordo el que va passar a la Telefònica… Però…

—Em permet, senyora? Qui era, el mort?

—No sé com se deia. Havia llogat l’oficina ara farà sis o set mesos. Hi portaren els mobles, perquè l’oficina es llogava sense mobles. Abans era d’un notari, una bellíssima persona que va arribar a ser conseller de l’Ajuntament, però, ja se sap, es va morir i els fills no volien saber res del negoci, així és que el senyor Hurtado, el procurador, em va dir que havia posat un anunci i que vindrien senyors per veure l’oficina. I va venir aquest senyor. Semblava una bona persona, i ja ho veu! No, si jo ja ho dic… on anirem a parar, Déu meu?

—Sap com se deia?

—No, no m’ho va dir mai. L’empresa es deia no sé què de coixins. A la bústia hi ha encara el nom.

—Quan van treure els mobles?

—De l’oficina?

—Sí. M’han dit que estava buida…

—Sí, sí. Un dia aquest senyor… i ben viu que era, qui m’ho havia de dir!, va venir i em va dir que se n’anava, que el negoci canviava d’adreça, que vindrien a buscar els mobles…

—I quan va ser, això?

—A veure, deixi’m pensar… Avui som dimecres… Sí, això mateix, avui fa vuit dies. Me’n recordo perquè es casava una veïna de l’escala del costat i quan van venir els dels trasllat jo no hi era… Sí, sí, dimecres va ser, avui fa vuit dies.

—I no el va tornar a veure més?

—Qui?

—El senyor, l’amo de l’oficina.

—No, no… Per cert que encara tinc cartes seves, que les havien de venir a buscar, em va dir, i encara no han vingut… És clar que si l’havien mort no sé pas com…

—No recorda res… res d’especial? Ningú no va preguntar per ell? No hi va haver cap soroll fora del corrent… un tret, vull dir?

—Ai, no, senyor! Res de trets. L’endemà del trasllat va venir un noiet preguntant per les oficines. Venia a cobrar un rebut de no sé què… Ah, sí. I una senyora. Una senyora rossa, que em preguntà si hi havia algú i jo li vaig dir que no, que havien plegat. Ella insistí, dient-me que l’havien citada, i jo que no. Finalment va pujar.

—Com era aquesta senyora?

—No ho sé. Rossa, d’això n’estic segura. Però no em recordo de res més. És que ve molta gent, sap?

—Diu que va pujar?

—Sí. Jo li deia que havien plegat, però ella ho volia comprovar. Deia no sé què d’una cita.

—Va trigar molt a baixar?

—No la vaig veure sortir. No en tinc record. Però suposo que no devia trigar massa, perquè no hi havia ningú…

És molt d’hora per a acudir a la cita d’en Romagosa. Et ficaràs a un cinema de barriada per matar l’estona i reflexionar. Però les dues pel·lícules i la fosca no faran més que provocar-te una punxada a la templa dreta, forta, regular, persistent, que no desapareixerà ni amb aspirines ni amb res. I quan agafis el cotxe per acudir a la cita, la punxada s’haurà magnificat fins a esdevenir un mal sord, total.

Eren dos quarts de vuit, dos quarts i mig, segons el rellotge de polsera de l’Enric Vidal, quan deixà el cotxe arrambat a la vorera de la banda de baix de la factoria de la Metal·lúrgica Catalana, S. A. La reixa del pati era oberta, la qual cosa volia dir que «els altres» —i per a l’Enric Vidal aquesta expressió ho volia dir tot— ja havien arribat. La reixa oberta i els llums encesos a les oficines. Fosquejava. L’Enric Vidal travessà el pati. Esperava veure-hi algun cotxe, com a mínim un, el d’en Romagosa, aparcat al lloc especial que hi havia davant les oficines, però no n’hi havia cap. La porta de l’edifici era oberta també. Pujà els tres esglaons com si les cames li pesessin una tona. El mal de cap que el sotragava havia augmentat amb els llums dels carrers, la claror de la posta de sol i el tràfic marejador de l’autopista.

