PRIMERA PART: GÈNESI

LEWIS CARROLL,
Alice in Wonderland

Al principi, Déu va crear el cel i la terra.

Veus? Això sí que és un començament. Enganxa. Té estil. És sincer, és directe. I és versemblant. Com és que no se m’ha acudit a mi? A més, si el que pretenia era començar a explicar la meva vida, doncs així és com es fa. De cop, pam! A pèl. A sac. Anant per feina. Tant donar-hi voltes i al final ha hagut de ser una Bíblia d’hotel el que em donés el to i l’empenta. Perquè a banda del cel i la terra, Déu va crear els hotels amb Bíblia a la tauleta, que són els mateixos hotels que encara s’estranyen que demanis una habitació doble quan veuen que no t’acompanya ningú. Ni tan sols Ella. Ningú. Que sí, segur, li he dit habitació doble, de llit doble. No, no ve ningú amb mi. No, no he dit de matrimoni: he dit doble. No, en absolut, no és el mateix. Aquest hotel de Cadaqués, aquests objectes que em són tan familiars, aquesta habitació 215 amb Bíblia al calaix i un ram de semprevives penjant del sostre. Amb llit extramatrimonial i doble, de solitud doble i records dobles. Aquí és on vull escriure-ho tot. Explicar a tothom què ha passat, qui soc, qui és aquest home tan cordial de la foto de la coberta.

Aquest home.

Aquest fill de puta.

Aquest fill de puta. Sí, el de la foto, el de la coberta. El de sempre. Barba de tres dies, la cara prima, els quaranta-pocs ben portats, els cabells curts i despentinats, els solcs llaurats al front, la mirada d’intel·lectual murri perdut en els pensaments o en els sentiments. I després, doncs, tot el que no surt a la foto, és clar. El més important, allò que hi és sense ser-hi, que no veu ningú i que no sap gairebé ningú. Com ara que a fora, aquell dia de la foto, plovia. O que era dimecres. O que en veritat no he estat mai ni de bon tros un home honest, més aviat un impostor sense suc ni bruc enganxat a l’esquema argumental de la meva vida. Bé: això fins que la vaig conèixer a Ella, però evidentment Ella tampoc no surt a la foto. Com tantes i tantes coses que no hi surten, però que hi són. I tant que hi són. O per exemple, o com què més? Ah, o com el meu Rolex Oyster Perpetual acer 904L a la mà esquerra, vidre de safir i Swiss Made, que tampoc no hi apareix però que per a més detalls fa anys que està aturat a les 6.57 i té una petita ratllada a l’angle superior, just entre les onze i la corona de cinc punxes.

Aquest home.

Aquest.

La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües.

Fins aquí, bé. Així es comença una història, sí senyor. Sense por. Sense amagar-se, dient la veritat. De fet així va començar tot, la història de tot, amb la natura tal com és i les coses tal com són i amb el planeta fet tot un cap de Creus huracanat i multicolor. No diu cap ximpleria, el Gènesi aquest. Fa agafar d’allò, perspectiva. Aquests pins que ara miren de puntetes pel cel de la finestra sí que semblen recordar-se’n, ah sí, quins temps aquells en què tot estava per escriure. Quan tot encara podia començar d’una altra manera. O no ho sé. O directament, no començar.

De fet, jo hauria volgut començar la meva història d’una altra manera, eh? I tant, és clar que sí. M’hauria agradat una cosa més espectacular, una pell de gallina inaugural, uns crèdits de pel·lícula de James Bond o uns focs artificials en un castell encantat, o una ombra misteriosa que avança entre la boira, no? O etcètera. Però en canvi començo aquí, habitació 215, fullejant una Bíblia de lloguer i respirant aquesta brisa empordanesa de fa milions d’anys que fa xip-xap silenci xip-xap silenci, tan d’allò, tan no sé com dir-ho, tan no em surt la paraula.

Tan real.

Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum va existir.

Les cortines s’inflen i la llum existeix, mediterrània i blanca, i cau damunt del paisatge de Cadaqués i d’aquest llit doble per a un. Ja ho sé, ja. Aquests llençols solitaris i onanistes haurien de ser avui una altra cosa, haurien de ser un fantàstic Edèn de seda on continuar mossegant dia i nit la fruita prohibida. Però no. Però ja et fotran. Un desert llarguíssim de dunes sense terra promesa, això és el que són avui. Hi passo la mà i penso en tot, i penso en Ella, i en el que ha passat, en què m’he transformat. Penso merda. Penso desgraciat. Penso idiota, penso i em mossego els pensaments. De fet, si em costa tant escriure-ho potser és perquè el que he fet no té nom. Ni nom, ni adjectius, ni justificació possible. Doncs perquè no, perquè soc un falsari que fins ara ha ocultat massa coses. Algú amb pecat original incrustat a la pell, algú que tal vegada mai no hauria hagut d’existir.

Però bé, jo no necessito presentació, és clar. No. A mi tothom em coneix. Tothom sap qui soc.

Qui soc jo?

Ja ho saben: soc un nom gran, en majúscules, de tapa dura. Amb tipografia ampla i cridanera. De fet, el meu nom té tanta presència que aixafa els títols dels meus propis llibres, és prou important per eclipsar el nom de totes les meves obres. Perquè quan un ha rebut tants premis i ha conquerit tants continents i ha arribat a ser qui és, a ser qui soc, al final el que interessa no és tant tenir el meu últim èxit al prestatge sinó tenir-hi el meu nom. Tenir-m’hi a mi. Lletres gegantines estil supervendes, estil best-seller, dels que hi ha escampats per les taules de novetats o pels duty frees dels aeroports. No pas pretenent ser tan best-seller com Déu, o almenys de moment, però sí amb lletres més grosses que aquesta coberta de Bíblia d’hotel. Això, primera. I segona: jo soc algú. Sí, soc algú. Soc tot un personatge. Soc un imprescindible, un must, tot un home. Un home que, si no existís, s’hauria d’inventar.

Quan he volgut retrobar la inspiració en el punt de lectura —i en un lleu gregal d’olor de pinassa—, he vist que Déu ja ha decidit crear l’home a imatge seva. Sí que anem forts, he rigut. Que bona, aquesta. Quin gir argumental, i que poc que s’ho espera, el pobre tros de fang.

Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat». I va fer caure l’home en un son profund.

Ah! Parin màquines. Ara això es posa més interessant.

Ella. Sempre Ella. La dona. La dona de. La dona que hauria de ser ara amb mi, l’acompanyant, la primera dama, la segona en discòrdia, cherchez la femme, la costella, Gala encarnada amb costella en equilibri a l’espatlla, la crossa, la gran dona que sempre hi ha darrere de. Bé, Ella sí que necessitaria una mica més de presentació, és clar. Ja he dit que Ella no surt a les fotos de les solapes, ni ha tingut mai altaveus ni tribunes als diaris o a la tele. Però, de fet, és l’única persona que ha tingut la desgràcia d’arribar-me a conèixer de debò.

A més, si no hagués aparegut Ella, res d’això no s’hauria sabut mai. M’explico? Res d’això no s’hauria escrit.

Res d’això no hauria existit.

Doncs finalment he apartat la Bíblia i he deixat Déu amb la Paraula a la boca. He agafat el meu Mac portàtil, que a banda de les pedres extraplanes de Cadaqués també és un dels objectes més perfectes de l’Univers creat. L’he encès i he esperat que comencés a respirar i que s’hi anessin obrint les finestres. Tan net i tan blanc, oi? Blanc amb poma mossegada, blanc amb fruita prohibida, blanc com un Apple. Blanc com un full en blanc.

Aquesta història comença aquí, comença ara, sota aquest sostre d’hotel amb ram de semprevives. Perquè sí, perquè vull, perquè em dona la gana. Perquè ja està decidit que se sabrà tot, que ho escriuré tot i que per tant existirà tot. El relat de la meva vida, els meus actes, la meva obra. Per les obres em coneixereu. Sortiré de l’ou com un nen geopolític observant el naixement de l’home nou —1943, oli sobre tela, Salvador Dalí Museum a Saint Petersburg, Florida—, i ho faré encara que em faci mal. Encara que ho perdi tot. Puc aparèixer ben somrient en cada foto de les solapes o les cobertes dels meus llibres, però a mi no em puc enganyar. Ho sé tot, ho veig tot. Em conec com si m’anés a parir.

A més, ja és massa tard per fer-me enrere.

La vaig veure per primera vegada…

La vaig veure per primera vegada casualment en un…

No.

No, oi? Casualment, no.

Segur que no. No, perquè algú devia posar-nos allà al mig de la rambla Catalunya aquell Sant Jordi de fa… dos? Tres anys? Tres, suposo que ja en fa tres, perquè el temps passa volant i perquè ja fa tres anys que no goso escriure ni publicar res. Jo crec que fa tres anys, sí, no sé si té cap importància. Però en tot cas algú devia posar-nos-hi, allà al mig. El destí, o els astres, o Déu, o el Gran Arquitecte, no ho sé. Algú. Per tant no, i tant que no, res de casualment. Fora, no he dit res, no he escrit res.

