SEGONA PART: PIGMALIÓ

LEIGH HARLINE i NED WASHINGTON,
Pinocchio

La segona part de la nostra història va ser molt més d’allò. Més…

Anava a escriure perillosa, però és que no ho sé.

O sí, perillosa.

No.

A veure.

Com explicar el que va succeir després, i que al mateix temps resulti versemblant? Vull dir creïble. Vull dir que el que va succeir va ser tan d’allò, tan no sé, que encara de vegades ni jo m’ho crec. Tantes vegades he ensenyat als meus alumnes com s’afronta una segona part, i en canvi ara no me’n surto. No sé ni per on començar, no sé ni per on continuar. Com explicar el que va venir després i que a més tothom em pugui creure, i que a més encaixi, i que a més no resulti forçat ni fantasiós, i que a més sigui una història que valgui la pena de llegir. Vull dir de viure. D’escriure.

No ho sé.

No sé per què explico tot això.

Sí que sé per què explico tot això.

L’Agnès va decretar fer punt i a part amb mi, per molt que sabés —ho sabíem tots dos, Agnès— que la nostra relació feia anys que estava en punt mort. La idea era fins que la mort ens separés, sí, però és que la mort ja ens havia arribat. O, si més no, el coma profund. Jo mai no hauria patit aquest tipus de crisi sentimental, o més ben dit matrimonial —els sentiments ja d’allò—, si la nostra història no estigués tan amortitzada. No em diguis que no, vivíem en pilot automàtic, la nostra vida era tan pràctica i tan realista que ja era mentida. I crec que si li hagués expressat tot això a l’Agnès, amb la mà al cor, potser ella hauria admès que era prou veritat. Vull dir, prou versemblant. Prou creïble.

Però com que encara em creia un tros d’home, com John Wayne o De Niro o Eastwood, un paio dur que podia amb qualsevol brega i un matxirul·lo capaç de compaginar tots els papers de l’auca, vaig decidir continuar mentint més que no respirava. En lloc de plantejar un punt final, vaig continuar les dues històries alhora. I evidentment, vaig deixar d’escriure. No tens temps d’inventar per als altres quan tens prou feina inventant per a tu, quan et trobes en plena batalla amb la vida —amb les dues vides— i ja no dorms ni al teu llit i la teva dona et diu que encara no sap si podrà perdonar-te perquè l’has decebuda com a home. Em va dir —i cito literalment— que ja no em veia de la mateixa manera. Que l’havia —obro cometes— «decebuda com a home» —tanco cometes—. Que necessitava distància. Que necessitava temps, i espai.

Temps.

Espai.

I que fàcil que és deixar espais quan escrius, barra barra barra. O tres punts que posin suspens a l’acció, i llestos. O posar-se a fer salts en el temps com si fossis el puto amo de la galàxia, decretar flashbacks i fast forwards amb un simple tactactactac. Però aleshores no: aleshores el que em passava no era cap somni, on el temps es pogués fondre com un rellotge o com un camembert. Era la vida en real i en temps real, en viu i en directe, online i 3D i interactiva i amb efecte surround. No podia crear forats negres ni distorsionar el mirall, o fer les coses més còncaves o més convexes. Les coses són com són, tal com ragen, tal com sonen, tal com venen. La crua realitat, la bruta veritat i tota la dura veritat i res més que la puta veritat.

On s’és vist, dirà la gent. Ja no és el que era, diran els lectors. Quin desgraciat. Fins i tot sé com m’ho prendré jo mateix: ho negaré tot. Segur. Perquè sí, perquè em conec. Però m’és igual, perquè ara ja he començat, això és ben bé com el Big Bang, si no ho escrivia explotava. Hi ha coses que han de passar i prou, com aquest cafè que existeix sense existir encara. Sí que triguen, tu. El bar Marítim és com tenir els anys vint o els anys trenta clavats a la platja, és un bar elegant com ell sol, que sembla que dugui corbatí i barret de palla. Amb tipografia pròpia i única, d’abans de la guerra, però també amb els setantes i amb Hamilton i Duchamp i Dalí i tota la gauche divine encadenats als bancs de fusta o enganxats als botons capitonats del chester. Només mig ple —el setembre ja toca retirada—, però encara hi ronden alguns francesos de França i alguns empordanesos de Barcelona i dos o tres iaios d’aquí que miren el mar i les dones, i també miren els homes que miren les dones, que semblen voler ser totes elles filletes de les oliveres i nebodes del mar. I jo em miro els iaios que ho miren tot i la platja com un balconet de pedres i també de tant en tant l’escuma del meu cafè inexistent, com un pitonís que hi albira el futur. Sí, jo sé tot el que passarà quan se sàpiga la veritat. Quan tothom llegeixi el que escriuré. I quan acabi d’escriure el que llegiran.

—Gràcies.

El cafè.

El tro.

I ara passarà exactament el següent: que trauré una estona els dits del Mac i posaré els ulls al processador de textos de l’horitzó. I aleshores em duré als llavis aquest cafè materialitzat damunt la taula, com els pensaments se’m materialitzen a la pantalla. Tot el que desitgis se’t farà realitat si ets honest, valent i responsable, crec que va dir la fada a Pinotxo. Però com que d’honest no en vaig voler ser, és ara que s’acabarà sabent tot a mesura que girin les pàgines. Sí, ho sento. I no servirà de res que ho negui, o que provi de negar-m’ho. No hi ha escapatòria. És com si s’hagués acabat el compte enrere contra la paret, divuuuuit, dinoooou… vint. I la Veritat es gira a poc a poc, i obre els ulls amb malícia, sabent perfectament on m’amago.

Que comenci la cacera.

Encara no m’he pres el cafè i ja és el més bo que he tastat a la meva vida.

Sí, segur que ho negaré tot. Per vergonya, o per honor, o per orgull, o jo què sé. Perquè soc qui soc. Perquè soc així de miserable. Potser sí que acabaré negant que, mentre jo encara passava les nits al sofà esperant la clemència matrimonial, un bon dia vaig tornar a la Seva feina. Era al voltant de dos quarts del vuit del vespre, aprofitant que guardo aquella amistat amb el director del Museu Nacional. Amistat de debò, de fa temps, de les de dir-se cabró i fill de puta i cagondeu com et va la vida. Amistat de bromes masclistes i de missatges porcs i de vine quan vulguis que això és casa teva. I soc capaç de negar-ho tot algun dia, tot plegat, negar que vaig estar cinc minuts caminant davant la façana majestàtica, vora el tors d’estiu d’Aristides Maillol que es bronzeja al mirador de Montjuïc. Entro, no entro. Ho faig, no ho faig. I potser negaré que llavors, després de dubtar una mica, vaig pensar que bah. Que què collons. O què cony, no me’n recordo. De fet no volia veure-la ben bé a Ella, només volia passar de puntetes pel Seu espai i pel Seu Univers i esbrinar-ne més coses, treure’n mostres, fer un petit gran pas per a tota la humanitat i obtenir dades sobre l’atmosfera, l’aire que hi corria, la gravetat, l’entorn, el paisatge i l’art que l’envoltava i els objectes que la miraven, el tros de galàxia on Ella orbitava lluny del meu petit asteroide sense rosa.

Segur que un dia negaré que finalment vaig entrar al museu, és a dir a casa meva, i que el director i jo vam dir-nos hola cabronàs i com va la vida fill de puta, i que vam parlar una estoneta de les moltes coses de l’art que m’agraden, de Monet i de Bacon i de Hirst, sí, de Hirst també, perquè Hirst és un homenatge a la dignitat dels objectes. Com Dalí amb les rodes de Pirelli de Portlligat, oi? No hi estàs d’acord? Però l’amic i director i fill de la gran puta no acabava ben bé de veure-ho perquè la dèria pels objectes és una cosa molt meva i perquè justament, en el cas de Dalí, no és l’especialitat de la casa i sobretot perquè, per començar, ja he dit que un dia negaré que res de tot això passés mai. Fins i tot negaré que preferíssim parlar, a falta de dalís, doncs de l’estimat Ramon Casas i de les dones d’en Casas i la delicadesa i la manera que té de fer els teixits que sembla quasi la mateixa manera que té de pintar l’aire o les pells o els culs, i dels dos petits casas que es guarden al magatzem del museu com dos grans reserves al celler, i que no vaig demanar si us plau de poder veure.

—Només faltaria! —negaré que em concedís.

—Segur?

—Però si això és casa teva, ja ho saps!

Tampoc no recordaré que, fins i tot, l’antic col·lega em donés permís per passejar pel museu tot sol. Perquè sentint-ho molt ell no em podia acompanyar perquè havia d’atendre unes trucades importants —de fet tenia ganes d’anar a la dutxa privada del seu despatx—, però que per favor. Perquè els amics són els amics. I perquè tu ets qui ets.

—Eh, fill de puta?

—Així, a aquestes hores? —no vaig preguntar—. Però si ja esteu tancant, no?

—Res, res. Jo ja deixo l’avís a seguretat, pren-te el temps que vulguis. Va, records a la família, cabronàs!

No, senyoria. No, membres del jurat. No, senyor agent. Jo no recordo res. No recordaré haver deixat de banda les joies medievals de la corona i haver-me decantat aquell vespre per la secció de Modern, que la tenia menys vista, i així poder tenir l’honor de tornar a saludar els picassos o els rusiñols o els fortunys, ara de tu a tu i amb més calma, fills de puta, cabronassos, quant de temps, què tal tot, cagoncony, com va la vida. Ni hauré passejat per aquelles sales ben refrigerades i il·luminades amb temporitzador perquè vivim en l’era dels edificis intel·ligents i dels interruptors amb memòria. No com jo, que no recordaré res. Res de res. Ni tan sols haver notat, de sobte, alguna cosa estranya. Sí, un altre de sobte.

De sobte era com si, fora de l’horari obert al públic, encara quedés algun visitant en aquella sala 37. I també negaré haver mirat cap al Desconsol d’en Llimona, que més que desconsolar-se semblava amagar-se dels meus cops d’ull embogits. A la meva dreta el cavall de Meunier no s’abeurava com si també dissimulés, i al bell mig de la sala la Cleòpatra de Campeny no es feia la morta. La dona amb barret i coll de pell de Picasso, penjada d’una paret molt al fons, no em mirava de costat i alhora de cara —i alhora de costat— com dient què mires, què busques, què fas aquí, qui ets tu, a mi la guarda, seguretat!, seguretat! I potser tampoc no recordaré que no era a la 37, sinó a la 34, o més aviat a la 29, vora la inacabada i interminable batalla de Tetuan, d’on m’adonava que venia algun soroll.

No me’n recordaré perfectament.

I potser no aconseguiré recordar mai de la vida que allí al mig, al darrere de L’Edat de Bronze esculpida per Rodin, va aparèixer Ella. Com un llamp. I que va aparèixer fent justament allò tan prohibit al Paradís: tocar. Sí, senyores i senyors. No, senyores i senyors. Ho negaré tot. Negaré la major, i la menor, i negaré el Seu nom tres vegades abans que canti el gall. I també negaré categòricament haver-me amagat darrere d’Els primers freds de Blay, amb avi i nena resguardant-me, i haver espiat com Ella s’acostava al cos nu d’aquell jove tan Rodin, tan pur, tan primitiu. Tan modern. No recordaré, però és que ni que em matin, que va fer un gest com si volgués netejar-li una taca del bíceps dret, però que després aquell gest va esdevenir tota una carícia. No recordaré que vaig pensar que aquella noia s’hi estava jugant la feina, tenint contacte carnal amb el metall, a aquelles hores del museu tancat i del silenci més absolut. Però tant se val. Perquè també era de suposar que devia saber el que es feia, allí dreta, darrere de la famosa figura batejada amb mil noms i amb rèpliques a París, a Berlín, a Nova York, a Washington, a Tòquio, tan replicada i alhora tan inigualable. Aproximant-se com una amant que s’aproxima a l’esquena robusta del soldat, la cara vora el coll de bronze, com per dir-li alguna cosa important a l’orella, com per estar a punt de cantar-li Let’s Do It de Cole Porter amb veu de puteta. I no recordaré el següent. A partir d’aquí ja no recordaré que li va agafar la mà immòbil i després l’altre bíceps negre, prenent-se confiances de mortal, i que va fer lliscar els dits fins al pit fred i robust, on ja van romandre una bona estona. Com retenint-lo, com impedint-li escapar. Després, la vall fosca de l’abdomen. Però no té major importància, perquè al capdavall tampoc no em vindrà al cap com va mig abraçar-se a la pell llisa, forjada feia un segle i mig, i com després de sobte ja va aparèixer del tot abraçada al cos escultural, enganxada a l’Edat de Bronze, a l’Edat de Ferro, a l’Edat de Pedra, a l’Home que Desperta, al Derrotat, a l’Home de les Primeres Edats, al Soldat Ferit, al Despertar de la Humanitat que semblava prendre vida com si despertés d’un malefici de mil mil·lennis.

