CAPÍTOL 14

M’han dit moltes vegades que havia fet mal fet de no acabar els estudis. Però la vida m’ha ensenyat més que cap llibre. I l’experiència vital és coneixement. La Fundació Cruyff va sorgir precisament del que jo havia vist i havia fet, i de les persones que he conegut. La fundació treballa amb escoles, federacions esportives, administracions, empreses i altres socis, i, dit de manera senzilla, té l’objectiu de donar l’oportunitat a tots els joves de fer esport i exercici cada dia, siguin quins siguin el seu entorn o les seves habilitats.

Estic realment orgullós de l’èxit de la fundació, fins al punt que crec que m’ha aportat més ella a mi que no pas jo a ella. Algú podria pensar que una persona en cadira de rodes és menys vàlida, però la persona que va en cadira de rodes ho veu d’una manera completament diferent, i tira endavant. Gràcies a les persones a les quals la fundació ha ajudat ja no penso que sóc massa vell per a res o que hi ha certes coses que no puc fer. També és genial veure tot el que el projecte ha despertat en col·laboradors, voluntaris, ambaixadors, pares i famílies senceres: tots s’han involucrat per fer-lo possible. El meu paper és principalment ser-hi per rebre els compliments i les felicitacions, perquè la major part de la feina ja no és a les meves mans. Com ha de ser.

La idea va néixer de la proposta d’Eunice Kennedy Shriver de nomenar-me ambaixador dels Special Olympics a Amèrica, quan jo hi vivia. L’organització tenia també una branca al Barça, a través de la qual l’esposa del president de la Generalitat hi estava implicada. Per això no vaig perdre el contacte amb el projecte quan, anys després, vaig tornar a Espanya. En aquella època hi havia moltes coses que no podia fer per falta de temps, perquè era entrenador del Barça, però la situació va canviar quan vaig plegar del futbol en actiu. Sovint em demanaven que col·laborés en accions benèfiques. N’hi havia que funcionaven bé i n’hi havia que no. Però a força de participar en aquestes accions, vaig aprendre a parlar amb la gent de les meves vivències. I també vaig descobrir que, facis el que facis, i al nivell que sigui, sempre arriba el moment que necessites ajuda. Per això vaig tenir la idea de crear una organització pròpia, basada en les meves experiències, que servís per ajudar. Quan el meu sogre va saber que aquesta mena de coses m’interessaven, va començar a moure fils.

L’any 1997, Cor Coster em va posar en contacte amb l’organització d’ajuda a la infantesa Terre des Hommes. Els col·laboradors d’aquesta organització em van ajudar a muntar la Johan Cruyff Welfare Foundation, encara que després vaig decidir simplificar el nom original i convertir-lo en Cruyff Foundation.

Quan va arribar el moment de trobar un director professional, Carole Thate, la capitana de l’equip holandès d’hoquei herba, va proposar-se per al càrrec. Es va posar en contacte amb nosaltres perquè va llegir un article que s’havia publicat sobre les meves noves ambicions i les va trobar enormement interessants. Des d’aleshores vaig deixar que les coses seguissin el seu curs, com he fet molts cops a la vida, perquè sempre he estat curiós per naturalesa. Terre des Hommes va posar en marxa la loteria holandesa, la Postcode Loterij, va fer-hi una contribució generosa. D’aquesta manera vam poder obrir una oficina a l’Estadi Olímpic d’Amsterdam i després una altra a Barcelona, i pràcticament sense adonar-me’n ja estava ficat en un projecte nou que em va enriquir de moltes maneres. En primer lloc, com ja he dit, sempre m’he sentit atret per la gran força mental de molts discapacitats, que molt sovint primer han de fer un pas enrere abans de poder començar qualsevol cosa. Per a ells, l’esport i el joc són dues activitats que els ajuden a aguditzar la ment de manera relaxada per enfrontar-se a les altres lluites que han de dur a terme en la vida de cada dia.

Durant la fase inicial de la fundació vaig viatjar a l’Índia. Va ser una experiència colpidora. Vaig veure de prop milions de nens que viuen literalment al carrer. Va ser una constatació terrible. Com que sóc com sóc, el primer que vaig pensar va ser: «Què podem fer-hi?». Perquè havíem de fer-hi alguna cosa. Però immediatament després vaig veure que el problema era colossal, impossible de resoldre. Aquesta mena de pensaments et fan retornar al punt d’inici i descobreixes que has d’aprendre a establir quins són els teus límits personals: qui ets, què pots fer i com pots fer-ho.