—A veure, com et dius?

—És que no és per a mi —va dir Ella.

—Ah. D’acord, doncs per a qui he de…?

Vaig aixecar la mirada. Ella era una total desconeguda, un personatge anònim, un no ningú. El ningú més bell i més torbador que mai m’hagués trobat em demanava dolçament que li signés el meu últim llibre, ja ho saben vostès, una història molt fantàstica —i gran èxit mundial— sobre el triangle amorós entre una parella impossible i el fantasma de Beethoven. Ella me l’obria com una flor, davant d’aquella llarguíssima cua de lectors impacients. Volia que convertís aquell producte de consum —codi de barres i etiqueta amb preu— en una peça única, en un objecte irrepetible marcat amb cicatriu de bolígraf. Havia fet ben bé mitja hora de cua només perquè volia un llibre signat del meu puny i lletra i amb tinta de la meva tinta, palpat pel meu ADN i per les meves irrepetibles empremtes dactilars. Però jo només me la mirava atentament, com si busqués retenir el moment que se m’escapava. Poder guardar-ne la instantània. Sí, en veritat era jo qui hauria volgut demanar-li que em signés aquell instant a mà. Què hi vaig veure, en Ella? No ho sé. Sí que ho sé.

Allò.

Era com una mena d’aire. Una telepatia. La cua de lectors del dia de Sant Jordi es difuminava de sobte, com les paradetes de llibres, com els vianants de la Rambla, com les roses amb senyera i plàstic transparent que duien les dones de, ben agafades als braços de. Tot agafava definició en Ella, s’encenia un focus zenital. Era com sentir un perfum conegut, com la proximitat d’una antiga companya de llitera en unes colònies d’estiu, o a veure, com ho puc explicar… com si haguéssim compartit una vida anterior fa dècades o segles o mil·lennis o qui sap si havíem estat companys de colònia romana, o de castell feudal, de palauet francès o de plàncton marí. Partícules destinades a viure allunyades qui sap si des de la formació de les galàxies, i que es tornaven a trobar. Així era, sí. Era això. Més o menys. Exactament.

Cabells negres, molt llisos i molt juvenils. Un punt de somriure optimista en cada cèl·lula del cos, com una nena de trenta anys, malícia d’àngel, m’explico?, celles molt arquejades que deien però si jo no he fet res, vull dir generosa, vull dir com la filla predilecta d’un tsar. Uniforme negre d’algun centre cultural, on havia vist jo aquell uniforme, diria que en algun museu dels importants de la ciutat, sí, home, però ara no hi queia. Merda. I tenia una pell de pàl·lid Ramon Casas però recoberta d’un punt de color mel d’aquell abril, cames jòniques no gaire llargues però altives, mugrons mig marcats sota la camisa com si fossin poms de calaixos semioberts, esquena vertical, coll de ballarina, clatell potser amb tatuatge, nasset de germana de Tintín. No era l’estereotip de dona objecte, però home. Vull dir m’explico, oi?, era una creació que embellia el planeta. I mirant com es movia i com mirava semblava que em digués petit meu, mai més no ens separarem, però alhora també vaig sentir certa enveja. Perquè Ella no necessitava tenir relats ficticis per vendre, Ella era realitat i ideal alhora. Era perfecta tal com era, magnètica a l’instant, sense esforç, sense inventiva. Quina sort. Quina presència, quina manera d’existir. No hi havia dubte que, allà enmig dels rituals d’aparellament de cada any, entre la fauna sensiblera que comprava llibres a cop de santoral, Ella era ben bé d’un altre planeta. D’una altra pasta. D’una altra fusta.

—Com et dius?

—No, és que no és per a mi. —I es cargolava la punta dels cabells amb un dit.

—Ja ho sé, però com et dius? Qui ets?

—Jo…

—Treballes en algun museu, oi?

—Com?

—No, només ho dic pel teu…

I va allunyar-se ràpidament, sense dir res més. Com si fugís, com si ja en tingués prou amb aquell «Per a…» inacabat pel meu puny i lletra, sense consumació de l’acte. Ni tan sols vaig poder signar-li el llibre com Déu manava ni tornar a preguntar-li el Seu nom, ni compartir ni un segon més el mateix aire. Un locutor de ràdio se’m va acostar a fer-me algun cony de connexió en directe mentre Ella sortia de la parada de Sant Jordi i s’afegia a la riuada de tanta gent enamorada per un dia, caminant a grans passes Rambla amunt pel camí de roses vermelles com una Alícia, ficada dins del seu uniforme de museu i fent sonar les botetes Calvin Klein model Jovanna negres amb sivella negra, mig cocodril mig neoprè, sola de 10 centímetres, mida 36 calculava i segur que no m’equivocava.

Puc haver estat un fill de puta, sí, i potser sí que aleshores jo ja era un criminal en potència. Però resulta que em dedico a escriure. I dels objectes bells, d’aquells tan ben creats que omplen tota una història, en sé algunes coses.

Siguem sincers: només hi ha una manera de saber la veritat, que és continuar llegint.

Em temo que no hi ha alternativa. Oi?

No, no n’hi ha.

Què va succeir després d’aquell Sant Jordi de fa dos, vull dir tres anys? Quan la vaig tornar a veure? Què convindria ara perquè l’acció fos interessant, atractiva, perillosa? I quin és el gran crim en qüestió? Ah, i quina banda sonora hi posem, i quina ambientació, quins personatges secundaris? Però no, però ara és molt més difícil: ara és la meva vida. La veritat sense filtres, a cor obert. Per això em bloquejo tant, per això cada puta frase em costa un ou, un ronyó, un ull de la cara. Perquè és veritat, hòstia: perquè ara tot és veritat. Penso en els meus lectors, en els milions de lectors de tot el món que han plorat o han rigut davant d’un relat meu, o s’han commogut al final d’un capítol carregat de tensió argumental, o han connectat de manera íntima amb un personatge o amb una escena. Tot mentida, tot mentides, el mestre de la mentida. I sí, és cert que en cada novel·la hi ha una part de mi, evidentment que hi deixo un tros de realitat, fins i tot un bocí d’ànima si podem acceptar que una bavosa miserable com jo tingui ànima. Diguem-ne que hi deixo fragments dispersos de mi, i ja està. És clar. És inevitable. De la resta ja se n’ocupen les xarxes socials o algun paparazzi de suplement cultural o l’infal·lible boca-orella, per tant d’acord, admetem-ho, podem dir que tothom sap qui soc… Però la veritat és que no em coneix ningú.

Ningú no sap el que he estat capaç de fer, el que soc capaç de ser. La massa viscosa i fastigosa que hi ha dins del meu exoesquelet de crustaci, la catàstrofe de ser el que soc. Per tant no hi ha volta de full: fins que això sigui llegit no es podrà conèixer què és el que he fet, allò que ha passat. Ni encara menys allò que encara faré, allò que passarà.

Allò que està escrit.

—I com es comença una història?

—Bé, aquesta és la gran pregunta —era la meva gran resposta, com un contestador automàtic, en cada una de les sessions inaugurals del curs d’escriptura—: les coses es comencen començant-les.

I llavors imposava un silenci.

Un silenci no sé com dir-ho, molt contundent, molt de debò.

Molt poc de debò, molt sempre igual.

Els alumnes escoltaven el silenci com si així hagués callat Zaratustra, perquè ells em respectaven, i es prenien seriosament qualsevol paraula meva tant si l’havien llegida com si l’acabaven d’escoltar. M’admiraven, m’havien llegit, m’havien comprat, fins i tot m’havien devorat. En tot cas a classe les meves sentències eren Paraula de Déu i els meus silencis eren Silenci de Déu, i alguns en prenien notes, d’altres només en prenien nota, i en aquell moment tots esperaven que la gran estrella s’expliqués una mica millor. Allò de com comença tot, l’origen de totes les coses. La gènesi d’un llibre. La Creació.

—Mireu, de vegades no hi ha cap raó concreta per posar-se a escriure —vaig donar les primeres pistes a la trentena llarga d’amateurs que omplien la sala (què més voldrien que ser amateurs, aquella colla d’aficionats)—. Pot ser una idea que va prenent forma, però també pot ser un lloc, una música, una persona, una cosa…

—Un objecte —va observar des de la primera filera una jove gòtica, o més aviat romànica, perquè la seva sobrietat no necessitava rímel ni pírcings—. Vostè els dona com molta importància, no?

—Els objectes tenen molta personalitat —vaig declarar, amb cara de m’agrada que em faci aquesta pregunta—. Sí, m’hi fixo, perquè ajuden a vestir bé una atmosfera o un personatge. El fan més creïble, més autèntic. És a dir quina roba li agrada, quina foto de la família guarda a la cartera, si porta rellotge, si porta anell de casat…

Noto que em miren les mans. No, jo no porto anell.

Per què? Perquè em molesta. Perquè no ho sé. Els objectes diuen molt, però un anell crida massa.

—Llavors, vostè s’inspira en coses reals? —va tafanejar una mena de personatge mal ficat en una camisa de llenyataire de Yosemite.

