4. La caiguda

Sens dubte és un borinot molt gros. Em persegueix i no em deixa en pau. Intento foragitar-lo, però és ben inútil. El seu brunzir interminable es converteix en malson. De sobte, torno al món real. El soroll que sentia, que sento, no és altra cosa més que el timbre de la porta.

El timbre continua sonant. Miro el rellotge. Són les tres de la matinada. Qui pot ser en aquestes hores? A poc a poc, es va fent la llum en el meu cervell. És clar! Ha de ser això! M’aixeco del llit i, descalç, vaig fins a la porta del pis. Llavors, sense fer soroll, miro per l’espiell. El replà és ple de monos.

Em venen a la memòria records llunyans, de l’any 1975. El 25 de setembre d’aquest any, vaig tenir un despertar semblant, aquell cop a les set del matí. En aquella ocasió eren dos «morales»^[16] que trucaven a la porta.

No vaig obrir, i finalment se’n van cansar i van marxar. Pel balcó que donava al carrer, els vaig veure pujar a un cotxe que els esperava. En quinze minuts vaig sortir de casa, amb la motxilla i tots els diners que vaig poder reunir. Pocs dies més tard em refugiava a Catalunya del Nord, fins a la mort de Franco. En aquella ocasió no tenia dubte del motiu que els havia portat fins a casa. Feia poc havia guiat, per creuar la muga, a uns poli-milis. Havien caigut dies més tard a Barcelona i a Madrid, i algú m’hauria descobert. Dos dies més tard de fugir de casa, vaig tenir el despertar més amarg de la meva vida. En posar la ràdio, vaig saber que havien afusellat en Txiqui.

Aquest cop no cal confiar que se’n vagin. Encara que no estic segur del motiu que els ha portat fins a casa, no pot ser res de bo. Torno fins a la cambra, on la Maria Teresa espera, ja desperta. Per sort, el soroll del timbre no ha despertat l’Aïna. Darrerament ha passat algunes nits molt neguitosa i plorant. Si ara es posés a plorar, confirmaria als policies la nostra presència.

Em vesteixo i surto amb precaució al balcó. A baix, a la cantonada, hi ha un cotxe dels morales i una «lletera»^[17]. A un costat del balcó, hi tenim un armari encastat on guardem tots els estris de muntanya i els malendreços. Trec una corda de perló de 40 m. Tomo a l’habitació i lligo l’extrem de la corda al radiador de la calefacció. Repasso la resta perquè en el moment de llançar-la no s’emboliqui.

Cap a les quatre, els monos se’n van. Només queden al carrer dos morales, al seient del davant del seu cotxe, i uns altres dos al replà del pis.

A les cinc, se sent pujar l’ascensor. Els policies, per si de cas sóc jo que torno a casa, treuen les pistoles i es posen a banda i banda de l’ascensor a esperar. Aquest passa de llarg cap a un altre pis. El setge continua. Vaig a mirar per la finestra de la cuina i veig que els dos del cotxe es mengen un entrepà.

Mentrestant, he recollit totes les adreces d’amics i companys que podrien resultar afectats i les he cremades a la tassa del vàter, i he fet córrer l’aigua fins a deixar-lo ben net.

Faig plans per fugir. Si es pensen que no hi sóc, fóra normal que retiressin els policies de l’escala i els deixessin al carrer, esperant que arribés. Això em permetria baixar amb l’ascensor fins a l’aparcament subterrani i sortir al carrer per l’altre edifici, que en comparteix la utilització.

A les sis del matí, sona el telèfon. No el vull agafar. Estic segur de que són ells. El poso a sota del llit, amb el coixí damunt, per evitar que desperti l’Aïna. Continua sonant una estona, i al final s’atura.

A tres quarts de set del matí, l’assalt final. Sento l’udolar d’una sirena que s’apropa. Des de la finestra de la cuina veig arribar un jeep dels bombers. En surten uns quants amb una caixa d’eines.

Torno a l’habitació i m’acomiado de la Maria Teresa. Ella no cal que fugi. Està embarassada de cinc mesos, i al marge de les meves activitats, no té res a témer. Un darrer petó a la galta de l’Aïna, que encara dorm, i començo a sortir per la finestra quan ja se senten uns cops impressionants a la porta del pis. Volen esbotzar-la. Els veïns es desperten a causa del soroll. Una veïna treu el cap per la finestra i em veu mentre baixo en «rappel»^[18]. No ho he fet gaire bé, i la corda me l’he feta passar malament pel cos. A conseqüència d’això, haig de retenir més del compte la velocitat de baixada amb la mà dreta, i quan arribo a baix, tinc la cara interna de la mà en carn viva.

