CAPÍTOL 7

Encara que sembli contradictori, la temporada 1991-1992, la dels nostres millors èxits, van reaparèixer els problemes que més tard van provocar la ruptura entre el club i jo. En aquest sentit, hi ha un paral·lelisme amb la situació amb l’Ajax quan vam guanyar la Recopa d’Europa. Quan hi ha un èxit, tothom es deixa portar per l’eufòria del moment. Això també va passar a can Barça, i es van començar a renovar contractes, fins i tot de jugadors que no havien rendit tot el que s’esperava.

Josep Lluís Núñez i el vicepresident Joan Gaspart van començar a prendre decisions. Gaspart era responsable dels fitxatges, però en realitat era un simple apèndix del president. I malgrat els èxits, la meva relació amb Núñez era purament professional. Jo no hi confiava. Ell no va fer mai res perquè jo no tingués la sensació que era allà per mantenir-lo a ell a la poltrona. Per tant, sempre m’havia de preocupar que la meva posició fos la més forta possible, perquè si no tindria un problema.

A l’inici de la temporada següent ja es va veure clarament de quina manera l’èxit va influir en cadascú. A la Champions, el CSKA de Moscou ens va eliminar a la primera ronda, per un global de 4-3. Després vam perdre el partit de la Copa Intercontinental contra el São Paulo per 2-1. Va ser una de les poques vegades que una derrota no m’ha fet gaire mal. Sempre havia admirat l’entrenador brasiler Telê Santana per la seva visió dels partits, perquè expressava un veritable amor pel futbol. Aquell home hauria merescut guanyar el Mundial del 1982 com a seleccionador de l’equip brasiler. L’eliminació d’aquella plantilla esplèndida a mans d’Itàlia em va recordar la nostra derrota amb els alemanys el 1974. Més que l’èxit italià, el que va perdurar va ser el futbol del Brasil i els noms dels seus fantàstics centrecampistes: Zico, Sócrates, Falcão i Cerezo.

Deu anys després, Telê Santana era l’entrenador del campió sud-americà, el São Paulo, i novament va seleccionar per a la final de Tòquio un equip per fer les delícies de qualsevol aficionat al futbol. Bé, esclar que no em va agradar perdre, però a la banqueta vaig gaudir molt. I un cop acabat el partit, fins i tot ho vaig dir a la premsa: si t’atropella un cotxe, posats a fer que sigui un Rolls-Royce.

A la lliga espanyola, vam tornar a salvar la temporada l’últim dia. I una altra vegada vam confiar el nostre destí al Tenerife, que va vèncer el Madrid per 2-0. Un any després, es va repetir la història per tercera vegada consecutiva: el 1994, el líder de la lliga, el Deportivo de la Corunya, es va condemnar ell mateix errant un penal, en un partit que van empatar a zero amb el València. Just el resultat que necessitàvem per tornar a ser campions.

Aquell any vam tornar a jugar la final de la Lliga de Campions contra el Milan. El partit es va disputar pocs dies després de celebrar el títol de lliga. Va ser un altre exemple típic de com de malament pot sortir tot si fas un pas massa aviat o massa tard, en comptes de fer-lo en el moment just. L’acumulació de petits errors davant d’un rival de primera categoria com l’AC Milan ens va condemnar a perdre per 4-0.

A partir d’aquella derrota van anar sortint a la llum cada vegada més problemes. El Barça havia anat cap amunt durant sis anys, amb jugadors que havien crescut en aquell mateix període. Igual que abans a l’Ajax, era bonic de veure que no només teníem una plantilla de grans talents, sinó que a més eren magnífiques persones. Eren esportistes que aportaven molta energia positiva, a mi i a tothom.

Amb diversos jugadors vaig tenir una relació d’amistat en l’àmbit privat. Jo no he separat mai totalment la vida privada i la vida professional. Sortia amb ells sovint a sopar o a celebrar els aniversaris.

Les relacions eren realment bones, tant en l’àmbit privat com en el professional. Naturalment, alguns jugadors se sentien decebuts quan veien que no tenien protagonisme. D’altra banda, jo era un entrenador que, quan eren a l’hospital, entrava al quiròfan per controlar que no els clavessin el bisturí a la cama equivocada.

