EPÍLEG

LEWIS CARROLL,
Alice in Wonderland

El capvespre s’ha ruboritzat amb una discreció molt professional. A Cadaqués la llum del sol se’n va rere el Pení lentament, sense dir res, si vostès em perdonen vaig tirant. Es transforma en un llarg reflex del seu passat i aquesta llum indirecta, que es posa durant diverses hores damunt del poble, l’aparta una mica de tot el que succeeixi al món. Li dona llum pròpia. Al lluny, sobre el blau de tub gastat del mar, encara corren algunes cabretes escumoses i es va estenent un porpra de mocador persa. Un aire molt tebi i oportú ha entrat en escena, s’ha ficat pels carrers i m’ha obert els ulls.

El Rolex, damunt la tauleta, juraria les 6.57 però ja no gosa.

Santa Maria assegura les set de la tarda.

Els llençols de l’habitació fan xip-xap entre els plecs de mandra còsmica.

M’he incorporat amb sensació de febre, febre de les agradables, de les que s’assaboreixen a la infermeria en horari escolar. Fa calor, tinc fred. La tarda serà malva i esventada i les pedres de platea brillen com petites magranes d’or. La platja buida. Setembre a la tarda. Com que feia una solitud tan gran a les terrasses dels bars, i com que ni les cadires i les hamaques ni els vells del poble ja no em feien companyia ni safareig, he vingut a fer una migdiada. Una migdiada important, de cul a l’aire i de vent xiulador que ballava el cancan amb les cortines i que es ficava per tots els racons de la cambra com si un tornado s’hagués d’endur la granja de Kansas a un regne en Technicolor. Quan he obert els ulls he vist el rellotge mal sincronitzat amb el temps i, després, la pometa mossegada del Mac. El teclat es va poder reconstruir peça a peça com una mandíbula juràssica, el vidre van haver de posar-me’l nou, la pantalla va aguantar. I ara mateix aguanta, encesa, vetllant la meva migdiada. Encesa d’indignació. Com si recordés perfectament el que vaig fer davant d’ella, la nit que vaig matar l’amor de la meva vida i que vaig esquitxar-li el vidre.

Aquest és el meu pecat original. El meu indigne capítol delictiu, que taca la meva biografia i encara taca per sempre aquest blanc immaculat. No t’enfadis, diria jo a la pantalla, només és la veritat. Només són paraules. Però l’ordinador respiraria fondo i em respondria que les paraules també són fets, i que pels fets em coneixereu. Sí, la pantalla em mira amb cara de què m’has fet. De no et perdonaré mai. De núvia violada.

M’agrada que les rajoles d’aquest terra d’hotel siguin tèbies. A la meva dreta perdura la Bíblia, resant vespres damunt la tauleta de nit, donant fe —Llit i dues tauletes de nit atacant ferotgement un violoncel, 1983, oli sobre tela, col·lecció particular— i preguntant-se ara on és la noia, eh?, on és l’instrument, on és ara aquella noia que anava amb tu i que devoraves amb la llengua i amb els ulls i amb l’ànima com qui devora una novel·la i que et feia anar així. On és. I on és la teva dona, on són els teus fills, on és la gent que t’estima. Per què t’has quedat tan sol. Què has fet. Per què has de voler una habitació amb llit doble, tu, ara.

De debò que m’hauria agradat acabar d’una altra manera, no ho sé. Un retorn a Kansas, o a Camelot, o a Houston, vull dir per exemple, vull dir etcètera. De debò que tot hauria pogut acabar d’una altra manera. O no ho sé. O directament, no acabar.

Ara ja m’hi he buidat, ja queda clar qui soc. Darrere del personatge hi havia algú que es creia amb el dret de donar i treure vida com si fos un déu o un aprenent de bruixot que ara s’adona —massa tard— del mal que ha fet. Être Dieu, sí. Però mare meva, però què he fet. Però com he pogut. En què m’he convertit. Crim passional, violència masclista, violència masculina. Ni tan sols vaig tenir la decència de deixar en pau el Seu cadàver, me’l vaig endur amb mi com si m’envaís una síndrome de Diògenes o d’Estocolm o de Stendhal o totes tres alhora. No volia abandonar-la com un reliquiari, ni deixar que se li podrissin les molècules i l’envaïssin les formigues i les mosques de visió parabòlica tridimensional i la comunitat de cucs i de larves creats a imatge i semblança meva.

