1

Aquella cosa freda, flàccida, el colpejava suaument en una galta des de feia estona; des d’abans de recobrar la consciència. L’Enric Vidal pensava: «On sóc? Què és aquest soroll?», mentre obria amb cura primer un ull i després l’altre. El voltava la foscor, una foscor uterina, humida, carregada d’olors. A poc a poc, mentre retornava al món de la superfície anà identificant el lloc on era. D’antuvi, la posició. Pensava: «Estic estirat. No puc moure les mans. Em moc, però. I hi ha un soroll persistent. Un cotxe». Després va sentir les veus. Parlaven en castellà i no li costà cap mena d’esforç identificar-ne una. Pensà: «El pinxo del Billy’s. Aquell que vaig allisar».

Si no podia moure les mans era perquè les tenia lligades al darrera. Sentia les cordes que li tallaven la carn. El que no podia esbrinar era allò que li toquetejava la cara a cada sotrac del cotxe. Pensà: «M’han ben engrapat. D’aquesta sí que no en surto».

Deduí, pel renou del motor, que circulaven per carretera. I una carretera plena de revolts, pel que indicaven els sotracs. Els dos homes que anaven al davant (pensà: «Són dos. Sento dues veus») parlaven sense aturall. Però ell no podia entendre les paraules. Amb prou feines els sentia. De sobte, mentre intentava estirar les cames, que tenia encongides, esclatà una veu per damunt seu. Llavors va adonar-se que estava estirat a la part de darrera d’un cotxe i que un tipus el tenia a l’abast per si en feia alguna.

Durant molta estona romangué allí estirat, sense que ningú li digués ni ase ni bèstia. Pensava: «En Romagosa és mort. Què hi fan, aquí, aquests galifardeus? I on em duen? Potser han arribat a la fàbrica amb instruccions d’enllestir-me, han vist l’amo fred i ara es pensen que l’he refredat jo. Aquesta sí que seria… Jo sé que no l’he refredat jo. Però, qui ho ha fet?».

El cotxe es deturà amb soroll de ferralla. Ara va poder distingir una escletxa de llum. Eren els fars dels cotxes que els encreuaven. S’havien deturat al mig de la carretera. S’obrí una portella del darrera i una bafarada d’aire humit, carregat de salabror, el bufetejà. Intentà obrir la boca, però l’havien emmordassat.

—Au, tu! Ja hem arribat! —li cridà una veu. Rebé una puntada de peu a les natges. Unes mans el subjectaren i se sentí hissat.

Eren a la carretera, avorats a una marjada, amb els llums de situació encesos. Reconegué el cotxe: era el seu. Pensà: «On, hem arribat?».

Les cames li feien mal, però no les podia estirar. Ho intentà un parell de vegades, però s’adonà que l’havien lligat pels turmells. Intentà incorporar-se, però un dels pinxos, d’un mastegot, el retornà damunt la grava.

—Apa, nois, som-hi —digué la veu del galifardeu que coneixia. Parlava lentament, com si li fes mandra dir les paraules.

—No hem d’esperar el Mitjorella? —preguntà un altre.

—No crec que trigui. Au, nano, gira el cotxe i posa’l a punt.

—Anirà bé?

—És un bon lloc. Serà un salt de nassos.

L’Enric Vidal intentava desfer-se de les cordes que l’emmanillaven. Sentia com el llibant es tibava, se li clavava als canells, fent-li sang. Havia recuperat totalment la consciència i feia treballar al màxim el seu cervell. Pensava: «Un accident. Volen figurar un accident i esborrar-me del mapa. Llavors, quan la bòfia em trobi, trobarà el culpable de la mort d’en Rodergues i d’en Romagosa. Haurà estat un arranjament de comptes entre socis: ells no em pagaven i jo els pelo. Però, qui mana? Qui ha encarregat a aquests ganàpies que m’enviïn a l’altre barri?».