No sabré mai si Ella va adonar-se de la meva presència.

Això no ho sabré mai.

Entre altres coses, perquè res d’això no haurà succeït mai. Oi?

No va succeir que damunt dels músculs glaçats caigués la pell viva, els dits femenins i clars com una costella crua, i també aquells braços que tenia de geneta d’algun cavall inesperat. I els cabells negres, llisos i juvenils. Sota la roba d’Ella oblidaré haver recordat aquell cos més aviat petit però perfecte, adaptable a una mà ansiosa, com un motllo perfectament ideat per al desig. Proporcionada, tensada com un llenç, pits petits però enlairats, coll de ballarina, cul esvelt. Abraçada amb el cap alçat a l’home escultural, seriosa i transportada, com una cantant en un videoclip amb fum i boira. I jo, darrere d’aquell parell de fredolics de marbre blanc que em protegien i em feien de mur amb gelosies, no recordaré haver contemplat mai una escena tan inoblidable com la que negaré haver vist. De les més excitants i sensuals de totes les situacions que hauré oblidat. Fins i tot se m’esborrarà de la memòria que Ella besés aquell coll ferri i que, encara des del darrere, anés acostant la Seva mà al penis brillant i insensible. Com si pogués despertar-lo màgicament, per gràcia i obra humana. Oblidaré que el va acariciar de forma tan gentil que fins i tot a mi se’m va metal·litzar la carn, que un no és de pedra, mentre en canvi aquell soldat tan rígid semblava voler-se fondre. Com si a l’estàtua li tremolés la perfecció, li tremolessin les cames i els fonaments, com si volgués rendir-se i ser menys immortal que mai. Mentre jo en canvi volia ser estàtua, ser tocat, ser esculpit, ser objecte de desig per un instant i ser vençut per Ella. Consumint-me de gelosia entre les gelosies modernistes, com morint-me, com volent morir-me, mentre el soldat prenia vida. Com si no m’importés res més al món que passar a ser de bronze o de fang o de pedra o de qualsevol material noble o innoble. Posar-me a les Seves mans. I per tant no s’estranyin si en el futur juro no recordar absolutament res d’aquella tarda-vespre, i si m’apareix dins del cervell una immensa llacuna, senyores i senyors, fiscal i jutge, membres del jurat, perquè segurament algun dia no recordaré com si fos ahir cada detall de tot el que no vaig veure al museu. Hi ha coses que es recorden per sempre i d’altres, en canvi, millor oblidar-les tota la vida.

—Què prendran els senyors?

—Jo… —vaig dir.

—Cafè —va dir mentre tancava la carta, com si ja l’hagués repassada de dalt a baix amb un sol cop d’ull, com si la carta fos un home.

—I per al senyor?

—Per a ell també.

—Però… —vaig fer cara de dir.

—També pots demanar una aigua —va concedir-me.

—No, d’acord —vaig dir. Vaig dir, sense dir absolutament res.

El restaurant de l’hotel Wittmore, amagat al fons del cul-de-sac del carreró Riudarenes com si fos el secret més ben guardat del Barri Gòtic, és un dels pocs establiments que hi ha a Barcelona que sembla condicionar l’aire amb injectors d’aires nord-europeus. No sabria dir, no sabria escriure, si sembla un local britànic o francès o austríac o mira què et dic, de vegades sembla tan i tan europeu que diries que és un restaurant de Nova York. Biblioteca alta i d’attrezzo, llar de foc, llum reclosa, Le Monde i el New York Times planxats a disposició, un canelobre de quatre punxes fonent-se com una façana del Naixement, tasses de porcellana fina, sofàs quasi de bata i pipa, cambrers de blanc Titanic. En tot cas és un racó de disciplina anglesa col·locat enmig del tutti frutti naïf i rumber que de vegades estampa Barcelona. I hi fan sonar una música vivíssima i retro com Sinatra escampant la notícia, o Piaf sense penedir-se de res, o Jimmy Fontana fent rodar el món i algun dia excepcional Julio Iglesias oblidant-se de viure. Aquell dia plovia i feia sol i després de Claude François, comme d’habitude, ara pujava a l’escenari el món meravellós de Louis Armstrong. Tot predisposava a la nostàlgia, però la veritat és que l’atmosfera no era del tot trista. El ram de flors gegant de la barra deia primavera, verds granatosos, carpe diem i tempus fugit i mai no és tard. Els objectes estaven ben disposats, cadascun al seu lloc, perquè al Witty saben posar els objectes on pertoca —que és un art tan rar i intuïtiu com la literatura—, i a mi concretament em van col·locar a la taula 6 al racó esquerre, tocant al pati amb jardí vertical. Vaig presentar-m’hi abans que Ella, amb els meus millors texans i una camisa blanca amb corbata grisa que volien ser humils i elegants com la falsa identitat d’un espia britànic. Als peus, en canvi, unes vambes beix amb cicatriu Nike blanca que deien ei, que t’he dit que em miris. I a més, m’havia tallat els cabells. Una mica. Emetia gotes de perfum infal·lible, ni massa juvenil ni massa caduc. M’havia esforçat molt en quedar bé, en fer campanya electoral, en guanyar-me la Seva atenció després que l’Agnès m’hagués negat el pa i l’aigua i les dependències matrimonials. I pel que fa a Ella…

… Ella, en canvi, podia anar com volgués. A mi Ella em tenia rendit als Seus peus vestís com vestís, dugués les sabates que dugués, i aquell dia per primera vegada anava sense l’uniforme del museu. De fet Ella no sabia —o jo creia que no sabia— que l’havia vista agafada a una estàtua de bronze, fent-hi l’amor, concedint-li la vida, fonent-s’hi en una abraçada. I ara em duia un abric de groc Gauguin o més aviat de groc Givenchy per a Audrey Hepburn a Xarada, molt adorable i molt seixantes, com exhibint l’exclusiva de l’alegria o la patent de la feminitat. I una samarreta blanca a sota, pim, pam, fora, i mira que fàcil que és transformar una peça vulgar en un sudari pop. Com si amb qualsevol peça aconseguís marcar tendència. Ella no havia de fer esforços per estar perfecta, per anar a la moda, per ser la moda.

—No m’estranya que la teva dona estigui enfadada —va llançar.

—I tu? Que t’és igual, que estigui casat?

—Jo en tinc prou coneixent la situació —va resumir, amb una fredor esborronadora—. No puc ajudar-te a millorar si no ho sé tot de tu.

—Doncs mira, ara ja en saps una cosa més.

—No deu ser fàcil —va concedir—. I ara què penses fer? Vols que ens deixem de veure?

Deixar-nos de veure. Com si em pogués permetre deixar-la de veure, fins i tot quan tancava els ulls.

—El que vull és provar de ser sincer —vaig tenir els collons de dir—. Amb ella, amb tu, amb mi mateix.

Vaig sentir una mica de picor al nas.

—Mira, saps?, el que més molesta una dona no és la mentida —va agafar amb les dues mans la tassa florida que li servien, com si beneís un calze—. Tothom menteix, no és això, en el fons es podria arribar a entendre un engany com el teu. Una relliscada, una crisi, etcètera. Però és que tu, en canvi…

—Jo, en canvi, què?

—T’hi poses sucre?

—Al cafè? Normalment sí.

—No t’hi posis sucre.

—Per què?

—No t’hi posis sucre.

Ella deia aquestes coses i dient aquestes coses tornava a aturar-me la vida. Vull dir, girava completament el relat i la conversa. No sé com s’ho feia. I per tant vaig abandonar els daus de sucre al platet, com renunciant a un joc d’atzar sense números, i vaig continuar escoltant-la. Ens miràvem de banda a banda de la taula, del tauler, com un peó contra una dama amb els caps inclinats. Les dues figures de L’Àngelus de Millet. Una mantis religiosa davant del seu pregadeu.

—El problema és que tu menteixes fent créixer el nas —va explicar, com si em fes una classe de vida—. Entens? No es menteix així, sense saber-ne. Ho dic pel teu bé, eh? Menteix si cal, però no donis tantes pistes. No insultis la seva intel·ligència.

—Com?

—Ni la de cap dona.

—Em parles com si fos un nen.

—Ets un home —va posar sucre dins la Seva tassa, i va remenar amb la cullera fent un clinc-clinc delicadíssim—. Aquest és el problema.

—No et segueixo.

—Doncs que un titella de fusta no menteix mai —va sentenciar, i va desar al platet la cullera i les mitges tintes—. Són els nens de carn i ossos els que menteixen, vull dir les persones, la gent, els homes. No em miris així, és la veritat. Un objecte amb cordes no falla.

—Home…

—Aquesta és la realitat, aquest hauria de ser el conte. A això s’haurien de dedicar les fades.

—A què?

—A transformar els nois mentiders en ninots de fusta.

Vaig començar a entendre que jo, a Ella, no la impressionava. Li era igual el meu personatge, que aquell home fos qui era. Aquest home ja no era el més important i havia deixat de ser el centre de l’Univers, havia deixat de ser l’estació de Perpinyà, si és que ho havia estat mai. Ella em veia simplement com un home, un home casat, un burro espatllat. Un nen fràgil que, com tots els nens de debò, es crema quan juga amb foc.

—Perdoni, està ocupada?

La cadira del meu davant. Aquí, a la terrassa del Marítim, davant del mar a primera línia de platea. I penso que si en aquest instant pogués inventar la meva vida amb un cop de tecla, amb un F1 o amb un Ctrl-alt-supr, patapam, com quan decreto llamps o profetitzo cafès, juro que no estaria escrivint aquesta història sinó prenent un vi blanc a bord d’aquell vaixell blau de vora el far de cala Nans. Aquell d’allà a la dreta, el primer no. El segon tampoc. Aquell. Seria allà a bord disposat a passar-hi tota la tarda, tot el vespre i tota la nit. I potser un iaio mig pescador mig pintor pintaria tot el paisatge sense veure’m però em pintaria igualment, perquè em tindria dins d’una petita pinzellada blava amb taca blanca, bruta, pastosa. Així voldria estar. En pau. Només barrejant-me amb els colors i amb el mar que no s’acaba i que no comença. Somrient. Rient. Vivint. Vivint, en lloc de recordar. Vivint, en lloc d’escriure.

—Hola?… hola, està ocupada?

—Sí —he mentit.

Ha xisclat una gavina.

L’ha seguida una altra gavina.

—Ah…

—Ho sento —he tornat a mentir.

No sé per què ho he fet. Sí que sé per què ho he fet. Perquè sí, perquè està ocupada pels meus records, perquè Ella s’havia assegut aquí mateix, i perquè una cadira buida pot fer més companyia que moltes persones. Totes aquestes cadires de vímet i acer tan ben posades i orientades a llevant també baden cada dia davant del mar, i fan safareig, i prenen el sol. De fet han estat dissenyades per a això, i en veritat la humanitat que jau per Cadaqués només fa que imitar-les.

Què sabrà de tot això el paio aquest.

