CAPÍTOL 5

Vaig deixar de jugar als Estats Units el 1981, i des de llavors hi he tornat moltes vegades. És un país fascinant, i un referent pel que fa a l’esport. Però tres anys van ser suficients per aprendre tot el que havia d’aprendre, per reflexionar en profunditat sobre molts temes i per recuperar un cert nivell de joc. Però jo, com a futbolista, no en tenia prou. En volia més. Aquella sensació es va reforçar quan vaig entrenar-me amb l’Ajax durant els períodes en què la competició als Estats Units s’aturava. Em vaig adonar que encara podia tenir un lloc en el futbol europeu i vaig plantejar-me la possibilitat de tornar. Al final del 1981, després d’haver jugat per poc temps al Llevant, vaig prendre la decisió de tornar a Amsterdam.

Jugar de nou a l’Ajax va ser meravellós. Em vaig trobar amb un grup de jugadors joves que m’admiraven. Però de seguida vaig tenir un problema. Venia de passar tres anys als Estats Units, on havia rebut formació sobre com es gestiona un club, sobretot mentre vaig ser als Washington Diplomats. A l’Ajax, doncs, no vaig limitar-me a jugar i prou, sinó que també vaig començar a fixar-me en la gestió dels directius i en per què ho feien d’aquella manera. I no em va agradar gaire el que vaig veure.

Damunt del camp, afortunadament, l’Ajax continuava sent l’Ajax, i havia guanyat la lliga 1979-1980. Jo tenia trenta-quatre anys i els meus companys eren nois joves, com Frank Rijkaard o Marco van Basten. De seguida em van adjudicar funcions de lideratge, en tots els terrenys. En primer lloc, en el joc. Havia de convèncer des del primer moment. Tothom deia que el jugador veterà havia tornat. I tal com som a Holanda, veterà tenia una connotació més aviat negativa. Però vaig tenir la sort de marcar en el primer partit, contra el Haarlem. Un gol bonic, val a dir. Tothom es va quedar meravellat. Els crítics no van poder dir res, perquè va quedar demostrat que encara era capaç de fer coses.

Després, la meva aportació al joc va ser sobretot ajudar els altres jugadors. Que, de fet, és el que havia fet sempre. Jugava en totes les posicions: de davanter, de centrecampista, de defensa lliure. Feia una mica de tot, i això no era nou per a mi. La novetat va ser haver d’entendre’m amb una nova generació de futbolistes que ja no tenien els mateixos problemes que teníem els futbolistes deu o dotze anys enrere, i que aleshores havíem de resoldre nosaltres mateixos. S’havien implantat costums i normes que eren lògics, però si ets futbolista professional has d’anar més enllà, perquè mai pots deixar d’improvisar. I si ho fas fora del camp, aquesta mateixa improvisació la traslladaràs al terreny de joc durant els partits.

Em refereixo sobretot a l’àmbit social. A tot el que als jugadors se’ls donava fet. Quan jo tenia l’equip brut de fang, la meva dona l’havia de rentar; en canvi, aquells joves se’l trobaven al matí net i plegat al vestidor. Nosaltres no teníem bar a la sala de jugadors perquè una senyora ens preparés cada dia el cafè, sucs naturals, entrepans i plats de pasta. No hi havia res. Res de res. Quan vaig tornar a l’Ajax vaig trobar-me uns costums propis d’una vida més còmoda però amb menys responsabilitats. Jugadors que es netegessin les botes? No en vaig veure cap ni un. Això sí, a l’escalfament veies un jove que relliscava i deia entre rialles: «Vaja, m’hauria d’haver canviat els tacs». Eren mancances en l’educació que jo intentava rectificar.

Rinus Michels i Stefan Kovács ja no hi eren. El lloc d’entrenador l’ocupava Kurt Linder. Vaig aprendre moltes coses d’ell. Quan el desembre de 1981 vaig presentar-me a l’estadi De Meer, el primer que em va dir va ser: «A la teva edat no t’has d’entrenar més del compte. Preocupa’t sobretot que el teu motor no es pari mai».