—Home, sempre hi ha un punt de realitat en les coses que imaginem —vaig fingir en un atac de falsa sinceritat, de falsificada modèstia, interpretant a la perfecció el meu personatge—. Com en els somnis, per estranys que siguin, no? Doncs igual. A mi, per exemple, sempre em pregunten què hi ha d’autobiogràfic en les meves novel·les.

—Ah, sí?

—És la pregunta preferida dels periodistes.

—I què respon? —va interrogar una barba hebrea amb pentinat de nazi.

Vaig somriure.

—Que tot i que res.

—No ho entenc —va protestar aleshores la barbie esquiadora del racó esquerre.

Què has d’entendre tu, vaig pensar.

Què has d’entendre tu, no li vaig dir.

—Doncs que per molta imaginació que hi posem…

—… la realitat supera la ficció —va interrompre, de sobte, alguna veu femenina del fons.

Vaig aturar l’acció. Se’m va tallar el relat. Aquella insolència acabava i destruïa sense permís la meva frase —que evidentment no anava en absolut per aquí—, i al mateix temps decretava una pausa necessària. Decretava encara més: decretava que es fonguessin les agulles dels rellotges a aquelles 6.57 exactes de la tarda i s’aturessin les respiracions i els camps gravitatoris i el vent de les palmeres i les tortugues de l’estany del jardí romàntic i l’atmosfera lletraferida de la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu. Fins i tot es van aturar les estàtues neoclàssiques que envoltaven les vitrines de llibres, vull dir es van aturar encara més del que ja estaven, i el llapis que la barbie agitava com una libèl·lula també va decidir interrompre el vol. S’havia dit alguna cosa important. S’havia pronunciat alguna heretgia, algun manifest groc o negre o fúcsia, s’havia dit molt grossa. Allò no era una observació qualsevol, llançada sense cap criteri. Allò eren paraules majors.

—Ah, sí? —vaig saltar, provant d’esbrinar l’origen d’aquella anomalia pel fons atapeït de la classe—. I suposo que una imatge val més que mil paraules també, oi? Vinga, va, no us queden més tòpics al tinter?

Silenci. I jo sense saber encara d’on havia vingut el dard.

—A veure, sou aquí perquè us interessa aprendre a escriure —vaig alçar una mica el to—. Escriure amb paraules, oi? Aconseguir que les vostres paraules valguin més que mil imatges, fer alguna història que valgui la pena. Sí o no?

No va respondre ningú perquè la pregunta es responia sola.

—Mireu, jo us ho dic, però en el fons ja ho sabeu —vaig reblar, amb to de cavall guanyador—: la ficció supera la realitat perquè justament va ser inventada per a això. Vull dir que home, no fotem: la realitat ja la veiem cada dia, no? No cal que ningú l’escrigui.

—Però què té de dolent, parlar de la realitat?

—Perdó?

—És una opció, no? Dir la veritat.

—Qui parla?

—O sigui, escriure les coses com són.

Encara no veia bé qui parlava. No, aquella veu atrevida i alhora plàcida i submarina no la tenia identificada. No la distingia entre les veus del jove alumnat de dimecres sí dimecres no de classe magistral —sense cobrar, només faltaria, altruisme de geni— en aquella sala de l’Ateneu. Totes les estàtues, les vitrines mortuòries amb bibelots transformats en peces d’arqueologia, les cadires, tots els objectes de la sala semblaven girar-se cap a mi a veure què responia. A veure el guapo què responia a unes preguntes que ara ja no es responien tan soles.

—No en té res, de dolent —vaig decretar—. Però aquesta classe es diu «Escriptura creativa». Aquí fem això. Oi que és prou clar? A més…

I les campanes de la catedral, que em sembla que tenen un nom encara més gran i etern que el meu —Eulàlia, o Honorata—, van tocar les set amb la seva signatura particular. Perquè afortunadament les campanes són més arcangèliques i menys fonedisses que els rellotges, no s’aturen ni s’espatllen ni regalimen, i sonen per a tothom. I ara venien al meu rescat.

—… a més, per molt que em vegeu com un paio conegut i tot això, creieu-me: ni tan sols jo tinc una vida interessant —vaig admetre, amb un to sobtadament deprimit, com si confessés un secret vergonyant i em posés de cop les ulleres de Clark Kent—. No la té ningú, us ho dic de debò. Tothom acaba menjant macarrons, i comprant paper higiènic al súper, i tenint sogra. La meva vida és una vida normal i rutinària, la realitat mai no enlluerna. Però vosaltres, en canvi, sí que podeu proposar-vos enlluernar.

I de sobte s’encenia una bengala de nit de Reis als ulls de la noia cadàver i d’algun altre alumne meravellat. Hi havia esperança. Es podia superar la mediocritat del món tal com fou creat.

Al capdavall, els estava ensenyant a mentir.

—Bé, continuarem a la següent classe, d’acord? —vaig tancar aquell capítol amb el necessari punt de suspens—. Ens veiem d’aquí a quinze dies, gràcies a tots per venir.

La següent classe, segons el programa, aniria sobre la creació de personatges. Com fer-los de debò, fer-los versemblants, amb presència, ben bé com aquell personatge tan real i alhora tan inversemblant que se’m creava allí mateix davant dels nassos quan tothom es va aixecar i vaig descobrir que qui havia parlat era Ella. La noia de l’uniforme. La de la signatura de Sant Jordi. L’aparició, la desaparició. La bella creació de la naturalesa, que jo mai no hauria tingut prou imaginació ni prou sensibilitat ni prou perversió per crear. El personatge misteriós i ben construït, tan explosiu i tan noia de l’anunci, que es veu que s’havia apuntat al curs i que tenia aquells mateixos cabells de filla del tsar i aquella pell d’ametlla pelada, com un casas ben pintat i ben emmarcat i ben a punt d’entrar a la banyera. Tan real, tan present de debò allí mateix, que semblava mentida. El mateix vestit de treballadora de museu però amb botetes noves, que haurien estat unes botes marca no t’hi fixis si no fos que jo em fixo en tots els objectes encara que siguin de baixa jerarquia, Graceland, Snake Print, grises de sola baixa, mida 36 ara sí que confirmadíssim i preu inapreciable.

No li vaig dir res. No li vaig voler dir res.

La seva imatge, perfecta i veritable, valia més que qualsevol paraula.

La següent vegada que vam parlar, no va ser en real. Vull dir que sí, que va succeir, però que la tinc guardada aquí a la memòria de l’ordinador. També la guardo dins d’aquesta memòria estesa entre llençols d’hotel, però crec que serà tot més autèntic si la busco pel Mac i la poso tal qual. No?

Crec que sabré trobar-la.

Aquí. Exacte.

Copiar.

Enganxar.

—Amb qui xateges? —va irrompre, de sobte, una veu que entrava al despatx de casa.

Vaig esbatanar els ulls.

Vaig aclucar el Mac.

Físicament, bruscament, clac! Tancat com una gran castanyola blanca.

—Amb ningú —vaig improvisar.

—Amb qui xatejaves? —va insistir l’Agnès, la meva dona.

Perdoneu: l’Agnès. La meva dona. Fins ara no l’havia presentada perquè… No ho sé, per què. Perquè els personatges no apareixen quan volen, sinó quan toca. O quan volen, ara ben bé ja no sabria dir exactament. Tant se val.

—Coses de feina.

A la vida real, a casa, jo hi tenia carícies d’esposa i crits de canalla. Dos fills. Catorze anys de casat amb una dona elegant, senzilla i forta, i també guapa malgrat el pas dels anys i malgrat la pèrdua de les il·lusions decretada per la maduresa. Certament jo no tenia cap vida trepidant digna de ser explicada, sinó una vida d’anar tirant. Podia ser un escriptor molt llegit i molt tal, sí, però a mi no em passaven coses. Ni vivia aventures, ni tenia mai emocions intenses més enllà de les que sabia imaginar i escriure amb tot detall. Jo no tenia dies èpics on tot m’anés en contra, ni tot a favor, ni sorpreses majúscules ni minúscules, ni amants ni misteris ni polles en vinagre, jo era un home com calia que no havia fet mai res d’excepcional excepte ser un escriptor excepcional. Jo, dins meu, estava molt bé amb la meva vida i el meu despatx ple d’apunts i de diccionaris i d’arxius d’ordinador mentre els nens jugaven i la dona cuinava o endreçava perquè a veure, perquè un bon líder sap delegar. Tots al cau, tots a lloc, com Déu mana. Sí, jo en real guanyava: un home dels de tota la vida, un pater familias, un bon cap del ramat. M’agradava la meva vida estable com una mort i la vida resolta com una equació, m’agradava el meu paper en el joc de rols. Potser gràcies a això trobava la calma necessària per imaginar mil històries, potser sense això no seria capaç d’enfilar-me en ficcions increïbles. Prou increïbles per fer evadir les ments dels lectors, però prou creïbles per acabar deixant empremta i sentint-ne fins i tot nostàlgia. Jo no estava fet perquè després em passés el que em va passar, jo era de vida sòlida i convencional. Per molt que diguin que les vides en parella o en matrimoni són una mentida, perquè no fotem, perquè les vides en soledat també ho són, de mentides. Tothom es fa la seva ficció a mida, oi que sí? Tothom té un relat. I jo no necessitava res més, absolutament res més, ni tan sols necessitava lluir cap anell de casat, jo era feliç i tot tenia un sentit i tot quadrava en l’harmonia tradicional del meu Univers. No, jo no necessitava res més. O això era el que em pensava, que ve a ser el mateix.