En definitiva: que a Ella, tot plegat, li era ben igual. Ho vaig veure molt clar durant aquell cafè sense sucre del Wittmore, a Ella li era igual la meva essa totpoderosa sota la camisa. A Ella, malgrat el meu posat tan galant i tan conqueridor, era impossible amagar-li cap de les vulnerabilitats que em creixien al centre de la cara.

—O sigui que abans et refiaries d’un ninot? —vaig preguntar.

Va aturar el seu glop de cafè. Era bonic que aturés el seu glop de cafè. Després es va cargolar una mica la punta dels cabells amb el dit, va rumiar uns segons i no em va respondre. Va fer veure com si hagués sentit ploure i fer sol, i va anar a la Seva:

—Es veu que hi ha gent que se n’enamora.

—De qui?

—Dels objectes. —Va tornar a fer anar la cullera, clinc-clinc, hipnòticament, mentre tots els objectes ben col·locats del restaurant semblaven assentir—. Agalmatofília, en diuen. Es veu que hi ha el cas d’una dona que es va arribar a casar amb la torre Eiffel.

—No, no. —Vaig incorporar-me una mica, i vaig remenar una mica el cul, i vaig notar com al pati tornava a fer sol i a ploure—. No fotem. Jo tinc clar que m’enamoro de les persones.

—Jo fins ara també.

—Fins ara, dius?

Entrava de nou Louis Armstrong a cantar, per a tots vostès i com a bis de cortesia, el que passa quan un ninot de fusta demana un desig a una estrella.

—Digues: si fossis un objecte, quin t’agradaria ser? —em va clavar a l’esquena.

—Buf!

—Buf no —va aclarir-se el serrell amb dos dits—. Digues.

—No ho sé —vaig posar boca de mal tràngol de Charlie Brown—. Jo només sé que m’agradaria canviar de vida, que veig que no soc feliç. Sí, ho tinc molt clar: no soc feliç.

—Et creix el nas —va advertir Ella—. Vigila.

Quasi me’l vaig tocar per comprovar-ho. Quan desitges sota una estrella, avisava la música del comandant Armstrong, però jo quasi no podia fer cas de l’advertiment perquè només em fixava en els Seus ulls. I pensava que més aviat era a l’inrevés, que eren les estrelles les que devien demanar desitjos quan la veien passar.

—T’ho dic de debò —vaig dir de debò—. El que a mi m’agradaria és una altra vida. M’entens? Més emocionant, més… més diferent. Ser més com tu, que no tens família ni lligams, que ets lliure, que pots fer el que vulguis, ets jove, ets intel·ligent, ets perfecta. Això és el que jo voldria, entens? Ser com tu.

—Però si ets un paio important, home! —va posar-hi una cullerada d’ironia.

—I què? —em vaig acabar el meu cafè amarg com la vida mateixa, el meu cafè sol i solitari—. De fet, de què em serveix vendre tantes novel·les, si la meva realitat és tan avorrida?

—Bé, deies que per això existeix la ficció, no?

Estava clar que havia tornat a volar la meva fulla de parra de l’entrecuix i Ella semblava riure’s del pobre Adam, del pobre Pinotxo que sempre ensenya el llautó involuntàriament. Les meves lliçons de l’Ateneu em tornaven a la cara com un bumerang. I jo em sentia ben bé així, amb els nassos a l’aire enmig del saló més anglès del planeta, sense poder ni tan sols tapar-me amb les mans perquè tapar-se amb les mans encara despulla molt més.

—Et puc ser sincer?

—Com un tros de fusta? —va fer un nou somriure de fada.

Va tornar a ploure i a fer sol. I a ploure.

—No te’n riuràs, eh? —vaig dir.

—No.

—A vegades voldria ser…

Vaig posar els ulls als últims prestatges de l’altíssima biblioteca. Armstrong cantava molt per damunt de les estrelles, amb veu greu, lliure de gravetat. Fent-me l’últim avís amb tots els achtungs i tots els llums vermells. Després vaig fer caure la mirada en picat i sense paracaigudes fins a la faldilla de la taula, i després damunt la catifa bordeus. I allí hi havia el peu d’Ella, i em vaig fixar en aquell turmell discret i polit que sobresortia de les sandàlies Drastik blanques amb sivella ajustable i aplics metal·litzats. I vaig veure que hi duia un tatuatge. En forma d’estrella de cinc punxes.

—Digues. Què vols? Digues un desig.

Vaig apartar els ulls de l’estrella. Vull dir del peu. Del terra.

—Algun dia m’agradaria ser un personatge de novel·la.

Ella, com es pot llegir perfectament entre línies, ja em tenia totalment atrapat. Ella ja em podia esculpir amb les Seves pròpies mans, sí, això és el que estic escrivint entre línies. Era com Pigmalió però a l’inrevés: en lloc de donar vida a una figura inanimada, que és el que desitjarien totes les escultures del museu, a mi m’anava convertint en una obra encara indefinida. Jo encara no sabia el que em passava, és clar. Però al capdavall no em passava res que no estigui recollit en els tractats de química. És un fenomen universal: en una bona ressonància magnètica se m’hauria vist, amb tota claredat, l’activació profunda del còrtex cerebral anterior i el nucli estriat, que és on els acadèmics localitzen l’origen de l’amor, en la segregació de dopamina dins de l’hipotàlem produïda per la fenetilamina. I per això embogia a poc a poc i desitjava tenir el valor de deixar la meva vida i el meu amor i la meva reina per anar a trobar la vida i l’amor i la Reina, per ser algú diferent amb una vida diferent. I com que no tenia els collons de fer-ho, perquè no tenia els collons ni de plantejar-me deixar l’Agnès ni sobretot d’haver d’explicar-ho als nens, ni de començar a imaginar-me les custòdies compartides i les penes incompartibles, és a dir com que —parlem clar d’una vegada— jo en el fons era una nena, em deia a mi mateix que ja veurem. Que tot té el seu moment, és clar, perquè aquestes coses han de fluir. És clar, és clar. Deixem que les coses flueixin i que els fluids cerebrals ragin, i ja trobaré el moment adequat de deixar-ho tot per Ella. I així m’enganyava a mi mateix, allargant les coses, provant d’estar en pau a casa i fer la guerra fora de casa, acollint-me a sagrat quan em convenia, provant de viure entre dues vides. Provant de viure entre línies.

Després d’aquell cafè al Wittmore em va convidar al Seu modest primer quarta, al número 18 d’un carreró que baixava com un afluent de l’avinguda General Mitre. Més o menys —o exactament— entre el carrer Balmes i un bar que es deia Noray i que ara crec que continua tenint nom de pilar on amarrar-se.

Aquell piset amb saló-cuina era petit, però als prestatges hi havia una màscara veneciana de Scaramouche i una altra del Dottore della Peste d’algun viatge de fi de curs de la facultat de Belles Arts; tenia una capsa de tubs de pintura a l’oli Old Holland amb les etiquetes pintades a mà, que em va semblar un objecte per no fer servir mai i per deixar així, amb els tubs de plàstic freds i tibats, tancats per sempre; tenia també una mena de souvenir de ferro de la Sagrada Família inacabada, és a dir en construcció com fa tres anys, és a dir apuntant maneres, és a dir perfecta; un ninotet de la Pantera Rosa, que per a mi és una de les icones universals del bon gust, com també aquell pòster de la pista de patinatge del Rockefeller Center, on dins l’edifici no es veuen —però hi són, com un elefant dins d’una boa, hi són— els murals d’en Josep Maria Sert, bravo, bravo; la Nefertiti del Neues Museum de Berlín dins d’una bola kitsch que fa nevar; i un seguit de llibres on —després d’un, dos, tres, quatre, cinc, tota la col·lecció sencera de les meves novel·les amb el meu nom aixafant els títols— destacava una edició d’Alícia al país de les meravelles amb il·lustracions de Sir John Tenniel, una delícia de llibre-objecte. Jo, la meva obra completa, posat als Seus prestatges. Els meus títols, els meus galons. Històries que ja sabem de què van, llegides i conegudes, que havien estat obertes i devorades en el seu moment i que ara només eren lloms alineats que feien una prou digna —totalment indigna— funció decorativa.

Com que també li agradava la música en format objecte, guardava una col·lecció de discs de vinil. Per què limitar-se a escoltar música, podent tenir música? Música guardada dins de boniques fundes, que es podia treure i posar, que es podia punxar, que es podia ratllar, música amb estries. Va agafar-ne un i hi va clavar l’agulla, amb una meticulositat d’acupuntora. Come Together, van tocar els Beatles. És a dir música per al sexe, és a dir que se m’alliberaven més litres de dopamina i m’enamorava encara més d’Ella, i punt, i s’ha acabat. En el fons jo ja sabia que em ficava en un jardí, ja ho sé. I sabia que fent totes aquestes coses jo corria el risc de ser expulsat definitivament del paradís familiar —La vellesa de Guillem Tell, oli sobre tela, 1931, col·lecció particular—, i que havia d’anar amb compte si no volia destruir-me la vida i perdre l’Agnès per sempre, però és que Ella tenia la puta mania d’existir. D’haver estat creada. I recordo que encara vaig trigar uns minuts a tocar-la, perquè damunt d’una tauleta m’havia cridat l’atenció un dels objectes que més aprecio del món.

—Què mires? —em va dir.

—M’encanten els naips Heraclio Fournier! —vaig respondre, tot obrint-ne la capsa.

—Ah, ja ho veig —va observar—. No hi jugo mai. Els tinc per tenir-los.

Els té per tenir-los, vaig pensar.

No puc viure ni un segon més sense Ella, vaig pensar.

—L’as d’espases dels naips Heraclio Fournier és una carta perfecta —vaig exhibir, de nou, la meva dèria malaltissa.

—No ho sé, no m’hi havia fixat mai —va confessar—. A més jo no en dic naips, jo en dic cartes.

—No t’ho has preguntat mai, per què els objectes tenen gènere?

—Com?

—Sí, vull dir… Per què una taula és «una», i un llapis és «un»? Qui ho decideix?

Es va acostar a mi.

—A veure, digues: i això és femení o masculí? —va reblar, amb un somriure malèfic.

Això era el meu particular as d’espases, que Ella s’havia acostat a tocar per damunt dels meus pantalons com si mai al món no hi hagués hagut pantalons. I després va fer rebregar els meus dits contra aquell cul que era Patrimoni de la Humanitat, arrodonit, sublim, físic i harmònic com un disc de vinil, suau com una banya de rinoceront. Jo ara ja hi posava tacte de col·leccionista o d’arqueòleg, amb sentit de la propietat, de la troballa. Penetrant en el Seu Jo interior, el Seu Ella més íntim, la profunditat del Seu ésser nacrat, una cala quasi inaccessible plena de tresors ocults. Damunt la taula femenina del menjador, contra la paret femenina de l’habitació, damunt del terra masculí de parquet, fent bellugar les fulles de l’hibiscus sauvage androgin, hermafrodita, transsexual de darrere del televisor. Tot en molt pocs minuts i en una descàrrega d’energia que mai no sabré si era Seva o meva o de tots els altres objectes que intercanviaven àtoms amb nosaltres. Sí que recordo que la duia amunt i avall i cap a una banda i l’altra com si fos una ploma sense pes, que els peus amb turmell estrellat li volaven en totes direccions, que érem la feminitat i la masculinitat i feromones i dopamina i estrògens i testosterona barrejats i agitats en una mena de dansa primitiva. Li encaixava, donava sentit al Seu cos, com l’última peça d’un puzle interminable. Li anava com anell al dit i em deixava fer. L’arrambava a superfícies que mai no havia palpat tan de prop, pell contra calç, cul contra fusta de pi Askvoll d’Ikea, respiració contra rajoles del bany Vitrea Moka, esquena nua contra paret nua, cossos surant damunt del parquet flotant. Aquella violació consensuada era tan tempestuosa, tan egoista, tan masclista, tan poc Come Together i tan centrada en el meu propi plaer, que a Ella li va arribar a semblar entranyable. En el fons no quedava clar ben bé qui donava i qui rebia. Ho donava tot a mesura que ho rebia tot. M’ho feia tot jo, li ho feia tot jo. Perdia el meu món de vista i em ficava endins i més endins d’aquell jardí, d’aquell mont de Venus costerut i hiperbòlic i geològic i antropomòrfic, tot sol enmig de l’extensa duna deserta i ben rasurada. Hi vaig perdre l’alè i la vida, i la brúixola, el timó i els norais. M’hi vaig perdre jo sencer.