El que volia dir és que durant l’entrenament no havia de córrer tant com els joves. Linder deia que no hi tenia res a guanyar. I que l’important era que no em lesionés. Després de Linder, a la meva segona temporada vaig tenir Aad de Mos, que era un entrenador encara jove. De seguida vaig notar que volia aprendre de mi. Preguntava, proposava coses i parlàvem. No és que jo pensés «Mira, ara li puc explicar això o allò altre». No, simplement discutia sobre un tema i jo exposava el meu criteri. Entre De Mos i jo mai no va ser una qüestió de jo-sé-una-cosa-que-ell-no-sap.

Al vestidor i damunt de la gespa tot funcionava. Però, com ja he dit, als despatxos la història era diferent. Gràcies a l’època que vaig passar als Washington Diplomats, amb un supermànager com Andy Dolich, vaig detectar moltes coses que no rutllaven. I a partir de la segona temporada la situació va empitjorar.

Però anem per parts. Tornar als Països Baixos va significar tornar novament a uns impostos del setanta per cent. Durant les negociacions, els meus consellers havien acordat que jo aniria estalviant per a una pensió. El meu sou era el màxim que es podia percebre al futbol professional holandès. L’Ajax no podia pagar més. La solució va ser un pla que va idear el meu sogre. Vam preguntar a la directiva quants espectadors atreia normalment l’Ajax en un partit qualsevol. Posem per cas que fossin deu mil. Doncs vam proposar de repartir el taquillatge a partir dels deu mil espectadors entre el club i jo. De manera que, amb vint mil persones, el benefici de cinc mil entrades seria per a l’Ajax, i a mi em correspondria el benefici corresponent a les altres cinc mil. I aquesta quantitat seria per incrementar el meu pla de pensions.

El primer any vam guanyar la lliga, va haver-hi molts espectadors a l’estadi i jo vaig guanyar molts diners. Però els diners no me’ls vaig gastar, sinó que van quedar guardats per al futur. Aquest sistema per assegurar-me un pla de pensions va ser un èxit total. I el segon any va anar tan bé com el primer, en part perquè vam jugar molts partits a l’Estadi Olímpic, que té un aforament de cinquanta mil persones, gairebé el doble que el De Meer.

El cas és que procuràvem fer-ho el millor possible i, alhora, fer que el públic s’ho passés bé. Quan les coses van bé, de tant en tant se t’acudeix una idea nova. Per exemple, llançar un penal entre dos. Ho vam fer Jesper Olsen i jo en un partit contra el Helmond Sport. La diferència de nivell era tan gran que el partit no tenia cap emoció. Així que vam provar d’oferir un al·licient nou als espectadors llançant un penal d’aquesta manera. En comptes de xutar directament a porteria, jo vaig empènyer la pilota perquè Olsen la xutés. En un primer moment el porter es va quedar desconcertat, però quan va decidir anar cap a Jesper ell em va tornar la pilota. I com que m’havia quedat, intencionadament, en una posició darrere de la pilota, marcar amb la porteria buida va ser bufar i fer ampolles. A la gent li va semblar fabulós.

Aquella temporada va transcórrer de manera molt positiva en tots els aspectes. Fins que, de cop i volta, la directiva va pensar que jo guanyava massa diners. Naturalment, els vaig respondre: «Però vosaltres guanyeu els mateixos diners que jo, oi? Per què us queixeu de mi si vosaltres també us embutxaqueu la vostra part de diners? Mai no heu tingut tants espectadors». No van estar gens d’acord amb mi, i ens les vam tenir.

I el Feyenoord, amb qui el meu sogre mantenia bones relacions, quan va saber que tenia problemes amb l’Ajax em va dir: «Vine amb nosaltres i aplicarem el mateix sistema». Era una oferta molt interessant, i tant que sí, perquè el Feyenoord tenia un estadi amb capacitat per a quaranta-set mil persones.

Finalment, vaig anar al Feyenoord perquè a l’Ajax no van voler baixar del burro. Va ser al final de la temporada 1982-1983. Em van dir que era massa vell, que estava massa gras i un munt de coses més. Tot el que els passava a ells de dolent m’ho encolomaven a mi. I el més important era que es van posar tossuts volent que em conformés una altra vegada amb un sou normal. I jo no hi vaig estar disposat, de cap manera.

