CAPÍTOL 13

Probablement ja ha quedat clar que, per damunt de tot, estic enamorat d’un esport preciós, el futbol. Sóc crític amb el futbol holandès perquè em preocupa la gestió que es fa del nostre esport i del nostre talent. Per això intentaré explicar de la manera més senzilla possible com penso que s’ha de jugar a futbol, amb un estil de joc que faci que els jugadors s’ho passin bé, i que alhora sigui atractiu per al públic. Un estil de joc basat en la filosofia del futbol total.

Tothom sap que m’agrada el futbol d’atac. Ara bé, per poder atacar, primer has de defensar a dalt, i per poder defensar a dalt has de saber pressionar la pilota. Per fer-ho el més fàcil possible a tots els jugadors, cal crear tantes línies com sigui possible. D’aquesta manera, el jugador que du la pilota sempre té algú davant i algú al costat. L’espai entre qui du la pilota i aquests dos centrecampistes no hauria de ser mai més gran de deu metres. Si hi ha molt espai, el risc augmenta.

En principi, a mi m’agrada fer servir cinc línies, sense comptar el porter: els quatre defensors, un centrecampista central endarrerit, dos centrecampistes als costats pressionant cap endavant, un davanter centre en posició avançada o endarrerida i dos extrems. En una acció d’atac, la parcel·la de joc va de la meitat inferior del cercle central fins a l’àrea gran del contrari. Això crea un camp de quaranta-cinc metres de longitud per seixanta metres d’amplada, amb un espai d’uns nou metres entre línies.

Per què són tan importants aquestes distàncies? Perquè cada espai es pot cobrir amb més facilitat i eficàcia, i sempre hi ha prou jugadors darrere la pilota. Fixem-nos que, quan el Barça pressiona després de perdre la pilota, no es veu cap jugador a més de deu metres de cap altre company d’equip. I, a més, tothom està en moviment, de manera que la recuperació de la pilota és ràpida i amb un objectiu.

En aquest punt, molts equips holandesos cometen un error, ja que molt sovint el centrecampista que està situat en posició central ha de pressionar cap endavant i no quedar-se enrere, cosa que el converteix en un segon punta. Aleshores si un altre centrecampista s’endarrereix per cobrir l’espai que ha deixat, el defensa o l’extrem del seu mateix costat es quedarà amb un espai per defensar de vint o trenta metres en comptes de deu. Els jugadors perden el contacte, i l’equip perd el control del joc.

Davant hi ha espai per a un davanter i dos extrems. Que el davanter jugui en una posició endarrerida o avançada no té importància quan jugues amb cinc línies. Els dos millors jugadors que ha tingut Holanda es considera que hem estat Marco van Basten i jo: Van Basten jugava en profunditat, mentre que jo pressionava des de darrere.

Les línies han d’estar juntes, de manera que si un davanter en possessió de la pilota intenta alguna acció individual sempre té sis o set companys cobrint-lo. Encara més, quan jugues així se sol evitar passar la pilota al jugador que tens al costat. I així és com posem fi a la falsa aparença de control del partit que de vegades creuen tenir els equips holandesos.

Quan es fan servir bé les cinc línies i cadascú fa el que ha de fer, es creen triangles al camp, que són fonamentals per a la nostra tàctica. Un jugador es concentra a passar la pilota, l’altre a rebre-la i el tercer intentarà desplaçar-se a l’espai per rebre la passada següent. En resum, sovint la gent complica molt el futbol, però quan es fa fàcil és quan funciona millor. Per atacar es tracta d’aplicar correctament la tècnica, de fer servir correctament l’espai, de defensar davant i de pressionar la pilota.

Fem un pas més, sempre a partir de les mateixes cinc línies. És fonamental que tothom sigui conscient que la construcció de l’atac comença quan el porter té la pilota. Ell és el primer atacant, perquè en aquest moment els defensors es mouen més de pressa que els davanters; normalment un dels defensors corre cap endavant oferint-se per rebre la pilota, i a partir d’aquí, l’equip realitza el primer moviment col·lectiu. L’extrem ha de córrer cap endavant per crear espai per al defensa. Mentrestant, la primera línia de defensa contrària (és a dir, els davanters de l’altre equip) ja ha estat superada i tu estàs organitzant l’atac. El rival ha de prendre decisions per evitar que els defenses avancin, i el truc és anticipar-s’hi.