—Ja estàs? —em va dir després, abraçada als meus batecs.

Que si ja estava.

—Jo sí, i tu? —vaig respondre, vaig preguntar.

I aleshores Ella va riure.

I després va riure encara més fort.

—Hoome… —va dir, allargant la paraula i deixant que els mugrons li caiguessin com panellets de coco sobre el meu pit.

—Què vols dir?

—Que no puc acabar res que no hagi començat. —Ara els mugrons sobre el meu melic.

—Tan malament ho he fet?

—Ho has fet tan bé com saps, però no passa res —va baixar els mugrons una mica més—. Tots els començaments són foscos, oi? Això dius sempre a classe.

—No és meu, això és una frase de La història interminable —vaig al·legar, agafant Ende per les barbes—. Del capítol en què Bastian entra dins del llibre.

—Ah. —Els mugrons sobre les meves cuixes. Sobre els meus genolls.

—Sí, de fet és el moment més important de la novel·la.

—Però no és el començament, oi?

—No.

—Vols saber què és un començament?

—Com?

—Ja m’has sentit, Bastian.

Així em va parlar. Així, mig batejant-me, mig de broma, mig seriosament i amb aquell to imperial de Filla de la Lluna. Damunt nostre, penjat a la paret, un quadre del poble de Cadaqués semblava una finestra cap a una realitat paral·lela. S’hi veia el poble des del mar, com pintat des d’una barca, i s’hi endevinaven els tendals del Marítim sota la collada del campanar. I llavors es va recollir els cabells lentament, com l’obrer que s’arremanga la camisa i diu anem per feina. Un altre tatuatge al clatell, rere la cabellera, petit i discret i en forma de lletra hebrea, només per a alguns ulls privilegiats. No va necessitar més d’un minut d’estímul labial per expulsar tota la meva flacciditat, per deixar ben clar a aquella torre d’ivori cansada i mandrosa que a l’emperadriu de seguida se li presenten armes. I vaig ser una roca tallada en diagonal de vora el far de cap de Creus o de la punta de Codera, o més aviat un parallamps en alerta que s’acomodava, braços al clatell, atent als preliminars de la tempesta. Al pròleg d’un nou començament.

Sí, crec que tot va canviar en aquell instant.

Tot em va canviar.

Posada damunt meu com una valquíria, va poder ensenyar-me algunes coses. Què li passa al missioner quan cedeix la postura i el control a la indígena, si en aquell moment se li apareix Déu Nostre Senyor. O més aviat Pachacamac. Em va donar mil voltes en egoisme, en control, en feminisme, en benefici propi. Al principi va ser un suau balanceig amunt i avall, com una barca amarrada al mar no gaire lluny del far o de s’Arenella. I entre gemecs de noia hentai encara permetia que li posés les mans al cul o als pits, de moment, com perquè no perdés del tot el contacte amb la mare Terra. Però després va passar allò. Va desencadenar un coit huracanat i unilateral, com si dins Seu hi hagués ventoses i meduses que m’anul·lessin els moviments. Em limitava a contemplar, a admirar aquell Conjunt Monumental com s’erigia curvilini, mironià, escultural, superior, damunt meu. Jo en canvi em sentia irregular, rígid i tou alhora, dalinià, erosionable i paralitzat i sotmès al desgast de les gotes i el vent del paratge de Tudela. Era un nino inflable, un home objecte, un ésser inanimat estès a les escales del temple. Com un consolador que s’anava esculpint dins Seu i que agafava la forma que a Ella li convenia, en un torn de fang brutal i caníbal. Vaig voler tocar-la, com si volgués transformar-me en Ella per un sol instant, esdevenir perfecte tocant la perfecció… però aleshores em va agafar les mans i les va clavar damunt dels llençols. Crucificant-me. Els meus dits encara van tornar a buscar-li el cos, però Ella, per a més inri, va retirar-los bruscament com dient deixa les mans quietes o això s’ha acabat ara mateix. Fins i tot va fer una petita pausa per assegurar-se que ho havia entès, que les mans quietes, do not touch, vietato, verboten, i que com a màxim podria tocar-la amb els ulls. Era com si es follés el meu passat i el meu futur, com si em vexés, com un últim tango sense mantega. Ella era l’amazona al galop desarmant Hernán Cortés i fent-li descobrir el nou món. La reina Galatea, que decidia transformar Pigmalió en una estàtua d’ivori, i que feia levitar tots els objectes sense tocar-se —Leda atòmica, 1949, oli sobre tela, Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres—, i contra tota llei de Newton mantenia la meva erecció durant tanta estona com fos necessari, durant un, dos, tres i quatre orgasmes femenins contra zero de l’equip contrari. Sense que jo explotés, ni pensés en explotar, ni em queixés, ni volgués cap pausa ni cap final. Fins que Ella va pensar —suposo— que amb quatre ja en tenia prou, perquè tot d’una va baixar dels cavallets, em va retornar el penis, em va donar l’esquena i va caminar sense dir res a fer-se un suc de taronja.

No va ni girar-se per mirar-me.

Ja no era rellevant parlar de si jo havia acabat o culminat res. Ni de si m’havia quedat a mitges, com el temple. Ni de mi.

Silenci.

Taronges esprement-se.

I només quan es va acabar de beure el suc va tornar al llit i em va abraçar com s’abracen les nenes als seus ossets de peluix més estimats, a l’amic peludet que respira i que parla i que quan el toques com cal pot aguantar mooolta estona fent el que li toca.

Va canviar de tema, sense que n’haguéssim encetat cap.

—Saps? —eixugant-se les vitamines dels bigotis—. Per fi he començat a escriure el meu llibre.

Ho va dir d’una manera natural, sense additius ni colorants, amb grumolls a la veu.

—Ah, sí? —vaig dir jo, l’estupefacte, l’inacabat—. I de què va?

—De moment porto poques pàgines, miro, escric una mica, prenc notes, m’inspiro en les coses que m’envolten…

—Això està molt bé —provava d’irrigar el meu cervell de sang mentre més avall bategava, encara, tota la meva ànima.

—M’ajudaràs, oi?

—És clar. La setmana que ve a classe parlarem dels protagonistes.

—Jo ja estic acabant de perfilar el meu. Diria que ja el tinc força definit, fins i tot crec que ja té nom.

—Ah! —vaig somriure.

—Se m’ha acudit abans, quan em parlaves dels naips.

—Com?

—M’ha semblat un nom deliciós.

—Quin?

—Heraclio.

Vaig besar-li un pit com qui besa el límit extrem de la punta de la sola del dit esquerre del peu tatuat a una deessa inspirada. Tenia raó. Per real i verídic que fos el fabricant de naips, i la fàbrica i els paquets en sèrie, aquell semblava tot un nom de novel·la.

Els solcs del vinil van gratar, sords i muts, les últimes síncopes de l’Abbey Road. Com si ja gratessin el silenci llarg i palpable que va quedar just abans de Yoko.

Final d’etapa.

La primavera va posar-se a ploure fort.

—Heraclio Fournier —va deixar anar, assaborint el Seu acte creador—. M’encanta.

Primer quarta.

Les pedres de davant del Marítim han agafat un to de cendra i d’esquena cremada.

També la tarda, a mesura que va marxant el sol, es va fent com més sincera. Més de setembre.

Potser també jo escric de manera més sincera perquè s’acaba l’estiu.

No ho sé, tot hi ajuda, no?

Mentre uns nens fan saltar les pedres sobre aquestes aigües llises penso que potser, ara mateix, m’estic llegint a mi mateix. I tant, sí, no seria gens estrany. Potser he comprat el llibre i ara mateix estic capficat en aquest relat, capbussat en la meva pròpia història i concentrat en una lectura que potser no puc abandonar. De vegades va bé un cop de pedra que alteri la caleta estancada, algú que ens discuteixi la pau, la comoditat, el mirall d’aigua del nostre cel perfecte. Passanelles ben executades que facin rebotar les pedres cinc, sis, vuit vegades damunt la nostra badia de Cadaqués personal. Un sacseig, una mica d’arqueologia que canviï tota la història tal com l’havíem coneguda fins ara.

Ui, sí, la història. El relat.

El relat què diu, ara? Doncs els fets constatats diuen que l’Agnès em va mig perdonar —d’aquella manera—, i que al cap de dues setmanes vaig obtenir una mena de tercer grau penitenciari amb dret a dormir dins del sobre matrimonial. Però és clar, la cosa no podia quedar aquí. El conflicte argumental ha de persistir i l’espectacle ha de continuar i, per tant, encara que jo hagués tornat a la falda de mama Agnès, resulta que Ella encara existia. Apareixia a les classes de l’Ateneu, als missatges del mòbil, a les trobades furtives, als meus somnis. Encara ens vam veure de manera clandestina durant alguns mesos. Normalment al Seu primer quarta i quan Ella volia, és clar, perquè jo no sabia dir-li mai que no. Tardes, normalment. Una o dues a la setmana. Ella va entendre que jo volgués mantenir la meva estructura familiar, cap problema, i no li sabia pas greu. Al contrari: fins i tot em sembla que li agradava, que jo dugués una doble vida i que el cor se’m dividís en dos ventricles, un per a la sang vella i un per a la sang nova, de la mateixa manera que el cervell se’m dividia en dos hemisferis, el més racional i el més emocional, com els dos hemisferis del planeta, o més aviat com les banquetes de l’esquerra i de la dreta d’un hemicicle parlamentari. I li agradava intuir que el meu Partit Anarquista Llibertari s’enfrontava algunes nits solitàries contra els escons del govern, encara en mans de la totpoderosa Aliança Racional. Perquè algun dia, estimats compatriotes —discurs al faristol—, tocarà rebel·lar-se i dir les coses pel seu nom, i invocar la Solemne Declaració d’Independència de la Imaginació i dels Drets de l’Home a la Seva Pròpia Bogeria —pausa per a un glop d’aigua—, perquè d’una vegada per totes cal treure del poder aquesta colla de conservadors repatanis i putrefactes, realistes que es creuen que la realitat és seva, sí, senyories, i que deixin d’atemorir els anhels i d’oprimir els legítims somnis d’aquest poble.

Aplaudiments.

Aplaudiments, però mai no prosperava la moció.

Mai.

I Ella semblava entendre-ho, Ella només observava. Prenia apunts de tot, com si fos la taquígrafa del diari de sessions del meu dilema. Només volia saber més coses, només ho volia saber tot. De vegades em preguntava com era l’Agnès, com evolucionava la nostra relació, com era en Pau i com era la Clara, com era la vida de marit infidel i de pare col·lapsat i de mascle ibèric enfrontat al segle XXI i a les seves pròpies limitacions, pobre covard, pobra nena, i després afegia que tot plegat li interessava molt com a trama. Sí, com a trama. No ho he explicat encara? Doncs a classe ja havíem avançat força, els alumnes anaven construint els seus propis personatges per a les seves pròpies novel·les, i recordo el dia que va tocar parlar de la trama.

—La trama sempre és una contradicció interior —vaig desenvolupar, aquell dia ventós, davant l’atenta parròquia d’aquell Ateneu vigilat pel bust d’Atena—. Ja us ho he dit alguna vegada, el conflicte del protagonista mai no és a fora. És sempre dins seu.

—Però això és així sempre? —va preguntar la comsedigui, la neoromànica de roba fosca, de pell albina i nas de moreneta.