He de dir que el temps que vaig passar al Feyenoord va ser fantàstic. Realment magnífic. Al principi era el gran enemic, i vaig haver de guanyar-me’ls. Igual que m’havia passat al Barça, a Los Angeles Aztecs, als Washington Diplomats i a l’Ajax, ho vaig aconseguir al primer partit.

En un partit de l’antic Torneig de Rotterdam vaig marcar un gol molt bonic. Tothom va començar a aclamar-me, fins que es van adonar que estaven aplaudint algú a qui odiaven. Es va dir que a l’estadi s’havien viscut moments de confusió total, però quan el públic va veure l’alegria dels altres jugadors del Feyenoord damunt el terreny de joc es va trencar el gel. Per acabar-ho d’arrodonir, vam guanyar el torneig.

S’ha insinuat moltes vegades que durant els tres últims anys que vaig jugar els entrenadors només hi eren per cobrir l’expedient, que jo era qui ho decidia tot. Una solemne bestiesa. A l’esport professional les coses no funcionen així. Sempre recordaré Kurt Linder com l’home que va evitar que «se m’apagués el motor». Aad de Mos va ser un nom nou per a mi, però amb ell les coses també van funcionar bé. I el plantejament de Thijs Libregts al Feyenoord va ser, de fet, igual que el de Linder. Quan anàvem a córrer al bosc sempre em deia: «Corre una mica, però sense passar-te».

Pel que fa a l’aspecte tècnic i tàctic, no puc oblidar que Rinus Michels ho deixava tot a les meves mans durant els partits des que tenia divuit anys. Per tant, l’automatisme d’enviar algú cap endavant o cap enrere al camp, o d’intervenir quan l’equip ho necessita, el duia dins des de molt jove. En tot. Durant el Mundial del 1974, és clar, ja ho feia de manera natural, sense haver de pensar-ho. Jo no deia: «Faré això per iniciativa pròpia». No, així no funciona. Si més no, quan un futbolista és en un nivell en què al llarg del partit és coresponsable del funcionament de tot l’equip.

Per això, no és veritat que Linder, De Mos o Libregts entrenessin i jo em dediqués només a jugar a futbol. El resultat va ser la suma de la feina de tots dos. No podia ser que ells fossin dolents i jo bo, o ells bons i jo dolent. No hauria estat possible. Fent-ho així no hauria pogut jugar a futbol gairebé tres anys a Holanda i guanyar tres lligues i dues copes. Això només s’aconsegueix amb una bona feina conjunta.

I sobretot amb una interacció impecable entre els que eren fora del camp, els entrenadors, i els que érem dins. És absolutament normal. En part també perquè en el futbol no hi ha temps morts. Un entrenador pot donar instruccions al descans, però, durant el partit, com pot transmetre una ordre a l’extrem esquerre quan hi ha cinquanta mil persones que canten? No ho aconsegueixes per més que t’ho proposis. Per consegüent, ha d’haver-hi algú al camp que tingui una visió de conjunt.

Per això, a cada partit m’acostava tres o quatre vegades a l’entrenador. Així ell podia dir-me ràpidament: «Vigila això, vigila això altre». O jo li preguntava alguna cosa. En aquestes situacions no és una qüestió de prestigi, són accions que formen part del comportament professional, tant de l’entrenador com de la seva prolongació al camp, i es basen en un aspecte fonamental, que és el respecte. Per això no m’he barallat mai de veritat amb cap entrenador. Hennes Weisweiler, la temporada que va ser entrenador del Barça, va ser l’excepció que confirma la regla. Amb els altres mai no vaig tenir-hi problemes.

Insisteixo que la meva última temporada en actiu, al Feyenoord, va ser una festa. Vaig treballar fantàsticament bé amb Libregts, i amb jugadors de la categoria de Ruud Gullit i André Hoekstra vam formar un grup magnífic. I també amb Joop Hiele, Ben Wijnstekers, Stanley Brard i tota la resta. Va ser una temporada per emmarcar.