—Va, vine a dormir —va concloure la meva dona.

Us l’he presentada, ja, oi? Ferma, elegant, guapa… Sí, sí, això ja ho he escrit. Un tros de dona, un tros de mare i d’esposa, és a dir, mare per partida doble. Responsable, atenta, pacient, servicial, una veritable santa que segurament no voldria ser tan santa, però el repartiment de rols —i el repartiment del treball— de casa nostra anava així. Això no es decideix, això va sorgint i va solidificant-se, i així a la llarga es forgen les personalitats o els personatges, i jo encara no sabia que aquest equilibri era massa fràgil: perquè a mi ja m’anava bé, sens dubte, aquella placenta eficaç i immutable i aparentment infal·lible. En tot cas l’Agnès era una Wendy que havia acabat oblidant com volar, pel que fos, per culpa seva, per culpa meva, per culpa del cocodril, el món, la gravetat, la realitat. Era ella qui em feia baixar dels núvols quan jo levitava massa, quan jo somniava massa. L’Agnès. Tan tocant de peus a terra. Tan real com la vida mateixa, tan dona de ferro. Tan de pedra picada.

—Un moment, Agnès, acabo unes coses i ja vinc.

I em va fer un petó al front abans de marxar al dormitori. Perquè el que nosaltres teníem al dormitori no era un llit doble sinó un llit de matrimoni, i em sembla que ja he escrit fa unes pàgines que no és el mateix. Un llit de matrimoni és un moble quasi beneït, ungit, batejat, vestit de blanc. Més litúrgia que moble, més símbol que objecte. Tu, dona, dormiràs allà. I tu, home, allà. I compte que us vigilo. Un objecte on feia temps que només hi succeïen ficcions, l’únic moble on l’Agnès sí que —veus?, aquí sí— sabia fingir. Quin talent. Oh, sí, quina versemblança. Quina professionalitat. De fet, diria que alguna vegada hem arribat a fingir tots dos. Sí, sí, ho juro, jo també. Només cal una mica de pols de fada i saber accelerar una mica les respiracions i les pulsacions, i suar una mica la cansalada, i dissimular tota la resta, i en acabat fer veure que el missioner ha complert la missió. El nostre llit de la mentida. El moble de la crua realitat.

Però mentre l’Agnès tornava al calaix matrimonial arrossegant la camisa de dormir com una processó, jo vaig tornar a obrir la closca del Mac. Com qui mira pel forat d’un pany, només un moment. Sí, sí, un moment, Agnès, realitat, ei, ja vinc, només un moment.

Al bell mig de la pantalla encesa de l’ordinador, aparegut de cop, brillava un nou missatge d’Ella. Cridant l’atenció, alçant el dit, picant des del fred de les finestres cibernètiques, com llançant pedretes contra el vidre de la meva llar:

Qui sap. Potser en una altra vida.

Els meus lectors més fidels —i també els meus privilegiats alumnes— saben que jo en sé algunes coses, sobre la bellesa. I tant. Sé que, abans que el cel i la terra, Déu devia crear el lacre roig de les soles Christian Louboutin. Perquè sempre hi ha algú que té cura d’aquest món, perquè les casualitats no existeixen. Vull dir que res important no és casual. I sí, la jerarquia aniria més o menys així: primer, l’adorable sola vermella Louboutin. És de justícia. Però immediatament a sota seguiria la Vespa Primavera ET3 blau marí de l’any 76, amb poques discussions. Quedarien igualats en tercer lloc la dama dels escacs Staunton —exèrcits caoba versió Frank Camaratta per ser precisos, peça destacada de la meva llista— i tal vegada el piano Yamaha C6 negre, que em va pujant punts any rere any i que, en efecte, faig aparèixer en més d’una novel·la, i aleshores evidentment ja seguirien les primeres comunions de Josep Llimona. Versió marbre.

—… i aquest llimona, senyores i senyors, és de fet una de les peces més especials que tenim al museu.

En aquell temps d’Abans Que Ella i jo Fóssim Alguna Cosa, d’Abans Que Fóssim Res, Ella era guia del Museu Nacional. Això ja ho sabem, això diuen les escriptures i això mateix va confessar Ella a l’interlocutor misteriós del Seu xat. Era una feina passiva i monòtona, però que ja li estava bé perquè li donava diners per pagar-se un piset, un màster, algun viatge i el curs d’escriptura a l’Ateneu. Que afortunada, pensava jo. Quina enveja, quina immensa sort, poder estar en contacte diari amb objectes bells. Les coses, la matèria. Perquè un objecte bell perdura, però en canvi les ànimes canvien amb massa facilitat. Bé, això si és que hem de creure que els objectes no tenen ànima, però aquest ara no és el tema.

En fi.

Que fa dos o tres anys Ella era una assalariada normaleta que caminava amunt i avall i explicava als uns i als altres i ensenyava a dreta i esquerra. Cada dia el mateix recorregut exacte en aquell Palau Nacional que en teoria havia de ser una construcció efímera, però que ja té un segle de vida perquè hi ha pedres que en saben. Que en saben molt. I això, i que fa tres o quatre anys els responsables heteropatriarcals del museu veien en Ella la típica xicota de trenta anys que queda bé i que fa bonic i que explica amb força claredat. La feina consistia, bàsicament, en ser Ella. Ser-hi. Passar-hi el temps, anar-hi, tenir presència. Existir.

Ella sabia molt bé què és sentir-se un objecte.

—Si em segueixen per aquí, si us plau…

Doncs aquell dia, Ella guiava un nou ramat de visitants i els deixava deambular per una de les sales de la secció d’Art Modern. Era un grupet de deu o quinze, navegant com peixos de peixera, buscant qui sap què, sentir-se cultes, o cultivats. Sí, sí. Com si això importés un rave a les peces del museu que se’ls immortalitzaven davant dels nassos.

La vaig poder localitzar sense problema.

Perquè no hi havia sortida.

Perquè aquell museu no té gaires amagatalls ni gaire escapatòria.

Perquè Barcelona tampoc.

Perquè soc amic del director, això també.

I perquè el destí no té cap mèrit quan treballes en una peixera.

—Psst, psst, psst, psst —havia d’advertir Ella, tot sovint, en llenguatge d’aspersor—. Prohibit tocar, si us plau.

Sí, Ella sabia molt bé què és sentir-se un objecte. Quieta i callada com una estàtua de la sala, o més aviat com un extintor de paret, i deixar que els convidats contemplessin per si sols les veritats que els havia acabat de refilar amb tan bona dicció i mira que és jove, la noia, i que bé que es fa entendre, i que bé que ens ha explicat com és que no hi ha dalís en un museu com aquest, que no s’explica, però que bé que ho explica. Li pertocava ser allà, a peu dret, immòbil, visible això sí, somrient, atenta i silenciosa, i només excepcionalment cridar l’atenció a les temptacions explícites o als acostaments excessius o als tocaments intolerables. És el que hi ha: la gent es toca, als museus, és clar. Ho fan les parelles, les famílies, els grups de tota mena i les pells i carns de tota raça. Però ja està, res més. Vull dir que el que no es perdona en un museu és el pecat de la pedra, o del bronze, o del guix o de la fusta. Es mira però no es toca, primera norma de les taules de la Llei.

—Hola! —li vaig llançar, amb tota la calma.

I li vaig besar la mà.

Això vaig fer.

Sí, d’acord, era una trampa, una sorpresa. Una emboscada. I recordo que es va quedar amb la boca mig oberta, els ulls mig ofesos i la pell mig petrificada. Vaig aparèixer així, tal com era, un insolent encantat d’haver-me conegut, un mascle alfa, un escriptor de vida avorrida però amb sobtats deliris de grandesa, un professor que es passava de la ratlla, un home casat en busca d’acció, un imbècil integral. Li havia dit hola com si haguéssim anat al llit, li havia somrigut com si allò fos casa meva i no el Seu territori. I en lloc de dos petons reglamentaris i respectuosos i de dissimular una mica i de dir el que tocava, que més o menys seria: «Oh, quina casualitat, tu per aquí, vindràs a la propera classe?» i ja ens veurem si Déu vol, en lloc de tot això, li vaig besar la mà. Perquè Déu no acaba mai volent, suposo. O per si de cas no volia mai. I besar-li la mà era com si li signés un llibre, era més, era signar-li la mà. Una mostra del meu codi genètic va romandre allí al mig d’aquelles venes marbrades, que quasi va semblar que es transformaven en esquerdes.