En el context d’un repte d’aquest tipus, em vaig trobar envoltat de persones que no em veien com un personatge famós, sinó que es fixaven en les meves qualitats i en el que faria per marcar la diferència. Ells posaven en marxa les coses, i en el moment que vaig intentar ajudar vaig començar a descobrir els meus defectes. El fet de situar-me al centre, de demostrar la meva vàlua una vegada i una altra davant un grup de desconeguts, va ser deliberat. Per primera vegada des que tinc memòria, la gent no em mirava com un líder només per la meva reputació. Al cap de sis mesos vaig adonar-me que calia millorar l’estructura de la fundació. Perquè és cert que fèiem moltes accions, però després què passava? Era una situació similar a les que em trobava quan era jove: feia una acció per una bona causa, però no aconseguia tenir una perspectiva del que succeïa després. Ara, a la meva pròpia fundació, em trobava amb el mateix problema de sempre.

Vam veure que necessitàvem tenir un control més total del projecte, per no haver d’externalitzar tantes coses. I així va sorgir la idea del Cruyff Institute i les escoles. Treballàvem amb discapacitats i joves en risc d’exclusió social utilitzant l’esport i el joc. En aquest marc, l’experiència pràctica és molt més important que el coneixement acadèmic. Quan vam comprovar que aquest tipus de formació pràctica no existia, vam decidir crear-la nosaltres mateixos. En aquells moments, quan comences a buscar un model en el qual basar la teva idea, em vaig mirar al mirall i vaig arribar a la conclusió que jo mateix havia de ser-ne el model. Tinc molts coneixements sobre el que he fet sempre. No a partir de l’estudi, sinó de la pràctica.

Aleshores vaig buscar si entre totes les escoles de negocis n’hi havia alguna que s’adaptés a mi. No n’hi havia cap, fet que demostra que molts dels cursos de gestió d’empreses esportives que s’impartien a les universitats s’ensenyaven des de la perspectiva de qui mira el camp des d’una sala de reunions, que era exactament el que jo no volia. El que jo volia era que les classes fossin adreçades als joves que havien de mirar la sala de reunions des del camp. Per poder tenir èxit a les reunions, havien de saber el mateix, però, igual que al futbol, la comprensió havia de procedir del costat oposat, és a dir, del camp. Per això vam crear el Cruyff Institute, per formar esportistes, exesportistes i professionals de la indústria de l’esport. Vam començar a Amsterdam el 1999 i ara tenim seus a Barcelona, Mèxic, Suècia i el Perú, i els nostres cursos en línia estan disponibles a cada vegada més països d’arreu del món.

De la mateixa manera que Terre des Hommes m’havia ajudat a crear la Fundació Cruyff, el meu gendre, Todd Beane, va reorganitzar completament el Cruyff Institute seguint les meves idees. Per això a en Todd li correspon una gran part del mèrit perquè, sobretot al principi, va ser una lluita contra tot i contra tothom. Amb tot tipus d’autoritats educatives i amb els ministeris. En la part acadèmica també vam haver de donar la volta a tot. Els jugadors no podien anar a l’escola, i això volia dir que l’escola havia d’anar a ells. D’aquesta manera es va resoldre un dels grans problemes que tenien els esportistes que volien estudiar. Per exemple, els Jocs d’Hivern de 2014 es van celebrar a Sotxi al gener. Normalment els exàmens es fan al novembre, però vam decidir que els nostres alumnes primer anessin a competir i que ja tornarien al febrer a examinar-se. A alguns els ho vaig dir personalment: «Després dels Jocs et farem suar, però primer vés a lluitar per la medalla». Al Cruyff Institute el rendiment esportiu està per davant dels calendaris d’exàmens, perquè es basa en la filosofia que així és com s’obté el millor rendiment de l’esportista. Ells ja saben que després hauran de dedicar-se de ple als estudis. La prova de l’èxit és que l’Institut Cruyff té un percentatge increïblement alt de medalles i de notes excel·lents als exàmens.