Vaig començar la temporada amb l’actitud de dir: «Prepareu-vos que ara sabreu el pa que s’hi dóna». Ho vaig aconseguir, i amb escreix. Quan hi penso, encara no acabo de creure-m’ho del tot. Com va ser possible? I més si tenim en compte que vam perdre 8-2 amb l’Ajax a l’Estadi Olímpic! Ens en van dir de tots els colors! Però la gent oblida que aquestes situacions són sempre el principi de la recuperació.

Després del 8-2 ho vam guanyar tot. Absolutament tot. La copa i la lliga, i jo, a més, la Bota d’Or com a millor jugador de la divisió d’honor. Per Pasqua, el Feyenoord ja volia renovar-me. Però una setmana que hi va haver jornada doble, amb un partit dissabte i un altre dilluns, si no ho recordo malament, l’endemà del segon partit vaig caure lesionat. Al matí vaig baixar les escales coix i no vaig poder tornar a pujar-les. Aleshores vaig dir a la Danny: «No aguanto més. Hem de posar el punt final. S’ha acabat».

Si els dos partits de comiat del 1978 van ser dos fracassos, senyal clar que la meva retirada no estava justificada, cinc anys després el llibre es va tancar com cal. En el punt àlgid. Amb futbol i moments que la gent de l’Ajax i del Feyenoord encara recorden. I es van guanyar títols: en tres anys, tres títols de lliga i dues copes. Millor, impossible. Va ser bonic.

M’agradaria desfer un malentès d’una vegada per sempre. No vaig actuar mogut pel ressentiment, ni tampoc no vaig utilitzar el Feyenoord per descarregar el meu enuig amb l’Ajax el 1983, després que el club m’hagués tractat tan malament. No vaig marxar emprenyat per una qüestió d’ego, tal com s’ha insinuat sovint. Amb mi, aquesta mena de coses no són mai tan simples.

El 1983 va morir el meu segon pare, l’oncle Henk, i la pèrdua em va afectar tant que el meu joc a l’Ajax se’n va ressentir. La directiva ho sabia, però van començar a circular un munt de rumors. I vaig fitxar pel Feyenoord molt ferit.

A Rotterdam em vaig refer per acabar la meva carrera professional en memòria del meu segon pare. Em va insuflar una força increïble que em va permetre guanyar als trenta-set anys tot el que havia de guanyar: la lliga, la copa i la Bota d’Or. Encara avui em sorprèn la força que va sortir de dins meu. I per aconseguir tot això no n’hi ha prou només amb el ressentiment.

Quan vaig marxar del Feyenoord, el 1984, vaig decidir quedar-me un any al marge del futbol. O, més ben dit, mirar-me’l des d’una certa distància. Aleshores vaig entendre clarament per què la selecció holandesa no havia pogut classificar-se per a l’Eurocopa del 1984 ni per als Mundials del 1982 i el 1986, i per què es qüestionava la qualitat dels entrenadors i la formació dels joves. Durant aquell any sabàtic vaig veure que als clubs hi havia una dolorosa mancança d’especialistes, de veritables professionals. De persones capaces de fer progressar les qualitats tècniques d’un jugador professional fins a dur-lo a l’elit. Hi havia tècnics que anunciaven tota mena de generalitats, però molt pocs sabien com s’havien de tractar certs detalls.

Quan vaig començar a jugar a futbol, a l’Ajax hi havia Jany van der Veen. Ell mateix havia estat un bon jugador i feia els entrenaments a partir de l’experiència pràctica que havia tingut amb els seus entrenadors. La combinació de les seves idees i el que havia après d’altres la traslladava als futbolistes de la nova generació. Encara recordo les sessions d’entrenament, de quan érem joves, que Van der Veen ens organitzava al gimnàs quan feia mal temps. Allò no era gaire bo. De fet, jo pensava que era bastant inútil. Però aleshores va aparèixer Van der Veen i els seus partidets tocant la pilota amb el cap. Quina altra cosa podies fer, al gimnàs? Penjava una xarxa, fèiem dos equips i havíem de passar la pilota d’una banda a l’altra. És a dir, de la necessitat en feia virtut.