Per tal que se sentissin més tranquils, vaig convertir en costum el fet d’assistir a les operacions. Perquè si l’entrenador hi era, tot aniria bé. Em posava la bata, la còfia i una mascareta. El jugador estava més tranquil i jo feia una cosa útil.

Amb els anys m’he sentit cada vegada més atret per la ciència mèdica. A la major part dels cirurgians no els feia res que jo estigués present a les operacions que feien. Una de les més interessants va ser una operació de cervell a l’hospital on visitava el metge dels Washington Diplomats. Va ser fantàstic observar com treien una part del crani i com, amb una feina de precisió increïble, solucionaven el problema. M’encanta observar la feina dels especialistes.

N’he vistes dotzenes, d’operacions, i, especialment d’operacions a les cames, vaig arribar a entendre-hi una mica. Presenciar tanta cirurgia també em va servir per entendre el que va acabar passant al Barça.

Però bé, després de sis anys construint, va arribar el moment crucial a la temporada 1994-1995, moment en el qual el club havia de pensar bé com substituiríem, pas a pas, les peces d’aquell equip que havia assolit tants èxits. En un procés d’aquestes característiques és fonamental que la directiva sàpiga què cal fer. Que entengui quin és l’objectiu a llarg termini i que tothom remi en la direcció de les necessitats del moment.

Michael Laudrup i el nostre porter Andoni Zubizarreta van poder marxar al Reial Madrid i al València respectivament. Aquestes decisions van portar cua, però jo no volia córrer el risc que uns jugadors tan bons haguessin de seure a la banqueta. No mereixien ser reserves.

Però, un cop més, en aquests casos s’ha de fer un front comú. En aquell moment, Núñez m’hauria pogut fer sentir que jo no era allà només per ell, sinó que tots dos estàvem junts pel Barça. Però no, el que va passar és que es va confirmar el que ja feia anys que sabia. Igual que va fer Ton Harmsen a l’Ajax, Núñez va començar a filtrar informacions a la premsa amb la intenció de perjudicar-me amb falsedats. I també igual que a Holanda, pocs periodistes van saber veure el rerefons del que passava.

L’única cosa positiva de la temporada va ser el debut del meu fill Jordi, el 10 de setembre, contra el Racing de Santander. Encara no havia fet els vint anys i de seguida va marcar el primer gol, que va ser important en la victòria final per 2-1. Llàstima que, més tard, va ser el principal perjudicat del fet que jo formés part del club. Gràcies a Núñez.

La meva última temporada va ser una repetició dels últims mesos a l’Ajax. Si durant anys havíem intervingut en el mercat de fitxatges a temps i amb èxit, el 1995 la directiva va començar a fer el ronso. Jo volia dur de Bordeus el talentós Zinedine Zidane, però a ells no els va interessar i no van fer cap moviment.

Notava que des de dalt volien afeblir la meva posició. Cada vegada era més clar. La seva manera d’actuar es va veure clarament en una operació per a la qual es disposava d’un equip d’especialistes. A la sala d’operacions de cop i volta un dels metges va dir: «Aquest és el meu hospital i aquí l’únic que opera sóc jo…». Com que el jugador ja era al quiròfan, ningú no el va poder contradir. Tot i que alguns dels seus col·legues eren molt millors que ell en certes qüestions, ell va posar l’ego per davant de tot. Fins i tot per davant del jugador i del club.

El més trist per a mi va ser la intervenció a la qual va haver de sotmetre’s el meu fill Jordi a finals del 1995. S’havia d’operar d’un menisc, que per a un cirurgià ortopèdic és la intervenció més senzilla que hi ha. Però, per desgràcia, l’operació no va anar com havia d’anar, i això va suposar conseqüències molt negatives per a la carrera del meu fill, que encara avui continua amb problemes al genoll.