Jo diria que tota la classe em prestava atenció, però sobretot Ella, amb uniforme d’acabada de sortir del museu, s’inclinava cap a mi per no perdre cap detall. Retenia cada frase i cada gest meu perquè volia saber tot allò que em passava pel cap, el meu bloqueig emocional, el meu debat, senyories, però també perquè volia avançar com fos en la Seva novel·la. Que també tenia encallada.

—Sempre —vaig respondre—. Agafeu-ne qualsevol. Sempre l’heroi ha de fer un viatge cap al bosc més tenebrós, al lloc que fa més por i que està més prohibit. Travessar la porta cap al desconegut.

—Naaah —va objectar un pagerol de cara porcina i cabells de Play-Doh—. No pot ser tan fàcil.

—No, de fàcil no en té res —vaig desafiar-lo—. És així sempre, em sap greu fer-vos l’espòiler. Al final sempre passa que el gran problema no és cap porta prohibida, ni cap cova del drac, sinó que és dins del mateix protagonista.

—Uala, sí? Que xulo —va lletraferir la barbie, rossa del cul, rossa com una sabata.

—Per això us dic —va ser la meva paràbola final—. Conegueu bé el vostre protagonista. Mireu sempre de conèixer el seu passat, el seu subconscient. Allí és on hi ha amagada la veritable trama.

—Doncs llavors… —va intervenir aleshores Ella, com despertant d’un encanteri.

—Sí?

—Vull dir… —Va cargolar-se els cabells amb el dit, amb un punt de la mirada penjant del sostre—. Què passa si, per exemple, el meu protagonista ja ha deixat de ser el protagonista de la seva vida?

—Com? —vaig gosar preguntar, amb cert temor, amb to de gat escaldat.

—És que estic com encallada amb ell —va dir, i s’acostava perillosament a un argument que em sonava—. És com que no sap agafar les regnes. Està perdut, no pren decisions, només trampeja la realitat. No m’agrada.

—A veure, a veure: ens vas dir que de moment ja tens el nom, no? —va dir l’expert, vaig dir jo.

—Sí. Heraclio.

—Ja és un què. Doncs mira, ara només has de saber qui és.

—És que crec que això ni ell ho sap.

No sé si se’m va notar l’angoixa. No sé si em van tremolar les mans o els ulls o l’ànima, però jo em sentia mort de fred. Vaig decidir posar-me una cuirassa i demanar ajuda al respectable:

—A veure, qui la pot ajudar?

—Però a què es dedica? —va preguntar-li el hipster de barba i tupè—. O sigui, per què està tan perdut? Què li passa?

—Doncs a veure: ell és un home d’èxit, un escriptor bastant reconegut, un paio important —va clavar a l’aire, sense alterar-se-li l’expressió, i la classe sencera va riure una mica.

—Xxxxt —vaig fer, agafant tota la distància amb el personatge—. Digues, continua.

—Que no ho sé, és com si… —va dubtar amb les paraules exactes, com si escrivís en lloc de parlar—. Crec que busca ser com més madur. Ser menys protagonista, però en canvi més home. Se m’entén?

—Ah, això ès fàcil —va apuntar un híbrid de Sophia Loren i Michelle Obama en miniatura que tenia accent de Girona i s’asseia al fons a l’esquerra—. Me sembla que és el típic xulopiscines que està descobrint la seva part femenina, no?

—No, vull dir… crec que la femenina la té. Amagada, però la té —va admetre—. El que jo li busco és la valentia. Que arrisqui, que tingui el que s’ha de tenir. Que prengui decisions.

—Santa paciéncia, escolta-me: tots són iguals —va sentenciar la noia, invertint els accents a la gironina—. I tots acaben creixent a hósties.

—Ah, i una cosa sí que he decidit —remenant els Seus cabells negres malèvolament. I va mirar cap a mi—: que ho escriuré tot en primera persona.

—Què dius, ara —vaig preguntar, sense interrogant.

Se m’havia escapat. Com un singlot. I m’havia tornat a aixecar, i se m’havien tornat a activar els llums d’emergència als marges de les pupil·les.

—Sí, què passa? —va defensar-se Ella—. Vull escriure una història en primera persona.

—Però… —vaig començar.

—Què?

—Jo això no és el que recomanaria, per a un primer llibre.

—I per què no? —va intervenir la zombi del cementiri en la Seva defensa, com una superheroïna al rescat.

—Doncs perquè Heraclio és nom d’home.

—I què? —va afegir-s’hi la barbie, també amb superpoders amagats a la diadema.

—Home…

—Ès una bona idea —la de Girona.

—Què passa? —I llavors Ella va posar als llavis un horitzó recte, ofès, de secà—. No se’m veu capaç de ficar-me en la pell d’un home?

—Home, és que ets una…

—Precisament.

Precisament, va dir. Precisament, van aplaudir les altres dones de la sala, Catgirl, Wonderwoman, la dona aranya, l’alumna invisible, Atena, totes. Precisament, com volent dir que a nosaltres ens ensenyen a ser empàtiques i a ficar-nos en la pell dels altres i a ficar-nos dins la pell de tots els homes com si ens agradés ficar-nos dins de grans prepucis amb potes. Precisament, va dir. Com qui diu on és el problema, els tios són prou fàcils, o què et pensaves. Com dient que, a més, no m’estava demanant permís. Que faria una novel·la en primera persona perquè és així com li sortia de la figa i perquè no hi havia res a discutir. I que la faria sobre un home amb nom de baralla de naips que hauria de comportar-se com un heroi. I que tenia una certa retirada a mi. Bé, això últim no ho va dir, però no feia falta que ho digués. En tenia prou que jo, només jo, sobretot jo, ho hagués començat a entendre.

Al cap d’uns mesos, pels voltants de Carnestoltes, em va proposar anar al ball de màscares del Cercle del Liceu. Màscara obligatòria per a tothom i esmòquing preceptiu per als homes. A elles llibertat absoluta, llibertat alçant dues torxes amb els dos braços ben amunt i sense taules de la Llei, perquè a elles no cal que se’ls marqui cap dress code. El codi de la nit, en tot cas, el marcaran elles.

Era un esdeveniment per a la beautiful people, jugar una mica al misteri i al glamur i ser tots plegats molt vintage i molt trendy. Ella va decidir que escolliríem màscares de la família de la Commedia dell’Arte, i que la Seva seria una màscara Bauta negra, elegant i viril. Sí, sí. I que jo, encara que hauria desitjat un Zanni ben nassut i ben grotesc, seria la duquessa Colombina. Sí, no em miris així, va dir. Ets tu qui volia passar desapercebut, que ets un home casat. Oi? Doncs fem-ho bé, fem que no se’t pugui reconèixer gens. Fem el món a l’inrevés. I per tant jo aniria de Colombina —màscara sense plomes, banyada d’or fosc i amb formes art déco, amb tres diamants de mentida al front i una floreta rubicunda just a sota de cada ull—, perquè no tocava que se’ns veiés junts en públic, perquè jo ara només podia ser sincer amb Ella, perquè mentia a la meva dona i mentia a tot el món però davant d’Ella ja no podia tenir secrets. Havia decidit ser completament sincer amb una sola persona en tot el món. Fins i tot més sincer que amb mi mateix. Tot això sense adonar-me, pobre de mi, que s’enxampa abans un sincer que un coix.

—Bona nit —va saludar-nos el president del Cercle, quan vam arribar al peu de l’escala principal.

Ell duia una màscara de tigre, de confecció artesanal, però es notava que era el president del Cercle perquè s’acostava a tothom que arribava al Saló dels Miralls o que passejava pels modernismes del club i deia bona nit com qui mostra la corona de cartró a la seva festa d’aniversari. A nosaltres ens va enganxar en ple vestíbul i a mig camí de l’antiga sala de joc —la Rotonda d’en Casas, mig Belle Époque mig épater le bourgeois—, just sota els ulls de la presidencial Júlia, escarxofada i vestida de groc, pintada a l’oli amb ulls de sergenta, símbol de totes les muses com dient que no s’enganyin: qui vulgui posseir de debò una dona, se l’haurà de pintar a l’oli. Vaig provar de fer un glop de cava, però és difícil mostrar naturalitat amb una màscara femenina que no em podia treure si volia conservar l’anonimat i salvar la cara. Per tant em limitava a aguantar la copa i fotre’m, fotre’m molt i passar set. Ella en canvi s’apartava la Bauta amb tota llibertat i lluïa bona part del rostre i bona part de les espatlles i del somriure i de l’esquena torrada, perquè d’una dona bonica s’espera un mínim i un màxim de generositat. Duia escot paraula d’honor i faldilla paraula de Déu, curtíssima, retallant les corbes d’un vestit negre combinat amb cames de marró cirerer. S’havia pentinat i repentinat com una Rapunzel compulsiva o com l’actriu porno més aprincesada, i podia dir-se que Ella presidia molt més la festa que qualsevol tigre presidencial, i, evidentment, molt més que qualsevol Júlia salvada del carrer i penjada en una paret noble.

—Bona nit, gràcies per la invitació —va respondre Ella, portaveu de tots dos.

Al Saló dels Miralls els llums de discoteca deien blau i deien lila, i només blau i només lila, i així transformaven la pista de ball en una mena de llac dels cignes. El discjòquei punxava peces per a totes les edats, amb tacte d’acupuntura i sense córrer riscos, i en tot cas hi intercalava alguna peça d’ultimíssima novetat perquè els vells amb esperit jove se sentissin més joves, perquè aquella era la nit adequada per ser allò que ja s’havia deixat de ser.

—Crec que no tinc el plaer —va posar-se a festejar el tigre amb Ella, grollerament, davant la pobra Colombina que l’acompanyava.

No té el plaer. No té el dolor. No té el meu dolor.

—És Carnestoltes —va respondre Ella a l’altura—. En un ball de màscares, em sembla que no toca presentar-se.

—Potser sí, però tot i així he de dir que és vostè un dels personatges més memorables de la nit —va llançar ell, sense tallar-se un pèl, sense que li caigués la màscara de vergonya—. Vol prendre alguna cosa?

—Ja tinc cava, gràcies —va ensenyar la Seva copa—. El meu acompanyant també en té, però crec que no té gaire set.

El tigre em va mirar de dalt a baix, des del meu cartró femení al meu esmòquing masculí de lloguer, i les galtes ratllades de tigre maixé li van somriure visiblement.

—Caram! —I després va fer esclafir de nou la seva rialla—. Com es diu aquest personatge que l’acompanya, senyoreta?

—La dama de la màscara, o bé el personatge que hi ha al darrere? —va preguntar Ella.

El tigre va inclinar-se de cop com si anés a vessar el cava que bevia, com si no pogués aguantar el riure, sobreactuant com un mal actor de sainet o d’interludi.

—Preguntaria per tots dos, però… —va aclarir.

—Només és un personatge. De la Commedia dell’Arte.

—La màscara que du vostè és espectacular, com cada any. —Li llançava tots els trastos, i aleshores vaig detectar que potser ja es coneixien—. No deixa mai de sorprendre’m. Però ara m’interessa aquest altre personatge, si no és un secret d’estat.

Sí. Ja es coneixien. Potser fins i tot havien anat al llit, no m’hauria estranyat gens. Al llit o al camerino o al vestíbul d’alguna llotja durant el farciment d’alguna Traviata. El tigre només feia que mostrar confiança amb Ella i marcar territori davant meu, com un animal salvatge sense sentit del pudor.

—No es pot saber? —va insistir.

—Avui és Carnestoltes —va repetir—. No li puc dir qui m’acompanya avui, però sí que li diré que és un personatge públic.

—Ah, sí? Conegut?

—Una mica.

Collons, això no feia falta que ho digués.

La copa em va tremolar parkinsonianament. El tigre es va acostar a mi quasi ensumant-me, em va examinar els ulls temorosos endinsats rere la màscara de Colombina, va provar d’endevinar-hi l’espurna d’alguna ànima que se li hagués creuat en el passat. No va saber detectar res de conegut ni de rellevant en aquells ulls mig marrons mig verds mig color d’individu anònim i vulgaris.