Anys després vaig marcar un gol amb el cap contra l’Inter, que va ser el segon i decisiu de la final de la Copa d’Europa del 1972. L’execució va ser tècnicament perfecta, tot i que jo no era un jugador especialitzat a rematar de cap. I tot va ser gràcies a un tipus d’entrenament que havia hagut d’inventar-se un entrenador de la meva joventut.

Aleshores va arribar el canvi a la KNVB, la federació neerlandesa de futbol. Per poder fer d’entrenador calia tenir un diploma. Però quin futbolista podia tenir disponibilitat per posar-se a estudiar? De cop i volta, per poder exercir d’entrenador havies d’estudiar quatre anys! La conseqüència d’això és que va aparèixer un altre tipus d’entrenador molt diferent de l’entrenador exfutbolista al qual estàvem acostumats.

Em posaré jo mateix com a exemple. Per a mi, jugar a futbol i estudiar al mateix temps era senzillament impossible. No tenia temps per a totes dues coses. Tenia vacances quan les escoles estaven tancades, i les escoles no volien fer excepcions. Més tard, a través del Cruyff Institute vaig intentar oferir una oportunitat als esportistes, però a l’època de la qual parlo no era possible dedicar-se a l’esport i al mateix temps estudiar.

Per culpa d’aquesta situació, els jugadors que arribaven a entrenadors eren els de segona categoria, és a dir els que no eren membres del primer equip dels seus clubs ni de la selecció. Perquè com que no eren jugadors de primera fila no necessitaven entrenar-se cada dia i, per tant, eren els que podien assistir a les classes. Per a ells, l’opció d’estudiar era una bona sortida. La conseqüència lògica va ser que el futbol va baixar de qualitat. És cert que ara la federació holandesa organitza uns cursos més curts per a jugadors que han estat internacionals, però se segueix dient que la formació teòrica hauria de substituir la pràctica.

Aquest problema encara existeix actualment. El que vaig constatar fa trenta anys no ha canviat gaire. Avui dia, el que era la veritable força del futbol holandès, l’habilitat tècnica, s’ha convertit en la nostra debilitat.

A principis del 1985 vaig començar la meva carrera d’entrenador quan em van oferir el lloc d’assessor al Roda JC. A més, Leon Melchior em va proposar que l’ajudés a organitzar la formació de joves al MVV Maastricht. Melchior era un empresari internacional que durant el seu temps lliure havia organitzat una escola d’equitació de fama mundial, amb molts cavalls magnífics. El MVV li havia demanat consell sobre com reorganitzar el club, i ell em va sondejar per veure si voldria assessorar l’organització del futbol base.

Aquests petits canvis van ser els primers senyals que jo estava obert a tornar al món del futbol. De seguida, tant el Feyenoord com l’Ajax es van posar en contacte amb mi. Em va agradar especialment l’interès per part de l’Ajax. Això volia dir que el club volia deixar enrere el passat. I com que jo ja havia consumat una venjança esportiva més que suficient amb el Feyenoord, vaig decidir enterrar els conflictes anteriors.

A partir d’aquí tot va anar de pressa i, al juny, l’Ajax em va contractar com a director tècnic. Era la primera vegada en la història del futbol holandès que es feia servir la denominació «director tècnic». De fet, era un truc jurídic per poder ser al terreny de joc sense tenir el diploma d’entrenador, perquè el sindicat d’entrenadors havia amenaçat d’emprendre accions legals si em nomenaven primer entrenador. «Director tècnic» era una denominació amb la qual l’Ajax i jo ens podíem arreglar.

S’ha de dir que vam tenir el suport de la federació holandesa. A principis del 1985 vaig escriure’ls una carta preguntant-los què havia de fer per poder treballar com a entrenador de futbol remunerat. Vaig redactar la carta seguint els consells del meu exentrenador Rinus Michels, que aleshores era conseller tècnic de la federació. La idea fonamental era canviar les normes per tal que les persones que, per la seva experiència i el seu know-how, podien aportar alguna cosa important al futbol professional tinguessin l’oportunitat de diplomar-se. En aquells moments el procés durava, entre estudiar i seguir els cursos, entre cinc i sis anys. Era massa llarg. L’experiència d’un exprofessional en el futbol d’elit no valia res, i això era un veritable pecat.