Se sentí la remor llunyana d’un cotxe. Si es deturessin, si el veiessin allí terra estirat, lligat, emmordassat… Per uns moments, en Vidal recobrà l’esperança. El cotxe s’apropava a gran velocitat. Quan estigué gairebé damunt d’ells, aplicà els frens, espetegà tot, amb renou de metalls, i grinyolaren les llantes. El cor li féu un bot. «Doncs, sí. S’ha deturat. Em veurà. Avisarà la policia, o…», pensà l’Enric Vidal, abans de sentir les veus.

—Encara esteu així? Vinga, vinga! Hem d’enllestir. Tu, Xupa, deslliga el pollastret. El vull veure.

Era la veu de l’encarregat del Billy’s. Mentre se li esfondrava l’esperança, el darrer reducte d’una esperança folla (l’Enric Vidal sabia que res no hauria pogut fer un viatger contra aquell escamot de galifardeus), l’Enric Vidal es preguntà per què l’havien de deslligar. Unes mans treballaren entre els seus turmells i després, d’una estrebada, el feren girar de bocaterrosa. S’empassà la pols i s’espellifà la cara amb els cantells de la grava. Encara que ho hagués volgut, no es podia moure. Les mans, les tenia balbes. I les cames entumides, com mortes.

—Vinga, nano, amunt!

Un cop de peu a les costelles l’ajudà a posar-se dret. Trontollava com si hagués begut. Ara veia el quadre: els dos cotxes (un era el seu, l’altre el coupé vermell que l’havia menat a la carretera de Can Tunis, dilluns passat), els quatre pinxos, el lloc. Reconegué de seguida els penya-segats i els revolts de la carretera: les costes de Garraf. Un lloc ideal per a simular un accident.

Feia una nit deliciosa: cantaven els grills, les estrelles lluïen, el mar, invisible, bramulava sense massa empenta. L’Enric Vidal pensava: «Una bella nit per a morir. Com va començar tot? Fa vint-i-dos dies, aproximadament. Vint-i-dos dies que la Júlia em parlà de la feina que en Rodergues podia oferir-me. Vint-i-dos dies i tres morts. Bé, gairebé quatre, si m’hi compto. I tot, perquè jo no tenia feina, volia guanyar-ne de calents i l’ós de l’esquena no em deixava pencar com qualsevol fill de veí. La Bebel ho sentirà. Potser és l’única persona d’aquest món que ho sentirà. I en Joan Palou, quan truquin al diari per donar la notícia —accident mortal a les Costes de Garraf—, pensarà que qui la fa la paga. I tirarà terra a l’assumpte. I jo? Jo faré malves, faré de carnada per als peixos. És una llàstima. Vaig estar a punt de guanyar cent mil pàfies que m’haurien anat de primera. Coses que passen…».

Els quatre homes se’l miraven. El qui anomenaven Xupa, aquell que l’Enric Vidal va deixar fora de combat la nit de dilluns, se’l mirava amb una rialleta de satisfacció. «El malparit està content de donar-me el passaport. Què hi farem?», pensà.

—Entra, noi —digué el cap de l’escamot, l’encarregat del Billy’s.

Encara duia la camisa negra. Sense americana, amb la taca blanca d’una corbata curta que li migpartia el pit. I la pistola a la mà: el forat maligne de l’arma insistentment fixat al seu ventre. No podia fer altra cosa que entrar. Obrí la portella de la carretoina i s’hi ficà.

Darrera, recolzat contra el vidre, hi havia un embalum negre. Va poder distingir la camisa de seda i la cara esblanqueïda d’en Romagosa. Estava xop de suor de cap a peus, com si ja s’hagués submergit en el mar que li serviria de taüt.