I el mateix passa amb el màster en coaching. Un dels aspectes més importants d’aquests estudis és que l’entrenador primer aprèn a coneixe’s bé ell mateix. És a dir, no es tracta de valorar el que sap, sinó el que sap d’ell mateix, el que sap fer i el que és capaç de fer. No pots analitzar ningú si no saps analitzar-te tu mateix. Si no, sempre utilitzaries les teves normes per analitzar els altres quan, en realitat, has de fer servir les seves. Per avaluar algú has de poder sortir de tu mateix, ja que, si no, estaràs basant sempre el judici en les teves pròpies experiències. I les teves experiències no compten per a un estudiant: són el teu bagatge, no el seu.

L’esportista és el centre, i ell ja fa bé moltes coses, però se li pot crear un problema si el docent tradicional el tracta des d’una perspectiva equivocada. La nostra feina és adaptar el procés de coaching en benefici de l’esportista, cosa que pot ser conflictiva. Amb això no vull criticar el professorat, sinó que simplement dic que molts docents estan encotillats per un currículum que se’ls imposa des de dalt. Per contra, els nostres cursos són simplement una espècie d’aventura on donem la volta a tot això. Quan creem els programes preguntem a l’esportista què vol saber, quin aspecte hem de tractar a les classes.

Crida l’atenció que a molts dels nostres professors els encanta aquest estil d’aprenentatge. Per donar forma al màster en gestió esportiva i als cursos de coaching aquest estil va ser fonamental, encara que ara hem d’evolucionar l’enfocament del coaching per a esports a tot el món. A poc a poc, la gent de l’esport comença a pensar des del camp en direcció a la sala de reunions, en comptes de fer-ho a l’inrevés. Com més es reforci aquesta perspectiva, millor es gestionarà l’esport i els resultats que s’obtindran seran millors. N’estic convençut.

El Cruyff Institute continua creixent, sobretot amb els cursos en línia, que arriben a milers d’estudiants i s’associen amb universitats de renom d’arreu del món, així com també amb diversos clubs i federacions. A Holanda va continuar creixent amb les Cruyff Universities, on s’imparteixen cursos de grau, i posteriorment també amb els Cruyff Colleges, on s’imparteixen cursos de formació professional.

Quan miro enrere, és immensament bonic comprovar que finalment es van poder crear les escoles perquè vam tenir problemes a la fundació, que vam solucionar formant nosaltres la nostra gent. Per això em satisfà molt que la meva filla Susila hagi format part del comitè de la Cruyff Foundation durant anys, perquè ella pensa i sent com jo. Estic tranquil de cara al futur, perquè això s’ha convertit en el que m’omple de veritat, i ha de seguir endavant quan jo ja no hi sigui.

La fundació ara està dirigida a Holanda per Niels Meijer, un jugador de bàsquet internacional a qui vam formar al Cruyff Institute per reemplaçar Carole Thate. Amb el temps, la Carole havia fet una evolució tan gran que vaig pensar que havia arribat el moment que es fes càrrec de la gestió del conjunt. Així és com solucionem els nostres problemes des de dins. La Carole va reunir totes les meves activitats sota el paraigua de l’organització World of Johan Cruyff, que, a més de la fundació i les escoles, inclou Cruyff Classics, Cruyff Football i Cruyff Library. Allò que va sorgir fa vint anys en forma de projecte tangencial per a nens amb discapacitat s’ha convertit en una organització amb un nombre increïble d’activitats.

Les Cruyff Courts són una altra idea desenvolupada a partir de l’experiència. Va començar amb els sis contra sis, i després va venir la Winter Bal, que vam organitzar per al comiat d’Aron Winter, amb el partit al Concertgebouw sobre una pista d’herba artificial, que després va ser donada a la seva ciutat natal, Lelystad. Aquest gest va tenir una acollida molt bona, i ens vam adonar que els antics camps que hi havia a molts barris havien desaparegut. Així que vam decidir fer alguna cosa. L’espectacle que va celebrar-se el 2003 en una de les sales de concerts més boniques d’Holanda el 2016 havia donat lloc a dos-cents vuit minicamps distribuïts per tot el món. Un valor addicional i inesperat és que molts camps han estat patrocinats per futbolistes que els han donat el seu nom. Per això em sembla tan especial que el guanyador del Premi Johan Cruyff al jugador holandès de l’any pugui elegir una Cruyff Court perquè dugui el seu nom. D’aquesta manera intento donar als joves talents, que són models de conducta des de molt joves, una responsabilitat nova.