A més, com que jo intuïa que a la vida tot té un preu, vaig fer una proposta: que els exprofessionals i exinternacionals primer fessin un examen, i que després assistissin a les classes de les matèries que haguessin suspès. D’aquesta manera es podia fer el curs més de pressa i els grans podrien arribar a la meta que mereixien assolir. On eren més necessaris.

Tot el futbol holandès estava en un període en què buscava pertot arreu tècnics que sabessin analitzar i millorar un equip en el seu conjunt i els onze jugadors de manera individual. Jo era del parer que només es pot arribar dalt de tot si durant la formació es presta una atenció continuada als petits detalls. Amb la meva proposta de fer primer un examen i després només els cursos que l’aspirant necessitava, intentava trobar una solució adequada perquè la federació holandesa de futbol pogués atreure el major nombre possible de professionals. Però fent-ho així jo m’exposava a un gran risc. En condicions normals, hauria de passar sense cap dificultat les assignatures de tàctica i tècnica, però com que jo pensava el futbol d’una manera tan diferent de com el veia la majoria, i gairebé segur de com el veuria algun dels professors del curs, era probable que mai no aconseguís aprovar l’examen.

Van passar els mesos i no hi havia notícies de la federació. Havien dit que estaven tractant el tema, però tot va quedar en no res. I, cansats d’esperar, vam haver d’inventar-nos el terme «director tècnic» per poder treballar a l’Ajax. Si no, m’hauria vist convertit en un titella dels reglaments, i no estava disposat a acceptar-ho.

Afortunadament, gràcies a l’experiència en el soccer americà, tenia una bona perspectiva de com has de treballar en l’esport professional. La situació en què es trobava l’Ajax em permetia aplicar la meva experiència. I a més ho necessitava absolutament. El primer pas va ser fer-me responsable de tots els equips. Des dels professionals fins als alevins. Es tractava de formar un equip amb els entrenadors i els capitans, i de dirigir-lo. I ells serien els que haurien de dur a terme la tasca de lideratge.

No vaig trigar gaire a saber que la meva actuació no era ben vista per la federació ni pel sindicat d’entrenadors. Van venir a espiar-me i van arribar a la conclusió que jo participava activament en els entrenaments. Ho vaig poder refutar sense problemes. Jo no sóc dels que s’instal·len en una torre d’ivori i des d’allà veuen com treballa la gent. El futbol és el meu ofici, i el lloc on em sento més com a casa és sobre la gespa. De manera que vaig donar com a excusa que, després de la meva dura carrera de futbolista, ara havia de perdre una mica de pes entrenant-me, i per això corria amb els jugadors.

La veritat sigui dita, jo no dirigia realment cap entrenament, o gairebé no en dirigia cap. Tenia el meu equip tècnic, format per Cor van der Hart, Spitz Kohn i Tonny Bruins Slot, tres entrenadors amb molta experiència, que compensaven estupendament la meva pròpia inexperiència. Al costat dels jugadors, jo mateix podia treballar perfectament els detalls, tot allò que no s’aprèn ni amb cent anys de cursos de capacitació. Són cosetes que les tens o no les tens.

D’altra banda, tota l’organització del primer equip es va reestructurar seguint el model americà. És a dir, amb especialistes. El raonament és clar: com a futbolista, tothom deia que jo era un dels millors, però en la posició de lateral esquerre, el lateral esquerre era millor que jo. Doncs això mateix ho vaig aplicar al meu equip tècnic.

A més de tres entrenadors, l’Ajax tenia un preparador físic. També vaig contractar el primer entrenador de porters d’Holanda, que no només s’encarregava dels porters del primer equip, sinó que supervisava l’evolució de tots els porters del club. I després vaig començar a treballar amb vistaires interns i externs.

Jo delegava en d’altres perquè fessin els entrenaments, la feina de vistaire… Senzillament perquè en el que feien eren millors que jo. Mai no he fet el que no sé fer. Jo havia crescut amb un sol entrenador i un o dos ajudants, però a la meva època jo també estava influït pel flower power de la dècada dels anys seixanta, pel pensar d’una altra manera. Així que un dia vaig presentar-me a l’entrenament amb Len del Ferro, un cantant d’òpera especialitzat en tècniques de respiració. Amb les tècniques de retenció de la respiració s’aconsegueix obtenir el màxim rendiment d’inspiració i expiració. Aquest aspecte és molt important en l’esport d’elit. Així que Del Ferro va ensenyar uns exercicis als jugadors.