L’abril del 1996 es veia clar que, per primera vegada des que vaig arribar el 1988, no aconseguiríem cap títol. Jo no estava descontent amb els passos que s’havien seguit per renovar la plantilla. Però hi havia altres coses, negatives, que no podia acceptar com a representant dels jugadors. Cada vegada se m’amagava més informació, i els acords s’incomplien. Era una situació de bojos i les relacions van empitjorar molt. Fins que, inesperadament, vaig llegir al diari que m’havien cessat i que Núñez i Gaspart estaven a punt de presentar Bobby Robson com el meu successor. Una situació increïble. Feia un parell de dies que m’havia reunit amb Núñez i havíem xerrat sobre la nova temporada, i jo havia convençut personalment Luis Enrique perquè deixés el Madrid i vingués al Barça. El noi ho va fer per mi. Núñez ja ho havia decidit, però a Luis Enrique no li va dir que em despatxaria.

El pitjor, per a mi, va ser que el meu substitut temporal fos qui havia estat la meva mà dreta i amic, Charly Rexach. Més que res perquè va reaccionar com si fos la cosa més normal del món. Precisament Rexach, que sempre havia expressat opinions més extremes que jo sobre Núñez.

Al primer entrenament, però, ja ho va pagar, perquè en Jordi es va negar a entrenar a les seves ordres. Es va organitzar un bon enrenou. Però al final va decidir que l’alinearia en el partit a casa contra el Celta de Vigo, per tal d’evitar els xiulets del públic. Sortosament, al final es va convertir en un record fantàstic. Després d’anar per darrere en el marcador per 0-2, en Jordi va ser un dels atacants que van aconseguir aixecar el partit, que va acabar amb un 3-2. Però el millor de tot va ser que, després del gol de la victòria, va obligar Rexach a aplaudir-lo de peu dret i quan va acabar el partit va explicar que havia volgut que els aficionats tinguessin l’oportunitat de donar les gràcies al seu pare.

Aquell va ser l’últim partit d’en Jordi al Barça.

Igual que a l’Ajax, va ser una llàstima acabar malament també amb el Barça. Per a mi, va ser una veritable missió canviar la imatge que tenia el Barça de ser el club més ric, però no el que jugava millor ni el que feia el joc més bonic. El fet d’aconseguir-ho no va ser simplement acomplir un objectiu. I per això la meva implicació va anar més enllà del que és habitual en un entrenador.

El problema més gran del Barça és el mateix club. Sempre hi ha qüestions polítiques. Això també explica la meva aversió pel circ de directius que juguen amb els sentiments en benefici propi i no fan més que destruir el club. Però al final s’acaben desemmascarant ells solets. És el que va passar a l’Ajax amb Harmsen, i després va passar amb Núñez. No va caler que jo fes res.

La meva carrera esportiva va influir molt en la meva família. A casa sempre hem estat molt units i hem intentat que les bajanades que passen fora ens afectessin el mínim possible. Tot i així, la Danny, la Chantal, la Susila i en Jordi no ho van tenir fàcil, especialment en Jordi. De tots els fills, ell és qui ho va patir més directament, i segurament per això ara és l’home tan especial que és.

Quasi totes les decisions que jo vaig prendre van alterar profundament la seva vida. Quan era jugador i vaig d’anar-me’n de l’Ajax el 1983, ell va haver de quedar-se a Amsterdam mentre jo descarregava la meva ira al Feyenoord contra el seu club. Uns anys després, quan vaig marxar del De Meer sent entrenador, va haver de deixar enrere, una altra vegada, el seu club i els seus amics. I després també vaig continuar influint en la seva vida. Perquè, igual que a l’Ajax, al Barça va haver de sentir-se dir que si jugava era només perquè era el fill de l’entrenador.

Per això, el seu debut a la selecció d’Holanda i la seva posterior participació a l’Eurocopa del 1996 em van omplir enormement. La selecció holandesa era totalment independent de mi, ja que el seleccionador era Guus Hiddink i jo no hi tenia la més mínima influència. L’emoció va arribar al seu punt àlgid a Birmingham, quan en Jordi va fer el primer gol davant Suïssa durant l’Eurocopa. En aquell moment em van passar un munt de coses pel cap: les emprenyades, les calúmnies, els mals moments. Damunt del terreny de joc, trenta metres més avall d’on era jo, va quedar demostrat que el meu fill no era allà per un tracte de favor. Me’n vaig sentir enormement orgullós.