—Qui hi ha rere aquest rostre de dama? —va furgar com una rata de claveguera, gairebé com si piqués amb els dits damunt del cartró—. Qui és aquest home tan afortunat?

Al voltant nostre anaven passant presències conegudes de tota la vida: Giacomo Casanova, un gos orellut, una reina de cors, Mozart o potser George Washington, un elefant de dos caps i dues trompes, un cigne blanc amb les ales esteses, dos o tres Bauta de colors diferents, el Dottore della Peste, una gateta rosa molt mireu-me i molt folleu-me, Flordelise, un Pantocràtor despistat, Desdèmona, Groucho, Batman, el doctor Livingstone suposo, Pulcinella, Scaramouche i sobretot moltes senyores d’edat —d’aquella edat de quan ja es té una edat— que bevien Gin Fizz o conyacs o pipermints i que estaven totalment encantades d’anar amb el rostre ocult. De poder ser, per una nit, no del tot invisibles.

—Jo… —vaig començar a respondre.

El quadre de la Júlia parant l’orella. Ramon Casas parant l’orella. Totes les parets amb orelles del Cercle del Liceu esperant la meva resposta. Crispetes.

—Es diu Heraclio —va respondre Ella per mi—. Però avui també se li pot dir Colombina.

Vaig sentir com la màscara se m’incrustava a la pell, com si comencés una mena de metamorfosi.

El tigre va alçar la seva màscara de president, amb llibertat, i va fer un llarguíssim glop de cava.

Des de la pista van començar a lliscar els acords d’At Last, d’Etta James.

Jo em sentia com un convidat de pedra, mentre ells parlaven. Com el futbolista que es queda a la banqueta, com la dama que ningú no traurà a ballar, com si el meu destí de la nit fos ballar amb l’escombra.

—Caram! —va exclamar, sense deixar de riure ni un instant—. No sabem qui és, doncs? Ni què és?

—De moment és un personatge —va aclarir Ella, amb veu seriosa—. Pot ser qualsevol cosa. Està encara en construcció.

—L’enhorabona, doncs —va riure i va oferir-li un txin-txin aeri. A Ella, a mi no—. Espero que acabi agafant forma, i que gaudeixin molt de la festa!

I va besar la mà de la dama abans de retirar-se.

A Ella, és clar. A mi no.

Quan va marxar, vaig acostar-me a la Seva orella i li vaig dir que m’acompanyés a un racó. De fet la vaig dur a prop de la rotonda pictòrica, just vora les pinzellades del Moulin de la Galette. Ens hi vam aturar discretament, com si haguéssim d’afegir-nos a la taula solitària de la dona de la pintura. Ella no podia veure si estava enfadat o si somreia, Ella podia veure perfectament si estava enfadat o si somreia. I els meus ulls no somreien gens.

—Què cony fas? —li vaig dir.

—M’inspiro —em va respondre—. No ho notes? Estic en ple procés creatiu. O és que vols que digui el teu nom real?

—No, és clar que no. No vull que em conegui ningú!

—Veus? Tants anys rebent tots els reconeixements, i ara no vols que et reconeguin —va plantar de sobte, allí davant d’aquesta Colombina amb esmòquing.

—És diferent, avui és Carnestoltes.

—Tota la teva vida has viscut un Carnestoltes, ho saps perfectament. Potser ha arribat l’hora de ser realment qui ets, no trobes?

—Qui soc, dius?

—Ja m’has sentit. —Va aguantar mig somriure sota la Seva mirada oculta, va acaronar-me la pell de la màscara alegre i acolorida, després va palpar-me el corbatí negre i va tenir compassió del limitadíssim dress code masculí—. Però ei, sense presses, tot anirà sortint.

I, mentre parlàvem, el cos de ball pintat amb els tutús em mirava, mirava la càmera, mirava en Casas. Com també el miraven des de l’altra paret els dos perfectes fars pintats de l’automòbil, enfocats cap al Creador i cap al públic, o com les dues dones de la taula del cafè concert. En canvi, les burgesetes de la sala de descans o de l’avantllotja estaven pintades amb posat indiferent, gairebé passant olímpicament del cavallet i del pinzell, ignorant en Casas, ignorant-me a mi, prescindint de l’art i dels artistes i desviant tota l’atenció cap a platea o cap als grups de convidats, que és on realment succeeix tot l’espectacle.

—Vens a ballar? —va proposar.

—Ara vols ballar?

—I tant —va continuar marcant Ella el ritme—. Portes una màscara de dona, no et reconeixerà ningú.

—Jo ja fa molts anys que no…

—Per això t’ho dic, burro.

I em va acostar la boca a l’orella:

—Sigues-tu-mateix.

Va guiar-me pels passadissos amb els Seus passos segurs, elegants, d’agent secreta. Els ulls de nena sàvia. El coll de peu de pistes. El vestit tan orgullós de vestir-la. Al mig del Saló dels Miralls, sota busts de músics i parets altes amb lemes gravats, em va convidar a moure les cames mentre el discjòquei —també emmascarat en forma de Turandot magenta— aturava els balls de saló i imposava una pausa. Després, com si fos una roda de filar embruixada, va punxar-nos La Bella Dorment de Txaikovski.

—I com ho faig? —va dir el meu personatge, la presumida Colombina que es reflectia en tots els miralls del Saló dels Miralls, ara a la dreta i ara a l’esquerra, i a tot arreu on mirava apareixia el meu jo femení. Aquell jo grotesc que no era jo.

—Deixa’t anar.

Deixa’t anar, deia la Bauta baronívola. Sigues tu mateix, encara em ressonava al cap. Quin sentit tenia ser jo mateix si en tots els miralls de la sala se’m repetia la imatge d’un altre personatge, d’un jo mateixa, d’una criatura més nova, menys jo, més autèntica?

—No recordo els passos, de debò que ja no recordo com es balla un vals.

—Doncs deixa que et porti —va clavar, com si Ella fos el meu home.

Com si no hagués fet altra cosa, des de feia ja alguns mesos.

Bé. A veure… quina hora deu ser, que ja és quasi buida la terrassa?

El campanar voldria poder dir-me que són quasi tres quarts de vuit, i pels colors de la tarda crec que li endevino el pensament. D’acord, m’hi poso només una estona més i ja plego per avui. És ressaca de setembre al mar de Cadaqués i em sento com no sé, és com una tortura lenta, com si a cada paraula que pico m’arrenqués un pessic d’ànima i al final em vaig adonant que m’hi deixo la pell. Treure’s la màscara és un procés dolorós. Posar-se’n una de nova també ho va ser, que consti. No va ser gens fàcil. Però segurament només així Ella podia fer-me veure com soc, com era, com havia de ser. I per què vivia. D’on venia. On anava, què volia, qui…

Diria que no he dit ni hola ni adeu al recepcionista de l’hotel, quan he entrat. Crec. Juraria.

El que sé és que avanço pel passadís i obro la porta de la 215 i hi pengen les eternes semprevives del sostre, com una natura morta. Punt. Això és veritat i és real, que llanço el Mac en planxa damunt la piscina dels llençols i encenc el llum de la tauleta, on dorm el meu rellotge adormit. Per la finestra veig com el vespre es fa rosa fort amb núvols rosa fluix, la blancor uniforme de les cases i de Santa Maria enfilada es torna d’un marró violaci d’aquarel·la, i els llums del passeig, com un llarg collaret de perles, subratllen el conjunt amb puntillismes de blanc daurat. L’espectacle dura mitja hora. Després, la nit il·luminada de Cadaqués crema com en un Sant Joan etern, com en un solstici on cada dia del món tot comença i tot acaba. I aquesta habitació, on tantes coses vam començar i acabar en un sol dia, on tant ens vam conèixer i on tant vaig tornar a néixer. I és mirant per la finestra, reclinat com una Anna Maria —1925, oli sobre cartró pedra, museu Reina Sofía, Madrid, sala 207—, que sento que jo no formo part del paisatge. Que no hi soc convidat, que no existeixo, que estic fora del marc i de l’escena. Com a màxim, se m’hi pot provar d’intuir si es mira el quadre des de molt lluny i forçant la imaginació entre els contorns dels mobles i les roques i el cel. Perquè sense Ella estic desdibuixat, sense Ella jo no soc res.

Sense Ella mai no he estat res.

Crec que hauria de parar d’escriure. Estic cansat. Estic mort, estic fregit com un ou al plat sense plat, em pesen les figues i la cara em regalima de son i se’m torna tova, si no fos per les crosses de la consciència que em volen despert —El somni, 1937, oli sobre tela, col·lecció particular—. Això d’obrir-se en canal és esgotador, ho juro, però és que tinc com ganes de no sé. Com de no sé, com de culminar o descarregar o vomitar o ejacular-ho tot. Fins ara per a mi escriure sempre ha estat terapèutic, perquè la ficció es veu que ajuda a equilibrar la vida i els fantasmes, però ara és com estendre els calçotets al terrat. Em sento com fent les necessitats en públic, com els gossos. És humiliant, és dolorós. A més, sé perfectament quina part de la història toca explicar a partir d’ara, la tinc aquí, la tinc al cap, dins la closca, sencera. La resta només és picar i repicar tecles. Sí, com Mozart.

Vaig explicar el meu problema a algun amic íntim. Que t’ho juro, tu, que tinc una aventura de fa uns mesos. I ell em deia que m’equivocava, que no estava bé que posés en perill la meva vida familiar —la meva vida, volia dir— per molt que a mi em semblés que valia la pena. Sí que podia entendre que tot allò era apassionant, que em rejovenia, m’enriquia. Em removia inquietuds desconegudes i m’obria un nou món i a més m’oferia una vida diferent, original, per fi. Una vida de novel·la, ui sí, em va dir. Que original, que diferent, un home de quaranta-pocs enamorat d’una noieta de trenta.

Bah.

Ell no entenia res.

Què collons sabia ell.

Remordiments en tenia, és clar. L’Agnès em perdonava però no era estúpida, i s’ho ensumava tot mentre jo li provava de trobar excuses creïbles, mentre intentava ser discretíssim, mentre estava més estones per casa, mentre ens en anàvem al llit sense anar-nos-en mai al llit. Provava de fer el meu paper, Agnès, que bé que estem junts ara, que burro que vaig ser. Però com que els dubtes i els remordiments no me’ls podia estalviar ningú, no me’ls va estalviar ningú. De fet, com que l’Agnès no em creia de res, també interpretava un paper. Sabia que l’enganyava a ella i que en el fons també l’enganyava a Ella i de passada a mi mateix, simultàniament, tres persones enganyades per una de sola com en un rectangle amorós. Els homes fan això, enganyen i proven de satisfer tothom per sortir-ne indemnes. Anades i vingudes, mitges veritats i completes mentides, tot plegat més vell que l’anar a peu. L’Agnès va desistir d’espiar-me i de preguntar-me on anava, no perquè em cregués, sinó perquè no volia ni pensar en una nova crisi. No tenia temps ni energies per fixar-se en un nen que jugava amb foc. Sabia que la veritat no la podria saber mai del cert, i no volia posar-se a investigar ni tornar-se boja. Sabia que les úniques dones que saben exactament on són els seus marits són les vídues.

—Si dius que has de marxar a Lisboa, tu mateix —es va limitar a dir-me.

—No els puc dir que no —era l’única cosa que em sortia dir-li.

—Tu mateix, et dic.

El famós —obro cometes— «congrés literari a Lisboa» —tanco cometes— era en veritat la primera sortida a Cadaqués amb Ella, i la nostra primera reserva a l’habitació 215. Se non è vero, è ben trovato. Era una operació de risc, sí, però només es viu una vegada. Fins i tot quan ets un escriptor amb mil cares, un marit amb doble vida i un mentider professional. Només es viu centenars de vegades i aquest fil argumental concret no podia deixar-lo escapar, no podia evitar viure’l, llegir-lo, devorar-lo amb avidesa.