He anat a parar al pati interior del celobert, i em trobo envoltat de finestres enreixades. Entremig, n’hi ha una d’oberta i sense reixes. No tinc més elecció, i hi entro de cap.

Un cop dins, m’adono que sóc al lavabo destinat al conserge de la casa, i que a manca de conserge utilitzen els empleats de l’empresa de manteniment que fan la neteja. Vaig per obrir la porta i m’adono que està tancada amb clau. Instintivament, tanco la finestra per dintre.

Per primer cop des que ha començat l’enrenou, em sento acorralat. Inútilment, intento forçar el pany de la porta. Mentrestant, sento l’espetec de la porta de casa en rebentar-se el pany, i, per uns instants, no se sent res més. De sobte, uns crits:

—¡El hijo puta se ha escapado! —I tot seguit—: ¡Mirad, hay una cuerda!

Per sobre del meu refugi d’ocasió passen les escales de l’edifici, i puc sentir en directe les seves corredisses, les ordres i les contraordres. A l’exterior, se sent l’udolar de més sirenes que s’incorporen al sarau. Davant de casa s’amunteguen els cotxes dels monos, morales, municipals i bombers.

La policia està escorcollant tota la casa, pis per pis. Sento com van trucant a les portes, i les seves veus comminatòries que es fan pas. Sento més cops molt a prop d’on sóc. Deuen abatre la porta d’un dels despatxos del primer pis, que està desocupat. Potser es pensen que sóc amagat allí.

Comencen a escorcollar la planta baixa. D’algun lloc o altre deuen haver tret les claus, i van obrint portes. Al costat d’on em trobo, hi ha la cambra dels comptadors. Sento com l’obren.

—Aquí no hay nada, sólo los contadores —diu un d’ells—. Vamos a ver aquí al lado.

Bé, ja són aquí. Ja cal que em prepari. Amb tota la feinada que els he donat, de segur que m’estomacaran de valent. Això si no m’engeguen un tret només en veure’m. Per si de cas, em poso les mans al damunt del cap i espero resignadament la meva sort. Assegut a la tassa del vàter, i amb les mans al cap, la meva imatge és l’antítesi de l’heroïcitat.

Quan ja fa més d’un minut que fan provatures amb les claus, m’adono que alguna cosa no rutlla, per a ells, naturalment, i l’esperança s’obre pas ràpidament. Continuen intentant d’obrir, però no se’n surten. Finalment, s’allunyen del costat de la porta.

A fora, al celobert, un grapat de monos van fent això mateix, el mono. Un d’ells s’enfila per la corda, que ha quedat penjant, i d’un pèl no es fot de cap. Un altre continua fent les seves perquisicions per les finestres. S’acosta a la meva i pica als vidres, després empeny el marc de fusta cap endins. A continuació crida:

—¡Esto está cerrado! ¡Por aquí no puede haber salido!

Mentalment, el beneeixo per la seva sagacitat, i desitjo que la seva teoria vagi guanyant adeptes. Mentrestant, els del passadís interior tomen a la càrrega, pel que sembla amb unes altres claus. El seu dringar em fa l’efecte de ser les campanades del meu funeral. Sento, a un pam del meu cap, el soroll que projecten en fer-les girar inútilment, en el seu intent d’obrir la porta. Al cap d’una mica, noves veus vénen a sumar-se a les dels qui intenten obrir.

—Si no se puede abrir habrá que echar la puerta abajo —diu el que sembla manar el grup.

—Pero si la puerta está cerrada, y la ventana también, no puede estar ahí. Habrá salido por otro sitio —diu una veu amb marcat accent català, que identifico amb el veí de sobre de l’escala, que és el president de la Comunitat de propietaris. Deu ser ell qui els ha donat les claus. Pel que sembla, vol estalviar-se les despeses d’una porta nova, que de segur no pagarà la policia.

Sento les passes del grup que s’allunya. Ara ja només se sent el soroll pels pisos de dalt, i els comentaris i les xafarderies del veïns. Aquests estan molt trasbalsats, però no s’han assabentat de res del que anava l’afer. Algunes veïnes parlen d’un lladre, que la policia perseguia.

Cap a les deu del matí, una calma estranya s’apodera de tot l’edifici. M’adono que fa estona que no sento els plors intermitents de l’Aïna. No se sent ningú que pugi ni que baixi les escales. Crec que puc començar a respirar tranquil.