Que els serviria de taüt, millor dit. En Xupa obrí la portella de darrera i introduí la seva còrpora dins la part posterior del cotxe. En Vidal comprengué la seva intenció i s’esquitllà abans de rebre el patac al clatell. L’altre picava amb un mitjó farcit de sorra. Ell deixà anar un ai de dolor, com si l’hagués encertat, i recolzà el cap damunt el volant del cotxe. Tancava els ulls amb força. El cop que havia mig rebut a l’espatlla, li coïa. Sentí com en Xupa baixava del cotxe, obria la portella del davant, barrinava en el quadre de comandament i l’engegava. Quan la mà del paio tocà el fre de mà, l’Enric Vidal pensava: «Haig d’anar viu. Que desfreni el cotxe. Així, ara». Es regirà com un llamp. Tenia el cos entumit, però fou prou ràpid. D’una empenta envià en Xupa fora del vehicle, mentre girava el volant i embragava. Gairebé no tingué temps. Posà la primera, donà gas i, amb la portella oberta, partí de gairell. Les rodes d’un costat fregaren el buit. Les llantes patinaren.

Els dos trets no l’encertaren. Corria, ara ja amb la directa posada, a tot gas, els llums apagats. La carretera, que amb prou feines endevinava, s’il·luminà tota, quan encreuà un cotxe que de poc l’esclafa. L’Enric féu funcionar els fars, alentí per agafar un revolt i es mig girà. En Romagosa havia caigut damunt el seient i relliscava cap a terra. No se’n preocupà. D’altres coses l’amoïnaven. Els pinxos havien pujat, ja, al coupé i l’encalçaven.

Mentre donava gas altre cop, sense témer els revolts que el sacsejaven d’una banda a l’altra, maleïa en Rodergues que havia adquirit un cotxe tan lent. Perquè el coupé que l’empaitava l’estava atrapant.

Pensà: «Després de tot, no valia la pena tanta cosa. Aquest fòtil no dóna més de sí. M’agafaran i no ho contaré. Au, vinga, vinga, corre, més, més…».

Els fars foradaven la fosca i retallaven els rocs gairebé pelats, la ratlla discontínua dels trossos més rectes i la contínua dels giravolts. Mirà el comptaquilòmetres. Anava a cent vint. Els llums del cotxe del darrera l’enlluernaven. Sentí un espetec. Mirà pel mirallet. El de la camisa negra, abocat per la finestrella del coupé, jugava a cow-boys malgastant la munició. Era gairebé impossible que l’encertés.

Pensà: «Cal que arribi a un poble. Amb gent, amb llums i tràfic, no seran capaços d’agafar-me. Però no veig possibilitats. Ja està. Ja em tenen».

El coupé s’amorrava al parafang de la carretoina. L’Enric, pel mirallet, veia la cara d’odi d’en Xupa, que conduïa, i el braç armat del de la camisa negra. S’arrambà a la vorera no deixant entre ell i la roca més que un bocí de grava. Llavors frenà en sec. En Xupa féu girar el volant i el depassà. Quan els tingué al costat, engegà de nou i torçà el manillar en la seva direcció. El cotxe s’estavellà contra el coupé. Una vegada, dues. L’Enric Vidal gairebé sentí els crits de dolor del de la camisa negra que tenia el braç a fora, a punt per disparar. El terrabastall fou enorme. El coupé, més lleuger que no pas la carretoina, saltà al buit, carregant-se la barana de protecció. Quan l’Enric, després de dominar el cotxe, va baixar per veure els resultats de la seva maniobra, encara se sentia renou. Però ja no es veia res. La negror del mar s’havia engolit les restes del coupé. I dels quatre pinxos. Estigué una estona palplantat, mirant la fosca. No en sortí cap.

Els fars d’un vehicle que venia en sentit contrari l’enlluernaren. El cotxe frenà en sec. Baixà un home.

—Què ha passat?

—Un accident. Un cotxe s’ha fotut daltabaix.

—Mira tu que… Aquestes costes… I ara què farem?

Era un homenic baixet, de mitja edat, grassó. Se’l veia nerviós, espantat.

—Aneu cap a Barcelona? —preguntà ell.

—Sí.

—Pareu-vos a Garraf i aviseu la guàrdia civil. Jo miraré de baixar i veuré si es pot fer res.

—D’acord.

L’home pujà al seu 600 i engegà. L’Enric Vidal estava segur que no s’havia fixat en les destrosses que el cop havia produït al costat esquerre de la carretoina. Sospirà. Després de tot s’havia lliurat d’una de bona. Retornà al vehicle, arreglà la portella del davant, que s’havia obert de la patacada, i engegà.