No va tenir temps de dir res ni de reaccionar, ni tan sols de dir pssst pssst pssst pssst, prohibit tocar, do not touch please, pas toucher, vietato, verboten. Només es va quedar muda dins del Seu uniforme de museu amb faldilla de museu i fulard de museu.

«Hola», li havia dit.

«Hola», ressonava dins les Seves columnes.

«Hola», no s’havia atrevit a respondre.

Només es palpava la mà, les venes de Carrara encara pertorbades, i provava de recompondre els fets. Ella no s’explicava la meva presència allí. Ella no podia saber que jo era l’home anònim del xat que li demanava fer una copa, i a qui Ella havia respost «potser en una altra vida». En una altra vida. Una altra vida, que era precisament el que jo buscava, una vida més emocionant, més lliure, menys familiar, menys previsible, més d’heroi, més de novel·la. Però Ella només es va quedar palplantada al vestíbul, entre el Gòtic i el Romànic, com una peça inclassificable en cap dels corrents artístics coneguts del museu. Ni expressionista ni del tot inexpressiva, ni impressionista ni poc impressionada, semblava una figura fora de tota categoria. Una peça única que se sentia malament per sentir-se malament, per no haver copsat a temps l’arribada de l’assetjador, per no haver activat el detector de fums. Per sentir-se tan fàcilment profanada.

Potser per això va tornar a desaparèixer sense deixar rastre. Perquè era evident que jo l’havia agafada desprevinguda. I que, com un veritable inconscient, ja havia enganxat als pilars del Seu temple la meva publicitat més barata.

A la segona classe es va acabar el joc.

Vull dir que va començar la guerra.

Aquí mateix a la paret de la 215 hi ha una fotografia penjada que, amb una detallada memòria fotogràfica, retrata dos vells al bar del Casino de Cadaqués. Asseguts l’un davant de l’altre, estirant els últims moviments d’una partida d’escacs com si fossin Duchamp el cavall i Dalí el peó fent moviments estratègics al voltant de Gala. Però aquests vells retinguts a la foto allarguen la partida fins a fer-la interminable, encara que tots dos ja en sàpiguen el final. Els queden molt poques fitxes dempeus. A un d’ells ja només li queda el rei; l’altre, a banda del rei, manté una esvelta dama blanca. Sembla que vulguin aturar les hores de la tarda, o més aviat fondre’s ells mateixos, desfer-se com llençols o com rellotges, com dues lànguides persistències de la memòria —1931, oli sobre tela, Museum of Modern Art, Nova York—. Semblen no voler afrontar el final de la partida. Que el saben. Que està cantat. Que ja existeix abans d’existir, i que és únic i inevitable.

Per què? Doncs perquè és ben conegut que la dama és l’única peça del joc que té llibertat absoluta de moviments. Una dama és sempre guanyadora, pot córrer en totes direccions i sense límit, llisca amunt i avall i en diagonal i fins a l’altra punta i com li dona la gana. A banda de ser un objecte bellíssim, sobretot les Staunton o les de l’època Jaques of London i British Chess Company. En canvi, la peça del rei, pobret, és tot el contrari. No? Un rei és com un peó disfressat, com un petit príncep impotent i ingenu, amb radi d’acció d’una sola casella. Molt d’allò, busco sinònim… molt acotat. Un rei és un pobre peó amb corona, minusvàlid i fràgil, encara que tingui tot un exèrcit disposat a immolar-se per ell. En el fons és com un nen indefens. En el fons és com un home.

Doncs bé: com que jo encara em sentia un reietó ben protegit pels meus èxits literaris, ben entronitzat i ben reconegut, amb el nom més gros de totes les llibreries i amb el posat de qui té la ploma més grossa i més esmolada, em veia amb forces de passar a l’atac.

—Per exemple… tu.

L’assenyalava a Ella, i la meva mirada remenava la pelvis des de dalt d’algun escenari.

—Tu, sí. La del fons.

Va abatre el bolígraf amb què prenia notes, i es va posar en guàrdia. Em va aguantar els ulls. Em va plantar cara.

—Què t’agradaria escriure, a tu? —li vaig preguntar davant de tothom, altiu, com un torero agitant la capa al mig de la plaça.

—No ho sé… —va no respondre—. Encara no ho sé.

—Va —vaig punxar-la, vestit de llum, capa inquieta, marcant paquet—. Quina història et ronda pel cap?

Llavors Ella va cargolar-se la punta dels cabells amb el dit —que volia dir que es cargolava el pensament— i va mirar per la finestra cap a les fulles de les palmeres del jardí, després cap als llibres de les vitrines, després cap a la resta d’alumnes distribuïts pel sol i ombra del tauler que s’ho miraven des de la barrera. I aleshores va decidir seguir-me el joc.

No sé per què. Sí que sé per què. Perquè suposo que se’m veia tot. Perquè en el fons m’havia convertit en un home previsible, un home com tots els altres, que es pensa que pot fer rendir una dona marejant-la amb quatre veròniques i una manoletina. Perquè en veritat jo anava venut, perquè encara que es vesteixi de cantant o de superheroi o de torero, o encara que dugui una corona de plàstic, un esperit de peó només pot fer el que pot: ensenyar el llautó. Moure sempre cap endavant, com els espermatozous. Com els gossos. Com els burros.

—Hi estic donant voltes —va esquivar felinament.

—Alguna cosa sobre art, potser? —vaig avançar una casella més.

Era un cop baix, però és que aquell dia jo havia decidit anar fort. Prou xats, prou petons a la mà, prou camins sinuosos. Estava decidit a posar-hi els collons, fer una gran actuació i sortir alçat per damunt les espatlles per la porta gran.

—No el sé, encara, el tema —va dir amb prudència, movent la dama cap a l’altre extrem del tauler—. De moment només estic donant voltes a un personatge.

—Ah! Perfecte, justament avui toca parlar d’això. De construir personatges. I digues, com és, el teu? —vaig tornar a intimidar, inclinant-me una mica, convidant-la a pujar a ballar davant de tot l’estadi.

—No ho sé —va torejar-me.

—Segur que una mica sí —vaig provar de recuperar la iniciativa.

Llavors la dama, una mica farta, va decidir intervenir:

—No m’agrada, perquè és un personatge que s’amaga.

—Que s’amaga?

—Un covard —va menjar-se’m la torre—. Un covard que s’amaga molt, que interpreta papers falsos. Que s’oculta darrere de personatges inventats. Que xateja amb noms falsos.

La segona torre havia caigut, com l’11S al World Trade Center. I també dos o tres dels meus peons, i el cavall amb llança, i els banderillers. Em vaig adonar que de cop, en pocs segons, m’anava quedant sense fitxes. Sense paraules.

—No m’acaba d’agradar, perquè és algú que apareix sense avisar i fa petons a la mà.

—D’acord, d’acord…

—Que envaeix l’espai dels altres, que pregunta molt però mai respon.

Segon cavall a terra.

Carnisseria. Massacre. Cornada a la costella. Gernika. A mi la Convenció de Ginebra.

La resta dels alumnes, en silenci.

La banda musical de la plaça, congelada.

—Doncs si no t’agrada, canvia’l, no? —vaig forçar un somriure forçat—. Això és cosa absolutament teva. Molt bé, senyors i senyores, ara passem a…

Passem als alfils. Cap problema. Feia estona que Ella també me’ls tenia clissats.

—El que no sé és si el puc canviar —va interrompre.

—Com?

—El meu personatge —va repetir—. Creu de debò que puc canviar-lo?

Escac. Moviment definitiu. La dama alfa es plantava davant del meu rei, m’acorralava quasi del tot i em deixava amb un sol peó com a defensa.

M’havia deixat despullat en pocs segons.

A través de la finestra es podia veure el terra de les sales del voltant del jardí, que tenia rajoles blanques i negres com si fos un tauler gegant. I jo que em sentia com en retirada, resguardat al Führerbunker o com Napoleó a Santa Helena, com Lluís XVI a la Torre del Temple. Buscant damunt l’arena la meva capa, la meva espasa, el meu regne perdut.

—No ho sé, si no t’agrada fes-ne un altre —vaig dir, mentre encara feia tentines el meu últim peó.

—O també puc transformar-lo en un home com cal.

—Ah, bé, això ja… —vaig fer caure els ulls a la taula, al tauler, i després vaig tornar a alçar el cap com demanant clemència—. Jo en això no m’hi puc ficar, crear un personatge és una cosa molt personal.

—Però em puc inspirar en algú real, oi? —va dir Ella, amb veu sereníssima de Gala, de reina, de deessa filla de Ra—. No, és clar, ja ho sé: la realitat no acostuma a ser gaire estimulant, oi? O almenys això ens va dir vostè a l’última classe.

Era clar que preparava l’últim atac. Només em quedava abdicar. Abdicar i fugir, abdicar i l’exili.

—Jo crec que la realitat és d’allò més inspiradora —va afegir, va amenaçar.

—Sigui el que sigui, no cal que ens ho diguis ara —vaig tallar-la, abans que em tallés Ella en mil trossets—. Ja ens aniràs dient qui vols que sigui, o com vols que sigui. Ja ens aniràs explicant la teva història, moltes gràcies.