Al lavabo, em rento la ferida de la mà. En alguns indrets ha desaparegut la pell, i en d’altres està completament cremada. Bec una bona quantitat d’aigua. La tensió que he sofert m’ha deixat la gola resseca. Ara cal buscar la manera de sortir d’aquí. Penso que quan he baixat per la corda no m’he fixat prou bé en si havia alguna altra finestra sense reixes. De moment, però, seria una imprudència obrir la finestra. Tot sovint se senten veïnes que comenten els fets del matí, i si em veuen, la primera cosa que faran serà alertar la policia. Decideixo esperar fins al migdia.

A mig matí, es produeix una incursió de veïnes fins a la porta de l’amagatall, amb la intenció d’obrir-la. Porten un manyoc de claus, i les proven totes. Una d’elles explica a les altres que fa uns mesos, uns lladres li van entrar a robar al pis, s’haurien de matar tots. Una altra li diu que no es tracta de cap lladre, que ha sentit dir a uns policies que és un assumpte polític. L’altra no en vol saber res, de tot això: està entusiasmada jugant a lladres i serenos. Tanmateix considero les probabilitats que tinguin la clau escaient. Si obren, hauré de clavar una empenta a la més propera, i arrencar a córrer, abans que no em facin alguna mala jugada. Si hi ha algun cotxe de policia al carrer, ja estic fotut.

Amb tot, aviat es cansen del joc, i se’n van a fer el dinar. Em torno a quedar sol, no sense assabentar-me que pensen avisar un manyà perquè canviï el pany, aquella mateixa tarda.

Arriba el migdia, i a la una, faig la primera provatura. Obro la finestra i miro tot l’entorn. No hi ha cap sortida factible. He de buscar la manera de sortir per la porta.

Per sort, porto a sobre les claus del cotxe. Amb la del «clausor», descargolo els visos que subjecten la maneta de la porta. Amb la mateixa clau, en començo a foradar la fullola, a uns dos pams del terra. Després espero que siguin les dues.

A aquesta hora, tornen de dinar uns paletes que fan obres al primer pis. Durant tot el matí els he estat sentint. Ara em seran molt útils.

Introdueixo la maneta del pany dins el forat que he obert a la fullola, i faig palanca. Aconsegueixo trencar un bon tros de fullola. Procuro anar treballant en sincronia amb els cops de martell del primer pis. Així velo els meus sorolls. Un cop aconsegueixo de fer una obertura d’uns 30 per 40 cm a la fullola, començo a arrencar el cartró intermedi. Finalment, un parell de puntades de peu, i la fullola de la banda de fora cedeix. A quatre grapes, passo pel forat. Vaig a parar a un passadís amb dues portes. Una d’aquestes és la de la cambra de comptadors. L’altre dóna accés al vestíbul d’entrada.

Algú acaba d’entrar del carrer i demana l’ascensor. Pocs moments després, sento com s’obre la porta, i una mica més tard, com es tanca. L’ascensor s’engega un altre cop. Ho aprofito per sortir al vestíbul. Està desert. Al carrer, tampoc no s’hi veu res de sospitós. Em decideixo a sortir-hi. Pujo per Borrell amunt, i a mitja travessia em giro per confirmar que ningú no em segueix. Tot continua molt tranquil. Arribo fins a Provença i giro cap a la dreta. Travesso Urgell i continuo cap a Villarroel. En arribar-hi, un fort enrenou em fa girar el cap. Una manifestació de treballadors del Clínic talla el trànsit. Una pancarta amb el lema «Llibertat Detinguts» m’aclareix el motiu. A l’Hospital Clínic hi treballa una bona amiga, Teresa Lecha, militant d’IPC, igual que el seu marit, Carles Castellanos. Començo a comprendre que no he estat l’únic a tenir visites durant la nit.

Telefono als sogres. La Maria Teresa ha estat detinguda, i l’Aïna és a l’escola, esperant que els meus pares la recullin. Una altra telefonada, aquest cop a un company, em dóna una idea de l’abast de l’operació. Han estat agafats Carles Castellanos, Teresa Lecha, Eva Serra, Blanca Serra, Maite Carrasco, Mari Llum López i la meva companya, Maria Teresa Aragonès, tots ells d’IPC a Barcelona; Marcel Casellas, d’IPC a Esplugues de Llobregat; Josep Mariner, d’IPC, i Pere Anguera i Lluís Font de Rubinat a Reus. Es parla també de la detenció de quatre persones més al País Valencià.

Quedo d’acord amb el company per veure’ns a la tarda a Barcelona. Mentrestant vaig a un bar, prop del lloc de la cita, a menjar un entrepà. No aconsegueixo d’empassar-me’n més de la meitat, malgrat no haver menjat res des del dia abans. Més tard, ja amb el company, anem cap a Esplugues per buscar més gent i començar a organitzar l’agitació i les mobilitzacions.