Posaré dos exemples senzills de casos en què les línies han de treballar juntes. En primer lloc, quan el teu davanter va cap a la dreta un dels defenses centrals de l’equip contrari ha de seguir-lo i l’altre ha de moure’s per cobrir la situació amb un home més que has creat quan el teu defensa ha pressionat cap endavant. Amb aquesta tàctica, l’extrem esquerre i el davanter s’enfronten a situacions d’un contra un. La segona possibilitat és que el lateral esquerre faci una passada de vint metres com a màxim fins al davanter, que a continuació la passa enrere al centrecampista de la dreta, que està arribant. Si el centrecampista ha mesurat bé la seva velocitat, tindrà avantatge sobre el seu oponent, la qual cosa genera situacions d’un contra un a la banda dreta del camp.

L’objectiu d’aquestes tàctiques és sorprendre el rival i fer que es desorganitzi. Per exemple, quan el lateral esquerre passa la pilota a l’extrem esquerre buscant la col·laboració d’un dels centrecampistes, i aquest supera un jugador rival, davant de la porteria pot passar qualsevol cosa. Quan el davanter rep la pilota, es mou cap a la dreta, cap al primer pal, i crea un espai per al centrecampista dret. Johan Neeskens va fer molts gols amb aquesta jugada. En aquest moviment d’atac, tres quartes parts de l’equip estan darrere la pilota i tothom està de cara a la porteria. Això elimina el risc d’un contraatac i tu estàs en la posició adequada per endur-te el rebot i per defensar pressionant.

És important que quan el lateral esquerre tingui la pilota el porter i la resta de la defensa organitzin l’equip. Mentre es prepara l’atac, els defensors i els centrecampistes estan preparats per reaccionar per si es perd la possessió. Pots dur-ho un pas més enllà fent que el teu davanter pressioni el seu porter quan té la pilota. Això augmenta el ritme i el porter es veu obligat a actuar més de pressa, i si els defensors i els centrecampistes estan en la posició correcta, al contrari l’hi poses encara més difícil. El davanter és ara el primer defensa, quan fa només un moment el porter era el primer atacant. Això demostra que cal anticipar-se sempre, tant individualment com col·lectivament. Ensenyar aquesta manera de jugar a futbol és relativament fàcil, i per això em sorprèn que els equips holandesos no siguin capaços de construir moviments d’aquesta manera. Fan passades laterals en comptes de jugar cap endavant, però d’aquesta manera no solucionen el problema, només el canvien de lloc.

L’espai al terreny de joc és el factor essencial, i, sobretot, crear-te el teu propi espai. Per fer-ho és crucial tenir clar un moviment o un conjunt de moviments. De vegades has de començar fent just el contrari del que vols aconseguir. Per exemple, quan un extrem vol controlar la pilota amb els peus, primer haurà de córrer endavant i després girar-se per rebre-la, igual que de vegades has de passar la pilota enrere per aconseguir una passada llarga cap endavant. O als córners, quan corres en direcció a la pilota abans de fer la sacada per arrossegar els defensors fora de l’àrea.

Cada posició, sobretot a la davantera, ha de gestionar aquest tipus de situacions, que no només afecten el moviment en si, sinó també com l’anticipa la resta de l’equip. Un moviment no hauria de ser mai una acció aïllada. La bellesa del futbol consisteix en el fet que cada acció en qualsevol posició està, d’alguna manera, relacionada amb les altres accions que tenen lloc a la resta del camp. Tornem a l’exemple anterior de l’extrem. Per rebre la pilota, ha de crear prèviament una situació que li permeti córrer cap endavant, però si, al mateix temps, el davanter del seu equip es desplaça cap al mateix espai, l’extrem no podrà fer l’acció que tenia prevista. Per això em molesta que, en situacions així, la gent culpi l’extrem quan el problema l’ha causat el davanter. No puc recordar quantes vegades m’he discutit amb periodistes que criticaven accions d’una sola persona sense adonar-se que la seva manera de jugar rebia els efectes del joc dels altres. Els seus companys no sabien treure profit de les seves habilitats. Especialment per als extrems, la interacció entre la posició i l’acció mateixa és crucial. És un tema molt seriós. Avui dia es veu quan un equip es queda amb deu jugadors. Aquest fet hauria de donar avantatge a l’altre, però en moltes ocasions l’equip que té l’avantatge numèric té problemes perquè, de cop i volta, no sap què fer amb l’espai extra quan el contrari es tanca darrere. Sovint no fan res més que passar-se la pilota per la defensa en comptes de pressionar.