La recepció era buida. S’escurà la gargamella, com si volgués cridar l’atenció d’algú. Però ningú no va respondre. S’endinsà pel passadís, cap als despatxos de gerència. Al fons, on hi havia comptabilitat, s’hi veia un llum encès.

Més valdria que haguessis tornat enrere, Enric. Però tu, caparrut, portat pel desig d’arreplegar una picossada i esborrar-te del mapa, o potser de fer pagar a algú la mort de la Júlia, no t’has retirat a temps. I ara ja no pots. De primer, abans de veure res, ja sents aquella olor característica. Et costa una mica saber d’on prové, què la provoca, què és. Després, però, els records es descabdellen: el camp de tret del regiment, l’espetec dels CETME, el xiulet d’avís del tinent que ordenava obrir foc, se’t van dibuixant a la memòria.

Fa poc que algú ha disparat una arma de foc.

Hi havia una olor com de cosa cremada, punyent, que surava per tot el passadís. La porta de comptabilitat era oberta de bat a bat i, a l’interior, els llums havien estat encesos. L’Enric Vidal s’ho repensà, abans d’entrar-hi.

Però no et pots fer enrere. Ara ja no. Damunt la taula gran, aquella que ahir vas escorcollar, hi reposa un objecte negre, de formes arrodonides. Sembla com si es mengés tota la llum, com si estirés la teva mirada cap a ell. Abans d’identificar-lo plenament, ja saps què és.

La pistola treia un filet de fum, encara, com si hagués estat disparada molt pocs moments abans.

Sembles un conill, Enric, talment un pobre i innocent conill caigut en una llosa, espernetegant per desfer-se del parany. Fa exactament una setmana, set dies, que la teva vida dóna voltes entorn d’això: un cos estirat a terra, un rajolí de sang, la mateixa por i una mica de fàstic; com si fos una sínia i tu l’ase que gira per treure’n l’aigua.

A la dreta, entre les dues taules dels subalterns, hi havia un embalum. L’Enric Vidal s’hi apropà. Des de la diagonal ja podia adonar-se del que era. Duia un vestit fosc, una camisa de seda, d’aquelles que valen més d’un bitllet verd, i al seu costat, com si s’hagués mort amb ell, una cartera grossa, de cuiro del bo.

Una sínia que per a tu no té sentit: segurament hi ha algú que se’n beneficia, d’aquest treure aigua teu. Però tu no saps qui és, no saps per què.

L’Enric Vidal s’ajupí al costat del mort. Tenia un forat al coll, rodó, espellifat, moradenc. Hi rajava un filet de sang, encara calenta. I la pell de la cara era blanca, com si fos una màscara de cera.

Fins ara havies estat segur de les teves deduccions, de la brillantor del teu enginy que havia compost una història en la qual tots els punts encaixaven. Tots menys aquest, Enric: reconeix-ho. Perquè, des de quan l’assassí esdevé assassinat?

No sentí el soroll fins que el tingué al damunt. Era el típic soroll de la roba fregant la roba que fa algú quan camina. El que l’estranyà, primer, fou l’absència de passes. Però quan es girà, ja era massa tard.

O, per no anar més lluny, quin sentit té que et citin a les vuit a una fàbrica clausurada per ordre de Magistratura on és segur que trobaràs un mort, el mateix que t’ha citat?

Abans del patac, però, va percebre la respiració. La respiració continguda d’algú que no volia que s’adonessin de la seva presència. Quan l’objecte contundent queia, sentí el perfum de loció barrejat amb l’olor forta de tabac ros i aquell punt agre de suor d’aixella. No fou més que un instant, però. Després, la llum, el despatx i el cadàver d’en Romagosa esclataren com un coet; així, de sobte.

Mentre t’enfonses en la inconsciència, Enric, tens la sensació que s’ha acabat tot, que aquell que t’ha estabornit amb un cop sec al clatell, un cop de professional, vol de tu alguna cosa més que fer-te pessigolles.

Vol la teva pell, Enric. I te la farà.