Només em quedava dur el cotxe fins a prop del cap de Creus, quasi quan ja es feia de dia, i enfonsar-la dins d’un tros de mar. Sí, havia de tenir un adeu poètic. Torna al lloc d’on has vingut, no seria capaç d’enterrar-te, ni a Tu ni el Teu record. T’amaro. Et torno al regne de les sirenes de pell esblaimada. I quan vaig acabar de veure-la desaparèixer com una pinzellada lívida enmig d’una paleta de blaus marins, vaig saber que havia de fer una altra cosa: escriure’n el relat sencer. Ressuscitar-la per salvar tots els homes. Res d’oblidar, res de passar pàgina o passar pantalla. Tornar un dia amb calma, reservar habitació i reconstruir els fets com qui reconstrueix des de zero un temple expiatori. Confessar, expiar, demanar perdó. I en acabat enviar-ho a alguna editorial i a veure si els agrada el meu pas radical a la no-ficció. Deixar d’amagar-me com el sol rere les muntanyes, i donar la cara, i fer que la Paraula es faci home. Confiar que pugui arribar per al proper Sant Jordi, això estaria bé. I confiar que sigui prou veritat, prou versemblant, prou autèntic.

Al final, tot pot ser veritat. Al capdavall tanta raó tenen les ulleres colorants de Warhol com la sereníssima república intrauterina de Leonardo. No? O la mirada vertical del Greco, o la bellesa comestible de Gaudí, tots tenen raó. Tots. I la Mà de Déu de Rodin, tan esculpida per l’home, tan divina. I la violència ibèrica de Barceló o de Picasso, i totes les novel·les del món, totes les ficcions del món, totes diuen la seva sobre la realitat i totes fabriquen realitat. Com també són reals i versemblants i verídiques totes les paràboles, tots els àngels i coloms i crucifixions i resurreccions i tots els testaments antics i nous, de manera literal, des de la primera frase del Gènesi. Tot és veritat perquè algú ho ha creat així. Hi ha pous de veritat en les millors enganyifes.

Ara escric des del Marítim, convençut que això ja és el final. He demanat un plat d’ostres i un no sé què per beure. Diria que un vi blanc.

Em porten un vi blanc.

Contemplo el gran happening dels grocs i ocres de les parets. Els balcons ornamentals es van perlejant per la llum dels fanals, que ja demanava torn. L’únic núvol de la sessió golfa s’ha anat fent llarg i estret com una teula de pissarra, però maquillat d’un rosa cursi amb purpurina. M’he dut a la boca el mar sencer banyat amb una llàgrima de llimona, i això ha posat el punt just de tragèdia al cunnilingus etern i inigualable que és menjar-se una ostra. Una guitarra gitana ha raspat alegries indeterminades des de l’altra banda del passeig, i després ha puntejat els primers compassos del Destino d’Armando Domínguez. M’he sentit trist i blau, amb el contorn taronja retallant-me els cabells i les espatlles com en els contrallums d’un casas, i encara m’ha semblat sentir que em bressolaven les violències atmosfèriques de la becaina. M’he sentit trist i blau, però això ja ho he escrit.

Però és que encara m’hi sento.

El poble s’ha anat buidant. El setembre setembreja i tothom va tornant amb comptagotes al món irreal de les oficines, i ara aquí només queda un grapat de morts vivents escurant el temps de descompte i els estiuets de Sant Martí que puguin treure el cap. Em pregunto si se’m creurà, la gent. Qui farà cas de les meves memòries, de la meva memòria. No ho sé. Jo només dono la meva més sincera paraula de deshonor.

Ara les llums del passeig apareixen alineades com si fossin espelmetes d’un altar o d’una capella. Com que he plorat una mica se’m fan un xic borroses, en un llarg efecte bokeh. L’aigua blava s’ha tornat negra pirata, negra vi negre de negres, negra aventura d’estiu. En canvi, el vi blanc que em fa companyia —i que també acompanya aquests mol·luscs bi i trans sense pecat natural, sense masclismes, sense feminitats, sense rol i sense perla— és sec com una pluja seca. Entra dins meu com una aura líquida i transparent, com una presència sense cos. De fet, totes les coses que apareixen davant meu em semblen mig somni, mig núvols que fan formes, mig roques del cap de Creus que esdevenen escultures del vent. Al final és irrellevant si les coses són més o menys reals, oi? Això de viure ja és prou surrealista, si resulta que se’n pot fer una obra d’art. Un espectacle. Un teatre, un museu, un teatre-museu, un llibre, una ficció, la ficció ens farà lliures. Aquí l’únic important és que Ella va aparèixer al món per trencar les aigües plàcides de la meva badia, amb Ella va començar i va acabar tot. Amb Ella vaig travessar el mirall. Davant d’aquest vespre lilós, lilós amb ganes, amb colors de gala, davant d’aquest vespre per emmarcar, jo només soc algú totalment prescindible. Una taca fosca en un racó del quadre, un gargot, una signatura. Un home. Només soc un home. Sense Ella jo ni tan sols faria acte de presència, res no hauria succeït, res no hauria existit. Cap relat no s’hauria escrit, i al final jo no hauria viscut mai una immensa mentida.

Mai no hauria viscut de debò.