Últimament hem tingut problemes per trobar terrenys per emplaçar les Cruyff Courts, sobretot a Holanda, que és un país petit on no queda gaire espai lliure. Fins que vam veure que hi ha un lloc on els joves han d’anar cada dia: l’escola. Vam analitzar unes quantes escoles que pensàvem que se’n podien beneficiar i vam veure que en alguns llocs la part de l’escola que els alumnes freqüentaven menys era el camp d’esports. Llavors vam dir: parlem amb els nens i amb la gent de les escoles i mirem de trobar maneres de fer els camps més atractius. Així va sorgir el projecte Schoolplein 14 (Pati 14), amb la idea de crear una zona a prop de l’escola en la qual els nens poguessin jugar i fer esport quan volguessin. Actualment amb prou feines podem seguir el ritme de les sol·licituds, perquè moltes escoles hi volen participar. Però això també ho arreglarem: posarem un racó a cada escola on puguis jugar i fer esport quan vulguis.

Algunes escoles han anat més enllà i han fet servir el projecte com a trampolí per organitzar tot tipus de competicions i tornejos interescolars. L’activitat física infantil fa disminuir el risc de diabetis i d’obesitat i també ajuda a conciliar els horaris dels pares que treballen, ja que poden deixar els fills abans que comenci l’escola i ells poden fer esport mitja hora abans de començar les classes. Tothom hi guanya. Aquest és un altre exemple de com el pensament lògic pot trobar solucions senzilles a problemes complicats i antics. L’esport funciona igual. Com jo sempre dic, fer un futbol senzill és el més complicat que hi ha. Però si tens les qualitats bàsiques, al final sempre podràs millorar.

Per això el món de l’esport és el més bonic que hi ha. El problema és que actualment el futbol està en mans de gent que no són futbolistes i els problemes han empitjorat tant que sembla que estiguem esperant que s’enfonsi per començar de zero.

Les experiències que he viscut en l’esport m’han donat un ampli coneixement que ha de ser compartit, i tot el que he après ho he abocat a la Fundació Cruyff, perquè altres persones puguin aprofitar-ho. És un bon motiu per oferir esport i estudi junts, i per permetre als nens l’accés a instal·lacions esportives a l’aire lliure, tan habituals als Estats Units, al contrari d’Europa, on tradicionalment, si vols practicar un esport, has de fer-ho a través d’un club.

Respecto molt Guus Hiddink que, quan era el seleccionador nacional d’Holanda va ajuntar totes les peces del que nosaltres ensenyàvem i va organitzar, a la federació de futbol holandesa, un curs abreujat de coaching adreçat a jugadors que havien sigut internacionals. En comptes de fer estudiar Frank Rijkaard i Ronald Koeman durant quatre anys, els va nomenar assistents seus a la selecció i, al mateix temps, els va fer seguir el curs. Després del Mundial de 1998, quan l’equip holandès va arribar a la semifinal, van obtenir els diplomes respectius. Aquest plantejament evitava tot un complicat procés administratiu i permetia que aquests jugadors brillants poguessin fer el que saben fer millor, que és ensenyar altres jugadors a jugar a futbol. Posteriorment, Phillip Cocu i Frank de Boer també van beneficiar-se d’aquest programa. Persones com en Guus són vitals si volem canviar els patrons de pensament en l’esport, perquè mai no perdran de vista el joc sobre la gespa, encara que s’asseguin als despatxos.