L’única manera d’evitar-ho és jugar un contra un a tot el camp. El primer avantatge és que augmenta el ritme, perquè els jugadors contraris estaran sota pressió i quan perdin la pilota tu tindràs espai immediatament i superioritat numèrica. En aquest moment, tot l’equip ha de ser conscient de l’espai per oferir al jugador extra totes les possibilitats de fer un moviment decisiu. Quan jugues així, el contrari no pot permetre’s errors. Però tu sí, perquè tindràs un jugador més entre la defensa i el centre del camp. Ha de ser-hi per mantenir la pressió sobre la pilota i tenir més possibilitats d’interceptar-la. Jugar d’aquesta manera no garanteix guanyar, però sí que garanteix que crearàs cinc o sis grans ocasions per marcar.

També és important veure què pots fer perquè un company jugui bé i el teu oponent jugui malament. Per exemple, pots ajudar un company passant-li la pilota al peu bo. Pot semblar fàcil, o fins i tot poc important, però en un equip de nivell gairebé mai no veus un jugador esquerrà rebre la pilota amb el peu dret. De la mateixa manera, quan saps que el jugador al qual estàs marcant li agrada anar-se’n per un costat, situa’t de manera que ho hagi de fer pel costat contrari, amb la pilota al peu dolent. Això que dic pot semblar molt elemental però, desgraciadament, fins i tot al nivell més alt es veuen jugadors (i entrenadors) que no hi pensen. A tothom li agrada parlar d’estil de joc i de tàctica, però molt sovint s’apliquen malament. Posem per cas les posicions al camp. Per mi l’important no és si estem davant d’un 4-3-3 o d’un 4-4-2 o d’un 5-3-2, sinó que siguis capaç d’ajustar el teu estil de joc per tenir avantatge sobre el rival i convertir les seves virtuts en defectes.

L’art de fer jugar malament el contrari depèn molt del tipus de jugador que alinees. Els equips anglesos defensen sempre a l’home, i els defenses centrals són molt bons en el joc aeri. Per tant, quan jugues contra ells poses un fals davanter que reculli pilotes rebutjades. També poses dos extrems forts, perquè els anglesos tampoc no hi estan acostumats. Així pressionen i no deixen que els jugadors anglesos s’organitzin darrere tranquil·lament tal com estan acostumats a fer. En aquests casos surten altres coses a la superfície. Perquè la diferència entre jugar amb bona tècnica o amb mala tècnica és la velocitat d’execució. Aplicar pressió ràpidament implica velocitat d’execució, i molts defensors anglesos tenen problemes perquè a la Premier League, quan el seu equip guanya una pilota, el rival corre cap enrere, no cap endavant.

Arribats en aquest punt, vull destacar la qualitat extra del Barça. El que espanta els contraris no és només la presència d’un jugador com Messi, sinó també la manera com juga l’equip quan no té la pilota. Quan perden la possessió, tot i tothom se centra immediatament a recuperar-la. I com que juguen molt a prop de la porteria contrària, les línies es mantenen molt juntes, i quan recuperen la pilota són una amenaça immediata.

Aquest estil de joc cap endavant va ser, en el seu moment, la marca distintiva del futbol holandès. Desgraciadament, ens n’hem anat allunyant. I és una veritable llàstima, perquè el Barça i el Bayern de Munic continuen demostrant que funciona, i molt bé que funciona!

A més, és fàcil de fer. El més important és que l’equip sàpiga què ha de fer quan perd la pilota. Aquest aspecte és independent de la tècnica o del fet de tenir un jugador com Messi a l’equip. Té a veure amb l’actitud que inculques als jugadors des de petits. La manera i l’efectivitat amb què ho du a terme el Barça està determinada per la manera de formar els joves. Al Barça es feia així a la meva època d’entrenador, i avui dia es continua fent. Un exemple clar d’aquesta filosofia és l’elecció de situar al centre de la defensa Ronald Koeman i Pep Guardiola, dos jugadors amb instint atacant i capacitat golejadora. Cap dels dos eren defenses nats. Malgrat tot, la parella funcionava perquè defensar és una qüestió de posició, de velocitat d’execució i de capacitat d’atac. Si l’equip té aquests tres ingredients, pràcticament ja no cal ni que defensis.