Un cop enllestits els primer preparatius, me’n torno a Barcelona amb una companya que porta el text d’una octaveta que es vol difondre l’endemà pels metros. Anem amb el cotxe de línia. A l’alçada de l’Institut Boscà, a la carretera vella d’Esplugues a Barcelona, hi ha un impressionant control policial. Dues lleteres barren el pas, i tenen alguns cotxes aturats. Uns quants xicots joves són fora dels cotxes, amb les mans sobre la carrosseria, mentre els escorcollen. La por del matí m’envaeix novament. Per sort, deixen passar l’autobús sense comprovar la identitat dels viatgers. He tomat a tenir molta sort.

Arribats a Barcelona, la maquinària de solidaritat es posa en marxa. A les poques hores, comencen a aparèixer pintades que reclamen la llibertat dels detinguts. L’endemà al matí, com s’havia previst, les octavetes inunden els passadissos del metro. Jo, per la meva part, em retiro de la circulació, car faria més nosa que servei. Comença el recorregut, d’una casa cap a l’altra, per trobar-ne alguna prou segura i que vulguin córrer el risc.

Ni aquella nit, ni les que van venir després, vaig tenir problemes per trobar un lloc on dormir. Si bé tothom era conscient del risc que corria, uns per amistat, altres per solidaritat política, altres per motius diversos, em van donar refugi una nit o dues, bo i fent temps perquè els ànims s’asserenessin.

Dos dies més tard, es feia pública la detenció, a Manresa, de Pere Bascompte i Carbonell, Jaume Llussà i Llorenç, Clara Galobart, Josep Oliveras i Pilar Sala, així com la descoberta, a Barcelona, d’un pis amb armes i explosius, i d’una certa quantitat d’armes a Manresa mateix.

Després de deu dies d’incomunicació, la policia va portar els setze detinguts a Madrid, i va difondre una nota en què els acusava tots de formar part de Terra Lliure. L’Audiència Nacional els va posar tots en llibertat, excepte Pere Bascompte i Jaume Llussà, als quals s’acusava de ser els autors materials de l’acció Jiménez Losantos, així com de ser dipositaris del material trobat. En la seva nota, la policia continua insistint en la suposada vinculació orgànica d’IPC amb Terra Lliure. Per fer «confessar» això a Carles Castellanos, l’han estat torturant constantment al llarg dels primers dies. Quan cau a terra, a conseqüència de les pallisses, el recullen, li posen un tornavís al forat del nas i l’estiren cap amunt. En Carles, però, es manté ferm.

La mobilització al carrer va ser molt important. Per tot arreu es van organitzar actes de solidaritat amb els detinguts, i les pintades i les octavetes van inundar Barcelona i els contorns. A Esplugues de Llobregat, on vivia Marcel Casellas, les botigues van tancar en solidaritat amb ell i van penjar cartells amb la seva fotografia als aparadors. També van haver-hi mobilitzacions a Reus i a València.

El 6 de desembre, en un acte multitudinari organitzat a la plaça de l’Escorxador de Barcelona per la Pau, la cantant Marina Rossell dedicava Les ninetes ploren als detinguts dels darrers dies. El dia en què els detinguts posats en llibertat van tornar a Barcelona, una gentada els va anar a esperar a l’estació de Sants. La policia, molt nerviosa, demanava documentacions. Volien aterrir tot un moviment i li havien donat més empenta.

El 24 de desembre, a les nou de la nit, arribo a l’estació de tren d’Alp, a la Cerdanya. No he volgut baixar del tren a Puigcerdà, perquè a vegades els civilons controlen els viatgers a la sortida de l’estació.

Uns companys, que m’estan esperant, m’hi portaran en cotxe. Un cop arribats, em deixen al costat del llac, i se’n van per travessar la frontera pel pas habitual. Jo, pel meu cantó, enfilo el camí i, al cap d’una mica, el deixo per ficar-me camps a través. D’aquesta manera, tardaré més a arribar, però és molt més segur. Tot i així, no hi ha gaire perill. En aquests moments, el rei Juan Carlos deu estar engegant el seu missatge de cap d’any per la televisió, i tota la civilonada possiblement hi és enganxada.

Una hora més tard, arribo a Enveig, a l’altra banda d’aquesta frontera tan antinatural que ens han imposat els dos estats. Els meus companys m’esperen per portar-me a Perpinyà. Davant meu s’obre una nova vida, la del refugiat.