Aquesta filosofia no és aplicable només al futbol. Durant els Jocs Olímpics de 2012 em va fascinar Sebastian Coe. Era increïble veure’l com ensenyava la gent a pensar des de la pista d’atletisme fins a la sala de reunions. Coe sap perfectament què sap, quines són les seves habilitats i, al mateix temps, és conscient de què necessita millorar. Va ser un gran honor que em convidés als Jocs Paralímpics. Va ser una experiència inoblidable i vam poder fer servir els cursos d’entrenament per oferir a alguns esportistes amb discapacitat relacionats amb la Cruyff Foundation una mica d’experiència per als Jocs de Rio de 2016. A Londres vam lamentar-nos de la crisi, però vaig veure en acció atletes que, malgrat els seus problemes, van donar tot el que tenien dins i que volien continuar millorant. Aquests paralímpics van ser un exemple per a mi. T’ensenyaven com has de donar-te la mà per millorar les situacions. Tu sol no pots fer res, has de treballar en equip, i aquesta és la connexió que m’agrada veure en totes les activitats en les quals estic involucrat, com els projectes Cruyff Courts i Schoolplein 14. Les administracions també poden contribuir-hi fent que les classes d’educació física i les activitats esportives guanyin importància a les escoles. I encara vaig un mica més enllà: l’esport hauria de ser una assignatura amb tant pes com les altres. Tothom en sortiria beneficiat, i l’Estat s’estalviaria una fortuna si la gent fes una vida més sana. La diabetis amenaça de convertir-se en una epidèmia, perquè els joves es mouen cada cop menys. Els nens passen moltes hores al dia asseguts, a classe o fent deures a casa, i hi hem d’afegir les hores que passen davant de l’ordinador i de la tele, en comptes d’estar corrent fora de casa. De manera que cal unir forces per ajudar-los, no només fent-los veure que el que fan no és bo, sinó també oferint-los solucions.

Potser sóc un idealista en tot el que faig: en el futbol, a la fundació o a les escoles. Sempre intento fer les coses de manera positiva i, sobretot, provo de deixar clar que res no és impossible. Això m’ha quedat de les classes de religió de l’escola. Sóc creient, però no practicant. Per mi la religió és una manera de pensar i de comportar-me, però no participo dels detalls de cap Església en concret. És més aviat una filosofia.

La religió cristiana té deu manaments, i jo tinc catorze normes de «saviesa fonamental», per dir-ho d’alguna manera. Com tractes les persones? Què fas amb elles? És important tenir uns punts de referència per orientar-te, sense caure en extrems. Que et serveixin per rebre la influència de persones que han aconseguit coses. Per pensar com es pot aconseguir un objectiu, com es pot fer millor una cosa, què pots fer de més.

Una vegbada vaig llegir un article sobre la construcció de les piràmides d’Egipte on s’explicava que certes mesures es corresponen exactament amb lleis naturals (com ara les posicions dels astres, entre d’altres). I penses: com és possible que en aquella època els homes construïssin amb tanta precisió? Devien tenir alguna cosa que nosaltres no tenim. Pel motiu que sigui. En canvi, nosaltres sempre pensem que estem molt més avançats que ells. Agafem, per exemple, Rembrandt i Van Gogh: qui pot pintar com ells avui?

Quan penso així, cada vegada estic més convençut que tot és possible. Si els antics egipcis van ser capaços d’aixecar construccions quasi impossibles fa cinc mil anys, per què no podem nosaltres fer alguna cosa que ara ens sembla impossible? Aquesta manera de pensar l’he aplicada al futbol, i també a les Cruyff Courts o les àrees esportives de les escoles.

Les meves catorze normes són a tots els camps i les àrees esportives de les escoles perquè es compleixin. Estan allà penjades per ensenyar als joves que els valors de l’esport poden traslladar-se a la vida de cada dia. Per veure que funcionen no cal saber matemàtica pura, perquè surten soles quan comparteixes projectes amb els altres. Quan estàs amb una copa de vi a la mà i de cop penses: «Aquesta part no està acabada del tot, hi falta això!». És una sensació meravellosa, la que em proporciona aquesta relació tan intensa que tinc amb l’esport.

Els conflictes que vaig viure amb l’Ajax i el Barça em van ensenyar que la vida de vegades té girs estranys i inesperats. Per això m’agafo les coses com són, i en això la meva família ha tingut un paper fonamental. Malgrat tots els trasllats, hem continuat sent una família molt unida, i això m’ha permès aguantar dret en els moments més difícils. Estic agraït pel suport que he tingut en tot moment, sobretot de la meva dona, la Danny, gràcies a la qual, a Holanda, Espanya i Amèrica, sempre he tingut una visió clara del que estava fent. La Danny, els nostres tres fills, els tres gossos i el gat: allà on visqués, el fet d’estar tots junts em feia sentir sempre a casa. Per tant, no té cap sentit preguntar-se què hauria passat si no hagués marxat de l’Ajax el 1987. Veient els meus néts, nascuts a Espanya, i que feliços que són els meus fills a Barcelona, m’adono perfectament que havia de ser així.