—Oh! L’aigua estava boníssima! —va exclamar, mentre entrava a l’habitació.

La samarreta que duia —blanca, simple, de cotó uniforme— tenia el privilegi d’arrapar-se-li a la pell mentre encara s’hi enganxés l’aigua del mar. Els cabells mullats i el sol gravat a la cara, i sota la samarreta només duia les calcetes d’un banyador rosa càlid que era d’aquell tipus de peces fabricades per a no existir, és a dir només per al desig de ser tretes, només per al desig impossible de fer-se transparents i evaporar-se i no ser res, no haver existit mai. Al mirall de la paret, això sí, apareixia el Seu cul perfecte com si s’hi hagués afanyat un quadre de pintura ràpida. S’eixugava les puntes dels cabells amb la tovallola i em somreia, impregnada de mar brava i de primers dies de calor, amb aquella cara de nena que acabava de jugar amb el cubell i la pala i que encara tenia sorra als turmells. Fent-me enveja. Com sempre.

—On vols dinar? —li vaig respondre—. Havíem dit una paella a Portlligat, no?

—Havíem dit Portlligat —em va confirmar, mentre desava damunt la tauleta la clau de la 215—. Però i si la fem aquí?

Em vaig quedar assegut, callat, quiet damunt del llit. D’aquest llit.

Em va mirar com si fos un objecte.

—Aquí? —vaig objectar.

Aquí mateix, aquí en aquell racó del costat de la finestra, allà, aquí, es va treure la samarreta. I la va llançar cap a la tauleta de nit, damunt d’aquesta tauleta amb Bíblia que tinc aquí a la vora, només que aleshores la Bíblia encara s’amagava dins del calaix i feia com si no existís. El sol va entrar per la finestra a grapejar-li els pits blancs, i la va agafar per la cintura morena com si volgués fer-li un tango i recuperar tot el que Ella li havia pres. Els cabells li van caure espatlles avall com serpentines amarades de sal, i les calcetes del banyador van reivindicar-se com una peça que i tant que havia d’existir, perquè embellia la bellesa i perquè feia promeses meravelloses i per altres raons que de seguida explicaré.

—D’acord —vaig dir.

Vaig encarregar a recepció una paella i dues copes de vi blanc a la 215, i els cuiners de l’hotel van trigar ben bé una hora a materialitzar-la, però finalment la vam tenir damunt la taula del balcó prenent el sol com una platja circular. Compte que crema. Groga, safranada, taurina, colossal, ornamental i preparada per a nosaltres. Per a Ella.

—És per a tu —va sorprendre’m.

Per a mi?

—Per a mi? —vaig fer.

—Ah, i posa’t això —va respondre, mentre es treia les calcetes.

Segur que no ho havia entès bé.

—Si us plau, he vist com les mires —va argumentar, allargant-me la part de baix del Seu banyador—. M’agradaria que te les posessis.

—Les teves…?

—Sí, si us plau —posant les mans en posició de pregària, i somrient amb cara de cosineta juganera.

—Però…

—Deixa’t portar, Colombina, de debò. —I mentre em parlava es mirava nua al mirall, i els mugrons també se li miraven al mirall—. De debò, no es tracta que entenguis, sinó que facis. Creuar la porta prohibida, deies a classe, cal creuar el bosc. Va, si us plau. Vols que això surti bé, oi?

—Però ho dius seriosament?

Vaig mirar-li els ulls. Ho deia seriosament.

Com més estranys eren els Seus capricis, més em fascinava seguir-li el fil com si seguís un conillet misteriós que fa tard i que obre portes a mons màgics. Volia saber on em duia tot plegat, on em volia dur Ella. I me les vaig posar, i per un moment em vaig sentir ridícul, sí, però també una mica més Ella. Era una sensació estranya, de privilegi irracional, com si em pogués ficar dins la Seva ànima o dins la Seva pell. Tots som nenes abans de néixer, tots som cromosomes XX fins que a alguns desgraciats ens acaba apareixent una Y en forma de pelleringa. Tots som perfectes, abans que això passi. Tots som Ella, en algun moment del ventre. Potser per això no em sentia del tot estrany. Però és que jo no podia veure la pena que feia, erecte i feminitzat, pelut i rosa alhora, no vaig mirar el mirall perquè només tenia ulls per a Ella, per als Seus desitjos i per a la Seva manera de portar el ball. Ser una mica Ella. Quina sensació, quin honor. Quina bogeria.

—Ara escolta’m atentament…

Em va demanar d’arrebossar-la, damunt del llit, amb els grans d’arròs calents i rutilants. Llença-m’ho, va dir, i vaig disposar-me a fer-ho però em va matisar que no, així no, a poc a poc. I va ser una delícia escampar-li els productes de la terra i del mar damunt la pell passiva i excitada, fer-ne una paella vivent i vestir-la amb lluentons ocres i torrats, i col·locar-li un musclo en cada mugró, i omplir-li els cabells de suquet sofregit i el front i la cara de cloïsses, amarar-li els braços salats de sípia color sípia tallada en forma de polseres estovades, i olorar la prometedora combinació entre cames rostides al sol i crosta d’arròs enganxat al fons del ferro. Ella respirava profundament, restava immòbil i alhora es movia, com una gran paella marinera feta carn i feta peix i sense treure’m els ulls del damunt com si a través d’ells em pogués veure el pensament. Em mirava i em xuclava la matèria grisa com si fos un suc de gamba. I finalment vaig fer sobrevolar, per damunt de tot, dues llimones espremudes a alta distància com dues avionetes-anunci lacrimògenes planant damunt l’extensa sorra de la costa. Vaig coronar el pubis radiant i suós amb el més gran dels escamarlans de l’àpat, els ullets esfèrics i negres quasi tocant-li el melic, els bigotis i les pinces rosades apuntant cap a Ella, l’esquelet del cos corbant-se-li barca endins.

Em va demanar que m’apartés. Es va tocar tot, es va tocar com un violoncel vivent tocant-se —Contorsió topològica d’una figura femenina convertint-se en violoncel, 1983, oli sobre tela, col·lecció particular—, es va escampar la crema solar comestible pels malucs i per les cames, delicadament per no espatllar els objectes del collage, i sense treure l’escamarlà del seu lloc va acostar els dits a la closca i va masturbar-se lentament. I em vaig quedar dret, amb els ulls quasi també esfèrics i ennegrits i les antenes erectes com escopetes, l’esquelet extern trencat, contemplant-la dins les meves calcetes roses com els cabells li suaven suc i com damunt del front i les galtes li reposaven constel·lacions de grans d’arròs humits i brillants com si fossin el bukkake de la Mediterrània. Crec que va tenir dos orgasmes llargs i femenins, onejants, oceànics. Crec que els meus ulls també.

—Vine aquí.

Llavors va exigir que em mengés fins a l’últim gra, fins a l’última gota, fins a deixar absolutament totes les cèl·lules XX de la Seva pell ben netes. Cabells inclosos, un per un. M’hi vaig esmerçar amb devoció i meticulositat, i no vaig sentir que la feina estava completa fins a assegurar la puresa del turmell amb estrella tatuada i de l’últim dit del peu. Va obrir-se de cames pornogràficament quan ja va pertocar deglutir-li la perla, generosa com un dia de l’espectador, com una estrella de mar estirada, com el mapa d’algun punt geogràfic molt concret dels racons de cala Fredosa. No li feia falta, però, cap altra ascensió al cel o a la superfície o a les semprevives penjades. Només va fer-me enretirar els llençols oliosos i va romandre asseguda damunt del llit, real i irreal al mateix temps, Gradiva, Helena de Troia, arcangèlica, mitològica, teològica, apoteòsica, posant immòbil davant d’algun artista invisible a l’altra banda del mirall, amb les cames doblegades cap a la finestra com una sirena de saliva.

—Ara et toca a tu —em va premiar.

—A mi?

Era com si m’hagués llegit el pensament. Com si m’hagués escrit el pensament.

Se’m va il·luminar la cara i se’m va endurir la fe, dins meu es van activar les baves d’un exèrcit de dos milions de gossos de Pavlov. Va reclinar magnànimament l’esquena damunt del coixí, va arremangar-se els cabells cap enrere, va alçar aquell gloriós coll de coll alt i va doblegar les cames cap amunt, altíssimes, hiperbòliques, everèstiques, i després les va obrir a poc a poc com si obrís el congost sagrat que du al temple de Petra. M’hi vaig acostar. Vaig tocar-li els genolls amb els dits, com dient hola, com dient gràcies. Com si ja pogués tocar-la abans de tocar-la amb la punta del meu membre, amb la punta del meu protagonista secundari. Com dient ja us noto, pells desitjades, ja us sento. Ja vinc. Em vaig treure les calcetes, amb permís, sense permís, i…

—Què fas? —va tronar Ella.

—Has dit que…

—He dit que et toca a tu —va repetir—. No escoltes.

—Però llavors…? —vaig articular.

—No cal que et treguis res —va etzibar-me—. M’agrades així. I pots acabar tu sola, crec.

Tu sola, havia dit.

Va somriure. Els cabells se li havien cargolat en forma d’espiral de la seqüència del genoma humà, però Ella encara va agafar-ne una punta i va cargolar-la més amb el dit, lentament, retorçadament, satànicament. La Bíblia, amagada dins del calaix de la tauleta, mirava pel forat del pany i després es tapava els ulls i les orelles per molt que hagués d’estar curada d’espants, per molt que la Humanitat fes dos mil anys que venerava com a símbol tot un instrument de tortura. No era una escena apta per a evangelis aprensius o mobles de matrimoni. Ella, cabells al dit i boca semioberta com una noia de calendari Pirelli, va observar-me amb una atenció relativa i displicent mentre jo procedia a fer l’amor amb mi mateix, amb mi mateixa, amb la meva i grega cromosòmica que ni tan sols havia fet cap servei, insignificant com una i llatina, agitant la masculinitat grotesca i prescindible davant la imatge d’Ella i dels Seus cromosomes perfectes i uniformes, mirant com em mirava i com jo voldria assemblar-me a la Seva joventut, a la Seva llibertat, al Seu poder incontestable. Va permetre’m acabar. Va permetre’m morir. Després, va anar-se’n cap a la dutxa.

No vam tornar a fer l’amor mai més.

Bé, a veure.

Això mereix capítol a banda.

A l’habitació 215 succeïen coses, sempre que ens hi deixàvem caure. Coses. Sempre. Ella hi passava caps de setmana sencers, li havia agradat massa i Cadaqués li semblava —deia— un refugi de llibertat. Un lloc molt inspirador. Jo hi pujava quan podia trobar una excusa per a l’Agnès i de vegades fins i tot havia de baixar el mateix dia, si l’excusa no donava per a més. Per tant, sovint el recepcionista em veia arribar carregat amb bosses, tovalloles, peces de roba i alguna ombrel·la, suant com un porc, mentre Ella en canvi caminava davant meu fresca com una rosa i remenant el cul millor que Halle Berry sortint de l’aigua. Després pujàvem a l’habitació i Ella es posava vora la finestra a escriure amb el meu Mac, aquest Mac que tinc als dits, el nostre Mac amb aquestes tecles i amb la meva contrasenya, el Seu Mac. L’hi podia prestar perquè jo ja no escrivia res —no tenia temps ni esma per escriure res— i perquè deia que ja tenia la novel·la força avançada. Es passava hores al llit d’aquesta habitació o a la taula d’aquest balcó escrivint, pensant, inspirant-se, expirant-se, obrint i tancant finestres, pensant un altre cop, repassant notes, teclejant un arpegi, teclejant potser una mica més, metrallant de sobte la tecla d’esborrar, esbufegant o guardant arxius. Del tot immersa en el Seu món, que és el que fa la gent contagiada pel virus d’escriure. Ah, no, i evidentment a mi no podia deixar-me-la veure. Coses del procés creatiu, tu ho entendràs perfectament, em deia. I per això, després de penetrar ben endins del meu ordinador i de clavar-hi fins al fons el Seu llapis digital, i de fer-hi la feina que hi hagués de fer i de violar-lo i de grapejar-hi l’estona que necessités, s’enduia tota la Seva novel·la. Clac, extraient el llapis violentament. Gelosament. Com si fos un home retirant l’eina i cordant-se la cremallera. Com si allí al llapis hi guardés l’ànima.