Vull destacar que en el futbol sempre has de buscar trucs de joc que desarmin el contrari. Que el facin sortir dels seus esquemes mentals i de la zona de confort. Jugar amb aquest sentit pràctic també té com a resultat un futbol bonic. Un bon exemple és la manera de reaccionar quan perds la pilota, especialment si ets un equip atacant, no gaire fort en defensa. En un equip amb aquesta característica, si pots fer que els davanters pressionin la part alta del camp i posin a prova la velocitat i la precisió dels defenses rivals, augmentes la probabilitat que facin una passada dolenta. En aquest cas, els davanters inicien la defensa, i defensar en una situació significa cobrir distàncies de només quatre o cinc metres.

Hi ha nombrosos exemples de com es poden reduir alguns problemes no amb complicades intervencions tàctiques, sinó pensant amb lògica.

Amb referència a això que dic, en els últims anys he vist que els jugadors d’equips amb mentalitat atacant solen anar malament per dalt. A la meva època, el lateral dret Sjaak Swart marcava un nombre de gols inusualment alt en un extrem perquè podia tocar la pilota amb el cap per damunt de la seva espatlla dreta. Aquesta habilitat és necessària quan l’extrem esquerre fa una centrada i el davanter va cap al primer pal i l’extrem dret cap al segon pal. Per això en aquestes situacions se solen fallar ocasions senzilles, perquè intenten rematar amb el cap pel costat bo en comptes de fer-ho en l’altra direcció (l’extrem dret remata de cap a porteria per damunt de la seva espatlla dreta). El mateix és aplicable als defensors, que en aquesta situació de vegades es fan gols en pròpia porta.

El futbolista sempre busca maneres de fer mal al rival, però el rival fa el mateix amb tu. Quan veus que el teu oponent intenta treure partit del teu punt dèbil, has de ser capaç de contrarestar-lo. Tal com hem vist en les situacions anteriors, els exemples que citaré aquí parlen de reduir problemes. A Holanda hem perdut aquesta manera de pensar i darrere hi ha anat la resta d’Europa. En complicar-ho tot cada vegada més, hem perdut de vista les coses bàsiques. El més important per a un jugador és saber fer accions senzilles: passar la pilota, rebre-la, controlar-la amb el pit, ser capaç de fer servir la cama dolenta i jugar de cap. És a dir, les tècniques bàsiques. Tot són habilitats que poden entrenar-se.

Aprendre a fer una bona passada és qüestió de repetir-ho una vegada i una altra. Pot semblar tremendament avorrit, però estàs polint l’aspecte més essencial del joc. Passa exactament el mateix amb la recepció de la pilota: també és avorrit però en poc temps millores molt. A continuació cal combinar aquestes tècniques bàsiques amb el joc posicional. Els tornejos de sis contra sis a les Cruyff Courts, que fan quaranta-dos metres per vint-i-vuit, van ser creats amb aquesta intenció. I els quatre contra quatre, els set contra set o els quinze contra quinze? Doncs mentre facin que la gent, especialment els nens, juguin a futbol, ja estan bé. Però si es tracta de desenvolupar talent, només val el sis contra sis, que és el que permet que els nens i les nenes aprenguin, sense adonar-se’n, les regles bàsiques que s’apliquen al futbol real.

En primer lloc, hi ha un porter i cinc jugadors, de manera que es pot jugar amb tres línies. Però les línies estan tan juntes que has de passar bé la pilota per permetre que el company faci el seu moviment. No hi ha defensa lliure, perquè tothom està obligat a jugar un contra un, tant en atac com en defensa. Així, automàticament, els jugadors aprenen a controlar el seu oponent i a cobrir els seus companys. Sense haver d’explicar-los-ho, aprenen el joc posicional. I el porter també, perquè no només ha de fer parades, sinó que ha de cobrir l’esquena dels jugadors i, de vegades, també ha de jugar la pilota. Aquesta modalitat és perfecta per a les competicions de futbol base, per a nens fins a dotze anys, i després pot convertir-se en una forma d’entrenament. En resum, t’obliga a jugar en espais petits, un contra un, i a fer servir una tècnica senzilla. Oblida’t de jugar la pilota tranquil·lament enrere a la defensa i de fer passades horitzontals. Sense voler-ho, s’aprèn a no cometre els errors que molts jugadors holandesos fan avui dia.

Amb això vull subratllar la importància que té treballar els fonaments amb els petits. Com més aviat els dominin, més lluny podran arribar després. Sincerament, no té gaire sentit començar a fer altres coses si no es tenen les bases ben assimilades. Amb unes bases ben apreses, el talent té espai per créixer. Només llavors es pot començar a parlar de crear un onze ideal, format per jugadors que no només tinguin un talent inusual, sinó que també dominin les bases del futbol.