Però enyoro Holanda. Em sento orgullós del meu país, amb tots els seus pros i els seus contres. És petit, però és ple de coses bones. Enlloc del món trobes tantes multinacionals per metre quadrat. Fins i tot Nova York va ser nostre, abans que el venguéssim. Però, de vegades, no som un poble gaire simpàtic. I jo sóc un producte d’aquest poble: si necessites algú per rondinar sobre alguna cosa, truca’m! Però, per damunt de tot, som un poble únic i no em cansaré mai d’explicar-ho als meus fills i als meus néts.

Per la vida que he tingut, és evident que la Chantal, la Susila i en Jordi han tingut una infantesa poc normal. La meva fama ha generat pressió a la família. Si jo jugava un partit magnífic, era el rei, tant per als aficionats com als patis de les escoles. I si no jugava bé, els meus fills també ho pagaven. Sempre he procurat, jugués bé o malament, no canviar com a pare. Tinc molt per agrair a la Danny, que va tenir una educació bastant estricta. Ella es va ocupar de transmetre als nens les normes i els valors apropiats. Per exemple, per Nadal teníem el costum que els nostres fills duguessin regals als nens menys afortunats que ells, i cada any, després d’embolicar els regals de la família i de deixar-los sota l’arbre, els portaven a diversos orfenats. La Danny era sempre darrere d’aquestes iniciatives, que ajudaven els nostres fills a tocar de peus a terra.

També vam ensenyar el nostre fill i les nostres filles a entendre sempre les seves emocions, perquè és important escoltar-se un mateix, sobretot per prendre decisions ben raonades. I sí, aleshores guanyes o perds, reps crítiques i floretes, però has d’aprendre a enfrontar-te a totes dues coses.

Des que va penjar les botes, el meu fill Jordi està començant la fase següent de la seva vida. Em fa gràcia veure que ell també és tossut i que comet els seus errors. Tenim una relació molt sincera, ho parlem tot. Però les decisions importants sempre les pren ell. La Danny m’ha donat l’equilibri que sempre he necessitat i que sempre he agraït. Ella compensa tot el que jo no veig, però que és important en la meva situació, en el meu cercle immediat. Quan arribo a casa hi ha una flor en un gerro. Encara que jo no l’hagi comprada, és magnífic veure-la i olorar-la quan obro la porta i la veig. Penso que això és la base, un equilibri que mai no s’inclina a cap costat.

Pel que fa als nens, sempre els vam deixar que triessin l’esport que volien fer. Un va tirar cap al futbol, l’altra cap a l’equitació. La meva filla gran, la Chantal, és probablement la que té més habilitats, però és la menys esportista de tots tres. Quan corria o nedava (o el que fos!), era una de les millors, però així que sentia la paraula «entrenar-se» deia que ni parlar-ne. La Susila és molt més disciplinada i va aconseguir un nivell alt en equitació. Va arribar a saltar 1,45 metres, una altura considerable. Va començar a muntar quan vam tornar dels Estats Units a Amsterdam. S’hi va dedicar més quan ens vam traslladar a Barcelona i va estar molt a prop de l’equip olímpic espanyol. Va entrenar-se amb el gran genet anglès Michael Whitaker, amb qui encara segueix en contacte de tant en tant. Però en el moment que havia de fer el pas definitiu va tenir problemes a les ròtules, als músculs que les estabilitzen. Va ser un cop dur, però a la Susila li continuen agradant els cavalls. El fill de la Chantal ha heretat una mica aquesta afició i ja salta 1,40 metres.

Pel que fa al futbol, podríem dir que en certa manera vaig passar el testimoni a en Jordi. No sé si ell el passarà a algun dels nostres néts, però tenen el caràcter necessari i són tècnicament increïbles. Qui sap, encara tenen un llarg camí per davant. Un camí molt llarg.