I em feia moltes preguntes, encara. Preguntes sobre els homes, com són els homes, com sou els homes, quina excusa havia posat aquell dia a l’Agnès, com em sentia, què em semblava allò de ser infidel i de posar-me calcetes i d’experimentar coses noves i de veure el món d’una altra manera. Buscava els botons que més m’activaven el subconscient, per la raó que fos, per saber com construir el Seu protagonista Heraclio, per vestir-lo, per tramar la Seva trama. S’inspirava en mi. Sabia fer-me llargues lobotomies, sabia punxar les acupuntures precises en els llocs més clau per despertar-me les neurones més amagades. I sabia que amb les calcetes posades, així disfressat, així amb màscara és a dir sense màscara, s’activava algun mecanisme íntim dins meu, dins l’amígdala cerebral, situada dins del meu lòbul temporal, que es veu que és on es processa i emmagatzema la memòria a llarg termini o memòria autobiogràfica. Terreny reservat. Cosinetes cruels. Passatge particular. Matèria grisa, suc de llagosta.

Sí, no, a veure: no és que no féssim l’amor, eh?, sinó que el fèiem a la Seva manera. Era una cosa diferent, una cosa quasi lèsbica, on el meu as d’espases ni hi era ni se l’esperava, on el meu jo egocèntric brillava per la seva absència. El sol i la platja i el mar de Cadaqués semblaven fets per tocar-la a Ella, amb Ella sí que s’entenien els astres i els elements perquè Ella era una força més de la Natura. I jo apreciava aquesta bellesa perquè en la bellesa hi ha sempre un punt de Veritat, i hi sentia admiració i enveja, i el que sí que em permetia era llepar-li la sal del cos, sense aspirar a més, amb el pi inclinat ben resguardat, contemplant com el sol s’introduïa per la finestra, s’afegia al trio i acabava eclipsant-me.

Jo em sentia estranyament afortunat de donar-li tot el plaer que li calgués, aguantant-me i reprimint qualsevol altre impuls. Era com una onada de mar que anava provocant la sorra sense sadollar-la del tot, i això m’excitava prou, em satisfeia prou, em realitzava. Això: em realitzava. Exacte. Em feia néixer de nou, com exhibint menys cromosomes molestos. I em feia oblidar de la meva absurda necessitat d’esclatar i de descarregar i d’entendre què em passava, per què vols entendre, quin sentit tenia provar d’entendre, per què hauria de ser tan important entendre els designis de la meva Creadora, si podia limitar-me a callar i existir i a sublimar la Seva innegable superioritat.

—Barcelona —em va dir de sobte, només quan Ella i el sol de la finestra van haver acabat.

—Com? —vaig fer.

La llum del mar feia la rateta a les semprevives del sostre.

—Crec que ja ho tinc. La localització del llibre, saps? He estat dubtant, però prefereixo que sigui a Barcelona.

—Ah! M’ho ensenyes?

—No diguis ximpleries.

No, Ella no m’ensenyaria la Seva cosa. No, encara hi ha classes, elles no ho ensenyen mai tot, elles guanyen sempre. Tancava de seguida la closca del Mac si mai m’hi veia treure el nas. Fins i tot de vegades tapava la pantalla amb les dues mans, com si digués al text que «merda, ens han enxampat, corre, amaga’t dins l’armari». Però en el fons m’alegrava saber que de mica en mica estava donant forma a la Seva obra, esquena recta i seure aristocràtic, concentrada, realment decidida a fer d’un bloc de marbre una obra d’art perfecta. Era ben visible com de vegades s’enfadava, perquè havia equivocat el camí o perquè havia de tornar enrere seguint les engrunes de pa —si no se les havien menjades els ocells—, o perquè no trobava la paraula o el ritme, o perquè es quedava en blanc o perquè es fonia a negre o perquè escriure no ha estat mai una cosa fàcil. O què et pensaves, pensava jo. El màxim que em deia últimament sobre l’obra era que encara no tenia títol, ni esquema definit. Principalment deixava que l’Heraclio anés determinant el seu destí a cada pas i així anava cosint-se l’argument, ja veuràs Gretel, segur que és per aquí. I cada cop estava més convençuda de com a mínim haver encertat el to, la primera persona, el personatge. Molt masculí, deia Ella. Ah, i com és això? Doncs això, que vull que sigui un home de debò. Sensible, però alhora valent. Perdut en un conflicte greu que l’espanta, però intrèpid. Amb caràcter, intuïtiu, i decidit a resoldre els seus problemes mirant-los a la cara. Sense amagar-se, vull dir. Sense enganyar, sense màscares. Un home de debò, un home com cal. Forçut, que porta el compàs del ball, protector. Un triomfador, un home orgullós de ser-ho i amb capacitat per ser-ho. No com altres, no hi afegia, però sí que em mirava. I no mirava ningú.

—El clàssic fatxenda, vaja —vaig gosar dir.

No li agradava el meu to.

—Ah, sí? —va alçar el coll—. Què insinues, «professor»?

—No res, no res.

—Digues, vols dir-me alguna cosa —va intuir, quasi va decidir.

—Vull dir… —vaig posar-me a matisar—. És una mica massa estereotip, no trobes? Molt patró d’home molt home, no?

—Algú ho ha de ser —em va apunyalar.

I feia dies que m’explicava —amb un punt de desesperació— que allò que potser encara no acabava de trobar era l’època, la ciutat, l’atmosfera, la trama exacta… Però que això ja arribaria. Amb els mesos s’havia transformat en alguna cosa més que una amateur, ara era una amant, una enamorada, una veritable artista davant de la Seva obra mestra. Prohibit mirar, prohibida l’entrada a qualsevol persona aliena a l’obra, prohibit tocar, do not touch, vietato, verboten, encara no, fins que acabi. Fins que acabi del tot. Després Ella ho guardava en aquell arxiu amb el nom d’Heraclio, com ara mateix. I després d’extreure el llapis de la meva ranura, clac, me n’havia volgut parlar. Per fi. Hola. Per fi sortia un moment de la pantalla per pactar una mica amb el món real.

—Només dic que… bé, tant se val, és el teu personatge —vaig dir, encara estirat damunt del llit doble—. Barcelona, doncs?

Ella es va aixecar per pensar en veu alta, texans shortíssims, culet reconsagrat, somriure autocomplaent. Després va saltar al llit, com si saltés en un núvol de barba de sucre, com si jo fos la seva amiga de la festa de pijames. I, amb el to confident de qui escriu una cosa important en l’estimat diari, va explicar-me la Seva idea:

—Sí, sí —amb il·lusió a la veu—. Vull que sigui a Barcelona.

Semblava que hi hagués d’afegir que també volia un poni.

—Perfecte, doncs, no? —vaig respondre—. I per què?

—No ho sé, no ho sé. —Sí que ho sabia.

—Vull dir, ja li agrada la idea, a l’Heraclio aquest? —vaig provocar—. Li escau?

—El meu personatge s’adapta a tot.

Ho havia dit d’una manera natural, sense vacil·lar. Fredament. Ni tan sols semblava que parlés d’una història de ficció.

—Acabaré tenint gelosia d’ell! —vaig fer-li, mig de broma, mig de debò.

Ella va riure angelicalment, endimoniadament.

—No, no n’has de tenir, tu ets una altra cosa —va pensar en veu alta—. Tu ets una altra cosa, tu ets mig Colombina.

I va riure.

—Escolta…

—Deixa’t estar de gelosies absurdes! —va concedir-me—. Al cap i a la fi ell és un personatge, no? Jo decideixo com és, i què pensa, i què li passa. I el puc fer més o menys atractiu, o valent, segons em convingui. A la meva novel·la mano jo.

De fet, va dir:

—A la Meva novel·la mano Jo.

Era la primera vegada que se li notaven les majúscules quan parlava d’Ella mateixa. O, almenys, jo li ho vaig notar. Amb tota claredat, allargant la pronunciació de la lletra i marcant-la amb força majestàtica. Després va abraçar-se al coixí i va tornar a mostrar-se d’allò més inspirada, encantada, com a punt de pujar per primer cop a l’avió del Tibidabo. L’emocionava saber que la Seva obra ja no era només una idea vaga, notava que per fi podria prendre forma definitiva. I semblava que allò fos el més significatiu que hagués fet mai.

—I per què has decidit…?

—Barcelona —em va interrompre, i de nou se li van il·luminar els ulls i els va fer brindar amb l’aire. Era com si se li desplegués tota la ciutat als peus del mirador de Collserola, com si estigués imaginant una ciutat totalment nova i desconeguda—. Barcelona, sens dubte. Al bell mig de la ciutat. Una tarda de Sant Jordi.

Ella deia que ja no podia parar, que ara ja havia agafat velocitat de creuer. No podia abandonar l’escriptura si volia saber com aniria la Seva pròpia història, la que Ella mateixa tenia al cap sense conèixer-la. Li agradava trobar-se atrapada en un relat que Ella mateixa havia teixit, se sentia creativa i creadora. Totpoderosa. No saber com se’n sortiria l’Heraclio encara l’atrapava més. Al Seu loft de Barcelona, o a l’hotel de Cadaqués, passava hores i hores davant de qualsevol ordinador —el meu, el Seu, o bé de vegades el de la biblioteca de l’Ateneu quan acabàvem la classe— atenta a allò que sortia dels Seus propis dits. Li agradava. Sentia com Ella tenia la primera i l’última paraula. I tenia també totes les altres paraules del mig, i els espais, i els paràgrafs, i els signes de puntuació. Era propietària absoluta de les idees, els errors, els encerts. La història, les històries, els caràcters, els destins. Fer, desfer. Avançar. Picar. Crear. Tactactactac.

Estava enamorada d’una cosa que encara prenia forma.

Jo crec que fins i tot es va començar a enamorar del Seu personatge. No ho crec, no: ho sé. Li agradava que fos un home fort i decidit i ben valent, i alhora molt llest i molt empàtic, el punt femení just —és a dir unes gotetes de res—, que semblava que fos ell qui la guiava a Ella per la història, un home fet a si mateix, un tros d’home. D’aquells que saben gestionar les crisis, que saben portar una dona en ple ball i una barca en plena tempesta. D’aquells personatges que ho tenen tot, que te n’enamoraries, que els desitjaria tenir qualsevol lectora i qualsevol escriptora, que saps que se’n sortiran sempre encara que es trobin en la situació més endimoniada. El coneix com si l’hagués parit, sap que no és un calçasses ni un covard, que no es deixa arrossegar ni dominar, que afronta la realitat de cara, que creuarà el bosc, que al final acabarà obrint la porta més fosca per superar-se a si mateix. I que en sortirà victoriós. Sí, així era l’Heraclio, el Seu heroi, el nostre heroi. De mica en mica s’enamorava més d’ell que de l’argument, o de l’època, o de la ciutat. Ja passen, aquestes coses. Sí: hi ha personatges que, al final, es fan estimar.

Ep. No, no, va fer Ella. Ho va dir davant l’ordinador, davant del Mac encès a altes hores de la matinada. Va aturar l’escriptura, va cargolar-se la punta dels cabells amb el dit. Ui, no, que burra, i va esborrar l’última frase. Deletedeletedelete. Tactactactac. Va fer petar la llengua. Sospir. Havíem quedat que ens imaginàvem que la Sagrada Família ja estava acabada, oi? Sí, sí. Que era un abril a Barcelona, que havia estat Sant Jordi, i que la Sagrada Família ja estava acabada. Sí. Exacte.