Aquests moments emocionants els vius poques vegades. De vegades t’emociones quan veus que algú aconsegueix un èxit excepcional. Perquè el fet que algú sigui bo a mi no em diu gaire cosa. Però sí que em fascinen les persones que són capaces de donar cada vegada més d’elles mateixes. Com l’atleta Edwin Moses, que va guanyar més de cent curses seguides. Ho vaig trobar meravellós, increïble, perquè quan ets tan bo i ho guanyes tot, és totalment humà creure-s’ho una mica. Però no, ell va conservar l’actitud de batre un rècord mundial un dimecres i tornar-lo a rebaixar un diumenge. Si aconsegueixes arribar a aquest punt, aleshores sí que ets molt gran: ets més que un esportista.

Aquesta característica la tenen tots els esportistes excepcionals. Tots, tant se val si juguen a escacs o es dediquen a qualsevol altre esport. Tots senten l’obligació de guanyar a partir del moment que l’àrbitre xiula. És un impuls que determinades persones duen dins i que va més enllà de les qualitats que tenen per a un esport determinat. Que es cultiva en el cap i en el cos, i que, en els moments més extraordinaris, surt a la superfície.

Els esportistes saben com de difícil és aconseguir-ho. Les persones com jo, que també hem hagut de rendir al màxim, sentim un profund respecte per ells. I notem quan arriba el moment que algú ha de demostrar alguna cosa, i que pot demostrar-la. És fabulós. No té explicació i no té res a veure amb el fet de tenir talent o de no tenir-ne. Es tracta d’aprofitar cada detall que condueix a l’objectiu. Encara que, naturalment, has de tenir certes qualitats. Si no, mai no ho aconseguiràs. Sempre m’ha encantat veure els superclasses, aquells que, senzillament, són els millors.

Això està relacionat, també, amb l’orgull que sento per en Jordi, perquè moltes vegades al llarg de la seva vida va aconseguir el que havia d’aconseguir. Des de petit vaig adonar-me que tenia talent per al futbol. Es veia per la manera de xutar, per exemple. Però durant els primers anys no vaig poder estar amb ell cada dia. Vivíem a Barcelona, en un pis, i naturalment dins d’un pis amb la pilota només pots entretenir-te. Passes l’estona, però no és jugar a futbol de veritat. No vam jugar a futbol fins a l’època de l’Ajax, quan ell tenia uns deu anys. Abans l’havia deixat fer.

A diferència de quan vivíem a Barcelona, als Estats Units va poder jugar al carrer. També teníem els summer camps, on els nens jugaven a futbol tot el dia. Washington tenia una idiosincràsia bastant europea, i molta gent enviava els fills a aquests campaments. Nosaltres també ho vam fer. Era el millor per a en Jordi, perquè allà podia millorar l’anglès i fer esport en condicions.

Després vam tornar a Holanda, i ell va poder jugar a l’Ajax. Ho va fer prou bé des del principi. I cada vegada ho feia millor, perquè al pati del darrere de la casa on vivíem teníem un petit camp de futbol. Amb porteries. Ens ho passàvem la mar de bé. A més, em vaig adonar que tenia una qualitat una mica estranya: era esquerrà de cama. Però només ho notaves en els penals, i amb la dreta semblava igual de bo. Amb tan pocs anys, és una condició poc freqüent.

En Jordi es va anar endurint des de l’adolescència. Va ser un procés que no es pot entendre sense tenir en compte que jo era famós. Si feia un mal partit, resulta que tenia les qualitats de la seva mare, i si jugava bé, tenia les del seu pare.

Aquesta mena de coses encara pots aguantar-les, però quan jo vaig fitxar pel Feyenoord ell va continuar a l’Ajax i la història va canviar. Va ser un moment molt difícil. I estic molt agraït al responsable del futbol base, Henk van Teunenbroek, per la decisió de fer que en Jordi fos el capità del seu equip. Va ser un gest molt especial. Sobretot per a un nen com ell. Són detalls que no s’obliden mai. En comptes d’amagar-lo sota terra, l’entrenador el va col·locar al centre. En aquell moment va ser el més important que algú podia fer per ell. Van Teunenbroek va tenir una idea brillant. L’hi vaig agrair moltíssim.