—Ja ho veurem —va proclamar.

—Com?

—Que ja ho veurem —va rematar.

—No t’entenc —vaig entendre-la perfectament.

—Que al final tot dependrà de si el personatge es deixa.

Era un escac i mat. Era que tombava el meu rei. Era un magnicidi en tota regla, l’estocada final. Era que, per molta corona o montera que duguin, tots els homes —els homes reals, no els herois de novel·la— som simples peons perduts. Soldats desvalguts enmig del camp de batalla. I era alguna cosa més: era que, de forma més que evident, a partir d’ara només Ella marcaria les normes del nostre joc. Només Ella decidiria quan, on i com jo tornaria a néixer. Quan començaria realment el primer capítol de la meva vida.

Per tant jo ja sé què vull dir, quan parlo de dames i de peons disfressats de rei.

Jo ja m’entenc.

He agafat una coca-cola del moble bar. Una petita pausa, no? Sensació de viure. You can’t beat the real thing, deien els anuncis de la meva infantesa. La realitat ens farà lliures, etcètera, he pensat mentre calmava la set a grans glops com si la Creació de l’Univers exigís una petita pausa per a la publicitat. He obert la finestra de bat a bat i de seguida s’ha fet com una llum més calenta, com ho puc dir, com així com de foc. L’estiu que no vol morir-se, com aquestes semprevives que pengen del sostre, tan seques i tan sempremortes. M’he desprès del Rolex d’acer aturat i l’he deixat descansant immerescudament damunt la tauleta de nit. M’he tret la samarreta suada i amb el paisatge ens hem contemplat mútuament, una bona estona, com en un duel de western. Des del balcó he vist la façana del poble al lluny, en forma d’aparador de pastisseria, i les roques irregulars de l’horitzó semblaven formiguetes dalinianes sostingudes en una fràgil corda d’equilibrista. Rugoses, irregulars, poroses, erosionades per malsons tramuntanals, amb ferida permanent i irreparable. En canvi aquí baix les pedres de la platja són perfectes i contundents, tan arrodonides per l’eternitat o per Miró, tan no sé. Tan sí que sé. I he notat el vent i la sal com m’esclataven a la pell, i aleshores he decidit tornar al Mac.

Pausa acabada.

Sensació d’escriure.

El campanar repica tres quarts d’alguna hora.

Ja ho sé, ja ho sé, segur que el respectable públic ho considerarà tot una falta de respecte. Tampoc no m’agrada a mi, creguin-me, potser fins i tot algun dia em veuran negant-ho tot de dalt a baix. Puc dir moltes mentides, jo. Però moltes. De fet em dedico a escriure’n, de mentides. I fins i tot puc intentar oblidar tot el que he fet, i provar d’oblidar-la a Ella, desprogramar-me, provar d’ignorar tot el que ha succeït. Però la veritat és única i necessària, i ara mateix només així és com brilla. Així es va fent la llum, com aquest sol empordanès de mig setembre que assenyala des de les altures. I juro que noto com es fa la llum a cada paraula que escric, des de la primera fins a l’última. Ego sum lux mundi. I vull que aquestes paraules quedin, que també siguin paraules sagrades, que s’imprimeixin i que quedin tatuades en paper. Fer-ne un objecte, fer-ne una veritat com un temple. Com una iglesi enfilada. O com no sé. Com què puc dir. Com una roca amb ferida.

Durant aquelles primeres setmanes de fa tres anys, jo encara hauria pogut provar d’allunyar-me d’Ella. Oblidar-me’n. Esborrar-la de la meva vida. Hauria estat el més prudent, per a un home casat i tranquil i amb bona reputació i etcètera etcètera. Però és que sense Ella…

—Sense Ella… —murmuro, per reprendre el fil.

Sense Ella, què?

Jo és que mai no havia escrit així. Tan tal com raja, tan pim-pam. És com escriure jazz, com fer de mecanògraf de les entranyes. Costa més, la llibertat. Ara no es tracta de buscar paraules exactes, ni trobar adjectius bonics, ni imaginar grans aventures. Ara no puc amagar sentiments i pensaments rere cap màscara ni cap personatge, ni muntar-me cap pel·lícula. No puc amagar que soc aquí a la 215 de l’hotel que tant li agradava a Ella, com recordo perfectament i com hauria volgut oblidar perfectament. Ni tinc per què amagar com ens vam anar coneixent, ni en què em vaig acabar transformant. Ni que ara mateix se sent parlar francès pels carrers de baix, ni que fa un moment ha passat la dona de la neteja i ha fet el llit, i ara aquells llençols tan paranoicocrítics estan llisos i frescos com la sorra de tarda. Ni amago que en uns minuts crec que sortiré a passejar.

No, ara ja no tinc res a amagar, jo. Res de res.

Sense Ella, jo…

Va, va, concentració. Sense Ella, jo què? La primera lliçó de les meves classes d’escriptura diu que es comença començant, bravo, doncs això ja ho tenim. I tots els començaments són foscos, cert, també és ben cert. Després durant el curs explico que la resta del relat va sortint sol, i els escenaris, i els personatges, i els matisos, i la trama, etcètera. De moment ja ha sortit la dona de la neteja i tot. Li dona atmosfera, podríem dir. Oi? Li dona un punt de veritat.

Doncs bé: atmosfera creada, continents posats, època situada, personatges presentats, home coneix dona, home s’obsessiona amb dona, home besa mà de dona, home està ben casat amb una altra dona, home es pensa que és molt home, ara tocaria fer esclatar el conflicte. La poma, la serp. Perquè a veure, per situar-nos: el problema era que jo encara era un tros de fang a mig modelar. Com ho diria? Com ho puc escriure, això? Era com… com una mena de descobridor d’un Nou Món que arribava a la platja —El descobriment d’Amèrica per Cristòfor Colom, 1958-59, Salvador Dalí Museum, Saint Petersburg, Florida—, però que encara no sabia ben bé en quin continent clavava la bandera. No en tenia ni la més reputa idea. No sabia que, coneixent-la a Ella, en el fons era com si tornés a aquella infantesa on encara tot ha de succeir. Comptadors a zero, canvi de normes, canvi de guió. Passar pàgina. Tancar un capítol, tancar un llibre. Tancar i cremar tots els llibres de l’antic règim o de l’antic continent.

Ara m’adono que conèixer-la a Ella ja va ser com assistir, en directe, a l’escriptura d’un nou principi.

Això és exactament el que volia dir.

Exacte.

Que sense Ella, jo no era res.

Sense Ella, jo no soc res.

Vam fer l’amor aquella mateixa nit en una habitació de l’hotel Casa Fuster, on i quan i com Ella va decidir. Modernisme tètric Tim Burton amb ressonàncies del clarinet de Woody Allen i vistes als Champs-Élysées barcelonins, amb obelisc inclòs. Llençols gris perla, llit doble o triple o ara no ho recordo amb exactitud perquè es veu que la King Size era una mica més que la Queen Size, però que després resulta que existeix l’Extra-king, l’Emperor i la mida Caesar, i vaig dir evidentment posi’ns la més gran que tinguin. Llum molt tènue, cortines a joc amb la seda gris perla, i una petita exhibició dels Seus malabars i de la Seva flexibilitat que en una primera vegada costaven de digerir del tot. Jo la mirava, això sí, amb gana i amb set com si m’hagués escapat d’una presó iraquiana. Ella no sabia ben bé què sentia jo, què buscava, com estava, si tenia parella o estava casat o si estava separat —no dur anell convidava a pensar qualsevol cosa—, i de fet no va voler preguntar-m’ho. Ni preguntar-s’ho, per ara només sabia que volia tastar-me. Tota una nit, que vol dir follar i perdre el cap com si el món s’acabés, sí, però també el més important: dormir una mica. Volia morir amb mi unes hores, desaparèixer amb mi. I jo, és a dir jo i les meves circumstàncies, això no li ho podíem oferir amb facilitat.

Per tant vaig agafar el meu mòbil i, sense que Ella ho veiés, vaig enviar una excusa barata a la meva dona. Ara no sé ben bé quina excusa vaig buscar i vaig trobar entre els arguments laborals, vida meva, és que m’ha sortit un viatge imprevist per fer una conferència literària, reina meva, o he de ser fora per buscar una documentació molt valuosa per al proper llibre, t’ho juro, Agnès, amor meu, que és que és del tot imprescindible. No sé quina d’aquestes dues va ser. Sí que recordo que era una excusa barata, molt barata. Era del tot gratuïta. De les que surten cares.

—D’acord —va dir l’Agnès.

El que em pensava, va pensar l’Agnès.