Normalment no m’agrada parlar d’un equip format pels millors futbolistes de tots els temps, senzillament perquè tots són tan bons que pràcticament no hi ha diferències de qualitat. Gairebé tots els antics i actuals jugadors d’elit reuneixen les condicions necessàries per arribar dalt de tot. Tots, sense excepció, tenen una habilitat natural, la qual cosa vol dir que poden assolir sense problemes el màxim nivell en una altra posició. Penso que Marco van Basten podria haver estat un lateral dret de talla internacional. Ho dic perquè m’ho pregunten sovint…

Arribats en aquest punt, segurament ha quedat clar quin tipus de jugadors busco. Jugadors amb una tècnica òptima, amb bona lectura del joc i, en general, amb un alt grau d’especialització. Sobretot això últim assegura el do especial que distingeix els futbolistes fora de sèrie. També han de saber usar-lo, perquè el talent no quedi subordinat al col·lectiu. Ho diré al revés: se serveix els interessos del col·lectiu quan el talent d’un jugador s’utilitza de la millor manera possible, i el truc quan ets dalt de tot és usar a favor teu tot el talent que tens mentre formes un bon equip. Si s’aconsegueix, l’equip s’escapa de la grisa mediocritat pel seu valor afegit.

Per al meu onze ideal, intentaré trobar una fórmula que permeti aprofitar al màxim el talent de tots els jugadors. Les qualitats d’un jugador han de complementar les de l’altre. Doncs va, comencem! Darrere d’extrems com Piet Keizer (per l’esquerra) i el brasiler Garrincha (per la dreta), hi posaria de centrecampistes Bobby Charlton (banda esquerra) i Alfredo Di Stéfano (banda dreta). Tots dos no només són futbolistes esplèndids i brillants des del punt de vista tècnic i tàctic, sinó que es complementen bé físicament. Això els deixa en una excel·lent posició per treballar per a dos estilistes com són Keizer i Garrincha (i no a l’inrevés). A la defensa, Ruud Krol (banda esquerra) i Carlos Alberto (banda dreta) també contribueixen amb la seva visió, tècnica i velocitat, a donar suport a Charlton i Di Stéfano, per evitar que els dos centrecampistes hagin de sortir de la seva zona.

En aquest equip de fantasia també hi inclouria figures com Franz Beckenbauer, Pep Guardiola, Diego Maradona i Pelé. Sobretot Pelé i Maradona es complementarien perfectament, perquè l’enorme sentit de la responsabilitat de Pelé connectaria bé amb l’individualisme de Maradona. Estic convençut que, durant el partit, Pelé cuidaria en Diego d’una manera una mica paternal (això els futbolistes ho saben fer), i que Maradona també aportaria coses a Pelé, i això el faria ser ben valorat. El porter del meu onze ideal seria el llegendari Lev Iaixin perquè, enmig d’una combinació de talent tan impressionant, no fa cap mal comptar amb una figura paternal i tranquil·litzadora que faci tocar de peus a terra totes aquestes estrelles.

En tots els debats sobre futbol evito expressament parlar de «capacitat atlètica». Odio aquesta paraula, perquè en els últims anys la cosa ha sortit de mare. Anem per un camí en el qual el futbolista cada vegada ha de córrer més i cada vegada juga menys a futbol, quan precisament el truc consisteix a fer córrer la pilota per l’espai perquè no siguin els peus els que hagin de córrer.

Això ens du de manera natural a analitzar quina és l’aportació de cada jugador al rendiment col·lectiu. Cada jugador té, individualment, uns components propis de tècnica, visió i talent. El pas següent és que els onze jugadors junts han de fer servir l’espai del camp per construir un bon joc.

Després necessites sentit de l’ordre, la visió de saber qui ha de situar-se i on ha de situar-se per tal que les línies estiguin juntes. Veure les línies massa separades em fa posar els nervis de punta, perquè vol dir que una part de l’equip està obligada a cobrir distàncies massa àmplies, quan precisament la clau és que els jugadors aconsegueixin estar junts. Si es fa això, es crea una situació en la qual la pilota fa la feina. A partir d’aquí, tot es redueix a una qüestió de tècnica, que és necessària en aquestes situacions i per això, en teoria, és la cosa més senzilla del món. Necessites intuïció per mantenir les línies juntes, tècnica per deixar que sigui la pilota la que treballi amb eficiència i, finalment, la feina s’ha de completar amb talent. L’important no és córrer, sinó mantenir els ulls oberts i centrats en el joc. Si aconsegueixes dominar això, hauràs dominat l’essència del futbol total.