D’altra banda, no recordo que ningú de l’Ajax digués a en Jordi res fora de lloc. Que tingués un tracte de favor, o alguna cosa per l’estil, pel fet de ser el meu fill. La Danny, que sempre estava pendent d’ell, m’ho hauria dit. A mi, aquesta mena de coses, quan era jugador o després entrenador de l’Ajax, em resultaven pràcticament impossibles de controlar.

En Jordi estava molt a gust a l’Ajax, però el 1988 va haver de venir amb nosaltres a Barcelona. Allà també va fer les proves per entrar al Barça i va jugar a futbol durant els vuit anys que vaig ser l’entrenador. És a dir, dels catorze als vint-i-dos anys. Cada any era un pas més a prop del primer equip i, finalment, el 1994 vaig pensar que ja era prou bo per debutar. Tenia vint anys, però això no hi feia res.

Per arribar fins allà va haver de superar uns quants entrebancs. Quan va arribar a Barcelona, amb catorze anys, en Jordi es va trobar en la curiosa situació que podia jugar a la lliga regional, però no a la nacional. Era una absurditat total. És a dir, podia jugar a l’equip B, que participava en la competició catalana, però no en l’A, que ho feia en la competició espanyola.

Tal com som els holandesos, aquesta mena de coses no les acceptem. I vaig posar-me pesat. Vaig trucar a la federació i els vaig dir: «Us notifico que diumenge jugarà. Ara que ja ho sabeu, si decidiu suspendre algú, serà cosa vostra. Però no penso acceptar-ho. Jo visc aquí, sóc holandès i entrenador del FC Barcelona. No sóc un passavolant. Per tant, el meu fill té els mateixos drets que qualsevol altre noi a Espanya, a Catalunya o on sigui. No accepto objeccions. Pago els meus impostos i compleixo totes les meves obligacions, de manera que els meus fills tenen els mateixos drets que els altres».

Vaig alinear en Jordi, ell va jugar i finalment no va passar res. Suposo que a la federació van adonar-se que aquella situació era absurda. Que aquella era una norma antiga i s’havien oblidat de canviar-la.

Però bé, vull deixar clar que des del principi en Jordi sempre ha estat rodejat de dificultats que li ha calgut superar. No és casual que es parli de la «síndrome Jordi Cruyff». Per si no és prou pressió haver de saltar a la gespa amb el cognom Cruyff, a més estàvem junts al Barça. La decisió d’alinear-lo o no s’havia de prendre sempre amb la màxima objectivitat.

És cert que al Barça vaig poder seguir molt de prop la seva evolució, perquè jo volia controlar els tres equips: el primer, el segon i el juvenil A. Per fer-ho estava en contacte directe amb els entrenadors de cada equip durant l’última fase de la formació. També perquè sempre he pensat que cal donar l’oportunitat a un jugador tan aviat com la situació ho permet. No m’importava que fos un jugador del juvenil A o del Barça B. Es tractava d’alinear jugadors que fossin prou bons, seguint la filosofia de «Fes-lo sortir al camp, a veure com s’espavila».

Amb en Jordi vam fer el mateix. Encara que no ben bé. Ell havia d’estar més preparat que els altres, perquè, com a pare, el que no vols que passi mai és que cent mil persones comencin a xiular el teu fill. També hi ha gent que no pensa gaire i que diu que jo em vaig dedicar a afavorir-lo sempre. Doncs les coses no van anar d’aquesta manera, en absolut. Havia de tenir qualitat suficient per poder superar les situacions més difícils. Per poder defensar-se ell tot sol.

És a dir, la meva idea era justament tot el contrari del que proclamaven alguns. En el moment que vaig decidir fer debutar el meu fill, havíem fet un llarg recorregut fins a assolir el nivell que li permetés defensar-se davant de cent mil espectadors. O, més ben dit: no defensar-se, sinó convèncer tothom. El futbol és un joc d’errors, i un jugador ha de tenir les qualitats suficients per superar-los. Això vol dir haver d’estar preparat físicament i mentalment per dur a terme la seva funció.