L’Agnès ho intuïa, és a dir l’Agnès ho sabia. Segurament ja feia dies que sospitava. Setmanes, potser. Mesos, era incapaç d’imaginar-me jo. Tota l’eternitat fa, que les dones sospiten. Era com una narradora omniscient que ho albirava tot, podia fins i tot mig imaginar l’hotel sense gaire marge d’error. Potser una suite, evidentment, per impressionar la noieta en qüestió. Hauria pogut fins i tot explicar com era Ella, quin tipus de dona, quin tipus d’admiradora, i hauria pogut narrar amb cert detall que la llum era molt blavosa i molt salvatge, com una nit a la sabana, i que tot va ser molt espontani. I no s’hauria equivocat: tot va ser molt d’allò, molt natural. Aquella nit vaig demostrar que malgrat l’apatia matrimonial encara sabia complir i consumar, ho recordava perfectament com si ho dugués dins des dels meus records intrauterins. I, alhora, era com si fos la primera vegada. Ens havíem trobat nus molt de cop, molt sense cap fulla de parra, molt ostres mira què tens aquí, molt Brooke Shields i Christopher Atkins a El llac blau. En aquell moment no sé a quina de les dues mentia més: a la meva dona o a Ella. Perquè em pensava —sí, de debò— que les podia enganyar a totes dues alhora, que podia enganyar dos oracles omniscients que ho veuen tot com els reis d’Orient. Jo què podia saber, jo què podia fer, pobre de mi: només sabia que aquell joc, aquella raresa, no me la volia perdre. No m’ho podia perdre ni que volgués, ni que hi oposés resistència, perquè els peons desemmascarats som peons molt obedients. Era com els infants de parvulari quan juguen a futbol, perseguint tots alhora la pilota com espermatozous perseguint un ovari, xutant endavant sense ordre, sense cap mena d’estratègia. Era com un nen aixecant amb suma precaució la pell del mar per descobrir-hi els misteris ocults —1950, oli sobre tela, col·lecció particular— i cometent una inconsciència total. Una total subconsciència.

Tinc un cos prim, d’acord, però tenia força. En el fons era un nen, però ja no soc cap nen. Fins i tot sabia transportar l’intel·lecte fins a la punta d’un penis de mida estàndard —a veure, què és estàndard? Divuit? Vint? Disset? No ho sé, estàndard— i fer-ne una mena de prolongació de la meva escriptura. Pel que fa a Ella, va fer notar les classes de gimnàstica rítmica quan era petita. I la consciència que tenia de ser carn desitjable però mig innocent, és a dir encara més desitjable. Em va agradar molt. No sé si li va agradar a Ella, suposo que sí. Però de fet Ella no semblava donar-hi importància, ni es plantejava on aniria a parar tot allò, no, no. De moment només m’avaluava, m’escanejava, se m’emprovava com una peça de vestir i a veure què tal li quedava. És cert que el mirall a la paret hi va ajudar, sí, i he de dir que mentre s’hi mirava li vaig quedar molt bé. Massa bé. Li vaig quedar prou bé com perquè l’endemà al matí, quan va veure que em vestia i marxava, em fes la gran pregunta:

—Ja està? Ja marxes? No esmorzarem junts?

—Tinc feina, he de…

Camisa a mig cordar.

—Però si avui és dissabte.

—De debò que hauria de marxar.

Vambes posades.

Silenci.

Va sonar una música. El Seu despertador, el Seu mòbil. Les sis amb cinquanta-set minuts del matí, hora de llevar-se. Vibració. Pantalla encesa. Just Like Heaven de The Cure. No sé per què Ella tenia aquella música seleccionada i no una altra, però vaig obrir els ulls.

—Així et despertes? —li vaig dir.

—Sí, cada dia. Per què?

—No res.

—No t’agrada?

M’havia quedat amb la boca mig oberta, quasi mut. Camisa encara a mig cordar.

—No t’agrada? —va insistir.

—És la banda sonora de la meva adolescència.

I aleshores va clavar la mirada en l’aire com si digués ah, molt interessant. Com si prengués nota en una llibreta mental, ah, entesos. La banda sonora de l’adolescència, ja en sabem una cosa més. No és poc. Molt bé, què faltaria? Ah, sí, bé: saber si està casat o no, però això se suposa que ho confessarà d’un moment a l’altre.

—Escolta… —vaig dir.

—Digues —va fer Ella, condescendent.

—T’he de dir una cosa —vaig tornar a rendir-me, indefugiblement, com un perdedor del solitari o com un toro que s’autotorejava.

Ja era hora, va pensar Ella.

—Endavant.

Que està casat i amb fills.

—Que estic casat i… i que tinc dos fills.

—Ho sento, ho sento, no era jo —vaig repetir unes quantes vegades.

—No, si ja m’ho imaginava —em va recriminar l’Agnès.

M’ho havia endevinat tot a la cara i per això, encara que ella tingués poca imaginació i poca fantasia, no havia hagut d’imaginar gaire. Em parlava amb proves palpables, amb evidències: la cara que vaig fer, el to de la meva veu, l’olor de dona que desprenia. Els ulls, tot allò que diuen els ulls. El nas, el llautó. L’Agnès parlava des del dolor més profund, però també dissimulava el dolor rere una gran dignitat. Volia saber tots els detalls i alhora no en volia saber res. Era tot prou notori en els meus gestos. Fins i tot l’excusa per passar la nit fora, que ni recordo encara quina va ser, em delatava. I després aquella manera d’arribar a casa, saludant els nens d’una manera especialment efusiva, com si tornés veritablement a casa. No a casa, no: sinó a casa. A recer. A l’úter. Sàlvens. A la cadira salvadora del joc de les cadires, quan la música deixa de sonar.

Amb un únic problema.

Que dins meu, molt endins, aquella música nova encara sonava.

—Mira, no vull ni que em donis explicacions.

—Agnès, de debò que…

—Ni saber qui és, no m’interessa —va plantar l’escut—. Quin fàstic. De debò, quin fàstic.

—Ho sé, ho sé, ho sé —deia jo, amb les orelles caigudes—. He perdut el cap. No sé què m’ha passat. Ho sento.

Hauria estat impossible fer-li entendre la veritat, la certesa més íntima: que jo no hauria pogut evitar-ho. Que sí que sabia què m’havia passat. Que era una cosa de la naturalesa tal com havia estat configurada i escrita des de les primeres pàgines dels textos sagrats, que Ella era una mena de costella feta dona enmig d’un paradís on jo em trobava molt sol, i molt avorrit, i molt fràgil, i molt de fang i de mentida. I que per favor, que enmig dels llençols adúlters de Casa Fuster no era pas jo qui havia mossegat la poma. No era ben bé jo. Era una mena de serp, una mena d’animal, que es veu que jo duia dins. Verinosa, constrictor, letal. I que al capdavall Ella i jo ens havíem de trobar, ens havíem de tocar com si fóssim un sol home i una sola dona, com si així estigués escrit des de feia segles per tots els profetes de totes les confessions monògames i polígames o com cony se digui. Ho entens, Agnès? No se’m veu? No ho saps tot, tu? No ho saben tot, les Wendys, les infermeres, les mares? No ho veus, que no hi podia fer absolutament res? No em podries cosir aquest botó? Aquesta ombra que se m’escapa? No em podries ajudar una mica?

—Quin fàstic —va insistir, marcant molt les consonants, la efa, la essa, la te, la ce, fàstic—. No sé com has pogut.

—T’he dit que ho sento —mig reietó desesperat, mig per salvar miserablement les pilotes més perdudes, mig provant d’explicar amb els ulls que és que jo no he estat, que és que va ser Ella.

—I ara què?

—Ara… —vaig rumiar, perquè en l’ara no hi havia pensat. En el després, no hi havia pensat—. Doncs suposo que ara hem de fer força tots dos junts per…

—Què? —va exclamar—. Tu? Jo? Junts? Va, eh? Per favor. Però qui et penses que ets?

I la pregunta sonava més difícil de respondre que mai.

—No, no, de debò, Agnès, no tornarà a passar, jo t’estimo —ara movia totes les meves tropes alhora, de forma caòtica i patètica i inútil—. Perdona’m. Perdona’m, t’ho juro.

—I ara què, repeteixo? —va repetir.

—Doncs espero que puguis perdonar-me —se m’acudia dir—. A més, els nens…

Els nens. Els escuts humans que treu qualsevol miserable desesperat. Quin fàstic, penso ara, i ho penso marcant totes les consonants. Tros d’imbècil, els nens. Els nens deixa’ls en pau, els nens. No tens vergonya, els nens. Els nens tant de bo fos cert que dormien, cadascun a la seva cambra, com dos angelets. Ficats dins dels seus somnis, allunyats de la realitat que discutia al saló entre fotografies familiars, que es deia el nom del porc entre escenes felices, que es llançava els plats entre vaixelles d’aixovar, que treia els draps bruts entre objectes d’alt valor sentimental, que esquerdava la sagrada institució familiar davant les grues de la Sagrada Família a mig construir. Tant de bo que els nens dormissin profundament damunt dels núvols de futbolistes i princeses i que no sentissin res, perquè se’ls ensorraria tot l’Univers sencer. Seria pitjor que assabentar-se d’on venen els nens, bé: en Pau ja ho sap de fa temps, d’on ve ell. En tot cas tocaria saber d’on venia jo, no? De quina king size de Casa Fuster, i per què. D’on collons ve el pare, el fill de puta del pare. I la Clara, per l’amor de Déu, la Clara. Per a ella sí que seria dramàtic. Seria pitjor que saber on va a parar la carta del patge o l’aigua dels camells. Pobra Clara, tan rossa, tan viva, tan innocent, tant de bo trigui molt i molt de temps a saber que els peons són els pares.

