5. La primera assemblea

La caiguda de 1981 marca, en la història de Terra Lliure, la fi d’una etapa i el començament d’una altra. Això pot semblar difícil d’entendre pel fet que el nombre de baixes per detenció fos tan reduït, només dues, però la caiguda va representar molt més que l’acció en si. En concret, significava:

Malgrat aquests problemes, es va mantenir un cert nivell d’activitat fins al mes de setembre de 1982, tal com es reflecteix a l’annex B. Aquesta activitat, però, ja no responia a cap pla de treball preestablert, sinó a la necessitat de fer veure que la repressió no havia afectat l’organització, en lloc d’intentar donar una solució estructural als problemes de funcionament que la caiguda havia posat al descobert.

Algunes qüestions sí que es van intentar solucionar, però va ser pitjor el remei que la malaltia. Una d’aquestes qüestions era la relació amb el món polític, que com ja s’ha assenyalat, es mantenia a nivell de la doble militància d’alguns membres de Terra Lliure. En tallar aquest vincle, i sense una solució de recanvi immediata, la captació va quedar aturada en el moment en què més falta feia i en què hagués estat més útil. Efectivament, després de cada etapa repressiva, és un fenomen conegut que, al mateix temps que alguns militants agafen por i abandonen la militància, d’altres independentistes esdevenen més receptius a la possibilitat d’entrar a formar part de TL. Aquest moment es va deixar passar sense aprofitar-lo.

D’altra banda, l’efecte perseguit, que era l’augment de la seguretat, de moment no era gaire factible, ja que no se sabia l’abast exacte dels coneixements que la policia tenia de l’estructura organitzativa i de la identitat dels militants.

Una mesura positiva va ser augmentar la compartimentació dels escamots i els equips de l’aparell, fent passar tot el contacte per l’exterior, i augmentar la seguretat de les cites i eliminar els contactes a l’interior. D’aquesta manera, s’evitava que els militants que eren seguits «contaminessin» els qui estaven nets. Gràcies a això, la següent onada repressiva no va desmantellar totalment l’organització.

La compartimentació, però, tenia el seu aspecte negatiu, en la menor agilitat organitzativa i la reducció en la velocitat de resposta davant de qüestions puntuals.

Però de tots els problemes que va haver d’afrontar TL l’any 1982, el més important —i que va marcar força l’evolució futura de l’organització— va ser la crisi de direcció. Aquesta, contra el que aconsellaven els esdeveniments, no va ser renovada, i es mantingué amb els membres que havien restat fora de l’abast de la repressió. Davant dels problemes que sorgien com a conseqüència de la caiguda, l’actitud de la direcció va ser de debilitat i desorientació.

Desorientació perquè va ser incapaç de determinar quines mesures calia prendre per aturar la davallada organitzativa i remuntar la situació. Debilitat a l’hora de portar a la pràctica aquelles mesures que, malgrat tot, s’apuntaven com a més idònies en la conjuntura que es vivia.

Un dels problemes que va mostrar més palesament aquesta situació va ser el criteri sobre les reivindicacions. És norma generalitzada, en tots els grups armats revolucionaris, reivindicar totes les accions que es porten a terme, ja siguin realitzades amb èxit, o bé amb errors que les puguin fer impopulars, afegint-hi, en aquest cas, la crítica pertinent. Així mateix, es té per norma desmentir tota acció no realitzada per l’organització, encara que la pugui assumir perfectament. Doncs bé, durant el període a què es fa referència, TL no va seguir aquesta norma en diverses ocasions.

La primera d’aquestes és l’intent de voladura de part de les instal·lacions de la FECSA al Paral·lel de Barcelona, en la qual un policia va resultar ferit d’un tret. La policia va atribuir l’acció, que no havia estat reivindicada, a TL, pel fet que l’objectiu semblava coherent amb la línia d’actuació de l’organització, i aquesta no ho va desmentir.

La segona, l’assalt del tren exprés Madrid-Barcelona, prop de Reus, una acció espectacular, en la qual se suposava que els autors havien aconseguit una quantitat de diners important. Algú va reivindicar el fet en nom de TL, i aquesta tampoc no ho va desmentir.

Aquesta mena d’inhibició a l’hora dels desmentiments, així com l’obsessiu perquè els militants que quedaven en situació legal mantinguessin al preu que fos el ritme de les accions, eren conseqüència del bloqueig de la direcció a l’hora d’acarar amb realisme la situació creada per la caiguda. Aquest autoengany havia de durar fins a mitjan estiu de 1982, en que la preparació de la campanya de l’Onze de setembre va aguditzar la crisi.