Naturalment, va haver-hi tot tipus de comentaris parlant de favoritisme. Però com que aquests comentaris venien de persones que no entenien de futbol, mai no em van afectar. Les persones que a mi m’importaven eren les que tenia a prop, amb les quals treballava cada dia i amb qui parlàvem sobre els jugadors. Així que ens vam reunir Tonny Bruins Slot, Rexach i jo per respondre una única pregunta: «Està prou preparat? Sí, ho està. Doncs que jugui».

I no se’n va parlar més. Per als jugadors del primer equip va ser la cosa més natural del món. Ja hi estaven acostumats. En Jordi participava als entrenaments, entrava al vestidor i, per tant, tots els jugadors el coneixien. Però bé, el punt de partida és sempre la qualitat. Si algú té la capacitat o no la té. Ell tenia la capacitat per formar part del primer equip, i el vaig fer debutar en un partit a casa contra el Racing de Santander el 10 de setembre de 1994.

Qui es va endur la sorpresa més gran va ser la Danny. Ella no en sabia res. Era a la tribuna i, tot d’una, va veure que en Jordi saltava al camp. Allò em va causar un bon problema, però no amb el club, sinó a casa. Per sort tot va sortir bé, magníficament bé. Als vuit minuts en Jordi va fer un gol de cap, i vam acabar guanyant per 2-1. En Jordi va ser un dels jugadors destacats i el públic li va dedicar una gran ovació.

Per desgràcia, quan em van cessar, l’any 1996, ell també va haver de marxar del Barça. Ja ens ho temíem. Era una part del pla que tenien per fer-me fora. Al Barça hi havia una norma fixa destinada a evitar que un jugador hagués de jugar si estava en el seu últim any de contracte. Per això tots els jugadors tenien dos o tres anys per davant. Així durant la temporada els problemes amb els contractes no eren cap interferència.

Doncs amb en Jordi va passar precisament això. Tot i que era un dels jugadors joves que havien pujat del Barça B al primer equip, no li van modificar el contracte. I el fet és que havíem acordat que el modificaríem, perquè havia començat a jugar en una categoria superior. A més, havia debutat un any abans i havia causat, en general, una bona impressió.

Cada cop més sovint, havia de fer descans el dia abans de jugar un partit i, de vegades, també l’endemà. I tot gràcies a un metge que, no només va espatllar-ho tot, sinó que, a més, va influir en l’enrenou que va fer que no li presentessin una oferta de renovació de contracte.

Perquè després de la intervenció, en Jordi no va tornar a sentir ni una paraula de la directiva. I això que al desembre havíem arribat a un acord verbal i que la quantitat de la fitxa ja havia estat fixada! No van tornar a parlar-ne. Una vegada i una altra li responien que estaven ocupats en certs detalls. Mentrestant, jo veia que la tempesta s’acostava.

A l’abril els va recordar el tema, però en aquell moment ja quedava clar que els directius l’havien convertit en una peça de l’estratègia en contra meu. Va ser una situació molt desagradable: a mi em van cessar, i a ell no li van renovar el contracte. Aleshores va sorgir el problema de qui tenia els drets d’en Jordi, i vam decidir jugar fort.

Afortunadament, en Jordi va poder demostrar que no li havien renovat el contracte, de manera que podia anar-se’n sense pagar la clàusula de rescissió. En una conferència de premsa, Núñez va atacar el meu fill amb tota mena de falsedats. Va ser terrible. Precisament ell, que li havia fet la vida impossible, va declarar públicament que si en Jordi havia arribat on havia arribat havia estat pel seu pare, i que havia fet tota mena d’estratagemes per poder marxar sense pagar la clàusula de rescissió.

Però ja se sap que quan algú té raó, tard o d’hora se li acaba reconeixent: això ho va comprovar en Jordi al cap de poc temps. Alex Ferguson, el mànager del Manchester United, es va fixar en ell. Entre altres coses, perquè l’any abans havia jugat un partit molt bo contra el United, a la Lliga de Campions, que vam guanyar 4-0.