Després, al Barça, algú va proposar que un terapeuta especialitzat en reflexoteràpia podria aportar alguna cosa. És una tècnica que treballa els peus, ja que l’energia del cos es descarrega sempre pels peus. I també vaig contractar-lo.

En definitiva, sempre estava ocupat treballant millor els detalls amb tot tipus d’especialistes. Aquesta era sens dubte una part important de la meva feina. Al principi, a Holanda no estaven acostumats a treballar així. Però jo els vaig dir: «Si tu t’encarregues de la preparació física, tu n’ets el responsable. No jo. Per tant, no em preguntis què has de fer. Per mi, hi ha dos punts importants: han de ser capaços de jugar cent vint minuts, i en acabat han de poder riure. Jo no sóc el policia. No sóc res. Però si no ho aconsegueixes, te’n vas fora i en contracto un altre».

Ha d’haver-hi una correspondència entre la capacitat del professional i la seva responsabilitat. Si ho estableixes així, la major part dels bons accepten la responsabilitat i tot funciona bé. El tècnic no ha de preocupar-se de què pensaré jo. Per això jo no anava mai a mirar la primera sessió d’entrenament que feia amb els jugadors. Era cosa d’ell.

En comptes d’un entrenador principal amb un ajudant, a l’Ajax va arribar a haver-hi un equip tècnic de set persones. Ara bé, malgrat tota la feina especialitzada d’entrenament, la base continuava sent la tècnica. No vull dir que la tècnica s’hagi de treballar sempre amb pilota. Mirem, per exemple, la preparació física. No es tracta de córrer deu quilòmetres l’un rere l’altre, sinó de ser capaç de córrer millor amb una tècnica de carrera millor. Probablement amb una tècnica millor s’eviten lesions. I probablement amb una tècnica de carrera millor el jugador serà més ràpid en espais petits.

És tot un paquet de coses que no tenen res a veure amb la pilota, però que queden recollides sota el paraigua de la paraula tècnica. En la forma que sigui. A part de córrer, també hi ha la força de salt, la força de la rematada de cap, etc. Pots tocar una pilota amb el cap, però pots donar-li força i direcció? Cada aspecte del joc està envoltat de molts detalls.

Del futbol me n’ocupava jo. De tots els detalls. Com i on tens el braç dret quan xutes amb l’esquerra. Com aconsegueixes el millor equilibri. On tens un problema i com pots resoldre’l. O també feia valoracions conjuntes amb altres especialistes o demanava si el preparador físic podia aprofitar una sessió per fer un test de rendiment. Sovint no es tracta només de voler millorar un aspecte concret, sinó també de canviar la intensitat de l’entrenament.

D’aquesta manera a l’Ajax es va crear una situació en què cadascú no només aprenia a donar el millor de si mateix, sinó també a treballar amb els altres.

D’altra banda, jo veia que el futbol holandès cada vegada s’allunyava més del joc amb el qual havíem enlluernat el món l’any 1974. I a l’Ajax vaig decidir que, des del començament, tornaríem a jugar aplicant els principis bàsics del futbol total. Això significava que el porter Stanley Menzo tenia plena capacitat de jugar la pilota i havia de ser actiu fora de la porteria. Trenta anys després, aquest canvi encara té vigència. De fet, el Barça i el Bayern de Munic el tenen assimilat en la seva filosofia de club. I m’encanta veure-ho.

La meva intenció era donar una personalitat pròpia a l’escola de l’Ajax. Això obligava a fer un futbol el més ofensiu possible. Amb tres puntes i sense un veritable home lliure al darrere, amb la qual cosa els defenses havien d’aprendre, els agradés o no, quan havien de fer una defensa zonal o un marcatge a l’home.