Pocs quilòmetres més endavant, just quan arribava a Vallcarca, es recordà d’en Romagosa. Amb l’accident: se n’havia oblidat del tot. Passà com una exhalació pel poble brut de ciment i no s’aturà fins que n’era ben lluny, altre cop en la carretera solitària. Llavors avorà el cotxe, baixà i encengué un cigarret. Pensava: «Me l’he ben guanyat. Aquells bordegassos volien fer-me la pell i ara són ells qui crien malves. Ara ens ocuparem d’aquest minyó. Mira tu que ha perdut la prosopopeia, aquell aire d’amo i senyor: “Hem decidit acceptar la vostra oferta, Vidal”. Tots els morts són iguals. Vigila, no fos cas que vingués un cotxe. No, no en ve cap. I aquest és aquell home tan important que em deia en Joan? No ho sembla pas. Bé, tant m’és, ara».

Regirà les butxaques del mort, en tragué una agenda, un clauer, un ganivetet i una pistola. Es deturà. Una pistola, automàtica, lleugera, freda. L’examinà. Estava carregada, a punt. N’havia vist d’iguals a la mili. Se l’embutxacà. No sabia quin servei podia fer-li, però tal com s’estaven posant les coses, millor fóra anar previngut. No duia res més.

«Necessito un pes i una corda. Caldrà fer-lo desaparèixer, no puc córrer el risc que el trobin i m’endossin el mort». Pensà. La corda era fàcil de trobar. Al seient de darrera n’hi havia un cabdell, el mateix que havien utilitzat per lligar-lo. Se’l mirà: era prou resistent. A pes de braços dugué el cadàver fins al penya-segat. Mentre creuava la carretera, afortunadament, no passà cap cotxe. Just havia començat a baixar, quan distingí uns fars. «Si ara em veuen, cagada roc», pensà. Però el cotxe passà de llarg. Arribà ran d’aigua. Deixà el cos arredossat entre unes pedres i donà una ullada al seu voltant. Encengué un altre cigarret. Fumava amb delit, com si el tabac li tornés les forces, com si fos el darrer cigarret de la seva vida. Ho havia estat, per poc. Embolicà la corda al voltant d’una pedra desenganxada i deixà un dels caps lliures. El lligà als turmells del cadàver. Alçà el cos a pes i el llançà a mar. La corda tibà. Hi havia prou fondària, doncs. Hissà la pedra. El xap el tranquil·litzà. S’havia acabat en Romagosa.

Es rentà els cops amb l’aigua de mar i sentí com les ferides de la cara li coïen. Però aquella coïssor era agradable. Perquè volia dir que era viu.

S’enfilà pel penya-segat, arribà a la barana de la carretera, saltà a l’altra banda i caminà fins a la carretoina. Hi pujà. No podia anar gaire lluny perquè si l’home del 600 que s’havia aturat per ajudar-lo en l’accident havia avisat la guàrdia civil, potser ara el buscaven. Decidí arribar-se fins a Sitges i abandonar el cotxe.

El cansament li revenia, enfilant-se-li per l’espinada com una esponja freda. Tenia fam i fred. Pujà el vidre de la finestrella. Conduïa amb precaució, no fos cas que hi hagués una patrulla i el deturessin. Però malgrat la son que li cloïa les parpelles i la pesantor dels músculs, l’Enric Vidal estava content. Intentà xiular una cançó de moda. Però ho deixà estar: els llavis se li havien inflat. Pensà: «M’han ben allisat, els galiasses aquells. Però me’n fot, perquè ara són ells els qui han rebut».

Els llums de Sitges, després d’un revolt, foren la cosa més bonica del món, per a l’Enric Vidal. Abans d’entrar al poble, en un carrer solitari encara sense pavimentar, parà el cotxe, netejà acuradament tot el que podia haver tocat, tancà els vidres i les portelles i se n’anà a peu. Trigarien uns quants dies a sospitar.