Així que en Jordi, amb vint-i-dos anys acabats de fer, va anar cap a Old Trafford. Va sortir del vesper de can Barça i per fi va tornar a tractar amb bones persones. Amb persones com Éric Cantona i David Beckham. De fet, tothom el va rebre amb els braços oberts. Una de les coses que sempre m’ha cridat més l’atenció és que els grans talents són gairebé sempre magnífiques persones. No conec cap esportista superclasse, de l’esport que sigui, del qual hagi pensat que era un arrossegat o una persona que abusava dels altres. Cap ni un. Cadascú pot tenir la seva opinió sobre Cantona o Beckham, o sobre qualsevol dels que eren allà, però tots ells ajudaven els més joves. Em van causar una impressió boníssima.

Quan llegeixes els diaris o escoltes segons quins punts de vista sobre una persona, te’n fas una opinió. Però després, quan la coneixes personalment, no hi reconeixes cap de les històries negatives. No hi ha hagut cap esportista d’elit al qual hagi demanat alguna cosa que m’hagi respost que no. Aquest tipus d’esportistes no existeix.

La nostra família es va quedar a viure a Barcelona, i en Jordi va sortir de sota les meves ales. Era el 1996. Però això no va ser un problema per a mi. Jo ni tan sols anava a tots els seus partits de casa. Hi vaig donar moltes voltes. En Jordi ja volava sol i no depenia de mi. Vaig intentar trobar un punt d’equilibri. Naturalment, jo sabia que si anava a Old Trafford a veure’l jugar no li faria cap bé. Si hi anava, tindria la premsa al damunt, com és normal en el meu cas. O també podia passar que el mànager em convidés en privat. Però en Jordi era un dels seus jugadors, no dels meus.

Va ser una situació estranya. En realitat volia anar-hi, però no hi anava. Finalment vam acabar anant-hi, i ens vam veure amb Sir Alex Ferguson. De vegades el contacte havia de ser bastant formal i distant. Depenia de si l’equip havia jugat bé o malament, de si en Jordi havia estat bé o no i, naturalment, de si havien guanyat o no. En algunes ocasions fins i tot vaig jugar a fet i amagar. La Danny i jo havíem acordat que no aniríem a Manchester quan els resultats de l’equip no fossin bons. Quan això passava, ens esperàvem un parell de setmanes per anar-hi.

Va passar el mateix quan en Jordi va fitxar per l’Alabès, l’any 2000. En aquest cas, l’entrenador em demanava l’opinió de tant en tant. Era un interès normal. I el president, amb tota la simpatia del món, em deia davant de tothom que anés a seure amb ell. Això és normal que passi, però al mateix temps no ho és, perquè corria el risc que tingués algun efecte sobre el meu fill. He de reconèixer que cada cop que hi anava es creava una situació difícil.

Sigui com sigui, en Jordi va passar quatre anys magnífics a Manchester. I per a mi allò també va tenir un costat bo. Ja no treballava d’entrenador i tenia tot el temps del món per fer el que volgués. Per exemple, anar a veure amb regularitat futbol anglès. Sóc un gran aficionat del futbol anglès i del magnífic ambient que hi ha als camps. Per desgràcia, no vaig poder jugar mai a Anglaterra, a causa de les normes sobre jugadors estrangers que hi havia a l’època. Per això em va alegrar que en Jordi tingués l’oportunitat d’anar-hi, i encara més al més gran de tots els clubs. Allò que a mi no se’m va permetre, ho va poder fer el meu fill. Em va semblar fantàstic.

Només entrava a Old Trafford ja m’ho passava bé. Tothom es coneixia. Veia gent amb qui havia jugat. Naturalment, Bobby Charlton hi era sempre. No coneixia ningú, però alhora coneixia tothom. Era una sensació estranya anar a un lloc on coneixia tothom. Bé, no és literalment així, però ja s’entén.

I també va ser molt bonic seure a la tribuna d’Old Trafford i veure el meu fill sobre la gespa. I també m’agradava veure el públic anglès, que mostra un veritable respecte pels futbolistes. No només pels jugadors que tenen un talent especial, sinó també pels que ho donen tot i s’esforcen al cent per cent. A Holanda això no passa, i a Espanya tampoc, amb l’excepció de l’Atlètic de Madrid, on la gent també sap valorar els jugadors que ho donen tot en un partit. A més, els supporters anglesos se senten profundíssimament units al seu club de l’ànima. El duen a l’ADN. Li fan costat en tot moment, en els bons i en els mals temps. Per això també són bons perdedors, sempre que tots els jugadors hagin complert al màxim.