El balanç dels dotze mesos passats des de l’anterior celebració de l’Onze de setembre no era gaire positiu. S’havia produït la caiguda de desembre, amb una mobilització important de resposta, però el mes de març, després de la manifestació antiLohpa, hi hagué les detencions de sis coneguts membres d’IPC, sense que es produís una resposta amb prou ressò al carrer. Fins i tot, les habituals mobilitzacions de Sant Jordi n’havien resultat afectades, amb una participació menor que altres anys. La campanya de reforçament de l’espanyolisme, afavorida per la celebració dels Campionats Mundials de Futbol, no va trobar cap mena de resposta per part de l’independentisme, i, paral·lelament, les campanyes de caire racista per part del grup Nosaltres Sols, hàbilment manipulades des de la policia, contribuïen a augmentar el desprestigi social de l’independentisme. Tot plegat configurava un panorama de retrocés polític, que calia aturar d’alguna manera.

Feia falta, primer de tot, que l’independentisme recuperés la confiança en les seves pròpies forces, i a continuació recuperar un cert marge de credibilitat a nivell popular, tallant els intents del poder per recloure el moviment polític en la marginació.

Terra Lliure no podia afrontar aquest repte forçant els pocs militants legals que quedaven a mantenir el ritme d’activitat, i fins i tot augmentant-lo, si no hi havia paral·lelament una responsabilització de tota l’organització en aquesta activitat, amb la inclusiu, per tant, dels refugiats. Aquest aspecte, òbviament, no era ben vist per part d’alguns d’aquests darrers, gens disposats a intervenir directament en accions. Aquesta discrepància va ser l’origen de les primeres tensions internes.

Això és ben fàcil d’entendre. En una organització militar, s’accepta qualsevol mena de contribució militant, des d’aquell qui està disposat a participar en accions armades, fins als qui només accepten realitzar tasques d’infraestructura, informació o treballs tècnics específics. I això és així perquè la integració en una organització militar no és, o com a mínim això s’intenta aconseguir filtrant la captació, el fruit de cap arrauxament ni de cap dosi exagerada de «valor», sinó la conseqüència d’un grau determinat de consciència política, i el convenciment de ser més útil militant en una organització militar que en una altra que no ho és. Lògicament, aquestes valoracions és cadascú qui les fa, sospesant les pròpies disponibilitats personals, el grau d’acceptació del risc que comporta aquesta militància i el convenciment de la necessitat de la lluita armada com a part del procés polític. Per això, els militants d’organitzacions militars revolucionàries mai no són menystinguts pel fet de dedicar-se a activitats no armades dins de la pròpia organització.

El conflicte apareix quan hi ha una mena de gent —la qual sempre ha fet ostentació de la seva «total entrega» a la causa, cosa que els ha permès ocupar llocs de responsabilitat— que argüint motius d’ordre tècnic s’ha mantingut sempre allunyada de l’acció, i que, en canvi, ha forçat d’altres militants a mantenir dinàmiques d’acció que ultrapassaven les seves possibilitats. El conflicte apareix, ho repetim, quan les circumstàncies obliguen tothom a fer el que fins en aquell moment només feien els legals, i els «aristòcrates» de l’independentisme es despengen dient que no és el moment de realitzar accions, i que cal un replantejament estratègic. Curiosament, mentre el pes de les accions va recaure sobre els militants legals, no existien aquestes «preocupacions estratègiques». El grau d’immoralitat és palès.

Com que la situació era insostenible, i intentar mantenir-la només podia suposar la destrucció de organització, es va convocar una assemblea de militants, la primera que realitzava Terra Lliure des de la seva creació, per als dies 16 i 17 d’octubre de 1982, en un indret de la Catalunya del Nord.

La I Assemblea, fonamentalment, va ser una reestructuració de poder dins de TL, entre un sector majoritari, arran de la inclusió al seu si dels militants legals, i un sector molt minoritari, incapaç d’afrontar els nous reptes de la lluita, i que fins llavors havia tingut una part important del poder en organització. Per aquest motiu, va ser una Assemblea d’enfrontament i no de treball, i poca cosa es pot dir de les seves resolucions. La primera convocatòria de l’Assemblea només va servir per posar en clar aquesta situació, i va ser en una segona convocatòria, els dies 13 i 14 de novembre, que es va intentar donar una sortida a la qüestió amb l’elecció d’una nova direcció entre el sector majoritari. Aquesta tenia assignada la tasca d’intentar restablir el clima de treball al si de organització, de refer l’estructura dels grups legals, i d’augmentar la relació amb el món polític, tant per l’intercanvi de valoracions polítiques com per facilitar la captació de nous militants. Els fets dels mesos següents havien de precipitar la situació.