En passar davant un aparador, l’Enric Vidal veié la seva imatge reflectida. Anava brut, amb els vestits espellifats, i la seva cara semblava un santllàtzer. S’espolsà una mica, intentà redreçar-se el nus de la corbata i cofar-se els cabells. Però no aconseguí millorar el seu aspecte. Consultà el rellotge. Eren dos quarts de dues.

Entrà a un bar, ple encara de turistes que s’emmurriaven a les taules, i mirà de passar desapercebut. Va seure a un racó. Els llums del local eren indirectes i ningú no es fixaria en ell. Encarregà alguna cosa de menjar i una cervesa. Mitja hora més tard, tocaven les dues en algun campanar, sortia una mica refet.

A l’estació s’informà que no hi havia cap tren fins l’endemà al matí. No podia pas passar-se les hores donant voltes pels carrers del poble, així és que es dirigí cap a un hotel.

—Ho sento, senyor. Però és que ho tenim tot ple.

I la cantarella s’anà repetint aquí i allà. Eren quarts de quatre quan desistí de trobar un lloc per a passar les hores que faltaven perquè sortís el sol. Caminà fins al Passeig Marítim i baixà a la platja. Hi havia un caramull de gandules plegades. N’agafà una, la desplegà i s’hi assegué…

Pensava: «No haig de dormir. No convé que em vegin a Sitges. Si trobessin el cos d’en Romagosa, pel que fos, sóc home a l’aigua. Ull viu, Enric. No dormis. Però no puc més. Aquest cansament…».

El sol lluïa damunt la mar com un globus vermell encès de sang, quan el taro de la matinada el despertà. Mirà el rellotge. Eren dos quarts de sis. S’aixecà d’un bot. S’havia adormit com una soca.

S’apropà a l’aigua, es tragué la jaqueta i la camisa i es rentà. La fredor el féu estremir. Mirà de recompondre la camisa, que duia esquinçada, i llançà lluny la corbata. Amb la jaqueta al braç, tornà al Passeig Marítim. Pràcticament no hi havia ningú. Veié passar un parell de cotxes i un grup de dones velles i pansides que potser anaven a missa.

Sentia punxades per tot el cos. I una gana de llop que li foradava la panxa. Entrà a un bar que tot just acabava de veure obrir.

—Bon dia.

—Bon dia. Què vol prendre?

—Un cafè amb llet i alguna cosa per sucar.

—És molt d’hora. Encara tenim la cafetera freda.

Decididament aquell poble li era hostil.

—Un conyac, doncs.

El noi de la barra se’l mirà estranyat.

—Un conyac?

—Sí, sí… Què passa, que tampoc en teniu?

—Ja va, ja va.

A l’estació s’hi veia una mica més de gent. Comprà un bitllet per a Barcelona i es deixà caure en un banc. Mitja hora més tard dormia entre un pagès de Reus i una noia estrangera que se’l mirava encuriosida.

La ciutat, una hora més tard, quan hi arribà, iniciava la jornada amb aquell rondineig de cotxes i camions. Al passeig de Gràcia deturà un taxi i es féu dur a la pensió de la senyora Núria.

La Bebel no hi era. El llit, ni tan sols estava desfet. La mestressa no s’havia llevat encara i l’Enric aprofità que no hi era per entrar a la cuina i mirar què trobava dins la gelera. Begué una mica de llet i agafà dos préssecs.

Pensà: «On coi deu ser, aquesta mossa? És igual, deu haver sortit a buscar-me. Però no sabia on havia d’anar. Mira que si ha anat a la policia… Bé, caldrà que la busqui».

Però el llit era un temptació massa grossa. S’hi deixà anar i s’adormí sense acabar-se el préssec.

Dormí quatre hores llargues. Somiava que era a una platja enorme, de sorra negra, i que quatre voltors l’empaitaven. Ell prou volia desfer-se’n, dels voltors, però no podia. Corria amunt i avall, prop d’on trencaven les ones, i els peus se li entortolligaven amb tot d’algues verdenques, llefiscoses, que el feien caure i l’arrossegaven dins l’aigua. Llavors les algues s’amuntegaven i creixien, creixien, fins a esdevenir un home. Un home que duia una camisa de seda i una cartera de cuiro a la mà…

—Enric.