A Anglaterra, en Jordi va trobar-hi el germà que la Danny i jo no li vam donar. Perquè així és com vam acabar considerant Robert Martínez. En aquella època, en Jordi jugava al Manchester United i en Robert, al Wigan Athletic. Es van fer amics inseparables i jo mai no vaig descartar que fessin alguna cosa junts en el futbol. Ells encara eren joves, i estaven en plenes facultats.

Anys després, el meu nét va viure dos anys a casa d’en Robert, quan va jugar al Wigan. Estava al segon equip, però per progressar com a futbolista li anava igual de bé. Jo anava sovint a veure partits i vaig comprovar de prop que en Robert s’havia convertit en un bon entrenador. Amb un club relativament petit com el Wigan va arribar a guanyar la FA Cup. De seguida veies que en Robert era un tipus excel·lent, un home obert i sincer.

En Jordi va estar molt a gust a Anglaterra. I per a mi és el país del qual tinc el millor record del meu fill jugant a futbol: el gol decisiu que va fer amb la selecció holandesa contra Suïssa a Villa Park, durant l’Eurocopa del 1996. Va ser un d’aquells moments bonics que et regalen una espècie de pau. Vaig pensar: «Sí, ho he vist bé. Ho ha fet, i ho ha fet en el moment que calia».

En Jordi no es limitava a jugar amb els altres, sinó que, quan era necessari, feia gols. O el que va fer en el seu últim partit amb Rexach, al Barça. Quan el resultatva quedar decidit, va sortir del camp i va dir: «Fins aquí he arribat. Adéu-siau a tothom». En realitat, a més de qualitats per al futbol, té un plus en el caràcter. És capaç de fer que passi una cosa en el moment que ha de succeir.

Naturalment, això m’emociona. Sí, és emoció, la més profunda. Més ben dit, no és emoció, és orgull. Gairebé no el notes, però el tens. La gent em va veure a la tribuna després del gol decisiu contra Suïssa, balancejant-me endavant i endarrere per l’emoció, igual que quan vaig saltar la tanca, sense pensar-ho, en el partit contra la Sampdoria. És superior a mi.

Si mires la carrera del meu fill en conjunt, hi ha hagut coses bones, menys bones i gens bones. Però, vista amb la perspectiva del temps, vaig viure una situació fantàstica. Primer amb mi mateix, després amb en Jordi. M’agrada veure que ara, en el càrrec de director esportiu del Maccabi Tel Aviv, segueix el seu propi camí i demostra que té una manera de pensar, que és la seva. I sempre és coherent amb ell mateix. Això per damunt de tot. El que diu, ho compleix.

Mai no es pot estar segur de tot, però ara el meu fill té una feina fantàstica. I se l’ha guanyat tal com fa ell les coses, amb honestedat. Aquesta és la seva força especial, que li ha permès arribar al lloc tremendament difícil que ocupa ara. Al Maccabi tenen tres tipus de jugadors —jueus, palestins i àrabs—, que juguen i conviuen en l’equip. La funció d’en Jordi és formar la plantilla més forta possible. Però en determinats moments la meitat del públic, que, per exemple, són jueus, s’exalten perquè hi ha un palestí o un àrab jugant. I en Jordi és qui els defensa tots. Crec que per a ell també és una escola de la més alta categoria.

En definitiva, el meu fill ha tingut una carrera esportiva formidable, malgrat els problemes físics. Ha jugat a la selecció holandesa, en clubs magnífics com l’Ajax, el FC Barcelona, el Manchester United, l’Alabès i l’Espanyol. Després, amb l’entrenador holandès Co Adriaanse, va tenir una etapa molt bona al Donetsk d’Ucraïna. Finalment es va retirar l’any 2010 al Valletta FC de Malta, i es va convertir en entrenador. Després de passar per Malta i Xipre, ara és a Israel, on du a terme una tasca magnífica.

Tot això demostra que el meu fill té un caràcter fort. D’altra banda, era un noi que tenia una llarga cabellera que avui ja no té. Suposo que no deu haver estat fàcil superar tot el que ha passat. Per això valoro especialment que ara sigui on és.