Els meus fills s’han forjat personalitats fortes. Són treballadors, parlen idiomes (la Chantal, ni més ni menys que set) i s’han organitzat les vides a la seva manera. Tot i que som una família amb vincles forts, ens deixem espai els uns als altres. Cadascú viatja pel món fent les seves coses, però, siguem on siguem, no perdem mai el contacte. Mai. De moment tinc vuit néts: sis nois i dues noies adoptades. És una benedicció haver arribat a coneixe’ls tots. És una experiència fantàstica, tan bona com la paternitat. No m’ha causat cap problema passar de ser pare a ser avi, perquè no he tingut mai la sensació d’haver acabat cap etapa. Tinc la sensació que són els meus fills, només ens separa una generació. Quan m’aixeco i els miro, veig tota la meva vida i em sento molt feliç, i sé que ha valgut la pena. Si em preguntessin què és el millor que m’ha passat, diria que la meva dona, els meus fills i els meus néts. Gràcies a ells em sento ric. Molt ric.

He viscut una vida plena i puc mirar enrere amb satisfacció. Ha estat una vida tan intensa que sento com si hagués viscut cent anys. L’he viscuda amb autenticitat, he agafat les coses tal com han vingut des que era un nen, tant els moments bons com els dolents, dels quals he après que no sempre són conseqüència dels teus errors. Segurament són senyals que t’avisen que pots ajustar alguna cosa. Si aprens a pensar així, totes les experiències es tradueixen en alguna cosa positiva. Això t’enriqueix, i aprens a sentir-te decebut, però mai trist. Afortunadament, he superat tots els contratemps. Tampoc no és casualitat. Sóc un atacant, no temo ningú i estic acostumat a crear. Per això no m’he avergonyit de res. Ni tan sols quan vaig perdre milions en aquella granja de porcs, perquè vaig adonar-me ràpidament que havia comès una estupidesa. Què hi feia amb porcs algú que juga tan bé a futbol i que en sap tant d’aquest esport? Si t’atreveixes a mirar-te al mirall, no queda espai per a la vergonya, sempre que en treguis la lliçó adequada, i sempre que puguis fer servir els teus errors per continuar el teu camí. Aleshores t’has de prendre la teva revenja, i en això sempre he estat força bo, afortunadament.

A més, he tingut molta sort amb les persones que m’he trobat pel camí. Sembla increïble, però gràcies a la vida intensa que he tingut ningú em resulta inaccessible. Una de les primeres persones que vaig conèixer va ser l’enginyer Frits Philips, el president de l’empresa d’electrònica que du el seu nom. Anton Dreesmann és un altre a qui sempre podia trucar. Igual que Horst Drassler, d’Adidas. Quan ens trobàvem, xerràvem una estona i m’explicava coses totalment noves per a mi. L’exministre Pieter Winsemius és una altra d’aquestes persones. Sempre hi he tingut molt bona relació perquè no em parla des de la perspectiva de la seva posició, sinó a partir del seu know how. Leen Hollander, un dels consellers de la fundació, és un cas semblant. I també l’expresident del COI, Joan Antoni Samaranch, que vivia a Barcelona igual que jo. Tots ells són persones capaces d’improvisar i, el més important, sense ego, tot i que són els millors en els camps d’especialitat respectius.

Contrasten amb les persones suposadament importants que també m’he trobat i que m’han sorprès pels egos tan grans que tenien. Aquesta és la gran diferència entre els que es limiten a reflexionar i donar la seva opinió i els que pensen que han d’estar sempre satisfent una sèrie d’expectatives. A mi m’ha passat sovint. No hi ha ningú que entengui més que jo de tàctica, tècnica i formació de joves. Per tant, per què discuteixes amb mi? És absurd, acabaràs ficant la pota. Doncs escolta’m i treu-ne profit. Tan gran és el teu ego que no te n’adones? Afortunadament, jo sí que he escoltat totes les persones especials que he tingut al costat. I que, al final, m’han conduït al millor camí.