—Què?

Obrí els ulls. Pensà: «On sóc? Ah, sí, a casa». Es fregà els ulls. Consultà el rellotge. Eren les dues del migdia.

—Enric.

Era la veu de la senyora Núria que el cridava. S’aixecà d’un salt. No s’havia tret la roba i la duia bruta, matxucada. No podia pas obrir.

—Un moment. Què hi ha?

—El telèfon, Enric.

—Digui que tornin a trucar, que sóc al lavabo.

—Bé, però aixeca’t que vull parlar amb tu.

Es canvià de vestit, s’afaità i es posà alcohol als cops. Els llavis se li havien desinflat però encara li feien mal. Net, despert del tot, sortí de la cambra.

—Bon dia.

—Escolta’m, Enric, això no pot ser —li etzibà, només veure’l, la dispesera.

—Què és el que no pot ser?

—Anit no vingueres. I la teva dona va estar aquí amb dos homes. Mira, Enric, no m’agrada dir-t’ho, però ja n’estic tipa: us n’haureu d’anar.

—Amb dos homes?

—Sí. Ella era aquí, van trucar a la porta i vaig anar a obrir. Em preguntaren per vosaltres. Jo els vaig dir que tu no hi eres, però ella va sortir i com que no ens entenem… Un dels homes parlava estranger, francès, oi?, no sé què li va dir, la qüestió és que els féu passar i entraren a la cambra. Oh, i una bona estona que s’hi van estar. Després sortiren tots tres plegats. I no ha tornat encara. Això no m’agrada, Enric, no m’agrada gens. Tu abans eres un bon noi, però ella…

Encara li estava donant explicacions, inventant-se una història complicadíssima de parents, feines i coses rares, quan sonà el telèfon.

—Digui?

—…

—Sí, un moment. És per a tu, Enric.

La senyora Núria li passà l’aparell i es quedà palplantada, escoltant la conversa. L’Enric Vidal dubtà un moment. Però no tenia ganes de discutir. Féu com si la dona no hi fos i preguntà:

—Qui és?

—Vidal?

—Sí, sóc jo. Qui parla?

—Tenim una mossa amb nosaltres. Una mossa que vós aprecieu molt, crec.

—Qui és? Digui, qui parla?

—Calma, noi, calma. No us poseu nerviós. Si voleu tornar-la a veure, convindria que féssiu bondat. Vós teniu uns papers que ens interessen. Nosaltres tenim la mossa. Que us sembla si ho baratéssim?

—Uns papers? Quins papers?

—Unes matrius d’uns talonaris que vau agafar de la Metal·lúrgica Catalana, no us en recordeu?

—Sí.

—Doncs apa, no se’n parli mes. Demà, a les vuit del matí us presenteu a la fàbrica, em torneu els papers i jo us tornaré la noia.

—Escolteu…

Però ja havien penjat. L’Enric Vidal acabà d’excusar-se amb la dispesera així com va poder i es va tancar a la seva habitació. S’estirà al llit. Tenien la Bebel. Pensà: «Aquesta veu… On l’he sentida, jo, aquesta veu?».

Llavors ho recordà. Era una veu aguda, xiulant. Era la mateixa veu que havia sentit per telèfon, la primera vegada que parlà amb en Romagosa. Era la veu que va sentir pels micròfons a la fàbrica i que intentava apaivagar l’ànim dels obrers. Era…

S’aixecà com un foll. Havia deixat la roba que duia ahir tirada de qualsevol manera. Butxaquejà uns moments. Deixà de banda la pistola, la seva cartera i les claus. Obrí l’agenda del mort. Era una d’aquelles agendes amb anelles, de fulls canviables. Al darrera de tot hi havia una bossa de plàstic amb un carnet d’identitat. Se’l mirà.

Ara ho entenia tot.