Però no, en Pau no dormia. Sentia. Escoltava. Patia. Fins i tot havia hagut d’apagar la música del mòbil, de tant de xivarri que sentia rere la porta.

—No em vinguis amb els nens!

En Pau va empassar saliva. Ja hi tdornen.

—Agnès, per favor.

—S’ha de ser desgraciat.

Sofà. Moble postmatrimonial. Curt, estret, de proscrit. Moble sense cap màgia i sense cap benedicció, moble de mala vida, moble de s’ha de ser desgraciat.

—I què significa, això? —vaig tenir els sants collons de dir.

—Doncs d’entrada significa un sofà.

—Si us plau, Agnès, jo…

En Pau va tornar a encendre el mòbil, per evadir-se, i la llista de reproducció va tornar a regalar-li les orelles.

—Tu calla, i prou. Tu no tens respecte per res.

—No em diguis això.

—Et dic el que em dona la gana.

—Ho sento. Perdona’m, ho sento. Ho sento, de debò, no era jo.

Les coincidències no existeixen. Això ara ja ho sé. No va ser cap coincidència ni cap casualitat que ens arribéssim a conèixer i que m’enamorés d’Ella, de la Seva vida, de la Seva edat, de la Seva manera de no tenir fills ni parella ni responsabilitats, de la Seva manera de dur sabates a joc amb l’uniforme, de les Seves preguntes impertinents a classe d’escriptura, de la Seva força expressiva, el Seu cos i la Seva manera de parlar-me i de no haver de dir-me cap paraula. De la Seva manera d’estar i de ser, i de posar-me en problemes perquè sí, per burro. La Seva manera d’haver-me portat a ser infidel i a mentir i a discutir-me amb l’Agnès i a haver de dormir al sofà com un gos sense collar.

La Seva manera d’absorbir-me. De xuclar-me.

Sí, en efecte, Just Like Heaven era la meva música d’adolescent. Jo era aquell noi una mica estrany que jugava sol al pati i que pensava i escrivia mentre la majoria se n’anaven de festa com en Rius o jugaven a futbol com en Durall o en tot cas feien coses pràctiques, més pràctiques, més de debò. Jo era aquell d’allà, jo soc aquell. El noiet prim, l’home que mai no ha tingut un cos gaire escultural però que per follar amb Ella es va treure els mitjons de l’esperit i els preservatius de l’ànima. Fins i tot m’havia posat de genolls als Seus peus, abraçant-li les cames, fent-li sentir els meus batecs a la pell de les cuixes. Tot això Ella ho va notar de seguida, que era bonic el que s’havia creat entre nosaltres, allò que Ella havia creat. Era una sensació estranyíssima, nova, poderosa, perfecta. I li va agradar, i va veure que allò era bo.

Recordo que m’hi vaig quedar uns llargs segons, potser un minut, als Seus peus. Agenollat sota l’arbre prohibit en una suite prohibida. Després em vaig aixecar de mica en mica, i vaig pujar a trobar-li els ulls. Àtic primera. Hola. I després d’unes poques respiracions cara a cara vaig dedicar una mitja hora llarga a fer-li de nou l’amor com l’hauria fet a tots els meus amors frustrats de l’escola i a totes les meves fantasies de revista porno d’adolescent. Li vaig fer l’amor com ningú, com a ningú, l’hi vaig fer com me l’hauria fet a mi mateix. Vaig estar formidable, autèntic i irrepetible, vaig estar jo, vaig deixar-hi tot el meu jo. Com si li lliurés l’ànima, com quan li vaig besar la mà al museu, presentant-li totes les credencials. Era com si el peó hagués arribat a l’altre extrem del tauler, hagués ejaculat tot el seu ADN i per uns instants —només per uns instants— hagués pogut somniar en transformar-se en reina.

Però què més voldria.

No, la perfecció no estava al meu abast. Jo encara era el mateix noi. El mateix home. El del pati de l’escola, el de la banda sonora, pobre nen. Pobre àngel caigut que ara s’arraulia al sofà de casa, pobre rei nu, pobre calçasses renyat per la dona i penedit d’un fet totalment inevitable, arraconat com un pobre home dels que demanen caritat, a mig construir com encara ho estava aleshores el temple del balcó, amb la cua estàndard entre cames com un pobre dimoni. Rumiava en la meva malifeta, estirat al sofà de pensar, lamentant-me per tot plegat i per l’Agnès i pels nens i per la mare que em va arribar a parir. Tan còmode que estava jo en la meva zona de confort, i ara el sofà esdevé la cosa més incòmoda mai creada. I ara què. Pobre de mi.

I de sobte…

Ah, sí. Ja ho saben. Sempre hi ha un «de sobte», en una història. Quarta o cinquena sessió de les classes d’escriptura, en tota novel·la sempre hi ha un «de sobte», alguna cosa, un gir, un abans i un després, que fa que una situació normal esdevingui una història.

Oi?

De sobte, vaig veure com el meu despatx s’omplia d’una llum de blau tènue.

Vaig aixecar-me del sofà i vaig acostar-me al Mac, que respirava profundament en el seu stand-by nocturn, i que ara havia vist trencat el son abstracte de salvapantalla. Havia rebut un nou missatge al xat. No eren hores. Vaig mirar el rellotge aturat. Tant se val, no són hores.

Vaig avançar pel saló amb nocturnitat i traïdoria, i el parquet va cruixir com un delator. Xxxxxt. Vaig esperar uns instants i vaig continuar avançant cap a la cadira del despatx. No hi vaig seure. Només vaig remoure el ratolí. Sí, era un nou missatge. Era Ella.

No tens ni idea de mentir.

Vaig mirar a banda i banda, com vigilant-me les espatlles. L’ordinador mantenia impassible les constants vitals i la respiració profunda, però a mi el cor se’m va disparar. Collons, què vol dir això. Vaig esborrar el missatge ràpidament, fins i tot el vaig continuar esborrant un cop esborrat, clic clic clic. De nou el silenci, i s’imposava de nou el fons de pantalla de l’ordinador —una esplèndida foto familiar a Eurodisney que també teníem penjada a la nevera—, i aquí pau i després glòria. Però al cap de pocs segons va aparèixer un segon missatge:

No pateixis. Jo t’ajudaré a ser un altre.

M’he aixecat del llit.

Sí, he decidit canviar una mica d’aires. Per estirar les cames, per estirar els pensaments. El rellotge el deixaré, però sí que m’emportaré el Mac. M’he cordat les vetes de les espardenyes taverner, que com a objecte tenen també alguna cosa d’insuperable —especialment quan s’acaben d’estrenar, que és quan transformen un dia qualsevol en un ball de tarda—, i m’he dit que vinga. Perquè sí, perquè va. Perquè fa un migdia massa esplèndid per quedar-se entre quatre parets, i l’horitzó del mar sembla el decorat d’un gran masturbador de mil polzades però és que a més els nens que juguen a la caleta són com resplendents, vull dir com sorollas amb vida, per entendre’ns. Massa llum, massa llums, massa llumetes encenent-se i apagant-se damunt l’aigua, massa irresistible tot plegat. Moure’m, respirar, contemplar, penjar-me algunes fotos privades al perfil i a la retina, #nofilters, #sorolla, #feelinginspired, #cadaquestestimi, #iaracapaonvaig. He fregat l’espart per davant del mar del Llané Petit i del monument a Lorca —aquesta omnipresència de Subirachs—, observant com en efecte les siluetes es dibuixen aquí amb tant de detall. El contorn de les cases, els plecs de les pedres, les fulles dels arbres, tot apareix tan definit que fins i tot les muntanyes semblen pintades per Leonardo. Després he lliscat sota els arcs simbolistes de la riba Pitxot, vora les cases precubistes de pedra seca, per les ondulacions romàntiques —Meifrèn, Rusiñol— del front marítim, fins a arribar a l’arquitectura concreta —amb escultura concreta i en terrassa concreta— de Bombelli-Harnden i als finestrals hiperrealistes i plens de gent del Casino, on he decidit que no, que ara no, que millor prendré posicions al bar Boia, o encara millor al Marítim, en aquella terrassa estirada amb dos collons damunt la platja com una gran tovallola de turista francesa. L’ordinador encès. La llibreta d’apunts. Un cafè, de moment.

—Què prendrà?

—Un cafè, de moment.

I el cafè apareix, de moment, just en el mateix instant d’escriure’l. Pam. Ara ja existeix. Abans de ser-me servit, abans de tocar aquesta taula de fusta del bar, com el llamp abans que el tro. Existeix perquè l’acabo d’escriure, abracadabra, faci’s el cafè!

En el fons, escriure és una cosa molt fàcil.

Escriure és una cosa molt difícil.