En aquella època, tots els equips de la lliga jugaven amb dos puntes, de manera que en comptes de quatre defensors jo només en necessitava tres. Això em permetia posar quatre homes al centre del camp. Per fer-ho solia canviar un dels centrals pel jugador que ara es coneix com a número 10, el segon punta. Quan teníem la possessió de la pilota, Menzo se situava en la línia de setze metres, com a mínim, i la resta de l’equip jugava molt amunt, lluny de la porteria.

Escollir Menzo va ser una declaració de com pensava confegir l’equip. No sempre optava pels onze millors jugadors, sinó pel grup de jugadors que s’adaptaven millor entre ells. Per tant, per començar triava els defensors que s’adaptaven millor a Menzo. Endevinar si el jugador A encaixa amb el jugador B m’ha semblat sempre increïblement interessant.

Els nostres partits quasi sempre eren divertits de veure. Sobretot, generaven moltes discussions, la qual cosa penso que també és un dels objectius del futbol professional. Uns pensaven que aquest tipus de joc era bonic, i uns altres estaven convençuts que mai no produiria bons resultats. La meva posició davant tothom era que al principi patiríem algunes derrotes, però que aquest fet no tenia importància en el context del sistema de formació de jugadors. Estàvem invertint en la primera alineació. L’equip ja era prou bo per quedar sempre entre els tres primers, però jo en volia més i, alhora, amb un joc més i més bonic.

Vaig ser conseqüent amb la meva idea. Fins i tot quan vam perdre un parell de partits seguits, no vaig dubtar gens. I tampoc no vaig dubtar després, quan vaig ser entrenador del Barça. Més que res perquè sempre obtenia un premi. Durant la primera temporada a l’Ajax va ser la Copa d’Holanda, i vam poder jugar la Recopa d’Europa. I la vam guanyar el 1987, imposant-nos al Lokomotive de Leipzig per 1-0 a la final d’Atenes, gràcies a una rematada de cap de Marco van Basten. Aquell Ajax va ser l’equip més jove que guanyava una final internacional. Va ser molt especial, perquè feia anys que deien que els clubs holandesos mai no podrien competir contra els grans pressupostos d’Itàlia i Espanya.

Guanyar la Recopa va comportar un avantatge extra: per fi va arribar una reacció molt positiva de la federació holandesa.

Sis mesos després haver escrit aquella carta, a principis de l’any 1985, vaig rebre la resposta: la meva proposta de fer un curs abreujat d’entrenador havia estat refusada.

El president de l’Ajax, Ton Harmsen, que també era directiu de la federació, em va explicar que fins i tot Michels hi havia estat en contra. Aquella història la vaig trobar molt estranya, perquè el mateix Michels m’havia ajudat a escriure la carta, i la va presentar a la federació en la seva condició d’assessor tècnic de la KNVB. Per tant, la meva sol·licitud s’havia enviat a la porta adequada. Però segons Harmsen, ell va fer justament tot el contrari. Encara avui no m’ho crec. Tampoc no l’hi he preguntat mai, a Michels, perquè no em podia imaginar que fos veritat.

Però a principis del 1986 els directius de la federació van transigir una mica. La federació va estipular sis criteris que m’afectaven: 1. Mèrits per al futbol neerlandès; 2. Aportació a la promoció del futbol en general; 3. Nivell formatiu i carrera social; 4. Capacitat de lideratge i qualitat excepcional en els terrenys didàctic i metodològic; 5. Coneixement de personal tècnic i grup de jugadors; 6. Disponibilitat per participar en un curs especial, en cas que calgués fer-lo. Però després de guanyar la Recopa, la federació va deixar de banda totes les objeccions sobre el meu càrrec de director tècnic. L’1 de juny de 1987 no només em va felicitar per l’èxit internacional de l’Ajax, sinó que em va concedir el diploma d’entrenador de futbol professional.

Sens dubte, va ser una excepció. Però si m’haguessin dit que havia de fer encara que hagués estat un curs reduït, no estic segur de què hauria fet. Tant a l’Ajax com després al Barça mai no he fet res que no supervisés personalment. Per al meu equip tècnic sempre he buscat especialistes que fossin complementaris amb mi. Però, tot s’ha de dir, he tingut la sort de treballar en grans clubs que, pel que fa a l’organització, s’ho van poder permetre.