D’altra banda, sóc una persona fidel a les persones que m’estimo. Tots els que em coneixen saben que l’amistat és molt important per a mi. El meu millor amic, Rolf Grooteboer, el conec des dels cinc anys, i quan estem junts jo sóc en Jopie i ell és en Dooie. A mi em deien Jopie llavors, i ell era Dooie (el mort) perquè mai no obria la boca. Sabem exactament què ens donem l’un a l’altre. He conegut moltes persones que han significat alguna cosa per a mi, i també m’agrada saber que encara puc parlar amb els joves. Sembla que m’he adaptat bé als temps, segur que en part gràcies a tot el desenvolupament tecnològic del qual he pogut beneficiar-me.

Mai res és el producte final, per això és tan important pensar de manera creativa, continuar progressant. Per descomptat, això no significa que totes les idees siguin bones, però les teves poden ser el germen perquè una altra persona les perfeccioni. Però si no surts de la gàbia mai no passarà res. Absolutament res. Si sempre t’obliguen a pensar com els de dalt, res no canvia. Sóc de l’opinió que res no ha estat inventat per una sola persona. Em sembla que quan Thomas Edison estava creant la bombeta dirigia un grup de gent molt capaç. Diuen que va ser fruit d’una suma de dades de diferents persones, que ell va saber combinar per obtenir un únic resultat final. Tot comença amb moltes parts petites, mai amb una unitat.

Exactament igual que el futbol total. Primer hi havia els jugadors, cadascú amb les seves qualitats específiques, que finalment van formar una unitat. El truc consisteix a veure aquest potencial i utilitzar-lo.

Avui dia, aquest és el principal defecte de les persones que ocupen càrrecs importants, tant en l’esport com en altres àmbits. No veuen el que han de veure, perquè només es miren el melic. Estan al capdavant, però estan limitats. Sé de què parlo, perquè he tingut la sort de créixer en una època d’innovació. Els Beatles, els cabells llargs, la revolta contra el conformisme, el flower power, tu tries. Gran part de les moltes coses que han passat en els últims cinquanta anys tenen les arrels en aquella època, en referència a la música, i també a l’esport. Pensa tot el que els Beatles van posar en marxa, en el camp de la música i en la societat. I res no va tenir a veure amb els estudis acadèmics.

Per desgràcia, ara estem retrocedint una mica. La creativitat s’està debilitant perquè, cada cop més, les màquines pensen per nosaltres. Mirem què passa amb el futbol. Molts jugadors tenen infinitat de seguidors a les xarxes socials. Això és molt bonic, molt especial. Si algú té tants seguidors, segurament és perquè interessa a la gent, que potser volen aprendre d’ell. I per això el segueixen. Ara bé, aquesta persona amb tants seguidors ha de continuar aprenent. I aleshores jo em pregunto: i ell qui segueix? O és que es dedica solament a deixar-se seguir, com aquesta gent d’avui dia que és famosa pel fet de ser famosa? Al final, aquest tipus de fama es converteix en una limitació del teu potencial.

Per això van ser tan importants per a mi Cor Coster, Horst Dassler, Pieter Winsemius i tota la resta. No només em van ajudar a evitar errors, sinó també a pensar d’una altra manera. I això em va permetre continuar evolucionant, fins i tot després de penjar les botes, i d’una manera que em va produir com a mínim tanta satisfacció com treballar de futbolista i d’entrenador.

Una vegada em van preguntar com m’agradaria que em recordessin d’aquí a cent anys. Per sort, no cal que em preocupi per aquest tema perquè ja no hi seré. Però si hagués de donar una resposta, podria ser de l’estil de «com un esportista responsable». Si em valoressin solament com a futbolista, només tindrien en compte quinze o vint anys de la meva vida, i sincerament em sembla massa limitat. El talent futbolístic me l’ha donat Déu. Jo no vaig haver de fer res per aconseguir-lo. Això significa que vaig jugar una mica i vaig fer exactament el que volia fer. Mentre altres deien «Me’n vaig a treballar», jo anava a jugar a futbol. Vaig tenir aquesta sort. Per això, les altres coses que he fet a la vida tenen més pes per a mi. Però és cert que no sempre m’han entès. Com a futbolista, com a entrenador ni tampoc el que vaig fer després. Però bé, Rembrandt i Van Gogh tampoc no van ser compresos. Això també ho he après: la gent no para de molestar-te fins que et converteixes en un geni.